(1924)
Segona Part: Entorn d’octubre
“No és fàcil traçar-ne el retrat”, declara Gorki quan parla de Lenin. Té raó. Els escrits de Gorki sobre Lenin són molt fluixos. El teixit de la seua descripció sembla compost pels més variats elements. A vegades, sobreïx un fil més brillant que els altres. Es nota una certa penetració artística. No obstant, abunden els fils d’una anàlisi psicològica trivial i és contínua l’empremta d’un moralisme molt petit burgès. En conjunt, el teixit deixa molt a desitjar. Succeeix, no obstant això, que, com és Gorki qui teixeix, encara ha de passar molt de temps abans que la seua obra perda interès. Per això convé examinar-la. Apunta la possibilitat que assolim valorar o observar amb major exactitud determinats trets, grans o petits, de la figura de Lenin.
Gorki no s’equivoca en dir que Lenin “és una encarnació de la voluntat tensa cap a l’objectiu, amb perfecció sorprenent”. La tensió cap a l’objectiu és precisament la característica fonamental de Lenin, ho hem dit ja i ho tornarem a dir. En canvi, quan Gorki, un poc més lluny, situa Lenin en el grup dels “justos”, és una cosa que sona malament i de dubtós gust. L’expressió de “just”, treta de l’Església, treta d’un llenguatge de sectaris religiosos, amb olor de quaresma i a oli de llum votiu, no té res a veure amb Lenin. Era un gran home, un gegant magnífic, i visqué identificat amb tot allò humà. En un congrés dels soviets, pujà a la tribuna un representant notori d’una secta religiosa, un comunista cristià (o quelcom per l’estil), molt desimbolt, que es posà a entonar una antífona en honor de Lenin, cridant-lo “paternal” i “creador”.
Recorde que Vladimir Ilitx, que estava assegut en la mesa del buró, alçà el cap (quasi espantat) i després, inclinant-se lleument, ens digué a mitja veu, amb irritació, a nosaltres, els seus veïns més pròxims:
-A què vénen una altra vegada aqueixes indecències?
La paraula “indecències” se li escapà de forma totalment inesperada, com si li pesés, però no per això deixava d’ésser major veritat. Riguí en el meu interior, gaudint de la incomparable apreciació de Lenin, tan espontània, en qualificar les alabances del cristianíssim orador. Doncs bé, el “just” Gorki té quelcom en comú amb el “pare creador” de l’home d’Església. És, si m’ho permeteu, en certa manera, “una indecència”.
Pitjor és el que segueix:
“Per a mi, Lenin és un heroi de llegenda, un home que ha arrencat del seu pit el seu cor ardent per a alçar-lo com una torxa que il·lumine el camí dels homes...”
Buf... Que roí! Recorda exactament la vella Izerguil (crec que així s’anomenava aquella bruixa que ens interessà de joves), igual que en el conte del gitano Danko. Si no recorde malament, també surt, en aqueix conte, un cor que es transforma en torxa. Però, clar, ací caiem en una faula molt diferent, caiem en l’òpera... Dic bé: l’òpera, amb decorats trets dels paisatges del sud, amb il·luminació a base de bengales i amb una orquestra zíngara.
En canvi, en la persona, en la figura de Lenin, res hi ha que recorde l’òpera i menys encara el romanticisme dels nòmades gitanos. Lenin és un home de Simbirsk, de “Piter”, de Moscou, del món sencer; un realista tenaç, un revolucionari professional, un destructor del romanticisme, de tota falsedat teatral, de la bohèmia revolucionària. No cal atribuir-li cap parentiu amb Danko, l’heroi del conte. Qui estiga necessitat de models revolucionaris propis de llegenda gitana, que els cerque en la història del partit dels socialistes-revolucionaris!
I Gorki hi afegeix, tres línies més avall:
“Lenin era senzill i recte com tot allò que deia”. Si així era Lenin, ¿per a què imaginar-lo arrencant-se del seu pit el cor ardent? Cap senzillesa ni cap franquesa poden representar-se en aqueix gest... Ocorre que l’elecció d’aqueixes dues paraules, “senzill i recte”, no resulta molt afortunada; la veritat és que tanquen un excés d’ingenuïtat i de sinceritat. S’empren més bé en parlar d’un bon xic, d’un soldat valent, que confessa la simple veritat per les bones. Aqueixos termes no encaixen en Lenin, siga quina siga la forma d’utilitzar-los.
És cert que palesava una senzillesa genial en les seues decisions, en les seues conclusions, en els seus mètodes, en els seus actes: sabia rebutjar, rebatre, fer a una banda qualsevol cosa que no tingués real importància, qualsevol cosa que no passés d’ésser accessòria o superficial. Lenin sabia concretar un problema, reduït als seus justos termes i sondar-lo a fons.
Tot això, no obstant això, no significa que es limités a ésser “senzill i recte”, i menys ha de significar que el seu pensament funcionés “en línia recta”, com pretén Gorki: expressió de les més lamentables, digna per complet d’un petit burgès i d’un menxevic.
