LES REIVINDICACIONS IMMEDIATES I LA LLUITA PEL PODER
L’estancament del Front Únic
La resolució del Comitè Central del Partit Comunista sobre les “reivindicacions immediates”
Per què les masses no responen a les crides del Partit Comunista?
La conjuntura econòmica i la lluita vaguística
La possibilitat d’una reanimació de la conjuntura
Les despulles del reformisme fent les vegades de programa revolucionari
Un mitjà segur contra l’atur
El Partit Comunista és un fre
Receptes fabricades “segons Lenin”
“Pau, pa i llibertat!”
Dragons i puces
LES REIVINDICACIONS IMMEDIATES I LA LLUITA PEL PODER
L’estancament del Front Únic
El Comitè Central del Partit Comunista rebutja la lluita per la nacionalització dels mitjans de producció, com una reivindicació incompatible amb l’estat burgès. Però el Comitè Central rebutja també la lluita pel poder per a la creació d’un estat obrer. A aqueixes tasques hi oposa un programa de “reivindicacions immediates”.
El Front Únic està, en aquest moment, privat de qualsevol programa. Al mateix temps, l’experiència del mateix Partit Comunista en el terreny de la lluita per les “reivindicacions immediates” té un caràcter decididament lamentable. Tots els discursos, articles i resolucions sobre la necessitat de combatre el capital per mitjà de vagues, fins ara no han aconseguit res, o gairebé res. Tanmateix una situació cada vegada més tensa en el país, regna en la classe obrera un perillós estancament.
El Comitè Central del Partit Comunista acusa d’aquest estancament a tothom, excepte a si mateix. No ens disposem a deixar fora de perill ningú. Són coneguts els nostres punts de vista. Però pensem que el principal obstacle en el camí del desenvolupament de la lluita revolucionària és, actualment, el programa unilateral, contradictori amb tota la situació, quasi maniàtic, de les “reivindicacions immediates”. ací volem fer llum sobre les consideracions i arguments del Comitè Central del Partit Comunista amb tota l’amplitud necessària. No és que aqueixos arguments siguen seriosos i profunds: al contrari, són miserables. Però es tracta d’una qüestió de què depèn la sort del proletariat francès.
La resolució del Comitè Central del Partit Comunista sobre les “reivindicacions immediates”
El document més autoritzat sobre la qüestió de les “reivindicacions immediates” és la resolució programàtica del Comitè Central del Partit Comunista (veure L‘Humanité del 24 de febrer). Ens detindrem en aquest document.
L’enunciació de les reivindicacions immediates està feta de forma molt general: defensa dels salaris, millorament dels serveis socials, convenis col·lectius, “contra la carestia”, etc. No s’hi diu ni una sola paraula sobre el caràcter que pot i ha de prendre la lluita a favor d’aquestes reivindicacions sota les condicions de la crisi social actual. No obstant, tot obrer comprèn que, amb dos milions d’aturats i semiaturats, la lluita sindical pels conveniu col·lectius és una utopia. Sota les condicions actuals, per a obligar els capitalistes a fer concessions serioses és necessari trencar la seua voluntat; i únicament mitjançant una ofensiva revolucionària es pot arribar a açò. Però una ofensiva revolucionària que oposa una classe contra una altra no pot desenvolupar-se cínicament sota consignes econòmiques parcials. Es cau en un cercle viciós Ací rau la principal causa de l’estancament del Front Únic.
La tesi marxista general: les reformes socials únicament són els subproductes de la lluita revolucionària, en l’època de la declinació capitalista té la importància més candent i immediata. Els capitalistes únicament cedeixen quelcom als obrers si estan amenaçats pel perill de perdre-ho tot.
Però inclús les majors “concessions” de les que és capaç el capitalisme contemporani (acorralat ell mateix en un atzucac) continuaran essent absolutament insignificants en comparació amb la misèria de les masses i la profunditat de la crisi social. Heus aquí per què la més immediata de totes les reivindicacions ha d’ésser reivindicar l’expropiació dels capitalistes i la nacionalització (socialització) dels mitjans de producció. ¿Que aquesta reivindicació és irrealitzable davall la dominació de la burgesia? Evidentment. Per això cal conquistar el poder.
