ON VA FRANÇA?
L’enfonsament de la democràcia burgesa
Els començaments del bonapartisme a França
Durarà molt el bonapartisme?
El rol del partit radical
Les “classes mitjanes”, el partit radical i el feixisme
És inevitable el pas de les classes mitjanes al camp del feixisme?
És veritat que la petita burgesia tem la revolució?
Una aliança amb els radicals seria una aliança contra les classes mitjanes
La milícia obrera i els seus adversaris
Cal construir la milícia obrera
L’armament del proletariat
Però, i les derrotes d’Àustria i Espanya..?
El Front Únic i la lluita pel poder
No un programa de passivitat sinó un programa de revolució
ON VA FRANÇA?
(Finals d’octubre de 1934)
En aquestes pàgines, volem explicar als obrers avançats quin destí espera a França durant els propers anys. Per a nosaltres, França no és la Borsa, ni els bancs, ni els trusts, ni el govern, ni l’Estat Major, ni l’Església (tots ells són els opressors de França), sinó la classe obrera i els camperols explotats.
Després de la guerra, es produïren una sèrie de revolucions, que significaren brillants victòries: a Rússia, en Alemanya, en Àustria-Hongria, més tard, a Espanya. Però només fou a Rússia on el proletariat prengué plenament el poder a les seues mans, expropià els seus explotadors i, gràcies a aquestes mesures, sabé com crear i mantenir un estat obrer. En tots els altres casos, el proletariat malgrat la victòria es detingué, a causa de la seua direcció, a meitat de camí. El resultat d’açò fou que el poder escapà de les seues mans i, desplaçant-se d’esquerra a dreta, acabà essent el botí del feixisme. En una sèrie d’altres països, el poder caigué a mans d’una dictadura militar. En cadascun d’ells, el parlament no ha mostrat tenir la capacitat de conciliar les contradiccions de classe i d’assegurar la marxa pacifica dels esdeveniments. El conflicte es resolgué amb les armes a la mà.
Naturalment, a França s’ha pensat durant molt de temps que el feixisme res tenia a veure amb aquest país. Per ésser França una república, en ella totes les qüestions són resoltes pel poble sobirà mitjançant el sufragi universal. Però, el 6 de febrer, alguns milers de feixistes i reialistes, armats de revòlvers, porres i navalles, han imposat al país el govern reaccionari de Doumergue, sota la protecció del qual les bandes feixistes continuen creixent i armant-se. Què ens oferirà el demà?
Per descomptat, a França, com en alguns altres països d’Europa (Anglaterra, Bèlgica, Holanda, Suïssa, països escandinaus) encara hi ha un Parlament, eleccions, llibertats democràtiques, o les seues despulles. Però en tots aquests països la lluita de classes s’exacerba en el mateix sentit en què abans s’ha desenvolupat a Itàlia i Alemanya. Qui es consola amb la frase: “França no és Alemanya”, és un imbècil sense esperança. En l’actualitat, en tots els països actuen les mateixes lleis: les de la decadència capitalista. Si els mitjans de producció continuen a mans d’un petit nombre de capitalistes, no hi ha salvació per a la societat. Està condemnada a anar de crisi en crisi, de misèria en misèria, de mal en pitjor. En els distints països, les conseqüències de la decrepitud i decadència del capitalisme s’expressen sota formes diverses i amb ritmes desiguals. Però el fons del procés és el mateix arreu. La burgesia ha menat la seua societat a la fallida completa. No és capaç d’assegurar al poble, ni el pa ni la pau. És precisament per això que no pot suportar l’ordre democràtic per molt de temps més. Està obligada a aixafar els obrers amb l’ajuda de la violència física. Però no pot acabar-se amb el descontentament dels obrers i camperols per mitjà de la policia únicament. Enviar l’exèrcit contra el poble, aviat es fa impossible: comença a descompondre’s i acaba amb el pas d’una gran part dels soldats al costat del poble. Per això, el gran capital està obligat a crear bandes armades particulars, especialment entrenades per atacar els obrers, com a certes races de gossos són entrenats per atacar la presa. La funció històrica del feixisme és la d’aixafar la classe obrera, destruir les seues organitzacions, ofegar la llibertat política, quan els capitalistes ja se senten incapaços de dirigir i dominar amb ajuda de la maquinària democràtica.
El feixisme troba el seu material humà sobretot al si de la petita burgesia. Aquesta és totalment arruïnada pel gran capital. Sota l’actual estructura social, no té salvació. Però no coneix una altra sortida. El seu descontent, la seua indignació, la seua desesperació, són desviats pels feixistes del gran capital i dirigits contra els obrers. Del feixisme pot dir-se que és una operació de dislocació dels cervells de la petita burgesia en interès dels seus pitjors enemics. Així, el gran capital arruïna primer les classes mitjanes i, tot seguit, amb ajuda dels seus agents els mercenaris, els demagogs feixistes, dirigeix contra el proletariat la petita burgesia sumida en la desesperació. No és sinó mitjançant semblants procediments que el règim burgès és capaç de mantenir-se. Fins a quan? Fins que siga derrocat per la revolució proletària.
En França, el moviment de la democràcia vers el feixisme encara està en la seua primera etapa. El Parlament existeix, però ja no té els poders d’altres temps i mai més els recuperarà. Morta de por, la majoria del Parlament, després del 6 de febrer, a cridat al poder Doumergue, el salvador, l’àrbitre. El seu govern es col·loca per damunt del Parlament. No es recolza sobre la majoria “democràticament” elegida, sinó directament i immediata sobre l’aparell burocràtic, sobre la policia i l’exèrcit. Precisament per això, Doumergue no pot admetre cap llibertat per als funcionaris i, en general, per als empleats públics. Necessita un aparell burocràtic dòcil i disciplinat, en la cima del qual puga mantenir-se sense perill de caure. En el seu terror davant dels feixistes i davant del “front comú”, la majoria parlamentària està obligada a inclinar-se davant de Doumergue. En l’actualitat, s’escriu molt sobre la propera “reforma” de la Constitució, sobre el dret de dissolució de la Cambra de Diputats, etc. Totes aquestes qüestions no tenen sinó un interès jurídic. En el pla polític, la qüestió ja està resolta. La reforma s’ha realitzat sense viatjar a Versalles. L’aparició en l’arena de bandes feixistes armades ha donat als agents del gran capital la possibilitat d’elevar-se per damunt del Parlament. En açò radica avui l’essència de la Constitució francesa. Tota la resta no és sinó il·lusió, fraseologia o engany conscient.
El rol actual de Doumergue, com el dels seus possibles successors (del tipus del mariscal Pétain o de Tardieu) no és una cosa nova. És semblant al que exerciren, sota altres condicions, Napoleó o Napoleó III. L’essència del bonapartisme consisteix en açò: recolzant-se en la lluita de dos camps, “salva” la “nació”, amb l’auxili d’una dictadura burocràticomilitar. Napoleó I representa el bonapartisme de la impetuosa joventut de la societat burgesa. El bonapartisme de Napoleó III, és el del moment en què, al cap de la burgesia, comença a aparèixer la calvície. En la persona de Doumergue, trobem el bonapartisme senil de la decadència capitalista. El govern Doumergue és el primer grau en el pas del parlamentarisme al bonapartisme. Per tal de mantenir el seu equilibri, Doumergue necessita tenir a la seua dreta els feixistes i altres bandes, que l’han portat al poder. Reclamar-li que dissolga (no en els papers, sinó en la realitat) les joventuts Patriòtiques, els Croix de Feu, els Camelots du roi i d’altres semblants, etc., és reclamar-li que talle la branca sobre què està apujat. Naturalment són possibles oscil·lacions temporànies en un o altre sentit. Així, una ofensiva prematura del feixisme podria provocar cert moviment cap a “l’esquerra” en les altes esferes governamentals: Doumergue donaria lloc per un moment, no a Tardieu sinó a Herriot. Però, en primer lloc, en cap moment s’ha dit que els feixistes farien una temptativa prematura de colp d’estat. En segon lloc, un temporani moviment a l’esquerra en les altes esferes no canviaria la direcció general del desenvolupament, no faria sinó posposar un poc el desenllaç. No hi ha camí per a tornar cap enrere, vers la democràcia pacifica. Els esdeveniments condueixen inevitablement i irresistible a un conflicte entre el proletariat i el feixisme.
Quant de temps pot mantenir-se l’actual règim bonapartista de transició? O, dit d’una altra manera: ¿quant de temps li queda al proletariat per a preparar-se per al combat decisiu? Naturalment, és impossible respondre aquesta pregunta amb exactitud. Però, mentre, poden establir-se algunes dades per tal d’apreciar la velocitat del desenvolupament de tot el procés. L’element més important per al judici, és la sort futura del Partit Radical.
Pel seu naixement, el bonapartisme actual està lligat, com hem dit, a un començament de guerra civil entre els camps polítics extrems. El seu principal suport material el troba en la policia i l’exèrcit. Però també té un suport cap a l’esquerra: el Partit Radical-socialista. La base d’aquest partit de masses està constituïda per la petita burgesia urbana i rural. La direcció del partit està formada pels agents “democràtics” de la gran burgesia que, de tant en tant, han donat al poble petites reformes i, més contínuament, frases democràtiques; cada dia l’han salvat (de paraula) de la reacció i del clericalisme, però en totes les qüestions importants han fet la política del gran capital. Sota l’amenaça del feixisme, i encara més, davall la del proletariat, els radicals-socialistes s’han vist obligats a passar del camp de la “democràcia” parlamentària al camp del bonapartisme. Com el camell sota el fuet del cameller, el radicalisme s’ha posat sobre els seus quatre genolls, per tal de permetre a la reacció seure’s entre les seues gepes. Sense el suport polític dels radicals, el govern Doumergue seria impossible en aquest moment.
