LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME I LA VAGA GENERAL
El programa de la Internacional Comunista i el feixisme
Les il·lusions reformistes i stalinistes
La lluita per les reivindicacions immediates i el feixisme
La vaga general no és un joc a l’amagatall
La preparació de la vaga general
La vaga general en una “situació no revolucionària”?
“Soviets per tot arreu!”
Però és possible la vaga general en un futur pròxim?
Les masses volen lluitar?
Les bases i les direccions en l’interior dels partits
Les “reivindicacions immediates” i la radicalització de les masses
El programa i la vaga general
La vaga general i la C.G.T.
LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME I LA VAGA GENERAL
El programa de la Internacional Comunista i el feixisme
El programa de la Internacional Comunista, escrit en 1928, en el període de la seua declinació teòrica, diu: “L’època de l’imperialisme és l’època del capitalisme agonitzant”. En si mateixa, aquesta afirmació, formulada molt abans per Lenin, és absolutament indiscutible i té una importància decisiva per a la política del proletariat en la nostra època. Però els autors del programa de la Internacional Comunista no han comprés en absolut la tesi que adoptaren mecànicament sobre el capitalisme agonitzant o en putrefacció. Aquesta incomprensió apareix d’una manera particularment clara en la qüestió més candent: el feixisme.
El programa de la internacional Comunista diu sobre aquesta qüestió: “Al costat de la socialdemocràcia, que ajuda la burgesia a ofegar el proletariat i a adormir la seua vigilància, apareix el feixisme”. La Internacional Comunista no ha comprés que la missió del feixisme no és la d’actuar al costat de la socialdemocràcia, sinó d’aixafar totes les velles organitzacions obreres, comprenent-hi les organitzacions reformistes. La tasca del feixisme és, segons les paraules del programa, la de “destruir les capes comunistes del proletariat i els seus quadres dirigents”. El feixisme no amenaçaria en absolut la socialdemocràcia i els sindicats reformistes; al contrari, la mateixa socialdemocràcia exerciria cada vegada més, un “rol feixista”. El feixisme no faria una altra cosa que completar l’obra del reformisme, actuant “al costat de la socialdemocràcia”.
No citem un article d’uns Thorez o Duclos, que es contradiuen a cada pas; sinó el document fonamental de la internacional Comunista, el seu programa. (Vegeu capítol II, paràgraf 3: “la crisi del capitalisme i el feixisme”). Allí ens trobem davant de tots els elements fonamentals de la teoria del socialfeixisme. Els caps de la Internacional Comunista no han comprés que el capitalisme en putrefacció no pot admetre ja ni tan sols la socialdemocràcia més moderada i més servil, ni com a partit en el poder ni com a partit d’oposició. El feixisme és cridat a ocupar el seu lloc, no “al costat de la socialdemocràcia” sinó sobre el seu cadàver. És precisament d’ací que sorgeix la possibilitat, la necessitat i la urgència del Front Únic. Però la malaurada direcció de la Internacional Comunista no ha intentat aplicar la política del Front Únic més que quan aquesta no estava imposada a la socialdemocràcia. Després que la situació del reformisme es debilità i que la socialdemocràcia caigué sota els colps, la Internacional Comunista es refusà al Front Únic. Aquesta gent té l’enfadosa inclinació a posar-se abric a l’estiu i sortir a l’hivern sense portar un trist pàmpol!
Malgrat la instructiva experiència d’Itàlia, la Internacional Comunista ha inscrit en la seua bandera el genial aforisme de Stalin: “La socialdemocràcia i el feixisme no són antípodes, sinó bessons”. Aquesta és la causa principal de la derrota del proletariat alemany. Per cert, en la qüestió del Front Únic, la I.C. ha realitzat un brusc viratge: els fets s’han mostrat més poderosos que el programa. Però el programa de la internacional Comunista no ha estat suprimit ni modificat. No s’ha explicat als obrers els seus errors fonamentals. Els caps de la Internacional Comunista, que han perdut confiança en si mateixos, serven per a qualsevol eventualitat, un camí de retirada cap a les posicions del “socialfeixisme”. Açò dóna a la política del Front Únic un caràcter sense principis, diplomàtic i inestable.
