DAVANT LA SEGONA ETAPA
(9 De Juliol de 1936)
Cal repetir-ho una vegada més: la premsa seriosa del capital, com Le Temps deParís o el Times de Londres, ha apreciat la importància dels esdeveniments de juny a França i a Bèlgica, d’una manera molt més justa i perspicaç que el que ho ha fet la premsa del Front Popular. Mentre que els diaris oficials socialistes i comunista, seguint Léon Blum, parlen de la “reforma pacífica del règim social a França” que ha començat, la premsa conservadora afirma que la revolució s’ha obert a França i que en alguna de les seues properes etapes prendrà inevitablement formes violentes. Seria inexacte veure en aquest pronòstic, únicament o fonamental, una temptativa d’espantar els propietaris. Els representants del gran capital saben observar la lluita social d’una manera força realista. Els polítics petitburgesos, per contra, confonen de bona gana els seus desigs amb la realitat: trobant-se entre les classes fonamentals, el capital financer i el proletariat, els senyors “reformadors” proposen a ambdós adversaris posar-se d’acord sobre la línia mitjana, que ells han elaborat amb gran treball en l’estat major del Front Popular i que ells mateixos interpreten de modes distints. No obstant, haurien de convèncer-se ràpidament que és molt més fàcil conciliar les contradiccions entre les classes en els articles editorials que en el treball governamental, especialment en l’endemig d’allò més dur de la crisi social.
En el parlament, s’ha llençat a Blum la irònica acusació que ha mantingut negociacions sobre les reivindicacions dels vaguistes amb els representants de les “dues-centes famílies”. “I amb qui havia d’haver parlat?”, respongué enginyosament el president del Consell. És veritat, si s’ha de negociar amb la burgesia, cal triar els vertaders amos, que són capaços de decidir per si i ordenar als altres. Però llavors seria inútil declarar-los sorollosament la guerra! En el marc del règim burgès, de les seues lleis, de la seua mecànica, cada una de les “dues-centes famílies” és incomparablement més poderosa que el govern Blum. Els magnats de les finances representen el coronament del sistema burgès de França, i el govern Blum, malgrat tots els seus èxits electorals, no “corona” més que un interval temporani entre els dos camps en lluita.
Actualment, en la primera meitat de juliol, pot semblar a una mirada superficial que tot ha tornat més o menys a entrar en la normalitat. De fet, en les profunditats del proletariat, com en les cimes de les classes dominants, la preparació quasi automàtica d’un nou conflicte està en marxa. Tot el fons de la qüestió està ací: les reformes, molt roïnes en realitat, sobre les quals s’han posat d’acord els capitalistes i els caps de les organitzacions obreres, no són viables, perquè estan per damunt de les forces del capitalisme ja decadent, pres en el seu conjunt. L’oligarquia financera, que fa magnífics negocis en el pitjor moment de la crisi, pot, segurament, acomodar-se amb la setmana de 40 hores, les vacances pagades, etc. Però centenars de milers de mitjans i petits industrials, sobre què es recolza el capital financer i sobre què aquest fa recaure ara les despeses del seu acord amb Blum, deuen, ja siga arruïnar-se dòcilment, ja siga tractar, al seu torn, de fer recaure les despeses de les reformes socials sobre els obrers i camperols, així com sobre els consumidors.
Certament, Blum ha desenvolupat més d’una vegada en la Cambra i en la premsa la seductora perspectiva d’una reanimació econòmic general i d’una circulació que s’estendria ràpidament, donant l’oportunitat de rebaixar considerablement els costos generals de producció amb el resultat de permetre, així, augmentar les despeses en força de treball sense elevar el preu de les mercaderies. És veritat que processos econòmics combinats semblants s’han vist més d’una vegada en el passat; tota la història del capitalisme ascendent està marcat per ells. L’única desgràcia és que Blum invoca per al futur un passat que ha partit sense possibilitat de retornar. Els polítics sotmesos a tals aberracions poden anomenar-se socialistes i fins i tot comunistes, en els fets miren no cap avant, sinó cap arrere, i açò és així perquè són els frens del progrés.
El capitalisme francès, amb el seu cèlebre “equilibri” entre l’agricultura i la indústria, s’ha endinsat en l’estadi del declivi després que Itàlia i Alemanya, però no d’una manera menys irresistible. Açò no és una frase d’una proclama revolucionària, sinó una realitat indiscutible. Les forces productives de França han sobrepassat els marcs de la propietat privada i de les fronteres de l’estat. La ingerència governamental en les bases del sistema capitalista no pot fer una altra cosa que ajudar a fer passar les falses despeses de la decadència d’unes classes a altres. A quines precisament? Quan el president del Consell socialista ha de realitzar negociacions sobre un repartiment més “equitatiu” de l’ingrés nacional, no troba, com ja ho hem escoltat, interlocutors més dignes que els representants de les dues-centes famílies. Tenint en les seues mans tots els ressorts fonamentals de la indústria, del crèdit i del comerç, els magnats de les finances fan recaure les despeses de l’acord sobre les “classes mitjanes”, obligant-les d’aqueixa forma a entrar en lluita amb els obrers. És ací on està actualment el nus de la situació.
