NOVAMENT I UNA VEGADA MÉS SOBRE LA NATURALESA DE L’URSS
(18 octubre 1939)
Índex:
“Un estat obrer contrarevolucionari”
Continuació de la política imperialista dels tsars
“Defensa incondicional de l’URSS”
El dret a l’optimisme revolucionari
Alguns
camarades, o antics camarades, com Bruno R., obliden passades
discussions i decisions de la IV Internacional i intenten explicar
psicoanalíticament la meua estimació personal envers
l’URSS. “Com Trotski participà en la Revolució
Russa, li resulta difícil renunciar al concepte d’estat
obrer que implica per a ell la raó de la seua vida”,
etcètera. Crec que el vell Freud, que era molt perspicaç,
hauria tirat ben bé les orelles a aquesta mena de
psicoanàlisi. Naturalment que mai gosaria fer-ho jo. Almenys,
puc assegurar als meus crítics que subjectivament i
sentimental estic de la seua part.
La conducta de Moscou, que ha sobrepassat tots els límits de l’abjecció i el cinisme, provoca fàcilment la rebel·lió en cada revolucionari proletari. La rebel·lió engendra necessitat de rebuig. Quan no disposen de força per a l’acció immediata, els revolucionaris impacients solen recórrer a mètodes artificials. Així neix, per exemple, la tàctica del terrorisme individual. Més sovint es recorre als embolics, els insults i les imprecacions. En el cas que ens ocupa, alguns dels nostres camarades s’inclinen manifestament pel terrorisme “terminològic”. No obstant, i àdhuc des d’aquest punt de vista, el mer fet de qualificar de “classe” la burocràcia és inútil. Si la canalla bonapartista és una classe, resulta que no és, un avortament, sinó un fill de la història. Si el seu saqueig parasitari és “explotació” en el sentit científic del terme, significa que la burocràcia té un futur com a classe indispensable per a determinat mode de producció. Heus aquí el final feliç amb què es troben els rebels impacients que s’allunyen de la disciplina marxista!
Quan un mecànic sentimental examina un cotxe en què, posem per cas, uns gàngsters han escapat de la policia per una mala carretera, i s’hi troba amb els pneumàtics rebentats, el xassís trencat i el motor mig engripat, pot exclamar: “Açò no és un cotxe, ves a saber què és açò!”. Una estimació d’aquest tipus no tindrà caràcter tècnic o científic, però expressarà força bé la legítima reacció del mecànic davant de l’obra dels gàngsters. Suposem que el mecànic ha de reconstruir aqueix objecte que ha denominat “ves a saber què és açò”. En aqueix cas, haurà de començar per reconèixer que allò que té davant és un cotxe espatllat. Determinarà quines parts estan encara bé i quines cal reparar, per a decidir per on començar el treball. El treballador amb consciència de classe ha d’adoptar una actitud semblant envers l’URSS. Té perfecte dret a dir que els gàngsters de la burocràcia han transformat l’estat obrer en un “ves a saber que és açò”. Però quan supera la primera reacció i s’enfronta políticament amb el problema, es veu obligat a reconèixer que té davant de si un estat obrer espatllat, amb el motor de l’economia engripat, però que encara camina i que pot arreglar-se només canviant algunes peces. Clar que açò és només una analogia. Però no la pitjor que es pot fer.
“Un estat obrer contrarevolucionari”
Diuen
alguns: “Si continuem considerant l’URSS com un estat
obrer, haurem de crear una nova categoria: l’“estat obrer
contrarevolucionari”. Aquest argument intenta excitar la nostra
imaginació contraposant una bona norma programàtica a
una realitat miserable i, fins i tot, repugnant. ¿No estem
farts de veure com, des de 1923, l’URSS exerceix un paper cada
vegada més contrarevolucionari en l’arena internacional?