Les il·lusions reformistes i stalinistes
La incomprensió del sentit de la tesi de Lenin sobre el “capitalisme agonitzant”, dóna a tota la política actual del Partit Comunista francès un caràcter d’impotència cridanera, completada amb il·lusions reformistes. Ara que el feixisme representa el producte orgànic del declivi capitalista, els stalinistes s’han convençut sobtadament de la possibilitat de posar fi al feixisme, sense tocar les bases de la societat burgesa.
El 6 de març, Thorez escrivia per 101 vegada en L‘Humanité:
“A fi d’assegurar el fracàs definitiu del feixisme, proposem novament al Partit Socialista l’acció comuna per la defensa de les reivindicacions immediates...”
Tot obrer conscient ha de reflexionar bé sobre aquesta frase “programàtica”. El feixisme, com sabem, neix de la unió de la desesperació de les classes mitjanes i de la política terrorista del gran capital. Les “reivindicacions immediates” són les que no surten dels marcs del capitalisme. ¿Com, doncs, romanent en el terreny del capitalisme en putrefacció, pot hom “assegurar la derrota definitiva (! )” del feixisme?
Quan Jouhaux diu: posant fi a la crisi (no és tan simple!) haurem vençut per aqueix mateix fet al feixisme, Jouhaux, almenys és fidel a si mateix i serva encara, i servarà sempre, esperances en la regeneració i el rejoveniment del capitalisme. Ara bé, els stalinistes reconeixen de paraula la inevitabilitat de la pròxima descomposició del capitalisme. ¿Com poden, doncs, prometre sanejar la superestructura política, assegurant el fracàs definitiu del feixisme, i al mateix temps deixar intacta la base econòmica en putrefacció de la societat?
¿Pensen que el gran capital pot tornar arrere a voluntat la roda de la història i posar-se una altra vegada en la via de les concessions i de les “reformes”? ¿Creuen que la petita burgesia pot ésser salvada de la ruïna creixent, del desclassament i de la desesperació, amb ajuda de “reivindicacions immediates”? Així doncs, ¿com compaginar aqueixes il·lusions sindicalistes i reformistes amb la tesi del capitalisme agonitzant?
En el pla teòric, la posició del Partit Comunista representa, com ho hem vist, l’absurd més complet. Vegem com apareix aquesta posició a la llum de la lluita pràctica.
La lluita per les reivindicacions immediates i el feixisme
El 28 de febrer, Thorez explicava en els següents termes la mateixa idea centralment i radical falsa de la política actual del Partit Comunista:
“Per a derrotar definitivament el feixisme, és evidentment necessari detenir l’ofensiva econòmica del capital contra el nivell de vida de les masses treballadores”.
Per a què la milícia obrera? Per a què una lluita directa contra el feixisme? S’ha de tendir a elevar el nivell de vida de les masses i el feixisme desapareixerà com per art de màgia.
Lamentablement, en aquestes línies, tota la perspectiva de la propera lluita està, completament desfigurada i les relacions reals estan posades cap a baix. Els capitalistes no arriben al feixisme pel seu gust sinó per necessitat: ja únicament poden servar la propietat privada dels mitjans de producció dirigint l’ofensiva contra els obrers, reforçant l’opressió, sembrant al seu voltant la misèria i la desesperació. Al mateix temps, tement la inevitable resposta dels obrers, els capitalistes, per mitjà dels seus agents, exciten la petita burgesia contra el proletariat, acusant-lo de fer més llarga i profunda la crisi, i financen les bandes feixistes per a aixafar els obrers.
Si demà la resposta dels obrers a l’ofensiva del capital es fa més forta, si les vagues es fan més freqüents i més importants, el feixisme, contra allò que diu Thorez, no desapareixerà sinó que, per contra, creixerà el doble. El creixement del moviment de vagues provocarà una mobilització d’esquirols. Tots els bandits “patriotes” es posaran en moviment. Els atacs quotidians contra els obrers estaran a l’ordre del dia. Tancar els ulls davant d’açò, és anar a una derrota segura.
