NI UN ESTAT OBRER NI UN ESTAT BURGÈS
25 de novembre de 1937
Forma política i contingut social
Els camarades Burnham i Carter han col·locat Una nova interrogació sobre el caràcter de classe de l’estat soviètic. La resposta que ells donen, és al meu parer, completament errònia. Però en quant aquests camarades no tracten, com ho han fet alguns ultraesquerrans, de substituir l’anàlisi científica per crits, podem i hem de discutir de nou aquesta qüestió extremadament important.
Burnham i Carter no obliden que la principal diferència entre la Unió Soviètica i l’estat contemporani burgès troba la seua expressió en el poderós desenvolupament de les forces productives com a resultat d’un canvi en la forma de la propietat. Més avant admeten que “l’estructura econòmica establida per la Revolució d’Octubre roman bàsicament intacta.” d’aquí dedueixen que el deure del proletariat soviètic i mundial consisteix en defensar la Unió Soviètica dels atacs imperialistes. En açò hi ha un acord absolut entre Burnham, Carter i nosaltres. Però no importa com de gran siga el grau del nostre acord, això no significa que comprenga tot el problema. Encara que Burnham i Carter no se solidaritzen amb els ultraesquerrans, consideren, no obstant, que la Unió Soviètica ha deixat d’ésser un estat obrer “en el sentit tradicional (?) que el marxisme atorga al terme”. Però ja que l’“estructura econòmica... encara roman bàsicament intacta”, la Unió Soviètica no s’ha transformat en un estat burgès. Burnham i Carter neguen al mateix temps (i per açò no podem menys que felicitar-los) que la burocràcia siga una classe independent. El resultat d’aquestes assercions inconsistents és la conclusió, la mateixa que dedueixen els stalinistes, que l’estat soviètic, en general, no és una organització de dominació de classe. Què és puix?
D’aquesta manera tenim un nou intent de revisar la teoria de classe de l’estat. Se sobreentén que no som fetitxistes; si alguns fets històrics exigiren una revisió de la teoria, no deixaríem de fer-ho. Però l’experiència lamentable dels vells revisionistes, hauria, en tot cas, d’infondre’ns una saludable cautela. Hauríem de sospesar en les nostres ments deu vegades més l’antiga teoria i els nous fets abans d’atrevir-nos a formular una nova doctrina.
Burnham i Carter adverteixen de pas que en la seua dependència de condicions objectives i subjectives el govern del proletariat “pot expressar-se en diferents formes governamentals.” Per a aclarir, afegirem: o a través d’una lluita oberta de diferents partits dins dels soviets, o a través del monopoli d’un partit, o inclús a través de l’actual concentració de poder en les mans d’un sol individu. Per descomptat, la dictadura personal és un símptoma del més greu perill per al règim. Però al mateix temps, és sota certes condicions, l’únic mitjà de salvar-lo. En conseqüència, la naturalesa de classe de l’estat és determinada no per les seues formes polítiques, sinó pel seu contingut social, és a dir, pel caràcter de les formes de propietat i les relacions productives que tal estat guarda i defensa.
En principi Burnham i Carter no neguen açò. Si ells, malgrat tot, refusen veure un estat obrer en la Unió Soviètica, és a causa de dues raons, una de les quals és de caràcter econòmic i l’altra de caràcter polític. “Durant l’any passat,” escriuen, “la burocràcia s’ha endinsat definitivament en el camí de la destrucció de l’economia planificada i nacionalitzada.” (Únicament s’ha “endinsat en el camí”?). Més avant llegim que el sistema de desenvolupament “porta a la burocràcia a un conflicte sempre creixent i profund amb les necessitats i interessos de l’economia nacionalitzada.” (Únicament “porta”?).
La contradicció entre la burocràcia i l’economia s’observà abans d’açò, però l’any passat “les accions de la burocràcia estaven sabotejant activament el pla i desintegrant el monopoli estatal.” (Únicament “desintegrant”? Per tant, no l’han desintegrat encara?)
