Manifest de la Quarta Internacional sobre la guerra imperialista i la revolució proletària (1940)

Versió al català feta per Alejo Martínez – alejomp@terra.es – des de: “Manifiesto de la Cuarta Internacional sobre la guerra imperialista y la revolución proletaria mundial”, [1940] 1976, en, Escritos tomo XI, volumen 2, pp. 253-304, Editorial Pluma, Buenos Aires i contrastada amb “Manifest de la IVè Internationale sur la guerre impérialiste et la révolution prolétarienne mondiale”, [1940] 1987, en, Oeuvres, volum 24, pp. 27-75, Publications de l’Institut Leon Trotsky, Grenoble-Paris.

La Conferència d'Emergència de la Quarta Internacional, partit mundial de la revolució socialista, es reuneix en el moment inicial de la segona guerra imperialista. Arrere ha quedat ja l'etapa d'intents d'obertures, preparatius i relativa inactivitat militar. Alemanya desencadenà les fúries de l’infern en una ofensiva general a la que els aliats responen igualment amb totes les forces destructives de què disposen. D'ara en avant, i per molt temps, el curs de la guerra imperialista i les seues conseqüències econòmiques i polítiques determinaran la situació d'Europa i la de tota la humanitat.

La Quarta Internacional considera que aquest és el moment d’expressar obertament i clarament el seu punt de vista sobre aquesta guerra i els seus protagonistes, com caracteritza la política respecte a la guerra de les distintes organitzacions obreres i, el més important, quin és el camí per a aconseguir la pau, la llibertat i la abundància.

La Quarta Internacional no es dirigeix als governs que van arrossegar els pobles a la matança, ni als polítics burgesos responsables d'aquests governs, ni a la burocràcia sindical que recolza a la burgesia bel·licista. La Quarta Internacional es dirigeix als treballadors i les treballadores, als soldats i els mariners, als camperols arruïnats i als pobles colonials esclavitzats. La Quarta Internacional no té cap lligam amb els opressors, els explotadors, els imperialistes. És el partit mundial dels treballadors, els oprimits i els explotats. Aquest manifest està dirigit a ells.

La tecnologia és avui infinitament més poderosa que a finals de la guerra de 1914 a 1918 mentre que la humanitat és molt més pobre. El nivell de vida descendí en un país rere l'altre. En els llindars de l’actual guerra la situació de la agricultura era pitjor que quan va esclatar la guerra anterior. Els països agrícoles estan arruïnats. En els països industrials les classes mitjanes cauen en la ruïna econòmica i es formà una subclasse permanent de desocupats, els moderns pàries. El mercat intern ha estretit els seus límits. Es reduí l'exportació de capitals. L'imperialisme realment destrossà el mercat mundial, dividint-lo en sectors dominats individualment per països poderosos. Malgrat el considerable increment de la població del planeta, l'intercanvi comercial de cent nou països del món va decaure quasi en una quarta part durant la dècada anterior a la guerra actual. En alguns països el comerç exterior es va reduir a la meitat, la tercera o la quarta part.

Els països colonials sofreixen les seues pròpies crisis internes i les dels centres metropolitans. Nacions endarrerides que ahir encara eren semilliures avui estan esclavitzades (Abissínia, Albània, Xina…)^². Tots els països imperialistes necessiten posseir fonts de matèries primeres sobretot per a la guerra, és a dir, per a una nova lluita per les matèries primeres. A fi d'enriquir-se posteriorment, els capitalistes estan destruint i assolant el producte del treball de segles sencers.

El món capitalista decadent està superpoblat. L'admissió de cent refugiats extres constitueix un problema greu per a una potència mundial com a Estats Units. En l'era de l'aviació, el telèfon, el telègraf, la ràdio i la televisió, els passaports i les vises paralitzen el pas d'un a un altre país. L'època de la decadència del comerç exterior i interior és, al mateix temps, la de la intensificació monstruosa del xovinisme, especialment del antisemitisme. El capitalisme, quan va sorgir, va traure al poble jueu del gueto i l’utilitzà com instrument de la seua expansió comercial. Avui la societat capitalista en decadència tracta d'expulsar per tots els seus porus al poble jueu; entre dos mil milions de persones que habiten el globus, disset milions, és a dir menys de l'un per cent, ja no poden trobar un lloc on viure! Entre les vastes extensions de terres i les meravelles de la tecnologia, que a més de la terra conquistà els cels per a l'home, la burgesia va assolir convertir el nostre planeta en una bruta presó.

El 1er de novembre de 1914, al començament de l'última guerra imperialista, Lenin va escriure: "L'imperialisme arrisca el destí de la cultura europea. Després d’aquesta guerra, si no triomfen unes quantes revolucions, vindran altres guerres; el conte de fades d’'una guerra que acabarà amb totes les guerres’ no és més que això, un buida i perniciosa faula…" Obrers, recordeu aquesta predicció! La guerra actual, la segona guerra imperialista, no és un accident; no és la conseqüència de la voluntat de tal o qual dictador. Fa molt se la va preveure. És el resultat inexorable de les contradiccions dels interessos capitalistes internacionals. Al contrari del que afirmen les faules oficials per a enganyar el poble, la causa principal de la guerra, com de tots els altres mals socials (la desocupació, l'alt cost de la vida, el feixisme, l'opressió colonial) és la propietat privada dels mitjans de producció i l'estat burgès que es recolza en aquest fonament.

El nivell actual de la tecnologia i de la capacitat dels obrers permet de crear condicions adequades per al desenvolupament material i espiritual de tota la humanitat. Només seria necessari organitzar correctament, científicament i racionalment l'economia de cada país i de tot el planeta, seguint un pla general. Però mentre les principals forces productives de la societat estiguen en mans dels trusts, és a dir, de camarilles capitalistes aïllades; mentre l’estat nacional seguisca sent una ferramenta manejada per aquestes camarilles, la lluita pels mercats, les fonts de matèries primeres, la dominació del món assumirà inevitablement un caràcter cada vegada més destructiu. Només la classe obrera revolucionària pot arrencar de les mans d'aquestes rapaces camarilles imperialistes el poder de l'estat i el domini de l'economia. Aqueix és el sentit de l'advertència de Lenin que "si no triomfen unes quantes revolucions" inevitablement esclatarà una nova guerra imperialista. Els distints pronòstics i promeses que es feren llavors van ser sotmesos a la prova dels fets. Es comprovà que era una mentida el conte de fades de "la guerra per a acabar amb totes les guerres". La predicció de Lenin es convertí en una tràgica veritat.

La causa immediata de la guerra actual és la rivalitat entre els vells imperis colonials rics, Gran Bretanya i França, i els lladres imperialistes que van arribar retardats, Alemanya i Itàlia.

El segle XIX va ser l'era de l'hegemonia indiscutible de la potència imperialista més antiga, Gran Bretanya. Entre 1815 i 1914 va regnar, encara que no sense explosions militars aïllades, la "pau britànica". La flota britànica, la més poderosa del món, jugà el rol de policia dels mars. Aquesta era, no obstant, és cosa del passat. Ja a fins del segle passat, Alemanya, armada amb una moderna tecnologia, començà a avançar devers al primer lloc en Europa. Dellà l’oceà va sorgir un país inclús més poderós, una antiga colònia britànica. La contradicció econòmica més important que dugué a la guerra de 1914-1918 va ser la rivalitat entre Gran Bretanya i Alemanya. Quant a Estats Units, la seua participació en la guerra va ser preventiva; no es podia permetre que Alemanya sotmetés el continent europeu. La derrota va tirar a Alemanya a la impotència total. Desmembrada, rodejada d'enemics, en fallida per les indemnitzacions, debilitada per les convulsions de la guerra civil, semblava haver quedat fora de circulació per molt de temps, si no per a sempre. En el continent europeu el primer violí tornà temporalment a les mans de França. El balanç de la victoriosa Anglaterra després de la guerra va resultar, en última instància, deficitari: independència creixent dels dominis, moviments colonials a favor de l'alliberament, pèrdua de l'hegemonia naval, disminució de la importància de la seua armada pel gran desenrotllament de l'aviació.

Per inèrcia, Anglaterra encara intentà jugar un rol dirigent en l'escena mundial durant els primers anys que van seguir a la victòria. Els seus conflictes amb Estats Units començaren a tornar-se òbviament amenaçadors. Semblava que la pròxima guerra esclataria entre els dos aspirants anglosaxons a la dominació del món. No obstant, Anglaterra prompte va haver de convèncer-se que la seua força econòmica era insuficient per a combatre amb el colós de dellà l'oceà. El seu acord amb Estats Units sobre la igualtat naval significà la seua renúncia formal a l'hegemonia naval, que en l'actualitat ja ha perdut. El seu gir del lliure comerç a les tarifes duaneres va ser l'admissió franca de la derrota de la indústria britànica en el mercat mundial. La seua renúncia a la política d’"esplèndid aïllament" va dur com a conseqüència la introducció del servei militar obligatori. Així es van fer fum totes les sagrades tradicions.

França també es caracteritza, encara que en menor escala, per una inadequació semblant entre el seu poder econòmic i la seua posició en el món. La seua hegemonia en Europa es recolzava en una conjuntura circumstancial creada per l'aniquilació d’Alemanya i les estipulacions artificials del Tractat de Versalles. La seua quantitat d'habitants i les seues bases econòmiques es demostraren com massa reduïdes. Quan es va dissipar l'encantament de la victòria sortí a la llum la relació de forces real. França va demostrar ser molt més dèbil que el que creien tant els seus amics com els seus enemics. En buscar protecció es convertí, en essència, en l'últim dels dominis conquistats per Gran Bretanya.

La regeneració d'Alemanya basada en la seua tecnologia de primer orde i la seua capacitat organitzativa era inevitable. Va ocórrer abans del que hom pensava, en gran mesura gràcies al suport d'Anglaterra a Alemanya en contra de l'URSS, de les pretensions excessives de França i, mes indirectament, dels Estats Units. Anglaterra, més d'una vegada, tingué èxit en aqueixes maniobres internacionals en el passat, mentre era la potència més forta. En la seua senilitat es demostrà ser incapaç de dominar els esperits que ella mateixa va evocar.

Armada amb una tecnologia més moderna, més flexible i de major capacitat productiva, Alemanya va començar una altra vegada a competir amb Anglaterra en mercats molt importants, especialment del sud-est d'Europa i Amèrica Llatina. En el segle XIX la competència entre els països capitalistes es desenrotllava en un mercat mundial en expansió. Avui en dia, en canvi, l'espai econòmic de la lluita s’estreny de tal manera que els imperialistes no tenen una altra alternativa que la d'arrancar-se els uns als altres els trossos del mercat mundial.

La iniciativa d'efectuar una nova divisió del món prové ara, com en 1914, naturalment, d'Alemanya El govern anglès, que va ser pres desprevingut, intentà primer comprar la possibilitat de restar al marge de la guerra amb concessions a costa dels altres (Àustria, Txecoslovàquia). Però aquesta política poc podia durar. L’"amistat" amb Gran Bretanya va ser per a Hitler només una breu fase tàctica. Londres ja li havia concedit més del que ell havia calculat aconseguir. L'acord de Munic, amb què Chamberlain esperava segellar una llarga amistat amb Alemanya va servir pel contrari per a afanyar la ruptura. Hitler ja no podia aconseguir res més de Londres; l’expansió ulterior d'Alemanya colpejaria vitalment a Gran Bretanya. Així va ser que "la nova era de pau" proclamada per Chamberlain a l'octubre de 1938 conduí en pocs mesos a la més terrible de totes les guerres.

Mentre Gran Bretanya feia tots els esforços possibles, des dels primers mesos de la guerra, per a apropiar-se de les posicions que la bloquejada Alemanya va deixar lliures en el mercat mundial, Estats Units, gairebé automàticament, desallotjava a Gran Bretanya. Els dos terços de tot l'or del món es concentren en les arques nord-americanes. El terç restant segueix el mateix camí. El rol de banquer del món que jugà Anglaterra ja és cosa del passat. I en altres terrenys les coses no caminen molt millor. Mentre l'armada i la marina mercant de Gran Bretanya estan sofrint grans pèrdues, les drassanes nord-americanes construeixen a un ritme colossal els vaixells que garantiran el predomini de la flota nord-americana sobre la britànica i la japonesa. Estats Units es prepara, evidentment, per assolir el nivell de les dues potències (una armada més poderosa que les flotes combinades de les dues següents potències). El nou programa per a la flota aèria es proposa garantir la superioritat dels Estats Units sobre la resta del món.