¿És a dir, (replicaran Thorez i els seus consorts) que no cal respondre a l’ofensiva? (I a continuació ens dirigiran les injúries habituals, sobre les quals passarem com sobre un toll d’aigua bruta). No, cal respondre. No pertanyem en absolut a l’escola que pensa que la millor salvaguarda està en el silenci, la retirada i la capitulació. “No provocar l’enemic!”, “No defensar-nos!”, “No armar-se!”, “Gitar-se sobre el llom, amb les quatre potes en l’aire”. Als teòrics d’aquesta escola estratègica no cal cercar-los entre nosaltres sinó en la redacció de L‘Humanité!. El proletariat ha de respondre si no vol ésser aixafat. Però ara no pot admetre’s cap il·lusió reformista o pacifista. La lluita serà feroç. Cal preveure amb anticipació les conseqüències inevitables de la resposta i preparar-se per a elles.
Amb la seua ofensiva actual, la burgesia dóna un caràcter nou, incomparablement més agut, a la relació entre la situació econòmica i la situació social del capitalisme en putrefacció. Exactament de la mateixa manera, els obrers també han de donar a la seua defensa un caràcter nou, que responga als mètodes de l’enemic de classe. Defensant-se contra els colps econòmics del capital, cal saber defensar alhora les pròpies organitzacions contra les bandes mercenàries del capital. És impossible fer-ho d’una altra manera que no siga per mitjà de la milícia obrera. Cap afirmació verbal, cap crit, cap insult de L‘Humanité podran invalidar aquesta conclusió. Particularment cal dirigir-se als sindicats dient: camarades, els vostres locals i els vostres periòdics seran saquejats i les vostres organitzacions reduïdes a pols. Si vostès no passen immediatament a la creació de destacaments de defensa sindical (“milícia sindical”), si no demostren en els fets que no cediran una sola polzada al feixisme sense combatre.
La vaga general no és un joc a l’amagatall
En el mateix article (del 28 de febrer) Thorez es queixa:
“El Partit Socialista no ha acceptat les nostres propostes d’una gran acció, incloent-hi la vaga, contra els decrets lleis encara en vigor”.
Incloent-hi la vaga? Quina vaga? Ja que el que Thorez té en vista és l’abolició dels decrets lleis, aparentment no són vagues econòmiques parcials sinó la vaga general, és a dir política. No pronuncia les paraules “vaga general” per a no posar en evidència que no fa més que repetir la nostra vella proposició. A quines astúcies humiliants ha de recórrer aquesta pobra gent per a disfressar les seues oscil·lacions i les seues contradiccions!
Aquest procediment sembla haver-se convertit en un mètode. En la lletra oberta del 12 de març, el Comitè Central del Partit Comunista proposa al Partit Socialista iniciar una campanya decisiva contra el servei militar de dos anys “per tots els mitjans, incloent-hi la vaga...” Una altra vegada, la mateixa formula misteriosa! El Comitè Central té en vista, evidentment, la vaga com a mitjà de lluita política, és a dir revolucionària. Però, llavors. ¿per què te por de pronunciar en veu alta el nom de vaga general i parla de vaga a seques? Amb qui juga a l’amagatall el Comitè Central? Amb el proletariat?
La preparació de la vaga general
Però, si es fan a una banda aquests procediments fora de lloc destinats a salvar el “prestigi”, queda en peu el fet que el Comitè Central del Partit Comunista proposa la vaga general per a la lluita contra la legislació bonapartista de Doumergue-Flandin. Estem plenament d’acord amb açò. Però exigim que els caps de les organitzacions obreres comprenguen ells mateixos, i expliquen a les masses, què significa la vaga general en les condicions actuals i com cal preparar-s’hi.
Inclús una simple vaga econòmica exigeix normalment una organització de combat, en particular els piquets. Sota les actuals condicions d’exacerbació de la lluita de classes, de provocació i terror feixistes, una seriosa organització dels piquets és la condició vital de tot conflicte econòmic important. Imaginem, no obstant, que qualsevol cap sindical declara: “No calen piquets, això és una provocació; basta amb l’autodefensa dels vaguistes!”. És evident que els obrers haurien d’aconsellar a semblant “cap” anar a un hospital, si no directament a un manicomi. És que els piquets són precisament l’òrgan més important de l’autodefensa dels vaguistes!
