1925-1926
CAPÍTOL V
LA QÜESTIÓ DE LA VIOLÈNCIA REVOLUCIONÀRIA
EXPOSICIÓ POPULAR ADAPTADA A LA INTEL·LIGÈNCIA DELS OBRERS MÉS ENDARRERITS I FINS I TOT A LA DE CERTS LÍDERS ENTRE ELS MENYS DESESPERANTS
Estem al corrent de les opinions de MacDonald sobre la violència revolucionària. Aquestes opinions se’ns han revelat com el desenrotllament de la teoria conservadora de l’evolució gradual, tan grata a Mr. Baldwin. La negació de la violència revist un caràcter molt més curiós i més sincer en l’“esquerrà” Lansbury. Aquest últim “no té fe” en la violència. Així, simplement.
Lansbury “no té fe” ni en els exèrcits capitalistes ni en les insurreccions. Si cregués en la violència, diu, no votaria per la flota britànica i s’uniria als comunistes. Heus aquí un home valent! No creient en la violència, Lansbury creu en el més enllà, la qual cosa fa molt poc honor a la seua perspicàcia realista. Un cert nombre de fets han succeït, no obstant això, al planeta amb ajuda de la violència, encara que açò no li agrade a Mr. Lansbury. Que aquest crega o no crega en la flota de guerra anglesa, els habitants de l’Índia saben que aquesta existeix. A l’abril de 1919, el general anglès Dyer manava disparar sense previ avís contra un míting d’hindús desarmats reunits en Amritsar. Hi hagué 450 morts i 1.500 ferits. Deixem els morts en pau; en tot cas, cal dir dels ferits que no els fou possible “no creure” en la violència. En la seua mateixa qualitat de cristià, Lansbury hauria d’admetre que si els infeudats pillets del clero jueu i el tímid procònsol romà Pilat, avantpassat polític de MacDonald, no haguessen en un altre temps exercit violència contra Crist, no hauria hagut ni corona de martiri, ni resurrecció, ni ascensió, i Mr. Lansbury mateix no hauria tingut ocasió de nàixer piadosament cristià i d’arribar a ésser un mal socialista. No creure en la violència és tant com no creure en la gravitació. Tota la vida està edificada sobre formes diverses de violència, sobre l’oposició d’una violència a una altra, i repudiar la violència alliberadora, és sostenir la dels opressors que actualment governen al món.
No obstant això, comprenem que aquestes observacions incidentals no són suficients en el cas que ens ocupa. La qüestió de la violència i de la seua negació per part dels senyors pacifistes, socialistes cristians i d’altres hipòcrites ocupa un lloc tan gran en la política anglesa, que exigeix un examen especial i minuciós, adaptat al nivell de cultura política dels caps del Labour Party. Ens excusem per endavant, davant els altres lectors, de la inferioritat d’aquest nivell.
Que significa la negació de tota violència? Si, com és ara, un lladre s’introdueix al domicili de Mr. Lansbury, temem molt que aquest piadós cavaller (parlem de l’amo de sa casa) es veja precisat a usar la violència o cride amb aquest fi l’agent de policia més proper. Si, no obstant això, en la seua caritat cristiana Lansbury deixés el lladre anar-se’n en pau (de tot això no estem del tot convençuts), seria amb la condició, naturalment òbvia, d’abandonar molt de pressa el seu domicili. I el luxe d’aquest gest cristià no podria permetre-s’ho el nostre honorable cavaller sinó per gaudir el seu domicili de la protecció de les lleis britàniques sobre la propietat i dels nombrosos Argos que les fan respectar, de manera que, generalment, les visites nocturnes dels lladres constitueixen més aïna una excepció que una regla. Si Lansbury intentés contestar-nos que la intrusió en una casa honorable i cristiana és una violència i porta amb si la necessitat d’una resposta, li diríem que aquest raonament és una renúncia a la negació de la violència en general i equival, per contra, a l’admissió, en principi i en pràctica, de la violència, i que, en fi, pot ésser íntegrament aplicat a la lluita de classes, en què les intrusions quotidianes del lladre-capital en la vida i el treball del proletariat, així com el robatori de la plusvàlua, justifiquen plenament una resposta. Podria Lansbury contestar-nos llavors que ell no entén per violència totes les mesures coercitives de les quals la nostra admirable vida social no podria prescindir-ne, i que només pensa en la violació del cinquè manament: “No mataràs.” Cal presentar, per a justificar aquesta manera de plantejar la qüestió, bon nombre de frases ampul·loses sobre el caràcter sacrosant de la vida humana. Però també en aquest punt ens és forçós preguntar, usant el llenguatge dels apòlegs de l’Evangeli, el més accessible per als directors del socialisme britànic, què faria Mr. Lansbury si veiés un malfactor aixecar la seua matraca sobre uns xiquets i no tingués per a defensar-los altre recurs que un tret de revòlver immediat i ben dirigit. Si el nostre suposat interlocutor no vol recórrer a sofismes de molt ínfima qualitat, respondrà sens dubte, per a tranquil·litzar-se, que el nostre exemple és d’un caràcter força excepcional. Resposta que significarà una vegada més que el seu dret a recórrer a l’assassinat en certs casos l’ha transmès Lansbury a la policia, organització especialitzada en la violència i que el desembarassa de la necessitat d’utilitzar el revòlver i fins i tot de la de pensar en el fi pràctic d’aquest instrument. Però què fer, preguntarem nosaltres, si l’esquirol armat ataca o mata els vaguistes? Aquests casos són freqüents en Amèrica i no falten en els altres països. Els obrers no poden delegar en el policia el seu dret de contestar l’esquirol, ja que la policia defensa en tots els països el dret d’aquests a atacar i matar els vaguistes, als qui no s’estén, com és sabut, el benefici de la llei del respecte sagrat de la vida. Nosaltres preguntem: tenen els vaguistes el dret de recórrer als pals, a les pedres, als revòlvers, a les bombes, contra els feixistes, les bandes Del Ku-Klux-Klan i la resta de bandits mercenaris del capital? Petita pregunta per a la qual volguérem una resposta clara i precisa i no hipòcritament evasiva. Si Lansbury ens diu que l’objecte del socialisme és donar a les masses populars una educació tal que els feixistes no siguen feixistes i els bandits bandits, aquesta resposta serà pura hipocresia. Que l’eliminació de la violència, primer en les seues formes més grolleres i sagnants, després en les altres, millor dissimulades, siga el fi del socialisme, és completament indiscutible. Però no es tracta dels costums i de la moral de la futura societat comunista, sinó dels camins i mitjans concrets que cal emprar en la lluita contra la violència capitalista. Quan els feixistes sabotegen una vaga, ocupen la redacció d’un periòdic, tiren mà a la caixa, ataquen o maten els diputats obrers i la policia assegura la immunitat dels malfactors, només el més corromput hipòcrita pot aconsellar els obrers que no tornen colp per colp, sota pretext que en la societat comunista no hi haurà lloc per a la violència. Queda, naturalment, per decidir en cada cas determinat, considerada la situació en el seu conjunt, la resposta que s’ha de donar a la violència de l’enemic i fins a quin punt es pot arribar en la resposta. Però aquesta és una qüestió de tàctica de conformitat amb els fins perseguits que no té res de comú amb la negació o l’admissió en principi de la violència.
Què és la violència? On comença? ¿En quin moment les accions col·lectives de les masses, admissibles i conformes al fi, es converteixen en violència? Dubtem molt que Lansbury o qualsevol altre pacifista siga capaç de respondre a aquesta pregunta, llevat que es limite a una simple referència al Codi penal, en què es defineix allò que està permès i allò que està prohibit. La lluita de classes és una cadena ininterrompuda de violències obertes o encobertes, “regulades” en tal o qual grau per l’Estat, que representa al seu torn l’aparell de la violència organitzada del més fort dels adversaris, és a dir, de la classe dominant. La vaga és una violència? Hi hagué un temps en què les vagues estaven prohibides; cada una d’elles es trobava llavors quasi inevitablement lligada a conflictes físics. Després, a conseqüència del desenrotllament pres per les vagues, açò és, de la violència de les masses exercida contra la llei, o, més exactament, dels colps donats sense parar per les masses a la violència legal, les vagues foren legalitzades. ¿De manera que Lansbury només considera com a procediments admissibles de lluita les vagues pacífiques, “legals”, açò és, autoritzades per la burgesia? Però si els obrers no hagueren organitzat les vagues de principis del segle XIX, la burgesia anglesa no les hauria legalitzat en 1824. I si s’admet l’exercici de la violència o l’ús de la força dota forma de vagues, cal acceptar tota la responsabilitat d’aquesta actitud, fins i tot la de la defensa de les vagues contra els grocs mitjançant adequades mesures de contraviolència.
