PERQUÈ LA QUARTA INTERNACIONAL
La fallida de la Internacional Comunista
La lliçó del Sarre
El programa de la Internacional Comunista
Bela Kun, cap de la Internacional Comunista
La unitat orgànica
Dictadura del proletariat
Adaptació a la burocràcia stalinista
La IVª Internacional
Jacques Doriot o el ganivet sense fulla
PERQUÈ LA QUARTA INTERNACIONAL
La fallida de la Internacional Comunista
En la seua lletra al Consell Nacional del Partit Socialista, el Comitè Central del Partit Comunista ha proposat, coma a base per a la unificació, “el programa de la Internacional Comunista, que ha conduït a la victòria del socialisme en l’URSS, ara que el programa de la II Internacional no ha resistit la tràgica prova de la guerra i ha conduït al dolorós resultat d’Alemanya i d’Àustria”. Que la II Internacional ha fracassat, els revolucionaris ho han proclamat des d’agost de 1914. Tots els esdeveniments posteriors no han fet més que confirmar aquesta apreciació. Però mostrant la incontestable fallida de la socialdemocràcia en Alemanya i Àustria, els stalinistes obliden respondre a una pregunta: què succeí amb les seccions alemanya i austríaca de la Internacional Comunista? El Partit Comunista Alemany s’ha enfonsat davant de la prova històrica tan ignominiosament com la socialdemocràcia alemanya. Per què? Els obrers alemanys volien lluitar i creien que “Moscou” els menaria al combat; es dirigien sense parar cap a l’esquerra. El Partit Comunista Alemany creixia ràpidament; a Berlín, superava numèricament la socialdemocràcia. Però es trobà assolat interiorment abans que arribés l’hora de la prova. L’ofec de la vida interior, la voluntat de manar en compte de convèncer, la política de zig-zags, el nomenament de dirigents des de dalt, el sistema de mentida, d’engany a les masses, tot açò desmoralitzà el partit fins a la molla de l’os. Quan s’apropà el perill, el partit es trobà fet un cadàver. És impossible esborrar aqueix fet de la història.
Després de la vergonyosa capitulació de la Internacional Comunista a Alemanya, els bolxevics leninistes proclamaren sense dubtar un moment: la Tercera Internacional ha mort! No cal recapitular totes les injúries que ens llençaren tots els stalinistes de tots els països. L‘Humanité, encara després de l’adveniment definitiu de Hitler, afirmava número rere número: “No hi ha derrota en Alemanya”, “Només els renegats poden parlar de derrota”, “El Partit Comunista alemany creix hora rere hora”, “El partit de Thaelmann es prepara per a la presa del poder”. Res té de sorprenent que aquestes fanfarronades criminals després de la major catàstrofe històrica hagen desmoralitzat encara més les altres seccions de la Internacional Comunista: una organització que ha perdut la capacitat d’aprendre de la seua pròpia derrota està irremeiablement condemnada.
La lliçó del Sarre
La prova no trigà. El plebiscit del Sarre fou muntat, per així dir-ho, per a mostrar quines restes de confiança en la Segona i en la Tercera Internacional servava el proletariat alemany. He aquí els resultats: posades davant de la necessitat d’escollir entre la violència triomfant de Hitler i la putrefacta impotència dels partits obrers en fallida, les masses donaren a Hitler el 90% dels vots i al front comú de la Segona i Tercera Internacional (si s’exceptuen la burgesia jueva, els negociants interessats, els pacifistes, etc.) probablement no més del 7%. Tal és el balanç comú del reformisme i del stalinisme. Pitjor per a qui no ha comprés la lliçó!