Estenguem aquest raonament a la vaga general. No tenim en vista una simple manifestació ni una vaga simbòlica d’una hora o inclús de 24 hores, sinó una operació de combat, amb l’objectiu d’obligar l’adversari a cedir. No és difícil comprendre quina exacerbació terrible de la lluita de classes significarà la vaga general en les condicions actuals! Les bandes feixistes sorgirien arreu com els fongs després de la pluja, i intentarien amb totes les seues forces sembrar la confusió, la provocació i la dispersió en els rengles dels vaguistes. ¿Com es podria evitar a la vaga general víctimes supèrflues i inclús un aixafament total si no per mitjà de destacaments de combat obrers severament disciplinats? La vaga general és una vaga parcial generalitzada. La milícia obrera és un piquet de vaga generalitzat. Només xarlatans i fanfarrons miserables poden, en les condicions actuals, jugar amb la idea de la vaga general, refusant alhora un treball seriós per a la creació de la milícia obrera!
La vaga general en una “situació no revolucionària”?
Però les desgràcies del Comitè Central del Partit Comunista no han acabat.
La vaga general, com ho saben tots els marxistes, és un dels mitjans de lluita més revolucionaris. La vaga general no es fa possible més que quan la lluita de classes s’eleva per damunt de totes les exigències particulars i corporatives, s’estén a través de tots els compartiments de professions i barris, esborra les fronteres entre els sindicats i els partits, entre la legalitat i la il·legalitat i mobilitza la majoria del proletariat, oposant-la activament a la burgesia i a l’estat. Per damunt de la vaga general, no pot haver-hi sinó la insurrecció armada. Tota la història del moviment obrer testimonia que tota vaga general, siguen quins siguen les consignes sota les quals haja aparegut, té una tendència interna a transformar-se en conflicte revolucionari declarat, en lluita directa pel poder. Amb d’altres paraules: la vaga general únicament és possible sota condicions d’extrema tensió política i és per això que sempre és expressió indiscutible del caràcter revolucionari de la situació. En aquest cas, com pot el Comitè Central proposar la vaga general? “La situació no és revolucionària!”
¿Pot ser que Thorez ens objecte que ell té en vista, no la vertadera vaga general sinó una petita vaga ben dòcil, a la mesura justa per a l’ús propi de la redacció de L‘Humanité? ¿O pot ser (hi agrega discretament ell) que, preveient la negativa dels caps de la S.F.I.O., res arrisca proposant la vaga general? Però el més versemblant és que Thorez, a manera d’objecció, ens acuse simplement de muntar un complot amb Chiappe, l’ex Alfons XIII i el Papa: aquestes són les respostes que millor li avenen a Thorez!
Però tot obrer comunista, amb un cap sobre el coll, ha de reflexionar sobre les cridaneres contradiccions dels seus malaurats caps: és impossible construir la milícia obrera perquè la situació no és revolucionària; és impossible fins i tot fer propaganda a favor de l’armament del proletariat, és a dir preparar els obrers per a la situació revolucionària futura; però és possible, segons sembla, cridar ara mateix els obrers a la vaga general, malgrat l’absència de la situació revolucionària. Vertaderament, ací se sobrepassen tots els límits de l’atabalament i de l’absurd!
“Soviets per tot arreu!”
En totes les reunions es pot escoltar els comunistes repetir la consigna “Soviets per tot arreu!”, que els ha quedat com a herència del “tercer període”. És absolutament evident que aquesta consigna, si hom la pren seriosament, té un caràcter profundament revolucionari: és impossible establir el règim dels Soviets d’una altra manera que no siga per mitjà de la insurrecció armada contra la burgesia. Però la insurrecció armada suposa una arma en mans del proletariat. Així, la consigna de “soviets per tot arreu” i la consigna de “armament dels obrers” estan estretament i indissoluble lligades entre si. ¿Per què, doncs, la primera consigna és repetida incessantment pels stalinistes i la segona declarada “provocació dels trotskistes”?
La nostra perplexitat és més legítima com que la consigna d’armament dels obrers correspon molt més a la situació política actual i a l’estat psicològic del proletariat. La consigna dels “soviets” té, per la seua pròpia essència, un caràcter ofensiu i suposa una revolució victoriosa. No obstant, actualment, el proletariat es troba en una situació defensiva. El feixisme l’amenaça directament amb l’aixafament físic. La necessitat de la defensa, fins i tot armada, és actualment més comprensible i està més a l’abast de masses molt més àmplies que no la idea de l’ofensiva revolucionària. Així, la consigna de l’armament pot comptar en l’etapa present amb un eco molt més ampli i molt més actiu que la consigna de soviets. ¿Com pot, doncs, un partit obrer, si no ha traït realment els interessos de la revolució, deixar escapar una situació tan excepcional i comprometre deshonestament la idea de l’armament en compte de popularitzar-la ardentment?
