UNA VEGADA MÉS: LA UNIÓ SOVIÈTICA I LA SEUA DEFENSA
4 de novembre de 1937
Craipeau oblida els principals ensenyaments del marxisme
El camarada Craipeau vol persuadir-nos una vegada més que la burocràcia soviètica com a tal és una classe. No obstant per a ell no és un problema de “sociologia” pura. No, tot el que vol, com veurem, és assenyalar d’una vegada una línia lliure i recta, per al seu tipus d’internacionalisme, del qual no està, en absolut, segur. Si la burocràcia no és una classe, si la Unió Soviètica pot ésser reconeguda encara com un estat de treballadors, és necessari recolzar-la durant la guerra. ¿Com pot hom llavors romandre en una oposició irreconciliable contra el propi govern, si aquest està aliat als soviètics? Ací hi ha una temptació terrible de caure en el social-patriotisme! No; és preferible fer un canvi radical de posició: la burocràcia stalinista és una classe explotadora, i en cas de guerra, a males penes necessitem distingir entre els soviètics i el Japó.
Malauradament aquest radicalisme terminològic no avança molt les coses. Admetem per un moment que la burocràcia és realment una classe, en el sentit de la sociologia marxista. Tenim llavors una forma nova de classe social, que ni és idèntica a la societat feudal o a la capitalista i que mai fou prevista pels teòrics marxistes. Semblant descobriment és digne d’una amatent anàlisi.
Per què es troba la societat capitalista en un atzucac? Perquè ja no és capaç de desenvolupar les forces productives en els països avançats o endarrerits. La cadena imperialista mundial, es trencà en el seu anella més dèbil, Rússia. Ens assabentem ara que en compte de la societat burgesa, ha estat establida una nova classe social. Craipeau no li ha posat encara cap nom o analitzat les seues lleis internes. Però això no ens impedeix veure que la nova societat és progressiva en comparació amb el capitalisme, perquè basant-se en la propietat nacionalitzada, la nova “classe” dominant, ha assegurat un desenvolupament de forces productives mai igualat en la història mundial. El marxisme ens ensenya que les forces productives són el factor fonamental del progrés històric. Una societat que no és capaç d’assegurar el creixement del poder econòmic, és inclús menys capaç d’assegurar el benestar de les classes treballadores siga quina siga la manera de la distribució. L’antagonisme entre el feudalisme i el capitalisme i la decadència del primer ha estat determinada precisament pel fet que l’últim obrí noves i grandioses possibilitats a les estancades forces productives. El mateix s’aplica a la Unió Soviètica. Qualsevulla que siguen les seues formes d’explotació, aquesta nova societat és, pel seu caràcter mateix, superior a la capitalista. Ací rau el punt de partida real de l’anàlisi marxista!
Aquest factor fonamental, les forces productives, també es reflecteix en el domini ideològic. Mentre la vida econòmica dels països capitalistes no ens ensenya una altra cosa que diferents formes d’estancament i descomposició, l’economia nacionalitzada i planificada de la Unió Soviètica, és la més gran escola per a tota la humanitat que aspira a un futur millor. S’ha d’ésser cec per a no veure la diferència!
En la guerra entre el Japó i Alemanya d’una banda, i la Unió Soviètica per l’altra, estaria compromès, no un problema d’igualtat distributiva, o democràcia proletària, o de la justícia de Vychinski, sinó el destí de la propietat nacionalitzada i l’economia planificada. La victòria dels estats imperialistes significaria la caiguda, no sols de la nova “classe explotadora” en la Unió Soviètica, sinó també de les noves formes de producció, la disminució de tota l’economia soviètica al nivell d’un capitalisme endarrerit i semicolonial. Ara pregunte a Craipeau: quan estiguem enfrontats amb la lluita entre dos estats els quals són (admetem-ho) ambdós estats de classe, però un dels quals representa estancament imperialista i l’altre un tremend progrés econòmic, ¿hem de recolzar l’estat progressista contra l’estat reaccionari? Sí o no?