¿Hem oblidat l’experiència de la Revolució
xinesa, de la vaga general anglesa de 1926 o la tan recent de la
Revolució Espanyola? Hi ha dues Internacionals obreres
completament contrarevolucionàries. Alguns semblen haver-ho
oblidat. Els sindicats francesos, anglesos i nord-americans recolzen
totalment la política contrarevolucionària de les seues
burgesies respectives. Açò no ens impedeix anomenar-los
“sindicats”, recolzar els seus avanços i
defensar-los contra la burgesia. ¿Per què no podem
utilitzar el mateix mètode amb el “estat obrer
contrarevolucionari”? En últim terme, un estat obrer és
un sindicat que ha assolit el poder. La diferència d’actitud
entre ambdós casos és que els sindicats tenen una
llarga història, i ja ens hem acostumat a considerar-los com a
realitats, no com a “categories” del nostre programa. En
allò que fa a l’estat obrer, però, s’ha
demostrat que hi ha una incapacitat d’aprendre i apropar-s’hi
considerant-lo com a un fet històric real que no està
subordinat la nostre programa.
Hem
d’anomenar “imperialisme” l’actual expansió
del Kremlin? Primer, hem d’establir el contingut social
d’aquest terme. La història ha conegut l’“imperialisme”
romà basat en l’esclavisme, l’imperialisme de la
propietat feudal de la terra, el del capital industrial i comercial,
l’imperialisme de la monarquia tsarista... La força
motora de l’oligarquia de Moscou és indubtablement
l’ànsia d’augmentar el seu poder, el seu prestigi,
els seus guanys. Aquest és un element de l’“imperialisme”,
en l’ampli sentit de la paraula, que caracteritzà les
monarquies, oligarquies, castes dominants, estaments medievals i
classes en el passat. No obstant, en la literatura contemporània,
almenys en la marxista, l’imperialisme es defineix com una
política expansionista per a finançar el capital, amb
un contingut econòmic molt determinat. Emprar el terme
“imperialisme” per a la política exterior del
Kremlin, sense especificar clarament què significa, equival a
equiparar la política de la burocràcia bonapartista amb
la del capital monopolista, sobre la base que ambdós utilitzen
la força militar com a mitjà d’expansió.
Semblant identificació, que només pot crear confusió,
és molt més pròpia de socialdemòcrates
petitburgesos que no de marxistes.
Continuació de la política imperialista dels tsars
El
Kremlin participa en un nova partició de Polònia, el
Kremlin s’apodera dels països bàltics, el Kremlin
es gira sobre els Balcans, Pèrsia i Afganistan; amb d’altres
paraules, el Kremlin continua la política imperialista dels
tsars. ¿No tenim dret, doncs, a qualificar d’imperialista
la política del Kremlin? Però aquest argument
historicogeogràfic no és més convincent que els
altres. La revolució proletària, nascuda en l’imperi
dels tsars, intentà des del principi, i ho assolí
durant un temps, conquistar els països bàltics; intentà
penetrar en Romania i Pèrsia i una vegada arribà amb
els seus exèrcits fins a Varsòvia (1920). Les línies
d’expansió de la Revolució foren les mateixes que
les del tsarisme, perquè la revolució no canvià
les condicions geogràfiques. Precisament per açò,
els menxevics d’aleshores parlaren de l’“imperialisme
bolxevic”, calcat de la diplomàcia tsarista. Els
demòcrates petitburgesos repeteixen avui aquest argument.
Repetisc: no tenim cap raó per a imitar-los.
No
obstant, junt amb el problema de com denominar la política
expansionista de l’URSS, està el del suport que el
Kremlin està prestant a l’imperialisme de Berlín.
Primer que res, cal establir ací que (sota determinades
condicions, fins a un cert punt i de determinada forma) fins a un
estat obrer completament sa hauria de recolzar inevitablement un o
altre imperialisme, perquè li seria completament impossible
trencar les cadenes de relacions d’un món imperialista.
El pacte de Brest-Litovsk indubtablement reforçà
temporalment Alemanya contra França i Gran Bretanya. Un estat
obrer aïllat no té més remei que maniobrar entre
els camps imperialistes hostils. Maniobrar implica recolzar
temporalment un contra l’altre. Saber en cada moment a qui pot
resultar més profitós o menys perillós recolzar,
no és una qüestió de principi, sinó de
càlcul pràctic i de visió de conjunt. Els
inevitables desavantatges de prestar suport a un estat burgés
contra un altre s’equilibren a bastament pel fet que açò
permet l’estat obrer aïllat continuar existint.