Estem disposats a reconèixer que la nostra pregunta està dictada per la nostra naturalesa “contrarevolucionària” i, en particular, per les nostres aspiracions de provocar una intervenció militar: és sabut que quan el micado i Hitler es convencen, gràcies a la nostra pregunta, que Bela Kun i Thorez pateixen un corrent d’aire al cap, declararan la guerra a l’URSS.
Tot açò ha estat irrefutablement establert per Duclos i no requereix proves. Però, així i tot, dignen-se respondre: ¿com pot arribar-se als soviets sense insurrecció armada? Com arribar a la insurrecció sense armament dels obrers? Com defensar-se contra el feixisme sense armes? Com arribar a l’armament, àdhuc parcial, sense fer propaganda d’aquesta consigna?
Però és possible la vaga general en un futur pròxim?
A una pregunta d’aquest tipus, no hi ha resposta a priori, és a dir feta per endavant. Per tal de tenir una resposta cal saber interrogar. Qui? La massa. Com interrogar-la? Per mitjà de l’agitació.
L’agitació no és només el mitjà de comunicar a les masses tals o quals consignes, de cridar-les a l’acció, etc. Per al partit, l’agitació és també un mitjà d’escoltar les masses, de sondejar el seu estat d’ànim i els seus pensaments i, segons els resultats, de prendre tal o qual decisió pràctica. Són només els stalinistes els que han transformat l’agitació en un monòleg cridaner: per als marxistes, per als leninistes, l’agitació és sempre un diàleg amb les masses.
Però perquè aqueix diàleg presente els resultats necessaris, el partit ha de saber apreciar correctament la situació general en el país i determinar els trets generals de la propera lluita. Amb ajuda de l’agitació i del sondeig de les masses, el partit ha de realitzar les correccions i precisions necessàries en la seua línia, particularment en allò que concerneix el ritme del moviment i el moment de les grans accions.
La situació al país ha estat definida més amunt: té un caràcter prerevolucionari amb el caràcter no-revolucionari de la direcció del proletariat. I ja que la política del proletariat és el principal factor en el desenvolupament d’una situació revolucionària, el caràcter no-revolucionari de la direcció proletària obstaculitza la transformació de la situació prerevolucionària en situació revolucionària declarada i, d’aquesta manera, contribueix a transformar-la en situació contrarevolucionària.
En la realitat objectiva no hi ha, per descomptat, límits estrictes entre els diferents estadis del procés polític. Una etapa s’insereix en l’altra, resultat de tot això la situació mostra contradiccions. Aquestes contradiccions, segurament, fan més difícils el diagnòstic i el pronòstic, però no els impossibiliten per complet.
Les forces del proletariat no sols no han estat debilitades, sinó que fins i tot romanen intactes. El feixisme com a factor polític en les masses petitburgeses és encara relativament feble (encara que molt més poderós, malgrat tot, del que els sembla als parlamentaris). Aquests dos importantíssims fets polítics permeten dir amb ferma convicció: res s’ha perdut encara, la possibilitat de transformar la situació prerevolucionària en situació revolucionària està encara completament oberta.
Ara bé, en un país capitalista com França, no pot haver-hi lluites revolucionàries sense vaga general: ¿si els obrers i les obreres, en les jornades decisives, romanen en les fàbriques, qui combatrà? La vaga general s’inscriu, així, a l’ordre del dia.
La qüestió del moment de la vaga general, però, és la qüestió de saber si les masses estan preparades per a lluitar i si les organitzacions obreres estan preparades per a menar-les al combat.
Les masses volen lluitar?
No obstant, és veritat que l’única cosa que falla és la direcció revolucionària? ¿No hi ha una gran força de conservadorisme en les mateixes masses, en el proletariat? S’alcen veus de distintes bandes. I no és sorprenent! Quan s’apropa una crisi revolucionària, nombrosos caps, que temen les responsabilitats, s’amaguen darrere del pseudoconservadorisme de les masses. La història ens ensenya que, algunes setmanes i àdhuc alguns dies de la insurrecció d’Octubre, bolxevics destacats com Zinoviev, Kamenev, Rykov (és inútil parlar d’altres, com Losovski, Manuilski, etc.) afirmaven que les masses estaven fatigades i que no volien combatre. I, no obstant, Zinoviev, Kamenev i Rykov, com a revolucionaris, estaven molt per damunt dels Cachin, Thorez i Monmousseau.