No obstant, la força industrial, financera i militar dels Estats Units, la potència capitalista més avançada del món, no assegura en absolut l’expandiment de l'economia nord-americana. Pel contrari, torna especialment maligna i convulsiva la crisi que afecta el seu sistema social. No es pot fer ús dels milers de milions en or, ni dels milions de desocupats! En les tesis de la Quarta Internacional, La guerra i la Quarta Internacional, publicades fa sis anys, es pronosticava: "El capitalisme dels Estats Units s'enfronta als mateixos problemes que en 1914 empentaren Alemanya a la guerra. Està dividit el món? Cal redividir-lo. Per a Alemanya es tractava d’'organitzar Europa. Els Estats Units han d’'organitzar' el món. La història està enfrontant a la humanitat a l'erupció volcànica de l'imperialisme nord-americà."

El New Deal i la "política del bon veí"^³ van ser els últims intents de postergar l'esclat alleugint la crisi social amb concessions i acords. Després de la fallida d’aquesta política, que s’engolí desenes de milers de milions, a l'imperialisme nord-americà no li quedava una altra cosa per fer que recórrer al mètode del puny de ferro. Amb un o un altre pretext i amb qualsevol consigna, Estats Units intervindrà en el tremend xoc per tal de conservar el seu domini del món. L'orde i el moment de la lluita entre el capitalisme nord-americà i els seus enemics no es coneix encara; tal vegada ni tan sols Washington ho sap. La guerra amb Japó tindria com a objectiu aconseguir més "espai vital" en l'Oceà Pacífic. La guerra en l'Atlàntic, encara que en l’immediat es dirigisca contra Alemanya, seria per aconseguir l'herència de Gran Bretanya.

La possible victòria d'Alemanya sobre els aliats plana sobre Washington com un malson. Amb el continent europeu i els recursos de les seues colònies com base, amb totes les fàbriques de municions i drassanes europees a la seua disposició, Alemanya (especialment si està aliada amb Japó en Orient) constituiria un perill mortal per a l'imperialisme nord-americà. Les titàniques batalles que s'entaulen actualment en els camps d'Europa són, en aquest sentit, episodis preliminars de la lluita entre Alemanya i Amèrica del Nord. França i Anglaterra són només posicions fortificades que posseeix l'imperialisme nord-americà de l'altre costat de l'Atlàntic. Si les fronteres d'Anglaterra arriben fins el Rin, com ho plantejà un dels premiers britànics, els imperialistes nord-americans podrien dir perfectament que les fronteres d’Estats Units arriben fins el Tàmesi.En la seua febril activitat de preparació de l'opinió pública per a la guerra imminent, Washington no deixa de demostrar una noble indignació per la sort de Finlàndia, Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica… Amb l'ocupació de Dinamarca sorgí inesperadament la qüestió de Groenlàndia, que "geològicament" formaria part de l'Hemisferi Occidental i, per feliç casualitat, conté dipòsits de criolita, indispensable per a la producció d'alumini. Tampoc menysprea Washington l'esclavitzada Xina, les indefenses Filipines, les òrfenes Índies Holandeses ni les rutes marines lliures. D'aquesta manera les simpaties filantròpiques per les nacions oprimides i fins i tot les consideracions geològiques estan arrossegant Estats Units a la guerra.

Les forces armades nord-americanes, no obstant, podran intervindre amb èxit només si compten amb França i les Illes Britàniques com sòlides bases de suport. Si França fos ocupada i les tropes alemanyes arribaren fins el Tàmesi, la relació de forces es decantaria dràsticament contra els Estats Units. Totes aquestes consideracions obliguen Washington a accelerar el ritme, però alhora a plantejar-se el problema de si no s'ha deixat passar el moment oportú.

Contra la posició oficial de la Casa Blanca s'alcen les sorolloses protestes de l'aïllacionisme nord-americà, que constitueix només una variant distinta del mateix imperialisme. El sector capitalista els interessos del qual estan lligats fonamentalment al continent americà, Austràlia i l'Orient Llunyà considera que, en el cas d'una derrota dels aliats, Estats Units automàticament obtindria per a d’ell el monopoli de Llatinoamèrica i també de Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Quant a Xina, les Índies Holandeses i l'Orient en general, tota la classe governant dels Estats Units està convençuda que, de totes maneres, la guerra amb Japó és inevitable en un futur pròxim. Amb el pretext de l'aïllacionisme i el pacifisme, un sector influent de la burgesia prepara un programa per a l'expansió continental d’Amèrica del Nord i per a la lluita contra Japó. D'acord amb aquest pla, la guerra amb Alemanya per la dominació del món únicament queda diferida. En quant als pacifistes petitburgesos del tipus de Norman Thomas i la seua fraternitat, són només els corifeus d'un dels plans imperialistes.

La nostra lluita contra la intervenció d'Estats Units en la guerra no té res en comú amb l'aïllacionisme i el pacifisme. Els diem obertament als obrers que el govern imperialista no pot deixar d'arrossegar aquest país a la guerra. Les disputes internes de la classe governant són només al voltant de quan entrar en la guerra i contra qui obrir foc primer. Pretendre mantindre Estats Units en la neutralitat per mitjà d'articles periodístics i resolucions pacifistes és com tractar de fer retrocedir la marea amb una granera. La vertadera lluita contra la guerra implica la lluita de classe contra l’imperialisme i la denúncia implacable del pacifisme petitburgès. Només la revolució podrà evitar que la burgesia nord-americana intervinga en la segona guerra imperialista o comence la tercera. Qualsevol altre mètode sols és xarlatanisme o estupidesa, o una combinació d'aquests dos.

Fa quasi cent anys, quan l'estat nacional encara constituïa un factor relativament progressiu, el Manifest Comunista va proclamar que els proletaris no tenen pàtria. El seu únic objectiu és la creació de la pàtria dels treballadors, que abraça el món sencer. Cap a finals del segle XIX l'estat burgès, amb els seus exèrcits i les seues tarifes duaneres, es va transformar en el major al desenvolupament de les forces productives, que exigeixen un camp d'acció molt més extens. El socialista que avui en dia faça defensa de la "pàtria" faça el mateix paper reaccionari que els camperols de la Vendée, que van sortir a la defensa del règim feudal, és a dir, de les seues pròpies cadenes^⁴.

En els darrers anys, i àdhuc en els mesos més recents, el món veié amb sorpresa amb quina facilitat desapareixen del mapa d'Europa els estats: Àustria, Txecoslovàquia, Albània, Polònia, Dinamarca, Noruega. Holanda, Bèlgica… Mai abans s’havia transformat el mapa polític amb tanta rapidesa, excepte en l'època de les guerres napoleòniques. Llavors es tractava d'estats feudals que havien sobreviscut i havien de deixar pas a l'estat nacional burgès. Avui es tracta d’estats burgesos supervivents que han de deixar pas a la federació de pobles socialistes. La cadena, com sempre, es trenca per la seua anella més dèbil. La lluita dels bandits imperialistes deixa tan poc d'espai als petits estats independents com la lluita viciosa dels trusts i els càrtels als petits manufacturers i comerciants independents.

A causa de la seua posició estratègica, a Alemanya li resulta més profitós atacar els seus enemics fonamentals a través dels països petits i neutrals. Gran Bretanya i França, pel contrari, es beneficien més cobrint-se amb la neutralitat dels estats petits i deixant que Alemanya amb els seus atacs els arrossegue al camp dels aliats "democràtics". El nus de la qüestió no canvia a causa d’aquesta diferència en els mètodes estratègics. Els petits satèl·lits es fan pols entre les trituradores dels grans països imperialistes. La "defensa" de les pàtries majors fa necessària la liquidació d'una dotzena de petits i mitjans països.

Però allò que li interessa a la burgesia dels grans estats no és en absolut la defensa de la pàtria sinó la dels mercats, les concessions estrangeres, les fonts de matèries primeres i les esferes d'influència. La burgesia mai defèn la pàtria per la pàtria mateixa. Defensa la propietat privada, els privilegis, els guanys. Quan aquests sagrats valors es veuen amenaçats la burgesia immediatament es bolca al derrotisme. Va ser el que va ocórrer amb la burgesia russa, els fills de la qual, després la Revolució d'Octubre, lluitaren i estan disposats a lluitar una vegada més en tots els exèrcits del món contra la seua pròpia antiga pàtria. Per tal de salvar el seu capital, la burgesia espanyola va demanar ajuda a Mussolini i Hitler contra el seu propi poble. La burgesia noruega va col·laborar en la invasió de Hitler al seu país. Així va ser i així serà sempre.

El patriotisme oficial és una màscara que encobreix els interessos dels explotadors. Els obrers amb consciència de classe llencen amb menyspreu aquesta màscara. No defensen la pàtria burgesa sinó els interessos dels treballadors i els oprimits del seu país i del món sencer. Les tesis de la Quarta Internacional afirmen: "Contra la consigna reaccionària de la 'defensa nacional' cal plantejar la consigna de la destrucció revolucionària de l'estat nacional. És necessari oposar a la bogeria de l'Europa capitalista el programa dels Estats Units Socialistes d'Europa com a etapa prèvia en el camí devers els Estats Units Socialistes del Món."

No és menor l'engany de la consigna de la guerra a favor de la democràcia contra el feixisme. Com si els obrers hagueren oblidat que el govern britànic va ajudar a pujar al poder a Hitler i la seua horda de botxins! Les democràcies imperialistes són en realitat les majors aristocràcies de la història. Anglaterra, França, Holanda, Bèlgica es recolzen en l'esclavització dels pobles colonials. La democràcia dels Estats Units es recolza en l'apropiació de les vastes riqueses de tot un continent. Aquestes "democràcies" orienten tots els seus esforços a preservar la seua posició privilegiada. Descarreguen bona part del pes de la guerra sobre les seues colònies. Els esclaus són obligats a lliurar la seua sang i el seu or per a garantir als seus amos la possibilitat de seguir sent-ho. Les petites democràcies capitalistes sense colònies són satèl·lits dels grans imperis i espigolen una part dels seus guanys colonials. Les classes governants d'aquests estats estan disposades a renunciar a la democràcia en qualsevol moment per a conservar els seus privilegis.

En el cas de la minúscula Noruega, es revelà, una vegada més, davant del món la mecànica interna de la democràcia decadent. La burgesia noruega va apel·lar simultàniament al govern socialdemòcrata i a la policia, als jutges i als oficials feixistes. Al primer impacte seriós foren escombrats els dirigents democràtics i la burocràcia feixista, que immediatament trobà un llenguatge comú amb Hitler, esdevingué l’ama de la casa. Amb distintes variants segons el país ja s'havia portat a terme el mateix experiment a Itàlia, Alemanya, Àustria, Polònia, Txecoslovàquia i una determinada quantitat d’altres estats. En els moments de perill la burgesia sempre pogué deslliurar de traves democràtiques al seu vertader aparell de govern, instrument directe del capital financer. Només un cec contumaç pot creure's que els generals i almiralls britànics i francesos estan entaulant una guerra contra el feixisme!

La guerra detingué el procés de transformació de les democràcies en dictadures reaccionàries; pel contrari, ho està portant al seu acabament davant dels nostres propis ulls.

Dins de cada país i en el pla mundial, la guerra va enfortir immediatament els grups i institucions més reaccionaris. Passen al front els estats majors generals, aqueixos nius de conspiració bonapartista, les feres malignes de la policia, els patriotes a sou, les esglésies de tots els credos. Tots, especialment el protestant president Roosevelt, afalaguen la cort del Papa, el centre de l'obscurantisme i l'odi entre els homes. La decadència material i espiritual sempre duu aparellades l'opressió policíaca i una acrescuda demanda d'opi religiós.

Per a aconseguir els avantatges que els proporciona el règim totalitari, les democràcies imperialistes encaren la seua pròpia defensa amb una ofensiva redoblada contra la classe obrera i la persecució de les organitzacions revolucionàries. Utilitzen el perill de la guerra, i ara la guerra mateixa, primer i abans que res, per aixafar els seus enemics interns. La burgesia segueix invariablement i ferma la regla que "l'enemic fonamental està dins del propi país".

