FRONT POPULAR I COMITÈS D’ACCIÓ
(26 de novembre de 1935)
El “Front Popular” és una coalició del proletariat amb la burgesia imperialista, representada pel Partit Radical i d’altres podridures de la mateixa espècie i menor envergadura. La coalició s’estén al terreny parlamentari. En ambdós terrenys, el Partit Radical, que serva tota la seua llibertat d’acció, limita brutalment la llibertat d’acció del proletariat.
El mateix Partit Radical es troba en un procés de descomposició: cada nova elecció mostra que els electors l’abandonen per la dreta i per l’esquerra. Al contrari, els partits Socialista i Comunista (en absència d’un partit vertaderament revolucionari) es fan més forts. La tendència general de les masses treballadores, incloent-hi les masses petitburgeses, és per complet evident: cap a l’esquerra. L’orientació dels caps dels partits obrers no és menys evident: cap a la dreta.
Mentre que les masses, pel seu vot i per la seua lluita, volen derrocar el Partit Radical, els caps del Front Únic, per contra, aspiren a salvar-lo. Després d’haver guanyat la confiança de les masses obreres sobre la base d’un programa “socialista”, els dirigents dels partits obrers cedeixen voluntàriament la part del lleó d’aquesta confiança als radicals, en els que les masses no en tenen cap.
El “Front Popular”, en la seua forma actual, aixafa no sols la democràcia proletària sinó, també, la democràcia formal, és a dir burgesa. La majoria dels electors radicals no prenen part en la lluita dels treballadors i, en conseqüència, en el “Front Popular”. No obstant, el Partit Radical ocupa en aquest “Front” una posició no sols igual sinó privilegiada; els partits obrers són obligats a limitar la seua activitat segons el programa del Partit Radical. Aquesta idea és posada en pràctica despreocupadament pels cínics de L‘Humanité. Les últimes eleccions de senadors manifesten amb enorme claredat la situació privilegiada dels radicals en el Front Popular. Els caps del Partit Comunista es jacten obertament d’haver renunciat a alguns llocs que pertanyien de ple dret als obrers, a favor dels partits no proletaris. Açò significa, simplement, que el Front Únic ha restablert parcialment el cens electoral sobre la base d’afavorir la burgesia.
El “Front” és, per definició, l’organització directa i indirecta de la lluita. On es tracta de lluita, cada obrer val per una desena de burgesos, encara que siguen adherents al “Front Popular”. Des del punt de vista de la combativitat revolucionària del “Front”, els privilegis electorals haurien d’ésser atorgats no als burgesos radicals sinó als obrers. Però, en el fons, els privilegis no són necessaris. E1 “Front Popular” defensa la democràcia? Puix que comence per aplicar-la en els seus propis rengles. Açò significa: la direcció del “Front Popular” ha de reflectir directament i immediata la voluntat de les masses en lluita.
Com? Molt simplement: per mitjà d’eleccions. El proletariat no prohibeix a ningú que lluite junt amb d’ell contra el feixisme, el govern bonapartista de Laval, el complot militar dels imperialistes i totes les altres formes d’opressió i d’ignomínia. L’única cosa que exigeixen els obrers conscients als seus aliats vertaders o possibles, és que lluiten efectivament. Cada grup de població que participe realment en la lluita en una determinada etapa, i que estiga disposat a sotmetre’s a la disciplina comuna ha d’influenciar, amb el mateix dret, en la direcció del “Front Popular”.
Cada grup de dos-cents, cinc-cents o mil ciutadans que s’adhereixen al “Front Popular” en la ciutat, el barri, la fàbrica, el quarter o el camp, junt amb les accions de combat, ha d’elegir el seu representant en els comitès d’acció locals. Tots els participants de la lluita es comprometen a reconèixer la seua disciplina.
L’últim congrés de la Internacional Comunista, en la seua resolució sobre l’informe de Dimitrov, s’ha pronunciat per la creació de comitès d’acció elegits com a suport de masses del “Front Popular”. Aquesta és, per cert, l’única idea progressiva de tota la resolució. Però és precisament per això que els stalinistes no fan res per la seua realització. No poden decidir-se a fer-ho sense trencar la col·laboració de classes amb la burgesia.
