(1924)
Segona Part: Entorn d’octubre
La primavera de 1918 fou molt difícil. Hi hagué moments en què hom tenia la sensació que tot es venia avall i s’enfonsava, que no hi havia res a què aferrar-se i en què recolzar-se. D’una banda, era d’una evidència absoluta que el país hauria entrat en un llarg període de putrefacció si la Revolució d’Octubre no s’hagués produït. Però d’una altra banda, a la primavera de 1918 es plantejava involuntàriament la pregunta: tindrà l’exhaurit, arruïnat i desesperat país les suficients energies vitals per a mantenir el nou règim? No hi havia aliments. No hi havia exèrcit. L’aparell estatal a penes si començava a organitzar-se. Els complots sorgien per tot arreu. El Cos Txecoslovac 13 es mantenia en el nostre territori com una potència independent. No podíem enfrontar-li res o quasi res.
Un cert dia, en les gravíssimes hores de 1918, Vladimir Ilitx em contà:
-Avui ha estat amb mi una delegació d’obrers i un d’ells, contestant a les meues preguntes, ha dit: es veu, camarada Lenin, que també vostè pren partit pels capitalistes. Sap?, és la primera vegada que he escoltat quelcom semblant. Ho confesse, fins i tot no he sabut què contestar-li. Si no és un malvat, si no és un menxevic, es tracta d’un símptoma alarmant.
En relatar-me aquest incident, Lenin em semblà més dolorit i inquiet que més tard, quan arribaven dels fronts les sinistres notícies de la caiguda de Kazan o de l’amenaça directa que s’havia cernut sobre Petrograd i es comprèn: Kazan i fins i tot Petrograd podien ésser perdudes i tornades a prendre, però la confiança dels obrers és el capital bàsic del partit.
-Tinc la impressió -diguí per aquells dies a Vladimir Ilitx- que el país, després de les gravíssimes malalties que ha patit, necessita sobrealimentació, tranquil·litat i cures per a sortir endavant i reposar-se. Un petit colp podria ara acabar amb ell.
-Jo opine el mateix -contestà Vladimir Ilitx-. És una anèmia espantosa! Qualsevulla empenta és ara perillosa.
Mentre, la història dels txecoslovacs amenaçava de convertir-se en aqueixa fatal empenta. El cos txecoslovac s’havia enfonsat en el bla cos de la Rússia sudoriental sense trobar resistència i incrementant les seues files amb socialistes-revolucionaris i altres elements de més blanc pelatge encara. Encara que en tots els llocs es mantenien en el poder els bolxevics, la inestabilitat era encara molt gran en províncies. I no tenia res d’estrany. En realitat, la Revolució d’Octubre només s’havia produït en Petrograd i Moscou. En la majoria de les capitals de província, aquesta revolució, el mateix que la de febrer, s’havia realitzat per telègraf. Uns entraven i altres sortien perquè així havia ocorregut a la capital. La manca de fermesa del medi social i de resistència als anteriors amos tenia com a conseqüència la falta de fermesa de la revolució. L’aparició en escena de les unitats txecoslovaques canvià la situació, primer en contra nostre, però, al capdavall, al nostre favor. Els blancs adquiriren un nucli militar per a la seua cristal·lització. Com a rèplica, començà l’autèntica cristal·lització revolucionària dels rojos. Pot dir-se que només amb l’aparició dels txecoslovacs portà a terme el Volga Mitjà la seua Revolució d’Octubre. Ara bé, açò no ocorregué de la nit al dia.
El 3 de juliol, Vladimir Ilitx em trucà per telèfon al comissariat de guerra.
-Sap el que ocorre? -preguntà amb una veu un poc sorda, símptoma de l’agitació que el dominava.
-No, què?
-Els socialistes-revolucionaris d’esquerra han llençat una bomba contra Mirbach; segons diuen, està greument ferit. Vinga al Kremlin, hem de canviar impressions.
Als pocs minuts estava al despatx de Lenin.
M’exposà els fets, sense parar de demanar per telèfon nous detalls.
-Estem bons! -diguí jo, fent-me càrrec de tan inusitada notícia-. No ens podem queixar que la vida siga monòtona.
-No -assentí Lenin amb una rialla inquieta-. Es tracta d’un altra monstruosa cuada del petit burgès... -Així digué irònicament: cuada-. Es tracta de l’estat a què Engels es referia: “der rabiat gewordene Kleinbürger” (“el petit burgès que ha picat en l’ham”).