Però
hi ha maniobres i maniobres. En Brest-Litovsk el govern soviètic
sacrificà la independència nacional d’Ucraïna
a canvi de salvar l’estat obrer. Ningú podia parlar de
traïció a Ucraïna, perquè tots els obrers
conscients comprengueren el seu caràcter forçós
d’aquest sacrifici. El cas de Polònia és
completament diferent. El Kremlin no ha plantejat mai la qüestió
que estigués obligat a sacrificar Polònia. Es jacta
cínicament, per contra, de la seua astúcia, cosa que
atenta contra els més elementals sentiments democràtics
de les classes oprimides de tot el món i afebleix enormement
la situació internacional de la Unió Soviètica.
La transformació econòmica dels països ocupats no
compensa açò ni en la desena part!
Tota la política exterior del Kremlin es basa, generalment, en un guilopo adorn de l’imperialisme “amic”, i açò significa sacrificar els interessos fonamentals del moviment obrer mundial a canvi d’avantatges secundaris i inestables. Després d’haver drogat durant cinc anys els treballadors amb eslògans com la “defensa de les democràcies”, Moscou és avui còmplice de la política de pillatge de Hitler, Açò no converteix l’URSS en un estat imperialista, però Stalin i la seua Comintern són, sens dubte, els agents més valuosos amb què compta l’imperialisme.
Si
volem definir exactament la política exterior del Kremlin, hem
de dir que és la política de la burocràcia
bonapartista d’un estat obrer degenerat, en un entorn
imperialista. Aquesta definició no és tan curta ni tan
sonora com “política imperialista”, però,
per contra, és més precisa.
L’ocupació
de la Polònia Oriental per l’Exèrcit Roig és
segurament un mal menor en comparació amb l’ocupació
d’altres territoris pels nazis. Però aquest “mal
menor” s’obtingué perquè Hitler s’assegurà
prèviament un mal molt major. Si algú incendia, o ajuda
a incendiar una casa i després salva cinc dels seus deu
ocupants per a convertir-los en els seus propis semiesclaus, es
produeix un “mal menor” en relació a si
s’haguessen cremat els deu. Però no està clar que
aquest piròman meresca una medalla pel rescat. I si, malgrat
tot, se la donaren, caldria afusellar-lo immediatament, com l’heroi
d’una novel·la de Víctor Hugo.
Robespierre
digué una vegada que a la gent no li agraden els missioners
amb baionetes. Però el que volia dir és que és
impossible imposar a un poble idees o institucions revolucionàries
per la força de les armes. Açò no significa, no
obstant, que siga inadmissible intervenir militarment en un país
per tal de cooperar amb la revolució. Però una
intervenció d’aquest tipus, derivada d’una
política revolucionària internacional, ha d’ésser
entesa pel proletariat internacional i ha de correspondre als desigs
de les masses treballadores del territori on s’endinsen les
tropes revolucionàries. La teoria del socialisme en un sol
país no pot crear aquesta solidaritat internacional activa,
l’única capaç de justificar i preparar la
intervenció armada. El Kremlin planteja i resol el problema de
la intervenció militar com fa tota la seua política;
completament al marge de les idees i sentiments de la classe
treballadora internacional. Per això, els darrers “èxits
diplomàtics” del Kremlin el comprometen monstruosament i
han creat la confusió en els rengles del proletariat de tot el
món.
Però,
si hom planteja així la qüestió (diuen alguns
camarades) ¿és adequat parlar de la defensa de l’URSS
i de les províncies ocupades? ¿No seria més
correcte cridar els obrers i camperols de tota Polònia a
lluitar, tant contra Hitler, com contra Stalin? Naturalment, això
és força atractiu. Si sorgeix simultàniament la
revolució en Alemanya i a l’URSS, incloent-hi les noves
províncies ocupades, es resoldrien molts problemes d’un
sol colp. Però no podem basar la nostra política
únicament en allò més favorable, en la millor
combinació de circumstàncies. El problema és:
¿què fem si Hitler, abans de ser aixafat per la
revolució, ataca Ucraïna abans que la revolució
haja destruït Stalin? ¿Hauran de lluitar en aquest cas
els partidaris de la IV Internacional contra Hitler, el mateix que
lluitaren en les files de l’Espanya republicana contra Franco?
