1925-1926
APÈNDIX: EUROPA I AMÈRICA
VIII. HA ESGOTAT EL CAPITALISME EL SEU TEMPS?
Per a acabar, plantejaré una qüestió que, al meu entendre, dimana del fons mateix del meu informe. ¿El capitalisme, ha complit o no ha complit el seu temps? ¿Es troba en condicions de desenrotllar en el món les forces productives i de fer progressar la humanitat? Aquest problema és fonamental. Té una importància decisiva per al proletariat europeu, per als pobles oprimits d’Orient, per al món sencer i, sobretot, per als destins de la Unió Soviètica. Si es demostrés que el capitalisme és capaç encara de complir una missió de progrés, d’enriquir més els pobles, de fer més productiu el seu treball, açò significaria que nosaltres, el Partit Comunista de l’URSS, ens hem precipitat en cantar el seu de profundis; en altres termes, que hem pres massa aviat el poder per a intentar realitzar el socialisme. Perquè, com explicava Marx, cap règim social desapareix abans d’haver esgotat totes les seues possibilitats latents. I en la nova situació econòmica actual, ara que Amèrica s’ha enlairat per damunt de tota la humanitat capitalista, modificant profundament la relació de les forces econòmiques, hem de plantejar-nos aquesta qüestió: ¿el capitalisme ha complit el seu temps, o pot esperar encara a fer una obra de progrés?
Pel que fa a Europa, la qüestió, com he tractat de demostrar, es resol francament per la negativa. Europa, després de la guerra, ha caigut en una situació més penosa que abans de 1914. Però la guerra no ha estat un fenomen fortuït: ha estat l’aixecament cec de les forces de producció contra les formes capitalistes compreses les de l’Estat nacional. Les forces de producció creades pel capitalisme no podien contenir-se ja dins el marc de les formes socials del capitalisme, fins i tot dins el marc dels Estats nacionals. D’aquí la guerra. Quin ha estat el resultat de la guerra per a Europa? Una agreujament considerable de la situació. Tenim actualment les mateixes formes socials capitalistes però més reaccionàries; les mateixes barreres duaneres, però més eriçades d’obstacles; les mateixes fronteres, però més estretes; els mateixos exèrcits, però més nombrosos; un deute major, un mercat restringit. Tal és la situació general d’Europa. Si avui Anglaterra s’aixeca un poc, és en detriment d’Alemanya; demà serà Alemanya la que s’aixecarà a costa d’Anglaterra. Si la balança comercial d’un país acusa un excedent, la balança d’un altre país acusa un passiu corresponent. L’evolució mundial (principalment el desenvolupament dels Estats Units) ha portat Europa a aquest compromís. Amèrica constitueix avui la força essencial del món capitalista, i el caràcter d’aquesta força determina automàticament la situació sense sortida d’Europa dins dels límits del règim capitalista. El capitalisme europeu s’ha tornat reaccionari en el sentit absolut del terme; dit d’una altra manera, lluny de fer progressar les nacions, no és ni tan sols capaç de conservar el nivell de la vida que havien assolit en el passat. Tal és la base econòmica de l’època revolucionària actual. Assistim a fluxos i refluxos polítics, però aquesta base roman invariable.
Quant a Amèrica, el quadro sembla força distint. Però i Àsia? No se la pot, en efecte, desdenyar. Àsia i Àfrica representen el 55 per 100 de la superfície i el 60 per 100 de la població del globus. Mereixerien, és cert, un examen detallat que no cap als límits d’aquest discurs. Però tot allò que hem dit més amunt demostra clarament que la lluita entre Amèrica i Europa és abans que res una lluita per la dominació en Àsia. ¿És capaç encara el capitalisme de complir una missió de progrés en Amèrica? ¿Pot realitzar aquesta missió en Àsia i en Àfrica? En Àsia ja ha començat a obtenir èxits importants; en Àfrica únicament ha fregat la perifèria del continent. ¿Quines perspectives de desenvolupament té? A primera vista, podria semblar que el capitalisme ha complit ja el seu temps a Europa, que en Amèrica desenvolupa les forces productives, que en Àsia i Àfrica té encara davant ell un ample camp on podrà exercir la seua activitat durant dècades i fins i tot segles. És realment així? Si fóra així significaria que el capitalisme no ha acabat encara la seua missió en el món. Ara bé, actualment l’economia és mundial, i açò és el que determina la sort del capitalisme per a tot els continents. El capitalisme no pot desenvolupar-se aïlladament en Àsia, independentment del que ocorre a Europa o Amèrica. L’època dels processos econòmics provincials ha passat definitivament. És cert que el capitalisme americà és incomparablement més fort i més sòlid que el capitalisme europeu i pot mirar l’esdevenidor amb més seguretat. Però ja no pot sostenir-se amb el seu equilibri interior. Necessita l’equilibri mundial. Europa depèn cada vegada més d’Amèrica, però d’aquí en resulta que Amèrica, al seu torn depèn cada dia més d’Europa. Amèrica acumula