Les masses treballadores han votat Hitler perquè no veien un altre camí. Els partits que durant desenes d’anys les havien despertat i reunit en nom del socialisme, les han enganyat i traït. Heus aquí la conclusió comuna a què han arribat els treballadors! Si a França la bandera de la revolució socialista s’hagués aixecat ben alta, el proletariat del Sarre hauria dirigit la seua vista cap a l’Oest i hauria posat la solidaritat de classe per damunt de la solidaritat nacional. Però, ai!, el gall francès no anuncià al poble sarrès una aurora revolucionària. Encara que sota la cobertura del Front Únic, a França es porta avant la mateixa política de debilitat, d’indecisió, de marcar el pas en el mateix lloc, de falta de confiança, que portà a la pèrdua la causa del proletariat alemany. És per això que el plebiscit sarrès no sols és la prova dels resultats de la catàstrofe alemanya sinó, també, una temible advertència per al proletariat francès. Pitjor per als partits que llisquen sobre la superfície dels esdeveniments, es bressolen amb paraules, esperen miracles i permeten l’enemic mortal organitzar-se impunement, armar-se, ocupar les posicions avantatjoses i escollir el moment més favorable per a descarregar el colp decisiu!
Heus aquí què ens diu la lliçó del Sarre.
El programa de la Internacional Comunista
Nombrosos reformistes i centristes (és a dir, aquells que vacil·len entre el reformisme i la revolució), virant a l’esquerra, assagen ara de gravitar vers la Internacional Comunista: alguns d’ells, sobretot obrers, esperen sincerament trobar en el programa de Moscou el reflex de la Revolució d’Octubre; altres, sobretot funcionaris, s’esforcen simplement per fer amistat amb la poderosa burocràcia soviètica. Abandonem els arribistes a la seua pròpia sort. Però als socialistes que sincerament esperen trobar en la Internacional Comunista una direcció revolucionària, els diem: s’equivoquen cruelment! No coneixen bé la història de la Internacional Comunista que, en els darrers deu anys, és la història dels errors, de les catàstrofes, de les capitulacions i de la degeneració burocràtica.
El programa actual de la Internacional Comunista fou adoptat en el VI Congrés, en 1928, després de l’aixafament de la direcció leninista. Entre el programa actual i aquell amb què el bolxevisme assolí la victòria de 1917, hi ha un abisme. El programa del bolxevisme partia del punt de vista que la sort de la revolució d’Octubre és inseparable de la sort de la revolució internacional. El programa de 1928, malgrat totes les seues frases “internacionalistes”, parteix de la perspectiva de la construcció independent del socialisme a l’URSS. El programa de Lenin deia “Sense revolució a Occident i en Orient estem vençuts”. Aqueix programa, per la seua pròpia essència, excloïa la possibilitat de sacrificar els interessos del moviment obrer mundial als interessos de l’URSS. El programa de la Internacional Comunista significa en la pràctica: es pot i s’ha de sacrificar els interessos de la revolució proletària a França als interessos de l’URSS (en realitat, als interessos de les combinacions diplomàtiques de la burocràcia soviètica). El programa de Lenin ensenyava: el burocratisme soviètic és el pitjor enemic del socialisme; reflectint la pressió de les forces i de les tendències burgeses sobre el proletariat, el burocratisme pot conduir al renaixement de la burgesia; l’èxit contra l’assot del burocratisme únicament pot ésser assegurat mitjançant la victòria del proletariat europeu i mundial. Contràriament a açò, el programa actual de la Internacional Comunista diu: el socialisme pot ser construït independentment dels èxits i fracassos del proletariat mundial, sota la direcció de la infal·lible i omnipotent burocràcia soviètica; tot aquell que es dirigeix contra la seua infal·libilitat és contrarevolucionari i mereix ésser exterminat.
En l’actual programa de la Internacional Comunista hi ha, per descomptat, moltes expressions, formules, frases preses en préstec del programa de Lenin (la burocràcia conservadora del Termidor i del Consolat utilitzà també en França la terminologia dels Jacobins); però en el fons aqueixos dos programes s’exclouen mútuament. Pràcticament, en efecte, la burocràcia stalinista ha reemplaçat, des de fa molt de temps, el programa de la revolució proletària internacional per un programa de reformes soviètiques nacionals. Dispersant i debilitant el proletariat mundial amb la seua política, que és una barreja d’oportunisme i d’aventurerisme, la Internacional Comunista soscava, d’aquesta manera, els interessos fonamentals de l’URSS. Estem a favor de l’URSS, però contra la burocràcia usurpadora i el seu instrument cec, la Internacional Comunista.
