COM ES FORMA UNA SITUACIÓ REVOLUCIONÀRIA?
La premissa econòmica de la revolució socialista
És aquesta l’última crisi del capitalisme o no?
Fatalisme i marxisme
“L’última” crisi i “l’última” guerra
La Internacional Comunista s’ha passat a les posicions del fatalisme socialdemòcrata
Com aprecia la situació la burgesia?
El sentit de la capitulació dels radicals
La petita burgesia i la situació prerevolucionària
Com pot produir-se un colp d’estat feixista a França?
Dialèctica i metafísica
COM ES FORMA UNA SITUACIÓ REVOLUCIONÀRIA?
La premissa econòmica de la revolució socialista
La primera i més important premissa d’una situació revolucionària és l’exacerbació intolerable de les contradiccions entre les forces productives i les formes de propietat. La nació deixa d’avançar. El fre del desenvolupament de la potència econòmica i, encara més, la seua regressió signifiquen que el sistema capitalista de producció s’ha desgastat per complet i que ha de cedir el lloc al sistema socialista.
La crisi actual, que comprèn tots els països i endarrereix l’economia en desenes d’anys, ha empentat definitivament el sistema burgès fins a l’absurd. Si en els principis del capitalisme, obrers famolencs i ignorants destruïren les màquines; ara els que destrueixen les màquines són els mateixos capitalistes. El manteniment, d’ara avant, de la propietat privada dels mitjans de producció amenaça la humanitat amb la barbàrie i la degeneració.
La base de la societat és la seua economia. Aquesta base està madura per al socialisme en un doble sentit: la tècnica moderna ha assolit un nivell tal que podria assegurar un elevat benestar al poble i a tota la humanitat; però la propietat capitalista, que se sobreviu, condemna els pobles a una pobresa i a patiments cada vegada majors.
La premissa fonamental, econòmica, del socialisme, existeix des de fa molt de temps. Però el capitalisme no desapareixerà de l’escena per si mateix. Només la classe obrera pot arrancar les forces productives de mans dels explotadors que les estrangulen. La història ens planteja aquesta tasca en forma aguda. Si el proletariat es troba, per tal o qual raó, incapaç de derrocar la burgesia i prendre el poder; si, està, per exemple, paralitzat pels seus propis partits i sindicats, continuarà la declinació de l’economia i de la civilització, s’acreixeran les calamitats, la desesperació i la postració s’apoderaran de les masses i el capitalisme (decrèpit, putrefacte, corcat) estrangularà els pobles cada vegada amb més força, arrossegant-los a l’abisme de noves guerres. No hi ha salvació sense la revolució socialista.
És aquesta l’última crisi del capitalisme o no?
El presídium de la Internacional Comunista assajà inicialment d’explicar que la crisi, començada en 1929, era l’última crisi del capitalisme. Dos anys més tard, Stalin declarà que la crisi actual no és encara, “versemblantment”, l’última. També en el camp socialista trobem el mateix intent de profecia: l’última crisi o no?
“És imprudent afirmar (escriu Blum en Le Populaire del 23 de febrer) que la crisi actual és com un espasme suprem del capitalisme, l’últim sobresalt abans de l’agonia i la descomposició”. Aquest mateix punt de vista té Grumbach, qui digué el 26 de febrer, en Mulhouse: “Alguns afirmen que aquesta crisi és passatgera; altres hi veuen la crisi final del sistema capitalista. Encara no ens atrevim a pronunciar-nos definitivament”.
En aquesta forma de plantejar la qüestió hi ha dos errors cardinals: en primer lloc, hom barreja la crisi conjuntural amb la crisi històrica de tot el sistema capitalista; en segon lloc, s’admet que, independentment de l’activitat conscient de les classes, una crisi pot per si mateixa, ser la “última crisi”.