En totes les seues tesis, Craipeau parla de les coses més diverses, i coses molt alienes al tema, però no menciona una sola vegada, el factor decisiu de la sociologia marxista, és a dir, el desenvolupament de les forces productives. És precisament per açò que tota la seua construcció roman suspesa en l’aire. Enganya amb ombres terminològiques (“classe”, “no classe”) en compte d’entendre la realitat. Creu que és suficient amb atribuir el terme “classe” a la burocràcia a fi d’evitar la necessitat d’analitzar quin lloc ocupa la nova societat en el desenvolupament històric de la humanitat. Volent forçar-nos a no distingir entre una societat que és absolutament reaccionària puix que trava i fins i tot destrueix les forces productives, i una societat que és relativament progressista, puix ha assegurat un gran ascens econòmic, Craipeau vol imposar-nos la política de la “neutralitat” reaccionària. Sí, camarada Craipeau, reaccionària!
Però, és la burocràcia una classe?
Es veu, pel que precedeix, que podríem molt bé deixar d’analitzar una altra vegada el problema que preocupa a Craipeau, que en si mateix, està lluny d’ésser decisiu en època de guerra. Però el problema del caràcter social de la burocràcia és malgrat tot molt important des d’un punt de vista més general i no veiem cap raó per a fer la més lleugera concessió a Craipeau en aquest nivell. El nostre crític canvia d’arguments sense la més mínima inconveniència. Aquesta vegada dedueix la seua extraordinària prova, d’una frase en La revolució traïda en el sentit que “tots els mitjans de producció pertanyen a l’estat i l’estat pertany, fins a cert punt, a la burocràcia” (l’èmfasi és meu). Craipeau està joiós. Si els mitjans de producció pertanyen a l’estat, i l’estat a la burocràcia, aquesta esdevé el propietari col·lectiu dels mitjans de producció, i únicament per això, en la classe posseïdora i explotadora. La resta de l’argument de Craipeau és quasi de caràcter purament literari. Ens diu una vegada més, amb aire de polemitzar contra mi, que la burocràcia termidoriana és roïna, rapaç, reaccionària, assedegada de sang, etcètera. Una vertadera revelació! No obstant mai diguérem que la burocràcia stalinista fos virtuosa! Només li neguem la qualitat de classe en el sentit marxista, és a dir, respecte a la propietat dels mitjans de producció. Però ací està Craipeau forçant-me a negar-me, ja que reconeguí que la burocràcia tracta l’estat com a la seua propietat. “I aqueixa és la solució a l’enigma.”
Però amb aquest argument ultrasimplificat Craipeau mostra una manca deplorable de sentit dialèctic. Mai he dit que la burocràcia soviètica era igual a la burocràcia monàrquica absoluta o al del capitalisme liberal. L’economia nacionalitzada crea una situació completament nova per a la burocràcia i obre noves possibilitats, tant de progrés com de degeneració.
Açò ho sabíem, si fa o no fa, inclús abans de la revolució. L’analogia entre la burocràcia soviètica i la de l’estat feixista és molt major, sobretot des del punt de vista que ens interessa. La burocràcia feixista tracta també l’estat com a la seua propietat. Imposa severes restriccions al capital privat i hi provoca sovint convulsions. Podem dir a manera d’argument lògic: si la burocràcia feixista triomfà en imposar més i més la seua disciplina i restriccions als capitalistes, sense resistència efectiva per part d’aquests, aquesta burocràcia podria gradualment transformar-se en una nova “classe” dirigent absolutament anàloga a la burocràcia soviètica. Però l’estat feixista pertany a la burocràcia només “fins a cert punt” (veure la cita anterior).