Anem més lluny. ¿Si les vagues dels obrers contra els capitalistes o contra distints grups de capitalistes són admissibles, tindrà Lansbury la temeritat de declarar inadmissible la vaga general dels obrers contra un govern feixista que estrangula les organitzacions obreres, destrueix la premsa obrera i infesta els rengles dels obrers de provocadors i assassins? Una vegada més: la vaga general no pot tenir lloc ni cada dia ni a totes hores, i només és possible sota condicions concretes ben definides. Però aquesta és una qüestió d’estratègia i d’oportunitat. Pel que fa a la vaga general considerada com una de les armes més decisives, és dubtós que Lansbury i tots els seus correligionaris presos en conjunt puguen imaginar un altre mitjà susceptible d’ésser aplicat pel proletariat per a assolir resultats decisius. Perquè Lansbury no caurà tan baix com per a recomanar als obrers que esperen que l’amor al proïsme s’impose als cors, diguem dels feixistes italians, que són d’altra banda, en gran nombre, piadosíssims catòlics. I si cal admetre que el proletariat té, no sols el dret, sinó també el deure de preparar la vaga general contra el règim feixista, han d’ésser descomptades totes les conseqüències ulteriors d’aquesta actitud. La vaga general no és una simple manifestació; significa una greu sacsada de la societat i posa en tot cas sobre el tapet els destins del règim polític existent i el prestigi de la força de la classe revolucionària. No es pot emprendre una vaga general sinó quan la classe obrera (i en primer lloc la seua avantguarda) es troba disposada a portar l’acció fins al final. Però tampoc el feixisme es prepara a capitular davant unes pacífiques manifestacions vaguistes. En cas de perill immediat i real, els feixistes posaran en acció tots els seus mitjans, utilitzaran, en major grau que mai, la provocació, l’assassinat i l’incendi. Es preguntarà: ¿està permès als directors d’una vaga general formar organitzacions per a la defensa dels vaguistes contra la violència de l’enemic, per al desarmament i la dissolució de les bandes feixistes? I com a ningú li ha succeït mai, en allò que podem recordar, el poder desarmar els enemics en ple furor amb ajuda d’himnes religiosos, forçós serà evidentment armar als destacaments revolucionaris amb revòlvers i granades de mà fins al moment en què aconseguisquen apoderar-se dels fusells, de les metralladores i dels canons. ¿Però potser és en aquest punt on comença el territori de la violència inadmissible? Si és així, caiem, sense esperança de sortida, en contradiccions tan humiliants com absurdes. Una vaga general que no es defense contra la violència i l’aixafament, és una manifestació de covardia condemnada a la derrota. Únicament un traïdor o un boig poden incitar a la lluita en aquestes condicions. La lluita vaguista desarmada, en virtut d’una lògica independent de Lansbury, arrossega amb si conflictes armats. Aquests es produeixen a cada moment en les vagues econòmiques, són absolutament inevitables en la vaga revolucionària política, en la mesura que aquesta té per fi la subversió d’un poder. Qui renúncia a la violència ha de renunciar en general a la lluita, açò és, col·locar-se pràcticament entre els defensors de la violència triomfant de les classes dominadores.
Però la qüestió no està esgotada encara. La vaga general que nosaltres suposem té per fi l’enfonsament del poder feixista. Aquest resultat únicament pot ésser obtingut per la victòria sobre les forces armades del feixisme. En aquest punt cal concebre encara dues hipòtesis: la victòria directa sobre les forces de la reacció, o el pas d’aquestes a la revolució. Cap d’ambdues hipòtesis pot realitzar-se íntegrament. Una insurrecció revolucionària triomfa quan aconsegueix infligir una derrota a les forces més fermes, més resoltes i més segures de la reacció i atreure’s la simpatia de les restants forces armades del règim. Aquest resultat, diguem-ho una vegada més, no es pot obtenir sinó en el cas en què les tropes governamentals titubejants es convencen que les masses obreres no es limiten a manifestar el seu descontent, trobant-se absolutament resoltes a derrocar, coste el que coste, el govern, sense retrocedir davant els mitjans més despietats. Aquest sentiment és l’únic capaç de fer passar les tropes vacil·lants del costat del poble. Com més expectant, titubejant i evasiva siga la política dels directors de la vaga general, menys vacil·lació hi haurà en les tropes, més fermament sostindran el poder i més probabilitats tindrà aquest de sortir victoriós de la lluita, per a abatre a continuació el cap de la classe obrera amb les més sagnants repressions. En altres termes, quan la classe obrera es veu obligada a recórrer per a la seua emancipació a la vaga general, ha d’adonar-se prèviament que açò porta amb si inevitablement la producció de col·lisions armades i de conflictes anàlegs, locals i generals; ha d’adonar-se per endavant que la vaga general no serà reprimida només en el cas d’haver-se donat immediatament la resposta necessària a l’esquirol, als provocadors, als feixistes, etc.; ha de preveure amb anticipació que el govern el destí del qual es juga llençarà inevitablement a la lluita, en tal o qual moment, les seues forces armades, i que el destí del règim i, per consegüent, del proletariat dependrà del resultat del conflicte de les masses revolucionàries amb aqueixes forces armades. Els obrers prèviament han de prendre totes les mesures necessàries per tal d’atreure els soldats del costat del poble mitjançant una agitació preliminar; però també han de preveure per endavant que sempre li quedaran al govern prou soldats segurs o gairebé segurs per a intentar reprimir la insurrecció, de manera que la qüestió es resoldrà en última instància per un conflicte armat, per al qual cal preparar-se d’acord amb un pla determinat amb anterioritat i en el que caldrà encabotar-se amb una sencera resolució revolucionària.
Només la més extrema resolució en la lluita revolucionària pot arrancar les armes de mans de la reacció, abreujar la guerra civil i disminuir el nombre de les seues víctimes. Si no s’admet açò, no hi ha per a què prendre les armes; si no es prenen aquestes, impossible una vaga general; si es renuncia a la vaga general, no es pot pensar en una lluita seriosa. No queda llavors un altre camí que educar els obrers en l’esperit d’una completa apatia, cosa de què s’ocupen, d’altra banda, l’escola oficial, els partits governants, els cleros de totes les Esglésies i... els predicadors socialistes de la inadmissibilitat de la violència.
Però és molt notable una cosa: de la mateixa manera com els filòsofs idealistes es nodreixen en la vida quotidiana de pa, de carn i, en general, de vils matèries; de la mateixa manera com, oblidant la immortalitat de l’ànima, s’esforcen en no caure davall les rodes d’un automòbil, així els senyors pacifistes, adversaris impotents de la violència, idealistes “morals”, tiren mà, cada vegada que els seus interessos immediats ho exigeixen, de la violència política, utilitzant-la directament o no. Com Míster Lansbury no manca, segons sembla, d’un cert caràcter, les seues tristes aventures li ocorren amb més freqüència que a altres. Durant el desenrotllament dels debats parlamentaris sobre els sense treball (sessió de la Cambra dels Comuns del 9 de març de 1925), Lansbury recordà que la llei de l’assegurança contra l’atur fou promulgada, en la seua forma actual, en 1920, “menys per a assegurar l’existència dels obrers i de les seues famílies, que, com ho deia recentment Lord Derby, per a prevenir una revolució. En 1920 [Continuava Lansbury] tots els obrers que servien en l’exèrcit foren inscrits entre els assegurats, perquè el Govern no tenia en aquest moment la seguretat que no dirigiren els seus fusells en un sentit molt indesitjable.” (Times del 20 de març de 1925.) Després d’aquestes paraules, l’informe parlamentari de la sessió esmenta les “mostres d’aprovació en els bancs de l’oposició”, és a dir, del Labour Party, i exclamacions com ara: “Oh, oh!” als bancs del Ministeri. Lansbury no creu en la violència revolucionària. Però reconeix, no obstant això, a remolc de Lord Derby, que la por a la violència revolucionària engendrà la llei de l’assegurança dels sense treball per l’Estat. Lansbury combat els intents de derogació d’aquesta llei; creu, doncs, que una llei nascuda de la por a la violència revolucionària proporciona certs avantatges a la classe obrera. És gairebé demostrar matemàticament la utilitat de la violència revolucionària, ja que (Lansbury ens permetrà aquesta observació), si no hagués violència, tampoc hi hauria por a la violència. I si no hagués la possibilitat real (i la necessitat) de tornar en certs casos els fusells contra el Govern, aquest no tindria motiu per a témer aquesta eventualitat. De manera que la incredulitat de Lansbury en la violència és un pur equívoc. De fet, Lansbury la utilitza cada dia, almenys en forma d’argument. També utilitza en la pràctica les conquestes de la violència revolucionària de les dècades i segles passats. Únicament es resisteix a unir els dos caps del seu pensament. Repudia la violència revolucionària per a la conquesta del poder, açò és, per a l’alliberament completa del proletariat, però s’acomoda perfectament a la violència, i fins i tot se n’aprofita en les lluites que no sobrepassen els quadres de la societat burgesa. Míster Lansbury està a favor de la violència en petit contra la violència en gran. Ens fa pensar en un vegetarià que es conformés humilment amb la carn dels canaris i dels conills, però rebutgés amb virtuosa indignació la matança d’animals més grans.