Bela Kun, cap de la Internacional Comunista
Manuilski, ahir cap de la Internacional Comunista, s’ha ofegat sense deixar rastres en el “tercer període”. Manuilski fou reemplaçat, sense que els interessats tingueren la menor part en el canvi, per Bela Kun. Sobre aquest nou sobirà de la Internacional Comunista és necessari dir algunes paraules. Com a presoner de guerra hongarès a Rússia, Bela Kun, a semblança de molts altres presoners, es feu comunista i, al seu retorn a Hongria, cap d’un petit partit. La postració del govern del comte Karoly davant de l’Entente s’acabà per mitjà de la transmissió consentida i pacífica del poder als partits obrers, sense cap revolució.
Els comunistes del partit de Bela Kun s’afanyaren a unir-se amb els socialdemòcrates. Inspirador de l’Hongria soviètica, Bela Kun donà proves d’una completa incapacitat, sobretot en la qüestió camperola, la qual cosa conduí ràpidament a l’enfonsament dels soviets. Tornat com a exiliat a l’URSS, Bela Kun exercí sempre papers de tercer pla, perquè no gaudia en absolut de la confiança política de Lenin. És conegut l’extremadament violent discurs de Lenin al Ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, en vespres del III Congrés: quasi cada frase recordava les “favades de Bela Kun”. En el meu fullet sobre la direcció de la internacional Comunista he contat com Lenin m’explicà el seu atac violent contra Bela Kun: “Cal ensenyar la gent a no tenir confiança en ell”. Des d’aquell temps, no sols no ha après res Bela Kun, sinó que inclús ha oblidat allò de poc que havia assimilat a l’escola de Lenin. Es pot veure en quina mesura aquest home està fet per al paper de cap de la Internacional Comunista i, en especial, del proletariat francès.
La unitat orgànica
Admetem que el Partit Comunista, malgrat tot, continue creixent encara. No gràcies a la seua política, sinó malgrat ella. Els esdeveniments empenten els obrers cap a l’esquerra i el Partit Comunista, tanmateix el seu viratge oportunista, continua essent per a les masses l’“extrema esquerra”. El creixement numèric del Partit Comunista, no obstant, no porta en si la menor garantia per al futur: com hem dit, el Partit Comunista alemany cresqué fins al moment mateix de la capitulació i molt més veloçment.
En tot cas, el fet que existisquen dos partits obrers, la qual cosa fa absolutament necessària, davant del perill comú, una política de Front Únic, basta per a explicar les aspiracions dels obrers a la unitat orgànica. Si hi hagués a França un partit revolucionari conseqüent, seríem resolts adversaris de la fusió amb el partit oportunista. Sota les condicions de l’exacerbació de la crisi social, el partit revolucionari, en lluita contra el reformisme, reuniria infal·liblement sota la seua bandera la majoria indiscutible dels obrers. El problema històric no és unir mecànicament totes les organitzacions, que representen diferents estadis de la lluita de classes, sinó reunir el proletariat en la lluita i per a la lluïa. Es tracta de dos problemes completament distints, i fins i tot a vegades contradictoris.
Però és un fet que a França no hi ha partit revolucionari. La lleugeresa amb què el Partit Comunista (sense la menor discussió) ha passat de la teoria i de la pràctica del “socialfeixisme” al bloc amb els radicals i al rebuig de les tasques revolucionàries, en nom de les “reivindicacions immediates”, confirma que l’aparell del partit està completament rosegat pel cinisme i la base desorientada i desacostumada a pensar. És un partit malalt.