Aqueixes són tres paraules que Craipeau ignora deliberadament. Però tenen la seua importància. Inclús són decisives. Formen part integral de la llei dialèctica de la transformació de quantitat en qualitat. Si Hitler tractés d’apropiar-se de l’estat, i per aqueixos mitjans, apropiar-se completament de la propietat privada i no sols “fins a cert punt”, ensopegaria contra l’oposició violenta dels capitalistes; açò obriria grans possibilitats revolucionàries per als treballadors. No obstant, hi ha ultraesquerrans que apliquen a la burocràcia feixista el raonament que Craipeau aplica a la soviètica i col·loquen un rètol igual entre els règims feixista i stalinista (alguns espartaquistes alemanys, els Urbahn, anarquistes, etcètera). Hem dit d’ells el que diem de Craipeau: el seu error rau en creure que les bases de la societat poden canviar-se sense revolució i contrarevolució, desenrotllen al revés la pel·lícula del reformisme.
Però ací és on Craipeau, encara joiós, cita una altra frase de La revolució traïda respecte a la burocràcia soviètica: “Si aquestes relacions arribassen a ésser estabilitzades, legalitzades i a tornar-se norma, sense cap resistència o contra la resistència dels treballadors, acabarien en la liquidació completa de les conquistes de la revolució proletària.” I conclou Craipeau: “Així, el camarada Trotski contempla la possibilitat (en el futur) d’un trànsit sense intervenció militar (?) de l’estat obrer, a l’estat capitalista”. En 1933, s’acostumava anomenar a açò “desenrotllar al revés la pel·lícula del reformisme.” S’anomena de la mateixa manera en 1937. Allò que per a mi és un argument purament lògic, Craipeau ho considera un pronòstic històric. Sense una guerra civil victoriosa, la burocràcia no pot donar origen a una nova classe dirigent. Aqueix era i continua essent el meu pensament. A més el que està succeint ara en la Unió Soviètica és només una guerra civil preventiva iniciada per la burocràcia. I no obstant no ha tocat encara les bases econòmiques de l’estat creades per la revolució, les quals, malgrat tota la seua deformació i distorsió, asseguren un desenvolupament sense precedents de les forces productives.
Ningú ha negat la possibilitat (especialment en el cas de perllongada decadència mundial) de la restauració d’una nova classe posseïdora resultant de la burocràcia. La present posició social de la burocràcia, que per mitjà de l’estat té a les seues mans “fins a cert punt” les forces productives, és un punt de partida extremadament important per a aquest procés de transformació. És, no obstant, un problema de possibilitat històrica i no un fet ja complit.
És una classe el producte de causes econòmiques o de causes polítiques?
En La revolució traïda tractí de donar una definició del present règim soviètic. Aquesta definició comprèn nou paràgrafs. Admetré que aquesta sèrie de fórmules descriptives i cauteloses no és molt elegant. Però tracta d’ésser honrada respecte a la realitat, cosa que sempre és un avantatge. Craipeau ni tan sols menciona aquesta definició. No li oposa una altra. No diu si la nova societat explotadora, és superior o inferior a l’antiga, i no es pregunta si aquesta nova societat és una etapa inevitable entre el capitalisme i el socialisme o és únicament un “accident” històric. No obstant, des del punt de vista de la nostra perspectiva històrica general, tal com aquesta formulada en el Manifest Comunista de Marx i Engels, la definició sociològica de la burocràcia assumeix una importància capital.
La burgesia vingué al món com un element nascut de la nova forma de producció; hi romangué com una necessitat històrica mentre la nova forma de producció exhauria les seues possibilitats. Es pot fer la mateixa asseveració respecte a totes les classes socials anteriors: amos d’esclaus, senyors feudals, mestres obrers medievals. En el seu temps eren els dirigents i representants d’un sistema de producció, el qual tenia el seu lloc en l’avanç de la humanitat. ¿Com, doncs, avalua Craipeau el lloc històric de “la classe burocràtica”? No diu res sobre aquest problema decisiu. No obstant hem repetit moltes vegades amb l’ajuda del mateix Craipeau, que la degeneració de l’estat soviètic és el producte del retard de la revolució mundial, és a dir, el resultat de causes polítiques i “conjunturals”. Per així dir-ho. Pot hom parlar d’una nova... classe “conjuntural”? Ho dubte realment. Si Craipeau consent en verificar aquesta concepció més bé precipitada des del punt de vista de la successió històrica de règims socials, ell mateix reconeixerà segurament que donar a la burocràcia el nom de classe dominant, és no sols un abús de terminologia, sinó d’altra banda un gran perill polític que pot menar a un descarrilament complet de la nostra perspectiva històrica. ¿Veu Craipeau raons suficients per a revisar la concepció marxista en aquest punt capital? Quant a mi, no en veig cap. Aqueixa és la raó per la qual refuse seguir a Craipeau.