Sobre aquest punt, recorde ara la definició del jove escriptor Babel: “La complexa corba descrita per la línia recta de Lenin”.
Aqueixa sí que és una explicació vertadera, malgrat les aparences, tanmateix l’antinòmia i de la subtilesa quelcom recercada en els termes reunits. En tot cas, val molt més que la succinta “línia recta” de Gorki.
L’home que es limita a ésser “senzill i recte” camina recte cap al seu objectiu. Lenin caminava i conduïa cap a un objectiu invariable per un camí ple de complicacions, per vies a vegades molt retorçudes.
En fi, aquesta confrontació de termes “senzill i recte” no serveix per a expressar la incomparable malícia de Lenin, el seu enginy precís i agut, la passió de virtuós que experimentava quan assolia derrocar l’adversari mitjançant una traveta o quan el feia caure en la trampa.
Hem esmentat la tensió de Lenin cap a l’objectiu: convé que insistim. Un crític, convençut d’haver descobert la definició clau, m’explicava que Lenin no sols es distingia per la seua tensió cap a l’objectiu, sinó també per la seua habilitat en maniobrar; aqueix crític em censurà perquè, segons ell, en el retrat que jo havia fet de Lenin, representava el gran home sota una rigidesa pètria, a costa de la seua flexibilitat.
La persona que d’aquesta manera volgué donar-me una lliçó, amb una visió diferent de la de Gorki, no havia entès el relatiu valor dels termes emprats.
En efecte, hauria que ficar-se bé en el cap que “la tensió cap a l’objectiu” no indica, forçosament, un comportament “en línia recta”.
I què podria valdre la flexibilitat de Lenin sense aqueixa tensió sempre en suspens?
El món presenta infinitat d’exemples de flexibilitat política: el parlamentarisme burgès constitueix una excel·lent escola on els polítics practiquen a totes hores la curvatura de l’espina dorsal. Lenin ha condemnat sovint “la línia recta dels doctrinaris”, però amb la mateixa freqüència ha expressat el seu desdeny envers aqueixa gent massa flexible, que a vegades s’inclina davant un amo burgès, no sempre per interès o per necessitat, sinó que ho fa, diguem-ne, davant l’opinió pública, davant una situació difícil, a la cerca de la línia de menor resistència.
Tot el fons de Lenin, tot el seu íntim valor, consisteix en haver perseguit incansablement un únic objectiu, la importància del qual el penetrava fins a tal punt que ell mateix semblava encarnar aqueixa finalitat última sense distingir-la de si mateix. No considerava i no podia considerar la gent, els llibres, els esdeveniments, més que en funció d’aqueix únic objectiu de la seua existència.
És molt difícil definir un home amb una sola paraula; dir que fou “gran” o que fou “genial”, és, una altra vegada més, no dir res. Així i tot, si s’hagués d’explicar Lenin de forma molt succinta, voldria insistir sobre el fet que primer que res visqué tens cap al seu objectiu.
Gorki assenyala el seductor encant de la rialla de Lenin. “Rialla d’un home que, incapaç de discernir admirablement el pes de la neciesa humana i les acrobàtiques cabrioles de la raó, també sabia gaudir amb la ingenuïtat pueril dels ximples d’esperit.”
El comentari és encertat, encara que estiga expressat amb un certa afectació.
A Lenin li agradava riure’s dels imbècils i dels pillets que pretenien passar per enginyosos. Reia amb una indulgència que justificava en molt la seua formidable superioritat. Els qui tractaven de prop Lenin, reien a vegades amb ell sense riure per igual motiu... Però la rialla de les masses coincidia sempre amb la seua. Estimava, a més, als simples d’esperit, posats a utilitzar la paraula evangèlica. Gorki ens conta com, en Capri, Lenin, acompanyat de pescadors italians, aprengué a manejar la llinya (subjecta al dit); aquelles bones gents li explicaren que hauria d’“atrapar” de seguida que la llinya fes “dring dring”; tan aviat Lenin atrapà el seu primer peix i mentre el sentia venir, agafat per l’ham, exclamà alegre com un xiquet, amb un entusiasme d’autèntic aficionat:
-Ha, ha! “Dring, dring”!
Això és el bo! Aqueixa és, exactament, una parcel·la viva de Lenin. Passió, ímpetu, tensió de l’home disposat a assolir el seu objectiu, disposat a “atrapar”, disposat a apoderar-se de la seua presa (¡tant de bo!, dring, dring!, t’he agafat, guapo!), actituds que difereixen prou del “just” de quaresma, d’aqueix “pare creador” que ja hem esmentat; veiem Lenin en persona, en una part de si mateix. Quan Lenin, en atrapar un peix, crida el seu entusiasme, endevinem el seu amor vibrant per la naturalesa, i per tot el que es relacionés amb la naturalesa, pels xiquets, pels animals, per la música. Aqueixa poderosa màquina pensant vivia afrontant amb tot el que es manté fora del pensament, fora d’una recerca conscient; vivia atenta a tot element primitiu i indicible. Aqueix indicible meravellós s’expressa mitjançant el “dring dring”. El detall, petit però significatiu, ens ha de permetre, crec, que li perdonem a Gorki bona part de les trivialitats que ha propagat en l’article. Ja veurem després per què no se li pot perdonar més...
