SOCIALISME I LLUITA ARMADA
La gran lliçó del 6 de febrer de 1935
“Putschisme” i aventurerisme
És necessari preveure i preparar-se
La milícia obrera i l’exèrcit
Durant la revolució
SOCIALISME I LLUITA ARMADA
La gran lliçó del 6 de febrer de 1935
Aqueix dia (el 6 de febrer de 1935) les lligues feixistes havien projectat manifestar-se a la Plaça de La Concòrdia. ¿Què fa llavors el Front Únic i, particularment, el Comitè Central del Partit Comunista? Crida els obrers de París a manifestar-se en la Concòrdia al mateix temps que els feixistes. ¿Potser que els feixistes estigueren desarmats? No, en un any redoblaren el seu armament. ¿Potser que el Comitè Central del Partit Comunista hagués armat prou destacaments de defensa? Oh, no! El Partit Comunista està en contra del “putschisme” i de la “lluita física”. ¿Com és possible, doncs, llençar desenes de milers d’obrers sense armes, sense preparació i sense defensa, contra les bandes feixistes admirablement organitzades i armades, que alimenten un odi sagnant contra el proletariat revolucionari?
Que els maleïts no ens diguen: el Comitè Central del Partit Comunista no es disposava en absolut a llençar els obrers sota els revòlvers dels feixistes; només volia donar a Flandin un pretext convenient per a prohibir la manifestació feixista. Però açò és encara pitjor. El comitè Central del Partit Comunista segons sembla, jugava amb el coll dels obrers i el desenllaç del joc depenia enterament de Flandin, més exactament dels caps de policia de l’estil de Chiappe. ¿I què hauria succeït si en la prefectura de policia s’hagués decidit aprofitar la bona ocasió i donar una lliçó als obrers revolucionaris per mitjà dels feixistes, fent recaure, a més a més, la responsabilitat de la carnisseria sobre els caps del Front Únic? No és difícil figurar-se les conseqüències! Si la sagnant massacre no s’ha produït en aquesta oportunitat, en cas de continuar-se amb la mateixa política, es produirà infal·liblement, inevitable, en la primera ocasió semblant.
“Putschisme” i aventurerisme
La conducta del Comitè Central fou la forma més pura d’aventurerisme burocràtic. Els marxistes han ensenyat sempre que l’oportunisme i l’aventurerisme són les dues cares d’una mateixa medalla. El 6 de febrer de 1935 mostra amb notable claredat, amb quina facilitat es dóna volta la medalla.
“Estem contra el putschisme, contra l’insurreccionalisme!” repetí durant anys Otto Bauer, qui no sabé desembarassar-se de la Schutzbund (milícia obrera), deixada com a herència per la revolució de 1918. La poderosa socialdemocràcia austríaca reculà covardament, s’adaptà a la burgesia, tornà a recular, llençà “peticions” ineptes, creà una falsa aparença de lluita, posà les seues esperances en el seu Flandin (anomenat Dollfuss), cedí una posició rere altra i quan es veié en el fons de l’atzucac, es posà a cridar histèricament: “Socors, obrers!”. Els millors combatents, deslligats de les masses desorientades, aclaparades, enganyades, es llençaren al combat i patiren una derrota inevitable. Després de tot això, Otto Bauer i Julius Deutsch declararen: “Hem actuat com a revolucionaris, però el proletariat no ens ha recolzat!”
Els esdeveniments d’Espanya s’han desenvolupat segons el mateix esquema. Els caps socialdemòcrates han cridat a la insurrecció després d’haver cedit a la burgesia totes les posicions revolucionàries conquistades i d’haver cansat les masses populars amb la seua política de retrocessos. Els “antiputschistes” professionals s’han vist obligats a cridar a la defensa armada en condicions tals que li havien donat en gran part el caràcter d’un “putsch”.
El 6 de febrer de 1935 fou a França una petita repetició dels esdeveniments d’Àustria i Espanya. Durant molts mesos, els stalinistes han adormit i desmoralitzat els obrers, han ridiculitzat la consigna de milícia i “rebutjat” la lluita física; després, de colp, sense la menor preparació, han ordenat el proletariat: “A la Concòrdia, avant, marxa!”Per aquesta vegada, el bo de Langeron els ha salvat. Però demà, quan l’atmosfera es caldege inclús mes, quan la canalla feixista assassine desenes de dirigents obrers o incendie L‘Humanité (pot hom dir que açò és inversemblant?) el savi Comitè Central cridarà infal·liblement: “Obrers, a les armes!”. I després, en un camp de concentració o passejant-se pels carrers de Londres, si hi arriben, els mateixos caps declararen orgullosament “Hem cridat a la insurrecció, però els obrers no ens han recolzat!”