No obstant, podem i hem de dir que la burocràcia soviètica té tots els vicis d’una classe dominant, sense tenir cap de les seues “virtuts” (estabilitat orgànica, certes normes morals, etcètera). L’experiència ens ha ensenyat que l’estat obrer és encara un estat, és a dir, un producte del passat bàrbar; que és doblement bàrbar en un país aïllat i endarrerit; que sota condicions desfavorables pot degenerar-se fins al punt d’esdevenir irrecognoscible; que pot requerir una revolució suplementària a fi de regenerar-lo. Però l’estat obrer continua, no obstant, com una etapa inevitable en el nostre camí. Aquesta etapa no pot ésser superada, sinó per la revolució permanent del proletariat internacional.
No puc seguir l’argumentació completa del camarada Craipeau fil per randa; perquè per a això és necessari realment recapitular integrament la concepció marxista. El problema és que Craipeau no analitza els fets com són, sinó que més bé arreplega arguments lògics a favor d’una tesi preconcebuda. Aquest mètode és en essència, antidialèctic i per tant antimarxista. Donaré alguns exemples al respecte.
a) “El proletariat rus perdé tota esperança de poder polític fa molts anys (...)” Craipeau es cura de no dir exactament quan. Simplement vol crear la impressió que la nostra tendència ha alimentat il·lusions per “molts anys”. Oblida dir que en 1923 la burocràcia estava molt trastornada i que únicament la derrota alemanya i el desànim del proletariat rus que li seguí, restablí la seua posició. Durant la revolució xinesa (1925-1927), la crisi es repetí amb aspectes semblants. El primer Pla Quinquennal i les grans commocions que precediren la pujada de Hitler (1931-1933) amenaçaven una vegada més el domini de la burocràcia. Finalment ¿podem dubtar per un instant, que si la revolució espanyola hagués triomfat i els treballadors francesos haguessen estat capaços de desenvolupar l’ofensiva de maig i juny de 1936 fins a la seua conclusió, el proletariat rus hauria recobrat el seu valor i combativitat i derrocat els termidorians amb un mínim d’esforç? És únicament una successió de les depriments i terribles derrotes en tot el món allò que ha estabilitzat el règim de Stalin. Craipeau oposa el resultat, el qual és prou contradictori en si mateix, al procés que el produí i a la nostra política, la qual era un reflex d’aquest procés.
b) A fi de refutar l’argument que la burocràcia manipula els recursos nacionals únicament com una corporació gremial (que és extremadament inestable) i que els buròcrates aïllats no tenen el dret de disposar lliurement de la propietat estatal, replica Craipeau: “Els mateixos burgesos (?) hagueren d’esperar molt de temps abans que poguessen transmetre als seus descendents títols de propietat sobre els mitjans de producció. Al començament dels gremis, el cap era escollit pels seus companys (...)” etcètera. Però Craipeau fa a una banda la bagatel·la que precisament “al començament dels gremis”, aquests no estaven dividits encara en classes i que el cap, no era “burgès” en el sentit modern de la paraula. La transformació de quantitat en qualitat no existeix per a Craipeau.
c) “La propietat privada està essent restaurada, l’herència restablerta (...)” Però Craipeau evita dir que és assumpte de propietat sobre objectes d’ús personal, i no de mitjans de producció. De la mateixa manera oblida mencionar que la propietat privada dels buròcrates, àdhuc aquells de les altes posicions, és res en comparació amb els recursos materials accessibles mercè a les seues posicions, i que precisament l’actual “porga”, que amb una plomada llença milers i milers de famílies de buròcrates a la major pobresa, demostra com de completament fràgils són els vincles entre els mateixos buròcrates (i molt més entre les seues famílies) i la propietat estatal.
