DE TORNADA AL PARTIT
21 de febrer de 1940
Benvolguts camarades:
Els líders de la minoria encara no han donat resposta a un sol dels nostres arguments teòrics o polítics. La inconsistència dels seus arguments ha estat desemmascarada pels escrits de la majoria. Ara, els líders de l’oposició semblen haver adoptat la tàctica de la guerra de guerrilles: és el destí de molts exèrcits derrotats. El camarada Goldman caracteritza molt bé el nou mètode de l’oposició en la seua circular del 12 de febrer. Un dels exemples més curiosos d’aquesta nova tàctica és l’atac del camarada Mac Donald al meu article en el Liberty. No troba en aqueix article una anàlisi del caràcter contradictori de l’estat soviètic i del “paper progressista” de l’Exèrcit Roig. Amb la mateixa lògica que mostra en els editorials, de la Partisan Review o en la seua anàlisi de l’aixecament de Kronstadt, descobreix que sóc, “en realitat”, un oposicionista, un partidari de Shachtman o de Mac Donald, almenys quan parle per a la premsa burgesa, i que les meues declaracions en contra les faig només en els butlletins interns, amb l’únic propòsit d’ajudar Cannon. Si voldria exposar el descobriment de Mac Donald de forma articulat, diria: quan Trotski vol adaptar-se a l’opinió pública burgesa, agradar als lectors de Liberty, escriu com Shachtman, inclús com Mac Donald; però, dins del partit, esdevé terriblement antiminoritari. La Partisan Review està molt interessada per la psicoanàlisi, i em permet dir-li al seu editor que, si s’analitzés un xic, s’adonaria que ha descobert el seu propi subconscient.
La minoria, sense que ningú s’`ho demane, analitza en cada article i en cada discurs la naturalesa contradictòria de l’estat soviètic i el paper contradictori de l’Exèrcit Roig. Allò que els preguntem és si entenen aquesta naturalesa i aquest paper, i si apliquen adequadament aquest coneixement a la pràctica. El meu article estava dedicat a Stalin i no a la naturalesa de l’estat soviètic. La premsa burgesa mexicana havia publicat una nota anònima en què s’afirmava, “de fonts pròximes a Trotski”, que jo aprove la política internacional de Stalin i estic buscant reconciliar-me amb ell. No sé si han aparegut notes d’aquest tipus en la premsa nord-americana. Però és clar que la premsa mexicana no fa més que repetir, a la seua manera, l’acusació de Mac Donald i Companyia que estic capitulant davant del stalinisme. Per tal de prevenir aquest mal ús d’una discussió interna per part de la premsa burgesa, considerí convenient dedicar el meu article en Liberty a denunciar el paper de la política internacional de Stalin i no a l’anàlisi sociològica de la naturalesa de l’estat soviètic. Escriguí allò que considerí més urgent. La política no consisteix en dir cada vegada tot allò que hom sap, sinó en dir en cada ocasió just allò que cal. Possiblement, coincidí amb algunes afirmacions de l’oposició, però segurament aquestes afirmacions de l’oposició no feien sinó repetir pensaments meus, expressats cent vegades abans que Mac Donald aparegués en el nostre horitzó.
Però passem a temes més seriosos. La lletra que m’ha escrit el camarada Abern enuncia clarament el seu desig d’escissió. La justificació que dóna és lamentable i escandalosa alhora; són les paraules més moderades que se m’ocorren. Si la “colla de Cannon” es fa amb la majoria en el congrés, sap vostè, convertiran Abern i els seus amics en ciutadans de segona categoria. Per tant, Abern prefereix tenir el seu propi estat, on serà, com Weisbord, Field i Oehler, el primer entre els ciutadans de primera. ¿Qui pot decidir els llocs dels distints “ciutadans” dins del partit? El mateix partit. ¿Com pren una decisió el partit? A través de la discussió lliure. ¿Qui ha iniciat aquesta discussió? Abern i els seus socis. ¿Se’ls ha impedit usar la seua ploma o la seua llengua? En absolut. Però no han assolit, si es jutja per la lletra d’Abern, convèncer el partit. Pitjor encara: s’han desacreditat ells mateixos als ulls del partit i de la Internacional. És lamentable, perquè són elements valuosos. Ara podrien rendibilitzar l’autoritat adquirida mitjançant un treball seriós i constant en el partit. Això porta temps, paciència i fermesa. Però sembla que Abern ha perdut tota esperança de convèncer el partit basat en els principis de la IV Internacional. La tendència escissionista és una mena de deserció. Per això és tan lamentable.
Però també és escandalós! El to que subjau és el menyspreu dels petitburgesos cap a la majoria proletària: tan magnífics escriptors, oradors, organitzadors com som, i aquesta gentola inculta no sap apreciar-nos en el nostre just valor. Construïm la nostra pròpia lliga d’ànimes elevades!
En la III Internacional, insistírem sempre en ésser una tendència o una fracció. Ens van perseguir, ens privaren dels mitjans legals d’expressió, ens calumniaren; en l’URSS detingueren i afusellaren els nostres camarades, i, malgrat això, mai volguérem apartar-nos dels treballadors. La IV Internacional és l’única organització revolucionària honrada en tot el món. No tenim una burocràcia professional. El nostre “aparell” no té mitjans de coerció. Es decideix cada assumpte i s’aprecia a cada camarada a través de la més completa democràcia de partit. Si la majoria està equivocada, la minoria pot, a poc a poc, educar-la. Si no és abans del pròxim congrés, pot ésser després. La minoria pot atreure nous membres al partit i transformar-se en majoria. Només cal un poc de confiança en els treballadors i confiança en què els treballadors arribaran a confiar en els líders de l’oposició. Però aqueixos líders creen en el seu propi medi una atmosfera d’impaciència histèrica. S’adapten a l’opinió pública burgesa, però no volen adaptar-se al ritme de desenvolupament de la IV Internacional. La seua impaciència té un caràcter de classe, és el revers del seu menyspreu d’intel·lectuals petitburgesos envers els treballadors. Aquesta és la raó que la tendència escissionista capitanejada per Abern siga tan escandalosa!
Les apreciacions i la perspectiva del camarada Abern es basen en l’odi. I l’odi personal és, en política, un sentiment abominable. Estic segur que tot membre sa de l’oposició rebutja l’actitud d’Abern i el seu intent d’escissió. Torneu al partit, camarades! El camí d’Abern és un atzucac. No hi ha un altre camí que el de la IV Internacional.
Lev Trotski
Coyoacán, D. F.