Els industrials i els comerciants mostren als ministres els seus llibres de comptabilitat i diuen: “No podem”. El govern, recordant vells manuals d’economia política, respon: “Cal disminuir els costos de producció”. Però açò és més fàcil dir-ho que fer-ho. A més, millorar la tècnica, sota les actuals condicions significa augmentar l’atur i, en definitiva, aprofundir la crisi. Els obrers, per la seua banda, protesten contra el fet que l’augment dels preus, que comença, amenaça de devorar les seues conquistes. El govern ordena els prefectes iniciar la lluita contra la carestia. Però els prefectes saben per una llarga experiència que és molt més fàcil fer abaixar el to als diaris d’oposició que fer abaixar el preu de la carn. L’onada de carestia està ara enterament davant de nosaltres.
Els petits industrials, els petits comerciants i després de d’ells els camperols, també seran enganyats cada vegada més pel Front Popular, del qual esperaven la salvació immediata amb una espontaneïtat i una ingenuïtat majors que les dels obrers. La contradicció política fonamental del Front Popular resideix en el fet que els que estan al capdavant de la seua política del just medi, en temer “espantar” les classes mitjanes, no surten dels marcs del vell ordre social, és a dir de l’atzucac històric. No obstant, les anomenades classes mitjanes, no les seues cimes, naturalment, sinó les seues capes inferiors, que senten la falta de sortida a cada pas, no temen en absolut les decisions audaces; al contrari, les reclamen com un alliberament del llaç escorredor que les estrangula. “No esperen miracles de nosaltres!”, repeteixen els pedants que es troben en el poder. Però precisament sense “miracle”, és a dir sense decisions heroiques, sense una completa revolució en les relacions de propietat, sense concentració del sistema bancari, de les branques fonamentals de la indústria i del comerç exterior a mans de l’estat, no hi ha salvació per a la petita burgesia de la ciutat i del camp. Si les “classes mitjanes”, en nom de les quals fou edificat, precisament, el Front Popular, no troben audàcia en l’esquerra, aniran a buscar-la en la dreta. La petita burgesia tremola de febre, i inevitablement es llençarà d’una banda a l’altra. Mentre, el gran capital estimularà amb tota seguretat aqueix viratge, que ha de marcar el començament del feixisme a França, no sols com a organització semimilitar dels fills de bona família, amb automòbils i avions, sinó també com a vertader moviment de masses.
Els obrers han exercit al juny una grandiosa pressió sobre les classes dirigents, però no l’han portat fins al final. Han revelat el seu poder revolucionari, però també la seua feblesa: l’absència de programa i de direcció. Tots els fonaments de la societat capitalista (però també totes les seues úlceres incurables) han quedat al seu lloc. Ara s’ha obert el període de la contrapressió: repressió contra els agitadors d’esquerra, agitació cada vegada més maligna dels agitadors de dreta, temptatives d’augmentar els preus, mobilització d’industrials per a locauts massius. Els sindicats de França, que en vigílies de la vaga no assolien el milió de membres, s’apropen avui als quatre milions. Aquesta inusitada afluència massiva mostra quins sentiments animen les masses obreres. Ni tan sols pot considerar-se permetre que es faça recaure sobre elles els costos de les seues pròpies conquistes, sense lluita. Ministres i dirigents oficials exhorten incansablement els obrers a mantenir-se tranquils i a no impedir al govern que treballe per a resoldre els seus problemes. Però, atès que el govern, per la pròpia naturalesa de les coses, no pot resoldre cap problema, atès que les concessions de juny foren obtingudes gràcies a la vaga i no per mitjà d’una espera pacient, atès que cada nou dia revelarà la inconsistència del govern davant de la contraofensiva creixent del capital, les exhortacions monòtones perdran molt ràpidament la seua força persuasiva. La lògica de la situació, que sorgeix de la victòria de juny, més exactament, del caràcter semifictici d’aquesta victòria, obligarà els obrers a respondre al desafiament, és a dir a iniciar la lluita de nou. Aterrit per aquesta perspectiva, el govern es desplaça cap a la dreta. Davall la pressió immediata dels aliats radicals però, en definitiva, per exigència de les “dues-centes famílies”, el ministre socialista de l’Interior ha declarat en el Senat que, en avant, no seran tolerades les ocupacions de fàbriques, comerços i granges per part dels vaguistes. Una advertència d’aquest tipus, amb seguretat que no detindrà la lluita, però és capaç de donar-li un caràcter incomparablement més decisiu i més agut.