Estem totalment, i en el més ampli sentit, a favor d’una
Ucraïna lliure, tant de Hitler, com de Stalin. Però, ¿què
fer si, abans d’haver obtingut aqueixa independència,
Hitler intenta apoderar-se d’aqueixa Ucraïna que està
davall el domini de la burocràcia stalinista? La IV
Internacional contesta: defensarem de Hitler la Ucraïna
esclavitzada per Stalin.
“Defensa incondicional de l’URSS”
Què
significa defensa “incondicional” de l’URSS?
Significa que no li posem condicions a la burocràcia.
Significa que, independentment dels motius o causes de la guerra,
defensem les bases socials de l’URSS, si es veuen amenaçades
per l’imperialisme. Alguns camarades pregunten: i si demà
l’Exèrcit Roig envaeix l’Índia i comença
a ofegar-hi un moviment revolucionari, ¿el recolzarem en
aquest cas? Aquesta pregunta no és del tot coherent. En primer
lloc, no està clar per què implicar l’Índia.
És més senzill preguntar: i si l’Exèrcit
Roig amenaça els obrers i camperols de l’URSS que es
posen en vaga contra la burocràcia, el recolzarem o no? La
política exterior és una continuació de la
interna. Mai hem promès recolzar totes les accions de
l’Exèrcit Roig, que és un instrument a mans de la
burocràcia bonapartista. Hem promès defensar l’URSS
en tant que estat obrer, i només el que hi ha dins d’ella,
que és característic d’un estat obrer.
Un hàbil casuista pot argumentar: Si l’Exèrcit Roig, independentment de la classe de “treball” que estiga realitzant a l’Índia, és derrotat pels insurgents indis, açò debilitaria l’URSS. Li respondríem: La derrota d’un moviment revolucionari a l’Índia, amb la cooperació de l’Exèrcit Roig, significaria un perill molt major per a les bases socials de l’URSS que un contratemps episòdic d’un destacament contrarevolucionari de l’Exèrcit Roig a l’Índia. La IV Internacional ha de distingir en cada cas quan l’Exèrcit Roig no és més que una arma a mans de la reacció bonapartista i quan està defensant les bases socials de l’URSS.
Un sindicat dirigit per reaccionaris organitza una vaga per a impedir l’accés dels negres a una determinada branca de la indústria, ¿recolzaríem una vaga tan vergonyosa? Naturalment, no. Però imaginem que els amos, aprofitant-se d’aquesta vaga, tracten d’aixafar els sindicats i d’impedir tota defensa organitzada dels treballadors. En aquest cas, defensarem els sindicats com a qüestió de principi, malgrat el caràcter reaccionari de la seua direcció. ¿Per què no podem aplicar a l’URSS aquesta mateixa política?
La
IV Internacional ha establert definitivament que, en tots els països
imperialistes, estiguen aliats o en contra de l’URSS, els
partits proletaris han de desenvolupar durant la guerra la lluita de
classes amb el propòsit de fer-se amb el poder. Al mateix
temps, el proletariat no ha de perdre de vista els interessos de la
defensa de l’URSS (i de les revolucions en les colònies)
i, en cas necessari, pronunciar-se a favor de l’acció
més decisiva, com és ara, vagues, sabotatges, etcètera.
Les relacions de poder han canviat sensiblement des que la IV
Internacional formulà aquesta norma, però la seua
validesa roman. Si demà Anglaterra o França amenacen
Moscou, els treballadors anglesos i francesos han de prendre les
mesures més decisives per tal d’impedir els enviaments
d’armes i soldats. Si Hitler, obligat per la lògica de
la situació, ha d’enviar ajuda militar a Stalin, els
treballadors alemanys, per contra, no hauran de recórrer a les
vagues i els sabotatges. No crec que hi haja una altra solució.
A
alguns camarades els sorprengué que jo parlés en el meu
article (“L’URSS en guerra”) del “col·lectivisme
burocràtic” com d’una possibilitat teòrica.
Han vist en això una completa revisió del marxisme. Es
tracta d’un malentès aparent. La concepció
marxista de la necessitat històrica no té res a veure
amb el fatalisme. El socialisme no es realitzarà “per si
mateix”, sinó que serà el resultat de la lluita
de forces vives, classes i partits. L’avantatge crucial del
proletariat en aquesta lluita rau en què ell representa el
progrés històric, mentre que la burgesia, per contra,
encarna la reacció i la decadència. Aquesta és
la font de la nostra fe en la victòria. Però tenim
perfecte dret a preguntar-nos: què succeirà si vencen
les forces de la reacció?