“Acariciava els xiquets amb dolçor [ens diu Gorki], amb gestos d’una suavitat, d’una delicadesa molt particulars.”
També això està ben fet; hi descobrim aqueixa tendresa de l’home que respecta la persona física i moral del xiquet. Igual podria parlar-se de l’encaixada de Lenin: un encaixada forta i suau.
Sobre l’interès que els animals despertaven en Lenin, recorde l’episodi següent: ens trobàvem reunits en Zimmerwald en comissió per a elaborar un manifest. Celebràvem la sessió a l’aire lliure, al voltant d’una taula redona de jardí, en un poble de muntanya. No lluny de nosaltres hi havia, sota un aixeta, una gran bóta plena d’aigua. Poc abans de la reunió (que havia començat enjorn, al matí), diversos delegats s’havien apropat a l’aixeta per a rentar-se. Recorde a Fritz Platten que submergí a l’aigua el cap i el cos fins a la cintura, com si volgués ofegar-se, davant la gran sorpresa dels membres de la conferència.
Les tasques de la comissió havien pres un gir penós. Es produïen friccions en diversos sentits, sobretot entre Lenin i la majoria. Aparegueren llavors dos gossos preciosos: no sabria dir de quina raça (per aqueixa època estava jo molt mal assabentat). Sens dubte pertanyien al propietari de la casa, perquè començaren a jugar molt tranquils a l’arena, sota el sol matutí. Vladimir Ilitx, de sobte, deixà la seua cadira, s’agenollà i, rient, es posà a furgar-los la panxa als dos gossos, amb gestos suaus, delicadament atents, segons l’expressió de Gorki. Lenin havia reaccionat amb plena espontaneïtat; quasi donen ganes de dir que es comportava com un criatura, mentre que la seua rialla sonava despreocupada, pueril. Féu una ullada cap a la comissió, com si volgués invitar els camarades a què participaren en aqueix bella recreació. Em sembla que el miraren un poc sorpresos: tots seguien preocupats encara per la gravetat de la discussió. Lenin tornà a malcriar els dos animals, encara que ja més serè; després tornà a la taula i declarà que no signaria semblant manifest. La disputa prosseguí amb renovada violència. És molt possible, pense avui, que aqueixa “diversió” li convingués per a resumir en la seua ment els motius d’acceptació i de negativa i per a prendre una decisió. No obstant això, no obrà de manera premeditada: el seu subconscient funcionava en plena harmonia amb el conscient.
Gorki admirava en Lenin “aqueix ardor juvenil que infonia a tots els seus actes”. Era un ardor disciplinat, dominat per una voluntat fèrria, semblant a l’ímpetu del torrent sotmès pel granit de la muntanya; Gorki no ens ho diu, però no per això perd exactitud la seua definició: hi havia precisament en Lenin un ardor juvenil. Ningú podia negar, en efecte, “l’excepcional impuls espiritual que només correspon a un home indestructiblement persuadit de la seua vocació”.
Tampoc manca en la frase exactitud i penetració. Per més que ni el llenguatge decrèpit, feble, de fa un moment, ni l’estat de santedat que ens citen, ni tan sols, a més a més, l’“ascetisme” (!), l’“heroisme monacal” (!!) que altres assenyalen, a penes concorden amb l’ardor juvenil: hi ha tanta oposició entre ells com entre foc i aigua. L’“estat de santedat”, l’“ascetisme” es manifesten quan un home es posa al servei d’un “principi superior”, domant les seues inclinacions i les seues passions personals. L’asceta és un ésser interessat; calcula i espera una recompensa. Lenin, en la seua obra històrica, es realitzava a si mateix, completament i fins al final.
“Els ulls d’omniscient del gran pillet”, això no està malament, encara que la seua formulació resulte grollera. No obstant això, ¿com conciliar aqueixa mirada d’omniscient amb la “senzillesa” i “la franquesa”, i sobretot amb “la santedat”?
“Li agradaven les coses rares [conta Gorki], i reia amb totes les seues forces, clarament “inundat” d’alegria, a vegades, fins a saltar-li les llàgrimes.”
És veritat, i tots els que conversaren amb ell s’adonaren. En algunes reunions d’escàs nombre, podia ocórrer que li donaren atacs de rialla, i no sols en èpoques en què les coses funcionaven bé sinó, fins i tot, durant períodes molt amargs. Feia esforços per contenir-se però, al capdavall, explotava i la seua rialla esdevenia contagiosa; Lenin procurava no cridar l’atenció, ni fer soroll, i s’amagava quasi sota la taula per a evitar el desordre.