Com diguérem abans, el segon argument té un caràcter polític. “El concepte de la dictadura del proletariat, no és primordialment una categoria econòmica sinó predominantment política... Totes les formes, òrgans i institucions del govern de classe del proletariat estan ara destruïts, el que vol dir que el govern de classe del proletariat ho està.” Després d’haver-se assenyalat “les diferents formes” del règim proletari, aquest segon argument, pres en si mateix, és inesperat. Per descomptat, la dictadura del proletariat, no sols és “predominantment” sinó íntegrament i total una “categoria política”. No obstant, la política és únicament economia concentrada. La dominació de la socialdemocràcia en l’estat i els soviets (Alemanya 1918-1919) no tenia res en comú amb la dictadura del proletariat, perquè deixava inviolable la propietat privada burgesa. Però el règim que defensa contra els imperialistes la propietat confiscada i nacionalitzada és, independentment de les formes polítiques, la dictadura del proletariat.
Burnham i Carter admeten açò “en general”. Ells recorren, doncs, a combinar l’argument econòmic amb el polític. Diuen que la burocràcia no sols ha privat el proletariat del poder polític, sinó que ha portat l’economia a un atzucac. Si en el període anterior la burocràcia, amb totes les seues característiques reaccionàries, exercí un paper comparativament progressiu, ha esdevingut ara definitivament un factor reaccionari. Aquest raonament té un eix correcte que es correspon completament amb tots els pronòstics i avaluacions anteriors de la Quarta Internacional. Més d’una vegada hem parlat del fet que “l’absolutisme il·lustrat” ha exercit un paper progressiu en el desenvolupament de la burgesia, per a esdevenir després un fre a aquest desenvolupament; el conflicte es resol, com és sabut, en la revolució. En implantar les bases per a l’economia socialista, hem escrit que el “absolutisme il·lustrat” pot exercir un paper progressiu només durant un període incomparablement més curt. Aquest pronòstic està clarament confirmat davant dels nostres ulls. Enganyada pels seus propis èxits, la burocràcia esperà obtenir inclús majors coeficients de creixement econòmic. Mentre entropessà amb una aguda crisi econòmica que es convertí en una de les fonts del seu pànic actual i les seues desenfrenades repressions. ¿Significa, doncs, açò que el desenvolupament de les forces productives en la Unió Soviètica s’ha detingut ja? No ens atreviríem a fer semblant afirmació. Les possibilitats creatives de l’economia nacionalitzada, són tan grans, que les forces productives, tanmateix el fre burocràtic que les limita, poden desenvolupar-se per un període d’anys encara que a un pas considerablement més moderat que fins ara, De moment, a penes es pot fer una predicció exacta en aquest sentit. En tot cas la crisi política que està espedaçant la burocràcia, és avui considerablement més perillosa que la interrupció del desenvolupament de les forces productives.
No obstant, a fi de simplificar el problema, concedim que la burocràcia s’ha convertit ja en un fre absolut per al desenvolupament econòmic. ¿Però significa aquest fet en si mateix que la naturalesa de classe de la Unió Soviètica ha canviat o que la Unió Soviètica està desproveïda de naturalesa de classe? Ací rau segons el meu concepte l’error principal dels nostres camarades.
Fins a la Primera Guerra Mundial, la societat burgesa ha desenvolupat les seues forces productives. Només durant l’últim quart de segle la burgesia s’ha convertit en un fre al desenvolupament econòmic. ¿Significa açò que la societat burgesa ha deixat d’ésser burgesa? No; únicament significa que s’ha transformat en una societat burgesa decadent. En diversos països la preservació de la propietat burgesa únicament ha estat possible, a través de l’establiment d’un règim feixista. Amb d’altres paraules, la burgesia està allí privada de totes les formes i mitjans de la seua pròpia dominació política directa i ha d’utilitzar un intermediari. ¿Significa açò, puix, que l’estat ha deixat d’ésser burgés? En la mesura en què el feixisme amb els seus mètodes bàrbars defensa la propietat privada dels mitjans de producció, en aqueixa mesura l’estat continua essent burgés sota el règim feixista.