Els marxistes han formulat un nombre incalculable de vegades l’alternativa: o el socialisme o la tornada a la barbàrie. Després de la “experiència” italiana, s’ha repetit milers de vegades: o feixisme o comunisme. El pas al socialisme no pot deixar de semblar més complicat, més heterogeni, més contradictori, del que es preveié en l’esquema històric general. Marx parlà de la dictadura del proletariat i la seua superació posterior, però no digué res sobre la seua degeneració. Hem observat i analitzat per primera vegada l’experiència de tal degeneració. És açò revisionisme?
La marxa dels esdeveniments ha demostrat que el retard de la revolució socialista engendra indubtables fenòmens de barbàrie: atur crònic, pauperització de la petita burgesia, feixisme i guerres d’extermini que no obren cap camí viable. ¿Què noves formes socials i polítiques pot adoptar aquesta barbàrie, si acceptem teòricament que la humanitat és incapaç d’elevar-se fins al socialisme? Estem en millors condicions que Marx per a respondre a aquesta pregunta. La nova era bàrbara està limitada pel feixisme i la degeneració de l’estat obrer. Una alternativa d’aquest tipus (socialisme o servitud totalitària) no sols té una enorme importància teòrica, sinó també d’agitació, perquè a la seua llum la necessitat del socialisme apareix amb major claredat.
Si hem de parlar de revisió de Marx, és realment la d’aqueixos camarades que parlen d’un nou tipus d’estat “ni burgés ni obrer”. Precisament perquè l’alternativa que jo plantege els obliga a portar el seu pensament fins a les seues últimes conseqüències lògiques, alguns d’aquests crítics, espantats per les conclusions de la seua pròpia teoria, m’acusen... de revisionisme. Preferisc creure que és una broma.
El dret a l’optimisme revolucionari
Demostrava
clarament en el meu article “L’URSS en guerra” que
la perspectiva d’un sistema d’explotació ni obrer
ni burgés, és a dir, “col·lectivisme
burocràtic”, és la perspectiva de la total
derrota i decadència del proletariat internacional, la
perspectiva del més profund pessimisme històric. ¿Hi
ha raons autèntiques per a adoptar aquesta perspectiva? No
està de més inquirir sobre l’assumpte entre els
nostres enemics de classe.
En el número setmanal del ben conegut periòdic Paris Soir, del 31 d’agost de 1939, hi ha un reportatge força instructiu sobre una entrevista entre Hitler i l’ambaixador francès, Coulondre, celebrada el 25 d’agost. (La font d’informació ha d’ésser el mateix Coulondre.) Hitler es jacta del pacte que ha signat amb Stalin (“un pacte realista”) i “lamenta” la sang francesa i alemanya que s’haja de vesar.
“Però (objecta Coulondre) Stalin s’exposa per les dues bandes. El vertader guanyador (en cas de guerra) serà Trotski, no creu vostè”?
“Ho sé (respon el Führer), però ¿per què França i Anglaterra han donat a Polònia completa llibertat d’acció?”, etc.
Aquests cavallers els agrada posar-li un nom individual a l’espectre de la revolució. Però aquesta no és l’essència d’aquesta dramàtica conversació, just en el moment en què es trencaven les relacions diplomàtiques. “La guerra provocarà inevitablement la revolució”, diu el representant de la democràcia imperialista, tremolant de cap a peus i tractant d’atemorir el seu adversari. “Ho sé (respon Hitler), ho sé”, com si es tractés d’una qüestió decidida fa ja molt de temps. Sorprenent diàleg!
Els dos, Hitler i Coulondre, representen la barbàrie que avança sobre Europa. Cap d’ells dubta que la seua barbàrie serà derrotada per la revolució socialista. Les classes dominants de tots els països capitalistes del món en són avui conscients. La seua total desmoralització és un dels elements més importants de l’actual correlació de forces. El proletariat té una direcció jove i encara il·lusionada. Però la direcció de la burgesia a penes es té en peu. Al principi d’una guerra que no poden impedir, aquests cavallers estan convençuts per endavant del col·lapse del seu règim. Aquest fet ha d’ésser per a nosaltres font d’un invencible optimisme revolucionari!
18 d’octubre de 1939.