LENIN

Lev Trockij

(1924)

Primera Part: Lenin i la vella Iskra

“L’escissió de 1903,  per així dir-ho, una anticipació...”

(Paraules de Lenin, d’una entrevista celebrada en 1910)

Indubtablement, el període de la vella Iskra (1900-1903) oferirà per al futur gran biògraf de Lenin un interès psicològic excepcional i, al mateix temps, grans dificultats: perquè precisament en aquests pocs anys Lenin esdevingué Lenin. Açò no significa que no continués progressant. Al contrari, progressà també (i en quines proporcions!) tant abans com després d’octubre. Però fou ja un progrés més orgànic. Fou gran el salt que féu de la clandestinitat al poder, el 25 d’octubre de 1917; però es tractava, per així dir-ho, d’un salt exterior, material, de l’home que havia mesurat i sospesat tot quant es podia mesurar i sospesar. I en el progrés que precedí al II Congrés del partit, hi ha un salt intern que l’ull de l’observador no percep, però que, no obstant això, resulta decisiu.

Els presents records es proposen oferir al futur biògraf certs materials relatius a aquest període extraordinàriament notable i important del desenvolupament espiritual de Vladimir Ilitx. Ara, quan aquestes línies són escrites, han transcorregut des d’aleshores més de dos decennis, uns decennis, a més, molt recarregats per a la memòria humana. Açò pot donar origen a certs recels naturals: en quina mesura allò que ací es diu reprodueix encertadament allò que en realitat passà. Diré que tal recel no m’ha estat aliè a mi mateix i  no m’ha abandonat durant tot el temps que consagrí a aquest treball. Són ja molts els records desordenats i els testimonis inexactes! Quan escriguí aquest assaig no tenia a mà el que es diu cap document, llibre de consulta o material. Crec, no obstant això, que és preferible. Haguí de recolzar-me només en la meua memòria i tinc l’esperança que la seua tasca espontània, en aquestes condicions, es veurà més protegida contra la tendència al premeditat retoc retrospectiu que tan difícil és evitar fins i tot amb la més crítica comprovació de si mateix. A més, resultarà més fàcil aquesta comprovació quan el futur investigador l’emprenga tenint a la mà documents i, en general, qualsevol classe de materials relatius a aquest temps.

A vegades expose les entrevistes i discussions d’aleshores en forma de diàleg. No es pot pretendre, s’entén, una transcripció exacta dels diàlegs després de transcorreguts més de vint anys. Però, segons el meu parer, allò essencial ho expose amb fidelitat absoluta, i algunes frases, les més expressives, ho faig al peu de la lletra.

Com es tracta de materials per a una biografia de Lenin, és a dir, per a un assumpte d’excepcional importància, se’m permetrà dir unes paraules sobre certes particularitats de la meua memòria. Jo recordava força malament els carrers de les ciutats i fins i tot la situació de les cases. A Londres, per exemple, em perdí més d’una vegada durant el trajecte relativament curt que separava la casa de Lenin i la meua. Durant molt de temps fui molt mal fisonomista tanmateix que, en aquest sentit, he fet progressos considerables. Al contrari, recordava i recorde molt bé les idees, la seua combinació i les xerrades sobre temes ideològics. He tingut l’oportunitat de convèncer-me que açò no és una valoració subjectiva mitjançant reiterades comprovacions: altres persones, que havien assistit a una entrevista en què també jo estava present, l’explicaven després amb menys precisió que jo, i admetien les meues rectificacions. Cal agregar-hi també la circumstància que quan jo arribí a Londres era un jove provincià i cremava en desitjos d’assabentar-me de tot i comprendre-ho com més aviat millor. És lògic que les converses amb Lenin i altres membres de la redacció d’Iskra es gravaren molt bé en la meua memòria. Són circumstàncies que el biògraf no podrà deixar de tenir present en valorar el grau de veracitat dels records que més avall expose.