Hem criticat massa obertament la posició de la S.F.I.O. com per a no repetir el que ja hem dit més d’una vegada. Però és indiscutible, malgrat tot, que l’ala esquerra, revolucionària, de la S.F,I.O. es converteix a poc a poc en el laboratori en què es formen les consignes i els mètodes de la lluita proletària. Si aqueixa ala es fortifica i es trempa, podrà arribar a ésser el factor decisiu per a actuar sobre els obrers comunistes. Només per aquest camí és possible la salvació. En cas contrari, la situació estaria definitivament perduda, si l’ala revolucionària del Partit Socialista caigués en el sistema d’engranatges que amb el nom d’aparell de la Internacional Comunista serveix per a trencar les columnes vertebrals i les personalitats, per a fer perdre l’hàbit de pensar i per a ensenyar a obeir cegament; aquest sistema és francament funest per a formar revolucionaris.
“Estan vostès contra la unitat orgànica?”, ens preguntaran, no sense indignació alguns camarades.
No, no estem contra la unitat. Però estem contra el fetitxisme, la superstició i l’encegament. La unitat no resol res per si sola. La socialdemocràcia austríaca reunia al seu voltant gairebé tot el proletariat, però només per a portar-lo a la derrota. El Partit Obrer Belga té tot el dret de dir-se l’únic partit del proletariat, però això no impedeix que vaja de capitulació en capitulació. Només persones d’una ximpleria sense esperances poden esperar que el Partit Laborista, que domina completament entre el proletariat britànic, siga capaç d’assegurar-li la victòria. Allò que decideix no és la unitat en si mateixa, sinó el seu contingut polític real.
Si avui mateix la S.F.I.O. s’unís al Partit Comunista, açò no asseguraria la victòria més del que l’assegura el Front Únic: només una justa política revolucionària pot donar la victòria. Però estem disposats a reconèixer que la unificació facilitaria, sota les actuals condicions, el reagrupament i la reunió dels elements vertaderament revolucionaris dispersos en ambdós partits. És en aquest sentit (i només en aquest sentit) que la unificació podria ser un pas avant.
Però la unificació (diguem-ho ací mateix) seriosa un pas arrere, pitjor encara, un pas cap a l’abisme, si la lluita contra l’oportunisme en el partit unificat es dirigís seguint el camí de la Internacional Comunista. L’aparell stalinista és capaç d’explotar una revolució victoriosa, però és orgànicament incapaç d’assegurar la victòria d’una nova revolució. És conservador fins a la molla de l’os. Repetim-ho una vegada més: la burocràcia soviètica té tant que veure amb l’antic partit bolxevic com la burocràcia del Directori i del Consolat amb el jacobinisme.
La unificació dels dos partits únicament ens farà avançar si està lliure d’il·lusions, d’encegament i de pur engany. Per tal de no caure víctimes de la malaltia de la Internacional Comunista, els socialistes d’esquerra necessiten una seriosa inoculació de leninisme. És precisament per açò que, entre altres, nosaltres seguim amb un ànim tan atent i crític l’evolució dels grups d’esquerra. Alguns se senten ofesos per nosaltres. Però pensem que en el terreny revolucionari les regles de responsabilitat són incomparablement més importants que les regles de cortesia. La critica dirigida contra nosaltres, també l’apreciem des d’un punt de vista revolucionari i no sentimental.
Dictadura del proletariat
Zyromski, en una sèrie d’articles, ha intentat indicar els principis fonamentals del futur partit unificat. Aquesta és una qüestió molt més seriosa que repetir frases generals sobre la unitat, a la manera de Lebas. Malauradament, Zyromski dóna en els seus articles un pas des del centrisme reformista, no cap al leninisme sinó vers el centrisme burocràtic (stalinisme). Açò apareix del mode més clar, com ho anem a demostrar, en la qüestió de la dictadura del proletariat.
