TRES LLETRES A FARREL DOBBS
març/abril de 1940
Benvolgut camarada Dobbs:
Clar que em resulta difícil seguir des d’ací la febril evolució política de l’oposició. Però fan cada vegada més la impressió que volen cremar els ponts darrere d’ells. No m’ha sorprès l’article de Burnham “Ciència i estil”. Però la calma amb què l’han acceptat Shachtman i Abern és un símptoma decebedor, no sols des del punt de vista teòric i polític, sinó des del de les seues vertaderes idees sobre la unitat del partit.
Tal com veig les coses des d’ací, crec que volen una escissió en nom de la unitat. Shachtman busca o, millor dit, inventa precedents històrics. L’oposició tenia, en el partit bolxevic, els seus propis periòdics, etc. Només oblida que el partit, en aquell moment, tenien centenars de milers de militants, que la discussió havia d’arribar a tots ells i convèncer-los. En aqueixes condicions, no era possible confinar la discussió a cercles interns D’altra banda, els perills derivats de la coexistència de periòdics del partit i l’oposició es conjurava perquè la decisió depenia de centenars de milers de treballadors, i no de dos petits grups. El partit nord-americà té un número comparatiu de membres molt petit, i la discussió ha estat sempre, i continua essent, superabundant. Les línies de demarcació semblen prou fermes, almenys per al pròxim futur. En aquestes circumstàncies, un periòdic o revista de l’oposició no seria un mitjà per a convèncer el partit, sinó per a desacreditar-lo en el món exterior.
L’homogeneïtat i la cohesió d’una organització revolucionària propagandística, com el SWP, han d’ésser força majors que les d’un partit de masses. Estic d’acord en què, en aquestes condicions, la IV Internacional no ha de servir de cobertura a una unitat fictícia, des de la que dues organitzacions diferents es dirigisquen a l’exterior amb teories programes, consignes i principis organitzatius diferents. En aquestes condicions, una escissió oberta seria mil vegades millor que una unitat fictícia.
L’oposició es refereix també al fet que, en determinat moment, tinguérem dues organitzacions paral·leles en el mateix país. Però podem admetre semblant situació només en dos casos: quan la fisonomia política d’un dels grups no està clara i la IV Internacional necessita temps per a examinar-lo: o en el cas que existisca un desacord molt agut sobre una qüestió molt concreta (entrada en el PSOP). La situació als EEUU és completament diferent. Tenim un partit unit amb una tradició important, i dues organitzacions, una de les quals, per la seua composició social i pressions externes, planteja, durant un parell de mesos, un conflicte irreconciliable amb la nostra teoria, el nostre programa, la nostra política i els nostres mètodes organitzatius.
Si estan d’acord en treballar amb nosaltres sobre la base del centralisme democràtic, podem esperar convèncer i guanyar els millors d’ells en la pràctica comuna (i ells poden esperar el mateix). Però una organització independent, amb les seues pròpies publicacions, només pot desenvolupar-se en la direcció que marca Burnham. En aqueix cas, a la IV Internacional no li interessa gens ni mica, al meu parer, garantir-los una cobertura, és a dir, camuflar entre els treballadors la seua inevitable degeneració. Al contrari, a la IV Internacional li interessaria forçar l’oposició a tenir una experiència totalment independent, sense la protecció de la nostra bandera, i havent previngut seriosament les masses contra ells.
Per tant, el congrés ha de formular una alternativa clara i concisa: o la unitat autèntica sobre el principi del centralisme democràtic (amb garanties àmplies i serioses per a la minoria del partit) o una ruptura oberta i declarada als ulls de la classe treballadora.
Amb els meus millors desigs,
W. Rork (Lev Trotski)
P. S.: Acabe de rebre la resolució de Cleveland sobre la unitat del partit. La meua impressió és que la major part de l’oposició no desitja l’escissió. Els líders estan interessats en activitats purament periodístiques, no en política. Han presentat una resolució sobre la ruptura amb el nom de “resolució sobre la unitat del partit” per tal d’enredar els seus seguidors. La resolució diu que “les minories del partit bolxevic abans i durant la primera guerra mundial” tenien els seus propis periòdics públics. Quines minories? Quan? Quins periòdics? Els líders porten a l’error els seus seguidors per tal de camuflar els seus propòsits d’escissió.
Totes les esperances dels líders de l’oposició es basen en la seua capacitat literària. S’asseguren els uns als altres que el seu periòdic seria millor que el de la majoria. Aquesta mateixa era l’esperança dels menxevics russos que, com a fracció petit burgesa, tenien més intel·lectuals i periodistes. Però esperaren en va. Una bona ploma no és prou per a crear un partit revolucionari; cal una base teòrica de granit, un programa científic, un pensament polític consistent i ferms principis organitzatius. L’oposició, com a tal oposició, no en té; és el contrari a tot això. Per tant, estic completament d’acord en què si volen presentar les teories de Burnham, la política de Shachtman i els mètodes organitzatius d’Abern a l’opinió pública, ho facen en el seu propi nom, sense barrejar al partit ni a la IV Internacional.