***

Arribí a Londres, molt enjorn, un matí de la tardor de 1902. Devia ésser octubre. El cab que havia llogat per senyals, em portà a l’adreça que tenia escrita en un petit paper. Era la casa de Vladimir Ilitx. M’havien advertit (degué ésser a Zuric) respecte al nombre de colps que havia de fer. Crec recordar que m’obrí la porta Nadexda Konstantinovna, a la que segurament despertí amb les meues repetides trucades. Era molt enjorn i qualsevol altre més expert i, per dir-ho així, més acostumat a les normes socials, hauria esperat tranquil·lament a l’estació un parell d’hores en compte de posar-se a trucar en porta aliena quasi a l’alba. Però jo servava encara tot l’entusiasme que m’havia produït la meua fuga de Verkholensk. Aproximadament de la mateixa manera escarotí en Zuric la casa d’Axelrod, encara que no a l’alba, sinó en plena nit. Vladimir Ilitx es trobava en el llit i en la seua cara el gest afable es barrejava amb una legítima perplexitat. En aquestes condicions transcorregueren la nostra primera entrevista i la nostra primera conversa. Tant Vladimir Ilitx com Nadexda Konstantinovna sabien ja de mi per una lletra de Kler qui, en Sàmara, m’havia introduït oficialment, per així dir-ho, en l’organització d’Iskra amb el nom de guerra de “Ploma”. Així és com fui rebut: ha arribat “Ploma”. M’oferiren te, crec que a la cuina. Lenin, mentre, es vestí. Jo parlí de la meua fuga i em lamentí del mal estat en què es trobava el pas de la frontera per als membres d’Iskra: es trobava en mans d’un estudiant d’institut, un socialista-revolucionari a qui els iskristes, a causa de la virulenta polèmica que s’havia desencadenat, miraven sense gran simpatia; a més, els contrabandistes m’havien desvalisat, fent-me pagar quelcom que superava tota mena de tarifes i normes. A Nadexda Konstantinovna li lliurí un modest bagatge d’adreces, millor dit, d’informes sobre la necessitat de prescindir d’algunes adreces que no es podien utilitzar. Per encàrrec del grup de Sàmara (Kler i altres) havia estat en Kharkov, Poltava i Kiev, i quasi en tots els llocs, almenys en Kharkov i Poltava, poguí comprovar l’extrema feblesa dels enllaços.

No sé si aquell mateix matí o l’endemà fiu un llarg passeig amb Vladimir Ilitx per Londres. Em mostrà Westminster (per fora) i altres edificis notables. No recorde el que ell digué, però el matís era el següent: açò és el seu famós Westminster. “El seu” no es referia, naturalment, als anglesos, sinó als enemics. Aqueix matís, no recalcat en absolut, profundament orgànic, que s’expressava sobretot al timbre de la veu, era quelcom propi de Lenin quan parlava de valors culturals o de nous èxits de l’organització del Museu Britànic, de l’excel·lent informació del Times o, molts anys després, de l’artilleria alemanya o de l’aviació francesa: saben o tenen, han fet o han assolit, però quins enemics! L’ombra invisible de la classe explotadora semblava cobrir davant els seus ulls tota la cultura humana, i aquesta ombra la sentia sempre com quelcom tan indubtable com la llum del dia. Segons recorde, aquella vegada jo mostrí poquíssima atenció envers l’arquitectura de Londres. Desplaçat de colp de Verkholensk a l’estranger, on estava per primera vegada, em fiu càrrec molt sumàriament de les belleses de Viena, París i Londres, i no estava en condicions de penetrar en “detalls” com l’abadia de Westminster. A més, Vladimir Ilitx, es comprèn, no m’havia invitat per a això a aquest llarg passeig. El seu propòsit era un altre: el de conèixer-me i sotmetre’m a examen. I l’examen afectà realment “totes les assignatures”. Contestant a les seues preguntes, li parlí dels desterrats en el Lena, de les seues interioritats i els seus grups. La línia divisòria principal la constituïa llavors l’actitud envers la lluita política activa, envers una organització centralitzada i envers el terror.

Hi ha hagut discrepàncies teòriques amb relació al bernsteinianisme? (em preguntà Vladimir Ilitx).

Jo li parlí de com havíem llegit l’obra de Bernstein i la resposta de Kautsky a la presó de Moscou i, més tard en la deportació. Entre nosaltres no hi havia hagut un sol marxista que aixequés la veu a favor de Bernstein. Es considerava com quelcom natural i lògic que Kautsky tenia raó. Però no havíem relacionat per a res, ni tan sols se’ns havia ocorregut fer-ho, la lluita teòrica desplegada aleshores a escala internacional i les nostres discussions polítiques i en matèria d’organització; almenys fins que aparegueren en el Lena els primers números d’Iskra i l’obra de Lenin (Què fer?) Li diguí també que havíem llegit amb gran interès els primers treballs filosòfics de Bogdanov. Recorde molt bé el sentit d’una observació de Vladimir Ilitx: també a ell el llibre sobre la concepció històrica de la naturalesa li semblava molt valuós, però Plekhanov no ho aprovava, deia que això no era materialisme. Vadimir Ilitx no tenia encara un concepte propi sobre aquest problema; es limità a exposar l’opinió de Plekhanov, referint-se amb respecte al prestigi filosòfic d’aquest, però mostrant la seua perplexitat. També a mi m’estranyà llavors molt el judici de Plekhanov. Vladimir Ilitx em preguntà també sobre qüestions d’economia. Jo li expliquí que a la presó provisional de deportats de Moscou havíem estudiat col·lectivament la seua obra El desenvolupament del capitalisme a Rússia; en la deportació havia llegit El Capital, però sense passar del segon tom. Recordí l’enorme quantitat d’estadístiques recollides i ordenades en El desenvolupament del capitalisme a Rússia.