Davall la dominació del capital industrial, en l’època de la lliure competència, els ascensos conjunturals sobrepassaven de lluny les crisis; els primers eren la “regla”, els segons, l’“excepció”; el capitalisme en el seu conjunt estava en ascens. Des de la guerra, amb la dominació del capital financer monopolista, les crisis conjunturals sobrepassen de lluny les reanimacions; hom pot dir que les crisis s’han convertit en la regla i els ascensos en l’excepció; el desenvolupament econòmic, en el seu conjunt va cap avall, no cap amunt.
No obstant, les oscil·lacions conjunturals són inevitables i, amb el capitalisme malalt, es perpetuaran mentre existisca el capitalisme. I el capitalisme es perpetuarà mentre no s’haja portat a terme la revolució proletària. Aquesta és l’única resposta correcta.
Fatalisme i marxisme
El revolucionari proletari ha de comprendre, abans que res, que el marxisme, única teoria científica de la revolució proletària, res té en comú amb l’espera fatalista de “l’última” crisi. El marxisme és, per la seua mateixa essència, una guia per a l’acció revolucionària. El marxisme no ignora la voluntat i el coratge, sinó que els ajuda a trobar el camí just.
No hi ha cap crisi que puga ser, per si mateixa, “mortal” per al capitalisme. Les oscil·lacions de la conjuntura creen només una situació en què serà més fàcil o més difícil al proletariat derrocar el capitalisme. El pas de la societat burgesa a la societat socialista pressuposa l’activitat de persones vives, que fan la seua pròpia història. No la fan per atzar ni segons el seu gust, sinó sota la influència de causes objectives determinades. Mentre, les seues pròpies accions (la seua iniciativa, la seua audàcia, la seua devoció o, per contra, la seua estupidesa i la seua covardia) entren com a anelles necessàries en la cadena del desenvolupament històric.
Ningú ha numerat les crisis del capitalisme ni ha indicat per endavant quina serà “l’última”. Però tota la nostra època, i sobretot la crisi actual, dicten imperiosament al proletariat: Pren el poder! Si, el partit obrer, malgrat les condicions favorables, es revela incapaç de menar el proletariat a la conquista del poder, la vida de la societat continuarà, necessàriament, sobre bases capitalistes; fins a una nova crisi o una nova guerra; potser, fins a l’enfonsament complet de la civilització europea.
“L’última” crisi i “l’última” guerra
La guerra imperialista de 1914-18 representà també una “crisi” en la marxa del capitalisme i, per cert, la més terrible de totes les crisis possibles. En cap llibre predigué hom que aqueixa guerra seria l’última bogeria sagnant del capitalisme o no. L’experiència de Rússia ha demostrat que la guerra podia ésser la fi del capitalisme. En Alemanya i Àustria, la sort de la societat burgesa depengué sencerament en 1918 de la socialdemocràcia, però aquest partit revelà ésser el servent del capital. A Itàlia i França, el proletariat hauria pogut conquistar el poder al final de la guerra, però no tenia al capdavant un partit revolucionari. En una paraula, si la Segona Internacional en el moment de la guerra, no hagués traït la causa del socialisme per a adherir al patriotisme burgès, tota la història d’Europa i de la humanitat es presentaria avui d’una manera completament distinta. Per descomptat, el passat no és reparable. Però es poden aprendre les lliçons que ens deixa.
El desenvolupament del feixisme és, en si mateix, el testimoni irrefutable de què la classe obrera ha tardat terriblement en complir la tasca posada davant d’ella, des de fa molt de temps, per la declinació del capitalisme.
La frase: aquesta crisi no és encara “l’última”, no pot tenir més que un sentit i és que malgrat les lliçons de la guerra i les convulsions de postguerra, els partits obrers encara no han sabut preparar-se a si mateixos, ni preparar el proletariat, per a la presa del poder; pitjor encara, els caps d’aqueixos partits no veuen ni tan sols ara la mateixa tasca i la fan recaure sobre el “desenvolupament històric”, en compte de sobre ells mateixos, el partit i la classe. El fatalisme és una traïció teòrica contra el marxisme i la justificació de la traïció política contra el proletariat, és a dir, la preparació d’una nova capitulació davant d’una nova “última” guerra.