Si hom compara l’evolució política de França amb la d’Alemanya, el govern Doumergue i els seus possibles successors corresponen als governs Brüning, Papen, Schleicher, que ompliren l’interregne entre la república de Weimar i Hitler. No obstant, hi ha una diferència que, políticament, pot tenir una enorme importància. El bonapartisme alemany entrà en escena quan els partits democràtics s’havien enfonsat, mentre que els nazis creixien amb força prodigiosa. Els tres governs “bonapartistes” d’Alemanya, que tenien un suport polític propi molt dèbil, es trobaven en equilibri sobre una corda estesa sobre l’abisme, entre els dos camps hostils: el proletariat i el feixisme. Aqueixos tres governs caigueren ràpidament. El camp del proletariat estava aleshores escindit, no estava preparat per a la lluita, desorientat i traït pels seus dirigents. Els nazis pogueren fer-se amb el poder gairebé sense lluita.
El feixisme francès encara avui no representa una força de masses. Al contrari, el bonapartisme té un suport, per cert no molt segur ni molt estable, però de masses, en la persona dels radicals. Entre aquests dos fets, hi ha un nexe intern. Pel caràcter social del seu suport, el radicalisme és un partit de la petita burgesia. I el feixisme no pot convertir-se en força de masses, més que conquistant la petita burgesia. Amb d’altres paraules: a França, el feixisme pot desenvolupar-se principalment a costa dels radicals. Aquest procés es produeix en l’actualitat, però es troba encara en la seua primera etapa.
Les darreres eleccions cantonals han tingut uns resultats que podien i havien d’esperar-se: els flancs, és a dir els reaccionaris i el bloc obrer, han guanyat posicions; i el centre, és a dir, els radicals, han perdut. Però encara els guanys i pèrdues són ínfimes. Si s’hagués tractat d’eleccions parlamentàries aqueixos fenòmens haurien pres, sens dubte, dimensions força considerables. Per a nosaltres, els desplaçaments anotats no tenen importància en si mateixos, sinó només com a símptoma de canvis en la consciència de les masses. Mostren que el centre petitburgès ja ha començat a enfonsar-se a favor dels camps extrems. Açò significa que les restes del règim parlamentari seran progressivament rosegades; els camps extrems creixeran; s’aproximen els xocs entre ells. No és difícil comprendre que aquest procés és absolutament inevitable.
El partit radical és el partit amb l’ajuda del qual la gran burgesia mantenia les esperances de la petita burgesia en un millorament progressiu i pacífic de la seua situació. Aqueix rol dels radicals només fou possible mentre la situació econòmica de la petita burgesia continuava essent suportable; tolerable; mentre no patia una ruïna massiva i mentre servava esperances en l’esdevenidor. Per cert, el programa dels radicals fou sempre un simple tros de paper. Els radicals no han realitzat cap reforma social seriosa a favor dels treballadors i no podrien realitzar-la: no ho hauria permès la gran burgesia a mans de la qual estan totes les reals palanques del poder, els bancs i la Borsa, la gran premsa, els alts funcionaris, la diplomàcia, l’Estat Major. Però algunes petites almoines que obtenien els radicals de quan en quan, en benefici de la seua clientela, sobretot en el marc provincial, mantenien les il·lusions de les masses populars. Així fou fins a l’última crisi. En l’actualitat, per al camperol més endarrerit es fa clar que no es tracta d’una crisi passatgera ordinària, com hi hagueren no poques abans de la guerra, sinó d’una crisi de tot el sistema social. Són necessàries mesures fermes i decisives. Quines? El camperol no ho sap. Ningú li ho ha dit, com ell necessitaria.
El capitalisme ha portat els mitjans de producció a un nivell tal, que es troben paralitzats per la misèria de les masses populars, arruïnades pel mateix capitalisme. Per això mateix, tot el sistema ha entrat en un període de decadència, de descomposició, de putrefacció. El capitalisme no sols no pot donar als treballadors noves reformes socials, ni tan sols petites almoines: es veu obligat a llevar-li les que concedí abans. Tota Europa ha entrat en una època de contrareformes econòmiques i polítiques. Allò que provoca la política d’espoliació i ofec de les masses no són els capritxos de la reacció, sinó la descomposició del sistema capitalista. Aquí rau el fet fonamental, que ha d’ésser assimilat per cada obrer, si no vol que se l’enganye amb frases buides. És precisament per això que els partits reformistes democràtics es descomponen i perden força, un rere l’altre, en tota Europa. És la mateixa sort que espera als radicals francesos. Només gent sense cervell pot pensar que la capitulació de Daladier o el servilisme d’Herriot davant de la pitjor reacció són el resultat de causes fortuïtes o temporànies o de manca de caràcter d’aqueixos dos caps lamentables. No! Els grans fenòmens polítics tenen, sempre, profundes causes socials. La decadència dels partits democràtics és un fenomen universal que té les seues raons en la decadència del mateix capitalisme. La gran burgesia diu als radicals: “Ara no és temps de jocs. Si no deixen de coquetejar amb els socialistes i de flirtejar amb el poble, prometent-li l’or i el moro, cride els feixistes. Entenguen bé que el 6 de febrer no fou més que una primera advertència!” Després de tot això, el camell radical es posa sobre els seus quatre genolls. No li queda una altra cosa per fer.
Però el radicalisme no trobarà la seua salvació per aquest camí. Lligant, als ulls de tot el poble, la seua sort a la sort de la reacció apropa, inevitablement, la seua pròpia fi! La pèrdua de vots i de llocs en les eleccions cantonals no és sinó un començament. Després, el procés d’enfonsament del partit radical anirà cada vegada més ràpid. Tota la qüestió és saber a favor de qui, si de la revolució proletària o del feixisme, es produirà aqueix enfonsament inevitable, irresistible.
Qui presentarà primer, més àmpliament i amb major força, a les classes mitjanes el programa més convincent, i (allò que és més important) conquistarà la seua confiança, mostrant amb paraules i fets que és capaç d’eliminar tots els obstacles en el camí d’un esdevenidor millor: ¿el socialisme revolucionari o la reacció feixista? D’aquesta qüestió depèn la sort de França per molts anys. No sols de França: d’Europa. No sols d’Europa: del món sencer.
Les “classes mitjanes”, el partit radical i el feixisme
Des del moment de la victòria dels nazis en Alemanya, en els partits i grups “d’esquerra” s’ha parlat molt sobre la necessitat d’apropar-se a les “classes mitjanes” per tal de tancar el camí al feixisme. La fracció Renaudel i Companyia s’ha separat del Partit Socialista amb l’objectiu especial d’apropar-se als radicals. Però, a la mateixa hora en què Renaudel, que viu en les idees de 1848, tendia les dues mans vers Herriot, aquest les tènia ocupades: una per Tardieu, l’altra per Louis Marin.
D’ací, no obstant, no se’n dedueix de cap manera que la classe obrera puga donar l’esquena a la petita burgesia, abandonant-la a la seua desgràcia. De cap manera! Apropar-se als camperols i petits burgesos de la ciutat, atreure’ls al nostre costat, és la condició necessària de l’èxit en la lluita contra el feixisme, per no parlar de la conquista del poder. Només cal plantejar el problema d’una manera correcta. Però per a això s’ha de comprendre clarament quina és la naturalesa de les “classes mitjanes”. Res és més perillós, especialment en un període crític, que repetir fórmules generals, sense examinar què contingut social recobreixen.
La societat contemporània es compon de tres classes: la gran burgesia, el proletariat i les “classes mitjanes” o petita burgesia. Les relacions entre aquestes tres classes determinen en última instància la situació política del país. Les classes fonamentals de la societat són la gran burgesia i el proletariat. Aquestes dues classes són les úniques que poden tenir una política independent, clara i conseqüent. La petita burgesia es distingeix per la seua dependència econòmica i la seua heterogeneïtat social. La seua capa superior toca directament la gran burgesia. La seua capa inferior es barreja amb el proletariat i arriba a caure, fins i tot, en l’estat del lumpenproletariat. D’acord amb la seua situació econòmica, la petita burgesia no pot tenir una política independent. Oscil·la sempre entre els capitalistes i els obrers. La seua pròpia capa superior L’empenta cap a la dreta; les seues capes inferiors, oprimides i explotades, són capaces, sota determinades condicions, de girar bruscament vers l’esquerra, és per aqueixes relacions contradictòries de les diferents capes de les “classes mitjanes” que ha estat sempre determinada la política confusament i absoluta inconsistent dels radicals, les seues vacil·lacions entre el bloc amb els socialistes, per a calmar la base, i el bloc nacional amb la reacció capitalista, per tal de salvar la burgesia. La descomposició definitiva del radicalisme comença des del moment en què la gran burgesia, ella mateixa en un atzucac, no li permet continuar oscil·lant. La petita burgesia, les masses arruïnades de les ciutats i del camp, comença a perdre la paciència. Pren una actitud cada vegada més hostil envers la seua pròpia capa superior; es convenç en els fets de la inconsistència i perfídia de la seua direcció política. El camperol pobre, l’artesà, el petit comerciant, es convencen en els fets que un abisme els separa de tots aqueixos intendents, de tots aqueixos advocats, de tots aqueixos arribistes polítics, a l’estil d’Herriot, Daladier, Chautemps i Companyia. que, per la seua forma de vida i per les seues concepcions, són grans burgesos. És precisament aquesta desil·lusió de la petita burgesia, la seua impaciència, la seua desesperació, que explota el feixisme. Els seus agitadors estigmatitzen i maleeixen la democràcia parlamentària, que abona als arribistes i staviskrates, però que res dóna als petits treballadors. Aquests demagogs branden el puny en direcció als banquers, els grans comerciants, els capitalistes. Aqueixes paraules i gestos responen plenament als sentiments dels petits propietaris, caiguts en una situació sense sortida. Els feixistes mostren audàcia, surten al carrer, enfronten la policia, intenten escombrar el Parlament per la força. Açò impressiona el petit burgès sumit en la desesperació. Es diu: “els radicals, entre els que hi ha molts estafadors, s’han venut definitivament als banquers; els socialistes prometen des de fa molt de temps eliminar l’explotació, però mai passen de les paraules als fets; als comunistes no se’ls pot entendre: avui una cosa, demà una altra; cal veure si els feixistes poden portar-nos la salvació”.