Per què les masses no responen a les crides del Partit Comunista?
La resolució del Comitè Central reconeix, de passada, que “el Partit no ha tingut èxit encara en organitzar i desenvolupar la resistència a l’ofensiva del capital”. Però la resolució no es deté, de cap de les maneres, en la qüestió de saber per què llavors, malgrat els esforços del P.C.F. i de la C.G.T.U., els èxits en el terreny de la lluita econòmica defensiva són absolutament insignificants. En la vaga general del 12 de febrer, que no perseguia cap “reivindicació immediata”, hi participaren milions d’obrers i empleats. No obstant, en la defensa contra l’ofensiva del capital únicament ha participat fins ara una ínfima fracció d’aquesta mateixa xifra. ¿És que aquest fet sorprenentment clar no condueix els “caps” del Partit Comunista a cap conclusió? ¿Per què milions d’obrers s’arrisquen a participar en la vaga general, en manifestacions dels carrers agitats, en conflictes amb les bandes feixistes, però refusen participar en vagues econòmiques disperses?
“Cal comprendre (diu la resolució) els sentiments que agiten als obrers desitjosos de passar a l’acció”. Cal comprendre... Però malauradament els mateixos autors de la resolució no comprenen res. Qualsevol que freqüente les reunions obreres sap tan bé com nosaltres que els discursos generals sobre les “reivindicacions immediates” deixen molt sovint l’auditori en un estat de indiferència malcarada; al contrari, les consignes revolucionàries clares i precises provoquen com a resposta una onada de simpatia. Aquesta diferència de reacció de les masses caracteritza del mode més clar la situació política del país.
“En el període actual, (destaca inesperadament la resolució) la lluita econòmica necessita feixucs sacrificis dels obrers”. I caldria agregar encara: i no és sinó com a excepció que promet resultats positius. I, no obstant, la lluita per les reivindicacions immediates té com a tasca millorar la situació dels obrers. Posant aquesta lluita en primer pla, renunciant per ella a les consignes revolucionàries, els stalinistes consideren, sens dubte, que és precisament la lluita econòmica parcial la més capaç d’aixecar àmplies masses. Es confirma justament el contrari: les masses quasi no responen a les crides a vagues econòmiques. Com es pot, en política, no tenir en compte els fets?
Les masses comprenen o senten que, sota les condicions de crisi i atur, els conflictes econòmics parcials exigeixen sacrificis inaudits, que en cap cas seran justificats pels resultats obtinguts. Les masses esperen i reclamen altres mètodes mes eficaços. Senyors estrategs: aprenguen de les masses; elles són guiades per un segur instint revolucionari.
La conjuntura econòmica i la lluita vaguística
Recolzant-se en cites mal digerides de Lenin, els stalinistes repeteixen: “La lluita vaguística és possible fins i tot en temps de crisi”. No entenen que hi ha crisi i crisi. En l’època del capitalisme ascendent, tant industrials com obrers, encara durant una crisi aguda, miren cap avant, en direcció de la propera reanimació. La crisi actual és la regla i no l’excepció. En el terreny purament econòmic, el proletariat és llençat a una retirada desordenada per la terrible pressió de la catàstrofe econòmica. D’altra banda, la declinació del proletariat l’espenta amb tot el seu pes cap al camí de la lluita política revolucionària de massa. No obstant, la direcció del Partit Comunista tendeix, amb totes les seues forces, a posar obstacles en aqueix camí. Així, en les mans dels stalinistes, el programa de “reivindicacions immediates” es transforma en un instrument de desorientació i desorganització del proletariat. No obstant, una ofensiva política (lluita pel poder) amb una defensa armada activa (milícies) canviaria d’un sol colp la relació de forces entre les classes i, fent camí, obriria per a les capes obreres més endarrerides, la possibilitat d’una lluita econòmica victoriosa.