La Internacional Comunista s’ha passat a les posicions del fatalisme socialdemòcrata
El fatalisme de la socialdemocràcia és una herència de la preguerra, quan el capitalisme creixia quasi sense interrupció, augmentava el nombre d’obrers, augmentava el nombre de membres del partit, de vots en les eleccions i de llocs guanyats en aquestes. D’aquest ascens automàtic nasqué, a poc a poc, la il·lusió reformista de què és suficient continuar pel vell camí (propaganda, eleccions, organització) i la victòria vindrà per si sola.
Per cert, la guerra ha desbaratat l’automatisme del desenvolupament. Però la guerra és un fenomen “excepcional”. Amb l’ajuda de Ginebra, no hi haurà una nova guerra, tot tornarà a la norma, i l’automatisme del desenvolupament serà restablert.
A la llum d’aqueixa perspectiva, les paraules: “aquesta no és la ultima crisi”, han de significar que “en cinc anys, en deu anys, en vint anys, tindrem més vots i més llocs electius; llavors, cal esperar i prendrem el poder”. (Veure els articles i discursos de Paul Faure). Aquest fatalisme optimista, que semblava convincent fa un quart de segle, ressona ara com una veu d’ultratomba. La idea que, en el camí vers la crisi futura, el proletariat es farà infal·liblement més poderós que ara, és radicalment falsa. Amb la inevitable putrefacció ulterior del capitalisme, el proletariat no creixerà ni es farà més fort, sinó que es descompondrà, fent cada vegada major l’exèrcit d’aturats i lumpenproletaris; mentre, la petita burgesia es desclassarà i caurà en la desesperació. La pèrdua de temps obre una perspectiva per al feixisme i no per a la revolució proletària.
És de destacar que també la Internacional Comunista, burocratitzada fins a la molla de l’os, ha reemplaçat la teoria de l’acció revolucionària per la religió del fatalisme. És impossible lluitar, perquè “no hi ha situació revolucionària”. Però una situació revolucionària no cau del cel; es forma en la lluita de classes. El partit del proletariat és el factor polític més important per a la formació d’una situació revolucionària. Si aqueix partit dóna l’esquena a les tasques revolucionàries, adormint i enganyant els obrers per a jugar a les peticions i per a confraternitzar amb els radicals, aleshores ha de formar-se, no una situació revolucionària, sinó una situació contrarevolucionària.
Com aprecia la situació la burgesia?
La declinació del capitalisme, junt amb el grau extraordinàriament elevat de les forces productives, és la premissa econòmica de la revolució socialista. Basant-se en això es desenvolupa la lluita de classes. En la lluita viva de les classes es forma i madura una situació revolucionària.
¿Com aprecia la situació actual i com actua la gran burgesia, l’amo de la societat contemporània? El 6 de febrer de 1934 únicament fou inesperat per a les organitzacions obreres i la petita burgesia. Els centres del gran capital participaven des de feia molt de temps en el complot, amb l’objectiu de substituir per la violència el parlamentarisme pel bonapartisme (règim “personal”). Açò significa: els bancs, els trusts, l’estat major, la gran premsa jutjaren tan proper el perill de la revolució que s’afanyaren a preparar-se per a ella per mitjà d’un “petit” colp d’estat.
D’aquest fet sorgeixen dues conclusions importants: 1) els capitalistes, des d’abans de 1934, jutjaven la situació com a revolucionària; 2) no romangueren passivament a l’espera del desenvolupament dels esdeveniments, per a recórrer en l’últim moment a una defensa “legal”, sinó que prengueren ells mateixos la iniciativa, llençant les seues bandes al carrer. La gran burgesia ha donat als obrers una inapreciable lliçó d’estratègia de classe!