d) La guerra civil preventiva, en ésser dirigida en el moment per la camarilla dominant, demostra una altra vegada, que aquesta última únicament pot ésser derrocada per la força revolucionària. Però ja que aquesta nova revolució ha de desenvolupar-se basant-se en la propietat estatal i l’economia planificada, hem caracteritzat la caiguda de la burocràcia com una revolució política per a distingir-la de la revolució social de 1917. Craipeau troba que aquesta distinció “roman en el domini de la casuística”. I per què tanta severitat? Perquè la recuperació del poder pel proletariat tindrà també conseqüències socials. Però les revolucions burgeses i polítiques de 1830, 1848 i setembre de 1870 també tingué conseqüències socials, puix que canvià seriosament el repartiment de la renda nacional. Però el meu benvolgut Craipeau, tot és relatiu en aquest món, el qual no és una creació de formalistes d’ultraesquerra. Els canvis socials provocats per les anomenades revolucions polítiques, seriosos com foren, realment apareixen com a secundaris quan es comparen amb la gran Revolució Francesa, la qual fou la revolució social burgesa per excel·lència. allò que li manca al camarada Craipeau és el sentit de les proporcions i el concepte de la relativitat. El nostre jove amic no està interessat en absolut en la llei de transformació de quantitat en qualitat. I no obstant és la llei més important de la dialèctica. La veritat és que les autoritats del món acadèmic burgès troben que la dialèctica en si mateixa és el “domini de la casuística.”
e) No és per casualitat que Craipeau està inspirat per la sociologia de M. Yvon. Les observacions personals de Yvon són honestes i molt importants. Però no és per accident que ha trobat refugi en el petit port de Révolution prolétarienne. Yvon està interessat en l’“economia”, en el “taller” (per a usar la paraula de Proudhon) i no en “política”, és a dir, en economia generalitzada. Pertany, formalment, a l’escola proudhonista; açò li ha permès precisament romandre neutral durant la lluita entre l’Oposició d’Esquerra i la burocràcia; no comprengué que el destí del “taller” depenia d’ella. El que ha de dir sobre la lluita per “l’herència de Lenin” sense distingir les tendències socials (encara avui en 1937!) revela clarament la seua concepció totalment petit burgesa, i no revolucionària en absolut. La noció de classe és una abstracció per a Yvon, que imposa sobre l’abstracció “taller”. És realment trist que Craipeau no trobe una altra font d’inspiració teòrica!
El social-patriotisme i la defensa de la Unió Soviètica
Tota aquesta bastimentada sociològica, malauradament molt fràgil, només serveix a Craipeau, com ho hem dit, per a defugir la necessitat de distingir entre la Unió Soviètica i els estats imperialistes durant la guerra. Els dos últims paràgrafs del seu tractat que tenen a veure amb aquest tema en són particularment reveladors. Craipeau ens diu: “Tota guerra europea o mundial es produeix en els nostres dies per conflictes imperialistes i únicament els panolis stalinistes o reformistes poden creure que els punts de lluita de la futura guerra seran el règim feixista o democràtic.” Noten bé aquesta tesi magistral: d’alguna manera simplificada, és veritat, però, no obstant, presa, aquesta vegada, de l’arsenal marxista. Immediatament després d’açò, a fi de criticar i caracteritzar la Unió Soviètica com “campiona de la guerra imperialista”, Craipeau ens diu: “En el camp de Versalles, la seua diplomàcia (la de la Unió Soviètica) exerceix ara el mateix paper animador de la diplomàcia hitleriana en l’altre camp.” Admetem-ho. ¿Però el caràcter imperialista de la guerra està determinat pel paper provocador de la diplomàcia feixista? En absolut. “Únicament els panolis stalinistes o reformistes poden creure-ho.” I espere que nosaltres no aplicarem el mateix criteri a l’estat soviètic. Hom és un derrotista en els països imperialistes (no és així?) perquè hom vol aixafar el règim de la propietat privada i no perquè hom desitja castigar algun “agressor”. En la guerra d’Alemanya contra la Unió Soviètica, serà una qüestió de canviar la base econòmica d’aquesta última en allò tocant els imperialistes i no de castigar Stalin i Litvinov. I llavors? Craipeau ha establert la seua tesi fonamental exclusivament a fi de prendre immediatament el camí oposat. El perill, el vertader perill, consisteix, d’acord amb ell, que els social-patriotes de tota mena prendran la defensa de la Unió Soviètica com un pretext per a una nova traïció. “Sota aqueixes condicions qualsevol equivocació en la nostra actitud esdevé fatal.” I en conclusió: “Avui cal escollir entre la defensa incondicional de la Unió Soviètica, és a dir (!!!), el sabotatge de la Revolució en el nostre país i en la Unió Soviètica, o el derrotisme i la revolució.”
