(1924)
Segona Part: Entorn d’octubre
Després d’octubre, els fotògrafs, igualment que els operadors de cinema, recolliren en nombroses ocasions la imatge de Lenin. La seua veu la tenim en els discos del fonògraf. Els seus discursos foren taquigrafiats i impresos. Disposem, doncs, de tots els elements de Vladimir Ilitx. Però només dels elements. La personalitat viva rau en la seua combinació, mai repetida i sempre dinàmica.
Quan mentalment tracte de veure i escoltar Lenin en la tribuna (amb ull i oïda fresca, com si fos la primera vegada), contemple una figura robustament i interna elàstica, d’escassa estatura, i escolte una veu uniforme, fluida, molt ràpida, un poc ennassada, que no s’interromp, quasi sense pauses i, en els primers moments, sense una particular entonació.
Les primeres frases són d’ordinari generals, el to és de sondeig, la figura sencera sembla que no ha trobat el seu equilibri, el gest no ha pres forma, la mirada s’ha reconcentrat en si mateixa, el rostre reflecteix més bé un estat d’esperit ombrívol i fins i tot com irritat: el pensament cerca la manera d’abordar l’auditori. Aquest període d’introducció dura més o menys segons l’auditori, el tema, l’ànim de l’orador. Després aquest s’ambienta i el tema es comença a esbossar. L’orador inclina cap avant la part superior del cos, amb els polzes ficats en les cises del jupetí. Aquest doble moviment fa que es destaquen a l’instant el cap i les mans. De per si, el cap no sembla gran en aquest cos de baixa estatura, però robust, ben conformat i rítmic. El que sí que semblen enormes en aquest cap són la front i les calbes protuberàncies del crani. Els braços són molt mòbils, tanmateix que sense agitació o nerviosisme. La mà és ampla, curta, “plebea”, forta. En ella, en aquesta mà, veiem els mateixos trets de seguretat i valerosa bondat que emana de tota la seua figura. Per a mostrar-lo així, no obstant això, cal que l’orador es veja il·luminat per dins, intuint l’astúcia de l’adversari o atraient-lo amb èxit a la trampa. Llavors, sota la robusta cortina del front i el crani, aguaiten els ulls de Lenin, que es poden endevinar en una excel·lent fotografia de 1919. Fins i tot la persona indiferent, en advertir per primera vegada aquesta mirada, es posava alerta i esperava el que seguiria. Els angulosos pòmuls s’il·luminaven i suavitzaven en aqueixos moments amb una intel·ligent indulgència, darrere de la que se sentia un gran coneixement dels homes, de les relacions, de la situació, fins a arribar als més profunds amagatalls. La part inferior del rostre, amb una vegetació entre rogenca i grisa, semblava quedar en l’ombra. La veu se suavitzava, adquiria una gran flexibilitat i (de vegades) una astuta insinuació.
Però heus aquí que l’orador exposa la suposada objecció de l’adversari o la malintencionada cita d’un article de l’enemic. Abans d’haver tingut temps d’analitzar el pensament hostil, vos dóna a entendre que l’objecció no té fonament, és superficial o falsa. Treu els polzes de les cises del jupetí, tira el cos lleugerament enrere, retrocedeix amb petits passos com per a prendre corregudeta i (ja irònicament, ja amb un gest de desesperació) arronsa les espatlles i obre els braços, separant expressivament els polzes. La condemna de l’adversari, del que es burla o posa en la picota (segons qui siga l’adversari i segons el cas), procedeix sempre a la refutació. Qui escolta sembla advertit de quina mena de proves ha d’esperar i com ha de sintonitzar el seu pensament. A continuació segueix l’ofensiva lògica. La mà esquerra s’amaga de nou darrere de la cisa del jupetí o, amb major freqüència, en la butxaca dels pantalons. La dreta segueix la lògica del pensament i li marca el ritme. En els moments precisos, l’esquerra acudeix en la seua ajuda. L’orador s’apropa a l’auditori, arriba fins a la vora de l’estrada s’inclina cap avant i amb amplis moviments dels braços treballa amb el propi material de les seues paraules. Açò significa que ha arribat a la idea central, al punt més important del discurs.