W. R.
Benvolgut camarada Dobbs:
Quan reba aquesta lletra, ja estarà avançat el Congrés, i ja s’haurà fet una idea de si l’escissió és inevitable. Si és així, la qüestió Abern haurà perdut el seu interès. Però en el cas que la minoria inicie una retirada, repetisc les meues propostes anteriors. És molt important preservar el secret de les discussions i decisions del Comitè Nacional, però en aquest moment no és d’interès primordial. Al voltant del 40 per 100 dels membres del partit creuen que Abern és el millor organitzador que tenim. Si es queden en el partit, no es pot fer res, més que donar a Abern l’oportunitat de demostrar les seues habilitats organitzatives o comprometre’l. En la primera sessió del nou Comitè Nacional ha de decidir-se que ningú té dret a divulgar els assumptes interns del Comitè Nacional, únicament aquest en conjunt o els seus òrgans oficials (el Comitè Polític o el Secretariat). Al seu torn, el Secretariat concretarà les normes del secret. Si malgrat tot es comet una falta, ha d’obrir-se una investigació oficial, i si Abern és culpable, ha d’advertir-se-li públicament; si reincideix, se l’ha d’eliminar del Secretariat. Aquest procediment, encara que de moment siga poc avantatjós, és millor que deixar a l’organitzador de Nova York fora del Secretariat, és a dir, fora del control real del Secretariat.
Comprenc que estiga satisfet del Secretariat actual. En cas d’escissió, seria el millor que podríem tenir. Però si es manté la unitat, no es pot tenir un Secretariat compost només per representants de la majoria. Probablement podrem tenir un Secretariat de cinc membres, tres de la majoria i dos de la minoria.
Si l’oposició vacil·la, el millor és dir-s’ho informalment; estem disposats que Shachtman continue essent membre del Comitè Polític i del nostre equip editorial; estem disposats, inclús, a incloure Abern en el Secretariat; podem tenir en compte altres combinacions possibles; l’única cosa que no podem acceptar és que la minoria es transforme en un factor polític independent.
He rebut lletra de Lebrun, del Comitè Executiu Internacional. Quina gent més particular! Creuen que ara, en l’agonia del capitalisme, en situació de guerra i il·legalitat, ha d’abandonar-se el centralisme bolxevic a favor de la democràcia il·limitada. Tot està cap per avall! Però la seua democràcia té un significat purament individualista: deixeu-me fer el que em done la gana. Lebrun i Johnson elegits per al Comitè Executiu Internacional basant-se en uns principis, com a representants d’unes organitzacions. Els dos han abandonat els principis i ignoren per complet les seues organitzacions. Aquests “demòcrates” actuen com a llancers bohemis. Si poguérem convocar un congrés internacional, se’ls expulsaria amb tota la raó i ells ho saben. Però al mateix temps, es consideren senadors irrevocables... en nom de la democràcia!
Com diuen els francesos, en els temps de guerra cal prendre mesures de guerra. Açò significa que hem d’adaptar el cos directiu de la IV Internacional a la correlació de forces real dins de les nostres seccions. Hi ha molta més democràcia en açò que en les pretensions de senadors irrevocables.
Si es discuteix aquest assumpte, pot citar aquestes línies com la meua resposta al document de Lebrun.
W. Rork (Lev Trotski)
Coyoacán, D. F.
Benvolgut camarada Dobbs:
Hem rebut també els comunicats de vostè i Joe sobre el congrés. Tal com es veuen les coses des d’ací, féreu tot el possible per tal de mantenir la unitat del partit. No obstant, si malgrat tot la minoria se separa, només ens queda mostrar a cada treballador com estan de lluny dels principis del bolxevisme i com són d’hostils a la majoria proletària del partit. Podré jutjar millor els detalls dels acords quan tinga més informació.
Em permet cridar la seua atenció sobre un altre article, el de Gerland contra Burnham sobre la lògica simbòlica, la de Bertrand Russell i altres. L’article és molt incisiu i, en el cas que l’oposició romanga en el partit i Shachtman en l’equip editorial, hauria d’ésser reescrit per tal de fer “amistoses” algunes expressions. Però la presentació de la lògica simbòlica és molt bona i molt seriosa i em sembla força útil, especialment per als lectors nord-americans.
El camarada Weber dedica també una part important del seu últim article al mateix tema. Crec que aquesta part es podria elaborar, com un article independent per al New International. Hem d’articular seriosament i sistemàtica la campanya a favor del materialisme dialèctic.
***
El fullet de Jim és excel·lent. És l’escrit d’un autèntic líder obrer. La discussió estaria justificada, encara que únicament hagués produït aquest document.
Salutacions amistoses per a tots,
W. Rork (Lev Trotski)