Com succeeix sempre, els més dèbils són els que més sofreixen. En aquesta matança dels pobles els més dèbils són els innumerables refugiats de tots els països, entre ells els exiliats revolucionaris. El patriotisme burgès es manifesta abans que res en la manera brutal amb què es tracta als estrangers indefensos. Abans que es construïren camps de concentració per als presoners de guerra ja totes les democràcies havien construït camps de concentració per als revolucionaris exiliats. Els governs de tot el món, i especialment el de l'URSS, escrigueren la pàgina més negra de la nostra època pel tractament que infligeixen als refugiats, els exiliats, els sense llar. Enviem les nostres més càlides salutacions als germans presos i perseguits i els diem que no es desanimen. De les presons i els camps de concentració capitalistes sortirà la major part dels líders del món del demà!

Les consignes generals de Hitler no són dignes de consideració. Ja fa molt que es va demostrar que la lluita per la "unificació nacional" és una mentida, ja que Hitler converteix l'estat nacional en un estat de moltes nacions, xafant la llibertat i la unitat dels altres pobles. La lluita per l'espai vital no és més que un camuflatge de l'expansió imperialista, és a dir de la política d'annexions i pillatge. La justificació racial d'aquesta expansió és una mentida; el nacionalsocialisme canvia les seues simpaties i antipaties racials segons les seues consideracions estratègiques. Un element una mica més estable de la propaganda feixista és, potser, l'antisemitisme, a què Hitler va conferir formes zoològiques, posant al nu el vertader llenguatge de la "raça" i la "sang": el lladruc del gos i el grunyit del porc. No debades Engels anomenava l'antisemitisme el "socialisme dels idiotes"! L'únic tret vertader del feixisme és la seua voluntat de poder, submissió i saqueig. El feixisme és la destil·lació químicament pura de la cultura imperialista.

Els governs democràtics, que en el seu moment saludaren Hitler com creuat contra el bolxevisme, ara fan d'ell una espècie de Satan inesperadament escapat de les profunditats de l'infern, que viola la santedat de les fronteres, els tractats, els reglaments i les lleis. Si no fos per Hitler el món capitalista floriria com un jardí. Quina mentida miserable! Aquest epilèptic alemany amb una màquina de calcular en el cervell i un poder il·limitat a les mans no va caure del cel ni va ascendir dels inferns; no és més que la personificació de totes les forces destructives de l'imperialisme. Gengis Khan i Tamerlane se'ls apareixien als pobles pastors més dèbils com els destructors assots de Déu, mentre que en realitat no expressaven una altra cosa que la necessitat de més terres de pasturatge, que tenien totes les tribus, per a la qual cosa saquejaven les àrees cultivades. De la mateixa manera Hitler, en commoure fins els seus fonaments les velles potències colonials, no fa més que oferir l’expressió més acabada de la voluntat imperialista de poder. Amb Hitler, el capitalisme mundial, llençat a la desesperació a causa del seu propi estancament, començà a enfonsar en les seues entranyes una esmolada daga.

Els carnissers de la segona guerra imperialista no aconseguiran transformar Hitler en el boc emissari dels seus propis pecats.

Tots els governants actuals compareixeran davant del tribunal del proletariat. Hitler no farà més que ocupar el primer lloc entre tots els reus criminals.

Siga quin siga el resultat de la guerra, la preponderància d'Alemanya ja quedà clarament demostrada. Indubtablement Hitler no posseeix cap "nova arma secreta". Però la perfecció de totes les armes existents i la combinació bé coordinada d'aquestes armes (sobre la base d'una indústria altament racionalitzada) li donen un enorme pes al militarisme alemany. La dinàmica militar està estretament lligada amb els traços peculiars de tot règim totalitari; voluntat unificada, iniciativa concentrada, preparatius secrets, execució sobtada. A més a més, la pau de Versalles els feu un mal favor als aliats. Després de quinze anys de desarmament alemany, Hitler es veié obligat a començar a construir del no-res un exèrcit, i gràcies a d’això l'exèrcit està lliure de la rutina, la tècnica i els pertrets de guerra obsolets tradicionals. L’entrenament tàctic de les tropes s'inspira en les noves idees que sorgeixen de la tecnologia més moderna. Aparentment, només Estats Units pot superar la maquinària mortífera dels alemanys.

La debilitat de França i Gran Bretanya no és una sorpresa. Les tesis de la Quarta Internacional (1934) declaren. "El col·lapse de la Lliga de les Nacions està indissolublement lligat al començament del col·lapse de l'hegemonia francesa en el continent europeu". Aquest document programàtic declara després que "l’Anglaterra dirigent té cada vegada menys èxit en la concreció dels seus astuts designis", que la burgesia britànica està "aterrida per la desintegració del seu imperi, pel moviment revolucionari de l'Índia, per la inestabilitat de les seues posicions en Xina". En açò resideix la força de la Quarta Internacional, en què el seu programa és capaç de passar la prova dels grans esdeveniments.

La indústria d'Anglaterra i França, a causa de l'afluència segura de superbeneficis colonials, va quedar endarrerida tant tecnològicament com organitzativa. A més, l’anomenada "defensa de la democràcia" dels partits socialistes els va crear a les burgesies britànica i francesa una situació política extremadament privilegiada. Els privilegis sempre porten aparellats el retard i l'estancament. Si avui Alemanya fa gala d'un predomini tan colossal sobre França i Anglaterra, la responsabilitat fonamental és dels defensors social-patriotes, que evitaren que el proletariat arrenqués oportunament de l'atròfia a Anglaterra i França realitzant la revolució socialista.

A canvi de l'esclavitud dels pobles Hitler promet implantar a Europa una "pau alemanya" que durarà segles. Miracle impossible! La "pau britànica" després de la victòria sobre Napoleó va poder durar un segle (no un mil·lenni!) únicament perquè Anglaterra era la pionera d'una nova tecnologia i d'un sistema de producció progressiu. Malgrat la potència de la seua indústria, l'actual Alemanya, com els seus enemics, és l'adalil d'un sistema social condemnat. El triomf de Hitler en realitat no portaria la pau sinó el començament d'una nova sèrie de xocs sangonents a escala mundial. Si enderroca l'imperi britànic, redueix França al nivell de Bohèmia i Moràvia, es recolza en el continent europeu i les seues colònies, indubtablement Alemanya es transformarà en la primera potència mundial. Junt amb d’ella, Itàlia, com a molt, i no per llarg temps, controlarà la conca del Mediterrani. Però ser la primera potència no implica ser l'única. Només s'entraria en una nova etapa de la "lluita per l’espai vital".

El "nou orde" que Japó es prepara a establir, recolzant-se en el triomf alemany, té com a perspectiva l'extensió del domini japonès sobre la major part del continent asiàtic. La Unió Soviètica es veuria constreta entre una Europa germanitzada i un Àsia japonitzada. Les tres Amèriques, igual que Austràlia i Nova Zelanda, caurien en mans dels Estats Units. Si, a més, prenem en consideració l'imperi provincial italià, el món quedaria circumstancialment dividit en cinc "espais vitals". Però l'imperialisme, per naturalesa, abomina la divisió de poders. Per tal de tenir les mans lliures contra Amèrica, Hitler hauria d'ajustar comptes amb els seus amics d'ahir, Stalin i Mussolini. Japó i Estats Units no restarien observant desinteressadament la nova lluita. La tercera guerra imperialista no s’entaularia entre estats nacionals ni entre imperis a la vella usança sinó entre continents sencers... El triomf de Hitler en la guerra actual no significaria, puix, mil anys de "pau alemanya" sinó moltes dècades o molts segles de caos sagnant.

Un triomf aliat, però, no portaria conseqüències més brillants. Una França victoriosa només podria restablir la seua posició de gran potència desmembrant Alemanya, restaurant els Habsburg, balcanitzant Europa. Gran Bretanya només podria fer novament un paper dirigent en els assumptes europeus restablint la seua tàctica de jugar amb les contradiccions que oposen d'una banda a Alemanya i França i, per l'altra banda, a Europa i Amèrica del Nord. Açò significaria una nova edició, deu vegades pitjor, de la Pau de Versalles, amb efectes infinitament més perjudicials sobre el debilitat organisme europeu. A d’açò cal afegir que és improbable una victòria aliada sense l'assistència nord-americana, i aquesta vegada Estats Units exigiria per la seua ajuda un preu molt major que no en la darrera guerra. L'Europa envilida i exhausta, l'objectiu de la filantropia de Herbert Hoover, es transformaria en el deutor en fallida del seu salvador transoceànic. Finalment, si suposem la variant menys probable, la conclusió de la pau pels adversaris exhaustos d'acord a la fórmula pacifista "ni vencedors ni vençuts", això significaria la restauració del caos internacional anterior a la guerra, però aquesta vegada basat a sobre de sangonentes ruïnes, l'esgotament, l’amargor. En un breu lapse sortirien a la llum novament, amb explosiva violència, els vells antagonismes i esclatarien noves convulsions internacionals.

La promesa dels aliats de crear aquesta vegada una federació europea democràtica és la més grollera de totes les mentides pacifistes. L'estat no és una abstracció sinó l'instrument del capitalisme monopolista. Mentre no s’expropie els trusts i bancs en benefici del poble, la lluita entre els estats és tan inevitable com la lluita entre els mateixos trusts. La renúncia voluntària per part de l'estat més fort als avantatges que li proporciona la seua força és una utopia tan ridícula com el repartiment voluntari del capital entre els trusts. Mentre continue la propietat capitalista, una "federació" democràtica únicament seria una mala repetició de la Lliga de les Nacions, amb tots els seus vicis i sense cap de les seues antigues il·lusions.

En va els senyors imperialistes del destí intenten reviure un programa de salvació que quedà totalment desacreditat per l'experiència de les darreres dècades. En va els seus lacais petitburgessos inventen panacees pacifistes que fa ja força temps quedaren convertides en la seua pròpia caricatura. Els obrers avançats no es deixaran enganyar. Les forces que ara entaulen la guerra no menaran a la pau. Els obrers i soldats forjaran el seu propi programa de pau!

L'aliança de Stalin amb Hitler, que va alçar el teló sobre la guerra mundial, va dur directament a l'esclavitud del poble polonès. Fou una conseqüència de la debilitat de l'URSS i del pànic del Kremlin enfront d'Alemanya. L'únic responsable d'aquesta debilitat és el mateix Kremlin, a causa de la seua política interna, que obrí un abisme entre la casta governant i el poble; a causa de la seua política exterior, que sacrificà els interessos de la revolució mundial als de la camarilla stalinista.

La conquista de Polònia oriental, penyora de l'aliança amb Hitler i garantia contra Hitler, s’acompanyà de la nacionalització de la propietat semifeudal i capitalista en Ucraïna occidental i en la Rússia Blanca occidental. Sense açò el Kremlin no podria haver incorporat a l'URSS el territori ocupat. La Revolució d'Octubre, estrangulada i profanada, donà mostres d'estar viva encara.

A Finlàndia el Kremlin no aconseguí un capgirament social semblant. La mobilització pels imperialistes de l'opinió pública mundial "en defensa de Finlàndia” l'amenaça d'intervenció directa d'Anglaterra i França, la impaciència de Hitler, que havia d'apropiar-se de Dinamarca i Noruega abans que les tropes franceses i britàniques xafaren terra escandinava; tot açò va obligar el Kremlin a renunciar a la sovietització de Finlàndia i a limitar-se a la conquista de posicions estratègiques indispensables.

La invasió de Finlàndia suscità, indubtablement, una profunda condemna en la població soviètica. No obstant, els obrers avançats comprengueren que, malgrat els crims de l'oligarquia del Kremlin, continuava a l’orde del dia la qüestió de l’existència de l'URSS. La derrota en la guerra mundial no sols significaria l’enderrocament de la burocràcia totalitària sinó la liquidació de les noves formes de propietat, el col·lapse del primer experiment d'economia planificada, la transformació de tot el país en una colònia, és a dir, el lliurament a l’imperialisme de recursos naturals colossals que li donarien un respir fins a la tercera guerra mundial. Ni els pobles de l'URSS ni la classe obrera de tot el món tenen interès en aqueix resultat.

La resistència de Finlàndia a l'URSS va ser, malgrat i tot el seu heroisme, ni més menys que un acte de defensa de la independència nacional semblant a la resistència que posteriorment Noruega oposà a Alemanya. El mateix govern d'Hèlsinki ho comprengué quan va elegir capitular davant de l'URSS abans de transformar Finlàndia en una base militar d'Anglaterra i França. El nostre sincer reconeixement del dret de totes les nacions a la seua autodeterminació no altera el fet que en la guerra actual aquest dret pese tant com una ploma. Hem de determinar la nostra línia política fonamental d'acord als factors bàsics, no als de desè orde. Les tesis de la Quarta Internacional afirmen:

"La concepció de la defensa nacional, especialment quan coincideix amb la defensa de la democràcia, pot fàcilment enganyar els obrers dels països petits i neutrals (Suïssa, Bèlgica parcialment, els països escandinaus…) […] Únicament un petitburgès desesperat d'una miserable aldea suïssa, com Robert Grimm, pot creure seriosament que la guerra mundial en què està ficat es mena en defensa de la independència de Suïssa."