Renaudel, Frossard i els seus semblants s’imaginen que la petita burgesia està aferrada sobretot a la democràcia i que, precisament per això, cal unir-se als radicals. Què monstruosa aberració! La democràcia no és més que una forma política. La petita burgesia no es preocupa per la corfa de l’anou sinó per la seua llavor. Cerca salvar-se de la misèria i la ruïna. ¿Que la democràcia es mostra impotent? Al diable amb la democràcia! Així raona o sent cada petit burgès. En la indignació creixent de les capes inferiors de la petita burgesia contra les seues pròpies capes superiors, “instruïdes”, municipals, cantonals, parlamentàries, s’hi troba la principal font social i política del feixisme. A açò cal d’agregar-li l’odi de la joventut intel·lectual, aixafada per la crisi, cap als advocats, els professors, els diputats i els ministres nous rics. Ací també, en conseqüència, els intel·lectuals petitburgesos inferiors es rebel·len contra els que estan per damunt d’ells. ¿Significa açò que el pas de la petita burgesia al camí del feixisme serà inevitable, ineluctable? No, semblant conclusió seria d’un vergonyós fatalisme. Allò que és realment és inevitable és la fi del radicalisme i de totes les agrupacions polítiques que lliguen la seua sort a la d’aquest. Sota les condicions de la decadència capitalista, ja no hi ha lloc per a un partit de reformes democràtiques i de progrés “pacífic”. Siga quina siga la via per la qual passe el futur desenvolupament de França, el radicalisme desapareixerà de l’escena, de totes maneres, rebutjat i menyspreat per la petita burgesia, a la que ha traït definitivament. Tot obrer conscient es convencerà des d’ara que la nostra predicció respon a la realitat, sobre la base dels fets i de l’experiència de cada dia. Noves eleccions portaran derrotes per als radicals. D’ells van a desprendre’s unes capes rere d’altres, les masses populars per baix, els grups d’arribistes espantats per dalt. Desercions, escissions, traïcions, van a continuar ininterrompudament. Cap maniobra ni cap bloc salvaran el partit radical. Aquest arrossegarà amb si a l’abisme el “partit” de Renaudel, Déat i Companyia. La fi del partit radical és el resultat inevitable del fet que la societat burgesa no pot assolir la fi de les seues dificultats amb l’ajuda de mètodes suposadament democràtics. L’escissió entre la base de la petita burgesia i les seues direccions és inevitable.
Però açò no significa, de cap manera, que les masses que segueixen al radicalisme inevitablement han de posar les seues esperances en el feixisme. Per descomptat, la part més desmoralitzada, més desclassada i més àvida de la joventut de les classes mitjanes ha fet ja la seua elecció en aqueix sentit. És d’aquesta reserva que es recluten sobretot les bandes feixistes. Però les grans masses petit burgeses de les ciutats i el camp no han fet encara la seua elecció. Vacil·len davant d’una gran decisió. És precisament perquè vacil·len que encara continuen, però ja sense confiança, votant a favor dels radicals. No obstant, aquesta situació de vacil·lació i irresolució no durarà anys, sinó mesos. El desenvolupament polític prendrà, en el proper període, un ritme febril. La petita burgesia únicament refusarà la demagògia del feixisme si posa la seua fe en la realitat d’un altre camí. Però l’altre camí, és el de la revolució proletària.
És veritat que la petita burgesia tem la revolució?
Als cretins parlamentaris, que creuen ser coneixedors del poble, els agrada de repetir: “no cal espantar les classes mitjanes amb la revolució puix avorreixen els extrems.” Sota aquesta forma general, aquesta afirmació és absolutament falsa. Naturalment, el petit propietari tendeix a l’ordre, mentre els seus negocis van bé i té esperances que vagen inclús millor. Quan ha perdut aqueixa esperança, però, és fàcilment atacat per la ràbia i està disposat a abandonar-se a les mesures més extremes. En cas contrari, ¿com hauria pogut derrocar l’estat democràtic i conduir el feixisme al poder a Itàlia i Alemanya? Els petit burgesos desesperats veuen en el feixisme, primer que res, una força combativa contra el gran capital, i creuen que, a diferència dels partits obrers que treballen només amb la llengua, el feixisme utilitzarà els punys per a imposar més “justícia”. A la seua manera, el camperol i l’artesà són realistes: comprenen que no podrà prescindir-se dels punys. És fals, tres vegades fals, afirmar que en l’actualitat la petita burgesia no es dirigeix vers el partit obrer perquè té por de les “mesures extremes”. Al contrari: la capa inferior de la petita burgesia, les seues grans masses no veuen en els partits obrers més que màquines parlamentàries, no creuen en la seua força, no els creuen capaços de lluitar, no creuen que aquesta vegada estiguen disposats a portar la lluita fins al final. I si és així, ¿paga la pena reemplaçar el radicalisme pels seus col·legues parlamentaris d’esquerra? Així és com raona o sent el propietari quasi expropiat, arruïnat i indignat. Sense la comprensió d’aquesta psicologia dels camperols, artesans, empleats, petits funcionaris, etc. (psicologia que sorgeix de la crisi social) és impossible elaborar una política justa.
La petita burgesia és econòmicament dependent i està políticament atomitzada. Per això no pot tenir una política pròpia. Necessita un ‘cap” que li inspire confiança. Aqueix cap individual o col·lectiu (és a dir, una persona o un partit) pot ésser proveït per una o altra de les classes fonamentals, ja siga per la gran burgesia, ja siga pel proletariat. El feixisme unifica i arma les masses disperses; d’una “polseguera humana” (segons la nostra expressió) fa destacaments de combat. Així, dóna a la petita burgesia la il·lusió de ser independent. Comença a imaginar-se que realment, hom manejarà l’estat. No hi ha res de sorprenent en què aqueixes il·lusions i aqueixes esperances se li pugen al cap!
Però la petita burgesia pot també trobar un cabdill en el proletariat. Ho ha demostrat a Rússia, i parcialment a Espanya. Ha tendit a això en Itàlia, en Alemanya i en Àustria. Malauradament els partits del proletariat no han estat a l’altura de la seua tasca històrica. Per tal d’atreure al seu costat la petita burgesia, el proletariat ha de conquistar la seua confiança. I, per a això, ha de començar per tenir ell mateix confiança en les seues pròpies forces. Li cal un programa d’acció clar i estar disposat a lluitar pel poder per tots els mitjans possibles. Temperat pel seu partit revolucionari per a una lluita decisiva i implacable, el proletariat diu als camperols i als petits burgesos de la ciutat: “lluite pel poder; heus aquí el meu programa; no empraré la força més que contra el gran capital i els seus lacais; però amb vostès, treballadors, vull fer una aliança sobre la base d’un programa donat.” El camperol comprendrà semblant llenguatge. Únicament cal que tinga confiança en la capacitat del proletariat per a fer-se amb el poder. Per a això, és indispensable depurar el Front Únic de tot equívoc, de tota indecisió, de frases buides; és indispensable comprendre la situació i endinsar-se seriosament en la ruta de la lluita revolucionària.
Renaudel, Frossard i els seus semblants s’imaginen amb tota serietat que una aliança amb els radicals és una aliança amb les “classes mitjanes” i, en conseqüència, una barrera contra el feixisme. Aquesta gent no veu una altra cosa que les ombres parlamentàries. Ignoren l’evolució real de les masses i es giren cap al partit radical que se sobreviu i que fa temps els ha donat l’esquena. Pensen que en una època de gran crisi social, una aliança de classes mobilitzades pot ésser reemplaçada per un bloc amb una colla parlamentària compromesa i condemnada a la desaparició. Una vertadera aliança del proletariat i les classes mitjanes no és una qüestió d’estàtica parlamentària, sinó de dinàmica revolucionària. Aqueixa aliança, cal crear-la, forjar-la en la lluita.
El fons de la situació política actual rau en el fet que la petita burgesia desesperada comença a desembarassar-se del jou de la disciplina parlamentària i de la tutela de la colla “radical” conservadora, que sempre ha enganyat el poble i que ara l’ha traït definitivament. En aquesta situació, lligar-se als radicals significa condemnar-se al menyspreu de les masses i empentar la petita burgesia als braços del feixisme en què ella veurà el seu únic salvador.
El partit obrer no ha d’ocupar-se en una temptativa sense esperança de salvar el partit dels especialistes en fallides; per contra ha d’accelerar amb totes les seues forces el procés d’alliberament de les masses de la influència radical. Com major siga el zel i energia que pose en el compliment d’aqueixa tasca, millor prepararà vertaderament i ràpida l’aliança de la classe obrera amb la petita burgesia. Cal copsar les masses en el seu moviment. És necessari posar-se al capdavant d’elles i no a la seua cua. La història treballa avui ràpidament. Pitjor per a aquell que es quede arrere!
Quan Frossard nega al Partit Socialista el dret de desemmascarar, debilitar i descompondre el partit radical, actua com a un radical conservador, no com a un socialista. Només té dret a l’existència històrica el partit que crega en el seu programa i s’esforce en reunir tot el poble sota la seua bandera. En cas contrari, no és un partit històric, sinó una colla parlamentària, una banda d’arribistes. No és únicament el dret sinó el deure elemental del partit del proletariat, alliberar les masses treballadores de la nefasta influència de la burgesia. Aquesta tasca històrica pren en l’actualitat, una agudesa particular, perquè els radicals s’esforcen més que mai en cobrir el treball de la reacció, adormir i enganyar el poble i preparar, així, la victòria del feixisme. Els radicals d’esquerra? També ells capitulen fatalment davant d’Herriot, com Herriot ho fa davant de Tardieu.
Frossard vol creure que l’aliança dels socialistes amb els radicals menarà a un govern “d’esquerra” que dissoldrà les organitzacions feixistes i salvarà la república. És difícil imaginar una amalgama més monstruosa d’il·lusions democràtiques i de cinisme policíac. Quan diem que és necessària una milícia popular (parlarem d’açò en detall, més avant), Frossard i els seus semblants objecten: “contra el feixisme no s’ha de lluitar amb mitjans físics, sinó ideològicament”. Quan diem que únicament una forta mobilització revolucionària de les masses (que no és possible més que en una lluita contra el radicalisme) és capaç de soscavar el pis davall els peus del feixisme, la mateixa gent ens replica: “no, únicament ens pot salvar la policia del govern Daladier-Frossard”.