És veritat que poden participar en les eleccions dels comitès d’acció, no sols els obrers sinó, també, els empleats, els funcionaris, els veterans, els artesans, els petits comerciants i els petits camperols. És d’aquesta manera que els comitès d’acció poden ésser el millor instrument per a les tasques de la lluita per conquistar la influència sobre la petita burgesia. Però, per contra, fan extremadament difícil la col·laboració de la burocràcia obrera amb la de la burgesia. No obstant, el “Front Popular”, en la seua forma actual, no és una altra cosa que l’organització de la col·laboració de classes entre els explotadors polítics del proletariat (reformistes i stalinistes) i els explotadors de la petita burgesia (radicals). Autèntiques accions de masses dels comitès d’acció han d’expulsar automàticament els negociants burgesos (radicals) del “Front Popular” i així fer saltar per l’aire la política criminal, dictada per Moscou.
No obstant, seria erroni creure que n’hi ha prou amb cridar a les masses per a les eleccions dels comitès d’acció, per a un dia i hora fixats i sobre la base d’estatuts determinats. Semblant manera d’abordar la qüestió seria purament burocràtica i, en conseqüència, estèril. Els obrers únicament poden elegir comitès d’acció en el cas en què participen ells mateixos en una acció i comproven la necessitat d’una direcció revolucionària.
No es tracta d’una representació democràtica de totes i no importa quines masses, sinó d’una representació revolucionària de les masses en lluita. El comitè d’acció és l’aparell de la lluita. És inútil tractar de suposar per endavant quines capes de treballadors estaran lligades a la creació dels comitès d’acció: les fronteres de les masses que lluiten es determinaran en la mateixa lluita.
L’enorme perill a França consisteix en el fet que l’energia revolucionària de les masses, desgastada a poc a poc en explosions aïllades, com en Toulon, en Brest, a Limoges, deixe lloc a l’apatia. Només traïdors conscients o cervells desesperadament obtusos poden creure que, en la situació actual, es pot mantenir les masses en la immobilitat fins que els caiguen regals des d’alt del govern del “Front Popular”. Les vagues, les manifestacions, les escaramusses dels carrers, els aixecaments directes, són per complet inevitables en la situació actual. La tasca del partit proletari consisteix, no en frenar i paralitzar aqueixos moviments sinó en unificar-los i donar-los una força major.
Els reformistes, i sobretot els stalinistes, temen espantar els radicals. L’aparell del Front Únic exerceix, envers els moviments espontanis de les masses, el paper completament conscient de desorganitzador. I les esquerres, del tipus de Marceau Pivert, no fan sinó protegir aquest aparell de la còlera de les masses. Únicament es pot salvar la situació si s’ajuda les masses en lluita, en el procés de la mateixa lluita, a crear un nou aparell que responga a les necessitats del moment. En açò precisament, resideix la funció dels comitès d’acció.
Durant la lluita en Toulon i en Brest, els obrers hagueren creat sense vacil·lacions una organització local de combat, si hom els hagués cridat a fer-ho. L’endemà de la sagnant repressió de Limoges, els obrers i una part considerable de la petita burgesia haurien manifestat, sens dubte, la seua disposició a crear comitès elegits per a investigar els esdeveniments sagnants i evitar-los en el futur. Durant el moviment en els quarters que es produí aquest estiu contra el rabiot (prolongació del servei militar), els soldats haurien elegit sense vacil·lar comitès d’acció de companyia, de regiment i de guarnició si hom els hagués indicat aqueix camí. A cada pas es presenten i es presentaran casos semblants. Amb major freqüència a escala local, amb menor a escala nacional. La tasca consisteix en el fet que no cal deixar passar una sola d’aqueixes ocasions. La primera condició per a açò: comprendre hom mateix clarament el significat dels comitès d’acció, com l’únic mitjà de trencar la resistència contrarevolucionària dels aparells dels partits i sindicats.
¿Significa açò que els comitès d’acció reemplacen les organitzacions dels partits i sindicats? Seria absurd plantejar la qüestió d’aquesta manera. Les masses entren a la lluita amb totes les seues idees, agrupaments, tradicions i organitzacions. Els partits continuen vivint i lluitant. En les eleccions per als comitès d’acció, cada partit tractarà naturalment, de fer triomfar als seus partidaris. Els comitès d’acció prendran les seues resolucions per majoria de vots amb tota llibertat, per als partits i fraccions, d’agrupar-se. En relació amb els partits, els comitès d’acció poden ésser anomenats parlaments revolucionaris: els partits no són exclosos, per contra, se’ls suposa necessaris; al mateix temps, són controlats en l’acció i les masses aprenen a alliberar-se de la influència dels partits putrefactes.