Si a l’auditori hi ha adversaris, de tant en tant pugen cap a l’orador exclamacions crítiques o hostils. De cada deu casos, nou queden sense resposta. L’orador dirà allò que necessita dir, per a qui ho necessita i com ho estima necessari. No li agrada desviar-se i fer-se ressò a eventuals objeccions. El superficial enginy no té res a veure amb el seu concentrat caràcter Això sí, després d’una interrupció hostil, la seua veu es fa més dura, el discurs és més compacte i tenaç, el pensament és més agusat, els gestos més violents. Únicament contesta a la interrupció de l’enemic quan açò respon al curs general de les seues idees i pot ajudar-lo a arribar abans a la necessària conclusió. Llavors, les seues respostes són totalment inesperades per la seua demolidora senzillesa. Exposa al nu la situació quan, d’acord amb el que s’esperava, hauria d’emmascarar-la. Açò pogueren comprovar-ho moltes vegades els menxevics en el primer període de la revolució, quan les acusacions que es violaven els principis democràtics encara servaven tota la seua frescor. “Han prohibit els nostres periòdics!” “Certament, però, malauradament, no ho han estat tots! Aviat ho seran. (Clamorosos aplaudiments.) La dictadura del proletariat anihilarà d’arrel aquesta vergonyosa venda de l’opi burgès.” (Clamorosos aplaudiments.) L’orador s’ha dreçat. Té ambdues mans en la butxaca. Ací no hi ha ni cap mena de posa, i en la veu no hi ha modulacions de grandiloqüència; al contrari, en tota la figura, en la manera d’inclinar el cap, en els llavis estrets, als pòmuls i al timbre lleugerament ronc, hi ha la seguretat incommovible de qui la raó i la veritat li assisteixen. “Si voleu lluita, la tindrem.”
Quan l’orador colpeja no l’enemic, sinó els seus, açò se sent en el gest i en el to. El més furiós atac serva en aquest cas el caràcter de “fer entrar en raó”. A vegades, la veu de l’orador puja fins una alta nota: això ocorre quan acusa un dels seus. L’avergonyeix, demostra que l’oponent no comprèn res en absolut de l’assumpte i que no ha adduït allò que es diu res en defensa de les seues objeccions i aquests “res en absolut” i “allò que es diu res”, en els que la veu arriba a vegades al falset i es talla, proporcionen inesperadament un matís bonàs a aquesta irritadíssima tirada.
L’orador ha meditat les seues idees fins al final, fins a l’última conclusió pràctica; les idees, però no la manera d’exposar-les, no la forma, a excepció potser de les expressions i paraules més precises i sucoses, que entren després en la vida política del partit i del país com a moneda de canvi. La construcció de les frases és d’ordinari inflada, una suposició se superposa a una altra, o, al contrari, queda tancada al seu interior. Per als taquígrafs (i més tard per als encarregats de revisar el text) tal construcció constitueix una dura prova. Però a través d’aquest amuntegament de frases, el pensament tens i imperiós s’obria camí, vigorós i segur.
És cert, no obstant això, que parla un marxista cultíssim, un economista teòric, un home d’enorme erudició? Perquè sembla, almenys en alguns moments, que es tracta d’un autodidacta vulgar que ha arribat a tot açò per si mateix, ho ha meditat degudament a la seua manera, sense aparell científic, sense terminologia científica, i ho exposa a la seua manera. A què es deu? Que l’orador ha meditat el problema no sols per a ell mateix, sinó posant-se al lloc de la massa, ha fet precisar el seu pensament a través de l’experiència d’aquesta, desposseint per complet l’exposició de la bastimentada teòrica que ell mateix havia utilitzat en abordar per primera vegada el problema.
A vegades, d’altra banda, l’orador puja vertiginosament per l’escala de les seues idees, saltant dos o tres esgraons: açò ocorre quan la conclusió li sembla molt clarament i pràcticament inajornable, quan necessita oferir-la com més aviat millor als qui l’escolten. Però ha sentit que l’auditori no el segueix, que el lligam amb els oients s’ha trencat. Llavors es domina a l’instant, baixa d’un salt i comença de nou l’ascensió, però ja amb un pas més tranquil i proporcionat. La seua mateixa veu es fa distinta, perd l’excessiva tensió i adquireix un atraient vigor de convicció. La construcció del discurs pateix, clar, amb aquesta tornada enrere. Però potser hi ha el discurs per a la construcció? Potser en el discurs té valor una altra lògica que no siga la lògica que mou a l’acció?
I quan l’orador arriba per segona vegada a la conclusió, posant-la ara a l’abast dels seus oients sense haver perdut ningú en el camí, a la sala se sent físicament la reconeguda alegria en què es resol la tensió satisfeta del pensament col·lectiu. Ara resta tornar dues o tres vegades a la conclusió: és per a donar-li més fermesa, per a proporcionar-li una expressió senzilla, clara i figurada, perquè es recorde millor; després es pot permetre ell mateix altra treva, bromejar i riure, per tal que, mentre, el pensament col·lectiu adquirisca millor consciència de la nova conquesta.