Aquesta hilaritat boja s’apoderava d’ell, sobretot, quan estava cansat. Era habitual el seu gest, tallant l’aire amb la mà amunt i avall, com si volgués allunyar la temptació. Però en va. I només recobrava el control de si mateix a base de mirar fixament el seu rellotge, amb totes les seues forces internes en tensió, evitant per prudència qualsevol mirada, afectant un aire sever, restablint amb forçada rigidesa l’ordre que ha de mantenir un president.
En tals casos, els camarades es consideraven obligats a interceptar furtivament la mirada del speaker i provocar llavors, mitjançant alguna idea, un retorn a l’alegria. Si la temptativa sortia bé, el president s’enutjava al mateix temps contra el causant del desordre i contra si mateix.
Per descomptat, no era freqüent que es produïren semblants saraus: sorgien principalment al final de la sessió, després de quatre o cinc hores de treball assidu, quan ja tot el món se sentia esgotat. En general, Ilitx conduïa les deliberacions amb un rigor estricte: l’únic mètode que permet resoldre en una sessió innumerables assumptes.
“Tenia una manera pròpia de dir: “hum!”, “hum!” [continua Gorki], i sabia proferir aqueixa expressiva interjecció segons una infinita gamma de matisos que s’estenia des de la ironia sardònica fins al dubte circumspecte; i sovint, en aquest “hum”!, “hum”!, s’hi traduïa un humor agut la malícia del qual només estava a l’abast d’un home molt perspicaç que conegués bé les insanitats diabòliques de l’existència.”
És veritat, té raó. L’“hum! hum!” exercia un paper important en les converses íntimes de Lenin, a l’igual també que en els seus escrits polèmiques. Ilitx pronunciava el seu “hum! hum!” amb molta nitidesa i, tal com apunta Gorki, amb infinita varietat de matisos. Aqueix gest contenia una espècie de codi de senyals que usava per a expressar els més variats estats d’ànim. Sobre el paper, “hum! hum!” no representa res; en una xerrada, pujava de color i el seu valor depenia del timbre de veu, de la inclinació del cap, del joc de les celles, de l’eloqüència de les mans.
Gorki ens descriu, a més, la postura favorita de Lenin:
“Feia el cap enrere i després, decantant-lo sobre el muscle, lliscava els dits per les cises del jupetí, fins a les aixelles. Aqueixa actitud tenia alguna cosa que sorprenia per la seua raresa i el seu encant, feia la impressió d’ésser un gall victoriós i, en aqueixos moments, semblava radiant.”
Res cal objectar a aqueixa descripció, si exceptuem això de “gall victoriós”, que no encaixa res en la imatge de Lenin. Però la postura està ben traçada. Malauradament, poc després llegim:
“Xiquet gran enmig d’aquest món maleït, home excel·lent que necessitava oferir-se com a víctima a l’hostilitat i l’odi per a realitzar una obra d’amor i de bellesa...”
Pietat, pietat, Alexis Maximovitx!
“Xiquet enmig d’un món maleït...!” Empesta a hipocresia! Sí, Lenin afectava una posa curiosament afable, a estones potser quelcom maliciosa, però no tenia res de beat. “Oferir-se com a víctima”, l’expressió és falsa, insuportable, com el grinyol d’un clau en fregar contra el vidre. Lenin no se sacrificava en absolut, sinó que es lliurava a una vida plena, desbordant, i desenrotllava completament la seua personalitat al servei de l’objectiu que ell mateix s’havia assignat lliurement. I la seua obra mai fou “d’amor i de bellesa”: aqueixos termes cauen en una generalització massa comuna, en una redundància impròpia; la veritat és que només falten les majúscules: Amor i Bellesa! La tasca que Lenin assumí consistia en despertar i unir els oprimits per a derrocar el jou de l’opressió; era la causa del noranta-nou per cent de la humanitat.
Gorki ens parla dels afanys que Lenin prodigava als seus camarades, de la preocupació que sentia per la seua salut... i afegeix: “En aqueix sentiment, mai viu que aguaités l’interessat desfici que un patró intel·ligent manifesta respecte a obrers honrats i hàbils”.
Què bé! Gorki s’equivoca del tot i, precisament, oblida un dels trets essencials de Lenin. Els afanys personals que Lenin mostrava pels seus camarades, sempre inclogueren l’ansietat del patró eficient, preocupat pel treball que cal realitzar. No hi ha dubte que al·ludir en aquest cas a un sentiment “interessat” resultaria inversemblant, atès que la pròpia obra anava més enllà del personal; no obstant això, tampoc es pot negar que Lenin supedités la sol·licitud pels seus camarades als interessos de la causa, d’aqueixa causa que justament agrupava companys seguidors de Lenin. L’aliança de preocupacions d’ordre general i d’ordre individual no disminuïa en res la humanitat dels sentiments de Lenin, al contrari, no féu sinó consolidar i perfeccionar la tensió de tot el seu ésser envers l’objectiu polític.
Gorki no s’adonà ni, per descomptat, comprengué la sort que tingueren gran quantitat dels seus requeriments a favor de persones que “havien patit” amb la revolució, requeriments que dirigia directament a Lenin.