Deplorable barbotegi! Els radicals han tingut el poder i, si han consentit en cedir-li’l a Doumergue, no és perquè els faltés l’ajuda de Frossard, sinó perquè temien el feixisme, temien la gran burgesia que els amenaçava amb les navalles reialistes, perquè temien encara més al proletariat que començava a dirigir-se contra el feixisme. Com a súmmum d’escàndol, fou el mateix Frossard qui, espantat de l’espant dels radicals, aconsellà Daladier que capitulés! Si s’admet per un instant (hipòtesi manifestament inversemblant!) que els radicals haurien consentit en trencar l’aliança amb Doumergue per l’aliança amb Frossard, les bandes feixistes, aquesta vegada amb la col·laboració directa de la policia, haurien sortit al carrer en nombre tres vegades major, i els radicals junt amb Frossard, s’haurien amagat a sota de la taula o s’haurien ocultat en els reductes més secrets dels seus ministeris.
Però suposem encara una hipòtesi fantàstica: la policia de Daladier-Frossard “desarma” els feixistes. És que això resol la qüestió? ¿Qui desarmarà la mateixa policia, que, amb la mà dreta tornarà als feixistes allò que els haja furtat amb la mà esquerra? La comèdia del desarmament dels feixistes no faria una altra cosa que augmentar l’autoritat dels feixistes, com a combatents contra l’estat capitalista. Els colps contra les bandes feixistes no poden ser reals més que en la mesura en què aqueixes bandes siguen, alhora, aïllades políticament. Mentre, l’hipotètic govern Daladier-Frossard no donaria res als obrers ni a les masses petitburgeses, perquè no podria atemptar contra els fonaments de la propietat privada. I, sense expropiació dels bancs, de les grans empreses comercials, de les indústries clau, dels transports, sense monopoli del comerç exterior i sense una sèrie de mesures profundes, no és possible de cap manera, acudir en ajuda del camperol, de l’artesà o del petit comerciant. Per la seua passivitat, per la seua impotència, per la seua mentida, el govern Daladier-Frossard provocaria una tempesta d’indignació en la petita burgesia i l’empentaria definitivament en la via vers el feixisme... si aqueix govern fos possible.
No obstant, cal reconèixer que Frossard no està sol. El mateix dia (24 d’octubre) que el moderat Zyromski intervenia en Le Populaire contra l’intent de Frossard de fer renéixer el Cartel, Cachin intervenia en L’Humanité per a defensar la idea d’un bloc amb els radicals socialistes. Ell, Cachin, saludava amb entusiasme el fet que els radicals s’hagueren pronunciat pel “desarmament” dels feixistes. Per cert, els radicals s’han pronunciat pel desarmament de tots, incloent-hi les organitzacions obreres. Per descomptat, en mans de l’estat bonapartista, tal mesura seria dirigida sobretot contra els obrers. Per descomptat, els feixistes “desarmats” rebrien l’endemà el doble d’armes, no sense ajuda de la policia. Però, perquè preocupar-se amb llòbregues reflexions? Tot home necessita una esperança. I heus aquí a Cachin, que va darrere de les empremtes de Wels i Otto Bauer, que esperaren, en el seu moment, la salvació per mitjà d’un desarmament realitzat per les policies de Brüning i Dollfuss. Fent un viratge de 180 graus, Cachin identifica els radicals amb les classes mitjanes. No veu els camperols oprimits més que a través del prisma del radicalisme. No s’imagina l’aliança amb els petits propietaris treballadors d’una altra manera que sota la forma d’un bloc amb els arribistes parlamentaris que, per fi, han començat a perdre la confiança dels petits propietaris. En compte d’alimentar i d’atiar la incipient indignació del camperol i de l’artesà contra els explotadors “democràtics” i de dirigir aqueixa indignació cap a una aliança amb el proletariat, Cachin es prepara a sostenir els estafadors radicals amb l’autoritat del “front comú” i, d’aquesta manera, endinsar la indignació de les capes inferiors de la petita burgesia pel camí vers el feixisme.
En la política revolucionària la malaptesa teòrica sempre es paga cruelment. L’“antifeixisme”, al igual que el “feixisme”, no són per als stalinistes conceptes concrets, sinó dues grans bosses buides en què fiquen tot allò que cau a les seues mans. Doumergue és per a ells un feixista, com abans també ho fou Daladier. De fet, Doumergue és un explotador capitalista de l’ala feixista de la petita burgesia, de la mateixa manera que Herriot és un explotador de la petita burgesia radical. Actualment, aqueixos dos sistemes es combinen en el règim bonapartista. Doumergue també és, a la seua manera, un “antifeixista”, perquè prefereix una dictadura pacifica, militar i policíaca, del gran capital a una guerra civil de resultat sempre incert. Per terror al feixisme, i més encara al proletariat, l’“antifeixista” Daladier s’ha unit a Doumergue. Però el règim de Doumergue és inconcebible sense l’existència de les bandes feixistes. L’anàlisi marxista elemental demostra així la inconsistència de la idea de l’aliança amb els radicals contra el feixisme! Els mateixos radicals es prenen el treball de mostrar en els fets com de fantàstiques i reaccionàries són les quimeres polítiques de Frossard i de Cachin.
Per a lluitar, cal conservar i reforçar els instruments i mitjans de lluita: les organitzacions, la premsa, les reunions, etc. El feixisme els amenaça, directament o indirecta. Encara és molt feble per a llençar-se a la lluita directa pel poder; però és prou fort com per a intentar abatre les organitzacions obreres tros a tros, per tal de temperar les seues bandes en aqueixos atacs, per a sembrar en els rengles obrers el desànim i la manca de confiança en les pròpies forces. D’altra banda, el feixisme troba auxiliars inconscients en tots aquells que diuen que la “lluita física” és inadmissible i sense esperances i que reclamen de Doumergue el desarmament dels seus guàrdies feixistes. Res és tan perillós per al proletariat, especialment sota les actuals condicions, com el verí ensucrat de les falses esperances. Res augmenta tant la insolència dels feixistes com el bla “pacifisme” de les organitzacions obreres. Res destrueix tant la confiança de les classes mitjanes en el proletariat, com la passivitat expectant, com l’absència de voluntat de lluita.
Le Populaire i particularment L’Humanité escriuen tots els dies: “El Front Únic és una barrera contra el feixisme”, “El Front Únic no permetrà...”, “Els feixistes no s’atreviran”, etc. Frases. Cal dir exactament als obrers, socialistes i comunistes: “no permeteu que els periodistes i oradors superficials i irresponsables vos adormen amb frases. Es tracta dels vostres caps i de l’esdevenidor del socialisme”. No som nosaltres els que neguem la importància del Front Únic: l’hem exigit quan els dirigents dels dos partits estaven contra ell. El Front Únic obre enormes possibilitats. Però res més. El Front Únic, en si mateix, no decideix res. Únicament la lluita de les masses decideix. El Front Únic es revelarà com una gran cosa, quan els destacaments comunistes acudisquen en ajuda dels destacaments socialistes (i al revés), en el cas d’un atac de les bandes feixistes contra Le Populaire o L’Humanité. Però, perquè això passe, els destacaments de combat proletaris han d’existir, educar-se, entrenar-se, armar-se. I si no hi ha organització de defensa, és a dir milícia obrera, Le Populaire i L‘Humanité podran escriure tot el que vullguen sobre l’omnipotència del Front Únic i els dos diaris es trobaran indefensos davant del primer atac ben preparat dels feixistes. Tractem de fer l’examen crític dels “arguments” i de les “teories” dels adversaris de la milícia obrera, que són molts i força influents en els dos partits obrers.
- Necessitem autodefensa de masses i no milícia, ens diuen sovint. Però, què és aquesta “autodefensa de masses”? Sense organització de combat? Sense quadres especialitzats? Sense armament? Endossar a les masses no organitzades, no preparades, lliurades a si mateixes, la defensa contra el feixisme, seria representar un paper incomparablement més baix que el de Ponç Pilat. Negar el rol de la milícia, és negar el rol de l’avantguarda. En aqueix cas, per a què un partit? Sense el suport de les masses, la milícia no és res. Però, sense destacaments de combat organitzats, les masses més heroiques seran aixafades, sector per sector, per les bandes feixistes. Oposar la milícia a l’autodefensa és absurd. La milícia és l’òrgan de l’autodefensa.
- Cridar a l’organització de la milícia, diuen alguns adversaris per cert poc seriosos i poc honestos, és una “provocació”. Açò no és un argument, sinó un insult. ¿Si la necessitat de defensar les organitzacions obreres sorgeix de tota la situació, com pot hom no cridar a la creació de milícies? ¿Hom pot dir-nos que la creació de milícies “provoca” els atacs dels feixistes i la repressió del govern? En aquest cas, es tracta d’un argument absolutament reaccionari. El liberalisme ha dit sempre als obrers que “provoquen” la reacció, per mitjà de la seua lluita de classes. Els reformistes repetiren aquesta acusació contra els marxistes; els menxevics contra els bolxevics. Aquestes acusacions es redueixen, en definitiva, a aquest profund pensament: si els oprimits no es posaren en moviment, els opressors no es veurien obligats a colpejar-los. És la filosofia de Tolstoi i de Gandhi, però de cap manera la de Marx i de Lenin. Si L‘Humanité desitja des d’ara desenvolupar la doctrina de la “no resistència al mal per la violència”, haurà de prendre com a símbol, no la falç i el martell, emblema de la revolució d’Octubre, sinó la bondadosa cabra que nodreix Gandhi amb la seua llet.