Aquestes paraules adquireixen avui un significat especial. Aqueixos petitburgesos seudorevolucionaris que creen que es pot determinar l'estratègia proletària respecte a la defensa de l'URSS en base a episodis tàctics com la invasió a Finlàndia per l'Exèrcit Roig, de cap de les maneres són superiors al socialpatriota suís Robert Grimm.

Extremadament eloqüent en la seua unanimitat i fúria fou la campanya de la burgesia mundial sobre la guerra sovièticofinlandesa. La perfídia i la violència que fins llavors havia donat mostres el Kremlin mai havien despertat tal indignació en la burgesia, perquè tota la història de la política mundial s'escriu amb perfídia i violència. El que va despertar el seu terror i indignació va ser la perspectiva que a Finlàndia es produís un canvi social com el que va provocar l'Exèrcit Roig a Polònia Oriental. Estava en joc una amenaça real a la propietat capitalista. La campanya antisoviètica, classista de cap a peus, posà de manifest una vegada més que l'URSS, en virtut dels fonaments socials imposats per la Revolució d'Octubre, dels quals depèn en última instància l'existència de la mateixa burocràcia, segueix estant un estat obrer que aterreix la burgesia de tot el món. Els acords episòdics entre la burgesia i l'URSS no desmenteixen el fet que "pres a escala històrica, l'antagonisme entre l'imperialisme mundial i la Unió Soviètica és infinitament més profund que els antagonismes que separen entre ells als països capitalistes".

Molts radicals petitburgessos fins ahir estaven d'acord en considerar a la Unió Soviètica un possible eix d'agrupament de les forces "democràtiques" contra el feixisme. Ara han descobert sobtadament, quan els seus països estan amenaçats per Hitler, que Moscou, que no acudeix en la seua ajuda, segueix una política imperialista i que no hi ha diferència entre l'URSS i els països feixistes.

Mentides! respondrà tot obrer amb consciència de classe; hi ha una diferència. La burgesia comprèn aquesta diferència social millor i més profundament que els xerrameques radicals. És cert que la nacionalització dels mitjans de producció en un país, i més si es tracta d'un país endarrerit, no garanteix encara la construcció del socialisme. Però pot avançar en el requisit fonamental del socialisme, és a dir el desenvolupament planificat de les forces productives. Donar-li l’esquena a la nacionalització dels mitjans de producció en funció que per si mateixa no assegura el benestar de les masses és el mateix que condemnar a la destrucció un fonament de granit en funció que és impossible viure sense parets i sostre. L'obrer amb consciència de classe sap que és impossible aconseguir èxit en la lluita per l'emancipació completa sense la defensa de les conquistes ja obtingudes, per més modestes que en siguen. Tant més obligatòria, per tant, és la defensa d'una conquista tan colossal com l’economia planificada contra la restauració de les relacions capitalistes. Els que no són capaços de defensar les velles posicions no podran conquistar-ne de noves.

La Quarta Internacional només pot defendre l'URSS amb els mètodes de la lluita revolucionària de classes. Ensenyar els obrers a comprendre correctament el caràcter de classe de l'estat (imperialista, colonial, obrer) així com les seues contradiccions internes, permetrà que els obrers extraguen les conclusions pràctiques correctes en cada situació determinada. Mentre entaula una lluita incansable contra l'oligarquia de Moscou, la Quarta Internacional rebutja decididament qualsevol política que ajude l'imperialisme en contra de la URSS.

La defensa de l'URSS coincideix, en principi, amb la preparació de la revolució proletària mundial. Refusem completament la teoria del socialisme en un sol país, nascuda del cervell del stalinisme ignorant i reaccionari. Només la revolució mundial podrà salvar l'URSS per al socialisme. Però la revolució mundial implicarà inevitablement la desaparició de l'oligarquia del Kremlin.

Després d'adular durant cinc anys a les "democràcies", el Kremlin va revelar un cínic menyspreu pel proletariat mundial al concloure una aliança amb Hitler i ajudar-lo a estrangular al poble polonès. Es jactà d'un vergonyós xovinisme en vespres de la invasió a Finlàndia i desplegà una incapacitat militar no menys vergonyosa en la lluita posterior. Feu sorolloses promeses d’"emancipar” dels capitalistes el poble finlandès i després va capitular covardament davant de Hitler. Aquesta va ser l'actuació del règim stalinista en aquestes hores crítiques de la història.

Els judicis de Moscou ja havien demostrat que l'oligarquia totalitària s’ha transformat en un obstacle absolut per al desenvolupament del país. El creixent nivell de les necessitats econòmiques cada vegada més complexes ja no pot tolerar l'estrangulació burocràtica. Però la banda de paràsits no està disposada a fer cap concessió. En lluitar per mantindre la seua posició destrueix allò millor que hi ha al país. No es pot suposar que el poble que va realitzar tres revolucions en dotze anys sobtadament s'ha tornat estúpid. Està aixafat i desorientat, però observa i pensa. La burocràcia està present en cada dia de la seua existència amb el seu govern arbitrari, la seua opressió, la seua rapacitat i la seua sagnant set de venjança. Els obrers semifamolencs i els llauradors de les granges col·lectives comenten entre si, murmurant el seu odi, els costosos capritxos dels comissaris rabiosos. Per al seixantè aniversari de Stalin s’obligà els obrers dels Urals a treballar durant un any i mig en un gegantí retrat de l'odiat "pare dels pobles" fet de pedres precioses, empresa digna d'un Xerxes persa o d'una Cleopatra egípcia. Un règim capaç de caure en abominacions d’aqueixa mena inevitablement es guanyarà l'odi de les masses.

La política exterior es correspon amb la política interna. Si el govern del Kremlin expressés els vertaders interessos de l'estat obrer, si la Komintern servís la causa de la revolució mundial, les masses populars de la diminuta Finlàndia inevitablement s'hagueren inclinat cap a l'URSS i la invasió de l’Exèrcit Roig, o no hagués estat en absolut necessària o hagués estat acceptada immediatament pel poble finlandès com una emancipació revolucionària. En realitat, tota la política prèvia del Kremlin va allunyar de l'URSS els obrers i camperols finlandesos. Mentre que Hitler, en els països neutrals que envaeix, pot comptar amb l'ajuda de l’anomenada "quinta columna", Stalin no trobà cap suport a Finlàndia, malgrat la tradició de la insurrecció de 1918 i l’existència, des de fa llarg temps, del Partit Comunista Finlandès^⁵. En aquestes condicions la invasió de l'Exèrcit Roig assumí un caràcter de violència militar directa i oberta. La responsabilitat d'aquesta violència cau totalment i única sobre l'oligarquia de Moscou.

La guerra constitueix una amarga prova per a tot règim. Com a conseqüència de la primera etapa de la guerra, la posició internacional de l'URSS, a pesar dels seus èxits poc importants, òbviament va empitjorar. La política exterior del Kremlin allunyà de l'URSS a amplis sectors de la classe obrera mundial i els pobles oprimits. Les bases estratègiques de suport que va conquistar Moscou representaran un factor de tercer orde en el conflicte mundial de forces. Mentrestant Alemanya va obtindre la zona més important i industrialitzada de Polònia i una frontera comuna amb l'URSS, és a dir una eixida a l'est. A través d’Escandinàvia, Alemanya domina el Mar Bàltic, transformant el Golf de Finlàndia en una botella fortament taponada. L'amargada Finlàndia queda sota el control directe de Hitler. En compte de dèbils estats neutrals, l'URSS ara té a l’altra banda de la seua frontera de Leningrad a la poderosa Alemanya. S’evidencià davant de tot el món la debilitat de l'Exèrcit Roig decapitat per Stalin. S’intensificaren dins de l'URSS les tendències nacionalistes centrífugues. Va declinar el prestigi de la direcció del Kremlin. Alemanya en Occident i Japó en Orient es senten ara infinitament més segurs que no abans de l'aventura finlandesa del Kremlin.

Stalin no trobà en el seu magre arsenal més que una sola resposta a l'ominosa advertència dels esdeveniments: reemplaçà a Voroshilov per una nul·litat inclús més buida, Timoshenko^⁶. Com sempre en aquests casos, l'objectiu de la maniobra és allunyar l’ira del poble i l'exèrcit del principal i criminal responsable de les desgràcies i posar al cap de l'exèrcit a un individu la insignificança del qual garanteix que es pot confiar en ell. El Kremlin es revelà una vegada més com el centre del derrotisme. Només destruint aquest centre es posarà fora de perill la seguretat de l'URSS.

La preparació de l'enderrocament revolucionari de la casta dirigent de Moscou constitueix una de les tasques fonamentals de la Quarta Internacional. No és una tasca simple ni fàcil. Exigeix heroisme i sacrifici. No obstant, l'època de grans convulsions en què va entrar la humanitat assestarà colp rerer colp a l’oligarquia del Kremlin, destruirà el seu aparell totalitari, elevarà la confiança en si mateixes de les masses treballadores i per tant facilitarà la formació de la secció soviètica de la Quarta Internacional. Els esdeveniments treballaran a favor nostre si som capaços d'ajudar-los!

En crear enormes dificultats i perills als centres metropolitans imperialistes, la guerra obri àmplies possibilitats als pobles oprimits. El tronar del canó a Europa anuncia que s'aproxima l'hora del seu alliberament.

Si és utòpic un programa de transformacions socials pacífiques per als països avançats, ho és doblement el programa d'alliberament pacífic de les colònies. D'altra banda, vam ser testimonis de l'esclavització dels últims països endarrerits semilliures (Etiòpia, Albània, Xina…). La guerra actual està bolcada sobre les colònies. Alguns persegueixen la seua possessió; altres les posseeixen i es refusen a lliurar-les. Ningú té la menor intenció d’alliberar-les voluntàriament. Els centres metropolitans en decadència es veuen obligats a extraure tot el possible de les colònies i tornar-los el menys possible. Només la lluita revolucionària directa i oberta dels pobles esclavitzats pot aplanar-los el camí per a la seua emancipació.

En els països colonials i semicolonials la lluita per un estat nacional independent, i en conseqüència la "defensa de la pàtria", és en principi diferent de la lluita dels països imperialistes. El proletariat revolucionari de tot el món recolza incondicionalment la lluita de Xina o l’Índia per la seua independència, perquè aquesta lluita "en fer trencar als pobles retardats amb l'asiatisme, el sectarisme o els llaços amb l'estranger […] colpeja poderosament els estats imperialistes". Al mateix temps la Quarta Internacional sap des de ja, i li ho adverteix obertament a les nacions endarrerides, que els seus estats nacionals tardans ja no podran comptar amb un desenrotllament democràtic independent. Rodejada pel capitalisme decadent i submergida en les contradiccions imperialistes, la independència d'un país endarrerit serà inevitablement semificticia. El seu règim polític, davall la influència de les contradiccions internes de classe i la repressió externa, inevitablement caurà en la dictadura contra el poble. Així és el règim del Partit "del Poble" a Turquia; el del Kumintang en Xina; així serà demà el règim de Ghandi a l'Índia. La lluita per la independència nacional de les colònies és, des del punt de vista del proletariat, només una etapa transitòria en el camí que menarà els països endarrerits a la revolució socialista internacional.

La Quarta Internacional no estableix compartiments estancs entre els països endarrerits i els avançats, entre les revolucions democràtiques i les socialistes. Les combina i les subordina a la lluita mundial dels oprimits contra els opressors. Així com l'única força genuïnament revolucionària de la nostra època és el proletariat internacional, l'únic programa amb què realment es liquidarà tota opressió, social i nacional, és el programa de la revolució permanent.

La tràgica experiència de Xina constitueix una gran lliçó per als pobles oprimits. La revolució xinesa de 1925 a 1927 tenia totes les possibilitats de triomfar. Una Xina unificada i transformada seria en aquest moment una poderosa fortalesa de la llibertat en l'Orient Llunyà. La sort d'Àsia, i en certa mesura la de tot el món, podria haver estat distinta. Però el Kremlin, que no tenia confiança en les masses xineses i buscava l'amistat dels generals, utilitzà tot el seu pes per a subordinar el proletariat xinès a la burgesia, ajudant així a Chiang Kai-shek a xafar la revolució xinesa. Desil·lusionada, desunida i debilitada, Xina va quedar oberta a la invasió japonesa.

