1925-1926
APÈNDIX: EUROPA I AMÈRICA
II. LA POTÈNCIA ECONÒMICA DELS ESTATS UNITS, BASE DE L’OPORTUNISME
Pot hom preguntar quina necessitat té d’açò el capital. La resposta sembla evident si es pren en consideració el poder actual del capital americà i els plans que pot proposar-se. Per al capital americà, Amèrica ja no és un camp d’acció tancat, és una fortalesa per a noves operacions en una escala formidable. La burgesia americana necessita assegurar la seua seguretat en aquesta fortalesa per mitjà de l’oportunisme en la seua forma més completa i acabada, a fi de poder desenvolupar-se amb major confiança a l’exterior.
¿Com és possible actualment realitzar aquest oportunisme “estandarditzat”, després de la matança imperialista, en la que ha pres part Estats Units, quan els treballadors de tots els països disposen d’una considerable experiència? Per a respondre a aquesta pregunta cal tenir en compte el poder del capital americà, sense comparació possible en el passat.
El règim capitalista ha portat a terme múltiples experiències en diferents regions d’Europa i en distintes parts del món. Tota la història de la humanitat pot ésser considerada com un lligam de temptatives per a crear, refondre, millorar, elevar l’organització social del treball, que, patriarcal al principi, es basa després en l’esclavitud, després en la servitud i per fi en el capitalisme. És amb el règim capitalista amb què la història ha realitzat el nombre més gran d’experiències, abans que res i del mode més variat a Europa. Però la temptativa més àmplia i més acabada correspon a Amèrica del Nord.
Pense-hi hom: Amèrica fou descoberta a finals del segle XV, quan Europa ja tenia una llarga història. Durant els segles XVI, XVII i XVIII i gran part del segle XIX, Estats Units fou un món llunyà que es bastava a si mateix, un immens país aïllat que s’alimentava amb les molles de la civilització europea. Mentre, aquest país de possibilitats il·limitades es formava i desenvolupava. La naturalesa havia creat en Amèrica totes les condicions per a un poderós desenvolupament econòmic. Europa empentava dellà l’oceà, onada a onada, els elements més actius, millor temperats de la seua població, els elements més aptes per al desenvolupament de les forces productives. ¿Què eren els moviments revolucionaris europeus de caràcter religiós o polític? Eren la lluita dels elements avançats de la petita burgesia en primer lloc, dels obrers després, contra les supervivències del feudalisme i de la religió que impedien el desenvolupament de les forces productives. Tot allò que Europa rebutjava, creuava l’oceà. La flor de les nacions europees, els elements més actius, que volien seguir el seu camí a tota costa, queien en un mitjà on no existia aqueix encants històric i en què regnava la naturalesa verge en la seua inexhaurible opulència. Tal és la base del desenvolupament d’Amèrica, de la tècnica americana, de la riquesa americana.
A la naturalesa inesgotable li mancava l’home. Allò més car als Estats Units era la mà d’obra. D’ací la mecanització del treball. El principi del treball en sèrie no és un principi a causa de l’atzar. Expressa la tendència a reemplaçar l’home per la màquina, a multiplicar la mà d’obra, a portar, traslladar, descendir i elevar automàticament. Tot açò ha d’ésser fet per una cadena sense fi, no per l’espinada de l’home. Tal és el principi del treball en sèrie. On s’ha inventat l’elevador? A Amèrica, a fi de poder prescindir de l’home que transporta a coll un sac de blat. I els tubs de conducció? En Estats Units pot hom comptar 100.000 quilòmetres de tubs de conducció, és a dir, de transportadors per a cossos líquids. En fi, la cadena contínua que efectua els transports a l’interior de la fàbrica i el model superior dels quals és l’organització Ford, és coneguda de tots.
Amèrica no coneix gairebé l’aprenentatge; no es perd el temps en aprendre puix que la mà d’obra és cara; l’aprenentatge és substituït per una divisió del treball en parts ínfimes que no exigeixen o quasi no exigeixen aprenentatge. I qui reuneix totes les parts del procés del treball? La cadena sense fi, el transportador. És qui ensenya. En molt poc de temps, un jove camperol de l’Europa meridional, dels Balcans o d’Ucraïna, queda transformat en obrer industrial.