Ràpides converses per telèfon (concises preguntes i respostes) amb el comissariat d’assumptes estrangers, amb la Txeca i altres departaments. El pensament de Lenin, com sempre ocorria en les ocasions crítiques, treballava simultàniament en dos plans: el marxista enriquia la seua experiència històrica, valorant amb interès el nou gir (“cuada”) del radicalisme petit burgès; al mateix temps, el cap de la revolució tesava infatigablement els fils de la informació i esbossava passos pràctics. Seguiren notícies de l’aixecament entre les tropes de la Txeca.
-A veure si els socialistes-revolucionaris d’esquerra resulten l’os de cirera en què havíem d’ensopegar...
-Això mateix estava pensant -contestà Lenin-.
Perquè la sort del petit burgès vacil·lant és la de servir d’os de cirera a favor del guàrdia blanc... Ara cal influir, coste el que coste, sobre el caràcter de la informació alemanya en Berlín. El pretext per a la intervenció militar és més que suficient, sobretot si es té en compte que Mirbach no cessà d’informar probablement que som febles i que l’única cosa que cal és fer-nos un empenta...
No trigà en arribar Sverdlov, tranquil com sempre. -Es veu -em digué, mentre em saludava amb un somriure irònic- que haurem de tornar del Consell de Comissaris al Comitè Revolucionari.
Mentre, Lenin continuava reunint informes. No recorde si en aquest moment o més tard arribà la notícia que Mirbach havia mort. Era necessari acudir a l’ambaixada a expressar el nostre “condol”. Es decidí que anirien Lenin, Sverdlov i, crec, Txitxerin. Es parlà de mi. Després d’un breu canvi d’impressions, jo quedí lliure del compromís.
-No sap hom què dir -seguí Vladimir Ilitx, movent el cap-. He preguntat a Radek sobre açò. Volia dir “Mitleid” i ha d’ésser “Beileid”.
Rigué lleument, a mitja veu; es posà l’abric i digué amb fermesa a Sverdlov: “Anem-hi”. La seua cara canvià, es féu grisa com la pedra. Aquesta visita a l’ambaixada dels Hohenzollern per a expressar el seu sentiment per la mort del comte Mirbach no era per a ell gaire fàcil. En el sentit de les vivències internes fou, probablement, un dels moments més durs de la seua vida.
En dies com aqueixos és quan es coneix la gent. Sverdlov era, en veritat, incomparable: segur, valerós, perspicaç, el millor tipus de bolxevic. Lenin el conegué i valorà per complet precisament en aquells difícils mesos. Moltes vegades, Vladimir Ilitx telefonava a Sverdlov per a suggerir-li una o altra mesura urgent, i en la majoria dels casos rebia la resposta: “Ja està fet!” Açò significava que la mesura havia estat ja presa. Sovint bromejàvem sobre aquest tema, dient: “Segurament Sverdlov ja ho ha fet”.
-I pensar que al principi ens resistíem a portar-lo al comitè central! (em contà en una ocasió Lenin). Un home tan inestimable! Hi hagueren prou discussions a aquest propòsit, però al congrés ens esmenaren la plana des de baix. I tenien tota la raó...
La rebel·lió socialista-revolucionària d’esquerra ens privà d’un company de viatge i aliat polític, però a la fi no ens afeblí, sinó que ens donà més força. El nostre partit tancà més les seues files. En les institucions i en l’exèrcit augmentà la importància de les cèl·lules comunistes. La línia del govern es féu més dura.
En aqueix mateix sentit influí indubtablement l’aixecament dels txecoslovacs, que tragué al partit de l’estat de postració en què indubtablement es trobava després de la pau de Brest-Litovsk. Començà el període de les mobilitzacions de comunistes amb destinació al Front Oriental. El primer grup, del que també formaven part socialistes revolucionaris d’esquerra, l’enviàrem Vladimir Ilitx i jo. Ací s’esbossava, encara prou confusa, l’organització de les futures seccions polítiques. Però els informes que arribaven del Volga continuaven essent desfavorables. La traïció de Muraviov i l’aixecament dels socialistes-revolucionaris d’esquerra produïren, de moment, una nova confusió al Front Oriental. El perill s’aguditzà al moment. Fou llavors quan començà el radical viratge.