La possibilitat d’una reanimació de la conjuntura
El capitalisme agonitzant, com és sabut, també té els seus cicles, encara que són cicles de declivi, malalts. Només la revolució proletària pot posar fi a la crisi del sistema capitalista. La crisi conjuntural deixarà inevitablement el lloc a una nova i breu reanimació, si no sobrevé en l’interval la guerra o la revolució.
En cas de reanimació de la conjuntura econòmica, la lluita vaguística podrà, sens dubte, prendre una extensió molt major. Per això és necessari seguir atentament el moviment del comerç i de la indústria, particularment els canvis en el mercat de treball, sense fiar-se dels meteoròlegs de l’escola de Jouhaux i ajudant en la pràctica els obrers a fer pressió sobre els capitalistes en el moment necessari. Però inclús en el cas d’una lluita vaguística ampliada, seria criminal limitar-se a les reivindicacions econòmiques parcials. La reanimació de la conjuntura no pot ésser ni profunda ni llarga, perquè ja tenim coneixement dels cicles d’un capitalisme irremeiablement malalt. La nova crisi (després d’una breu reanimació) pot resultar més terrible que la present. De nou sorgiran tots els problemes fonamentals, i amb força i agudesa redoblades. Si es perd temps, el creixement del feixisme pot revelar-se irresistible.
Però, avui la reanimació econòmica no és més que una hipòtesi. La realitat és l’aprofundiment de la crisi, el servei militar de dos anys, el rearmament d’Alemanya, el perill de guerra.
És d’aquesta realitat que cal partir.
Les despulles del reformisme fent les vegades de programa revolucionari
La idea final de la resolució programàtica del Comitè Central corona dignament tot l’edifici. Citem-la literalment:
“Combatent cada dia per tal d’alleujar les masses laborioses de les misèries que els imposa el règim capitalista, els comunistes subratllen que l’alliberament definitiu no pot ésser aconseguit més que per l’abolició del règim capitalista i la instauració de la dictadura del proletariat”.
Aquesta formula no sonava malament en els principis de la socialdemocràcia, fa mig segle i àdhuc més. La socialdemocràcia dirigia aleshores, no sense èxit, la lluita dels obrers per reivindicacions i reformes aïllades, a favor d’allò que hom anomenava el “programa mínim”, “subratllant” bé que l’alliberament definitiu únicament seria realitzat mitjançant la revolució. L’“objectiu final” del socialisme era dibuixat llavors en la llunyana nebulosa dels anys. Aquesta concepció, que ja en les vespres de la guerra no feia més que sobreviure, és la que el Comitè Central del Partit Comunista ha transportat sobtadament a la nostra època, repetint-la paraula per paraula, fins a l’última coma. I aquesta gent invoca Marx i Lenin!
Quan “subratllen” que l’“alliberament definitiu” únicament pot ésser assolit mitjançant l’abolició del règim capitalista, s’enginyen per a enganyar els obrers amb l’ajuda d’aquesta veritat elemental. Perquè suggereixen la idea que un cert millorament i, fins i tot, un millorament important, pot ésser obtingut en els marcs del règim actual. Mostren al capitalisme declinant i en putrefacció com els seus pares i avis mostraven el capitalisme robust i ascendent. El fet és indiscutible: els stalinistes s’adornen amb les despulles del reformisme.
La formula política marxista, en realitat, ha d’ésser la següent:
Explicant tots els dies a les masses que el capitalisme burgès en putrefacció no deixa lloc, no sols per al millorament de la seua situació sinó, fins i tot, per al manteniment del nivell de misèria habitual; plantejant obertament davant de les masses la tasca de la revolució socialista, com la tasca immediata dels nostres dies; mobilitzant els obrers a favor de la presa del poder; defensant les organitzacions obreres per mitjà de les milícies; els comunistes (o socialistes) no perden, alhora, ni una sola ocasió d’arrancar a l’enemic, en el camí, tal o qual concessió parcial o, almenys, impedir-li rebaixar inclús més el nivell de vida dels obrers.