- Però, l’armament dels obrers no és oportú més que en una situació revolucionària que encara no existeix. Aquest profund argument significa que els obrers han de deixar-se colpejar fins que la situació esdevinga revolucionària. Els que ahir predicaven el “tercer període” no volen veure allò que passa davant dels seus ulls. La mateixa qüestió de l’armament únicament ha sorgit pràcticament perquè la situació “pacifica”, “normal”, “democràtica” ha deixat el lloc a una situació agitada, crítica, inestable, que pot igual de fàcilment transformar-se en una situació revolucionària com en contrarevolucionària. Aqueixa alternativa depèn, primer que res, d’açò: ¿es deixaran colpejar els obrers d’avantguarda, impunement, sector per sector o, a cada colp respondran amb dos colps, elevant el coratge dels oprimits i unint-los al seu voltant? Una situació revolucionària no cau del cel. Es forma amb la participació activa de la classe revolucionària i del seu partit.
Els stalinistes francesos invoquen el fet que la milícia no ha salvat el proletariat alemany de la derrota. Fins ahir negaven que hi hagués derrota en Alemanya, i afirmaven que la política dels stalinistes alemanys havia estat justa des de el principi a la fi. Avui, veuen tot el mal en la milícia obrera alemanya (Rote Front). Així, d’un error cauen a l’error oposat, no menys monstruós. La milícia no resol la qüestió per si mateixa. Fa falta una política correcta. I la política dels stalinistes en Alemanya (“el socialfeixisme és l’enemic principal”, l’escissió sindical, el coqueteig amb el nacionalisme, putschisme) conduí fatalment a l’aïllament de l’avantguarda proletària i al seu enfonsament. Amb una estratègia totalment errònia, cap milícia podia salvar la situació.
És una ximpleria dir que l’organització de la milícia per si mateixa, obre el camí a les aventures, provoca l’enemic, reemplaça la lluita política per la lluita física, etc. En totes aqueixes frases no hi ha sinó covardia política. La milícia, com a forta organització de l’avantguarda és, de fet, el mitjà més segur contra les aventures, contra el terrorisme individual, contra les sagnants explosions espontànies. La milícia és, alhora, l’únic mitjà seriós de reduir al mínim la guerra civil que el feixisme imposa al proletariat. Que els obrers, malgrat l’absència de “situació revolucionària”, corregisquen només alguna vegada als “fills de papà” patriotes amb els seus propis mètodes, i el reclutament de noves bandes feixistes es farà de colp incomparablement més difícil.
Però ací els estrategs, embrollats pel seu propi raonament, ens llencen arguments encara més sorprenents. Llegim textualment: “si responem als tirs de les bandes feixistes amb altres tirs, (escriu L‘Humanité del 23 d’octubre) perdem de vista que el feixisme és el producte del règim capitalista i que, lluitant contra el feixisme, és a tot el sistema a què enfrontem”. És difícil acumular en poques línies més confusió i més errors. És impossible defensar-se contra els feixistes, perquè representen... “un producte del règim”. Açò significa que ha de renunciar-se a tota lluita, perquè tots els mals socials contemporanis són “productes del sistema capitalista”.
Quan els feixistes maten un revolucionari o incendien la seu d’un periòdic proletari, els obrers han de contestar filosòficament: “Ah!, els assassinats i els incendis són els productes del sistema capitalista,” i tornar a casa amb la consciència tranquil·la. La postració fatalista substitueix la teoria militant de Marx, amb avantatge únicament per a l’enemic de classe. Per descomptat, la ruïna de la petita burgesia és el producte del capitalisme. El creixement de les bandes feixistes és, per la seua banda, el producte de la ruïna de la petita burgesia. Però, d’altra banda, l’augment de la misèria i de la indignació del proletariat és també, per la seua banda, el producte del capitalisme i la milícia el producte de l’exacerbació de la lluita de classes. Així puix, ¿per què per als “marxistes” de L‘Humanité, les bandes feixistes són el producte legítim del capitalisme i la milícia obrera el producte il·legítim dels... trotskistes? Decididament, és impossible entendre res d’açò.
Se’ns diu: és necessari fer front a tot el “sistema”. Com? ¿Per sobre del cap dels éssers humans? No obstant, els feixistes han començat pels tirs i han acabat amb la destrucció de tot el “sistema” de les organitzacions obreres. ¿Com detenir, doncs, l’ofensiva armada de l’enemic, si no és per mitjà d’una defensa armada, per a passar a continuació al nostre torn, a l’ofensiva?
Per cert, L‘Humanité admet de paraula la defensa, però només com “autodefensa de masses”: la milícia és perjudicial, perquè, veja vostè, separa els destacaments de combat de les masses. Però aleshores, ¿per què entre els feixistes hi ha destacaments armats independents que no se separen de les masses reaccionàries sinó que, per contra, per mitjà dels seus colps ben organitzats eleven el coratge d’aqueixes masses i reforcen la seua audàcia? ¿O és que potser les masses proletàries són, per les seues qualitats combatives, inferiors a la petita burgesia desclassada?
Embrollat fins al final, L‘Humanité comença a vacil·lar: heus aquí que l’autodefensa de masses necessita crear els seus “grups d’autodefensa”. En compte de la milícia repudiada, es posen grups especials, destacaments. A primera vista, sembla que la diferència és només de nom. En veritat, ni el nom proposat per L‘Humanité val res. Es pot parlar d’“autodefensa de masses”, però és impossible parlar de “grups d’autodefensa”, perquè els grups no tenen per objectiu defensar-se a si mateixos, sinó a les organitzacions obreres. No obstant, no es tracta, per descomptat, del nom. Els “grups d’autodefensa”, segons L‘Humanité, han de renunciar a l’ús de les armes, per a no caure en el “putschisme”. Aquests savis tracten la classe obrera com a un xiquet en les mans del qual no ha de deixar-se una navalla. A més, les navalles són, com és sabut, el monopoli dels Camelots, els que, essent un legítim “producte del capitalisme”, han derrocat el “sistema” de la democràcia. No obstant, ¿com van a defensar-se els “grups d’autodefensa” contra els revòlvers feixistes? “Ideològicament”, per descomptat. Dit d’una altra manera: no els queda un altre remei que amagar-se. En no tenir a les seues mans allò que cal, han de cercar l’“autodefensa” en les cames. Mentre, els feixistes saquejaran impunement les organitzacions obreres. Però, si el proletariat pateix una terrible derrota, almenys no s’haurà fet culpable de “putschisme”. Disgust i menyspreu: açò és el que provoca aqueix xarlatanisme passat davall la bandera del “bolxevisme” Ja en el temps del “tercer període” de feliç memòria, quan els estrategs de L’Humanité tenien el deliri de les barricades, “conquistaven” el carrer tots els dies i tractaven de “socialfeixistes” tots aquells que no compartien les seues extravagàncies, predirem:
“En quant aquesta gent es creme la punta dels dits, es convertiran en els pitjors oportunistes”. Ara, la predicció s’ha confirmat completament. En el moment en què en el Partit Socialista es reforça i creix el moviment a favor de la milícia, els caps del partit que s’anomena Comunista corren a la mànega d’incendis per a refredar les aspiracions dels obrers d’avantguarda de formar columnes de combat. Pot hom imaginar un treball més nefast i més desmoralitzador?
En els rengles del Partit Socialista, a vegades s’escolta aquesta objecció: “És necessari formar la milícia, però no cal parlar tan alt sobre això”. No es pot sinó felicitar els camarades que tenen la cura de sostreure el costat pràctic de l’assumpte als ulls i orelles indesitjables. Però és massa ximple pensar que es pot crear la milícia imperceptiblement, en secret, entre quatre parets. Ens calen desenes i, de seguida, centenars de milers de combatents. Només vindran si milions d’obrers i obreres, i darrere d’ells també els camperols, comprenen la necessitat de la milícia i creen, al voltant dels voluntaris, un clima d’ardent simpatia i de suport actiu. La conspiració pot i ha d’involucrar únicament el costat pràctic de l’assumpte. Però en allò tocant la campanya política, ha de desenvolupar-se obertament, en les reunions, en les fàbriques, als carrers i en les places públiques.
Els quadres fonamentals de la milícia han d’ésser els obrers fabrils, agrupats segons el lloc de treball, coneixent-se els uns als altres i podent protegir als seus destacaments de combat de la infiltració d’agents enemics amb molta major facilitat i seguretat que els buròcrates de primera línia. Els estats majors conspiratius, sense la mobilització oberta de les masses, quedaran suspesos en l’aire en el moment de perill. És necessari que totes les organitzacions obreres posen mà a l’obra. En aquesta qüestió, no pot haver-hi una línia divisòria entre els partits obrers i els sindicats. Colze amb colze, han de mobilitzar les masses. Així, l’èxit de la milícia obrera estarà plenament assegurat.
Però, d’on trauran les armes els obrers?, objecten els seriosos “realistes”, és a dir els filisteus espantats. L’enemic de classe té els fusells, els canons, els tancs, els gasos, els avions; i els obrers, uns centenars de revòlvers i de ganivets.
En aquesta objecció, tot s’ajunta per a espantar els obrers. D’una banda, els nostres savis identifiquen l’armament dels feixistes amb l’armament de l’estat; per una altra es giren vers l’estat per a suplicar-li que desarme els feixistes. Lògica destacable! De fet, la seua posició és falsa en els dos casos. A França, els feixistes encara estan lluny d’haver-se apoderat de l’estat. El 6 de febrer, entraren en un enfrontament armat amb la policia de l’estat. Per això, serà fals parlar de canons i tancs, quan es tracte de la immediatesa de la lluita armada contra els feixistes. Els feixistes, per descomptat, són més rics que nosaltres i els resulta més fàcil comprar armes. Però els obrers són més nombrosos, més decidits, més devots, almenys quan compten amb una ferma direcció revolucionària. Entre altres fonts, els obrers poden armar-se a costa dels feixistes, desarmant-los sistemàticament. Actualment, aquesta és una de les formes més serioses de lluita contra el feixisme. Quan els arsenals obrers comencen a omplir-se a costa dels dipòsits feixistes, els bancs i els trusts es faran més prudents en el finançament de l’armament dels seus guàrdies assassins. Pot admetre’s inclús que en aqueix cas (però únicament en aqueix cas) les autoritats alarmades comencen realment a impedir l’armament dels feixistes, per tal de no oferir una font suplementària d’armament als obrers. Des de fa molt, se sap que només una tàctica revolucionària crea, com a producte accessori, “reformes” o concessions del govern.