Hem previst, no obstant això, que Mr. Lansbury o els seus correligionaris més diplomàtics i més hipòcrites ens objectaran: “Sí; contra el règim feixista, contra un Govern despòtic, la violència pot existir al capdavall, no ens apartem d’això, fins a un cert punt admissible. Però és totalment inadmissible en un règim democràtic.” Per la nostra banda, registrem en l’acte aquesta objecció com una capitulació de principi, perquè es tractava en primer lloc, no de saber sota quines condicions polítiques és admissible la violència o conforme amb els fins perseguits, sinó si aquesta seria admissible en general, des d’un cert punt de vista abstracte, humanitari, cristià i socialista.
Quan se’ns diu que la violència revolucionària no és inadmissible sinó en un règim de democràcia política, es trasllada tota la qüestió a un altre pla. El que no vol dir, no obstant això, que els adversaris demòcrates de la violència siguen més profunds i més intel·ligents que els cristians humanitaris. No trigarem molt a convèncer-nos sense gran treball que no hi ha res d’això.
¿És cert, en efecte, que la qüestió de l’admissibilitat i de la conformitat de la violència al fi perseguit quede resolta segons la forma més o menys democràtica de la dominació burgesa? Aquesta concepció és desmentida completament per l’experiència històrica. La lluita entre la tendència revolucionària i la tendència pacífica, legal i reformista al si del moviment obrer no comença en el moment de la fundació de la república o de la institució del sufragi universal. En l’època del chartisme, i fins a 1868, els obrers anglesos estigueren privats de tot dret al vot, açò és, del principal instrument del desenvolupament “pacífic”. El moviment chartista estigué, per tant, dividit en partidaris de recórrer a la força física, seguits aquests per la massa, i partidaris de la força moral, nombrosos sobretot entre els intel·lectuals petitburgesos i els membres de l’aristocràcia obrera. En l’Alemanya dels Hohenzollern, proveïda d’un Parlament impotent, els partidaris de les reformes parlamentàries i els protagonistes de la vaga general revolucionària lluitaven entre si dins de la socialdemocràcia. En fi, a Rússia mateix, davall l’autocràcia, sota el règim del 3 de juliol, els menxevics volien reemplaçar els mètodes revolucionaris d’acció per la consigna de la lluita per la legalitat. Així, l’argument de la república burgesa o del sufragi universal, argument suprem del reformisme i del legalisme, és el producte d’una teoria limitada, de curta memòria o d’una hipocresia innegable. En realitat, el reformisme legalista equival a la humiliació dels esclaus davant les institucions i les lleis dels esclavistes. ¿El sufragi universal forma part o no d’aquestes institucions, estiga l’edifici coronat per un monarca o per un president? Per a l’oportunista, aquesta qüestió és només secundària. Està agenollat sempre davant l’ídol de l’Estat burgès i no accedeix a anar cap al seu ideal sinó per les portes per a ell construïdes per la burgesia. I aquestes portes estan construïdes de tal manera, que són infranquejables.
Què és la democràcia política i on comença? En altres termes, on es troba i per on passa el límit que la violència no pot franquejar? Es pot, per exemple, anomenar democràcia a un país monàrquic amb una Alta Cambra? Està permès recórrer a la violència per a abolir aquestes institucions? Sens dubte, se’ns contestarà a aquest respecte que la Cambra dels Comuns d’Anglaterra és prou poderosa per a suprimir, si ho jutja convenient, el poder real i la Cambra dels Lords, de manera que la classe obrera tinga la possibilitat de completar pacíficament la institució del règim democràtic al seu país. Admetem-ho un instant. Però què és la Cambra dels Comuns? ¿Pot ésser qualificada de democràtica encara que només siga des d’un punt de vista formal? De cap mode. Elements importants del poble estan de fet privats del dret al vot. Les dones no voten sinó només a partir dels trenta anys, i els homes, des dels vint-i-u. La disminució de l’edat electoral constitueix, des del punt de vista de la classe obrera, en la que es comença a treballar des de molt enjorn, una reivindicació democràtica elemental. D’altra banda, les circumscripcions electorals estan preparades en Anglaterra amb tanta perfídia, que es necessita doble nombre de vots per a elegir un diputat obrer que per a elegir un conservador. Retardant l’edat electoral, el Parlament anglès exclou la joventut activa d’ambdós sexes i confia els destins del país a les generacions més velles, més fatigades, que miren més davall els seus peus que cap al futur. Tal és el sentit de la negació del vot als joves. La cínica geometria de les circumscripcions electorals dóna a un vot conservador tant de pes com a dos vots obrers. D’aquesta manera, l’actual Parlament anglès constitueix la més escandalosa burla de la voluntat del poble, fins i tot entenent-la en el sentit de la democràcia burgesa. ¿Té realment la classe obrera el dret d’exigir imperiosament, fins i tot mantenint-se al terreny dels principis de la democràcia, a l’actual Cambra dels Comuns, privilegiada i de fet usurpadora, la institució immediata d’una manera de sufragi vertaderament democràtic? ¿I si el Parlament respongués a aquesta reivindicació amb un “no pertoca”, cosa segons la nostra opinió inevitable, alhora que el Govern Baldwin acaba de rebutjar la igualtat de l’edat electoral per a ambdós sexes, tindria el proletariat el dret d’exigir, per exemple, mitjançant la vaga general, a un Parlament usurpador drets electorals democràtics?
I si fóra menester admetre que la usurpadora Cambra dels Comuns actual o una altra més democràtica decidís derogar la monarquia i la Cambra dels Lords (cosa que no es d’esperar), amb això no quedaria dit que les classes reaccionàries, reduïdes en minoria al Parlament, se sotmetrien sense reserva. Ben recentment hem vist els reaccionaris de l’Ulster, en trobar-se en desacord amb el Parlament britànic respecte a l’organització de l’Estat irlandès, llançar-se, sota la direcció de Lord Carson, pel camí de la guerra civil, i als conservadors anglesos recolzar obertament els rebels de l’Ulster. Però, es respondrà, açò seria una revolta oberta per part de les classes privilegiades contra el Parlament democràtic, i clar és que aquesta revolta seria reprimida amb ajuda de l’aparell coercitiu de l’Estat. Prenem nota d’aquesta confessió, exigint al moment obtenir-ne algunes conclusions pràctiques.