Compare’s atentament aquesta formula amb les línies de la resolució del Comitè Central citades més amunt. Esperem que la diferència siga clara. D’una banda, el stalinisme; de l’altra, el leninisme. Entre ells, un abisme.
Un mitjà segur contra l’atur
L’augment de salaris, els convenis col·lectius, la rebaixa del cost de la vida... Però, què fer amb l’atur? La resolució del Comitè Central ve també a ajudar-nos sobre això. Citem-la:
“Ells (els comunistes) reclamen la iniciació d’obres públiques. Per a això, elaboren propostes concretes adaptades a cada situació local o regional, preconitzen els mitjans de finançar aquestes obres (projecte d’impost sobre el capital, emprèstits amb la garantia de l’estat, etc.)”.
No és sorprenent? Aquesta recepta de xarlatà està copiada de Jouhaux, gairebé paraula per paraula: els stalinistes rebutgen les reivindicacions progressives del “Pla” d’aquest i n’adopten la seua part més fantasiejadora i utòpica.
Les principals forces productives de la societat estan paralitzades o quasi paralitzades per la crisi. Els obrers estan entorpits enfront de les màquines que han creat. El Comitè Central salvador proposa: al marge de l’economia capitalista real, al seu costat, crear una altra economia capitalista, sobre la base de “obres públiques”.
Que no ens diguen que es tracta d’empreses episòdiques: l’atur actual no és episòdic; no és simplement un atur conjuntural sinó un atur estructural, l’expressió més perniciosa del declivi capitalista. Per tal de fer-lo desaparèixer, el Comitè Central proposa crear un sistema de grans obres, adaptat a cada regió del país, amb ajuda d’un sistema de finançament al marge de les desordenades finances del capitalisme. En poques paraules, el Comitè Central del Partit Comunista simplement li proposa al capitalisme que canvie de domicili. Aquest és el “pla” que s’oposa a la lluita pel poder i al programa de nacionalització! No hi ha pitjors oportunistes que els aventurers espantats.
Sobre com arribar a la realització de les obres públiques, a l’impost sobre el capital, als emprèstits garantits, etc., no se’ns hi diu cap paraula. Sens dubte, serà amb l’ajuda de... peticions. Aqueix és el mitjà d’acció més oportú i més eficaç. A els peticions no se li resisteixen ni la crisi, ni el feixisme, ni el militarisme. D’altra banda, les peticions fan reviure la indústria del paper i atenuen l’atur. Anotem-ho doncs: l’organització de peticions, part fonamental del sistema d’Obres públiques segons el pla de Thorez i Companyia.
De qui es burla aquesta gent? D’ella mateixa o del proletariat?
El Partit Comunista és un fre
“És sorprenent que el proletariat suporte passivament semblants privacions i violències després d’una lluita de classes més que centenària”. Aquesta frase tan altiva pot escoltar-se a cada moment en la boca d’un socialista o d’un comunista, en privat. La resistència és insuficient? Hom llença la responsabilitat sobre el coll de les masses obreres. Com si els partits i els sindicats es trobaren al marge del proletariat i no fossen els seus òrgans de lluita! És precisament perquè el proletariat, com a resultat de la història més que centenària de les seues lluites, ha creat les seues organitzacions polítiques i sindicals, que li és difícil, quasi impossible, portar la lluita contra el capital sense elles i contra elles. I no obstant, això que ha construït com a ressort per a l’acció, s’ha convertit en un pes mort o en un fre.
La situació en la seua totalitat inspira en els treballadors la idea que són necessàries les accions revolucionàries per a canviar totes les condicions d’existència. Però, precisament perquè es tracta d’una lluita decisiva, que ha de comprendre milions d’homes, la iniciativa recau naturalment sobre les organitzacions dirigents, sobre els partits obrers, sobre el Front Únic. D’ells han de partir un programa clar, consignes, mobilitzacions de combat. Per a aixecar les masses, els partits han de comprometre’s ells mateixos, iniciant una audaç campanya revolucionària en el país. Però les organitzacions dirigents, incloent-hi el Partit Comunista, no tenen el coratge de fer-ho. El P.C. llença les seues tasques i les seues responsabilitats sobre les masses. Exigeix que milions d’homes a qui ha deixat sense direcció revolucionària comencen combats dispersos per reivindicacions parcials i mostren així als buròcrates escèptics que estan disposats a encarar la lluita. Llavors, pot ser que els grans caps consenten en comandar l’ofensiva. En compte de dirigir les masses, el Comitè Central burocràtic les examina, les posa una mala nota i justifica d’aquesta manera el seu oportunisme i la seua covardia.