Com tot règim condemnat, l'oligarquia stalinista ja és incapaç d’aprendre de les lliçons de la història. Al començament de la guerra sinojaponesa, el Kremlin novament va lligar el Partit Comunista a Chiang Kai-shek xafant des del seu naixement la iniciativa revolucionària del proletariat xinès. Aquesta guerra, que ja dura prop de tres anys, podria haver acabat fa molt en una vertadera catàstrofe per a Japó si Xina l'hagués portat avant com una genuïna guerra popular recolzada en una revolució agrària, abraçant en la seua flama els soldats japonesos. Però la burgesia xinesa tem més a les seues pròpies masses armades que als invasors japonesos. Si Chiang Kai-shek, el sinistre botxí de la revolució xinesa, es veu obligat per les circumstàncies a entaular una guerra, el seu programa seguirà sent l'opressió dels seus propis treballadors i el compromís amb els imperialistes.

La guerra a Àsia oriental s'entrellaçarà cada vegada més amb la guerra imperialista mundial. El poble xinès assolirà la independència només sota la direcció del seu jove i abnegat proletariat, que recobrarà la indispensable confiança en si mateix amb el ressorgir de la revolució mundial. Ell marcarà amb fermesa la línia a seguir. El curs dels esdeveniments fa indispensable el desenvolupament de la nostra secció xinesa en un poderós partit revolucionari.

En les primeres setmanes de la guerra les masses índies varen pressionar amb acrescuda força els dirigents "nacionals" oportunistes, obligant-los a utilitzar un llenguatge desacostumat. Però ai del poble indi si diposita la seua confiança en les paraules altisonants! Ocultant-se darrere la consigna de la independència nacional, Gandhi ja es va afanyar a proclamar que es nega a crear-li dificultats a Gran Bretanya durant la severa crisi actual. Com si en algun lloc o en algun moment els oprimits hagueren pogut alliberar-se d'una altra manera que no fos explotant les dificultats dels seus opressors!

El rebuig "moral" de Gandhi a la violència reflecteix simplement el temor de la burgesia índia a les seues pròpies masses. Té molt bons fonaments la seua previsió que l'imperialisme britànic els arrossegarà també a ells en el seu col·lapse. Londres, per la seua banda, prevé que al primer gest de desobediència aplicarà "totes les mesures necessàries", incloent-hi, per descomptat, la força aèria, que en el front occidental és deficient. Hi ha una divisió del treball clarament delimitada entre la burgesia colonial i el govern britànic: Gandhi necessita les amenaces de Chamberlain i Churchill per a paralitzar amb més èxit el moviment revolucionari.

L'antagonisme entre les masses índies i la burgesia promet aguditzar-se en un futur pròxim, a mesura que la guerra imperialista es converteix cada vegada més en una gegantina empresa comercial per a la burgesia índia. L'obertura d'un mercat excepcionalment favorable per a les matèries primeres pot promoure ràpidament la indústria índia. Si la destrucció completa de l'imperi britànic trenca el cordó umbilical que lliga el capital indi amb la City de Londres, la burgesia nacional buscarà ràpidament en Wall Street al seu nou patró. Els interessos materials de la burgesia determinen la seua política amb la mateixa força de les lleis de la gravitació.

Mentre el moviment d'alliberament estiga controlat per la classe explotadora seguirà ficat en un atzucac. L'única cosa que pot unificar a l'Índia és la revolució agrària realitzada sota les banderes de la l’alliberament nacional. La revolució conduïda pel proletariat estarà dirigida no sols contra el domini britànic sinó també contra els prínceps indis, les concessions estrangeres, l'estrat superior de la burgesia nacional i els dirigents del Congrés Nacional i de la Lliga Musulmana^⁷. És la tasca fonamental de la Quarta Internacional crear una secció estable i poderosa a l’Índia.

La traïdora política de col·laboració de classes, amb què el Kremlin ve ajudant des de fa cinc anys els governs capitalistes a preparar la guerra, va ser sobtadament liquidada per la burgesia en quant va deixar de necessitar disfressar-se de pacifista. Però en els països colonials i semicoloniales (no només en Xina i l'Índia sinó també a Llatinoamèrica) el frau dels "fronts populars" segueix paralitzant les masses treballadores, convertint-les en carn de canó de la burgesia "progressiva", creant-li d'aqueta manera a l’imperialisme una base política indígena.

El monstruós creixement de l'armamentisme als Estats Units prepara una solució violenta de les complexes contradiccions que afligeixen a l'Hemisferi Occidental. Prompte es plantejarà com a problema immediat el destí dels països llatinoamericans. L'interludi de la política "del bon veí" està arribant al seu fi. Roosevelt o qui el succeïsca es trauran a breu lapse el guant de vellut i mostraran el puny de ferro. Les tesis de la Quarta Internacional declaren:

"Sud i Centre Amèrica només podran trencar amb l’endarreriment i l'esclavitud unint tots els seus estats en una poderosa federació. Però no serà l’endarrerida burgesia sud-americana, agent totalment venal de l'imperialisme estranger, qui complirà aquest objectiu, sinó el jove proletariat sud-americà, destinat a dirigir les masses oprimides. La consigna que presidirà la lluita contra la violència i les intrigues de l'imperialisme mundial i contra la sagnant explotació de les camarilles compradores natives serà, per tant: Pels Estats Units Soviètics de Sud i Centre d’Amèrica."

Només sota la seua pròpia direcció revolucionària el proletariat de les colònies i les semicolònies podrà assolir la col·laboració ferma del proletariat dels centres metropolitans i de la classe obrera mundial. Només aquesta col·laboració podrà dur els pobles oprimits a la seua emancipació final i completa amb l’enderrocament de l'imperialisme en tot el món. Un triomf del proletariat internacional alliberaria els països colonials d'un llarg i treballós període de desenvolupament capitalista, obrint-los la possibilitat d'arribar al socialisme junt amb el proletariat dels països avançats.

La perspectiva de la revolució permanent no significa de cap manera que els països endarrerits hagen d'esperar dels avançats el senyal de partida, ni que els pobles colonials hagen d'esperar pacientment que el proletariat dels centres metropolitans els allibere. Qui s'ajuda aconsegueix ajuda. Els obrers han de desenrotllar la lluita revolucionària en tots els països, colonials o imperialistes, on hi haja condicions favorables, i així donar l'exemple als treballadors dels altres països. Només la iniciativa i l’activitat, la decisió i la valentia podran materialitzar realment la consigna "Obrers del món, uniu-vos!"

El triomf de la revolució espanyola podria haver obert una era de canvis revolucionaris en tota Europa i així haver evitat la guerra actual. Però aqueixa revolució heroica, que albergava al seu si totes les possibilitats de triomf, es va dissipar en l'abraçada de la Segona i la Tercera Internacional, amb la col·laboració activa dels anarquistes. El proletariat internacional s’empobrí amb la pèrdua d'una altra gran esperança i s’enriquí amb les lliçons d'una altra traïció monstruosa.

La poderosa mobilització que realitzà el proletariat francès al juny de 1936 va revelar condicions excepcionalment favorables per a la conquista revolucionària del poder^⁸. Una república soviètica francesa immediatament hauria obtingut l'hegemonia revolucionària a Europa, hauria repercutit en tots els països, enderrocat els règims totalitaris, i, així, hauria salvat la humanitat de l'actual matança imperialista amb les seues innumerables víctimes. Però la política totalment covarda i traïdora de Lleó Blum i Lleó Jouhaux, recolzada activament per la secció francesa de la Komintern, va dur al desastre a un de els moviments més promissoris de la passada dècada.

En el llindar de la guerra actual s'ubiquen dos fets tràgics: l’estrangulació de la revolució espanyola i el sabotatge de l'ofensiva proletària a França. La burgesia es va convèncer que amb tals "dirigents dels treballadors" a la seua disposició podia donar-se el luxe de qualsevol cosa, fins i tot d'una nova matança dels pobles. Els dirigents de la Segona Internacional impediren que el proletariat derroqués la burgesia al final de la primera guerra imperialista. Els dirigents de la Segona i la Tercera Internacional ajudaren la burgesia a desencadenar una segona guerra imperialista. Que aquests fets es constituïsquen en la seua tomba política!

La guerra de 1914-1918 va dividir immediatament a la Segona Internacional en dos bàndols separats per les trinxeres. Cada partit socialdemòcrata defensà la seua pàtria. No va ser més que alguns anys després d’acabada la guerra que els germans enemics traïdors es reconciliaren i proclamaren l'amnistia mútua.

Avui en dia la situació de la Segona Internacional és de fet, superficialment, diferent. Totes les seues seccions, sense excepció, estan al darrera de la mateixa línia militar, en el camp dels aliats; algunes perquè són partits dels països democràtics, d’altres perquè són dels emigrats dels països bel·ligerants o neutrals. La socialdemocràcia alemanya, que va seguir una menyspreable política xovinista durant la primera guerra, sota l’estendard dels Hohenzollern, és hui un partit "derrotista" al servei de França i Anglaterra. Seria imperdonable creure que aquests lacais endurits s'han tornat revolucionaris. Hi ha una explicació més simple. L'Alemanya de Guillem II oferia als reformistes suficients oportunitats d'obtindre sinecures personals en els cossos parlamentaris, els municipis, els sindicats i d’altres llocs. Defensar l'Alemanya imperial implicava defensar un pou ben replet on la burocràcia obrera conservadora ficava el morro. "La socialdemocràcia seguirà sent patriòtica mentre el règim polític li garantisca els seus beneficis i privilegis", prevenien les nostres tesis fa sis anys. Els menxevics i narodnikis russos eren patriotes en l'època del tsar (quan tenien la seua fracció a la Duma, els seus propis periòdics, els seus propis permanents sindicals i confiaven en progressar més en per aquesta via) ara que han perdut tot açò tenen una posició derrotista respecte a l'URSS.

En conseqüència, allò que explica l'actual "unanimitat" de la Segona Internacional és que totes les seues seccions esperen que els aliats mantinguen els llocs i les rendes de la burocràcia obrera dels països democràtics i els tornen els que van perdre a la dels països totalitaris. La socialdemocràcia no va més enllà dels somnis desvetllats impotents sobre el patronatge de la burgesia “democràtica”. Aquests invàlids polítics són totalment incapaços de lluitar àdhuc quan veuen amenaçats els seus interessos personals.

Açò es va revelar molt clarament a Escandinàvia, que apareixia com el santuari més segur de la Segona Internacional; els tres països foren governats durant anys per la superba, realista, reformista i pacifista socialdemocràcia. Aquests cavallers anomenaven socialisme a la democràcia monàrquica conservadora, més l'església estatal, més les anodines reformes socials que durant un temps van ser possibles mercès les limitades despeses militars. Recolzats per la Lliga de les Nacions i protegits per l'escut de la "neutralitat", els governs escandinaus especulaven amb generacions de tranquil i pacífic desenrotllament. Però els amos imperialistes prestaren atenció als seus càlculs. Es veieren obligats a eludir els colps del destí. Quan l'URSS envaí Finlàndia, els tres governs escandinaus es proclamaren neutrals pel que fa a aqueix país. Quan Alemanya envaí Dinamarca i Noruega, Suècia es declarà neutral respecte a les dues víctimes de l'agressió. Dinamarca va tractar inclús de declarar-se neutral respecte a si mateixa. Noruega. davall la boca dels canons de la seua guardiana Anglaterra, només va intentar alguns gestos simbòlics d'autodefensa. Aquests herois estan molt disposats a viure a expenses de la pàtria democràtica, però molt poc disposats a morir per ella. La guerra que no van preveure va derrocar al passar les seues esperances d'una evolució pacífica presidida pel Rei i Déu. El paradís escandinau, refugi final de les esperances de la Segona Internacional, es transformà en un minúscul sector de l’infern imperialista general.

Els oportunistes socialdemòcrates únicament coneixen una política, l'adaptació passiva. En les condicions del capitalisme decadent res els queda més que la rendició de les seues posicions una rere d’una altra, l'oblit del seu ja miserable programa, la rebaixa de les seues exigències, la renúncia a tota demanda, la retirada permanent cada vegada més i més enrere fins que no els quede lloc on replegar-se, excepte algun niu de rates. Però també allí arriba la mà implacable de l'imperialisme i els arrossega tirant-los de la cua. Aquesta és la història resumida de la Segona Internacional. La guerra actual l'està matant per segona vegada i, esperem, ara serà per a sempre.

