Lev Trockij

LLETRA A SHERMAN STANLEY

(22 octubre 1939)

Benvolgut camarada Stanley:

Conteste amb un poc de retard la seua lletra de l’11 d’octubre.

1.- Diu que “no ha d’haver-hi seriosos enfrontaments ni diferències” en la qüestió russa. Si és així, ¿per què aqueixa terrible alarma en el partit contra el Comitè Nacional, és a dir, contra la seua majoria? No ha de substituir les seues concepcions personals per les de la minoria del Comitè, que considera la qüestió prou seriosa com per a provocar una discussió just en el llindar de la guerra.

2.- Però no estic d’acord amb vostè que el meu argument no contradiu els del camarada M. S. La contradicció implica dos punts fonamentals:
a) La naturalesa de classe de l’URSS.

b) La defensa de l’URSS.

Sobre el primer tema, el camarada M S hi posa un interrogant, la qual cosa significa que deixa de reconèixer l’antiga decisió i posposa prendre’n una de nova. Un partit revolucionari no pot viure entre dues decisions, una aniquilada, una altra adoptada sense ésser prèviament proposada. En el problema de la defensa de l’URSS i els nous territoris ocupats, contra l’atac de Hitler (o Gran Bretanya) el camarada M S proposa una revolució contra Hitler i Stalin alhora. Aquesta fórmula abstracta significa negar la defensa real en una situació concreta. Intente aclarir aquest punt en un nou article que envií ahir per avió al Comitè Central.

3.- Estic completament d’acord amb vostè que només una discussió seriosa aclarirà l’assumpte, però no crec que votar simultàniament a favor de la proposta de M S i de la de la majoria vaja a aclarir res.

4.- Afirma en la seua lletra que el problema principal no és la qüestió russa, sinó el “règim intern”. He escoltat aqueixa acusació força sovint des del començament del nostre moviment als EEUU. Varien un poc les formulacions i els grups, però sempre hi ha una part dels nostres camarades que està en contra del “règim”. Estaven, per exemple, contra l’entrada en el Partit Socialista (no cal anar-se’n molt arrere en el temps). Però immediatament digueren que el “principal problema” no era entrar en el Partit Socialista, sinó el “règim”. Ara es repeteix la mateixa fórmula en relació amb la qüestió russa.

5.- Per la meua banda, crec que l’entrada en el Partit Socialista fou una mesura molt adient per al desenvolupament complet del nostre partit i que el “règim” (o la direcció) que portà a terme la fusió estava en la veritat, al contrari que l’oposició, que, a més a més, en aquest cas representava la tendència a l’estancament.

6.- Ara, al començament de la guerra, sorgeix una nova i aguda posició, basada en la qüestió russa. Afecta la correcció del nostre programa, elaborat a través d’innumerables discussions, polèmiques i disputes al llarg de deu anys. Naturalment, les nostres decisions no són eternes. Si algú de la direcció del partit té dubtes i només dubtes, és el seu deure envers el partit aclarir-se per mitjà d’estudis i discussions dins de la direcció, abans de llençar la qüestió a tot el partit, i no en forma de noves decisions, sinó de dubtes. Per descomptat, des del punt de vista dels estatuts, qualsevol, fins a un membre del Comitè Polític, té dret a fer-ho, però no crec que aquest dret s’haja usat de tal manera que haja contribuït a millorar el règim del partit.

7.- En el passat, he escoltat sovint acusacions de camarades contra el Comitè Nacional en el seu conjunt (sobre la seua manca d’iniciativa i la resta). No sóc l’advocat defensor del Comitè Nacional i estic segur que ha deixat de fer moltes coses que podria haver fet. Però insistisc en el fet que cal concretar les acusacions. Me n’he adonat sovint que el disgust amb la pròpia activitat local, amb la pròpia manca d’iniciativa, es transformava en una acusació al Comitè Nacional, que se suposava havia d’ésser Omnipotent, Omnipresent i Omnibenèvol.

8.- En el cas present, el Comitè Central és acusat de “conservadorisme”. Crec que defensar les decisions preses, fins que no se’n prenguen d’altres noves, és deure elemental del Comitè. Crec que aquest “conservadorisme” està dictat per l’instint de conservació del propi partit.

9.- Hi ha altres dos assumptes sobre els quals els camarades actualment disconformes amb el “règim” han adoptat, al meu parer, una postura políticament falsa. El règim ha d’ésser un instrument al servei de la política adequada. Quan la incorrecció de la seua política es fa palesa, els seus protagonistes tendeixen a dir que tal assumpte no és tan important com el règim en general. Durant el desenvolupament de l’Oposició d’Esquerra i de la IV Internacional m’he oposat centenars de vegades a aquesta substitució. Quan Vareecken, Sneevliet i àdhuc Molinier foren derrotats en tots els seus punts de diferència, declararen que l’autèntic problema de la IV Internacional no era tal o qual decisió, sinó el seu règim.

10.- No vull fer una analogia entre els líders de la present oposició en el Partit nord-americà i els Vareecken, Sneevliet i companyia. Sé molt bé que els líders de l’oposició actual són camarades força qualificats i espere sincerament que continuarem treballant junts tan amistosament com fins ara. Però no aportaré res positiu inquietant-me perquè algun d’ells vaja a cometre el mateix error, a cada nova etapa en el desenvolupament del partit, recolzant-se en un grup d’adherents personals. Crec que en la present discussió aquesta actitud ha d’analitzar-se i condemnar-se severament per l’opinió general del partit, que en aquest moment té enormes tasques que complir.

Amb les millors salutacions del camarada,
Crux (Lev Trotski)

P. S.: Com parle de la majoria i la minoria del Comitè Nacional, i especialment dels camarades de la resolució M S, enviaré còpia d’aquesta lletra als camarades Cannon i Shachtman.