Receptes fabricades “segons Lenin”
En el moment d’equilibri econòmic i polític relatiu de França (1929-1933), el Comitè Central del Partit Comunista proclamà el “tercer període” i únicament es trobava satisfet amb la conquista del carrer per mitjà de les barricades. Ara, en el moment de la crisi econòmica, social i política, el mateix Comitè Central s’acontenta amb un modest programa de “reivindicacions immediates”. Aquesta contradicció absurda és el producte complex de molts factors: el terror davant dels seus últims errors, la incapacitat per a escoltar les masses, l’hàbit burocràtic de prescriure al proletariat un itinerari prefabricat; en fi, l’anarquia intel·lectual, com a resultat de zig-zags, falsificacions, mentides i repressions innombrables.
L’autor directe del nou programa és, sens dubte, el “cap” actual de la Internacional Comunista, Bela Kun, el qual passa, alternativament, de l’aventurerisme a l’oportunisme. En haver llegit en un llibre de Lenin que els bolxevics estigueren sota determinades condicions, a favor de les vagues, i els menxevics en contra, Bela Kun, en un batre d’ulls fundà sobre aquest descobriment la seua política “realista” Per a la seua desgràcia, Bela Kun no havia obert Lenin en la pàgina adequada
En determinats períodes, les vagues econòmiques exerciren realment un paper enorme en el moviment revolucionari del proletariat rus. Ara bé, el capitalisme rus no estava en putrefacció en aqueix moment, sinó que creixia i s’elevava ràpidament. El proletariat era una classe novella i les vagues eren per a ell la primera forma del despertar i d’activitat. Finalment, el gran desbordament de les vagues coincidia cada vegada amb l’alça conjuntural de la indústria.
Cap d’aquestes condicions existeix a França. El proletariat francès té al seu darrere una grandiosa escola de revolució, de lluita sindical i parlamentària, amb tota l’herència positiva i negativa d’aqueix ric passat. Seria difícil esperar un desbordament espontani del moviment de vagues a França, inclús en un període d’ascens econòmic, tant més quan la crisi conjuntural aprofundeix les ferides del declivi capitalista.
No menys important és l’altre costat de la qüestió. En el moment del primer moviment impetuós de vagues a Rússia, hi hagué una sola fracció de la socialdemocràcia russa que tractà de limitar-se a les reivindicacions econòmiques parcials: foren aquells als que s’anomena “els economistes”; segons la seua opinió, calia fer a una banda la consigna “A baix l’autocràcia!” fins a l’aparició d’una “situació revolucionària”. Lenin jutjà els “economistes” com a oportunistes miserables. Demostrà que calia preparar activament una situació revolucionària, fins i tot en un període de moviment de vagues.
En general, és absurd tractar de transportar mecànicament a França les diverses etapes i els diversos episodis del moviment revolucionari rus. Però menys possible encara és fer-ho a la manera de Bela Kun, que no coneix ni Rússia, ni França, ni el marxisme. De Lenin, cal aprendre el mètode d’acció i no convertir el leninisme en cites i receptes, bones per a qualsevol cas de la vida.
“Pau, pa i llibertat!”
Així, la situació a França, segons l’opinió dels stalinistes, no és revolucionària; per aqueix fet, les consignes revolucionàries són inoportunes; cal concentrar tota l’atenció en les vagues econòmiques i en les reivindicacions parcials. Aqueix és el programa. És un programa oportunista i sense vida, però és un programa.