Qui diga que el nostre proletariat no vol o no és capaç d’entrar en la lluita revolucionària, llença una calúmnia, adjudicant la seua pròpia peresa i la seua pròpia covardia a les masses treballadores. Fins ara no hi ha hagut un sol cas, ni a París ni a províncies, en què les masses hagen romàs sordes davant d’una crida des de dalt.
El major exemple és la vaga general del 12 de febrer de 1934. Tanmateix la completa divisió de la direcció, l’absència de tota preparació seriosa, els tenaços esforços dels caps de la C.G.T. per a reduir el moviment al mínim (ja que no podien evitar-lo per complet), la vaga general tingué el major èxit que pogué tenir sota les condicions donades. Està clar: les masses volien combatre. Tot obrer conscient ha de dir-se: la pressió de la base ha d’ésser ben poderosa, si el mateix Jouhaux ha sortit un moment de la immobilitat. Per cert, no es tractava d’una vaga general en sentit propi, sinó només d’una manifestació de 24 hores. Però aquesta limitació no fou aportada per les masses: fou dictada des de dalt.
La manifestació de la Plaça de la República, el 10 de febrer d’enguany, confirma la mateixa conclusió. L’únic instrument que han utilitzat els centres dirigents per a la preparació ha estat la vàlvula d’incendis. L’única consigna que escoltaren les masses fou: Xit! Xit! I, malgrat tot, el nombre de manifestants superà totes les previsions. En les províncies, la cosa s’ha presentat, i es presenta, durant l’últim any absolutament de la mateixa manera. És impossible aportar un sol fet seriós que testimonie que els caps volgueren lluitar i que les masses es refusaren a seguir-los. Sempre i per tot arreu, s’observa la relació absolutament inversa. Manté tota la seua força inclús avui. La base vol lluitar, les direccions frenen. És allí que està el perill principal, que pot conduir a una vertadera catàstrofe.
Les bases i les direccions en l’interior dels partits
La mateixa relació torna a trobar-se, no sols entre els partits (o els sindicats) i el proletariat sinó, també, en l’interior de cada partit. Així, Frossard no té el menor suport en la base de la S.F.I.O.: els diputats i els alcaldes, que volen que tot seguisca com en el passat, són els únics que el sostenen. Marceau Pivert, gràcies a les seues intervencions cada vegada més clares i resoltes, es transforma en una de les figures més populars en la base. Estem més disposats a reconèixer-ho com que mai hem renunciat en el passat, ni renunciarem en el futur, a dir obertament quan no estem d’acord amb Pivert.
Pres com a símptoma polític, aquest fet supera de lluny, per la seua importància, la qüestió personal de Frossard i Pivert: mostra la tendència general del desenvolupament. La base del Partit socialista, com la del Partit Comunista, està més a l’esquerra, és més revolucionària i és més audaç que les direccions: precisament per això únicament està disposada a oferir la seua confiança als caps d’esquerra. Més encara: empenta els socialistes sincers cada vegada més a l’esquerra. Per què la base es radicalitza per si mateixa? Perquè es troba en contacte directe amb les masses populars, amb la seua misèria, amb la seua indignació, amb el seu odi. Aquest símptoma és infal·lible. Es pot tenir confiança en ell.
Les “reivindicacions immediates” i la radicalització de les masses
Els caps del Partit Comunista poden, per cert, invocar el fet que les masses no atenguen les seues crides. Ara bé, aquest fet no invalida, sinó que confirma, la nostra anàlisi. Les masses obreres comprenen allò que no comprenen els “caps”: sota les condicions d’una crisi social molt greu, una sola lluita econòmica parcial, que exigeix enormes esforços i sacrificis, no pot presentar resultats seriosos. Pitjor encara: pot debilitar i esgotar el proletariat. Els obrers estan disposats a participar en manifestacions de lluita i fins i tot en la vaga general, però no en petites vagues desgastadores sense perspectiva. Tanmateix les crides, els manifestos i els articles de L‘Humanité, els agitadors comunistes quasi no es presenten davant de les masses predicant vagues en nom de “reivindicacions parcials immediates”. Senten que els plans burocràtics dels caps no corresponen per a res, ni a la situació objectiva ni a l’estat d’ànim de les masses. Sense grans perspectives, les masses no podran ni començaran a lluitar. La política de L‘Humanité és la política d’un pseudo “realisme” artificial i fals. El fracàs de la C.G.T.U. en la declaració de vagues parcials és la confirmació indirecta, però molt real, de la profunditat de la crisi i de la tensió moral en els barris obrers.
