1925-1926
APÈNDIX: EUROPA I AMÈRICA
III. ELS NOUS PAPERS D’AMÈRICA I D'EUROPA
En aquests darrers anys, l’eix econòmic del món s’ha desplaçat considerablement. Les relacions entre els Estats Units i Europa s’han modificat radicalment. És el resultat de la guerra. Naturalment, aquesta evolució es preparava des de fa temps; hi havia símptomes que l’assenyalaven, però fa molt poc que ha arribat a ésser un fet consumat, i ara tractem d’adonar-nos d’aquest canvi formidable efectuat en l’economia humana i, per consegüent, en la cultura humana. Un escriptor alemany ha recordat al respecte les paraules de Goethe descrivint la impressió extraordinària que produí en els contemporanis la teoria de Copèrnic, segons la qual no és el sol qui gira en torn de la terra, sinó la terra al voltant del sol, com un planeta de mitjana magnitud. Eren nombroses les gents que no volien donar crèdit a aquesta teoria. El patriotisme geocèntric se sentia ferit. Igualment succeeix ara en allò que fa Amèrica. El burgès europeu no vol creure que queda relegat a segon terme, que els Estats Units són els amos del món capitalista.
Ja he assenyalat les causes naturals i històriques que han preparat aquest formidable desplaçament de les forces econòmiques del món. Però ha estat necessària la guerra per a elevar, de colp, Amèrica, rebaixar Europa i desplaçar bruscament l’eix del món. La guerra, que ha causat la ruïna i la decadència d’Europa, li ha costat a Amèrica uns 25.000 milions de dòlars. Si es considera que els Bancs americans tenen ara 60.000 milions de dòlars, Aqueixa suma de 25.000 milions és comparativament ben poca cosa.
A més, a Europa li han prestat 10.000 milions. Amb els interessos no pagats, aquests 10.000 milions han passat a ésser ja 12.000 milions, i Europa comença a pagar a Amèrica per la seua pròpia ruïna.
Tal és el mecanisme que ha permès a Estats Units elevar-se de sobte per damunt de totes les altres nacions i convertir-se en l’amo dels seus destins. Aquest país, la població del qual ascendeix a 115 milions d’habitants, disposa completament d’Europa, excepte, per descomptat, de l’URSS. El nostre torn no ha arribat i sabem que no arribarà. (Aplaudiments) Però, descomptat el nostre país, queden encara 345 milions d’europeus esclavitzats pels americans, és a dir, per una població tres vegades menor.
Els nous papers dels pobles estan determinats per la riquesa de cadascun d’ells. Les avaluacions de la riquesa dels diferents estats no són molt precises, però ens bastaran xifres aproximades. Prenguem Europa i els Estats Units tal com eren fa cinquanta anys, en el moment de la guerra francoalemanya. La fortuna dels Estats Units s’estimava llavors en 30 mil milions de dòlars, la d’Anglaterra en 40 mil milions, la de França en 33 mil, la d’Alemanya en 38 mil milions. Com hom veu, la diferència entre aqueixos quatre països no era gran. Cadascun d’ells posseïa de 30 mil a 40 mil milions, i, d’aquests quatre països més rics del món, els Estats Units eren el més pobre. Ara bé, quina és la situació actualment, mig segle després? Avui Alemanya és més pobre que en 1872 (36 mil milions); França és dues vegades més rica (68 mil milions); Anglaterra també (89 mil milions); quant a la fortuna dels Estats Units, aquesta s’eleva a 320 mil milions de dòlars. Així, doncs, dels països europeus que he citat, un ha tornat al seu antic nivell, altres dos han doblat la seua riquesa i els Estats Units ha passat a ésser onze vegades més ric. Heus aquí per què, gastant 15 mil milions per a la ruïna d’Europa, els Estats Units ha assolit completament el fi que es preposava.
Abans de la guerra, Amèrica era deutora d’Europa. Aquesta última constituïa, per dir-ho així, la principal fàbrica i el principal dipòsit de mercaderies del món. A més a més, gràcies sobretot a Anglaterra, era el gran banquer del món. Aquestes tres superioritats pertanyen actualment a Amèrica. Europa queda relegada a segon terme. La principal fàbrica, el principal dipòsit, el principal banc del món son els Estats Units.
L’or, com és notori, exerceix un cert paper en la societat capitalista. Lenin escrivia que en un règim socialista l’or seria empleat com a material per a la construcció de certs edificis públics. Però en els règims capitalistes res hi ha més elevat que els soterranis d’un Banc replet d’or. Quina és, doncs, la reserva d’or d’Amèrica? Abans de la guerra era, si no m’enganye, de 1.900 milions; l’1 de gener de 1925 s’elevava a 4.500 milions de dòlars, o siga, el 50 per 100 de la reserva mundial; avui, aquesta proporció assoleix com a mínimum el 60 per 100.
Ara bé, ¿què era d’Europa mentre Amèrica concentrava a les seus mans el 60 per 100 de l’or del món? Declinava. S’havia llençat a la guerra perquè el capitalisme europeu es trobava oprimit dins els marcs dels Estats nacionals. El capital s’esforçava en eixamplar aquests marcs, per crear-se un camp d’acció ampli; el més actiu aleshores era el capital alemany, que s’havia proposat com a fi “organitzar Europa”, destruir les seues barreres duaneres. ¿Però quin ha estat el resultat de la guerra? El Tractat de Versalles ha creat a Europa 17 nous Estats i territoris si fa o no fa independents, 7 mil quilòmetres de noves fronteres, barreres duaneres en proporció i, a cada banda d’aquestes noves fronteres, tropes. A Europa hi ha ara un milió de soldats més que abans de la guerra. Per a arribar a aquest resultat, Europa ha anihilat una massa formidable de valors materials i s’ha empobrit considerablement.
Més encara: per totes les seues desgràcies, per la seua ruïna econòmica, per les seues noves barreres duaneres que dificulten el comerç, per les seues noves fronteres i tropes noves, pel seu desmembrament, la seua ruïna, humiliació, per la guerra i la pau de Versalles, Europa ha de pagar als Estats Units els interessos dels seus deutes de guerra. Europa s’ha empobrit. La quantitat de matèries primeres que Europa elabora és un 10 per 100 inferior que era abans de la guerra. La influència d’Europa en l’economia mundial ha disminuït considerablement. L’única cosa estable en l’Europa actual és l’atur. Fet notable, en la seua recerca de mitjans de salvació, els economistes burgesos han exhumat dels arxius les teories més reaccionàries de l’època de l’acumulació primitiva: veuen en el maltusianisme i l’emigració els remeis eficaços contra l’atur. En l’època de la seua esplendor, el capitalisme triomfant no tenia necessitat d’aquestes teories. Però ara, atacat de caducitat, d’esclerosi, cau ideològicament en la infància y torna als vells mètodes empírics.