Admetem per un instant que en les pròximes eleccions vaja una majoria obrera al Parlament i aquest, del mode més legal, resolga començar per confiscar sense indemnització, en benefici dels colons i dels aturats crònics, els dominis dels nobles grans terratinents, per establir un elevat impost sobre el capital, per abolir la monarquia, la Cambra dels Lords i algunes altres institucions no menys inconvenients. No pot haver-hi ni la menor ombra de dubte que les classes posseïdores no es rendiran sense lluita, encara menys en la mesura que la policia, els tribunals i l’exèrcit estan íntegrament a els seus mans. La història d’Anglaterra coneix ja l’exemple d’una guerra civil en què un rei es recolzà en la minoria dels Comuns i la majoria dels Lords contra la majoria dels Comuns i la minoria dels Lords. Açò succeïa en 1630-1640. Només un cretí, un miserable cretí, repetim, podria imaginar-se seriosament que una repetició d’aquesta espècie de guerra civil (sobre la base de noves classes socials) s’ha fet impossible en el segle XX quant als evidents progressos obtinguts en els tres últims segles per la filosofia cristiana, els sentiments humanitaris, les tendències democràtiques i altres excel·lents diverses coses. L’esmentat exemple de l’Ulster demostra que les classes posseïdores no gasten bromes quan el Parlament, fins i tot sent el seu propi, es veu obligat a atemptar per poc que siga contra la seua situació privilegiada. És doncs necessari, en preparar-se a prendre el poder, preparar-se també a totes les conseqüències necessàries de la inevitable resistència de les classes directores. Cal comprendre-ho bé: si arribés al poder en Anglaterra un vertader Govern Obrer, fins i tot essent pels mitjans més democràtics, la guerra civil seria inevitable. El Govern Obrer es veuria en el cas de reprimir la resistència de les classes privilegiades. No podria a aquest fi utilitzar l’antic aparell de l’Estat, l’antiga policia, els antics tribunals, l’antiga milícia. El Govern Obrer format al Parlament es veuria forçat a crear nous òrgans revolucionaris, recolzant-se en els sindicats i, en general, en les organitzacions obreres. En resultaria un desenvolupament excepcional de l’activitat i de la iniciativa de les masses obreres. Al terreny de la lluita immediata contra les classes explotadores, les Trade-Unions s’unirien més activament i estreta entre elles, no sols per l’òrgan dels seus directors, sinó també per baix, i concebrien la necessitat de constituir assemblees locals de delegats, és a dir, de Consells (Soviets) de diputats obrers. Un vertader Govern Obrer, en altres termes, un Govern absolutament consagrat als interessos del proletariat, es veuria precisat d’aquesta manera a demolir l’antic mecanisme governamental, instrument de les classes posseïdores, i a oposar-li el dels Consells Obrers. És a dir, que l’origen democràtic del Govern Obrer (fins i tot si fóra possible) produiria la necessitat d’oposar a una resistència reaccionària la força de la classe revolucionària.
Més amunt hem demostrat que el Parlament anglès dels nostres dies representa una deformació monstruosa dels principis de la democràcia burgesa, i no és gens probable que es puga obtenir d’Anglaterra, sense l’aplicació de la violència revolucionària, ni tan sols una honrada distribució de les circumscripcions electorals, l’abolició de la monarquia i de la Cambra dels Lords. Admetem, no obstant això, que tals reivindicacions hagen estat, d’aquesta o una altra manera, satisfetes. ¿Vol açò dir que tindríem en Anglaterra un Parlament vertaderament democràtic? De cap manera. El Parlament londinenc és un Parlament d’esclavistes. Representant del mode més idealment democràtic a un poble de quaranta milions d’ànimes, dicta lleis per als tres-cents milions d’habitants de l’Índia i disposa dels fons que la dominadora Anglaterra extrau de les seues colònies. La població de l’Índia no participa en la confecció de les lleis que determinen els seus destins. La democràcia anglesa s’assembla a la d’Atenes en el sentit que la igualtat dels drets democràtics (inexistent en realitat) és el privilegi dels ciutadans que han nascut lliures i descansa sobre la privació de drets a les nacions inferiors. Per cada habitant de les Illes Britàniques hi ha prop de nou esclaus colonials. Fins i tot si es considera la violència revolucionària com inadmissible al si de la democràcia, tal principi no s’estén en cap cas als pobles de l’Índia, que s’aixequen, no contra la democràcia sinó contra un despotisme opressor. En aquest cas, un anglès, si és vertaderament demòcrata, no pot reconèixer la validesa de les lleis britàniques que concerneixen l’Índia, Egipte, etc. I com tota la vida social d’Anglaterra, en tant que potència colonial, es basa sobre aqueixes lleis, és evident que l’activitat sencera del Parlament de Westminster, punt de concentració d’un poder de presa, és antidemocràtica en els seus fonaments mateixos. Des d’un punt de vista democràtic conseqüent, caldria dir: mentre els indis, els egipcis, etc., no gaudisquen de la sencera llibertat de disposar de si mateixos, és a dir, de separar-se de l’Imperi, o en tant que els indis, els egipcis, etc., no hagen enviat a un Parlament de l’Imperi diputats elegits en les mateixes condicions que els diputats anglesos i iguals a aquests en drets, els indis, els egipcis i així mateix els demòcrates anglesos tindran el dret d’aixecar-se contra un Govern de pirates creat per un Parlament que només representa a una ínfima minoria de la població de l’Imperi britànic. Heus aquí com es planteja la qüestió en Anglaterra si s’examina l’apel·lació a la violència des d’un punt de vista democràtic, però a fons.
La negativa dels socialistes reformistes anglesos a reconèixer a les masses oprimides el dret a la violència és una odiosa renúncia a la democràcia, una menyspreable defensa de la dictadura imperialista d’una ínfima minoria, exercida sobre centenars de milions d’oprimits.
Abans d’ensenyar als comunistes la santedat de la democràcia i d’acusar el poder dels soviets, Mr. MacDonald faria bé en mocar-se ell mateix.
Hem estudiat primerament la qüestió de la violència des del punt de vista humanitari, cristià, clerical, i hem quedat convençuts que els socialpacifistes, cercant una solució a contradiccions sense sortida, es veuen constrets a abandonar les seues posicions i a admetre que, franquejat el llindar de la democràcia, la violència revolucionària està permesa. Més lluny hem demostrat que tan difícil és als reguladors de la violència invocar la concepció democràtica com la concepció cristiana. Amb d’altres paraules, hem revelat l’absoluta inconsistència, la mentida, la hipocresia del socialpacifisme, col·locant-nos en el seu mateix terreny.
Açò no vol dir que estiguem disposats a reconèixer l’exactitud dels seus primers principis. Quan es tracta de resoldre el problema de la violència revolucionària, el principi de la democràcia parlamentària no és per a nosaltres la més alta instància. La humanitat no ha estat feta per a la democràcia, sinó que la democràcia és un dels mitjans auxiliars del desenvolupament de la humanitat. Quan la democràcia esdevé un obstacle, ha d’ésser destruïda. El trànsit del capitalisme al socialisme no ve obligat per uns principis democràtics formals que dominen la societat, sinó per les condicions materials del desenvolupament de la societat mateixa, pel desenvolupament de les forces productives, per les contradiccions insolubles, internes i internacionals, del capitalisme, per l’agreujament de la lluita entre el proletariat i la burgesia. L’anàlisi científica de tot el procés històric i l’experiència política de la nostra generació, compresa la guerra imperialista, testifiquen així mateix que, sense el trànsit al socialisme, tota la nostra cultura està amenaçada de descomposició i podridura. El proletariat, conduït per la seua avantguarda revolucionària, arrossegant darrere d’ell totes les masses laborioses i oprimides, tant de la metròpolis com de les colònies, és l’únic que pot portar a terme el trànsit al socialisme. El criteri més alt de tota la nostra activitat en totes les nostres decisions polítiques és l’interès de l’acció revolucionària del proletariat per a la conquesta del poder i la transformació de la societat. La pretensió de jutjar el moviment proletari des del punt de vista del principi abstracte i dels articles jurídics de la democràcia, no és als nostres ulls sinó pedanteria reaccionària. Hom només pot, segons creiem, jutjar la democràcia des del punt de vista dels interessos històrics del proletariat. No es tracta de la corfa de l’anou, sinó de l’anou mateixa. Les opinions dels senyors fabians sobre la inadmissibilitat d’un “estret punt de vista de classe” són pures necieses. Essent de la incumbència del proletariat les tasques fonamentals del desenvolupament social, els fabians voldrien subordinar-les a les directives escolars dels mestres de llatí. Entenen per solidaritat humana un aburgesament eclèctic, corresponent a l’estreta mentalitat de classe del petit burgès. La burgesia aixeca, entre la seua propietat i el proletariat revolucionari, el paravent de la democràcia. Els mestres de llatí socialistes diuen als obrers: cal prendre possessió dels mitjans de producció, però primer cal assolir que la legislació adapte els seus paravents als nostres fins i mitjans. ¿Però no es poden enfonsar aqueixos paravents? De cap mode. Per què? Perquè, tot i que així salvéssem la societat, lesionaríem el complicat sistema de mentida i de violència governamentals que la burgesia ens ha acostumat a considerar com a sacrosanta democràcia.