La política de la degenerada Tercera Internacional (una barreja de cru oportunisme i aventurerisme desenfrenat) exerceix una influència sobre la classe obrera, encara (si és el cas) més desmoralitzadora que la de la seua germana major, la Segona Internacional. El partit revolucionari construeix tota la seua política sobre la consciència de classe dels treballadors; a la Komintern res li preocupa més que contaminar i enverinar aquesta consciència de classe.

Els propagandistes oficials de cada u dels sectors bel·ligerants denuncien, a vegades prou correctament, els crims del bàndol opositor. Hi ha molta veritat en el que diu Göebbels sobre la violència britànica en l’Índia. La premsa francesa i l'anglesa reflecteixen amb molta penetració la política exterior de Hitler i Stalin. No obstant, aquesta propaganda unilateral constitueix el pitjor verí xovinista. Les veritats a mitges són les mentires més, perilloses.

Tota la propaganda actual de la Komintern entra en aquesta categoria. Després de cinc anys d'adulació descarada a les democràcies, durant els quals tot el seu "comunisme" es reduïa a monòtones acusacions contra els agressors feixistes, la Komintern sobtadament va descobrir, en la tardor de 1939, l'imperialisme criminal de les democràcies occidentals. Gir complet! Des d'aleshores, ni una paraula de condemna sobre la destrucció de Txecoslovàquia i Polònia, la conquista de Dinamarca i Noruega i la xocant bestialitat de les bandes de Hitler vers els pobles polonès i jueu! Hitler passà a ser un vegetarià amant de la pau contínuament provocat pels imperialistes occidentals. La premsa de la Komintern anomenava a l'aliança anglofrancesa "el bloc imperialista contra el poble alemany". Ni el mateix Göebbels podia haver cuinat quelcom millor! El Partit Comunista Alemany exiliat cremava en la flama de l'amor a la pàtria. I com la pàtria alemanya no havia deixat de ser feixista, la posició del Partit Comunista Alemany resultava… socialfeixista. Per fi va arribar l'hora que es va concretar la teoria stalinista del socialfeixisme^⁹.

A primera vista l'actitud de les seccions francesa i anglesa de la Internacional Comunista semblava diametralment oposada. A diferència dels alemanys, es veien obligats a atacar el seu propi govern. Però aquest sobtat derrotisme no era internacionalisme sinó una varietat distorsionada del patriotisme; aquests cavallers consideren que la seua pàtria és el Kremlin, del que depèn el seu prosperitat. Molts stalinistes francesos van demostrar un coratge innegable al ser perseguits. Però el contingut polític d'aquest coratge es veié aombrat pel seu embelliment de la política rapaç del bàndol enemic. Què pensaran d'això els obrers francesos?

La reacció sempre presentà els internacionalistes revolucionaris com agents d'un enemic estranger. La situació que els creà la Komintern a les seues seccions francesa i anglesa va donar tots els pretextos per a aqueixa acusació, i en conseqüència va empestar forçosament als obrers al patriotisme o els va condemnar a la confusió i la passivitat.

La política del Kremlin és simple: li vengué a Hitler la Komintern junt amb el petroli i el manganès. Però el servilisme caní amb què aquesta gent es va deixar vendre testifica irrefutablement la corrupció interna de la Komintern. Als agents del Kremlin no els queden principis, ni honor, ni consciència; només un espinada flexible. Però les espinades flexibles fins ara mai van dirigir una revolució.

L'amistat de Stalin amb Hitler no serà eterna, ni tan sols durarà molt temps^¹⁰. Pot ser que abans que el nostre manifest arribe a les masses la política exterior del Kremlin done un nou gir. En aqueix cas també canviarà la propaganda de la Komintern. Si el Kremlin s'apropa a les democràcies, la Komintern novament desenterrarà dels seus arxius el Llibre Marró dels crims nacionalsocialistes. Però açò no significa que la seua propaganda assumirà un caràcter revolucionari. Canviarà els rètols, però seguirà tan servil com abans. La política revolucionària exigeix, primer que res, que es diga la veritat a les masses. Però la Komintern menteix sistemàticament. Nosaltres els diem als obrers de tot el món: No creguen als mentiders!

Els partits lligats als explotadors i interessats en obtenir privilegis són orgànicament incapaços de seguir una política honesta envers les capes més explotades dels treballadors i els pobles oprimits. Però les característiques de la Segona i la Tercera Internacional es revelen amb especial claredat en la seua actitud cap a les colònies.

La Segona Internacional, que actua com representant dels esclavistes i com accionista de l'empresa de l'esclavitud, no té seccions pròpies en les colònies, si n’exceptuem a grups casuals de funcionaris colonials, predominantment maçons francesos, i en general als oportunistes de esquerra que aixafen a la població nativa. Com va renunciar oportunament a la poc patriòtica concepció de la necessitat de revoltar a la població colonial contra la “pàtria democràtica”, la Segona Internacional es guanyà el privilegi de proporcionar a la burgesia ministres per a les colònies, és a dir capatassos d'esclaus (Sidney Webb, Marius Moutet i d’altres)^¹¹.

La Tercera Internacional, que començà fent una valenta crida revolucionària a tots els pobles oprimits, també es va prostituir completament en un breu lapse pel que fa a la qüestió colonial. No fa molts anys, quan Moscou va veure l'oportunitat d'una aliança amb les democràcies imperialistes, la Komintern va plantejar la consigna d'emancipació nacional no sols per a Abissínia i Albània sinó també per a Àustria. Però, respecte a les colònies de Gran Bretanya i França, es limità modestament a desitjar-les reformes "raonables". Aleshores la Komintern no va defendre a l’Índia contra Gran Bretanya sinó contra possibles atacs del Japó i a Tunis contra Mussolini. Ara la situació ha canviat sobtadament. Independència total de l'Índia, Egipte, Algèria!, Dimitrov no acceptarà menys. Els àrabs i els negres han trobat una altra vegada en Stalin al seu millor amic, sense comptar, sens dubte, a Mussolini i a Hitler. La secció alemanya de la Komintern, amb el cinisme que caracteritza a aquesta banda de paràsits, defèn Polònia i Txecoslovàquia contra els complots de l'imperialisme britànic. Aquesta gent és capaç de tot i està disposada a tot! Si el Kremlin canvia novament d’orientació cap a les democràcies occidentals, una altra vegada sol·licitaran respectuosament a Londres i París que garantisquen reformes liberals per a les seues colònies.

A diferència de la Segona Internacional, la Komintern, gràcies a la seua gran tradició, exerceix una indubtable influència en les colònies. Però la seua base social canvià d'acord amb la seua evolució política. En l'actualitat, en els països colonials la Komintern es recolza en els sectors que constitueixen la base tradicional de la Segona Internacional en els centres metropolitans. Amb les miques dels superbeneficis que obté dels països colonials i semicoloniales l'imperialisme hi ha creat quelcom semblant a una aristocràcia obrera nativa. Aquesta, insignificant en comparació amb el seu model de les metròpolis, es destaca no obstant sobre el teló de fons de la pobresa general i s'aferra tenaçment als seus privilegis. La burocràcia i l'aristocràcia obreres dels països colonials i semicolonials, junt amb els funcionaris estatals, proveeixen d'elements especialment servils als "amics" del Kremlin. A Llatinoamèrica un dels representants més repulsius d'aquesta espècie és l'advocat mexicà Lombardo Toledano, els serveis especials del qual el Kremlin va retribuir elevant-lo al decoratiu lloc de president de la Federació Sindical Llatinoamericana^¹².

Al posar al roig viu els problemes de la lluita de classes, la guerra els crea a aquests prestidigitadors i falsos profetes una situació cada vegada més difícil que els bolxevics vertaders han d'utilitzar per tal d’escombrar per sempre a la Komintern dels països colonials.

En posar a prova tot el que existeix i descartar tot el que està podrit, la guerra representa un perill mortal per a les Internacionals que li sobreviuen. Un sector considerable de la burocràcia de la Komintern, especialment en el cas que la Unió Soviètica sofrisca alguns revessos, inevitablement es tornarà vers les seues pàtries imperialistes. Els obrers, per contra, aniran cada vegada més vers l'esquerra. En aqueixa situació són inevitables les divisions i les ruptures. Hi ha una quantitat de símptomes que indiquen la possibilitat que també trenque l'ala "esquerra" de la Segona Internacional. Sorgiran grups centristes de distints orígens, es trencaran, crearan nous "fronts", "bàndols", etcètera. La nostra època descobrirà, no obstant, que no pot tolerar l’existència del centrisme. El rol patètic i tràgic que va jugar el POUM, la més seriosa i honesta de les organitzacions centristes, en la revolució espanyola quedarà sempre en la memòria del proletariat avançat com una terrible advertència^¹³.

Però a la història li agraden les repeticions. No està exclosa la possibilitat que hi haja nous intents de construir una organització internacional del tipus de la Internacional Dos i Meitat o, aquesta vegada, la Internacional Tres i Un Quart. Aqueixos balboteigs només mereixen atenció com a reflexos de processos molt més profunds pels que travessen les masses treballadores. Però des de ja es pot afirmar amb seguretat que els "fronts", "bàndols" i "Internacionals" centristes; per mancar de fonaments teòrics, tradició revolucionària i un programa acabat, només seran efímers. Els ajudarem criticant implacablement la seua indecisió i ambigüitat.

Aquest esquema de la fallida de les velles organitzacions de la classe obrera quedaria incomplet si no mencionàrem l'anarquisme. La seua decadència constitueix el fenomen més irrefutable de la nostra època. Ja abans de la primera guerra imperialista els anarcosindicalistes francesos aconseguiren convertir-se en els pitjors oportunistes i en els servents directes de la burgesia. La major part dels dirigents anarquistes internacionals es va fer patriota en l'última guerra. En l'apogeu de la guerra civil a Espanya els anarquistes ocuparen càrrecs de ministres de la burgesia. Els predicadors anarquistes neguen l’estat sempre que aquest no els necessite. En el moment de perill, igual que els socialdemòcrates, es transformen en agents de la classe capitalista.

Els anarquistes entraren a la guerra actual sense un programa, sense una sola idea i amb una bandera tacada per la seua traïció al proletariat espanyol. Avui l'única cosa de què són capaços d'aportar als obrers és una desmoralització patriòtica ensaginada amb laments humanitaris. En buscar un acostament amb els obrers anarquistes que estiguen realment disposats a lluitar pels interessos de la seua classe, els exigirem alhora que trenquen completament amb aqueixos dirigents que tant en la guerra com en la revolució només serveixen d’ordinaris de la burgesia.

Mentre els magnats del capitalisme monopolista es posen per damunt dels òrgans del poder estatal, controlant-lo des de les altures, els dirigents sindicals oportunistes ronden els llindars del poder estatal tractant de aconseguir que les masses obreres els donen el seu suport. És impossible complir aquesta bruta tasca si es manté la democràcia obrera dins dels sindicats. El règim intern dels sindicats, seguint l'exemple del règim dels estats burgesos, s'està tornant cada vegada més autoritari. En èpoques de guerra la burocràcia sindical es transforma definitivament en la policia militar de l'estat major de l'exèrcit dins de la classe obrera.

Però per més empenyorament que pose, no té salvació. La guerra significa la mort i la destrucció dels actuals sindicats reformistes. Als sindicalistes en la flor de l'edat se'ls mobilitza per a la matança. Els reemplacen els xicots, les dones i els vells, és a dir els menys capacitats per a resistir. Tots els països sortiran de la guerra tan arruïnats que el nivell dels treballadors retrocedirà un segle. Els sindicats reformistes només són possibles davall el règim de la democràcia burgesa. Però el primer que desapareixerà amb la guerra serà la democràcia, completament putrefacta. En el seu enfonsament definitiu arrossegarà amb si a totes les organitzacions obreres que li van servir de suport. No haurà cabuda per als sindicats reformistes. La reacció capitalista els destruirà cruelment. És necessari previndre d'açò als obrers, immediatament i en veu ben alta, perquè tots ho escolten.