Foren moltes les víctimes de la revolució, ja ho sabem, i així mateix no escassejaren les gestions de Gorki: algunes fins i tot queien de ple en l’absurd. Basta de recordar la intervenció prodigiosament emfàtica de l’escriptor a favor dels socialistes-revolucionaris, durant el famós procés de Moscou. Gorki ens diu:
“No recorde que en cap cas Ilitx rebutgés les meues peticions. Si alguna vegada ocorregué que les decisions de Lenin no s’arribaren a executar, no fou per la seua culpa: tal vegada l’explicació raga en aqueixes maleïdes “deficiències del mecanisme” que sempre han abundat profusament dins de la nostra pesant màquina governamental. També cal admetre que a vegades hagués malvolença per part d’algú que jo desconega, en tractar d’atenuar la sort de determinades persones, de salvar-los la vida...”
Confessem-ho, aquestes línies ens han escandalitzat més que tota la resta.
Perquè, quines han d’ésser les nostres conclusions? Aquestes: com a cap del partit i de l’estat, Lenin perseguia implacablement els enemics de la revolució; però, ¿bastava que Gorki intercedís perquè Lenin ja no trobés motiu de negativa a la petició de l’escriptor? Caldria admetre llavors que, per a Lenin, el destí de la gent es decidia gràcies a les intervencions amistoses. Aquesta afirmació resultaria incomprensible si el mateix Gorki no fes una excepció: no totes les seues sol·licituds reberen satisfacció. Clar, segons ell, cal atribuir-ho a les deficiències del mecanisme soviètic...
És això cert? ¿Mancava Lenin de vertadera força per a superar les imperfeccions del mecanisme en un assumpte tan simple com la llibertat d’un pres o la commutació de la pena de mort? Ho dubte molt. ¿No sembla més natural admetre que Lenin, després de llançar sobre la sol·licitud i el sol·licitant la seua “omniscient mirada de gran pillet”, evités discutir amb Gorki de l’assumpte, per a després deixar que el mecanisme soviètic, amb tots els seus defectes suposats i reals, s’encarregués d’executar allò que exigien els interessos de la revolució? De fet, Lenin no era tan “senzill” ni tan “recte” quan es veia obligat a desairar el sentimentalisme petit burgès. Els afanys de Lenin a favor de la personalitat humana eren infinits, però es trobaven enterament sotmesos als afanys que devia, primer que res, a la humanitat sencera, la sort de la qual, ara com ara, es confon amb la del proletariat. Si Lenin no hagués estat capaç de subordinar el particular al general, tal vegada hauria estat “un just” que “s’ofereix com a víctima en nom de l’amor i de la bellesa”, però per descomptat no hauria estat el Lenin que coneguérem, el cap del Partit Bolxevic, l’autor de la Revolució d’Octubre.
Al que precedeix, convé agregar-hi completament el relat que ens fa Gorki sobre “l’extraordinària obstinació” que demostrà Lenin quan, durant més d’un any, estigué exhortant l’escriptor perquè marxés a l’estranger a seguir un tractament.
“A Europa, en un bon sanatori, podrà vostè cuidar-se i treballarà tres vegades més. ei, ei!... Vaja’s i cure’s d’una vegada... No s’encabote en quedar-se ací, per favor.”
L’ardent simpatia que Lenin sentia envers Gorki, tant la persona com l’escriptor, és un fet que ja tots saben i ningú discuteix. És evident que la salut de Gorki inquietava Ilitx. No obstant això, “l’extraordinària obstinació” que usava Lenin per a enviar Gorki a l’estranger, també contenia un càlcul polític: a Rússia, durant aquells anys difícils, l’escriptor s’estava desencarrilant de forma lamentable i amenaçava amb un pèrdua definitiva; en canvi, en l’estranger, enfrontat a la civilització capitalista, es podia recuperar. Podia revifar-se en ell l’estat d’ànim que, antany, l’havia portat a “escopir al rostre” de la França burgesa.
Clar, no era indispensable per a Gorki que repetís aqueix “gest” tan poc persuasiu per si sol; però la disposició d’ànim que l’havia inspirat prometia una fecunditat molt major que les piadoses gestions a favor dels treballadors intel·lectuals la desgràcia dels quals venia de què, pobrets, no havien encertat a tirar arrels en el proletariat revolucionari.
Sí, Lenin cuidava de Gorki i era sincer en desitjar que l’escriptor guarís i treballés, però necessitava un Gorki recobrat i això explica la seua gran insistència en enviar-lo a l’estranger; per això l’exhortava perquè marxés a respirar un estona les olors de la civilització capitalista. Fins i tot aquell que no haja caminat pels bastidors d’aquest assumpte, podrà, només llegint el relat de Gorki, endevinar els motius de Lenin: actuava precisament com un gran patró que, mai i sota cap circumstància, oblida els interessos de la causa que li ha estat confiada per la història.
Gorki no procedeix com un revolucionari sinó com un moralista, petit burgès, en exposar la imatge de Lenin; així resulta que aqueixa figura monolítica de cohesió tan excepcional, apareix disgregada en el relat.