Foragitats de les seues dues primeres posicions, els adversaris de la violència poden fer-se forts en una tercera línia de trinxeres. Accedint a fer a una banda la mística cristiana i la metafísica democràtica, poden intentar defensar les lleis pacifistes, parlamentàries, de la democràcia reformista amb ajuda d’arguments presos de la política purament racional. Alguns d’entre ells poden parlar més o menys aquest llenguatge: “Cert és: els ensenyaments de Crist no ens indiquen el mitjà de sortir de les contradiccions del capitalisme britànic; així mateix, la democràcia no és una institució sagrada i només representa un producte temporal instrumental del desenvolupament històric; ¿però per què no ha d’aprofitar-se la classe obrera del Parlament democràtic, dels seus mètodes, dels seus procediments, del seu aparell legislatiu, per a ensenyorir-se del poder i transformar la societat? Açò seria perfectament natural i, des de tots els punts de vista, el mode més econòmic de portar a terme la revolució socialista.”
Som comunistes. De cap manera, no obstant això, estem inclinats a aconsellar el proletariat anglès que torne l’esquena al Parlament. Al contrari, quan certs comunistes anglesos manifestaren aquesta tendència, la combatérem en els nostres congressos internacionals. No es tracta de saber si hi ha o no que traure partit de l’acció parlamentària, sinó d’adonar-se del lloc que li correspon al Parlament en el desenvolupament social; d’adonar-se de si les forces de les classes estan al Parlament o fora del Parlament; de quina forma i en quin camp de batalla xocaran aqueixes forces; d’adonar-se de si pot fer-se del Parlament, creat pel capitalisme per al seu propi desenvolupament i per a la seua pròpia defensa, una palanca destinada a enfonsar el capitalisme. Per a respondre a aquesta qüestió cal intentar representar-se de mode quelcom concret l’ulterior desenvolupament polític d’Anglaterra. Clar està que totes aquestes anticipacions només poden tenir un caràcter d’orientació condicional. Però sense elles ens veuríem obligats a temptejos en la foscor.
El Govern actual té al Parlament una majoria estable. No és impossible, doncs, que seguisca en el poder durant tres o quatre anys, encara que la seua vida pot ser més curta. Durant aquest període, el Govern conservador, que ha començat pels discursos “conciliadors” de Baldwin, revelarà que, en definitiva, està cridat a conservar totes les contradiccions i totes les nafres de l’Anglaterra posterior a la guerra. A propòsit de la més amenaçadora d’aquestes nafres, l’atur crònic, el mateix partit conservador no es fa il·lusions. Hom no pot comptar amb un seriós augment de les exportacions. La concurrència dels Estats Units i del Japó creix per moments; la indústria alemanya es reanima, França exporta amb ajuda d’un canvi depreciat. Baldwin declara que els homes polítics no poden alleujar a la indústria: aquesta ha de trobar el remei en si mateixa. Els nous esforços, tendents al restabliment de la moneda-or, imposen a la població, i per consegüent a la indústria, nous sacrificis, la qual cosa pressuposa el creixement de la inquietud i del descontent. La “radicalització” de la classe obrera anglesa prosseguirà a pas ràpid. Aquest conjunt de fets prepararà l’adveniment al poder del Labour Party. Però tenim totes les raons per a creure, o millor, per a esperar, que aquest procés produirà no pocs disgustos, no ja a Baldwin, sinó també a MacDonald. En primer lloc, cal comptar amb un creixement numèric dels conflictes industrials i, paral·lelament, amb una pressió més forta de les masses obreres sobre la seua representació parlamentària. Cap d’ambdues coses plaurà molt als líders que aplaudeixen els discursos conciliadors de Baldwin i expressen el seu sentiment per la mort de Curzon. La vida interior de la fracció parlamentària del Labour Party es farà, com la seua situació al Parlament, cada vegada més difícil. D’altra banda, no cal dubtar que el tigre capitalista deixarà força aviat de roncar la seua cantata de la gradació i ensenyarà suaument les seues urpes. ¿En aquestes condicions, aconseguirà MacDonald servar fins a les pròximes eleccions la seua situació de líder? Amb d’altres paraules, ¿cal esperar des de ja una evolució a esquerra de la direcció del partit, trobant-se aquest a l’oposició? Aquesta qüestió no té evidentment una importància decisiva i només per conjectures s’hi pot respondre, es pot i s’ha d’esperar en tot cas una tensió cada vegada major entre la dreta i la pretesa “esquerra” del Labour Party, i, el que és molt més important, un reforç de les tendències revolucionàries en les masses. Les classes posseïdores seguiran amb una inquietud creixent allò que succeïsca al si de la classe obrera i es prepararan molt de temps abans per a les eleccions. La campanya electoral, en aquestes condicions, haurà de revestir un caràcter d’extrema tensió. Les últimes eleccions, en les que figurà un document fals posat en circulació, a un senyal del centre, en tota la premsa burgesa i en totes les reunions públiques, només ens avançaren un feble sabor.
El resultat de les eleccions, no suposant que aquestes es transformen en guerra civil (la qual cosa, de mode general, no sembla impossible), pot ésser de triple sort: o els conservadors tornaran al poder, però amb una majoria considerablement disminuïda, o cap dels partits disposarà de majoria absoluta i tornarà a reproduir-se la situació parlamentària de l’any últim, però en circumstàncies menys propícies als compromisos, o, en fi, la majoria absoluta passarà al Labour Party.
En cas d’una nova victòria dels conservadors, la indignació i la impaciència dels obrers s’agreujaran inevitablement. La qüestió de la mecànica electoral, amb l’astuta geometria de les circumscripcions electorals, es plantejarà inevitablement en tota la seua agudesa. La reivindicació d’un nou Parlament més democràtic repercutirà més amunt. La lluita interior del Labour Party serà potser continguda durant un cert temps, per beneficiar-se els elements revolucionaris d’una situació més favorable. ¿Cediran els conservadors en un punt en què potser es juguen els seus destins? És poc probable. Al contrari: si la qüestió del poder es planteja asprament, els conservadors tractaran de dividir els obrers recolzant-se en els Thomas per dalt i en els tradeunionistes que es neguen a pagar les cotitzacions polítiques per baix. No queda exclòs que el Govern conservador intente provocar col·lisions per a millor reprimir-les, per a intimidar els filisteus liberals que estan al capdavant del Labour Party i fer recular el moviment. Pot aquest propòsit aconseguir el seu objecte? La possibilitat del seu resultat no queda tampoc exclosa. En la mesura que els directors del Labour Party dirigeixen el seu partit amb els ulls tancats, les seues perspectives, sense la intel·ligència de les realitats socials, proporcionen als conservadors l’ocasió de ferir al moviment en la seua etapa ulterior, més alta. Aquesta variant implicaria una derrota temporal, més o menys seriosa, de la classe obrera, però, naturalment, no tindria res de comú amb la plàcida evolució parlamentària amb què somien els conciliadors. Al contrari, aquesta espècie de derrota prepararia per a l’etapa següent una represa de la lluita de classes sota formes més resoludament revolucionàries i, per consegüent, davall una nova direcció.
Si després de les properes eleccions cap partit tingués la majoria, el Parlament cauria en el postració. La repetició d’una coalició obrer-liberal no sembla que puga produir-se després de l’experiència adquirida i en unes circumstàncies dominades per la tensió multiplicada de les relacions entre les classes i entre els partits. És més probable que es formés un Govern conservador-liberal. Però aquest resultat, en realitat, coincidiria amb la variant que acabem d’examinar d’una majoria conservadora. Al contrari, en el cas en què no es portés a terme l’acord, l’única solució parlamentària seria la revisió del sistema electoral. La qüestió de les circumscripcions, dels dobles torns d’elecció, etc., posaria cara a cara als dos principals partits en lluita pel poder. ¿Dividit el Parlament en partits dels quals cap serà prou fort per a prendre el poder, podrà procedir a la reforma electoral? És més que dubtós. Seria necessària en tot cas una poderosa pressió exterior. La debilitat d’un Parlament sense majoria segura secundaria aquesta pressió exterior. Però novament s’obriria la perspectiva revolucionària.