L’humor oratori de Lenin és tan senzill com tots els seus recursos, si és que ací pot hom parlar de recursos. En els discursos de Lenin no trobem ni l’enginy que se satisfà a si mateix ni, menys encara, l’acudit bromista; tenim la broma sucosa i accessible a la massa, popular en l’autèntic sentit. Si en la situació política no hi ha res molt inquietant, si la majoria de l’auditori és “seua”, l’orador no té res en contra de fer, de passada, una broma. L’auditori acull agraït la dita maliciosa i senzilla, la caracterització bondadosament despietada, sentint que açò no es diu perquè sí, com a simple adorn, sinó que persegueix un mateix fi.
Quan l’orador recorre a la broma treu més la part inferior de la cara, en particular la boca, capaç de riure amb una rialla contagiosa. Els trets de la front i del crani semblen suavitzar-se, els ulls deixen d’ésser trepants i brillen alegrement, augmenta la nasalitat, la tensió del valerós pensament s’afebleix amb l’optimisme i l’esperit humà.
En els discursos de Lenin, com en tot el seu treball, el tret principal és la concreció dels seus propòsits. L’orador no construeix un discurs, sinó que mena a una determinada conclusió d’eficaç valor. Aborda els seus oients de distintes maneres: explica, persuadeix, cobreix de vergonya, bromeja i de nou persuadeix, de nou explica. Allò que unifica el seu discurs no és el pla formal, sinó un fi clar, rígid, que s’ha marcat en cada ocasió concreta i que ha d’entrar com una espina en la consciència de l’auditori. A açò se subordina el seu humor. La broma és utilitària. La dita té la seua missió pràctica: estimular uns, contenir altres. Així ens trobem amb el “seguidisme”, la “treva”, l’“aliança”, la “lluita”, la “presumpció comunista” i desenes i desenes d’expressions que no arribar a adquirir fins aleshores carta de naturalesa. Abans d’arribar a aquesta paraula, l’orador descriu uns quants cercles com si cerqués el punt necessari. En trobar-lo, col·loca sobre ell el clau i després de calcular com descarregar el colp, alça el martell i el deixa caure amb força sobre el cap del clau; i així una vegada, i una altra, i una desena, fins que el clau acaba per entrar de tal manera que resulta força difícil treure’l quan ja no n’hi ha necessitat. Llavors, el mateix Lenin haurà de tornar a donar martellades a aquest mateix clau a dreta i esquerra, acompanyant la seua acció amb una dita, per a afluixar-lo i, després d’haver-lo tret, llençar-lo a l’arxiu de la ferralla amb gran aflicció dels qui s’hi havien habituat.
Però el discurs s’apropa a la fi. El balanç ha estat fet, les conclusions reblades. L’orador té l’aspecte de l’obrer fatigat, però que ha complit la seua missió. De tant en tant es passa la mà pel nu crani en què han brollat gotes de suor. La seua veu sona sense tensió, com una foguera que es consumeix. Ja pot acabar. Però no cal esperar l’entusiasta final que corona el discurs i sense el que sembla impossible retirar-se de la tribuna. Per a altres és impossible, no per a Lenin. En ell no trobem una culminació oratòria: acaba el treball i posa punt. “Si ho comprenem, si ho fem, llavors serà segura la victòria”: tal és, sovint, la frase final. O bé: “A això és al que hem de tendir, no de paraula, sinó de fet”. A vegades és encara més senzill: “Açò és tot el que volia dir-vos”, i res més. I tal fi, que respon per complet a la naturalesa de la seua eloqüència i de la seua pròpia persona, no refreda gens ni mica l’auditori. Al contrari, precisament després d’una conclusió tan poc “efectista” i “gris” sembla com si de nou, amb un espurneig de la seua consciència, comprengués quant Lenin li ha oferit en el seu discurs i esclata en clamorosos i entusiastes aplaudiments de reconeixement.
Però ja Lenin, després de reunir de qualsevol manera les seues notes, abandona ràpidament la tribuna per a eludir l’inevitable. Porta el cap un poc cot entre els muscles, el mentó caigut, els ulls s’han ocultat sota les celles, el bigot se li eriça quasi amb enuig en el llavi superior, que s’alça descontent. L’estrèpit dels aplaudiments creix, com a onades que es trenquen una contra una altra: “Visca Lenin... Cap... Ilitx...!” Es veu per un instant a la llum dels llums elèctrics l’inconfusible parietal humà assotat per les desenfrenades onades que aflueixen de tots els llocs. I quan sembla que el remolí de l’entusiasme ha assolit el seu últim frenesí, de sobte, entre el fragor, el rugit i el xapoteig, s’aixeca una veu jove, forçada, apassionada i feliç, que escindeix la tempestat: “Visca Ilitx!” de les entranyes més profundes i palpitants de la solidaritat, de l’amor, de l’entusiasme, s’eleva en resposta un crit i un alarit general, únic, que com un temible cicló sacsa el local sencer: Visca Lenin!