L‘Humanité repeteix que el “Front Únic” ha expulsat Doumergue. Però açò és, per a dir-ho moderadament, una fanfarronada buida. Al contrari, si el gran capital ha jutjat possible i raonable reemplaçar Doumergue per Flandin, és únicament perquè el Front Únic no representa encara un perill revolucionari immediat, de la qual cosa la burgesia s’ha convençut per l’experiència. “Ja que els terribles dirigents de La Internacional Comunista, malgrat la situació del país, no es preparen per a la lluita sinó que tremolen de por, vol dir que es pot esperar per a passar al feixisme. És inútil forçar els esdeveniments i comprometre prematurament els radicals, als que encara es pot necessitar”. Açò és el que es diuen els vertaders amos de la situació. Mantenen la unió nacional i els seus decrets bonapartistes, posen al Parlament sota el terror, però deixen de recolzar-se en Doumergue. Els caps del capital han fet així una certa correcció a la seua apreciació originària, reconeixent que la situació no és immediatament revolucionària, sinó prerevolucionària.
Segona lliçó destacable d’estratègia de classe! Mostra que inclús el gran capital, que té a la seua disposició totes les palanques de comandament, no pot apreciar d’un sol colp, a priori i infal·liblement, la situació política en tota la seua realitat: entra en la lluita i, en el procés, sobre la base de l’experiència que aquesta li dóna, corregeix i precisa la seua apreciació. Aquest és en general, l’únic mitjà possible d’orientar-se en política exactament i, alhora, activament.
I els caps de la Internacional Comunista? A Moscou, sense tenir en compte al moviment obrer francès, alguns buròcrates mediocres, mal informats, que en la seua major part ni tan sols llegeixen en francès, donen el diagnòstic infal·lible, amb ajuda del seu termòmetre: “la situació no és revolucionària”. El Comitè Central del Partit Comunista francès està obligat a repetir aquesta frase buida, tancant ulls i orelles. El camí de la Internacional Comunista és el camí més curt cap a l’abisme!
El sentit de la capitulació dels radicals
El partit radical representa l’instrument polític de la gran burgesia, millor adaptat a les tradicions i als prejudici de la petita burgesia. Tanmateix açò, els caps principals del radicalisme, sota el fuet del capital financer, s’han inclinat humilment davant del colp d’estat del 6 de febrer, dirigit immediatament contra ells. D’aquesta manera, han reconegut que la marxa de la lluita de classes amenaça els interessos fonamentals de la “nació”, és a dir de la burgesia, i s’han vist obligats a sacrificar els interessos electorals del seu partit. La capitulació del partit parlamentari més poderós, davant dels revòlvers i navalles dels feixistes és l’expressió exterior de l’enfonsament complet de l’equilibri polític del país. Però, qui diu aquestes paraules, diu amb elles que la situació és revolucionària o, per a dir-ho amb major exactitud, prerevolucionària.
La petita burgesia i la situació prerevolucionària
Els processos que es desenvolupen en les masses de la petita burgesia tenen una importància excepcional per tal d’apreciar la situació política. La crisi política del país és, primer que res, la crisi de la confiança de les masses petitburgeses en els seus partits i en els seus caps tradicionals. El descontentament, la nerviositat, la inestabilitat, l’arravatament fàcil de la petita burgesia són signes extremadament importants d’una situació prerevolucionària. Així com el malalt que bull de febra ja es gita sobre el costat dret ja sobre l’esquerre, la petita burgesia febril pot girar-se a la dreta o a l’esquerra. segons el costat vers el qual es giren al proper període els milions de camperols, artesans, petits comerciants, petits funcionaris francesos, la situació prerevolucionària pot canviar-se tant en situació revolucionària com a contrarevolucionària.
El millorament de la conjuntura econòmica podria (no per molt de temps) retardar, però no frenar, la diferenciació de la petita burgesia a dreta o a esquerra. Si, per contra, la crisi fora aprofundint-se, la fallida del radicalisme i de tots els agrupaments parlamentaris que graviten al seu voltant, aniria a una velocitat redoblada.
Com pot produir-se un colp d’estat feixista a França?