Aquesta variant intermèdia no ens importa per ella mateixa, perquè és evident que una situació parlamentària inestable ha de resoldre’s en un sentit o en un altre; és a dir, portar bé a un Govern conservador, bé a un Govern obrer. Hem examinat la primera hipòtesi. Quant a la segona, aquesta ofereix precisament per a nosaltres, des del punt de vista del nostre tema, el major interès. La qüestió es planteja, doncs, en aquests termes: ¿cal admetre que el Labour Party, assegurant-se en les eleccions una majoria absoluta i havent constituït un Govern, procedirà pacíficament a la nacionalització de les principals branques de la indústria, emprendrà l’edificació socialista dins dels límits i pels mètodes del sistema parlamentari actual?
Admetem, per a no complicar massa aviat la qüestió, que el grup liberal-conciliador de MacDonald serve durant les poperes eleccions la direcció oficial del partit, de manera que la victòria del Labour Party conduïsca a la constitució d’un Ministeri MacDonald. Ja no serà, no obstant això, la simple repetició de la primera experiència; en primer lloc, perquè el Govern obrer tindrà, en la nostra suposició, una majoria pròpia, i en segon lloc, perquè les relacions entre els partits estan cridades a fer-se inevitablement més tibants, sobretot en cas de victòria del Labour Party. Ara que els conservadors compten amb una ferma majoria se senten inclinats a tractar MacDonald, Thomas i companyia amb una certa indulgència protectora. Però com els conservadors són d’una fusta més resistent que els nostres tristos socialistes, ensenyaran becs i urpes en quant es vegen en minoria. Hom no pot dubtar d’una cosa: que si no han aconseguit impedir per mètodes parlamentaris o extraparlamentaris la formació d’un Govern laborista, faran, trobant-se en minoria (en aquesta hipòtesi, la més favorable, sembla, al desenvolupament pacífic), tot allò que d’ells depenga per tal de sabotejar, amb ajuda dels funcionaris, dels tribunals, de l’exèrcit, de la Cambra dels Lords i de la Cort, totes les iniciatives del Govern laborista. Tant davant els conservadors com davant els últims liberals es plantejarà la tasca de comprometre a tot preu al primer Govern autònom de la classe obrera. Es tracta de vida i mort. Heu-nos aquí ben lluny de l’antiga lluita entre els liberals i els conservadors, en què els desacords no sortien de la família de les classes posseïdores. Les reformes, per poc serioses que fossen, empreses pel Govern laborista al terreny fiscal, en el de la nacionalització i la democratització vertadera de l’administració, suscitarien en les masses laborioses una poderosa onada d’entusiasme, i (com la gana menja) les reformes moderades realitzades amb èxit incitarien inevitablement a d’altres més radicals. Amb d’altres paraules, cada dia allunyaria per als conservadors la possibilitat d’un retorn al poder. Els conservadors no podrien deixar d’adonar-se clarament que no es tractava d’una ordinària successió en el Govern, sinó del començament parlamentari de la revolució socialista. Els recursos de l’obstrucció governamental i del sabotatge legislatiu i administratiu són molt nombrosos entre les mans de les classes posseïdores, perquè, siga quina siga la majoria parlamentària, l’aparell sencer de l’Estat està de dalt a baix indissolublement lligat a la burgesia. Aquesta té també en el seu poder tota la premsa, els òrgans més importants de l’administració local, de les universitats, de les escoles, de l’Església, dels innumerables clubs, i, en general, de les societats lliures. Els bancs i tot el sistema de crèdit social estan a les seues mans, així com l’organització de transports i el comerç, de manera que l’aprovisionament quotidià de Londres, comprès el Govern laborista, depèn de les grans organitzacions capitalistes. És completament evident que tots aquests immensos recursos serien posats en acció amb una formidable energia per a entorpir l’activitat del Govern laborista, paralitzar els seus esforços, intimidar-lo, escindir la seua majoria parlamentària i provocar, en fi, un pànic financer i dificultats d’aprovisionament, declarar locaut, aterrir els nuclis directors de les organitzacions obreres i reduir el proletariat a la impotència. Només l’últim dels imbècils pot no comprendre que la burgesia remourà, en cas d’adveniment al poder d’un vertader Govern obrer, el cel, la terra i els inferns.
El pretès feixisme anglès dels nostres dies no és per l’instant més que una curiositat, però, de totes maneres, una curiositat simptomàtica. Els conservadors subjecten encara prou bé les brides perquè hagen necessitat del concurs dels feixistes. Però la tensió de les relacions entre els partits, la creixent tenacitat i l’esperit cada dia més agressiu de les masses obreres; en fi, la perspectiva d’una victòria del Labour Party precipitaran inevitablement el desenrotllament de les tendències feixistes a la dreta dels conservadors. En un país empobrit en el curs dels darrers anys, que la situació de la mitjana i petita burgesia s’ha agreujat molt sensiblement, on l’atur és crònic, no hi mancaran elements per a formar els batallons feixistes. No hi ha dubte, doncs, que en el moment de la victòria electoral del Labour Party els conservadors tindran a la seua esquena, no sols l’aparell oficial de l’Estat, sinó també les bandes extraoficials del feixisme. Aquestes donaran començament a la seua obra de provocació i de mort fins i tot abans que el Parlament haja abordat la lectura del primer Bill sobre la nacionalització de les mines. Què li quedarà per fer al Govern laborista? Haurà de capitular vergonyosament o reprimir les resistències. Però aquesta última solució no serà tan fàcil. L’experiència d’Irlanda testifica que per a reprimir una resistència d’aqueixa naturalesa cal una seriosa força material i un Estat sòlid. El Govern obrer no disposarà ni d’aquella ni d’aquest. La policia, els tribunals, l’exèrcit, la milícia estaran de part dels desorganitzadors, dels obstructius, dels feixistes. Caldrà fer ombrívols talls entre els funcionaris, reemplaçant els reaccionaris amb membres del Labour Party. No hi haurà una altra sortida. Però és totalment evident que unes mesures tan rudes, tot i que perfectament legals, tindran per resultat la intensificació fins al més alt grau de les resistències legals i il·legals de la reacció burgesa unificada. En altres termes: aquest seria precisament el camí de la guerra civil.
¿Potser una vegada el Labour Party en el poder procedirà amb tanta circumspecció, tacte i habilitat, que la burgesia no experimentarà (com expressar-se?) la necessitat d’una resistència activa? Aquesta suposició és, ben entès, perfectament risible. Cal reconèixer, no obstant això, que tal és la principal esperança de MacDonald i Cia. Quan el trist líder actual dels “socialistes independents” diu que el Labour Party portarà a terme tal o qual reforma la possibilitat de la qual està “científicament” demostrada (ja coneixem la “ciència” de MacDonald), vol dir que, abans d’emprendre cadascuna d’aqueixes reformes, el Govern laborista sol·licitarà amb la mirada el permís de la burgesia. Cert; si tot depengués de la bona voluntat de MacDonald i de les seues reformes “científicament” justificades, mai s’arribaria a la guerra civil, no tenint la burgesia el menor motiu per a arribar a aquest extrem. Si el segon Govern MacDonald hagués d’ésser semblant al primer, no caldria suscitar la qüestió de les possibilitats de realització del socialisme pels mètodes parlamentaris, ja que el pressupòsit de la City de Londres res té de comú amb el pressupòsit del socialisme. Però la política del Govern laborista, encara que hagués de servar la seua antiga composició, haurà de patir alguna modificació. Seria ridícul creure que la poderosa empenta obrera que portarà Macdonald al poder es retirarà immediatament després amb tot respecte. No; les reivindicacions de la classe obrera revestiran una amplitud extraordinària. No podran ésser eludides invocant la dependència del Govern enfront dels vots liberals. La resistència dels conservadors, de la Cambra dels Lords, de la burocràcia i de la monarquia duplicarà l’energia, la impaciència i la indignació dels obrers. La calúmnia i les campanyes de la premsa capitalista els excitaran. Si sota aquestes circumstàncies el seu propi Govern hagués de fer proves de la més autèntica energia, així i tot semblaria massa indecís a les masses obreres. Però tant de dret tenim a esperar energia revolucionària de part de Macdonald, de Clynes, de Snowden, com d’una creïlla podrida. El Govern MacDonald es debatrà entre l’ofensiva revolucionària de les masses i l’aferrissada resistència de la burgesia, irritant uns sense satisfer els altres, provocant per la seua blanor la burgesia, avivant la impaciència revolucionària dels obrers, encenent la guerra civil i esforçant-se ell mateix en privar el proletariat d’una direcció necessària. Però l’ala revolucionària del moviment creixerà; inevitablement, els elements més clarividents, més enèrgics i revolucionaris de la classe obrera aniran pujant. Tard o d’hora, el Govern de MacDonald serà obligat a cedir el lloc, segons la proporció de les forces fora del Parlament, siga a un Govern conservador de tendència feixista i res conciliadora, siga a un Govern revolucionari vertaderament capaç de portar a bon fi la seua obra. En ambdós casos serà inevitable una nova explosió de guerra civil, un nou xoc de les classes en tota la línia. En cas de victòria dels conservadors, les organitzacions obreres seran destruïdes implacablement. En cas de victòria del proletariat, la resistència dels explotadors serà anihilada per la dictadura revolucionària. Que els desagraden aquestes coses, Mylords? Res hi podem fer. Els ressorts fonamentals del moviment depenen tan poc de nosaltres com de vosaltres. No decretem res. No fem més que analitzar.