anualment 7.000 milions de dòlars. Què fer d’aquests diners? Tancar-lo simplement en un soterrani equival a convertir-los en un capital mort que disminuirà els beneficis del país. Tot capital exigeix interessos. On col·locar els fons disponibles? El país per si mateix no els necessita. El mercat interior està sobresaturat. Cal cercar una sortida a l’exterior. S’ha començat a prestar diners als altres països, a invertir fons en la indústria estrangera. Però què fer amb els interessos? Aquests, en efecte, tornen a Amèrica. Fa falta, doncs, o col·locar-los de nou en l’estranger si es perceben en espècie, o bé, en compte d’agafar-los en or, importar mercaderies europees. Però aquestes mercaderies minaran la indústria americana, l’enorme producció de la qual ja exigeix un mercat exterior. Tal és la contradicció. O importar or, del que no se sap què fer, o, en compte d’or, importar mercaderies en detriment de la indústria nacional. La “inflació” or és per a l’economia tan perillosa com la inflació fiduciària. Es pot morir de plètora tant com de caquèxia. Si hi ha or en quantitat excessiva, aquest no produeix nous ingressos, rebaixa l’interès del capital i, per tant, fa que l’extensió de la producció siga irracional. Produir i exportar per a amuntonar l’or en soterranis, equival a llençar les mercaderies al mar. És la raó per la qual Amèrica necessita estendre’s cada vegada més, és a dir, col·locar la part supèrflua dels seus recursos en l’Amèrica Llatina, a Europa, en Àsia, en Austràlia, en Àfrica. Però per açò mateix, l’economia d’Europa i de les altres parts del món esdevé cada vegada més part integrant de la dels Estats Units.
Es diu en l’art militar que qui encercla l’enemic i el talla queda sovint tallat ell mateix. En l’economia es produeix un fenomen anàleg: com més sotmeten els Estats Units davall la seua dependència al món sencer, més cauen ells mateixos sota la dependència del món sencer, amb totes les seues contradiccions i commocions en perspectiva. Avui, la revolució a Europa suposa la fallida de la Borsa americana; demà, quan les inversions de capital americà en l’economia europea hagen augmentat, significarà una commoció profunda.
I el moviment nacional revolucionari en Àsia? El desenvolupament del capitalisme en Àsia implica fatalment el desenrotllament d’aquest moviment, que xoca cada vegada més violentament amb el capital estranger, vedette de l’imperialisme. En Xina, el desenvolupament del capitalisme, que es produeix amb el concurs i sota la pressió dels colonitzadors imperialistes, engendra la lluita revolucionària i commocions socials.
He parlat més amunt de la potència dels Estats Units enfront de l’Europa afeblida i els pobles colonials econòmicament endarrerits. Però aquesta potència dels Estats Units constitueix precisament el seu punt vulnerable: implica la seua creixent dependència respecte dels països i continents econòmicament i política inestables. Amèrica es veu obligada a fundar la seua potència en una Europa inestable, açò és, en les revolucions pròximes d’Europa i en el moviment nacional revolucionari d’Àsia i d’Àfrica. No pot considerar-se Europa com un tot independent. Però tampoc Amèrica és un tot independent. Per tal de mantenir el seu equilibri interior, Estats Units té necessitat d’una sortida cada vegada més àmplia a l’exterior; ara bé, aquesta sortida a l’exterior introdueix en el seu règim econòmic elements cada vegada més nombrosos del desordre europeu i asiàtic. En aquestes condicions, la revolució victoriosa a Europa i en Àsia inaugurarà forçosament una era revolucionària per als Estats Units. I és indubtable que la revolució, una vegada començada, es desenrotllarà amb una celeritat vertaderament americana als Estats Units. Heus aquí què es dedueix de l’apreciació de la situació mundial.
Resulta d’aquí que la revolució no esclatarà en Amèrica sinó en segon lloc. Començarà a Europa i en Orient. Europa arribarà al socialisme contra l’Amèrica capitalista, l’oposició de la qual haurà de vèncer. És veritat que seria més avantatjós començar la socialització dels mitjans de producció per aqueix país summament ric que és Amèrica i continuar-la després en la resta del món. Però la nostra pròpia experiència ens ha demostrat que és impossible establir capritxosament l’ordre de la revolució en els diferents països. Rússia, país econòmicament feble i endarrerit, ha estat el primer en portar a terme la revolució proletària. Ara li toca el torn als altres països d’Europa. Amèrica no permetrà que l’Europa capitalista s’aixeque de nou. És l’element de revolució que actualment constitueix el poder capitalista dels Estats Units. Siguen quines siguen les fluctuacions polítiques que haja d’experimentar Europa, aquesta romandrà en una situació econòmica sense sortida. Aquest és un fet essencial, i aquest fet, un any més tard o més prompte, empentarà el proletariat per la via revolucionària.