No pretenem en absolut donar a la nostra analogia un sentit omnímode. No obstant, demostra que la concentració de poder a mans de la burocràcia, i àdhuc el lent desenvolupament de les forces productives per si mateixes, no canvia la naturalesa de classe de la societat i el seu estat. Només la intrusió d’una força revolucionària o contrarevolucionària en les relacions de la propietat pot canviar la naturalesa de classe de l’estat.
¿Però no coneix realment la història casos de conflicte de classes entre l’economia i l’estat? Segur que sí! Després que el “tercer estat” es féu amb el poder, la societat continuà essent feudal per un període de diversos anys. En els primers anys del govern soviètic, el proletariat regnà basant-se en l’economia burgesa. En el camp de l’agricultura la dictadura del proletariat funcionà durant anys basant-se en l’economia petit burgesa (encara avui funciona així en un grau considerable). Si una contrarevolució burgesa tingués èxit en la Unió Soviètica, per un llarg període de temps el nou govern hauria de basar-se en l’economia nacionalitzada. Però, ¿què significa aquest tipus de conflicte temporal entre l’economia i l’estat? Significa una revolució o una contrarevolució. La victòria d’una classe sobre una altra significa la reconstrucció de l’economia d’acord amb els interessos dels triomfadors. Però tal condició dicotòmica, és una etapa necessària en tot capgirament social, no té res en comú amb la teoria d’un estat sense classes que, a falta d’un vertader patró, està essent explotat per un empleat, és a dir, la burocràcia.
És la substitució d’un mètode objectiu i dialèctic per un subjectiu i “normatiu” allò que dificulta a molts camarades arribar a una avaluació sociològica correcta de la Unió Soviètica. No sense raó Burnham i Carter afirmen que aquesta no pot ésser considerada un estat obrer “en el sentit tradicional que el marxisme atorga al terme”. Açò simplement significa que la Unió Soviètica no s’ajusta a les normes d’un estat obrer tal com està exposat en el nostre programa. En aquest sentit no pot haver-hi desacord. El nostre programa comptava amb un desenvolupament progressiu de l’estat obrer i, per tant, amb la seua gradual extinció. Però la història que no sempre actua “d’acord amb un programa” ens ha confrontat amb el procés de degeneració de l’estat obrer. Açò és indiscutible. El nostre programa s’hi basa sobre un desenvolupament progressiu de l’estat obrer i, per això mateixa, sobre la seua desaparició gradual. ¿Però, significa açò que un estat obrer que entra en conflicte amb les exigències del nostre programa, deixa d’ésser un estat obrer? Un fetge malalt de malària no correspon a un tipus normal de fetge, però no per això deixa de ser-ho. Per a la comprensió de la seua naturalesa, l’anatomia i la fisiologia no són suficients; també és necessària la patologia. Per descomptat és molt més fàcil veure el fetge malalt i dir: “No m’agrada aquest objecte” i girar-li l’esquena, Però Un metge no pot permetre’s aqueix luxe. D’acord amb les condicions de la malaltia i a la deformació resultant de l’òrgan, ha de recórrer o bé a un tractament terapèutic (“reformes”) o a la cirurgia (“revolució”). Però per a poder fer açò primer que tot ha de comprendre que l’òrgan deformat és un fetge i no una altra cosa. Però prenguem una analogia més familiar; aquella entre un estat obrer i un sindicat. Des del punt de vista del nostre programa, el sindicat hauria d’ésser una organització de la lluita de classes. ¿Quina hauria de ser llavors la nostra actitud envers la Federació Nord-americana del Treball? En la seua direcció s’hi troben reconeguts agents de la burgesia. Davant de tots els problemes essencials, els senyors Green, Woll i companyia sostenen una línia política directament oposada als interessos del proletariat. Podem ampliar l’analogia i dir que si fins a l’aparició de la CIO, la Federació Nord-americana del Treball portà a terme una labor d’alguna manera progressiva, ara que el principal contingut de la seua activitat se centra en una lluita contra les tendències més progressistes (o menys reaccionàries) de la CIO, tot l’aparell de Green s’ha convertit en un factor definitivament reaccionari. Açò seria completament correcte. Però l’AFL no deixa d’ésser per açò una organització sindical.