-Cal mobilitzar tots i tot, i enviar-ho al front -deia Lenin-. Cal retirar de la cortina del front totes les unitats que serven una certa capacitat de combat i traslladar-les al Volga.
Recordarem que s’anomenava “cortina” al feble cordó de tropes col·locades a l’oest front a la zona de l’ocupació alemanya.
-I els alemanys? -li objectaven.
-No es mouran, no estan per a aqueixes empreses. Ells mateixos estan interessats que nosaltres ens les entenguem amb els txecoslovacs.
Aquest pla fou aprovat i proporcionà la matèria primera del futur 5è Exèrcit. També llavors es decidí que jo havia d’anar al Volga. Em dediquí a la formació del tren, cosa que en aquells temps no era gens fàcil. També en allò que a açò es refereix, Vladimir Ilitx es preocupava de totes les qüestions, m’escrivia petites esqueles i no cessava de telefonar-me.
-Disposa d’un automòbil fort? Prenga un del garatge del Kremlin.
Mitja hora després:
-Porta amb si un aeroplà? Hauria de portar-lo.
-Els aeroplans estaran amb l’exèrcit -contestí-. Si el necessite, utilitzaré un d’ells.
Després d’una altra mitja hora:
-Malgrat tot, hauria de portar un aeroplà amb el tren. No sabem el que pot ocórrer. Etc., etc.
Els regiments i destacaments formats molt de pressa, integrats sobretot per soldats desmoralitzats del vell exèrcit s’enfonsaven, com és sabut, lamentablement al primer xoc amb els txecoslovacs.
-Per a superar aquesta funesta inestabilitat, necessitem col·locar fortes barreres de contenció integrades per comunistes i voluntaris (diguí a Lenin el dia anterior de la meua sortida vers l’est). Hem d’obligar-los a combatre. Si esperem que el mugic comprenga, potser llavors siga tard.
-És cert (confirmà ell). Tem, no obstant això, que les barreres de contenció no donen mostra de la deguda fermesa. El rus és bo, es resisteix a les mesures del terror revolucionari. Però cal intentar-ho.
La notícia de l’atemptat contra Lenin i de l’assassinat d’Uritski em sorprengué en Sviask. En aquells tràgics dies la revolució patí un viratge intern. Desaparegué d’ella la seua “bondat”. L’acer del partit adquirí el seu definitiu tremp. Cresqué la decisió i, allí on calia, l’esperit implacable. Al front, les seccions polítiques, colze a colze amb les barreres de contenció i els tribunals de guerra, proporcionaven una forta ossada al fofo cos del jove exèrcit. El canvi no trigà en fer-se advertir. Recuperàrem Kazan i Simbirsk. A Kazan rebí de Lenin, convalescent després de l’atemptat, un telegrama en què es feia ressò de les primeres victòries en el Volga.
Poc després de la meua tornada a Moscou aní, amb Sverdlov, a Gorki a visitar Vladimir Ilitx, que es reposava ràpidament, però que encara no s’havia incorporat al treball. El trobàrem d’un humor excel·lent. Em féu moltes preguntes sobre l’organització de l’exèrcit i la seua moral, sobre el paper dels comunistes i l’increment de la disciplina. No cessava de repetir amb accent joiós: “Això està bé, excel·lent. L’enfortiment de l’exèrcit es deixarà sentir immediatament en tot el país: millorarà la disciplina, augmentarà la responsabilitat...” A partir dels mesos de tardor es produí, en efecte, un gran canvi. No s’advertia ja aquell estat, semblat a una pàl·lida impotència, que imperava als mesos de primavera. Quelcom havia canviat, quelcom s’havia enfortit i, allò que era més notable, aquesta vegada no havia salvat la revolució una nova treva, sinó un nou i agut perill, que revelà en el proletariat brolladors latents d’energia revolucionària. Quan Sverdlov i jo prenguérem l’automòbil, Lenin, joiós i optimista, estava al balcó. Només el recorde tan joiós el 25 d’octubre, quan en el Smolni conegué els primers èxits militars de la insurrecció.
Havíem liquidat políticament els socialistes-revolucionaris d’esquerra. Havíem netejat el Volga. Lenin es refeia de les ferides. La revolució s’enrobustia i cobrava maduresa.