Una anàlisi absolutament objectiva, partint dels fets i no dels desigs, condueix així a la conclusió que de les dues bandes es prepara un nou conflicte social, que ha d’esclatar amb una inevitabilidad quasi mecànica. No és difícil determinar, des d’ara, en general, la naturalesa d’aquest conflicte. En tots els períodes revolucionaris de la història, es poden trobar dues etapes successives, estretament lligades l’una a l’altra: primer, hi ha un moviment “espontani” de les masses, que pren per sorpresa l’adversari i li arranca serioses concessions, o almenys, promeses; després de tot això, la classe dominant, sentint amenaçades les bases de la seua dominació, prepara la revenja. Les masses semivictorioses manifesten impaciència. Els caps tradicionals d’“esquerra”, presos d’improvís pel moviment, igual que els adversaris, esperen salvar la situació amb ajuda de l’eloqüència conciliadora i, al capdavall, perden la seua influència. Les masses entren en la nova lluita quasi sense direcció, sense programa clar i sense comprensió de les dificultats pròximes. Així, el conflicte, elevant-se inevitablement des de la primera victòria de les masses, condueix sovint a la seua derrota o a la seua semiderrota. No és molt probable que en la història de les revolucions es puga trobar una excepció a aquesta regla. La diferència (i no és petita) rau en el fet que en certs casos la derrota ha pres el caràcter d’un aixafament: així foren, per exemple, les jornades de juny de 1848 a França, que marcaren la fi de la revolució; en altres casos, la semiderrota fou només una etapa vers la victòria: és el paper que exercí, per exemple, la derrota dels obrers i soldats petersburgesos al juliol de 1917. Precisament, la derrota de juliol accelerà l’ascens dels bolxevics, els que no sols havien sabut apreciar la situació amb justesa, sense il·lusions i sense disfresses, sinó que, a més a més, no s’havien separat de les masses en els dies més difícils de fracàs, de víctimes i de persecucions.
Sí, la premsa conservadora analitza la situació amb maduresa. El capital financer i els seus òrgans polítics i militars auxiliars preparen la revenja amb un càlcul fred. En la direcció del Front Popular no hi ha més que espant i lluita interna. Els periòdics d’esquerra fan sermons. Els dirigents fan gàrgares amb frases; els ministres s’esforcen en demostrar a la Borsa que estan madurs per a dirigir l’estat. Tot açò vol dir que el proletariat entrarà en el conflicte pròxim no sols sense la direcció de les seues organitzacions tradicionals, com succeí al juny, sinó també contra elles. Mentre, encara no hi ha una nova direcció reconeguda per tots. Sota aquestes condicions, és difícil comptar amb una victòria immediata. L’intent d’avançar conduirà aviat a l’alternativa: ¿jornades de juny de 1848 o jornades de juliol de 1917? Dit amb d’altres paraules: aixafament per llargs anys, amb el triomf inevitable de la reacció feixista, o bé només una severa lliçó d’estratègia, com a resultat de la qual, la classe obrera haurà madurat incomparablement més, renovarà la seua direcció i prepararà les condicions de la victòria futura.
El proletariat francès no és un novell. Té darrere d’ell el nombre més gran de grans batalles històriques. Certament, a cada pas la nova generació haurà d’aprendre de la seua pròpia experiència; però no des del començament fins al final sinó, per dir-ho així, en un curs accelerat. Porta en els ossos una gran tradició que l’ajuda a escollir el camí. Ja al juny, els dirigents anònims de la classe en el seu despertar, han trobat, amb un magnífic tacte revolucionari, els mètodes i les formes de la lluïa. Actualment, el treball molecular de la consciència de la massa, no es deté ni una hora. Tot açò permet esperar que la nova capa de caps, no sols romanga fidel a la massa en els dies de l’inevitable i, versemblantment, massa pròxim conflicte, sinó que també sabrà retirar del combat, sense aixafament, l’exèrcit insuficientment preparat.
No és veritat que els revolucionaris de França estiguen interessats en què el conflicte s’accelere o que siga provocat “artificialment”: només obtusos cervells de policies poden pensar així. Els marxistes revolucionaris veuen el seu deure en açò: mirar clarament la realitat cara a cara i anomenar a cada cosa pel seu nom. Extreure a temps de la situació objectiva les perspectives per a la segona etapa, és ajudar els obrers d’avantguarda a no ser presos d’improvís i a aportar la major claredat possible a la consciència de les masses en lluita. És precisament en açò que consisteix actualment la vertadera tasca d’una direcció política seriosa.