Prefaci a l'edició francesa
Aquest fullet està constituït per articles escrits en diferents moments dels últims dos anys i mig. Per a dir-ho amb major precisió: des de l’ofensiva de la coalició feixista-bonapartista-reialista del 6 de febrer de 1934 fins a la grandiosa vaga de masses de finals de maig i inicis de juny de 1936. Que grandiós moviment polític! Els dirigents del Front Popular s’inclinen, per descomptat, a atribuir el moviment produït cap a l’esquerra a la clarividència i saviesa de la seua política. Però no és així. L’acord tripartit s’ha revelat com un factor de tercera línia en el desenvolupament de la crisi política. Comunistes, socialistes i radicals res han previst i res han dirigit: els esdeveniments han passat sobre els seus caps. El colp, inesperat per a ells, del 6 de febrer de 1934, obligà cadascun d’ells a fer a una banda les consignes i les doctrines del vespre i cercar la salvació en l’aliança amb els altres. La vaga de maig-juny de 1936, igualment inesperada, ha donat a aquest bloc parlamentari un colp mortal. Allò que podria aparèixer, davant d’una mirada superficial, com l’apogeu del Front Popular és, en realitat, la seua agonia.
Com les diferents parts del fullet han aparegut en distints moments, reflectint les diverses etapes de la crisi que travessa França, el lector trobarà en aquestes pàgines, inevitables repeticions. Eliminar-les significaria destruir completament la construcció de cadascuna de les parts i, el que és més important, privar tot el treball de la seua dinàmica, que reflecteix la dinàmica dels mateixos esdeveniments. L’autor ha preferit mantenir les repeticions. Elles poden, fins i tot, no tenir utilitat per al lector. Vivim en una època de liquidació general del marxisme en les direccions oficials del moviment obrer. Els prejudicis més vulgars serveixen actualment de doctrina oficial als dirigents polítics i sindicals de la classe obrera francesa. La veu del realisme revolucionari ressona, per contra, en aquesta acústica artificial, com la veu del “sectarisme”. Amb major raó cal repetir i repetir les veritats fonamentals de la política marxista davant de l’auditori dels obrers avançats.
En tals o quals afirmacions particulars de l’autor, el lector hi trobarà, potser, algunes contradiccions. No les hem eliminat. De fet, aqueixes suposades “contradiccions” sorgeixen simplement perquè s’han subratllat distints aspectes d’un únic fenomen, en diferents etapes del procés. Creiem que el fullet, en el seu conjunt, ha suportat la prova dels esdeveniments i, potser, es mostrarà capaç de facilitar la seua comprensió.
Els dies de la vaga general han tingut, sens dubte, el mèrit de renovar l’atmosfera estancada, putrefacta de les organitzacions obreres, purificant-les dels miasmes del reformisme i del patriotisme, en les seues varietats “socialista”, “comunista” i “sindicalista”. Per descomptat, açò no es produirà d’un sol colp ni per si sol. Estem davant una tossuda lluita ideològica sobre la base d’una aspra lluita de classes. Però la marxa futura de la crisi posarà en clar que només el marxisme permet captar a temps la trama dels esdeveniments i preveure el seu desenvolupament futur.
Els dies de febrer de 1934 marcaren la primera ofensiva seriosa de la contrarevolució unificada. Els dies de maig-juny de 1936 són el signe de la primera onada poderosa de la revolució proletària. Aquestes dues fites marquen dos camins possibles: l’italià i el rus. La democràcia parlamentària, en nom de la qual actua el govern Blum, quedarà reduïda a pols entre dues gegantines rodes de molí. Siguen quines siguen d’ara en avant les properes etapes, les combinacions i els reagrupaments transitoris, els fluxos i refluxos momentanis, els episodis tàctics, hom no pot escollir més que entre el feixisme i la revolució proletària. Tal és el sentit del present treball.
10 de juny de 1936
L. TROTSKI