Aquesta és la qüestió. No es tracta, en absolut, del caràcter social de la Unió Soviètica (què importa això?) ja que, d’acord amb Craipeau, la defensa de l’estat obrer, encara que fos autèntic, implica que el proletariat dels països aliats imperialistes concloga una unió sagrada amb la seua pròpia burgesia. “Ací rau la clau de l’enigma” com diuen altres. Craipeau creu que en la Guerra (guerra amb majúscula) el proletariat no hauria d’estar interessat en si és una guerra contra Alemanya, la Unió Soviètica o contra un el Marroc aixecat, perquè en tots aquests casos cal proclamar el “derrotisme sense frases” com l’única possibilitat d’escapar a l’encaixada del social-patriotisme. Una vegada més veiem, i amb quina claredat, que l’ultraesquerranisme és sempre un oportunisme que té por de si mateix i exigeix garanties absolutes (açò és, garanties no existents) per a romandre fidel a la seua bandera. Aquest tipus d’intransigència recorda l’home tímid i dèbil, que en enfurir-se, crida als seus amics: Detingueu-me que faré quelcom terrible! Doneu-me tesis hermèticament segellades, poseu pantalles impenetrables sobre els meus ulls, en cas contrari... faré quelcom terrible! Realment hem trobat la clau de l’enigma!
Però en tot cas, ¿Craipeau dubta, per exemple, del caràcter proletari de l’estat soviètic entre 1918 i 1923 o almenys, a fi de fer concessió a la ultraesquerra, entre 1918 i 1921? En aqueix període l’estat soviètic maniobrà en l’arena internacional i cercà aliats temporals. Al mateix temps, és precisament en aqueix període que el derrotisme es féu un deure per a tots els treballadors dels països imperialistes, tant dels “enemics” com dels “aliats” temporals. El deure de defensar la Unió Soviètica mai significà per al proletariat revolucionari donar un vot de confiança a la seua burgesia. L’actitud del proletariat en temps de guerra és la continuació de la seua actitud en temps de pau. El proletariat defensa la Unió Soviètica amb la seua política revolucionària, mai subordinada a la burgesia, però sempre adaptada a circumstàncies concretes. Aqueixa fou l’ensenyança dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista. ¿Exigeix Craipeau una revisió retrospectiva d’aquesta ensenyança?
Si Blum en compte de declarar la pèrfida “no intervenció” (sempre a les ordres del capital financer) hagués recolzat a Caballero i Negrín amb la seua democràcia capitalista, ¿hauria renunciat Craipeau a la seua oposició irreductible contra el govern del “Front Popular”? ¿O hauria renunciat al deure de distingir entre els dos camps que s’enfrontaven a Espanya i d’adaptar la seua política a aquesta distinció?