-A la presó de Moscou parlàrem moltes vegades amb sorpresa d’aquest ingent treball.

-Però no el fiu tot d’una vegada (contestà Lenin). Segons sembla, li agradava que els camarades joves prestaren atenció al seu important treball econòmic.

Parlàrem de la tendència anarquista de Makhaiski, de la impressió que havia produït entre els deportats, de si eren molts els que s’havien deixat guanyar per ella. Li contí que el primer quadern de Makhaiski, imprès en multicopista, que ens havia arribat Lena amunt, produí en la majoria de nosaltres forta impressió per la dura crítica que s’hi feia de l’oportunisme socialdemòcrata, i que en aquest sentit coincidia amb la nostra manera de pensar quant a la polèmica entre Kautsky i Bernstein. El segon quadern, en el que Makhaiski “arrencava la màscara” a les fórmules marxistes de la reproducció, considerant-les com una justificació teòrica de l’explotació del proletariat pels intel·lectuals, ens havia indignat. Finalment, el tercer quadern, que rebérem més tard, amb el programa positiu en què les supervivències de l’economicisme es combinaven amb embrions de sindicalisme, ens havia produït la impressió d’ésser quelcom totalment inconsistent.

Pel que es refereix al meu treball futur, aquesta vegada només es parlà, es comprèn, en els termes més generals. Jo volia, primer que res, posar-me al dia de les publicacions aparegudes; després pensava tornar il·legalment a Rússia. Es decidí que primerament havia d’“orientar-me”.

Nadexda Konstantinovna em portà a una casa situada unes illes més enllà, en la que vivien Zassulitx, Martov i Blümenfeld, que era el gerent de la impremta d’Iskra. Allí trobà hom una habitació lliure per a mi. L’habitatge, segons és costum en Anglaterra, no estava disposat en horitzontal, sinó verticalment: a l’habitació de baix vivia l’ama, i després, un rere de l’altre, seguien els inquilins. Hi havia també una habitació lliure per a usos comuns a què Plekhanov, després de la seua primera visita, havia batejat amb el nom de “cau”. En aquesta habitació, no sense culpa de Vera Ivanovna Zassulitx, però també amb la col·laboració de Martov, regnava un gran desordre. Hi prenien cafè, s’hi reunien per a xerrar, fumaven, etc., d’ací la seua denominació.

Així començà el breu període de la meua vida a Londres. Jo comencí a engolir-me ansiosament els números apareguts fins llavors d’Iskra i de Zaria. A aquell temps es remunta el començament de la meua col·laboració en Iskra.

Coincidint amb el segon centenari de la fortalesa de Schliesselburg, escriguí un solt que, segons crec, era el meu primer treball per a Iskra. Finia amb unes paraules d’Homer o, millor dit, amb unes paraules de Gneitx, traductor d’Homer, sobre les “invencibles mans” que la revolució faria caure sobre el tsarisme (al tren, a la tornada a Sibèria, havia llegit la Ilíada). A Lenin li agradà el solt. Però amb relació a les “invencibles mans” tenia un legítim dubte i així m’ho manifestà amb un bonàs somriure. “Es tracta d’un vers d’Homer”, tractí jo de justificar-me, encara que acceptí de bon grat que la cita clàssica no era imprescindible. El solt pot trobar-se en Iskra, però sense les “invencibles mans”.

