(1938)
Aquest article, amb data del 21 d'agost del 1938, fou l'editoral del primer número de la revista mexicana Clave (octubre del 1938).
Té lloc a Mèxic una campanya contra la premsa reaccionària. La campanya la dirigeixen els líders de la CTM (Confederació de Treballadors Mexicans) o, més concretament, el senyor Lombardo Toledano en persona. L'objectiu és 'doblegar' la premsa reaccionària, ja a través de la censura, o per una prohibició completa. Els sindicats han entrat en la guerra. Decidits demòcrates incurables, corromputs per les relacions amb un Moscou completament estalinitzat, encapçalats pels 'amics' de la GPU, s'han afegit a la campanya, que sols pot descriure's com un suïcidi. De fet no és difícil de veure que, fins i tot si aquesta campanya triomfa i dóna resultats concrets del gust de Lombardo Toledano, en darrer terme les conseqüències les patirà la classe obrera.
La teoria, així com l'experiència històrica, demostren que qualsevol restricció de la democràcia en una societat burgesa, es dirigeix eventualment contra el proletariat, de la mateixa forma que els impostos recauen eventualment damunt l'esquena del proletariat. La democràcia burgesa és útil pel proletariat sols en la mesura que obre el camí pel desenvolupament de la lluita de classes. En conseqüència, qualsevol “dirigent” obrer que arma l'estat burgès amb mitjans especials de control de l'opinió pública en general, i de la premsa en particular, és un traïdor. En darrer terme, l'agreujament de la lluita de classes forçarà els burgesos de tots els colors, a arribar a un pacte: acceptar una legislació especial, i tota mena de mesures restrictives, i mesures de censura “democràtica” contra la classe obrera. Els qui no s'han adonat, haurien de deixar les files de la classe obrera.
“Però de vegades – objectaran certs “amics” de la unió soviètica – la dictadura del proletariat es veu obligada a recòrrer a mesures excepcionals, especialment contra la premsa reaccionària”.
A això hi responem: “En primer lloc aquesta objecció compara un estat obrer amb un estat burgès. Tot i que Mèxic és un país semicolonial, és alhora un estat burgès, i en cap cas un estat obrer. Però fins i tot des del punt de vista dels interessos de la dictadura del proletariat, la prohibició o la censura de les publicacions burgeses no és de cap manera part del “programa” o un “principi”, ni tampoc una situació ideal.
Un cop victoriós, el proletariat pot veure's forçat, per un període de temps, a prendre mesures especials contra la burgesia, si la burgesia adopta una atitud de revolta oberta contra l'estat obrer. En aquest cas, les restriccions a la llibertat de premsa van de la mà amb la resta de mesures preparatòries de la guerra civil. Quan ens veiem forçats a emprar l'artilleria i l'aviació contra l'enemic òbviament no tolerarem que aquest mateix enemic mantiga els seus propis centres d'informació i de propaganda dins el camp del proletariat en armes. Amb tot, àdhuc en aquest cas, si les mesures excepcionals es perllonguen prou com per crear una situació permanent, comporten el perill d'eixir de mare i donar un monopoli polític a la burocràcia obrera, que esdevé una font de degeneració.
Tenim davant nostre un exemple viu d'aquesta dinàmica, amb l'odiosa repressió de la llibertat d'expressió i de premsa a la Unió Soviètica. I això no té res a veure amb els interessos de la dictadura del proletariat. Al contrari, contribueix a protegir els interessos de la nova casta en el poder contra els atacs de l'oposició obrera i camperola. Aquesta burocràcia moscovita altament bonapartista és en l'actualitat imitada pels senyors Lombardo Toledano i companyia, que confonen les llurs carreres personals amb els interessos del socialisme.
La tasca real de l'estat obrer no consisteix en controlar l'opinió pública, sinó en alliberar-la del jou del capital. Això sols es pot fer si es posen els mitjans de producció – ço que inclou la producció de la informació – a mans de la societat en general. Un cop donat aquest pas essencial cap al socialisme, totes les corrents d'opinió que no han agafat les armes contra la dictadura del proletariat han d'ésser capaces d'expressar-se lliurement. És el deute de l'estat obrer de posar a mans de tothom segons la importància numèrica, els mitjans tècnics necessaris per això, impremtes, paper, mitjans de transport. Una de les principals causes de la degeneració de la maquinària estatal és la monopolització de la premsa per la burocràcia estalinista que s'arrisca a transformar totes les conquestes de la revolució d'octubre en un munt de runes.
Si hem de cercar exemples de la influència nefasta del comintern en els moviments obrers de diversos països, l'actual campanya dirigida per Lombardo Toledano en seria de les pitjors. Essencialment, Toledano i els seus companys doctrinaris proven d'introduir en un sistema de democràcia burgesa uns mètodes i mitjans que, sota determinades circumstàncies, serien inevitables sota la dictadura del proletariat. A més, no agafen aquests mètodes de la dictadura del proletariat, sinó dels seus usurpadors bonapartistes. En altres paraules, infecten una democràcia burgesa ja dolenta amb el virus de la burocràcia decadent.
La democràcia anèmica de Mèxic fa cara a un mortal i constant perill quotidià en dues direccions: en primer lloc, l'imperialisme foraster i, en segon lloc, els agents de la reacció de l'interior, que controlen les publicacions de gran tirada. Però sols els cecs o els ximples poden pensar que es pot alliberar els obrers i camperols d'idees reaccionàries amb la simple prohibició de la premsa reaccionària. De fet, és únicament la més gran llibertat d'expressió la que pot crear les condicions favorables per l'avenç del moviment revolucionari en la classe obrera.
És essencial sostindre una batalla continuada contra la premsa reaccionària. Però els obrers no poden deixar una tasca que han d'acomplir tots sols mitjançant les llurs organitzacions i premsa, al puny repressiu de l'estat burgès. En l'actualitat el govern pot considerar-se com ben disposat vers les organitzacions obreres. Demà pot caure, i inevitablement caurà, en mans dels elements més reaccionaris de la burgesia. En aquest cas les lleis repressives existents seran emprades contra els obrers. Sols els aventurers que no pensen en res llevat de les necessitats del moment poden deixar de curar-se contra aquest perill.
La forma més eficient de lluita contra la premsa burgesa és el desenvolupament de la premsa obrera. És clar que publicacions grogues com El Popular, són incapaces de fer aquesta tasca. Publicacions així no tenen cap lloc entre la premsa obrera, la premsa revolucionària o fins i tot entre la premsa burgesa de bona reputació. El Popular serveix els interessos personals del senyor Toledano, que al seu torn és al servei de la burocràcia estalinista. Els seus mètodes: mentides, calúmnies, caceres de bruixes, són mètodes a la Toledano. El seu diari no té ni programa ni idees. És evident que una publicació així no pot mai tocar harmònicament amb la classe obrera, ni arrencar-la de la premsa burgesa.
Així arribam a la conclusió inevitable que la lluita entre la premsa burgesa comença amb l'expulsió dels dirigents degenerats de les organitzacions obreres i en particular de l'alliberament de la premsa obrera de la tutela de Toledano i d'altres burgesos que volen fer carrera en el movimet obrer. El proletariat mexicà necessita una premsa honesta que n'expresse les necessitats, en defense els interessos, n'amplie els horitzons i aplane el camí per la revolució socialista a Mèxic. Això és el que prova de fer la CLAVE. Així, començam amb una declaració de guerra a tota ultrança contra les pretensions bonapartistes de Toledano. En aquesta tasca, esperam el suport de tots els obrers avançats, tan marxistes com autèntics demòcrates.