Una època nova exigeix mètodes nous. Els mètodes nous exigeixen líders nous. Hi ha una sola manera de salvar els sindicats: transformar-los en organitzacions de lluita que es plantegen com objectiu el triomf sobre l'anarquia capitalista i el bandidatge imperialista. Els sindicats jugaran un rol enorme en la construcció de l'economia socialista, però la condició prèvia per tal d’assolir-la és l'enderrocament de la classe capitalista i la nacionalització dels mitjans de producció. Només si prenen el camí de la revolució socialista podran els sindicats escapar al destí de quedar soterrats sota les ruïnes de la guerra.

L'avantguarda proletària és l'enemic irreconciliable de la guerra imperialista. Però no tem a esta guerra. Accepta donar la batalla en el terreny elegit per l'enemic de classe. Entra a aquest terreny amb les seues banderes flamejant al vent.

La Quarta Internacional és l'única organització que va preveure correctament el curs general dels esdeveniments mundials, que va predir la inevitabilitat d’una nova catàstrofe imperialista, que va denunciar els fraus pacifistes dels demòcrates burgesos i els aventurers petitburgessos de l'escola stalinista, que va lluitar contra la política de col·laboració de classes coneguda com "front popular", que va qüestionar el paper traïdor de la Komintern i els anarquistes a Espanya, que va criticar irreconciliablement les il·lusions centristes del POUM, que va continuar enfortint incessantment els seus quadres en l'esperit de la lluita de classes revolucionària. La nostra política en la guerra és només la continuació concentrada de la nostra política en la pau.

La Quarta Internacional construeix el seu programa sobre els fonaments teòrics del marxisme, sòlids com el granit. Rebutja el menyspreable eclecticisme que predomina en les files de la burocràcia obrera oficial dels distints bàndols, i que molt freqüentment serveix d'indicador de la capitulació davant de la democràcia burgesa. El nostre programa està formulat en una sèrie de documents accessibles a tot el món. El seu eix es pot resumir en tres paraules: dictadura del proletariat.

La Quarta Internacional es recolza completament i sincerament sobre els fonaments de la tradició revolucionària del bolxevisme i els seus mètodes organitzatius. Que els radicals petitburgessos ploren contra el centralisme. Un obrer que hi haja participat, encara que siga una vegada, en una vaga sap que cap lluita és possible sense disciplina i una direcció ferma. Tota la nostra època està imbuïda per l’esperit del centralisme. El capitalisme monopolista portà fins els seus últims límits la centralització econòmica. El centralisme estatal en el marc del feixisme assumí un caràcter totalitari. Les democràcies intenten, cada vegada més, emular aquest exemple. La burocràcia sindical defèn amb encrueliment la seua maquinària poderosa. La Segona i la Tercera Internacional utilitzen descaradament l'aparell estatal en la seua lluita contra la revolució.

En aquestes condicions la garantia més elemental d'èxit resideix en la contraposició del centralisme revolucionari al centralisme de la reacció. És indispensable comptar amb una organització de l'avantguarda proletària unificada per una disciplina de ferro, un vertader nucli selecte de revolucionaris temperats disposats al sacrifici i inspirats per una indomable voluntat de vèncer. Només un partit que no es falla a si mateix serà capaç de preparar sistemàticament i afanyosa l'ofensiva perquè, quan sone l'hora decisiva, bolcar en el camp de batalla tota la força de la classe sense vacil·lar.

Els escèptics superficials es delecten a assenyalar la degeneració en burocratisme del centralisme bolxevic. Com si tot el curs de la història depengués de l'estructura d'un partit!. De fet, és el destí del partit que depèn del curs de la lluita de classes. Però de totes les maneres el Partit Bolxevic va ser l'únic que demostrà en l'acció la seua capacitat de realitzar la revolució proletària. És precisament un partit així el que necessita ara el proletariat internacional. Si el règim burgès surt impune de la guerra tots els partits revolucionaris degeneraran. Si la revolució proletària conquista el poder, desapareixeran les condicions que provoquen la degeneració.

Amb la reacció triomfant, la desil·lusió i la fatiga de les masses, en una atmosfera política enverinada per la descomposició maligna de les organitzacions tradicionals de la classe obrera, al mig de dificultats i obstacles que s'acumulaven, el desenvolupament de la Quarta Internacional necessàriament era lent. Els centristes, que desdenyaven els nostres esforços, feren més d'una vegada intents aïllats i a primera vista molt més amplis i prometedors d'unificació de l'esquerra. Tots ells, no obstant, es feren pols inclús abans que les masses tingueren la possibilitat de recordar tan sols els seus noms. Només la Quarta Internacional, amb valentia, persistència i èxit cada vegada majors, es manté nedant contra el corrent.

El que caracteritza a una genuïna organització revolucionaria és, sobretot, la serietat amb què treballa i posa a prova la seua línia política amb cada nou gir dels esdeveniments. El seu centralisme fructifica en democràcia. Sota el foc de la guerra les nostres seccions discuteixen apassionadament tots els problemes de la política proletària, comprovant la validesa dels nostres mètodes i escombrant, alhora, els elements inestables que només se'ns van unir a causa de la seua oposició a la Segona i la Tercera Internacional. La separació dels companys de ruta que no són de total confiança és el preu inevitable que cal pagar per la formació d'un vertader partit revolucionari.

La immensa majoria dels camarades dels diferents països isqueren airosos de la primera prova a què els sotmeté la guerra. Aquest fet és d'inestimable significació per al futur de la Quarta Internacional. Cada membre de base de la nostra organització té no sols el dret sinó també el deure de considerar-se d'ací en endavant un oficial de l'exèrcit revolucionari que es crearà a l'abric dels esdeveniments. L'entrada de les masses en la lluita revolucionària posarà de manifest immediatament la insignificança dels programes dels oportunistes, els pacifistes i els centristes. Un sol revolucionari vertader en una fàbrica, una mina, un sindicat, un regiment, un vaixell de guerra val infinitament més que cent seudo revolucionaris petitburgessos que es cuinen en la seua pròpia salsa.

Els polítics de la gran burgesia entenen molt millor el paper de la Quarta Internacional que els nostres pedants petitburgessos. A les vespres de la ruptura de relacions diplomàtiques, l'ambaixador francès Couloundre i Hitler, que cercaven en la seua entrevista final espantar-se recíprocament amb les conseqüències de la guerra, estaven d'acord en què "l'únic vencedor real" seria la Quarta Internacional. Quan la declaració d'hostilitats contra Polònia, la gran premsa de França, Dinamarca i altres països publicà cables que informaven que en els barris obrers de Berlín van aparèixer cartells que deien "Baix Stalin, visca Trotski!" Açò significa: "Baix la Tercera Internacional, visca la Quarta Internacional!". Quan els obrers i estudiants més resolts de Praga organitzaren una manifestació en l'aniversari de la independència nacional, el "Protector", Baró Neurath, va traure una declaració oficial atribuint la responsabilitat d'aquesta manifestació als "trotskistes" txecs. La correspondència des de Praga publicada pel periòdic que edita Benes, l'expresident de la República Txecoslovaca, confirma el fet que els obrers txecs s'estan tornant "trotskistes"^¹⁴. No obstant, aquests són només símptomes. Però indiquen inequívocament les tendències del procés. La nova generació d'obrers als que la guerra espentarà pel camí de la revolució prendrà el nostre estendard.

L'experiència històrica va establir les condicions bàsiques per al triomf de la revolució proletària, que van ser aclarides teòricament: 1) l'estancament de la burgesia i la conseqüent confusió de la classe dominant; 2) l'aguda insatisfacció i l'anhel de canvis decisius en les files de la petita burgesia, sense el suport de les quals la gran burgesia no pot mantindre's; 3) la consciència de l'intolerable de la situació i la disposició per a les accions revolucionàries en les files del proletariat; 4) un programa clar i una direcció ferma de l'avantguarda proletària. Aquestes són les quatre condicions per al triomf de la revolució proletària. La raó principal de la derrota de moltes revolucions radica en el fet que aquestes quatre condicions rarament assoleixen al mateix temps el necessari grau de maduresa. Manta vegades en la història la guerra fou la mare de la revolució precisament perquè sacseja fins a les seues mateixes bases els règims ja obsolets, debilita la classe governant i accelera el creixement de la indignació revolucionària entre les classes oprimides.

Ja són intenses la desorientació de la burgesia, l'alarma i la insatisfacció de les masses populars, no sols en els països bel·ligerants sinó també en els neutrals; aquests fenòmens s'intensificaran amb cada mes de guerra que passe. És cert que en els últims vint anys el proletariat va sofrir una derrota després d’una altra, cada una més greu que la precedent, es va desil·lusionar dels vells partits i la guerra indubtablement el trobà deprimit. No obstant, no s’ha de sobreestimar l'estabilitat o duració d'aqueixos estats d’ànim. Els produïren els esdeveniments; aquests els dissiparan.

La guerra, igual que la revolució, la fan primer que res les generacions més joves. Milions de joves que no pogueren accedir a la indústria començaren les seues vides com desocupats i per tant van quedar al marge de la política. Avui estan trobant la seua ubicació o la trobaran demà; l'estat els organitza en regiments i per aquesta mateixa raó els obri la possibilitat de la seua unificació revolucionària. Sens dubte la guerra també sacsejarà l'apatia de les generacions més velles.

Resta dempeus el problema de la direcció. ¿No serà traïda la revolució una altra vegada, ja que hi ha dues Internacionals al servei de l'imperialisme mentre que els elements genuïnament revolucionaris constitueixen una minúscula minoria? En d’altres paraules: ¿aconseguirem preparar a temps un partit capaç de dirigir la revolució proletària? Per a contestar correctament aquesta pregunta és necessari plantejar-la correctament. Naturalment, tal o qual insurrecció acabarà amb seguretat en una desfeta a causa de la immaduresa de la direcció revolucionària. Però no es tracta d'una insurrecció aïllada. Es tracta de tota una època revolucionària.

El món capitalista ja no té eixida, a menys que es considere sortida a una agonia prolongada. Cal preparar-se per a llargs anys, si no dècades, de guerra, insurreccions, breus intervals de treva, noves guerres i noves insurreccions. Un partit revolucionari jove s’ha de recolzar en aquesta perspectiva. La història li donarà suficients oportunitats i possibilitats de provar-se, acumular experiència i madurar. Com més ràpidament es fusione l’avantguarda més breu serà l'etapa de les convulsions sagnants, menor la destrucció que sofrirà el nostre planeta. Però el gran problema històric no es resoldrà de cap manera fins que un partit revolucionari es pose al front del proletariat. El problema dels ritmes i els intervals és d'enorme importància però no altera la perspectiva històrica general ni l'orientació de la nostra política. La conclusió és simple: cal dur endavant la tasca d'organitzar i educar l'avantguarda proletària amb una energia multiplicada per deu. Aquest és precisament l'objectiu de la Quarta Internacional.

El major error el cometen aquells que, cercant justificar les seues conclusions pessimistes, es refereixen simplement a les tristes conseqüències de l'última guerra. En primer lloc, de l'última guerra va néixer la Revolució d'Octubre, les lliçons de la qual estan vives en el moviment obrer de tot el món. En segon lloc, les condicions de la guerra actual difereixen profundament de les de 1914. La situació econòmica dels estats imperialistes, incloent-hi Estats Units, hui és infinitament pitjor, i el poder destructiu de la guerra infinitament major que fa un quart de segle. Hi ha per tant raons suficients per a suposar que aquesta vegada la reacció per part dels obrers i el exèrcit serà molt més ràpida i decisiva.

L'experiència de la primera guerra no va passar sense afectar profundament a les masses. La Segona Internacional extragué les seues forces de les il·lusions democràtiques i pacifistes que estaven quasi intactes en les masses. Els obrers creien seriosament que la guerra de 1914 seria l'última. Els soldats es deixaven matar per a evitar que els seus fills hagueren de sofrir una nova carnisseria. Aquesta esperança és l'única cosa que va permetre als homes suportar la guerra durant més de quatre anys. Avui no queda quasi res de les il·lusions democràtiques i pacifistes. Els pobles sofreixen la guerra actual sense creure més en ella, sense esperar d'ella una altra cosa que noves cadenes. Açò també s'aplica als estats totalitaris. La generació obrera més vella, que portà a coll la càrrega de la primera guerra imperialista i no va oblidar les seues lliçons, està lluny encara d'haver estat eliminada de l'escena. Encara sonen en les oïdes de la generació següent a aquella, la que anava a escola durant la guerra, les falses consignes de patriotisme i pacifisme. La inestimable experiència política d'aquests sectors, ara aixafats pel pes de la maquinaria bèl·lica, es revelarà en tota la seua plenitud quan la guerra impulse les masses treballadores a posar-se obertament contra els seus governs.