El caràcter de classe de l’estat està determinat per la seua relació amb les formes de propietat dels mitjans de producció. El caràcter d’una organització obrera, com un sindicat, està determinat per la seua relació amb la distribució de la renda nacional. El fet que Green i Companyia defensen la propietat privada dels mitjans de producció els caracteritza com a burgesos. Si, a més a més, aquests cavallers defensaren els ingressos dels burgesos dels atacs dels treballadors, dirigiren una lluita contra les vagues, contra l’alça de salaris, contra l’ajuda als aturats; llavors tindríem una organització d’esquirols i no un sindicat. No obstant Green i Companyia, a fi de no perdre la seua base, han de dirigir, dins de certs límits, la lluita dels treballadors per un augment (o almenys contra una disminució) de la seua part en la renda nacional. Aquest símptoma objectiu és suficient en tots els casos importants per a permetre’ns traçar una línia de demarcació entre el sindicat més reaccionari i una organització d’esquirols. Estem, doncs, moralment obligats no sols a continuar treballant en l’AFL, sinó a defensar-la contra els esquirols, el Ku Klux Klan i elements semblants.
La funció de Stalin com la de Green té un doble caràcter, Stalin serveix a la burocràcia, i per tant a la burgesia mundial; però ell no pot servir a la burocràcia sense defensar la base social que la burocràcia explota en el seu propi interès. Fins aqueix punt, Stalin defensa la propietat nacionalitzada contra els atacs imperialistes i contra les capes massa impacients i avares de la burocràcia mateixa. No obstant, ell porta a terme aquesta defensa amb mètodes que preparen la destrucció general de la societat soviètica. És exactament per açò que la camarilla stalinista ha d’ésser derrocada, però és el proletariat revolucionari qui ha de fer-ho. El proletariat no pot subcontractar aquest treball als imperialistes. Tanmateix Stalin, el proletariat defensa la Unió Soviètica dels atacs imperialistes.
El desenvolupament històric ens ha acostumat a una gran varietat de sindicats: combatius, reformistes, revolucionaris, reaccionaris, liberals i catòlics. Amb l’estat obrer es produeix el contrari. Aquest fenomen el veiem ara per primera vegada. Açò explica la nostra inclinació a mirar la Unió Soviètica des del punt de vista de les normes del programa revolucionari. Al mateix temps l’estat dels treballadors és un fet objectiu històric que està essent sotmès a la influència de diferents forces històriques i pot, tal com veiem, arribar a una contradicció total amb les normes “tradicionals”.
Els camarades Burnham i Carter tenen raó quan diuen que Stalin i Companyia serveixen amb la seua política a la burgesia internacional. Però aquesta afirmació encara que correcta ha d’establir-se en les condicions precises de temps i lloc. Hitler també serveix a la burgesia. No obstant entre les funcions de Hitler i Stalin hi ha una diferència. Hitler defensa les formes burgeses de propietat. Stalin adapta els interessos de la burocràcia a les formes proletàries de la propietat. El mateix Stalin a Espanya, és a dir, en el terreny d’un règim burgès, exerceix la funció de Hitler (en els seus mètodes polítics poc difereixen un de l’altre). La juxtaposició dels diferents papers socials exercits pel mateix Stalin en la Unió Soviètica i Espanya demostra igualment que la burocràcia no és una classe independent sinó l’instrument de les classes; i que és impossible definir la naturalesa social d’un estat per la virtut o la vilesa de la burocràcia.
Burocràcia burgesa d’un estat obrer?