Però pitjor van les coses quan Gorki es fica amb la política pròpiament dita. Cau llavors en una sèrie d’equívocs o errors deplorables.
“Home d’una força de voluntat extraordinària era, a més a més, l’arquetip de l’intel·lectual rus.”
Lenin, arquetip d’intel·lectual! No sona rar? No serà una broma, una inconveniència monstruosa? Lenin arquetip de l’intel·lectual!
Gorki, en canvi, es creu obligat a dir més. En efecte, segons ell resulta que Lenin “posseïa en el més alt grau una qualitat que és característica de l’elit de la intel·lectualitat russa: la renúncia portada ben sovint fins al turment, fins a la mutilació de si mateix...”
Vos n’adoneu? Doncs endavant! Un poc més amunt, Gorki desenrotllava en la mesura que es puga la idea que l’heroisme de Lenin “representa l’ascetisme modest prou freqüent a Rússia, de l’intel·lectual honest i revolucionari que creu sincerament en la possibilitat de justícia en la terra”, etc... Físicament resulta impossible la transcripció d’aquest paràgraf, tan fals i tan lamentable... “L’intel·lectual honest que creu en la possibilitat de justícia en la terra!” Simplement, un insignificant funcionari de províncies, un radical, que ha llegit les Lletres històriques de Lavrov o la seua falsificació publicada més tard per Txernov.
Recorde, a aquest propòsit, que un dels vells traductors marxistes dels vells temps havia anomenat Karl Marx “el gran ploró de l’aflicció popular”.
Fa vint-i-cinc anys, a l’aldea de Nixne-Ilinsk, em divertia de cor amb aqueix Karl Marx provincià. No obstant això, avui no ha quedat més remei que comprovar-ho, el mateix Lenin no ha escapat a la seua sort: un Gorki, un home que ha vist Ilitx, que el coneixia bé, que figurava entre els seus íntims, que a vegades col·laborà amb ell, ens representa aqueix atleta del pensament revolucionari no sols com un asceta piadós sinó, pitjor, com l’arquetip de l’intel·lectual rus.
És una calúmnia, més maligna encara per quant està feta amb bona fe, amb tota benevolència i quasi amb arravataments d’entusiasme
Indubtablement, Lenin havia assimilat la tradició del radicalisme intel·lectual revolucionari, però la superà i la deixà enrere; només a partir d’aleshores esdevingué Lenin.
L’intel·lectual rus típic és espantosament limitat; Lenin, per contra, és precisament l’home que supera tots els límits, sobretot, els dels intel·lectuals.
De la mateixa manera que és correcte dir que Lenin havia assimilat la tradició secular dels intel·lectuals revolucionaris, més correcte és afirmar que concentra en si mateix l’impuls multisecular de l’element camperol: en Lenin viu el mugic rus, amb el seu odi envers la classe senyorial, amb la seua ment calculadora, la seua intel·ligència vivaç d’amo de casa. No obstant això, allò que el mugic té de curt, d’obcecat, Lenin ho esmena i supera mitjançant un immens desplegament del pensament i un domini de la voluntat.
Finalment en Lenin (i ací està la seua més sòlida i més vigorosa característica) s’encarna l’esperit del jove proletariat rus. No adonar-se’n, no veure més que a l’intel·lectual, equival a no veure res. L’obra de Lenin esdevé genial perqué a través d’ell el jove proletariat rus s’emancipa, abandona la seua situació terriblement limitada i ascendeix a la universalitat històrica. Això explica que la naturalesa de Lenin, profundament arrelada al sòl, es desenrotlle orgànicament, florisca en creativitat i obtinga un internacionalisme invencible. La seua genialitat consisteix, primer que res, en sobrepassar tots els límits.
El tret essencial del caràcter d’Ilitx queda definit amb prou precisió per Gorki, quan aquest el qualifica d’“optimisme combatiu”.
Però afegeix: “Aquest aspecte en ell no tenia res de rus...”
Vinga home! Però, vegem, aqueix típic intel·lectual, aqueix asceta de província, no és d’allò més rus que hi ha, d’allò més local? No és una figura de Tambov? ¿Com s’explica, doncs, que Lenin, amb trets essencials de caràcter que “no són russos”, amb una voluntat de ferro i un optimisme combatiu, resulte que al mateix temps és l’arquetip de l’intel·lectual rus? No suposarà això una calúmnia enorme contra l’home rus en general? El talent de cercar-li tres peus al gat és, certament, indiscutiblement rus però, gràcies a la dialèctica, no sempre succeirà el mateix, la situació canviarà. La política socialista-revolucionària culminada pel règim de Kerenski fou la més alta expressió d’aqueix antic art nacional que consisteix en cercar-li tres peus al gat. Però octubre, assabente’s bé, Alexis Maximovitx, hauria estat impossible si, molt abans d’octubre, no hagués calat en l’home rus una nova flama, si el seu caràcter no s’hagués transfigurat.