Açò vol dir que els comitès d’acció són soviets? Sota determinades condicions, els comitès d’acció poden esdevenir soviets. No obstant, seria erroni anomenar-los amb aqueix nom. Avui, en 1935, les masses populars estan acostumades a lligar el nom de soviet amb la idea del poder ja conquistat. Però el moment d’açò encara no està pròxim a França. En els seus primers passos, els soviets a Rússia no eren en absolut allò que arribaren a ésser després i, fins i tot, portaven ben sovint en aqueixa època el modest nom de comitès obrers o de comitès de vaga.
Els comitès d’acció, en el seu estadi actual, tenen per tasca la d’unificar la lluita defensiva de les masses treballadores a França i també donar a aqueixes masses la consciència de la seua pròpia força per a l’ofensiva futura. ¿La cosa acabarà en vertaders soviets? Això depèn de saber si la situació critica actual a França es desenvoluparà o no fins a la seua conclusió revolucionària. Açò no depèn només, per descomptat, de la voluntat de l’avantguarda revolucionària sinó, també, d’una sèrie de condicions objectives. En tot cas, el moviment de masses que actualment xoca amb la barrera del “Front Popular” no avançarà sense els comitès d’acció.
Tasques com ara la creació de la milícia obrera, l’armament dels obrers, la preparació de la vaga general, quedaran en el paper, Si la mateixa massa no es compromet en la lluita, per mitjà dels seus òrgans responsables. Només aqueixos comitès d’acció sorgits de la lluita poden assegurar la vertadera milícia, comptant no ja amb milers, sinó amb desenes de milers de combatents. Ningú sinó els comitès d’acció, comprenent-hi els centres principals del país, podrà escollir el moment de passar a mètodes més decidits de lluita, la direcció de la qual els pertanyerà de ple dret.
De les consideracions fetes més amunt se’n desprèn una sèrie de conclusions per a l’activitat política dels revolucionaris proletaris a França. La primera d’aquestes conclusions concerneix l’autoanomenada “esquerra revolucionària”. Aquest agrupament està caracteritzat per una total incomprensió de les lleis del moviment de masses. Els centristes parlotegen bells discursos sobre les “masses”, però s’orienten sempre cap a l’aparell reformista. Repetint tal o qual consigna revolucionària, Marceau Pivert les subordina al principi abstracte de la “unitat orgànica”, que, en els fets, prova ser la unitat amb els patriotes contra els revolucionaris.
Mentre que per a les masses revolucionàries la qüestió de vida o mort és trencar la resistència dels aparells socialpatriotes units, els centristes d’esquerra consideren la “unitat” d’aqueixos aparells com un bé absolut, per damunt dels interessos de la lluita revolucionària. Únicament aquell que ha comprés fins al final la necessitat d’alliberar les masses de la direcció traïdora dels socialpatriotes, pot construir els comitès d’acció. No obstant, Pivert s’enganxa a Zyromski, qui s’enganxa a Blum, qui, junt amb Thorez, s’enganxa a Herriot, que s’enganxa a Laval. Pivert, entra en el sistema del “Front Popular” (no és per res que l’Esquerra Revolucionària ha votat en l’últim Consell Nacional per la vergonyosa resolució de Blum) i el “Front Popular”, entra com a la seua ala en el règim bonapartista de Laval. L’enfonsament del règim bonapartista és inevitable. Si la direcció del Front Popular (Herriot-Blum-Cachin-Thorez-Zyromski-Pivert) arriba a mantenir-se durant el pròxim període decisiu, llavors el règim bonapartista, inevitablement, cedirà el lloc al feixisme.
La condició de la victòria del proletariat és la liquidació de la direcció actual. La consigna de “unitat” es converteix, sota aquestes condicions, no ja en una estupidesa sinó en un crim. Cap unitat amb els agents de l’imperialisme francès i de la Societat de les Nacions. A la seua pèrfida direcció, cal oposar-hi els comitès d’acció revolucionaris. No poden construir-se aqueixos comitès més que desemmascarant implacablement la política contrarevolucionària de l’autoanomenada “Esquerra Revolucionària” amb Marceau Pivert al capdavant. Les il·lusions i dubtes al respecte no poden tenir, per descomptat, lloc als nostres rengles.