Però com desarmar els feixistes? Naturalment, és impossible fer-ho cínicament per mitjà d’articles en els periòdics. Cal crear esquadrons de combat. Cal crear els estats majors de la milícia. Cal instituir un bon servei d’informació. Milers d’informadors i d’auxiliars amistosos se’ns aproparan, quan comprenguen que hem encarat l’assumpte amb serietat. Cal una voluntat d’acció proletària.
Però els armaments feixistes no són, naturalment, l’única font. A França, hi ha més d’un milió d’obrers organitzats; parlant en general, és un nombre molt baix, però és més que suficient per a establir un començament de milícia obrera. Si els partits i els sindicats armaren només la desena part dels seus membres, ja hi hauria una milícia de 100.000 homes. No hi ha dubte que el nombre dels voluntaris, l’endemà de la crida del “Front Únic” per a formar la milícia, el sobrepassaria de lluny. Les cotitzacions dels partits i dels sindicats, les col·lectes i les contribucions voluntàries permetrien, en un o dos mesos, assegurar armes a 100.000 o 200.000 combatents obrers. La canalla feixista posaria ràpidament la cua entre les potes. Tota la perspectiva del procés es faria incomparablement més favorable.
Invocar l’absència d’armament o altres causes objectives per a explicar per què encara no s’ha encarat la creació de la milícia, és enganyar-se a si mateix i als altres. El principal obstacle, es pot dir que l’únic, rau en el caràcter conservador i passiu de les organitzacions obreres dirigents. Els escèptics que estan al capdavant d’elles no creuen en la força del proletariat. Dipositen la seua esperança en tot tipus de miracles vinguts de dalt, en compte de donar una sortida revolucionària a l’energia de baix. Els obrers conscients han d’obligar els seus caps, ja siga a passar immediatament a la creació de la milícia del poble, ja siga a cedir el lloc a forces més joves i fresques.
¿Per a què conquistar el poder si poden obtenir els mateixos resultats per la via pacífica? “Sota ‘la pressió i el control” del Front Únic, Germain-Martin nacionalitzarà els bancs i Marchandeau manarà a la presó els conspiradors reaccionaris, començant pel seu col·lega Tardieu. La idea de la “pressió i el control” en compte de la lluita revolucionària, no ha estat inventada per Vaillant-Couturier, ha tornat prestada d’Otto Bauer, Hilferding i el menxevic rus Dan. L’objectiu d’aquesta idea és el següent: desviar els obrers de la lluita revolucionària. De fet, és cent vegades més fàcil aixafar els feixistes amb les pròpies mans que amb les mans d’una policia hostil. I quan el Front Únic esdevinga prou poderós per a “controlar” l’aparell de l’estat (per consegüent, després de la presa del poder, i de cap mode abans) eliminarà simplement la policia burgesa i posarà en el seu lloc la milícia obrera.
Una vaga és inconcebible sense propaganda i sense agitació, però també sense piquets que, on puguen, actuen per la persuasió i allí on es vegen obligats, fan ús de la força física. La vaga és la forma més elemental de la lluita de classes, en què es combinen sempre, en proporcions variables, els procediments “ideològics” i els procediments físics. La lluita contra el feixisme és, en el fons, una lluita política, que requereix una milícia de la mateixa manera que una vaga requereix piquets. En el fons, el piquet és l’embrió de la milícia obrera. Aquell que pense que cal renunciar a la lluita física, ha de renunciar a tota lluita, perquè l’esperit no viu sense la carn.
D’acord amb la magnífica expressió del teòric militar Clausewitz, la guerra és la continuació de la política per altres mitjans. Aquesta definició també s’aplica plenament a la guerra civil. La lluita física no és sinó un dels “altres mitjans” de la lluita política. És impossible oposar una a l’altra, perquè és impossible detenir la lluita política quan es transforma, per la força del seu desenvolupament intern, en lluita física. El deure d’un partit revolucionari és preveure la inevitabilitat de la transformació de la política en conflicte armat declarat i preparar-se amb totes les seues forces per a aqueix moment, com es preparen per a ell les classes dominants.
Els destacaments de la milícia per a la defensa contra el feixisme són els primers passos en el camí de l’armament del proletariat, però no l’últim. La nostra consigna és: Armament del proletariat i dels camperols revolucionaris. La milícia del poble, al capdavall, ha de comprendre tots els treballadors. Únicament es podrà complir aqueix programa completament en l’estat obrer, a les mans dels quals passaran tots els mitjans de producció i, per consegüent, també els mitjans de destrucció, és a dir tots els armaments i totes les fàbriques que els produeixen.
No obstant, és impossible arribar a l’estat obrer amb les mans buides. D’una via pacífica, constitucional, al socialisme, no poden parlar més que els invàlids polítics, del tipus de Renaudel. La via constitucional està tallada per trinxeres que ocupen les bandes feixistes. Hi ha moltes d’aqueixes trinxeres davant de nosaltres. La burgesia no vacil·larà en provocar una dotzena de colps d’estat per a prevenir l’arribada del proletariat al poder. Un estat obrer socialista no pot ésser creat més que per via d’una revolució victoriosa. Tota revolució és preparada per la marxa del desenvolupament econòmic i polític, però és decidida sempre per conflictes armats declarats entre les classes hostils. Una victòria revolucionària no és possible més que gràcies a una llarga agitació política, un llarg treball d’educació, una llarga tasca d’organització de les masses. Però el mateix conflicte armat també ha de preparar-se amb molta anterioritat. Els obrers han de saber que hauran de batre’s en una lluita a mort. Han de tendir a armar-se, com a una garantia del seu alliberament. En una època tan crítica com l’actual, el partit de la revolució ha de predicar incansablement als obrers la necessitat d’armar-se i de fer tot allò que puguen per a assegurar, almenys, l’armament de l’avantguarda proletària. Sense açò, la victòria és impossible.
Les darreres grans victòries electorals del Partit Laborista britànic no contradiuen de cap manera el que acabem de dir. Encara suposant que les properes eleccions parlamentàries donaren majoria absoluta al partit obrer (el que no és de cap manera segur), si s’admet encara que el partit s’aplica realment a realitzar reformes socialistes (el que és poc versemblant), trobarà immediatament una oposició tan aferrissada de la Cambra dels Lords, de la corona, dels bancs, de la Borsa, de la burocràcia, de la gran premsa, que es produirà inevitable l’escissió en la fracció parlamentària. L’ala esquerra, la més radical, es trobarà convertida en minoria parlamentària. Simultàniament, el moviment feixista prendrà dimensions sense precedents. La burgesia anglesa, fugida per les eleccions municipals, es prepara ara, sens dubte, realment per a una lluita extraparlamentària, alhora que les direccions del partit obrer acaronen el proletariat amb els successos electorals i les il·lusions parlamentàries. Lamentablement, els obrers socialistes són obligats a veure els esdeveniments britànics a través dels lents rosats de Jean Longuet. De fet, la burgesia britànica imposarà al proletariat una guerra civil més cruel com menys es preparen per a ella els caps del Partit Laborista.
- Però d’on trau vostè les armes per a tot el proletariat?, objecten novament els escèptics, que prenen la seua inconsistència interior per una impossibilitat objectiva. Obliden que la mateixa qüestió s’ha plantejat en totes les revolucions al llarg de la història. I, malgrat tot, les revolucions triomfants marquen etapes importants en el desenvolupament de la humanitat.
El proletariat produeix les armes, les transporta, construeix els arsenals en què són dipositades, defensa aqueixos arsenals contra si mateix, serveix en l’exèrcit i en crea tot l’equipament. No són panys ni murs allò que separa les armes del proletariat, sinó l’hàbit de la submissió, la hipnosi de la dominació, el verí nacionalista. Bastarà de destruir aqueixos murs psicològics, i cap mur de pedra resistirà. Bastarà que el proletariat vullga tenir les armes, i les trobarà. La tasca del partit revolucionari és la de despertar en el proletariat aqueixa voluntat i facilitar-ne la realització.
Però heus aquí que Frossard i alguns centenars de parlamentaris, periodistes i funcionaris sindicals espantats llencen el seu últim argument; el de més pes: “¿Poden les persones serioses en general posar les seues esperances en l’èxit de la lluita física després de les últimes experiències tràgiques d’Àustria i Espanya? Penseu en la tècnica actual: els tancs!, els gasos!, els aeroplans!, Aquest argument demostra només que algunes “persones serioses” no sols no volen aprendre res, sinó que amb la por obliden a més a més el poc que aprengueren en altres temps. La història d’aquests darrers vint anys demostra, de manera particularment clara, que els problemes fonamentals en les relacions entre les classes, el mateix que entre les nacions, es resolen per mitjà de la força física. Els pacifistes han esperat durant molt de temps que l’augment de la tècnica militar fes impossible la guerra. Durant dècades, els filisteus han repetit que l’augment de la tècnica militar faria impossible la revolució. No obstant, guerres i revolucions segueixen la seua marxa. Mai hi ha hagut tantes revolucions, inclús revolucions victorioses, com després de l’última guerra, que posà al descobert tota la força de la tècnica militar.
Sota la forma dels més nous descobriments, Frossard i Companyia presenten vells esquemes; es limiten a invocar, en compte dels fusells automàtics i les metralladores, els tancs i avions de bombardeig. Responem: darrere de cada màquina hi ha homes, lligats per relacions no sols tècniques sinó, també, socials i polítiques. Quan el desenvolupament històric posa davant d’una societat una tasca revolucionària impostergable, com a qüestió de vida o mort, quan hi ha una classe progressiva a la victòria de la qual es troba lligada la salvació de la societat, la mateixa marxa de la lluita política obre davant de la classe revolucionària les possibilitats més diverses: ara paralitzar la força militar de l’enemic, ara apoderar-se’n, almenys parcialment. En la consciència d’un filisteu, aqueixes possibilitats es presenten sempre com “èxits ocasionals”, que mai més es repetiran. De fet, en tota gran revolució vertaderament popular s’obren qualsevol classe de possibilitats sota les combinacions més inesperades, però en el fons completament naturals. Però, malgrat tot, la victòria no es produeix per si sola. Per a utilitzar les possibilitats favorables, cal una voluntat revolucionària, una ferma resolució de vèncer, una direcció sòlida i perspicaç.