No obstant, no cal creure que la radicalització de les masses continuarà per si mateixa, automàticament. La classe obrera espera una iniciativa de les seues organitzacions. Quan arribe a la conclusió que les seues esperances són burlades (i aqueix moment possiblement no està tan llunyà) el procés de radicalització s’interromprà i es transformarà en manifestacions de desmoralització, de postració, en explosions aïllades de desesperació. En la perifèria del proletariat, les tendències anarquistes es vorejaran les tendències feixistes. El vi s’haurà fet vinagre.
Els canvis en l’estat d’ànim polític de les masses exigeixen la major atenció. Sondejar en cada etapa aquesta dialèctica viva: aqueixa és la tasca de l’agitació. En l’actualitat, el Front Únic roman criminalment endarrerit, alhora, respecte del desenvolupament de la crisi social i respecte de l’estat d’ànim de les masses. Encara és possible recuperar el temps perdut. Però cal no perdre’n més. La història compta en aquests moments, no per anys sinó per mesos i setmanes.
El programa i la vaga general
Per a determinar en quin grau les masses estan disposades a la vaga general i, alhora, reforçar el seu estat d’ànim combatiu, cal oferir-les un programa d’acció revolucionària. Consignes parcials, com ara l’abolició dels decrets lleis bonapartistes i del servei militar de dos anys, segurament trobaran un lloc destacable en aqueix programa. Però aquestes dues consignes episòdiques són absolutament insuficients.
Per damunt de totes les tasques i reivindicacions parcials de la nostra època es troba la QÜESTIÓ DEL PODER. Des del 6 de febrer de 1934, la qüestió del poder està obertament plantejada com una qüestió de força. Les eleccions municipals i parlamentàries poden tenir la seua importància, com a avaluació de les forces, però res més. La qüestió serà conclosa per mitjà del conflicte declarat entre ambdós camps. Els governs del tipus Doumergue, Flandin, etc., únicament ocupen l’escenari en el moment del desenllaç definitiu. Demà, serà el feixisme o el proletariat qui governarà França.
És precisament perquè el règim estatal intermedi actual és extremadament inestable, que la vaga general pot assolir grans èxits parcials, obligant el govern a realitzar concessions en la qüestió dels decrets lleis bonapartistes, del servei militar de dos anys, etc. Però un èxit semblant, molt valuós i important en si mateix, no restablirà l’equilibri de la “democràcia”: el capital financer redoblarà els subsidis al feixisme i la qüestió del poder es plantejarà amb força duplicada, potser que després d’una breu pausa.
La importància fonamental de la vaga general, independentment dels èxits parcials que pot assolir (però que també pot no assolir), radica en el fet que planteja la qüestió del poder d’una manera revolucionària. Paralitzant les fàbriques, els transports, tots els mitjans de comunicació en general, les centrals elèctriques, etc., el proletariat paralitza així no sols la producció sinó, també, el govern. El poder de l’estat queda suspès en l’aire. Ha de, ja siga domar el proletariat per mitjà de la fam i la força obligant-lo a posar novament en moviment la maquinària estatal burgesa, ja siga retrocedir davant del proletariat.
Siguen quines siguen les consignes i els motius pels quals haja sorgit la vaga general, si comprèn realment les masses i si aqueixes masses estan decidides a lluitar, la vaga general planteja inevitablement davant de totes les classes de la nació la pregunta: qui serà l’amo de la casa?
Els caps del proletariat han de comprendre aquesta lògica interna de la vaga general; en cas contrari, no són caps sinó diletants i aventurers. Políticament, açò significa: els caps estan obligats a plantejar al proletariat el problema de la conquista revolucionària del poder. En cas contrari, no han d’aventurar-se a parlar de vaga general. Però renunciant a la vaga general, renuncien per això mateix a tota lluita revolucionària, és a dir, abandonen el proletariat al feixisme.