Llavors també fiu els meus primers informes en White Chapel, on mesurí les armes amb el “vell” Txaikovski (ja aleshores era vell) i amb l’anarquista Txerkezov, que tampoc era jove. Em sorprengué sincerament que aqueixos famosos emigrats de blanca barba poguessen dir tals desbarats... Amb White Chapel em relacionà l’“antic” londinenc Alexeiev, un emigrat marxista pròxim a la redacció d’Iskra. Em posà al corrent de la vida anglesa i, en general, fou per a mi brollador de tot gènere de coneixements. Recorde que en una ocasió, després d’una llarga conversa que havia tingut amb Alexeiev durant el camí d’anada i tornada de White Chapel, exposí a Vladimir Ilitx dues opinions d’aquell quant a la substitució del règim estatal a Rússia i a l’últim llibre de Kautsky. Al nostre país (deia Alexeiev), el canvi no serà gradual, sinó molt brusc a causa de la inclemència de l’autocràcia. La paraula inclemència (duresa, crueltat, fermesa) la recorde molt bé. “Segurament té raó”, digué Lenin després d’escoltar-me. El segon judici d’Alexeiev es referia a l’obreta de Kautsky, El dia següent a la revolució social. Sabia que Lenin s’interessava molt per aquest llibre, que, segons les seues pròpies paraules, havia llegit dues vegades i estava llegint una tercera (crec que també revisà la traducció russa). Jo acabava de llegir-lo, perquè Vladimir Ilitx me l’havia recomanat. Mentre, Alexeiev el considerava una obra oportunista. “És un estúpid”, digué sobtadament Lenin, i unflà, enutjat, els llavis, cosa que en ell era senyal de descontent. Quant a Alexeiev, sentia envers Lenin la major estimació. “Crec [digué] que per a la revolució és més important que Plekhanov.” A Lenin no li’n parlí, s’entén, però sí a Martov, qui no féu cap comentari.

La redacció d’Iskra i de Zaria la componien, com és sabut, sis persones: tres “vells”, Plekhanov, Zassulitx i Axelrod, i tres joves, Lenin, Martov i Potresov. Plekhanov i Axelrod residien a Suïssa. Zassulitx estava a Londres, amb els joves. En aquell moment, Potresov es trobava al continent. Tal dispersió originava inconvenients de tipus tècnic, però a Lenin açò no l’importava gens ni miqueta, més bé el contrari. En vigílies de la meua marxa al continent m’imposà amb cautela en els assumptes interns de la redacció; digué que Plekhanov insistia en el trasllat de tota la redacció a Suïssa, però que ell, Lenin, estava en contra, perquè això dificultaria el treball. Llavors comprenguí, encara que molt per damunt, que la permanència de la redacció a Londres era originada per consideracions no sols de caràcter policíac, sinó de tipus personal i d’organització. Lenin volia en el treball ordinari d’organització i polític la màxima independència respecte dels vells, i abans que res de Plekhanov, amb qui ja havia tingut aguts conflictes, particularment en elaborar el projecte de programa del partit. De mediadors en tals casos servien Zassulitx i Martov: Zassulitx en representació de Plekhanov i Martov en la de Lenin. Ambdós mediadors mostraven un gran esperit de conciliació i, a més, eren molt amics.  Dels aguts xocs entre Lenin i Plekhanov a causa de la part teòrica del programa només m’assabentí a poc a poc. Recorde que Vladimir Ilitx em preguntà què em semblava el programa que aleshores acabava d’ésser publicat (crec que en el número 25 d’Iskra). No obstant això, jo havia enfocat l’assumpte des d’un punt de vista massa general com per a respondre a la qüestió que interessava a Lenin. Les discrepàncies havien sorgit quant a la major o menor rigidesa i forma categòrica de caracteritzar les tendències fonamentals del capitalisme, la concentració de la producció, la desintegració de les capes mitjanes, la diferenciació de les classes, etc., en allò que Lenin insistia, i el major convencionalisme i cautela en aquestes qüestions,  del que era partidari Plekhanov. El programa, com és sabut, abunda en les paraules “si fa o no fa”: açò és de Plekhanov. Pel que recorde, segons el que contaven Martov i Zassulitx, l’avantprojecte de Lenin, que s’oposava al de Plekhanov, fou acollit per aquest últim amb dures censures expressades en el to altiu i burlaner a què tan aficionat era en tals casos Gueorgui Valentinovitx. Però açò, s’entén, no podia acovardir ni espantar Lenin. La lluita adquirí un caràcter força dramàtic. Vera Ivanovna, segons em contà, deia a Lenin: “George [Plekhanov] és un llebrer: sacsa la peça i acaba per deixar-la; vostè és un buldog: no la solta”. Recorde molt bé aquesta frase i el comentari final de Zassulitx: “A ell [a Lenin] açò li agradà molt. No solte la presa?, preguntà satisfet”. I Vera Ivanovna imità bondadosament l’entonació de Lenin.