Lenin intervé, no sols durant l’època en què la història de Rússia canvia de direcció, sinó en el moment en què l’“esperit” nacional es transforma arran d’una crisi. Pretén vostè que els trets essencials de Lenin no són “russos”... Permeta’ns, en canvi, que li preguntem si el Partit Bolxevic és un fenomen rus característic, o suposarem que és holandès?
Què va vostè a dir, doncs, d’aqueixos proletaris de l’acció clandestina, d’aqueixos combatents, d’aqueixos uralians més durs que la pedra, d’aqueixos guerrillers, d’aqueixos comissaris de l’exèrcit roig que, dia i nit, tenen el dit posat en el gallet d’una browning, i avui d’aqueixos directors de fàbriques, d’aqueixos organitzadors de trusts que, demà, se sentiran disposats a arriscar el cap per l’emancipació del cooli xinès? Això és una raça, això és un poble, això és un dels grans “ordres” de la humanitat! I no surten de la pasta que es fa a Rússia? Permeta’ns que discrepem.
I què més dir de tota la Rússia del segle XX (i d’abans): ha deixat d’ésser aquell país provincià de llunyanes èpoques; avui és una Rússia nova i internacional que porta metall en el caràcter. El Partit Bolxevic constitueix una selecció d’aquesta nova Rússia, i Lenin és el seu major formador i educador.
No obstant això, entrem ja en una fase d’absoluta confusió. Gorki, reincidint en una certa frivolitat, es declara “marxista dubtós”, incapaç de creure que les masses en general sàpien usar de la raó, i menys encara les camperoles en particular. Opina que les masses necessiten ésser governades des de fora.
“Ja sé [escriu] que, en expressar semblants idees, m’expose una vegada més a les burles dels polítics. També sé que entre ells, els més intel·ligents i els més honrats, es riuran de mi sense convicció i, en fi, per obligació de funcionaris.”
No sé quins seran aqueixos polítics “intel·ligents i honrats” que comparteixen l’escepticisme de Gorki respecte a les masses. No obstant això, aqueix escepticisme ens sembla molt vulgar. Que les masses necessiten una direcció (“des de fora”), sospitem que Lenin ja ho havia endevinat. Serà que Gorki no s’ha assabentat que, precisament, per a orientar les masses, Lenin dedicà tota la seua vida conscient a la creació d’una organització especial: el seu Partit Bolxevic. Lenin fomentava poc la fe cega en la raó de les masses. No obstant això, menyspreava encara més l’estufament d’aqueixos intel·lectuals que censuren la massa per no estar feta a imatge i semblança seua. Lenin sabia que la raó de les masses havia d’adaptar-se a la marxa objectiva de les coses. Corresponia al partit facilitar aqueixa adaptació i, com ja ho testifica la història, realitzà la seua tasca no sense èxits.
Gorki està en desacord, com ja escriu, amb els comunistes pel que fa a la funció dels intel·lectuals. Creu que els millors bolxevics de la vella escola arribaren a educar a centenars d’obrers precisament “dins de l’esperit d’heroisme social i d’elevat intel·lectualisme” (!!). Dit de manera més simple i més concisa, Gorki només accepta als bolxevics quan el bolxevisme no passava encara d’ésser un assaig de laboratori, lliurat a la preparació dels seus primers quadres intel·lectuals i obrers. Gorki se sent molt afí al bolxevisme de 1903-1905. Però el d’octubre, madur, format, el que amb mà inflexible executa allò que a penes s’albirava quinze anys abans, aquest a Gorki li resulta antipàtic i estrany.
El mateix escriptor, amb la seua orientació constant vers una cultura més elevada, un intel·lectualisme més complet, se les arranjà no obstant per a detenir-se a meitat de camí. No és ni laic ni popa: és el xantre de la cultura.
D’ací la seua actitud altiva, el seu desdeny envers la raó de les masses, i al mateix temps envers el marxisme, encara que aquest, com ja hem dit, tan diferent del subjectivisme, no es recolza sobre la fe en la raó de les masses, sinó sobre la lògica del procés material que, al capdavall, sotmet a la seua llei “la raó de les masses”.
Bé és veritat que la via que porta aqueixa direcció no té molt de senzilla i abunden els plats trencats; la ruptura s’estén fins i tot a certs utensilis de la “cultura”. Això és el que no pot tolerar Gorki! Segons ell, hauria que donar-se hom per satisfet de poder admirar plats tan bells; no haurien de trencar-se mai.
Gorki intenta consolar-se cercant una identificació de Lenin i així ens afirma que Ilitx “més d’una vegada es veié obligat, sens dubte, a retenir la seua ànima per les ales”; en altres termes, a reprimir-se: d’aquesta manera Lenin, implacable quan calia esclafar una resistència, es trobava subjecte a lluites internes, impel·lit a vèncer el seu amor envers la humanitat, el seu amor envers la cultura; Lenin tancava un autèntic drama. En una paraula, Gorki infligeix a Lenin aqueix desdoblament que caracteritza als intel·lectuals, aqueixa “consciència malaltissa” tan apreciada en altres temps, aqueix abscés preciós del vell radicalisme intel·lectual.