¿Podrà la classe obrera servar el poder i realitzar el socialisme en la seua economia sense Amèrica i contra ella? Aquesta qüestió es relaciona íntimament amb les de les colònies. L’economia capitalista d’Europa, i particularment la d’Anglaterra, depèn en gran part de les possessions colonials, que subministren a les metròpolis els productes alimentaris en les matèries primeres necessàries per a la indústria. Lliurada a si mateixa, és a dir, aïllada del món exterior, la població d’Anglaterra estaria condemnada a una mort econòmica i física imminent. La indústria europea depèn en molt gran mesura dels seus vincles amb Amèrica i les colònies. Ara bé, el proletariat europeu, tan prompte com haja arrancat el poder a la burgesia, ajudarà els pobles colonials oprimits a trencar les seues cadenes. ¿Podrà sostenir-se en semblants condicions i instaurar l’economia socialista?
Nosaltres, pobles de la Rússia tsarista, ens hem sostingut durant els anys del bloqueig i de la guerra. Patírem fam, misèria, epidèmies, Però resistim. El nostre Estat d’endarreriment ha constituït per a nosaltres en aquestes circumstàncies una superioritat. La revolució sabé mantenir-se recolzant-se en la seua reraguarda representada per la classe camperola. Famolenca i assolada per les epidèmies, sabé resistir bé, no obstant això. Però la qüestió es planteja d’una altra manera per a l’Europa industrialitzada, i especialment per a Anglaterra. Una Europa fragmentada no podria, ni fins i tot sota la dictadura del proletariat, resistir econòmicament servant el seu fraccionament. La revolució proletària implica la unificació d’Europa. Actualment els economistes, els pacifistes, els homes de negocis, i fins a simplement els xarlatans burgesos parlen sovint dels Estats Units d’Europa. Però aquesta obra és superior a les forces de la burgesia europea, rosegada pels seus antagonismes. Només el proletariat victoriós podrà realitzar la unió d’Europa. Onsevulla que esclate la revolució i siga quin siga el ritme del seu desenvolupament, la unió econòmica d’Europa és la condició prèvia de la seua refosa socialista. La Internacional Comunista ja ho proclamà en 1923: cal llençar als que han dividit Europa, prendre el poder per a unificar-la i crear els Estats Units Socialistes d’Europa. (Aplaudiments)
L’Europa revolucionària trobarà el camí que mena a les matèries primeres, als productes alimentaris; sabrà fer-se ajudar per la classe camperola. D’altra banda, nosaltres ens hem enfortit considerablement i podrem, als mesos més difícils, ajudar quelcom l’Europa revolucionària. Serem, a més a més, per a aquesta última un pont vers Àsia. L’Anglaterra proletària caminarà de la mà amb els pobles de l’Índia i assegurarà la independència d’aquest país. Però no se segueix d’aquí que perda la possibilitat d’una estreta col·laboració econòmica amb l’Índia. L’Índia lliure tindrà necessitat de la tècnica i de la cultura europees; Europa tindrà necessitat dels productes de l’Índia. Els Estats Units d’Europa, amb la nostra Unió soviètica, constituiran un poderós centre d’atracció per als pobles d’Àsia, que procuraran establir estretes relacions econòmiques i polítiques amb l’Europa proletària. Si Anglaterra proletària perd l’Índia com a colònia, la trobarà com a companya en la Federació Eurasiàtica de tots els pobles. El bloc dels pobles d’Euràsia serà indestructible i, sobretot, invulnerable als colps dels Estats Units. No se’ns oculta el poder d’aquests últims. En les nostres perspectives revolucionàries, partim d’una clara apreciació dels fets com ara són. Més encara: considerarem que aquest poder (tal és la dialèctica) és actualment la palanca per excel·lència de la revolució europea. No ignorem que, políticament i militar, aquesta palanca es girarà contra ella quan la revolució europea esclate. Quan es trobe en joc la seua pell, el capital americà emprendrà la lluita amb una energia feroç. Quant els llibres i la nostra pròpia experiència ens han ensenyat respecte de la lluita de les classes privilegiades per a servar la seua dominació, empal·lidirà segurament davant les violències que el capital americà farà patir a l’Europa revolucionària. Però gràcies a la seua col·laboració revolucionària amb els pobles d’Àsia, l’Europa unificada serà infinitament més poderosa que els Estats Units. Per mediació de la Unió Soviètica, els treballadors d’Europa i d’Àsia es trobaran indissolublement units. Aliat a l’Orient aixecat, el proletariat revolucionari europeu arrancarà al capital americà el control de l’economia mundial i assentarà els fonaments de la Federació dels pobles socialistes del món sencer. (Tempestat d’aplaudiments)