No mancaran, sens dubte, entre els elements d’esquerra, meitat partidaris, meitat adversaris de MacDonald, que com ell es col·loquen a la plataforma democràtica, gents que diran: “Clar és que si la classe burgesa intenta resistir al Govern obrer, democràticament elegit, aquest últim no retrocedirà davant les més severes mesures coercitives; però açò no serà l’exercici d’una dictadura de classe: serà l’exercici del poder de l’Estat democràtic que... que..., etc.” És gairebé inútil discutir en aquest terreny. Imaginar-se, en realitat, que el destí de la societat pot ésser determinat enviant al Parlament 307 diputats obrers, és a dir, una minoria, o 308, és a dir, una majoria, i no per la proporció real de les forces en el moment del més aspre conflicte de les classes sobre les qüestions fonamentals de la seua existència, seria caure en l’imperi absolut del fetitxisme de l’aritmètica parlamentària. Però què es fa, preguntarem nosaltres, si els conservadors, veient pujar l’onada revolucionària i créixer el perill d’un Govern obrer, no es limiten només a negar la democratització del sistema electoral, sinó que, per contra, introdueixen en ell noves restriccions?
“Inversemblant!”, exclamarà l’innocent que no comprèn que tot és versemblant quan es tracta de vida o mort per a les classes. Ja ara s’està complint un vast treball de preparació en els més alts cercles de la societat anglesa, amb vista a la reorganització i reforçament de la Cambra dels Lords. MacDonald ha declarat recentment al respecte que ell comprèn molt bé que certs lords conservadors se’n preocupen, però que no pot comprendre per què els liberals manifesten les mateixes aspiracions. Aquest savi prudent no pot comprendre per què fortifiquen els liberals la segona línia de trinxeres contra l’ofensiva de la classes obrera. I no ho comprèn perquè ell mateix és un liberal, però provincià, estret, mesquí. No comprèn que la burgesia té intencions serioses, que es prepara a una lluita mortal, que la Corona i la Cambra dels Lords tindran una gran plaça en aquesta lluita. Minvats els drets de la Cambra dels Comuns, és a dir, perpetrat aquest colp d’Estat legal, els conservadors es trobaran, malgrat tots els obstacles de l’interès, en una situació més avantatjosa que si haguessen hagut d’organitzar la resistència contra un Govern obrer ja assegurat. “Però en aquest cas, exclamarà algun xarlatà de l’“esquerra”, cridaríem, naturalment, les masses a la resistència.” És a dir, a recórrer a la violència revolucionària? En resulta d’aquí que no sols està permesa la violència revolucionària, sinó que fins i tot és inevitable si els conservadors porten a terme, per les més legals vies parlamentàries, un colp d’Estat preventiu. ¿No és, doncs, més senzill dir des del principi que la violència revolucionària convé als fins perseguits quan fortifica les posicions del proletariat, debilita o rebutja l’enemic, afanya el desenvolupament socialista de la societat?
Però les heroiques promeses d’una resistència fulminant si els conservadors s’atreviren, etc., no valen una corfa d’ou. Hom no pot engrunsar-hi dia per dia les masses amb les divagacions de la transició pacífica, indolora, legal, parlamentària, democràtica al socialisme, per a cridar-les després, en la primera escaramussa seriosa, a la resistència armada. És la manera millor de facilitar a la reacció la derrota del proletariat. Perquè puguen mostrar-se les masses capaces d’una resistència revolucionària, han d’ésser materialment preparades per a això, així com al terreny de les idees i de l’organització. Han de comprendre la ineluctabilidad de l’agreujament de la lluita de classes i de la seua transformació en guerra civil en una fase determinada. Cal combatre diàriament les il·lusions conciliadores, és a dir, declarar a les lamentables concepcions de MacDonald una guerra a mort. La qüestió es planteja així, ni més menys que així.
Cap tal vegada dir, fent abstracció de diverses condicions concretes, que MacDonald tingué en el passat una ocasió de facilitar granment el pas al socialisme, reduint a un mínim els xocs de la guerra civil. Açò fou quan el primer adveniment al poder del Labour Party. Si MacDonald hagués immediatament posat al Parlament en presència d’un programa enèrgic (liquidació de la monarquia i de la Cambra dels Lords, elevació d’impostos sobre el capital, nacionalització dels mitjans de producció més importants, etc.) i després hauria, dissolent els Comuns, cridat amb una resolució revolucionària el país perquè aquest es manifestés, hauria pogut esperar sorprendre en certa manera les classes dominants, no donar-les temps de reunir les seues forces, aixafar-les sota la pressió de les masses obreres, apoderar-se del mecanisme de l’Estat i renovar-lo abans que hagués pogut constituir-se el feixisme britànic, fent passar així la revolució, legalitzada i conduïda per una mà ferma, per les portes del Parlament. Però és totalment evident que aquesta possibilitat era merament teòrica. Hauria calgut un altre Labour Party, amb altres caps, i açò suposaria una altra situació. I si evoquem aquesta hipòtesi teòrica relativa al passat, únicament ho fem per a fer ressaltar millor la seua impossibilitat per al futur. Aqueixa primera experiència d’un Govern laborista, malgrat tota l’apocada incapacitat que el presidí, ha estat per a les classes directores una seriosa advertència històrica. Ja no es podrà agafar-les desprevingudes. Des d’aleshores observen amb una vigilància reduplicada la vida de la classe obrera i tots els processos que al seu si es produeixen. “En cap cas dispararem els primers”, declarava, de manera en aparença molt inopinada, l’humaníssim, el piadosíssim, el cristianíssim Mr. Baldwin en un discurs parlamentari. I hi hagué en els bancs del grup laborista imbècils per a aplaudir aquestes paraules. Baldwin mai ha dubtat ni un segon que caldrà disparar. Tracta només de llençar per endavant la responsabilitat de la futura guerra civil, almenys als ulls de les classes intermèdies, sobre l’enemic, sobre els obrers. De la mateixa manera treballen els diplomàtics de cada país, preveient la pròxima guerra, en la tasca d’imputar anticipadament la culpabilitat a l’enemic. També el partit proletari té interès a fer recaure la responsabilitat de la guerra civil sobre els mitjans capitalistes directors, i les seues raons polítiques i morals per a això són i seran d’un pes molt major. Pot admetre’s que l’atemptat dels conservadors contra els drets de la Cambra dels Comuns seria un dels motius d’agitació més nobles, però, en definitiva, açò no és més que una circumstància de quart o cinquè ordre. Aquí tractem, no dels pretexts de la conflagració revolucionària, sinó del problema de com fer-se amb el poder de l’Estat a fi de passar al socialisme. El Parlament no assegura en cap grau la transició pacífica: la violència de la classe obrera és necessària i inevitable. És precís preparar-s’hi i preparar els altres. Cal donar a les masses una educació revolucionària; cal temperar-les. La primera condició per a aquesta obra és una lluita irreconciliable contra l’esperit corruptor dels MacDonald.