És necessari preveure i preparar-se
Evidentment, el secret de l’èxit no rau en la “lluita física” per si mateixa, sinó en una política correcta. Ara bé, anomenem correcta la política que respon a les condicions del temps i del lloc. La milícia obrera, en si, no resol el problema. Però la milícia obrera és una part integrant necessària de la política, que respon a les condicions del temps i del lloc. Seria absurd disparar amb un revòlver sobre l’urna electoral. Però seria encara més absurd defensar-se de les bandes feixistes amb una papereta electoral.
Els primers nuclis de la milícia obrera es troben inevitablement dèbils, aïllats, inexperts. Els rutinaris i els escèptics sacsegen el cap amb menyspreu. Hi ha cínics que no s’avergonyeixen de riure’s de la idea de la milícia obrera en xerrades amb els periodistes del Comitè des Forges. Si d’aquesta manera pensen assegurar-se contra els camps de concentració, s’enganyen. A l’imperialisme no li importa l’enviliment de tal o qual cap; ell necessita aixafar la classe.
Quan Guesde i Lafargue, en plena joventut, començaren la propaganda del marxisme, aparegueren davant dels ulls dels savis filisteus com a solitaris impotents i ximples utopistes. Malgrat tot, són ells els que cavaren el llit d’aquest moviment, que suporta sobre si tants rutinaris parlamentaris. En el terreny literari sindical, cooperatiu, els primers passos del moviment obrer foren dèbils, vacil·lants, poc segurs... Però malgrat la seua pobresa, el proletariat, gràcies al seu nombre i al seu esperit de sacrifici, ha creat poderoses organitzacions.
L’organització armada del proletariat, que en el present moment coincideix quasi per complet amb la defensa contra el feixisme, és una nova branca de la lluita de classes. Ací també els primers passos són inexperts, desmanotats. Caldrà esperar errors. Inclús és impossible evitar completament la provocació. La selecció dels quadres s’aconseguirà a poc a poc, i s’aconseguirà més segurament, més sòlidament, com més prop estiga la milícia de les fàbriques, allí on els obrers es coneixen ben bé els uns als altres.
Però la iniciativa ha de partir necessàriament des de dalt. El partit pot i ha de proveir els primers quadres. El mateix camí han de seguir (i seguiran inevitablement) els sindicats. Els seus quadres s’afirmaran i enfortiran més ràpidament com que trobaran una major simpatia i un major suport en les organitzacions obreres, i després en la massa dels treballadors.
¿Què dir d’aqueixos senyors que, a manera de simpatia i suport, censuren i es burlen, o pitjor encara, presenten davant de l’enemic de classe als destacaments d’autodefensa obrera com a destacaments d’“insurrecció” i de “putsch”? Vege’s, particularment, “Combat (?) Marxista (!)”. Els pedants savis i mig savis, els assessors teòrics de Jouhaux, dirigits per menxevics russos, es burlen malvadament dels primers passos de la milícia obrera. És impossible donar a aqueixos senyors un altre nom que el d’enemics directes de la revolució proletària.
La milícia obrera i l’exèrcit
Però ací, els rutinaris conservadors llencen el seu últim argument: “És que vostès pensen que, per mitjà de destacaments de milícia mal armats, el proletariat podrà conquistar el poder, és a dir assolir la victòria sobre l’exèrcit actual, amb la seua tècnica moderna (els tancs!, l’aviació!, els gasos!)”. És difícil imaginar un argument més groller i trivial, d’altra banda contradit cent vegades per la teoria i per la història. Tanmateix, cada vegada se’l presenta com l’última paraula d’un pensament “realista”.
Inclús si s’admet per un instant que els destacaments de la milícia es revelaran demà inútils per a la lluita pel poder, no per això són menys necessaris avui per a la defensa de les organitzacions obreres. Com és sabut, els caps de la C.G.T. es neguen a tota lluita pel poder. Açò no detindrà en absolut els feixistes davant l’aixafament de la C.G.T. Els sindicalistes, que no prenen a temps mesures de defensa, cometen un crim contra els sindicats, independentment de la seua orientació política.
