EL REFERÈNDUM I EL CENTRALISME DEMOCRÀTIC
(21 octubre 1939)
Demanem un referèndum sobre la guerra perquè volem paralitzar o destruir el centralisme en l’estat imperialista. ¿Podem, però, reconèixer el referèndum com un mètode normal de decisió dins del nostre partit? La resposta només pot ésser negativa.
Qui està a favor del referèndum reconeix que la democràcia interna del partit és només la suma aritmètica de decisions locals, condicionades inevitablement per les forces i l’experiència limitades de cada secció. Qui estiga a favor d’un referèndum ha d’estar a favor dels mandats imperatius: és a dir, a favor que cada secció local tinga dret a exigir al seu representant en el congrés del partit que vote de manera predeterminada. Qui reconeix el mandat imperatiu està automàticament en contra de la concepció del congrés com a òrgan suprem del partit. Basta amb substituir el congrés per un recompte de vots locals. El partit, com a un tot centralitzat, desapareix. Acceptant el referèndum, la influència de les seccions més avançades i dels camarades amb més experiència o més perspicaços se substitueix per la influència dels menys experimentats, de les seccions més endarrerides, etc.
Naturalment estem a favor d’un examen a fons i de què sobre cada qüestió voten totes les seccions locals del partit, totes les cèl·lules. Però, alhora, cada delegat elegit per la seua secció ha de tenir dret a sospesar tots els arguments exposats en el congrés i a votar segons li dicte el seu judici polític, i si, després del congrés, no és capaç de convèncer la seua organització de la correcció de les seues apreciacions, aquesta ha de privar-lo conseqüentment de la seua confiança política. Casos així són inevitables. Però són un mal infinitament menor que el sistema de referèndum o de vot imperatiu, que destrueixen per complet el partit com a un tot.
Coyoacán,
D. F., 21 d’octubre de 1939.