Les nostres tesis, La Guerra i la Quarta Internacional (1934), afirmen que: "el caràcter completament reaccionari, putrefacte i saquejador del capitalisme modern, la destrucció de la democràcia, el reformisme i el pacifisme, la necessitat urgent i candent que té el proletariat de trobar una sortida segura del desastre imminent, posen a l'orde del dia, amb forces renovades, la revolució internacional".

Avui ja no es tracta, com en el segle XIX, de garantir simplement un desenvolupament econòmic més ràpid i sa; avui es tracta de salvar a la humanitat del suïcidi. És precisament l'agudesa del problema històric el que fa tremolar els fonaments dels partits oportunistes. El partit de la revolució, per contra, troba una reserva inesgotable de forces en la seua consciència de ser el producte d'una necessitat històrica inexorable.

Més inclús; és inadmissible posar l'actual avantguarda revolucionària al mateix nivell d'aquells internacionalistes aïllats que elevaren les seues veus quan esclatà la guerra anterior. Només el partit dels bolxevics russos representava en aqueix moment una força revolucionària. Però inclús aquest, en la seua immensa majoria, exceptuant un petit grup d'emigrats que rodejaven a Lenin, no aconseguí superar la seua estretor nacional i elevar-se a la perspectiva de la revolució mundial.

La Quarta Internacional, pel nombre dels seus militants i especialment per la seua preparació, compta amb avantatges infinits sobre els seus predecessors de la guerra anterior. La Quarta Internacional és l'hereva directa del millor del bolxevisme. La Quarta Internacional va assimilar la tradició de la Revolució d’Octubre i transformà en teoria l'experiència del període històric més ric entre les dues guerres imperialistes. Té fe en si mateixa i en el seu futur.

La guerra, recordem-ho una vegada més, accelera enormement el desenrotllament polític. Aqueixos grans objectius que ahir mateixa ens semblaven estar anys llunyans, si no a dècades de distància, poden plantejar-se’ns directament en els pròxims dos o tres anys, o àdhuc abans. Els programes que es recolzen en les condicions habituals de les èpoques de pau inevitablement quedaran penjant en l'aire. D'altra banda, el programa de consignes transitòries de la Quarta Internacional, que els semblava tan "irreal" als polítics que no veuen més enllà dels seus nassos, revelarà tota la seua importància en el procés de mobilització de les masses per la conquista del poder.

Quan comence la nova revolució els oportunistes tractaran una vegada més, com ho feren fa un quart de segle, d'inspirar als obrers la idea que és impossible construir el socialisme sobre les ruïnes i la desolació. Com si el proletariat tingués llibertat d'elegir! Cal construir sobre els fonaments que proporciona la història. La Revolució Russa va demostrar que el govern obrer pot traure de la pobresa més profunda fins i tot a un país molt retardat. Molt majors són els miracles que podrà realitzar el proletariat dels països avançats. La guerra destrueix estructures, ferrocarrils, fàbriques, mines; però no pot destruir la tecnologia, la ciència, la capacitat. Després de crear el seu propi estat, organitzar correctament les seues files, aportar la força de treball qualificat heretada del règim burgès i organitzar la producció d'acord a un pla unificat, el proletariat no sols restaurarà en uns anys tot allò destruït per la guerra; també crearà les condicions per a un gran floriment de la cultura sobre les bases de la solidaritat.

La Conferència d'Emergència de la Quarta Internacional vota aquest manifest en el moment en què, després d'abatre Holanda i Bèlgica i aixafar la resistència inicial de les tropes aliades, l'exèrcit alemany avança com un foc irresistible cap a París i el Canal. A Berlín ja s'afanyen a celebrar la victòria. En el sector aliat s’estén una alarma tocant al pànic. Ací no tenim possibilitats ni necessitat de endinsar-nos en especulacions estratègiques sobre les pròximes etapes de la guerra. De totes maneres, la tremenda preponderància de Hitler posa en aquest moment la seua empremta sobre la fisonomia política de tot el món.

"¿No està obligada la classe obrera, en les condicions actuals, a ajudar a les democràcies en la seua lluita contra el feixisme alemany?" Així plantegen la qüestió amplis sectors petitburgessos per als quals el proletariat és sempre una ferramenta auxiliar de tal o tal altre sector de la burgesia. Rebutgem amb indignació aquesta política. Naturalment hi ha diferències entre els distints règims polítics de la societat burgesa, així com en un tren hi ha vagons més còmodes que altres. Però quan tot el tren s'està precipitant en un abisme, la diferència entre la democràcia decadent i el feixisme assassí desapareix davant del col·lapse de tot el sistema capitaista.

Els triomfs i bestialitats de Hitler provoquen naturalment l'odi exasperat dels obrers de tot el món. Però entre aquest odi legítim dels obrers i l'ajuda als seus enemics més dèbils però no menys reaccionaris hi ha una gran distància. El triomf dels imperialistes de Gran Bretanya i França no seria menys terrible per a la sort de la humanitat que el de Hitler i Mussolini. No es pot salvar la democràcia burgesa. Ajudant les seues burgesies contra el feixisme estranger, els obrers només acceleraran el triomf del feixisme en el seu propi país. La tasca plantejada per la història no és recolzar a una part del sistema imperialista en contra d'una altra sinó acabar amb el conjunt del sistema.

La militarització de les masses s'intensifica dia a dia. Rebutgem la grotesca pretensió d'evitar aquest militarització amb buides protestes pacifistes. En la pròxima etapa tots els grans problemes es decidiran amb les armes en la mà. Els obrers no han de tindre por de les armes; ben al contrari, han d’aprendre a usar-les. Els revolucionaris no s'allunyen del poble ni en la guerra ni en la pau. Un bolxevic tracta no sols de convertir-se en el millor sindicalista sinó també en el millor soldat. No volem permetre-li a la burgesia que porte els soldats sense entrenament o semientrenats a morir en el camp de batalla. Exigim que l'estat oferisca immediatament als obrers i als desocupats la possibilitat d’aprendre a manejar el rifle, la granada de mà, el fusell, el canó, l'aeroplà, el submarí i els altres instruments de guerra. Calen escoles militars especials estretament relacionades amb els sindicats perquè els obrers puguen transformar-se en especialistes qualificats en l'art militar, capaços d'ocupar llocs de comandant.

Al mateix temps, no ens oblidem ni per un moment que aquesta guerra no és la nostra guerra. A diferència de la Segona i la Tercera Internacional, la Quarta Internacional no construeix la seua política en funció dels avatars militars dels estats capitalistes sinó de la transformació de la guerra imperialista en una guerra dels obrers contra els capitalistes, de l'enderrocament de la classe dominant en tots els països, de la revolució socialista mundial. Els canvis que es produeixen en el front, la destrucció dels capitals nacionals, l’ocupació de territoris, la caiguda d'alguns estats, des d'aquest punt de vista només constitueixen tràgics episodis en el camí vers la reconstrucció de la societat moderna.

Independentment del curs de la guerra, complim el nostre objectiu bàsic: expliquem als obrers que els seus interessos són irreconciliables amb els del capitalisme assedegat de sang; mobilitzem els treballadors contra l’imperialisme; fem propaganda de la unitat dels obrers de tots els països bel·ligerants i neutrals; cridem a fraternitzar entre obrers i soldats dins de cada país i entre els soldats que estan en costats oposats de les trinxeres en el camp de batalla; mobilitzem les dones i els joves contra la guerra; prepararem constantment, persistentment i incansablement la revolució en les fàbriques, els molins, les aldees, els quarters, el front i la flota.

Aquest és el nostre programa. Proletaris del món, no hi ha una altra sortida que la d'unir-se sota l'estendard de la Quarta Internacional!

Manifest adoptat per la Conferència de la IV Internacional de maig de 1940, text publicat en Socialist Appeal, el 29 de juny de 1940. La Conferència Extraordinària (anomenada d'emergència) es realitzà en dues sessions separades per una setmana, els dies 19 i 26 de maig de 1940. Els delegats munits de manaments eren Cannon i Gordon, amb Morrow i Goldman com suplents, Munis, Alberto González (Abrahan Golod), el canadenc Richardson, Colay, Jean van Heijenoort i Benjamin Suhl. Entre els invitats, Sara i Jack Weber, Harry Braverman i Bill Shoenfeld, Jo Hansen, l'australià Nick Origlasso, Farrell Dobbs. La direcció escollida (el CEI) estigué formada de Goldman, Cannon, Dobbs, Richardson, Origlasso, Munis, Schüssler, van Heijenoort, W Hels, Grodon i Trotski. (Oeuvres)

La política del bon veí proclamada pel president d'Estats Units Franklin Rooseverlt, plantejava que Estats Units no faria ja ús de les intervencions armades en Amèrica Llatina i el Carib sinó que funcionaria com un 'bon veí'.

Al gener de 1918 els soviets finesos, davall la conducció dels comunistes, van intentar prendre el poder, però el govern finès cridà a tropes alemanyes per a derrotar-los. El govern soviètic no era prou fort en aqueix temps com per a subministrar als revolucionaris l'ajuda necessària.

Semion K. Timoshenko (1895): amic de Stalin des de 1910, va dirigir l'ocupació de Polònia Oriental en 1939 i part de les operacions contra Finlàndia (1939-1940). Es convertí en mariscal en 1940 i reemplaçà Voroshilov com a comissari del poble de defensa el mateix any.

La Lliga Musulmana i el Congrés Nacional eren les principals organitzacions burgeses que s'oposaven al domini anglès a l'Ïndia. El Congrés Nacional es va convertir en el partit més important de l'Índia després de la independència, mentre que la Lliga Musulmana va arribar a ser la força política principal de Pakistan després que aquest es va separar de l'Índia.

Al juny de 1936 va esclatar a França una onada massiva de vagues que afectaren, almenys, set milions de treballadors alhora, molts d'ells participants en vagues de braços caiguts. Una altra empenta en l'onada de vagues va desenrotllar-se al juliol de 1936.

La teoria del socialfeixisme, una inspiració de Stalin, sostenia que la socialdemocràcia i el feixisme no eren pas adversaris sinó germans bessons. Com que el socialdemòcrates únicament eren una varietat de feixistes, i com que tots, exceptuats els stalinistes, eren en certa mesura feixistes, no es permetia als stalinistes comprometre's en fronts únics contra els feixistes amb qualsevulla tendència. Cap teoria fou, ni podria, ser més útil per a Hitler als anys en què s'encaminava vers la presa del poder en Alemanya. Els stalinistes, finalment deixaren a banda la teoria en 1934 i prompte es dedicaren a cortejar no sols els socialdemòcrates sinó, també, els polítics capitalistes com Roosevelt i Daladier. Amb aquesta al·lusió Trotski reforça la ironia sobre el fet que els stalinistes, la negativa sectària dels quals a treballar amb d'altres organitzacions obreres de 1928 fins el 1934 es basava en la insistència que totes les organitzacions no stalinistes eren 'socialfeixistes', es convertiren realment en defensors incondicionals de l'Alemanya nazi durant la vigència del pacte Stalin-Hitler.

Sydney Webb (1859-1947): fou un dels fundadors de la Societat Fabiana de socialistes utòpics i col·laborà en els començaments de New Statesman. Fou secretari de colònies (1919-1931) i dominis (1929-1930). Marius Moutet: fou ministre socialista de colònies en el govern frontpopulista francès en 1938 i responsable de l'empresonament de Ta Thu Thau, líder dels trotskistes indo-xinès.

Vicente Lombardo Toledano (1893-1968), stalinista, fou també cap de la CTM (Confederación Mexicana de Trabajadores, la major organització obrera de Mèxic). Fou un actiu participant en la campanya de calumnies dels stalinistes mexicans contra Trotski, campanya que aquest darrer estava segur d'haver-se fet per a preparar l'opinió pública per al seu assassinat.

El POUM (Partido Obrero de Unificación Marxista) fou fundat a Espanya en 1935, quan els membres de l'Oposició en Espanya trencaren amb Trotski i s'uniren amb el Bloque de Obreros y Campesinos (centrista). Trotski trencà totes les relacions amb els mateixos quan s'adheriren al govern frontpopulista espanyol.

Edouard Benes (1884-1948); es convertí en president de Txecoslovàquia en 1935 i renuncià en octubre de 1938, quan els alemanys ocuparen els Sudetes. Fou reelegit president en 1946 i l'assassinaren o es suïcidà quan el Partit Comunista es feu càrrec de Txecoslovàquia en 1948.

Lev Trockij