Per alguna raó, Zyromski repeteix amb particular insistència en una sèrie d’articles (invocant d’altra banda Stalin com a font original) la idea que “la dictadura del proletariat mai pot ésser considerada com a un objectiu”. Com si existiren en qualsevol part del món teòrics insensats que pensaren que la dictadura del proletariat és un “objectiu en si mateix”! Però en aquestes estranyes repeticions, hi ha una idea: Zyromski demana disculpes per endavant, per dir-ho així, als dretans, per voler la dictadura. Malauradament, és difícil establir la dictadura si hom comença demanant disculpes.
Molt pitjor, no obstant, és la idea següent: “Aquesta dictadura del proletariat... ha d’afluixar-se i transformar-se progressivament en democràcia proletària a mesura que es desenvolupa l’edificació socialista”. En aquestes poques línies, hi ha dos profunds errors de principi. La dictadura del proletariat s’hi oposa a la democràcia proletària. No obstant, la dictadura del proletariat per la seua pròpia essència, pot i ha de ser la suprema expansió de la democràcia proletària. Per a realitzar una grandiosa revolució social, el proletariat necessita la manifestació suprema de totes les seues forces i de totes les seues capacitats: s’organitza democràticament precisament per tal d’acabar amb els seus enemics. La dictadura, segons Lenin, ha d’“ensenyar a cada cuinera a dirigir’ l’estat”. L’espasa de la dictadura està dirigida contra els enemics de classe; la base de la dictadura està constituïda per la democràcia proletària.
Per a Zyromski, la democràcia proletària ve a reemplaçar la dictadura “a mesura que es desenvolupa l’edificació socialista”. Es tracta d’una perspectiva absolutament falsa. A mesura que la societat burgesa es transforma en societat socialista, la democràcia socialista va desapareixent amb la dictadura, perquè el mateix estat va desapareixent. En la societat socialista no hi haurà lloc per a la “democràcia proletària”; en primer lloc, per absència de proletariat i, en segon lloc, per absència de la necessitat de la violència estatal. És per això que el desenvolupament de la societat socialista ha de significar no la transformació de la dictadura en democràcia, sinó la seua dissolució comuna en l’organització econòmica i cultural de la societat socialista.
Adaptació a la burocràcia stalinista
No ens hauríem detingut en aquest error, si el mateix hagués tingut un caràcter purament teòric. En realitat, darrere d’ell s’amaga un intent polític. Zyromski intenta adaptar al règim actual de la burocràcia soviètica la teoria de la dictadura del proletariat que, segons la seua mateixa confessió, ha pres prestada de Dan. D’altra banda, tanca els ulls conscientment davant d’aquesta qüestió: ¿per què, malgrat els enormes èxits econòmics de l’URSS, la dictadura proletària no evoluciona vers la democràcia sinó cap a un burocratisme monstruós, que pren definitivament el caràcter d’un règim personal? ¿Per què, “a mesura que es desenvolupa l’edificació socialista”, s’ofega el partit, s’ofeguen els soviets, s’ofeguen els sindicats? És impossible contestar aquestes preguntes sense una crítica decidida del stalinisme. Però açò és precisament el que Zyromski vol evitar a qualsevol preu.
Emperò, el fet que una burocràcia independent i descontrolada haja usurpat la defensa de les conquistes socials de la revolució proletària, testimonia que estem davant d’una dictadura malalta, en degeneració, que si se la deixa abandonada a si mateixa, menarà no a la “democràcia proletària”, sinó a l’enfonsament complet del règim soviètic.
Únicament la revolució a Occident pot salvar de la ruïna la Revolució d’Octubre. La teoria del “socialisme en un sol país” és falsa en totes les seues bases. El programa de la Internacional Comunista no val més. Adoptar aqueix programa, significaria fer descarrilar el tren de la revolució internacional. La primera condició per a l’èxit del proletariat francès és la completa independència de la seua avantguarda respecte de la burocràcia soviètica, nacional i conservadora. Per descomptat, el Partit Comunista té dret a proposar el programa de la Internacional Comunista com a base de la unificació: no pot oferir-ne un altre. Però els marxistes revolucionaris, conscients de la seua responsabilitat per la sort del proletariat, han de sotmetre el programa de Bukharin-Stalin a una critica implacable. La unitat és una cosa magnífica, però no sobre una base podrida. La tasca progressiva consisteix en reunir els obrers socialistes i comunistes sobre la base del programa internacional de Marx i de Lenin. Els interessos del proletariat mundial, al igual que els interessos de l’URSS (no hi ha diferència entre els dos), exigeixen la mateixa lluita contra el reformisme i contra el stalinisme.