El mateix s’aplica a l’Orient Llunyà. Si Chiang, seguint a Anglaterra, declarés demà la guerra contra el Japó, ¿va Craipeau a participar en una unió sagrada a fi d’ajudar Xina? ¿O proclamarà al contrari, que per a ell no hi ha diferència entre Xina i Japó que puga influenciar la seua política? L’alternativa de Craipeau: o la defensa de la Unió Soviètica, d’Etiòpia, de la república espanyola, de la Xina colonial, etcètera, per a concloure una unió sagrada, o derrotisme complet, hermèticament segellat i d’abast còsmic; aquesta alternativa fonamentalment falsa, es farà pols davant de la primera prova dels fets i obrirà les portes àmpliament per al tipus més cras de social-patriotisme.
“¿Les nostres pròpies tesis sobre la guerra (pregunta Craipeau) estan exemptes de qualsevol equivocació sobre aquest problema?” Malauradament no! En analitzar la necessitat del derrotisme, subratllen que “en el caràcter de les accions pràctiques pot haver-hi diferències considerables provocades per la situació concreta de la guerra”: Per exemple, les tesis assenyalen que, en cas de guerra entre la Unió Soviètica i el Japó, devem “no sabotejar l’enviament d’armes a la Unió Soviètica”; en conseqüència no hem d’instigar vagues que sabotegen la manufactura d’armament, etcètera. És difícil no creure en el que veiem. Els fets han confirmat les nostres tesis notablement en aquest sentit, amb una força indiscutible, i especialment a França. Les reunions de treballadors vibraren per mesos amb el crit: “Aeroplans per a Espanya”. Imaginen per un moment que Blum hagués decidit enviar alguns. Imaginen que en aquest precís moment estigués en curs una vaga d’estibadors o mariners. Què hauria fet Craipeau? S’hauria oposat al crit “Aeroplans per a Espanya”? ¿Hauria aconsellat els treballadors en vaga fer una excepció per a aquesta càrrega d’aeroplans? Però la Unió Soviètica envià realment aeroplans (a un preu prou alt i amb la condició de recolzar el règim capitalista, això ho sé molt bé). ¿Haurien exhortat els bolxevics leninista als treballadors soviètics a sabotejar aquests carregaments? Sí o no? Si demà els treballadors francesos saberen que dos vaixells de municions estaven essent preparats per a enviar-los un al Japó i l’altre a Xina, ¿quina seria l’actitud de Craipeau? El considere suficientment revolucionari per a exhortar els treballadors a sabotejar el vaixell destinat a Tòquio i deixar sortir el vaixell per a Xina, sense amagar no obstant la seua opinió sobre Chiang Kai-shek i sense expressar la més mínima confiança en Chautemps. Això és precisament el que diuen les nostres tesis: “En el caràcter de les accions pràctiques pot haver-hi diferències considerables provocades per la situació concreta de la guerra.” Els dubtes eren encara possibles respecte a aquesta fórmula en el moment en què els esbossos de les tesis eren publicats. Però avui, després de l’experiència d’Etiòpia, Espanya i la guerra sinojaponesa, qualsevol que parle d’equivocació en les nostres tesis em sembla un Borbó ultraesquerrà, que no vol saber res ni oblidar res.
Camarada Craipeau, l’error està completament de la seua banda. El seu article està ple d’equivocacions i és temps d’alliberar-se’n.
Sé molt bé que fins i tot en els seus errors està guiat pel seu odi a l’opressió de la burocràcia termidoriana. Però els simples sentiments, no importa com de legítims siguen, no poden reemplaçar una política correcta basada en fets objectius. El proletariat té raons suficients per a derrocar i expulsar la burocràcia stalinista corrompuda fins a la molla dels ossos. Però precisament per això no pot deixar-li directament o indirecta aqueixa tasca a Hitler o al Mikado. Stalin derrocat pels treballadors: heus aquí un gran pas vers el socialisme. Stalin aixafat pels imperialistes: és la contrarevolució triomfant. Aqueix és el sentit precís de la nostra defensa de la Unió Soviètica a escala mundial, anàloga, des d’aquest punt de vista, a la defensa de la democràcia a escala nacional!