No obstant, al seu costat hi ha un altre. L‘Humanité repeteix cada dia la triple consigna: “Pau, pa i llibertat”. És sota aqueixa bandera, explica L‘Humanité, que els bolxevics venceren en 1917. Seguint els stalinistes, Just repeteix la mateixa idea. Molt bé. Però, a Rússia, en 1917, hi havia una situació notòriament revolucionària. ¿Com pot passar, doncs, que consignes que han assegurat l’èxit de la revolució proletària, es consideren bones com a “reivindicacions immediates” en una situació revolucionària? Que els astròlegs de L‘Humanité ens expliquen als simples mortals aquest misteri.
Per la nostra part, recordarem quines “reivindicacions immediates” contenia la triple consigna dels bolxevics.
“Per la pau!” En 1917, sota les condicions de la guerra, açò significava la lluita contra tots els partits patriòtics, des dels monàrquics fins als menxevics, la reivindicació de la publicació de tots els tractats secrets, la mobilització revolucionària dels soldats contra el comandament i l’organització de la fraternització en el front. “Per la pau!”: açò significava un desafiament al militarisme, d’Alemanya i Àustria d’una banda, de l’Entente per l’altra. La consigna dels bolxevics significava, així, la política més audaç i més revolucionària que mai haja conegut la història de la humanitat.
“Lluitar” per la pau en 1935, en aliança amb Herriot i els “pacifistes” burgesos, és a dir els imperialistes hipòcrites, significa simplement recolzar l’statu quo, bo de moment per a la burgesia francesa. Significa adormir i desmoralitzar els obrers amb les il·lusions del “desarmament”, de “els pactes de no agressió”, i la mentida de la Societat de les Nacions, preparant una nova capitulació dels partits obrers en el moment en què la burgesia francesa, o els seus rivals, troben útil trastornar l’statu quo.
“Pel pa!” Açò significava per als bolxevics en 1917, l’expropiació de la terra i de les reserves de blat dels grans terratinents i dels especuladors i el monopoli del comerç de blat en mans del govern dels obrers i camperols. Què significa per als nostres stalinistes de 1935, “pel pa”? Una simple repetició verbal!
“Per la llibertat!” Els bolxevics mostraven a les masses que la llibertat continua essent una ficció mentre les escoles, la premsa, els llocs de reunió romanguen a mans de la burgesia. “Per la llibertat!” significava: la presa del poder pels soviets, l’expropiació dels grans terratinents, el control obrer de la producció.
“Per la llibertat!”, en aliança amb Herriot i les venerables dames d’ambdós sexes de la Lliga dels Drets de l’Home, significa recolzar els governs semibonapartistes, semiparlamentaris, i res més. En l’actualitat, la burgesia necessita no sols les bandes de La Rocque sinó, també, la reputació d’“esquerra” d’Herriot. El capital financer s’ocupa d’armar els feixistes. Els stalinistes restableixen la reputació d’esquerra d’Herriot per mitjà de les mascarades del “Front Popular”. Heus aquí a qui serveixen en 1935 les consignes de la Revolució d’Octubre!
Dragons i puces
Com a únic exemple de la nova política “realista”, la resolució del Comitè Central conta que els aturats de Villejuif mengen la sopa dels Croix de Feu i criden: “La Rocque a la forca!”. Quants homes mengen la sopa, quants criden, és el que no se’ns diu: els stalinistes no poden suportar les xifres. Però no és aqueixa la qüestió... Fins on ha de caure el partit revolucionari per a no trobar en una resolució programàtica, més exemples de política proletària que els crits impotents d’obrers aixafats i famolencs, obligats a alimentar-se amb les molles de la filantropia feixista! I aqueixos caps no se senten, ni humiliats ni avergonyits!
Parlant d’alguns dels seus deixebles, Marx citava una vegada les paraules de Heine: “He sembrat dragons i he collit puces”. Molt ens temem que els fundadors de la Tercera Internacional hagen de repetir aqueixes mateixes paraules... I, no obstant, la nostra època no necessita puces, sinó dragons!