La IVª Internacional
Les dues Internacionals, no sols la Segona sinó també la Tercera, estan malaltes fins als molls dels ossos. Hi ha proves històriques, que no menteixen. Els grans esdeveniments (Xina, Anglaterra, Alemanya, Àustria, Espanya) han donat el seu veredicte. Davant d’aqueix veredicte, confirmat en el Sarre, ja no hi ha apel·lació possible. La construcció d’una nova Internacional, que es recolze en la tràgica experiència dels darrers deu anys, està a l’ordre del dia. Naturalment, aquesta tasca grandiosa està estretament lligada a tota la marxa de la lluita de classe del proletariat, en especial, a la lluita contra el feixisme a França. Per a vèncer l’enemic, l’avantguarda del proletariat ha d’assimilar els mètodes marxistes revolucionaris, incompatibles amb l’oportunisme i amb el stalinisme. Aconseguirà complir aquesta tasca? Fa temps, Engels escrigué: “els francesos sempre mostren el millor de si mateixos en la proximitat dels combats”. Esperem que aquesta vegada justifiquen àmpliament l’apreciació del nostre gran mestre. Però la victòria del proletariat francès únicament pot concebre’s si, del foc de la lluita, sorgeix un partit vertaderament revolucionari, que es convertisca en la pedra angular de la nova Internacional. Aquesta seria la via mes curta, la més avantatjosa, la més favorable per a la revolució internacional.
Seria una estupidesa afirmar que està assegurada. Si la victòria és possible, la derrota, lamentablement, tampoc està exclosa. La política actual del Front Únic, com la de les dues organitzacions sindicals, no facilita sinó que obstaculitza la victòria. És absolutament evident que en cas d’aixafament del proletariat francès els seus dos partits desapareixerien definitivament de l’escena. La necessitat d’una nova Internacional, fundada sobre noves bases, es faria aleshores evident per a tot obrer. Però també és absolutament evident que l’edificació de la IVª Internacional, en cas de triomf del feixisme a França, trobaria més obstacles, aniria amb extrema lentitud i el centre de tot el treball revolucionari passaria, segons tot ho indica, a Amèrica.
Així, les dues variants històriques (la victòria i la derrota del proletariat francès) menen, igualment malgrat que amb ritmes diferents, pel camí de la IVª Internacional. És precisament aquesta tendència històrica la que expliquen els bolxevics leninistes. L’aventurerisme en totes les seues formes ens és estrany. No es tracta de “proclamar” artificialment la IVª Internacional, sinó de construir-la sistemàticament. Cal mostrar i demostrar als obrers avançats, per mitjà de l’experiència dels esdeveniments, que els programes i els mètodes de les dues internacionals es troben en contradicció insuperable amb les exigències de la revolució proletària i que aqueixes contradiccions no tendeixen a desaparèixer sinó que, per contra, creixen sense parar. D’Aquesta anàlisi sorgeix l’única línia general possible: cal preparar teòricament i pràctica la IVª Internacional.