No obstant, no cal pensar que el feixisme necessàriament ha de convertir-se en un poderós partit parlamentari abans que es faça amo del poder. Així és com succeí en Alemanya, però a Itàlia ocorregué d’una altra manera. Per a l’èxit del feixisme no és en absolut obligatori que la petita burgesia haja trencat prèviament amb els antics partits “democràtics”: és prou amb què haja perdut la confiança que tenia en ells i que mire amb inquietud al seu voltant, cercant nous camins.
En les pròximes eleccions municipals, la petita burgesia pot encara donar un número important dels seus vots als radicals i als grups pròxims, per l’absència d’un nou partit polític que assolisca conquistar la confiança dels camperols i dels petits burgesos de les ciutats. I, al mateix temps, pot produir-se un colp de força militar del feixisme, amb l’ajuda de la gran burgesia, alguns mesos després de les eleccions i per mitjà de la seua pressió atreure’s les simpaties de les capes més desesperades de la petita burgesia.
Per això, seria una grollera il·lusió consolar-se pensant que la bandera del feixisme no s’ha fet encara popular en les províncies i en els pobles. Les tendències antiparlamentàries de la petita burgesia poden, escapant als marcs de la política parlamentària oficial dels partits, recolzar directament i immediata un colp d’estat militar, quan aquest es faça necessari per a la salvació del gran capital. Semblant mode d’acció correspon molt més a les tradicions i al temperament de França.
Les xifres de les eleccions tenen, naturalment, una importància simptomàtica. Però recolzar-se sobre aquest únic índex seria donar prova de cretinisme parlamentari. Es tracta de processos més profunds que, una malaurat demà, poden prendre de sorpresa els senyors parlamentaris. En açò, com en els altres terrenys, la qüestió no és conclosa per l’aritmètica sinó per la dinàmica de la lluita. La gran burgesia no registra passivament l’evolució de les classes mitjanes, sinó que prepara les tenalles d’acer amb ajuda de les quals podrà atrapar en el moment oportú les masses a què ha torturat i desesperat.
Dialèctica i metafísica
El pensament marxista és dialèctic: considera tots els fenòmens en el seu desenvolupament, en el seu pas d’un estat a un altre. El pensament del petitburgès conservador és metafísic: les seues concepcions són immòbils i immutables; entre els fenòmens hi ha envans impermeables. L’oposició absoluta entre una situació revolucionària i una situació no revolucionària és un exemple clàssic de pensament metafísic, segons la formula: allò que és, és; allò que no és, no és, i tota la resta és cosa del Maligne.
En el procés històric hom troba situacions estables, absolutament no revolucionàries. També troba hom situacions notòriament revolucionàries. Hi ha també situacions contrarevolucionàries (no cal oblidar-ho!). Però allò que existeix sobretot, en la nostra època de capitalisme en putrefacció, són situacions intermèdies, transitòries: entre una situació no revolucionària i una situació prerevolucionària, entre una situació prerevolucionària i una situació revolucionària o... contrarevolucionària. Són precisament aquests estats transitoris els que tenen una importància decisiva des del punt de vista de l’estratègia política.
¿Què diríem d’un artista que no distingís més que els dos colors extrems en l’espectre? Que és daltonià o mig cec i que ha de renunciar al pinzell. ¿Què dir d’un polític que no fos capaç de distingir més que dos estats: “revolucionari” i “no revolucionari”? Que no és un marxista, sinó un stalinista, que pot ésser un bon funcionari, però de cap manera un dirigent proletari.
Una situació revolucionària es forma per l’acció recíproca de factors objectius i subjectius. Si el partit del proletariat es mostra incapaç d’analitzar a temps les tendències de la situació prerevolucionària i d’intervenir activament en el seu desenvolupament, en compte d’una situació revolucionària sorgirà, inevitablement, una situació contrarevolucionària. És precisament davant d’aquest perill que es troba actualment el proletariat francès. La política miop, passiva, oportunista del Front Únic i, sobretot, dels stalinistes, que s’han convertit en la seua ala dreta: heus aquí el que constitueix el principal obstacle en el camí de la revolució proletària a França.