L’afirmació que la burocràcia d’un estat obrer té un caràcter burgès ha d’aparèixer no sols inintel·ligible, sinó completament sense sentit per a persones d’una estructura mental formal. No obstant, tipus d’estat químicament purs mai han existit ni existeixen en general. La monarquia semifeudal prussiana realitzà les tasques més importants de la burgesia, però les portà a terme a la seua manera, és a dir, en un estil feudal, no jacobí. En el Japó observem encara avui una correlació anàloga entre el caràcter burgès de l’estat i el caràcter semifeudal de la casta dirigent. Però tot açò no ens impedeix diferenciar clarament entre una societat feudal i una burgesa. Es pot objectar, és cert, que la col·laboració de forces feudals i burgeses es realitza més fàcilment que la col·laboració de forces proletàries i burgeses, puix que en el primer cas es tracta de classes explotadores. Açò és absolutament correcte. Però un estat obrer no crea una nova societat en un dia. Marx escrigué que en el primer període d’un estat obrer, es preserven les normes burgeses de distribució. Cal reflexionar molt bé sobre aquest pensament i meditar-lo profundament. L’estat dels treballadors com a estat, és necessari precisament perquè les normes burgeses de distribució encara subsisteixen.
Açò significa que inclús la burocràcia més revolucionària és fins a cert punt un òrgan burgès en l’estat obrer. Per descomptat, el grau d’aquest aburgesament i la tendència general de desenvolupament tenen una importància decisiva. Si l’estat obrer perd la seua burocratització i aquesta s’extingeix gradualment, això significa que el seu desenvolupament marxa pel camí del socialisme. Al contrari, si la burocràcia esdevé més poderosa, autoritària, privilegiada i conservadora, açò significa que en l’estat dels treballadors les tendències burgeses creixen a costa de les socialistes; en altres paraules, aqueixa contradicció interior que fins a cert punt s’alberga en l’estat obrer des dels primers dies de la seua aparició no disminueix com ho exigeix la “norma”, sinó que augmenta. No obstant, mentre aquesta contradicció no passe de l’esfera de la distribució a la de la producció i no destruïsca la propietat nacionalitzada i l’economia planificada, l’estat continua essent un estat obrer.
Lenin ja ho havia dit fa quinze anys: “El nostre estat és un estat obrer, però amb deformacions burocràtiques.” En aqueix període la deformació burocràtica representava una herència directa del règim burgès, i en aqueix sentit es presentava com una simple relíquia del passat. No obstant, sota la pressió de condicions històriques desfavorables, la “relíquia” burocràtica ha rebut noves fonts de nutrició i s’ha convertit en un tremend factor històric. És exactament per açò que parlem ara de la degeneració de l’estat obrer. Aquesta degeneració mostra com l’actual orgia de terror bonapartista ha arribat a un punt crucial. Allò que era una “deformació burocràtica” es prepara avui per a devorar l’estat obrer, Sense deixar restes d’ell, i sobre les ruïnes de la propietat nacionalitzada construir una nova classe propietària. Aquesta possibilitat està increïblement prop. Però tot açò és només una possibilitat i no tenim intencions d’agenollar-nos des d’ara davant d’ella.
La Unió Soviètica com a estat obrer no està conforme amb la norma “tradicional”. Açò no significa que no siga un estat obrer. Tampoc significa que la norma siga falsa. La “norma” comptava amb la victòria total de la revolució proletària internacional. La Unió Soviètica és únicament una expressió parcial i mutilada d’un estat obrer endarrerit i aïllat.
El pensament idealista, ultimatista, “purament” normatiu, desitja construir el món a la seua pròpia imatge i simplement s’allunya dels fenòmens que no li agraden. Els sectaris, és a dir, la gent que és revolucionària només en la seua imaginació, es guia per normes idealistes buides. Diu: “aquests sindicats no ens agraden, no pertanyerem a ells; aquest estat obrer no ens agrada, no el defensarem.” Constantment prometen començar novament la història. Construiran un estat obrer ideal, quan Déu pose a les seues mans, un partit i un sindicat ideals. Però fins que no arribe aquest moment feliç, faran ganyotes davant de la realitat. Un gran ganyota, que és l’expressió suprema del “revolucionarisme” sectari.
El pensament purament “històric” reformista, menxevic, passiu i conservador, s’ocupa en justificar, com ho expressà Marx, les porqueries d’avui amb les d’ahir. Representants d’aquest tipus entren a les organitzacions de masses i allí es dissolen. Els “amics” menyspreables de la Unió Soviètica s’adapten a la vilesa de la burocràcia, invocant les condicions “històriques”.