L‘Humanité admet de paraula la consigna de l’“armament del proletariat”, però només per a renunciar a ella en els fets. Actualment, en aquest període, és inadmissible llençar una consigna que no és oportuna més que en “plena crisi revolucionària”. És perillós carregar el fusell, diu el caçador massa “prudent”, mentre no es veu la presa. Però, quan es veu la presa, és un poc tard per a carregar el fusell. ¿És que els estrategs de L‘Humanité pensen que, “en plena crisi revolucionària”, podran, sense preparació, mobilitzar i armar el proletariat? Per a aconseguir moltes armes, cal tenir-ne, almenys, algunes. Fan falta quadres militars. Cal que les masses tinguen el desig invencible d’apoderar-se de les armes. Fa falta un treball preparatori ininterromput, no sols en les sales de gimnàstica, sinó indissolublement lligat amb la lluita quotidiana de les masses. Açò vol dir: cal construir immediatament la milícia i, alhora, realitzar propaganda a favor de l’armament general dels obrers i dels camperols revolucionaris.
Però, i les derrotes d’Àustria i Espanya..?
La impotència del parlamentarisme sota les condicions de crisi total del sistema social del capitalisme és tan evident, que els demòcrates vulgars en el camp obrer (Renaudel, Frossard i els seus imitadors) no troben un argument per a defensar els seus prejudici petrificats. Amb major raó, estan disposats a agafar-se de tots els fracassos i totes les derrotes patides en el camí revolucionari. El desenvolupament del seu pensament és el següent: si el parlamentarisme pur no ofereix sortida, amb la lluita armada no es millora la situació. Les derrotes de les insurreccions proletàries d’Àustria i Espanya són ara per a ells, per descomptat, l’argument preferit. De fet, en la crítica del mètode revolucionari, la inconsistència teòrica i política dels demòcrates vulgars apareix encara més clarament que en la seua defensa dels mètodes de la putrefacta democràcia burgesa. Ningú ha dit que el mètode revolucionari assegure automàticament la victòria. Allò que decideix no és el mètode en si mateix, sinó la seua aplicació correcta, l’orientació marxista en els esdeveniments, una organització poderosa, la confiança de les masses conquistada a través d’una llarga experiència, una direcció perspicaç i ferma. El resultat de tot combat depèn del moment i de les condicions del conflicte, de la relació de forces. El marxisme està lluny de pensar que el conflicte armat és l’únic mètode revolucionari, una panacea bona en totes les condicions. El marxisme, en general, no coneix fetitxes, ni parlamentaris ni insurreccionals. Tot és bo, en el seu lloc i en el seu temps. Hi ha quelcom que pot dir-se des del principi: pel camí parlamentari, el proletariat socialista mai i en cap banda ha conquistat el poder; i ni tan sols s’hi ha apropat. Els governs de Scheidemann, Hermann Müller, Mac Donald res tenien en comú amb el socialisme. La burgesia únicament ha premés als socialdemòcrates i laboristes arribar al poder amb la condició que defensaren el capitalisme contra els seus enemics. I ells han complert escrupolosament amb aqueixa condició. El socialisme parlamentari, antirevolucionari, no ha fet realitat mai i arreu un ministeri socialista; ha assolit, per contra, formar renegats mensypreables, que han explotat el partit obrer per a fer una carrera ministerial: Millerand, Briand, Viviani, Laval, Paul-Boncour, Marquet.
D’altra banda, està demostrat per l’experiència històrica que el mètode revolucionari pot conduir a la conquista del poder pel proletariat: a Rússia en 1917, en Alemanya i Àustria en 1918, a Espanya en 1930. A Rússia, hi havia un poderós partit bolxevic que, durant llargs anys, preparà la revolució i que sabé prendre el poder sòlidament. Els partits reformistes d’Alemanya, Àustria i Espanya no prepararen ni dirigiren la revolució sinó que la patiren. Espantats pel poder que havia caigut a les seues mans, contra els seus desigs, el cediren benèvolament a la burgesia. D’aquesta manera, minaren la confiança en si mateix del proletariat i, encara més, la confiança de la petita burgesia en el proletariat. Prepararen les condicions del creixement de la reacció feixista, de la que foren víctimes.
La guerra civil, hem dit seguint Clausewitz, és la continuació de la política, però per altres mitjans. Açò significa: el resultat de la guerra civil depèn només en 1/4 (per no dir 1/10), de la marxa de la mateixa guerra civil, dels seus mitjans tècnics, de la direcció purament militar, i en els restants 3/4 (si no 9/10) de la preparació política. En què consisteix aqueixa preparació política? En la cohesió revolucionària de les masses, en el seu alliberament de les esperances servils en la clemència, la generositat, la lleialtat dels esclavistes “democràtics”, en l’educació de quadres revolucionaris que sàpien desafiar l’opinió pública burgesa i que siguen capaços de mostrar enfront de la burgesia, encara que només siga una desena part de la implacabilitat que la burgesia mostra enfront dels treballadors. Sense aquest tremp, la guerra civil, quan les condicions la imposen (i sempre acaben per imposar-la) es desenvoluparà sota les condicions més desfavorables per al proletariat, dependrà en major grau dels atzars; després, encara en cas de victòria militar, el poder podrà escapar de les mans del proletariat. Qui no veja que la lluita de classes mena inevitablement a un conflicte armat, és un cec. Però no és menys cec qui, enfront del conflicte armat, no veu tota la política prèvia de les classes en lluita.
En Àustria qui ha patit la derrota no ha estat el mètode de la insurrecció sinó l’austromarxisme; a Espanya, el reformisme parlamentari sense principis. En 1918, la socialdemocràcia austríaca, a esquenes del proletariat, transmeté a la burgesia el poder que aquell havia conquistat. En 1927, no sols s’apartà covardament de la insurrecció proletària que tenia totes les possibilitats de vèncer, sinó que dirigí la Schutzbund obrera contra les masses insurgents. D’aquesta manera, preparà la victòria de Dollfüss. Bauer i Companyia deien: “Volem una evolució pacífica, però si l’enemic perd el cap i ens ataca, llavors...”. Aquesta fórmula semblava ésser molt “sàvia” i molt “realista”. Malauradament, és sobre el model austromarxista que Marceau Pivert basteix també els seus raonaments: “Si... llavors”. De fet, aquesta fórmula és una trampa per als obrers: els tranquil·litza, els adorm, els enganya. “Si” vol dir: les formes de la lluita depenen de la bona voluntat de la burgesia i no de la impossibilitat de conciliar els interessos de les classes. “Si” vol dir: si som pacífics, prudents, conciliadors, la burgesia serà lleial i tot marxarà pacíficament. En córrer darrere del fantasma “si”, Otto Bauer i els altres caps de la socialdemocràcia austríaca retrocediren passivament davant de la reacció, li cediren una posició rere altra. Desmoralitzaren les masses, tornaren a retrocedir, fins al moment en què s’hi trobaren finalment ficats en un atzucac; allí, en l’últim reducte, acceptaren la batalla i... la pergueren.
A Espanya, els esdeveniments han seguit un altre camí, però en el fons, les causes de la derrota són les mateixes. El Partit Socialista, com els “social-revolucionaris” i els menxevics russos, compartí el poder amb la burgesia republicana, per tal d’impedir als obrers que portaren la revolució fins al final. Durant dos anys, els socialistes en el poder ajudaren la burgesia a desembarassar-se de les masses per mitjà de molles de reformes agràries, socials i nacionals. Contra les capes més revolucionàries del poble, els socialistes empraren la repressió. El resultat fou doble. L’anarco-sindicalisme que, amb una política correcta del partit obrer, s’hauria fos com la cera en el foc de la revolució, en realitat es reforçà i atragué al seu voltant les capes més combatives del proletariat. En l’altre pol, la demagògia social-catòlica explotà hàbilment el descontentament de les masses envers el govern burgès-socialista. Quan el Partit Socialista estigué prou compromès, la burgesia l’expulsà del poder i passà a l’ofensiva en tota la línia. El Partit Socialista es veié obligat a defensar-se sota les condicions extremadament desfavorables que li havia preparat la seua pròpia política anterior. La burgesia tenia ja un suport de masses a la dreta. Els caps anarco-sindicalistes, que en el curs de la revolució cometeren tots els errors propis d’aqueixos confusionistes professionals, es negaren a recolzar la insurrecció dirigida pels “polítics” traïdors. El moviment no tingué un caràcter general sinó esporàdic. El govern dirigí els seus colps sobre tots els quadres del tauler. La guerra civil així imposada per la reacció finí amb la derrota del proletariat.
De l’experiència espanyola no és difícil traure una conclusió contra la participació socialista en un govern burgès. La conclusió és en si mateixa indiscutible, però absolutament insuficient. El pretès “radicalisme” austromarxista no és millor que el ministerialisme espanyol. La diferència entre ells és tècnica i no política. Ambdós esperaven que la burgesia els retribuís “lleialtat” per “lleialtat”. I ambdós han portat el proletariat a sengles catàstrofes. A Espanya com en Àustria patiren la derrota no els mètodes de la revolució sinó els mètodes oportunistes en una situació revolucionària. No és el mateix!
No ens detindrem ací sobre la política de la Internacional Comunista en Àustria i Espanya i remetem el lector a les col·leccions de La Verité dels últims anys i a una sèrie de fullets.
En una situació política excepcionalment favorable, els Partits Comunistes austríac i espanyol, travats per la teoria del “tercer període”, del “socialfeixisme”, etc., es trobaren sentenciats a un complet aïllament. En comprometré els mètodes de la revolució per l’autoritat de “Moscou”, tancà per si mateixos el camí a una política vertaderament marxista, vertaderament bolxevic. La propietat fonamental de la revolució és sotmetre a un examen ràpid i implacable totes les doctrines i tots els mètodes. El càstig segueix quasi immediatament al crim. La responsabilitat de la Internacional Comunista per les derrotes del proletariat en Alemanya, Àustria i Espanya, és incalculable. No n’hi ha prou amb tenir una política “revolucionària” (de paraula). Cal tenir una política correcta. Ningú ha trobat encara un altre secret per a la victòria.