No obstant, observem més de prop l’argument capital dels pacifistes: “Els destacaments armats d’obrers són impotents contra l’exèrcit contemporani”. Aquest “argument” es dirigeix, en el fons, no contra la milícia, sinó contra la mateixa idea de revolució proletària. Si s’admet per un instant que l’exèrcit armat fins a les dents, en totes les condicions estarà del costat del gran capital, aleshores cal renunciar, no sols a la milícia obrera, sinó al socialisme en general. Llavors, el capitalisme és etern.
Afortunadament, no és així. La revolució proletària suposa una extrema exacerbació de la lluita de classes en la ciutat i en el camp i, per consegüent, també en l’exèrcit. La revolució únicament assolirà la victòria quan haja conquistat per a si, o almenys neutralitzat, el nucli fonamental de l’exèrcit. No obstant, aquesta conquista no pot improvisar-se: cal preparar-la de forma sistemàtica.
Ací, el doctrinari pacifista interromp per a posar-se d’acord (de paraula) amb nosaltres. “Evidentment (dirà) és necessari conquistar l’exèrcit per mitjà d’una propaganda contínua. Ara bé, això és el que nosaltres fem. La lluita contra la gran mortalitat en els quarters, contra els dos anys, contra la guerra: l’èxit d’aquesta lluita fa inútil l’armament dels obrers”.
És açò cert? No, és radicalment fals. Una conquista pacífica, serena, de l’exèrcit és encara menys possible que la conquista pacifica d’una majoria parlamentària. Ja les molt moderades campanyes contra la mortalitat en els quarters i contra els dos anys, sens dubte menaran a un apropament entre les lligues patriòtiques i els oficials reaccionaris, a un complot directe de la seua part i també al lliurament redoblat dels subsidis que el capital financer dóna als feixistes. Com més èxit tinga l’agitació antimilitarista, més ràpidament creixerà el perill feixista. Tal és la dialèctica real i no inventada de la lluita. La conclusió és que, en el mateix procés de la propaganda i preparació, cal saber defensar-se amb les armes a la mà, cada vegada millor.
Durant la revolució
Durant la revolució, es produiran en l’exèrcit oscil·lacions inevitables, s’hi entaularà una lluita interior. Inclús les fraccions més avançades no es passaran obertament i activa al costat del proletariat fins que vegen amb els seus propis ulls que els obrers volen batre’s i són capaços de vèncer. La tasca dels destacaments feixistes serà la de no permetre l’apropament entre el proletariat revolucionari i l’exèrcit. Els feixistes s’esforçaran en aixafar la insurrecció obrera des del seu començament per a llevar a les millors fraccions de l’exèrcit la possibilitat de recolzar els insurgents. Al mateix temps, els feixistes vindran en ajuda dels destacaments reaccionaris de l’exèrcit per a desarmar els regiments més revolucionaris i els menys segurs.
En aquest cas, quina serà la nostra tasca?
És impossible definir per endavant la marxa concreta de la revolució en un país determinat. Però, sobre la base de tota l’experiència històrica, es pot afirmar amb certesa que la insurrecció en cap cas i en cap país prendrà el caràcter d’una simple lluita entre la milícia obrera i l’exèrcit. La relació de forces serà força més complexa i incomparablement més favorable al proletariat. La milícia obrera (no pel seu armament sinó per la seua consciència i el seu heroisme) serà l’avantguarda de la revolució. El feixisme serà l’avantguarda de la contrarevolució. La milícia obrera, amb el suport de tota la classe, amb la simpatia de tots els treballadors, haurà de derrotar, desarmar i aterrir les colles de bandits de la reacció i franquejar així als obrers el camí vers la fraternització revolucionària amb l’exèrcit. L’aliança dels obrers i dels soldats triomfarà sobre les fraccions contrarevolucionàries. Així serà assegurada la victòria.
Els escèptics aixecaran els muscles amb menyspreu. Però els escèptics fan el mateix gest en les vespres de cada revolució victoriosa. El proletariat farà bé en demanar als escèptics que se’n vagen molt lluny. El temps és massa preciós per a explicar la música als sords, els colors als cecs i als escèptics la revolució socialista.