O la capitulació completa o la lluita revolucionària pel poder. Tal és l’alternativa que sorgeix de totes les condicions de la crisi actual. Qui no haja comprés aquesta alternativa, no té res a fer en el camp del proletariat.
La vaga general i la C.G.T.
La qüestió de la vaga general es complica pel fet que la C.G.T. proclama el seu dret a declarar-la i conduir-la. D’ací se’n dedueix que aquesta qüestió no concerneix per a res els partits obrers. I, allò que a primera vista és més sorprenent, hi ha parlamentaris socialistes que pensen que aquesta pretensió està en l’ordre natural de les coses; en realitat, simplement volen desembarassar-se d’aquesta responsabilitat.
La vaga general, com ja ho indica el seu nom, té l’objectiu de comprendre, en tant que siga possible, tot el proletariat. La C.G.T. probablement no reuneix als seus rengles més del 5 o 8% del proletariat. La influència pròpia de la C.G.T. fora dels limites dels sindicats és absolutament insignificant, en la mesura en què, en tal o qual qüestió, no coincideix amb la influència dels partits obrers. Per exemple, es pot comparar la influència de Le Peuple amb la de Le Populaire o L‘Humanité?
Per les seues concepcions i els seus mètodes, la direcció de la C.G.T. està incomparablement més lluny de les tasques de l’època actual que la direcció dels partits obrers. Com més se’n va des de les cimes de l’aparell cap a la base sindical, menys confiança hi ha en Jouhaux i el seu grup. La manca de confiança es converteix progressivament en desconfiança activa. L’actual aparell conservador de la C.G.T. serà inevitablement escombrat pel desenvolupament ulterior de la crisi revolucionària.
La vaga general és, per la seua essència, una operació política. Oposa la classe obrera en el seu conjunt a l’estat burgès. Uneix els obrers sindicalitzats i no sindicalitzats; socialistes, comunistes i sense partit. Necessita un aparell de premsa i d’agitadors de tal magnitud que la C.G.T. per si sola no posseeix en absolut.
La vaga general planteja resoludament la qüestió de la conquista del poder pel proletariat. La C.G.T. donà en el passat i dóna avui l’esquena a aqueixa tasca (els caps de la C.G.T. giren la cara cap al poder burgès). Els mateixos caps de la C.G.T. senten, segurament, que la direcció de la vaga general està per damunt de les seues forces. Si, malgrat tot, proclamen el seu monopoli per a dirigir-la, és perquè esperen d’aquesta manera ofegar la vaga general abans que nasca.
I la vaga general del 12 de febrer de 1934? No fou sinó una demostració breu i pacífica, imposada a la C.G.T. pels obrers socialistes i comunistes. Jouhaux i els seus consorts es feren amb la direcció formal de la resposta, precisament per a impedir que es transformés en vaga general revolucionària.
En les instruccions als seus propagandistes, la C.G.T. comunicava:
“L’endemà del 6 de febrer, la població laboriosa i tots els demòcrates, convocats per la C.G.T., han manifestat la seua ferma voluntat de tancar el camí als facciosos”. A banda de si mateixa, la C.G.T. no ha fet compte ni dels socialistes ni dels comunistes sinó únicament dels “demòcrates”. En aquesta sola frase, està Jouhaux de cos sencer. És precisament per açò que seria criminal confiar en Jouhaux per a concloure la qüestió de si és necessària o no la lluita revolucionària.
Naturalment, en la preparació i conducció de la vaga general, els sindicats tindran un paper molt influent, però no en virtut d’un monopoli, sinó colze amb colze amb els partits obrers. Des del punt de vista revolucionari, és especialment important col·laborar estretament amb les organitzacions sindicals locals, sense el menor atac, per descomptat, a la seua autonomia.
En allò tocant la C.G.T., haurà d’incorporar-se al front comú proletari deslligant-se dels “demòcrates”, o bé romandre al marge. Col·laborar lleialment amb els mateixos drets? Sí. Examinar en comú els terminis i els mitjans per a la conducció de la vaga general? Sí! Reconèixer a Jouhaux el monopoli d’ofegar el moviment revolucionari? Mai!