El Front Únic i la lluita pel poder
Ja ho hem dit: el Front Únic dels partits Socialista i Comunista enclou grandioses possibilitats. Només volent-ho seriosament, seria demà l’amo de França. Però ha de voler-ho.
El fet que Jouhaux i, en general, la burocràcia de La C.G.T., es mantinguen fora del Front Únic, servant la seua “independència”, sembla contradir el que diem. En una època de grans tasques i de grans perills que posen a les masses de peu, desapareixen els límits entre les organitzacions polítiques i sindicals del proletariat. Els obrers volen saber com salvar-se de l’atur i del feixisme, com conquistar la seua independència davant del capital i no es preocupen per a res de la “independència” de Jouhaux envers la política proletària (puix Jouhaux és, ai! tan dependent de la política burgesa). Si l’avantguarda proletària, representada pel Front Únic, traça amb correcció el camí de la lluita, tots els obstacles aixecats per la burocràcia sindical, seran escombrats pel torrent viu del proletariat. La clau de la situació està avui en el Front Únic. Si aquest no utilitza aqueixa clau, exercirà el lamentable paper que hauria exercit inevitablement el Front Únic dels “social-revolucionaris” i els menxevics en 1917 a Rússia, si els bolxevics no li ho haguessen impedit.
No tractem separadament els partits Socialista i Comunista perquè políticament, ambdós, han renunciat a la seua independència a favor del Front Únic. Des del moment que els dos partits obrers, que competien vivament en el passat, han renunciat a criticar-se mútuament i a captar cadascun els adherents de l’altre, per aqueixa mateixa circumstància han deixat d’existir com a partits distints. Invocar “divergències de principis” que es mantenen, no canvia res. Des que les divergències de principi no es manifesten obertament i activa en un moment tan ple de responsabilitats com l’actual, deixen d’existir públicament; són com a tresors que dormen al fons del mar. Acabarà o no el treball comú en la fusió? No volem predir-ho. Però en el període present, que té una importància decisiva per al destí de França, el Front Únic actua com un partit incomplet, construït sobre el principi federatiu.
Què vol el Front Únic? Fins ara, no ho ha dit a les masses. La lluita contra el feixisme? Però, fins ara no ha explicat ni tan sols com pensa lluitar contra el feixisme. D’altra banda, el bloc purament defensiu contra el feixisme podria ésser prou només si, en la resta, els dos partits servaren una completa independència. Però no, tenim un Front Únic que comprèn quasi tota l’activitat pública dels dos partits i exclou la seua lluita recíproca per a conquistar la majoria del proletariat. Cal traure totes les conseqüències d’aquesta situació. La primera i més important és la següent: la lluita pel poder. L’objectiu del Front Únic no pot ésser un altre que un govern de Front Únic, és a dir un govern socialista-comunista, un ministeri Blum-Cachin. Cal dir-ho obertament. Si el Front Únic es pren a si mateix seriosament (i aquesta és la condició necessària perquè el prenguen seriosament les masses populars) no pot escapar a la consigna de conquista del poder. A través de quins mitjans? Per tots els mitjans que conduïsquen a l’objectiu. El Front Únic no renúncia a la lluita parlamentària. Però utilitza el Parlament sobretot per a desemmascarar la impotència d’aquest i explicar al poble que el govern actual té una base extraparlamentària i que no se’l pot derrocar més que per un poderós moviment de masses. La lluita pel poder significa la utilització de totes les possibilitats que ofereix el règim bonapartista semiparlamentari, per a derrocar-lo per mitjà d’una envestida revolucionària; per a reemplaçar a l’estat burgès per un estat obrer.
Les darreres eleccions cantonals han resultat en un creixement dels vots socialistes i, sobretot, comunistes. En si mateix, aquest fet no significa res. El Partit Comunista alemany tingué, als vespres del seu enfonsament, una afluència incomparablement més impetuosa de vots. Noves i àmplies capes d’oprimits es veuen empentades cap a l’esquerra per tota la situació, independentment inclús de la política dels partits extrems. El Partit Comunista francès ha guanyat més vots perquè, malgrat la seua política conservadora actual, per tradició continua essent “l’extrema esquerra”. Les masses han manifestat, d’aquesta manera, la seua tendència a donar un impuls cap a l’esquerra als partits obrers, perquè elles estan enormement més a l’esquerra que els seus partits. També l’estat d’ànim revolucionari de la joventut socialista dóna testimoni d’açò. No cal oblidar que la joventut representa el baròmetre sensible de tota la classe i de la seua avantguarda! Si el Front Únic no surt de la passivitat o, inclús pitjor, comença un indigne romanç amb els radicals “d’esquerra”, a costa del Front Únic començaran a enfortir-se els anarco-sindicalistes, els anarquistes i altres grups semblants de desintegració política. Al mateix temps, s’enfortirà la indiferència, precursora de la catàstrofe. Al contrari, si el Front Únic, protegint la seua reraguarda i els seus flancs contra les bandes feixistes, inicia una gran ofensiva política sota la consigna de la conquista del poder, trobarà un eco tan poderós que superarà les esperances més optimistes. Només poden no comprendre açò els xarlatans buits, per als que els grans moviments de masses sempre serà un llibre tancat amb set segells.
La lluita pel poder ha de partir de la idea fonamental de què, encara si és possible oposar-se a un agreujament futur de la situació de les masses en el terreny del capitalisme, no pot concebre’s cap millora real de la seua situació sense una incursió revolucionària contra el dret de propietat capitalista. La campanya del Front Únic ha de recolzar-se sobre un programa de transició ben elaborat, és a dir sobre un sistema de mesures que (amb un govern obrer i camperol) han d’assegurar la transició del capitalisme al socialisme.
Ara bé, cal un programa no per a tranquil·litzar la pròpia consciència sinó per a conduir una acció revolucionària. Què val el programa si és lletra morta? El Partit Obrer belga, per exemple, ha adoptat el pompós pla De Man, amb totes les “nacionalitzacions”; però, ¿quin sentit té aqueix pla, si no volen moure un dit menut per la seua realització? Els programes del feixisme són fantàstics, mentiders, demagògics. Però el feixisme entaula una lluita rabiosa pel poder. El socialisme pot llençar el programa més savi; però el seu valor serà igual a zero si l’avantguarda del proletariat no desplega una dura lluita per a apoderar-se de l’estat. La crisi social, en la seua expressió política, és la crisi del poder. El vell amo de la societat està en fallida. Cal un nou amo. Si el proletariat revolucionari no es fa amo del poder ho farà inevitablement el feixisme!
Un programa de reivindicacions transitòries per a les “classes mitjanes” pot assolir una gran importància, naturalment, si aqueix programa respon, d’una banda, a les necessitats reals de les classe mitjanes, i per l’altra, a les exigències del desenvolupament cap al socialisme. Però una vegada més el centre de gravetat no es troba actualment en un programa especial. Les “classes mitjanes” han vist massa programes; allò que necessiten és tenir confiança en què el programa serà realitzat. En el moment en què el camperol es diga: “aquesta vegada, sembla que el partit obrer no retrocedirà”, la causa del socialisme estarà guanyada. Però, per a això, cal mostrar en els fets que estem fermament disposats a eliminar tots els obstacles del nostre camí.
No cal inventar mitjans de lluita; estan donats per tota la història del moviment obrer mundial: una campanya concentrada de la premsa obrera colpejant sobre un mateix punt; discursos vertaderament socialistes en les tribunes parlamentàries, no com a diputats domesticats sinó com a dirigents del poble; utilització de totes les campanyes electorals per als objectius revolucionaris; mítings freqüents, als que les masses hi vagen no sols per a escoltar els oradors sinó per a rebre les consignes i directives de l’hora; creació i enfortiment de la milícia obrera; manifestacions ben organitzades, que escombren del carrer les bandes feixistes; vagues de protesta; campanya oberta per la unificació i l’acreixement dels rengles sindicals sota el signe d’una resoluda lluita de classes; accions tossudes i ben calculades per a conquistar l’exèrcit per a la causa del poble; vagues més àmplies; manifestacions més poderoses; vaga general dels treballadors de la ciutat i del camp; ofensiva general contra el govern bonapartista pel poder dels obrers i camperols.
Encara hi ha temps per a preparar la victòria. El feixisme no s’ha convertit encara en un moviment de masses. La inevitable descomposició del capitalisme significarà, no obstant, l’encongiment de la base del bonapartisme, el creixement dels camps extrems i l’aproximació del desenllaç. No es tracta d’anys, sinó de mesos. Aqueix termini, per descomptat, no està escrit en cap banda. Depèn de la lluita de les forces vives, i, en primer lloc, de la política del proletariat i del seu Front Únic. Les forces potencials de la revolució superen en molt les forces del feixisme i, en general, les de tota la reacció unida. Els escèptics que pensen que tot està perdut han d’ésser implacablement eliminats dels rengles obrers. Les capes profundes responen amb un eco vibrant a cada paraula ferma, a cada consigna vertaderament revolucionària. Les masses volen la lluita.
Allò que és avui l’únic factor progressiu de la història, no és l’esperit d’arreglaments de parlamentaris i periodistes sinó l’odi legítim i creador dels oprimits contra els opressors. Cal girar-se cap a les masses, cap a les seues capes més profundes. Cal fer una crida a la seua passió i a la seua raó. Cal rebutjar aquesta fatal “prudència”, que és el pseudònim de la covardia i que, en les grans conjuntures històriques, equival a la traïció. El Front Únic ha de prendre com a lema la fórmula de Danton: “De l’audace, tojours de l’audace, et encore de l’audace”
Comprendre bé la situació i extraure’n totes les conclusions pràctiques (fermament, sense temor, fins a les últimes conseqüències) és assegurar la victòria del socialisme.