UNA VEGADA MÉS, ON VA FRANÇA?
El diagnòstic de la Internacional Comunista és fals i funest
La tasca i l’objectiu d’aquest treball
UNA VEGADA MÉS, ON VA FRANÇA?
(finals de març de 1935)
En el moment en què Flandin succeí Doumergue, plantejàrem davant de l’avantguarda proletària, la pregunta: “On va França?” Els quatre mesos transcorreguts res han canviat en l’essencial i no han debilitat la nostra anàlisi ni els nostres pronòstics. El poble francès es troba en una cruïlla: un camí porta a la revolució socialista, l’altre a la catàstrofe feixista. L’elecció del camí depèn del proletariat. Al capdavant d’aquest s’hi troba la seua avantguarda organitzada. Plantegem novament la qüestió: on portarà França l’avantguarda proletària?
El diagnòstic de la Internacional Comunista és fals i funest
El Comitè Central executiu del Partit Socialista ha llençat al gener, un programa de lluita pel poder, de destrucció de l’aparell de l’estat burgès, d’instauració de la democràcia obrera i camperola, d’expropiació dels bancs i de les branques concentrades de la indústria. No obstant, el Partit no ha mogut, fins ara, ni un sol dit menut per tal de portar aquest programa a les masses. Al seu torn, el Partit Comunista es nega, rotundament, a prendre el camí de la lluita pel poder. La causa? “La situació no és revolucionària”.
Les milícies? L’armament dels obrers? E1 control obrer? Un pla de nacionalització? Impossible! “La situació no és revolucionària”. Què es pot fer? Llençar grans peticions amb els clericals, exercir l’eloqüència buida amb els radicals i esperar. Fins a quan? Fins que la situació esdevinga revolucionària per si mateixa. Els savis mèdics de la Internacional Comunista tenen un termòmetre, que posen sota l’axil·la d’aqueixa vella que és la Història i, així, determinen infal·liblement la temperatura revolucionària. Però no mostren a ningú el seu termòmetre.
Afirmem: el diagnòstic de la Internacional Comunista és radicalment fals. La situació és tan revolucionària com pot ser-ho amb la política no-revolucionària dels partits obrers. El més exacte és a dir que la situació és prerevolucionària. Perquè aquesta situació madure, fa falta una mobilització immediata, forta i incansable de les masses en nom del socialisme. Aquesta és l’única condició perquè la situació prerevolucionària esdevinga revolucionària. En cas contrari, si es contínua marcant el pas en el mateix lloc, la situació prerevolucionària esdevindrà contrarevolucionària i portarà a la victòria del feixisme.
La frase sacramental sobre la “situació no revolucionària” només serveix actualment per a atipar els caps dels obrers, paralitzar la seua voluntat i deixar lliures les mans a l’enemic de classe. Davall la cobertura de frases semblants, el conservadorisme, la indolència, l’estupidesa i la covardia s’apoderen de la direcció del proletariat i es prepara la catàstrofe, com en Alemanya.
La tasca i l’objectiu d’aquest treball
En les pàgines següents, nosaltres, bolxevics leninistes, sotmetem a una detallada critica marxista el diagnòstic i el pronòstic de la Internacional Comunista. Ocasionalment, ens detindrem per tal de tocar els punts de vista dels diversos dirigents socialistes, en la mesura en què siga necessària per al nostre objectiu fonamental: mostrar la falsedat radical de la política del Comitè Central del Partit Comunista francès. Als crits i insults dels stalinistes oposarem fets i arguments.
Naturalment, no ens limitarem a una simple critica. Oposarem als punts de vista i consignes falsos les idees i els mètodes creadors de Marx i Lenin.
Reclamem del lector una atenció concentrada. El que està en joc és, en el sentit més directe i immediat, el cap del proletariat francès; cap obrer conscient té el dret de romandre impassible davant d’aqueixes qüestions, de la solució de les quals depèn la sort de la seua classe!