Però tot això és mentida. Lenin era d’una sola peça. Tros de la màxima qualitat, de complexa estructura tanmateix que resistent en totes les seues parts, i on tots els elements s’adaptaven els uns als altres de manera admirable.
La veritat és que eren moltes les vegades que Lenin evitava parlar amb sol·licitants, defensors i gents d’aqueixa espècie.
“Que el reba Tal [deia amb una rialleta evasiva]; si no, tornaré a ésser un bonàs.”
Sí, era freqüent la seua por a ésser un “bonàs”, perquè coneixia la perfídia dels enemics i la beata fatuïtat dels intermediaris, i en suma considerava que mai hi havia prou mesures de rigorosa prudència. Preferia apuntar un enemic invisible, en compte d’ésser un “bonàs” susceptible de distreure’s per determinades contingències. Aqueixa actitud, no obstant això, palesava una vegada més el càlcul polític, i no la “consciència malaltissa” que acompanya irremissiblement els temperaments desproveïts de voluntat, queixosos (la naturalesa humida del “típic intel·lectual rus”).
No és això tot. Gorki, i ens ho diu ell mateix, li retreia a Lenin que “entengués de manera massa simplista el drama de l’existència” (hum! hum!) i li deia que aqueixa comprensió simplista “amenaçava de mort la cultura” (hum! hum!).
Durant els dies crítics de finals de 1917 i principis de 1918, quan en Moscou disparaven contra el Kremlin, quan alguns marins (és quelcom que degué ocórrer, encara que no amb tanta freqüència com pretenen les calúmnies burgeses) apagaven els seus cigarrets esclafant-los contra els tapissos; quan els soldats, diu algú, es cosien calçons (com d’incòmodes i poc pràctics!) amb teles de Rembrandt (aqueixos eren els temes de queixa que aportaven a Gorki els desconsolats representants “d’un alt intel·lectualisme”), durant aqueix període, Gorki quedà totalment desorientat i cantà rèquiems desesperats sobre la nostra civilització. Terror i barbàrie! Els bolxevics estaven disposats a trencar tots els atuells històrics: búcars, marmites, orinals!
I Lenin li contestava: “Trencarem allò que calga i, si trenquem massa, la culpa recaurà sobre els intel·lectuals que continuen defensant postures insostenibles”. No era propi d’una mentalitat estreta? No estava clar (pietat, pietat, Senyor!) que Lenin simplificava massa “el drama de l’existència”?
No sé, la qüestió és que resulta abominable elucubrar sobre semblants consideracions. L’interès de la vida de Lenin no raïa en gemegar sobre la complexitat de l’existència, sinó en reconstruir-la de manera molt distinta. Amb aquest fi, havia de considerar l’existència en la seua globalitat, en els seus elements principals, discernir les tendències essencials del seu desenvolupament i subordinar a aquestes tota la resta.
Si Lenin considerava el “drama de l’existència” com a patró, és precisament perquè havia arribat a apoderar-se del concepte creador d’aqueixa extensa globalitat: trencarem açò, derrocarem allò i damunt, provisionalment, apuntalarem això.
Lenin distingia tot allò que fos honest, tot allò que fos individual, es fixava en totes les particularitats, tots els detalls, i si “simplificava”, és a dir, si rebutjava els elements secundaris, no ho feia per no haver-los vist, sinó perquè posseïa un coneixement segur de les proporcions de les coses...
En aquest moment em ve a la memòria un proletari de Petersburg, dit Vorontsov, que, durant l’època que seguí a octubre, fou inclòs entre els acompanyants de Lenin, per a escortar-lo i assistir-lo.
Ens disposàvem a evacuar Petrograd quan Vorontsov em digué, disgustat:
-Si, per desgràcia, ells agafen la ciutat, trobaran moltes coses. Caldria omplir Petrograd de dinamita i que saltés.
-I no li faria llàstima Petrograd, camarada Vorontsov? -preguntí sorprès per l’audàcia d’aquell proletari.
-Llàstima de què? Quan tornem, reconstruirem una cosa millor.
No m’he inventat aquest breu diàleg i ni tan sols l’he estilitzat. Se m’ha quedat, tal qual, gravat en la memòria. Doncs bé, així és com cal considerar la cultura! No existeix en aqueixes frases ni rastre de ploriqueig ni res tenen a veure amb un rèquiem. La cultura és obra de les mans humanes. La cultura, en realitat, no depèn dels pitxers pintats que ens serva la història, sinó d’una bona organització del treball de caps i mans. Si, en la senda d’aqueixa bona organització, s’aixequen obstacles, cal escombrar-los. I si no queda altre remei que destruir valors del passat, destruïm-los sense llàgrimes sentimentals; ja tornarem després a edificar altres, a crear-ne de nous, infinitament més bells que els antics. Així és com Lenin, reflectint el pensament i el sentir de milions d’éssers, entenia les coses. La seua opinió era molt bona i precisa, i és molt el que pot ensenyar als revolucionaris de tots els països.
Kislovodsk.
28 de setembre de 1924