Una comissió de la Cambra dels Lords decidia solemnement el 25 de març de 1925 que el títol de Duc de Sommerset havia de passar a un cert Mr. Seymour, el qual rebia alhora el dret de legislar a la Cambra alta. Aquesta decisió a favor de Seymour havia depès d’una circumstància prèvia: en casar-se en 1787 un cert coronel Seymour per a donar a la Gran Bretanya, al cap de diverses generacions de distància, un nou lord, ¿vivia el primer marit de la seua dona o havia mort a Calcuta? Qüestió, com es veu, d’una importància excepcional per als destins de la democràcia anglesa. En el mateix número del Daily Herald en què es relata l’edificant història del primer marit de la dona del quadravi del legislador Seymour, la redacció es defensa de voler introduir en Anglaterra les institucions soviètiques. No, no! Nosaltres només som partidaris de les relacions comercials amb els soviets; de cap manera volem un règim soviètic en Anglaterra!
I què hauria de lamentable, ens permetem preguntar, en l’aplicació dels mètodes soviètics a la tècnica anglesa, a la indústria anglesa, als hàbits culturals de la classe obrera anglesa? Vullga el Daily Herald considerar quines conseqüències se seguirien de l’establiment del règim soviètic en la Gran Bretanya. Serien abolides: primer, la monarquia, la qual cosa tindria per efecte excusar Mrs. Snowden de la necessitat de lamentar el surmenage dels membres de la família reial; segon, la Cambra dels Lords, on legislen els senyors Seymour en virtut de mandats que els procura la defunció en temps oportú de la seua besàvia; tercer, el Parlament actual, la ficció i impotència del qual recorda quasi tots els dies el Daily Herald. El parasitisme dels nobles latifundistes desapareixeria per sempre. Les principals branques de la indústria passarien a les mans de la classe obrera, que forma en Anglaterra la indiscutible majoria de la nació. El poderós aparell dels periòdics conservadors i liberals, així com les cases editorials, podrien ésser empleats per a il·lustrar la classe obrera. “Doneu-me la dictadura sobre Fleet Street (el carrer on estan instal·lats a Londres la major part dels periòdics) ni més menys que per un mes, i acabaré amb la hipnosi!”, exclamava Robert Williams en 1920. Williams ha canviat després de postura, però la Fleet Street espera, com en el passat, el puny del proletariat... Els obrers elegirien els seus representants, no en les circumscripcions electorals, establides per a enganyar-los, que actualment divideixen Anglaterra, sinó per fàbriques i tallers. Els consells de diputats obrers (Soviets) renovarien de dalt a baix tot l’aparell de l’Estat. Els privilegis del naixement i de la riquesa desapareixerien amb l’adulterada democràcia mediatitzada pels bancs. S’establiria una vertadera democràcia obrera que reuniria la gestió de l’economia del país amb la seua administració política. Un Govern per primera vegada vertaderament recolzat sobre el poble establiria relacions lliures, igualitàries i fraternals amb l’Índia, Egipte i les altres colònies actuals. Concertaria sense dilació una poderosa aliança política i militar amb Rússia obrera i camperola. Aquesta aliança s’establiria per llargs anys; els plans econòmics dels dos països serien concertats per llargs anys, de manera que coincidiren en els punts útils. L’intercanvi dels béns, els productes i els serveis entre els dos països, complementaris un de l’altre, elevaria a un grau sense precedent el benestar material i espiritual de les masses laborioses d’Anglaterra i de Rússia. Seria tan lamentable? I per què cal justificar-se de l’acusació de voler introduir en Anglaterra l’ordre soviètic? La burgesia pretén, aterrint l’opinió pública obrera, inspirar-li el saludable temor de qualsevol atemptat contra el règim britànic actual. I la premsa obrera, en compte de desemmascarar implacablement aquesta política d’hipnosi reaccionària, s’hi adapta covardament i, per això mateix, la sosté. És natural en els MacDonald.
Els oportunistes anglesos, com els del continent, més d’una vegada han dit que els bolxevics no havien arribat a la dictadura sinó gràcies a la lògica de la situació i a despit de tots els seus principis. Seria profundament edificant examinar des d’aquest punt de vista l’evolució del pensament marxista i revolucionari en general, en la qüestió de la democràcia. Ens veiem obligats aquí a limitar-nos a dos testimonis de curs. Ja en 1887, Lafargue, un dels més propers deixebles de Marx, unit a aquest últim per lligams personals, traçava en aquests termes el desenvolupament general de la revolució a França: “La classe obrera dominarà les ciutats industrials, les quals, convertides en centres revolucionaris, formaran una federació per a atraure al camperolat al costat de la revolució i vèncer la resistència que s’organitzarà a les ciutats mercantils i marítimes, com ara Le Havre, Bordeus, Marsella, etc. A les ciutats industrials, els socialistes hauran de prendre el poder local, armar els obrers i organitzar-los militarment. “qui té armes té pa”, deia Blanqui. Obriran les portes de les presons, posaran en llibertat als lladregots i guardaran als grans, banquers, capitalistes, grans industrials, grans propietaris, etcètera, sota forrellat. No se’ls molestarà, Però se’ls considerarà com a ostatges responsables de la bona conducta de la seua classe. El poder revolucionari es formarà per la simple conquesta, i només quan el nou poder siga completament amo de la situació demanaran els socialistes a l’anomenat sufragi universal la sanció dels seus actes. Els burgesos han tingut durant tant de temps allunyades de les urnes les classes desposseïdes, que no hauran de sorprendre’s massa si tots els antics capitalistes són privats dels drets electorals fins al moment en què haja triomfat el partit revolucionari.” (P. Lafargue, Oeuvres complètes, tom 1, p. 330.)
Per a Lafargue no es decideix el destí de la revolució amb la convocatòria d’una certa assemblea constituent, sinó per l’organització revolucionària de les masses en la lluita contra l’enemic. “Una vegada establides les institucions revolucionàries locals, aquestes hauran d’organitzar, per via de delegació, un poder central al qual incumbirà el deure de prendre les mesures generals exigides per l’interès de la revolució i el d’oposar-se a la formació d’un partit reaccionari.” (Ídem, ídem.) Clar està que aquestes línies encara no contenen una definició quelcom precisa del sistema soviètic, que, en general, no es dedueix d’un principi a priori, sinó que és el producte de l’experiència revolucionària. No obstant això, la constitució del poder revolucionari central per via de delegació emanada dels òrgans revolucionaris locals en lluita amb la reacció s’aproxima extraordinàriament per la seua concepció al sistema soviètic. Quant a la democràcia formal, Lafargue defineix en tot cas amb admirable claredat la seua actitud. La classe obrera no podrà obtenir el poder sinó per via de conquesta revolucionària. “El sufragi anomenat universal”, com irònicament s’expressa Lafargue, no podrà ésser instituït sinó després que el proletariat s’haja fet amo de l’Estat. Fins i tot llavors els burgesos han d’ésser privats dels drets electorals i els grans capitalistes tractats com a ostatges. Qualsevol que recorde les relacions de Lafargue amb Marx no podrà dubtar que Lafargue exposà les seues reflexions sobre la dictadura del proletariat després de nombroses converses amb Marx. Si Marx no dilucidà per si mateix en detall aquestes qüestions, fou, naturalment, per l’única raó que el caràcter d’una dictadura revolucionària de classe era obligat als seus ulls. El que Marx ha dit en 1848-49, i també en 1871, a propòsit de la Comuna de París, no permet dubtar que Lafargue no ha fet sinó desenvolupar les idees del mestre.
No fou Lafargue l’únic partidari de la dictadura de classe oposada a la democràcia. Ja en l’època del chartisme s’exposà aquesta idea amb suficient claredat. El Poor Man’s Guardian, en ocasió de la projectada extensió del vot, proposà “l’única reforma justa: únicament els productors de béns econòmics han de tenir el dret de legislar!” La importància del chartisme consisteix precisament en què donà en certa manera durant deu anys una anticipació sumària de tota la història ulterior de la lluita de classes. Davall molts aspectes, el moviment retrocedí a continuació. Amplià la seua base, acumulà experiència. Ineludiblement retornarà, sobre una base nova i superior, a no poques idees i mètodes del chartisme.