La fabricació en sèrie està lligada a la tècnica americana, com l’estàndard: és la producció en massa. Els productes i articles dedicats a les capes superiors, adaptats als gustos individuals, són força millor fabricats a Europa. Anglaterra subministra les teles fines. La bijuteria, els guants, la perfumeria, etc., procedeixen de França. Però quan es tracta d’una producció en massa destinada a un vast mercat, Amèrica supera de bon tros Europa. Heus aquí per que el socialisme europeu aprendrà la tècnica a l’escola americana.
Hoover, l’estadista americà més competent en el domini econòmic, realitza un gran treball a favor de l’“estandardització” dels productes fabricats. Ha conclòs ja diverses dotzenes de contractes amb els “trusts” més importants per a la producció d’articles “estandarditzats”. Entre aquests articles s’hi troben els cotxes per a xiquets i els fèretres. De manera que l’americà neix en l’estàndard i mor en l’estàndard. (Rialles i aplaudiments) Ignore si és més còmode, però és un 40 % més barat.
La població americana, gràcies a la immigració, compta amb molts més (45 %) elements aptes per al treball que la població europea, abans que res perquè la relació entre les edats és distinta. En conseqüència, el coeficient de productivitat de la nació és més elevat. A més, aquest coeficient augmenta a més en virtut del rendiment superior de cada obrer. Gràcies a la mecanització i a l’organització més racional del treball, a Amèrica el miner extrau dues vegades i mitja més carbó i mineral que en Alemanya. L’agricultor produeix dues vegades més que a Europa. Tals són els resultats d’aqueixa organització del treball.
Deia hom dels antics atenesos que eren homes lliures perquè els corresponien quatre esclaus a cadascun. A cada habitant dels Estats Units li’n toquen cinquanta, però esclaus mecànics. En altres termes, si es compten els motors mecànics, si es tradueixen els cavalls de vapor en força humana, veu hom que cada ciutadà americà té cinquanta esclaus mecànics. Açò no impedeix, per descomptat, que l’economia americana descanse en esclaus vius, és a dir, en proletaris assalariats.
La renda nacional dels Estats Units representa 60.000 milions de dòlars per any. L’estalvi anual, açò és, allò que queda després de saldar totes les despeses necessàries, s’eleva a 6 o 7.000 milions de dòlars. No parle més que dels Estats Units, D’allò que s’anomena així en els vells manuals escolars. En realitat, els Estats Units són molt més vasts i més rics. El Canadà, dit siga sense ofendre la Corona britànica, és una part integrant dels Estats Units. Si hom pren l’Anuari del Departament de Comerç dels Estats Units, hi podrà veure que el comerç amb el Canadà figura en el comerç interior i que al Canadà hom l’anomena discreta i quelcom evasivament prolongació septentrional dels Estats Units (Rialles), sense la benedicció de la Societat de Nacions, que, d’altra banda, no ha estat consultada, i amb raó, perquè no hi ha necessitat de registrar aqueixa declaració d’estat civil. (Rialles, aplaudiments) Les forces d’atracció i de repulsió actuen quasi automàticament: el capital anglès ocupa a penes el 10 % de la indústria canadenca; el capital americà ocupa més del terç, i aquesta proporció creix incessantment. Les importacions angleses en el Canadà són estimades en 160 milions de dòlars; les d’Amèrica, en uns 600 milions. Fa vint-i-cinc anys importava d’Anglaterra cinc vegades més que dels Estats Units. La majoria dels canadencs se senten americans, excepte (oh ironia!) la part francesa de la població, que se sent profundament anglesa. (Rialles) Austràlia pateix la mateixa evolució que el Canadà, però amb major lentitud. Austràlia es posarà de banda del país que la defense amb la seua flota contra el Japó i cobre menys per aquest servei. En el concurs, els Estats Units obtindran la victòria en un esdevenidor proper. En tot cas, si sobrevingués una guerra entre els Estats Units i la Gran Bretanya, el Canadà, “Domini anglès”, seria un dipòsit de material humà i d’abastiment per als Estats Units contra Anglaterra. És el secret de Putxinel·li.
Tal és, en els seus trets essencials, la potència material dels Estats Units. Aquesta potència és la que els permet aplicar l’antic mètode de la burgesia britànica: engreixar l’aristocràcia obrera per a tenir sotmès sota tutela el proletariat, mètode que han portat a un grau de perfecció amb què la burgesia britànica no s’hagués atrevit mai ni fins i tot a somiar.