A diferència d’aquestes dues formes de pensar, el pensament dialèctic (marxista, bolxevic) pren els fenòmens en el seu desenvolupament objectiu i alhora troba en les contradiccions internes d’aquest desenvolupament la base de realització de les seues “normes”. Per descomptat cal recordar que les normes programàtiques únicament es realitzen si són l’expressió generalitzada de les tendències progressives del “procés històric objectiu.”
La definició programàtica d’un sindicat hauria d’ésser, aproximadament, així: una organització de treballadors d’indústria o comerç, amb l’objectiu de 1) lluitar contra el capitalisme pel millorament de les condicions dels treballadors, 2) participar en la lluita per l’enderrocament de la burgesia, 3) participar en l’organització de l’economia sobre una base socialista. Si comparem aquesta definició “normativa” amb la realitat, ens veiem obligats a dir: en el món actual, no hi ha un sol sindicat. Però una transposició tal de la norma al fet, és a dir, de l’expressió generalitzada del desenvolupament a la manifestació particular del mateix... una transposició tan formal, ultimatista i antidialèctica del programa a la realitat és absolutament morta i no obre cap perspectiva per a la intervenció del partit revolucionari. Al mateix temps, els sindicats oportunistes existents, davall la pressió de la desintegració capitalista, poden (i amb una política correcta de la nostra part deuen) apropar-se a les nostres normes programàtiques i exercir un paper històric progressiu. Açò, per descomptat, pressuposa un canvi de direcció total. És necessari que els treballadors dels Estats Units, Anglaterra i França expulsen Green, Citrine, Jouhaux i Companyia. És necessari que els treballadors soviètics expulsen Stalin i Companyia. Si el proletariat elimina a temps la burocràcia soviètica, aleshores trobarà els mitjans de producció nacionalitzats i els elements bàsics de l’economia planificada, tot just després de la seua victòria. Açò significa que no haurà de començar des del començament. És un gran avantatge! Només els radicals imbècils acostumats a saltar descuidadament de branca en branca poden refusar atabaladament tal possibilitat. La revolució socialista és un problema massa gran i difícil per a ignorar superficialment les seues inestimables conquistes material i començar des del principi.
És magnífic que els camarades Burnham i Carter, a diferència del nostre camarada francès Craipeau i altres, no obliden el factor de les forces productives i no neguen la seua defensa de la Unió Soviètica. Però açò és absolutament insuficient. I, ¿què passaria si la direcció criminal de la burocràcia paralitzés el creixement econòmic? ¿Seria possible en aquest cas que els camarades Burnham i Carter permeten passivament a l’imperialisme destruir les bases socials de la Unió Soviètica? Estem segurs que aquest no és el cas. No obstant, la seua definició antimarxista de la Unió Soviètica com un estat no burgès i tampoc obrer, obre la porta a qualsevol classe de conclusions. És la raó per la qual aquesta definició ha d’ésser categòricament rebutjada.
Simultàniament una classe oprimida i una classe dirigent
“Com pot la nostra consciència política no ressentir-se davant del fet que volen forçar-nos a creure, que davall el govern de Stalin, el proletariat és la “classe dominant” de l’URSS?” Açò diuen els ultraesquerrans. Tal afirmació formulada d’una manera tan abstracta pot despertar el nostre “ressentiment”. Però la veritat és que categories abstractes, necessàries en el procés analític, són completament inadequades per a la síntesi, la qual exigeix la més absoluta concreció. El proletariat de la Unió Soviètica és la classe dirigent en un país endarrerit on encara no se satisfan les més vitals necessitats. El proletariat de la Unió Soviètica únicament domina en un país que tan sols representa una dotzena part de la humanitat. L’imperialisme domina les onze parts restants. El govern del proletariat, mutilat ja per la pobresa i l’endarreriment del país, és doble i triplement deformat per la pressió de l’imperialisme. L’òrgan de dominació del proletariat (l’estat) es torna un òrgan de pressió de l’imperialisme (la diplomàcia, l’exèrcit, el comerç exterior, les idees i els costums). La lluita per la dominació, considerada en una escala històrica, no és entre el proletariat i la burocràcia, sinó entre el proletariat i la burgesia mundial. La burocràcia únicament és el mecanisme transmissor de la lluita. Aquesta no ha acabat. Malgrat tots els esforços de la camarilla moscovita per tal de demostrar l’autenticitat del seu conservadorisme (la política contrarevolucionària de Stalin a Espanya!), l’imperialisme mundial no confia en Stalin, ni li estalvia els colps més humiliants, i està preparat per a derrocar-lo en la primera oportunitat favorable. Hitler (i aquí radica la seua força) simplement expressa d’una manera més consistent i franca l’actitud de la burgesia mundial envers la burocràcia soviètica. Per a la burgesia, tant la feixista com la democràtica, les gestes contrarevolucionàries de Stalin no són suficients; necessita una contrarevolució total en les relacions de propietat i l’obertura del mercat rus. Mentre aquest no siga el cas, la burgesia considera hostil l’estat soviètic. I té tota la raó.