Jacques Doriot o el ganivet sense fulla
Al febrer s’ha realitzat una conferència internacional de diverses organitzacions que no pertanyen ni a la II ni a la III Internacional! (dos partits holandesos, el S.A.P. alemany, l’I.L.P. britànic, etc.). A excepció dels holandesos, que tenen les posicions del marxisme revolucionari, tots els altres participants representen diferents varietats (en la seua majoria, força conservadores) del centrisme. J. Doriot, que hi ha participat, escriu en el seu informe: “En el moment en què la crisi del capitalisme aporta l’estrepitosa verificació de les tesis del marxisme... els partits creats en nom del marxisme, siga per la II o per la III Internacional, han fracassat tots en la seua missió”. No ens detindrem sobre el fet que el mateix Doriot, en el curs d’una lluita de deu anys contra l’Oposició d’Esquerra, ajudà a descompondre la Internacional Comunista. No recordarem, en particular, el trist paper de Doriot respecte a la revolució Xina. Prenguem nota simplement que al febrer de 1935, Doriot ha comprés i reconegut el fracàs de la II i de la III Internacional. ¿N’extrau la necessitat de construir la nova Internacional? Fer semblant suposició seria conèixer malament el que és el centrisme. Sobre la idea de la nova Internacional, Doriot escriu: “Aquesta idea del trotskisme ha estat formalment condemnada per la Conferència”. Doriot es deixa arrossegar per l’entusiasme, quan parla de la “condemnació formal”, però és cert que la Conferència, contra els dos delegats holandesos, ha refusat la idea de La IVª Internacional. ¿Quin és, així, el programa real de la Conferència? No tenir-ne cap. En el seu treball quotidià, els participants de la Conferència es mantenen al marge de les tasques internacionals de la revolució proletària i hi pensen molt poc. Però, cada any i mig, realitzen un congrés per tal d’alleujar els seus cors i declarar: “La II i la III Internacionals han fracassat”. Després d’haver sacsejat tristament els seus caps, se separen. Més bé caldria nomenar aquesta “organització”: Buró per a la celebració anual d’un servei fúnebre per la II i la III Internacional.
Aquestes venerables persones creuen ser “realistes”, “tàctics” i potser fins i tot “marxistes”. No fan més que repartir aforismes: “No cal anticipar-se”, “Les masses encara no han comprés” etc. Però, si és així, ¿per què s’anticipen vostès mateixos constatant la fallida de les dues Internacionals, si les masses encara no ho han comprés? I les masses que ho han comprés (sense la seua ajuda) voten per... Hitler (Sarre). ¿Vostès subordinen la preparació de la IVª Internacional a un “procés històric”? Els marxistes s’han esforçat sempre per estar al capdavant del procés històric. Quina part representen exactament vostés?
“Les masses no han comprés encara”. Però les masses no són homogènies. Les idees noves són assimilades primer pels elements avançats i, mitjançant ells, penetren en les masses. ¿Si vostès mateixos, savis altius, han comprés la necessitat i la ineluctabilitat de la IVª Internacional, com poden, doncs, ocultar aquesta conclusió a les masses? Pitjor encara: després d’haver reconegut el fracàs de les Internacionals existents, Doriot “condemna” (! ! !) la idea d’una nova Internacional. ¿Quina perspectiva pràctica dóna, doncs, a l’avantguarda revolucionària? Cap! Però açò significa sembrar la confusió, el desordre i la desmoralització.
Tal és la naturalesa del centrisme. Cal comprendre aquesta naturalesa fins al final. Sota la pressió de les circumstàncies, un centrista pot anar molt lluny en l’anàlisi, l’apreciació, la critica: en aquest terreny, els caps del S.A.P. que dirigiren la conferència de què acabem de parlar, repeteixen força escrupolosament molt del que els bolxevics leninistes han dit fa dos, tres o deu anys. Però el centrista sempre es deté temorosament davant de les conclusions revolucionàries. ¿Celebrar en família un servei fúnebre per la Internacional Comunista? Per què no? però, entossudir-se en la preparació d’una nova Internacional? No... més bé, “condemnar” el trotskisme.
Doriot no té cap posició. I no en vol tenir. Després de la ruptura amb la burocràcia de la Internacional Comunista, hauria pogut exercir un paper progressiu i seriós. Però, fins ara ni tan sols s’ha aproximat a això. Fuig de les tasques revolucionàries. Ha escollit com a mestres als caps del S.A.P. ¿Vol enrolar-se definitivament en la corporació dels centristes? Que sàpia que un centrista és un ganivet sense fulla!