El règim intern dels països colonials i semicolonials té un caràcter predominantment burgès. Però la pressió de l’imperialisme estranger altera i distorsiona de tal manera l’estructura econòmica i política d’aquests països que la burgesia nacional (inclús en els països políticament independents d’Amèrica del Sud) a penes aconsegueix parcialment l’altura d’una classe dirigent. És veritat que la pressió del capitalisme en països endarrerits, no canvia el seu caràcter social bàsic, ja que l’opressor i l’oprimit representen només nivells de desenvolupament diferents en la mateixa societat burgesa. No obstant, la diferència entre Anglaterra i l’Índia, el Japó i Xina, Estats Units i Mèxic és tan gran, que diferenciem estrictament entre països burgesos opressors i oprimits i considerem el nostre deure recolzar aquests últims. La burgesia de països colonials i semicolonials és una classe semidirigent, semioprimida.
La pressió de l’imperialisme sobre la Unió Soviètica té com a objectiu el canvi de la naturalesa mateixa d’aquesta societat. La lluita, avui pacífica, demà militar, concerneix les formes de propietat. En la seua qualitat de mecanisme transmissor en aquesta lluita, la burocràcia es recolza ja en el proletariat contra l’imperialisme, ja en l’imperialisme contra el proletariat, a fi d’augmentar el seu propi poder. Al mateix temps, explota sense misericòrdia el seu paper de distribuïdor de les escasses necessitats vitals, amb l’objecte de protegir el seu propi poder i benestar. Per consegüent, el govern del proletariat assumeix un caràcter mesquí, restringit i distorsionat. Es pot dir amb tota raó que el proletariat, dominant en un país endarrerit i aïllat, continua essent una classe explotada. L’origen de l’opressió és l’imperialisme mundial; la burocràcia funciona com el mecanisme transmissor de l’opressió. Si en la frase “una classe dirigent i alhora oprimida” hi ha una contradicció, aquesta sorgeix no d’un error de pensament, sinó de les contradiccions en la situació de La Unió Soviètica mateixa. És precisament per açò que refusem la idea de socialisme en un sol país.
El reconeixement de la Unió Soviètica com a estat obrer (no un tipus, sinó la mutilació d’un tipus) no significa en absolut concedir una amnistia teòrica i política a la burocràcia soviètica. Al contrari, el seu caràcter reaccionari únicament s’expressa totalment a la llum de la contradicció entre la seua política antiproletària i les necessitats de l’estat obrer. Només plantejant el problema d’aquesta manera, la nostra denúncia dels crims de la camarilla stalinista cobra la seua total força. La defensa de la Unió Soviètica, significa no sols la lluita suprema contra l’imperialisme, sinó una preparació per a l’enderrocament de la burocràcia bonapartista.
L’experiència de la Unió Soviètica demostra com d’immenses són les possibilitats de l’estat obrer i la seua força de resistència. Però aquesta experiència també ens demostra com de poderosa és la pressió del capitalisme i la seua agència burocràtica, com de difícil és per al proletariat obtenir l’alliberament total i com de necessari és educar i temperar la nova internacional en l’esperit de la irreconciliable lluita revolucionària.