Durant la meua estada a Londres, Plekhanov féu un curt viatge a aquesta ciutat. Llavors el viu per primera vegada. Vingué a la nostra república i estigué en el cau, però jo no em trobava a casa.

-Ha vingut George -em digué Vera Ivanovna-, vol veure’l, visite’l.

-Quin George? -preguntí perplex, pensant que hi havia una altra persona important a qui jo no coneixia. -És Plekhanov... nosaltres li diem George.

A la vesprada m’apropí a veure’l. En la petita habitació, a més de Plekhanov, es trobaven un escriptor socialdemòcrata alemany prou conegut, Behr, i l’anglès Askew. Sense saber què fer de mi, ja que no hi havia més cadires, Plekhanov (no sense certes vacil·lacions) m’oferí seient en el llit. Jo ho considerí la cosa més natural del món, sense intuir que Plekhanov, europeu fins a la medul·la, només en un cas extrem podia decidir-se a tan extraordinària mesura. La conversa transcorria en alemany, llengua que ell no coneixia a fons, i per això es limitava a breus observacions. Behr parlà primer que la burgesia anglesa sabia afalagar molt bé els qui sobreeixien entre la massa obrera; després la conversa passà als predecessors anglesos del materialisme francès. Behr i Askew no trigaren en retirar-se. Gueorgui Valentinovitx esperava amb tota raó que jo me n’aniria amb ells, ja que ja era tard i no es podia molestar els amos de la casa amb tanta conversa. Jo, per contra, considerava que només llavors començaria l’autèntic.

-Behr ha exposat coses molt interessants -diguí.

-Sí, el que es refereix a la política anglesa és interessant, però això de la filosofia són ximpleries -contestà.

En veure que no em disposava a anar-me’n, Gueorgui Valentinovitx m’invità a sortir a prendre cervesa als voltants. Em féu algunes preguntes superficials i es mostrà afable, però en aquesta afabilitat hi havia un matís de latent impaciència. Jo advertí que estava distret. Potser se sentiria cansat. Però me n’aní amb un sentiment d’insatisfacció i amargor.

Durant el període de Londres, com més tard durant el de Ginebra, m’entrevistí amb molta més freqüència amb Zassulitx i Martov que amb Lenin. En viure a Londres en la mateixa casa i menjar i sopar en Ginebra d’ordinari en els mateixos restaurants, veia a Martov i Zassulitx diverses vegades al dia, mentre que qualsevol entrevista al marge de les reunions oficials amb Lenin, que vivia amb la seua família, era ja un petit esdeveniment.

Zassulitx era una dona molt especial, encantadora a la seua manera. Escrivia molt lentament, patint els autèntics dolors de la creació. “El que Vera Ivanovna fa no és escriure, sinó un mosaic”, em digué en aquell moment Vladimir Ilitx. I, en efecte, portava al paper cada frase per separat, passejava molt per l’habitació, arrossegant les sabatilles i donant constants xuplades a uns cigarrets que feia ella mateixa i que moltes vegades llençava a mig consumir en tots els racons, a l’estant de les finestres i a les taules; la cendra li queia en la brusa, en les mans, en les quartilles, al got del te i, a vegades, fins i tot damunt l’interlocutor. Era i fou fins al final una vella intel·lectual radical a la que el destí posà una injecció de marxisme, els elements teòrics del qual, com demostren els seus articles, assimilà molt bé. Però, al mateix temps, no desaparegué en ella la base politicomoral de la radical russa dels anys 70. En converses íntimes es permetia aixecar-se contra certs mètodes o conclusions del marxisme. El concepte de “revolucionari” tenia per a ella un valor independent, al marge del contingut classista. Recorde una conversa que tinguérem els dos sobre el seu article “Revolucionaris del medi burgès”. Jo emprí l’expressió revolucionaris democraticoburgesos. “No [replicà Vera Ivanovna amb un cert disgust, o millor dit, amb un matís d’amargor]. Ni burgesos ni proletaris, sinó revolucionaris simplement. Clar que es pot dir revolucionaris petit burgesos [hi afegí] si s’atribueix a la petita burgesia tot allò que no sabem què fer amb això...”

El centre ideològic de la socialdemocràcia era llavors Alemanya i nosaltres seguíem amb la major atenció la lluita dels ortodoxos contra els revisionistes en aquell país. Vera Ivanovna, a la menor oportunitat, deia:

-Tot açò és així. Acabaran amb el revisionisme i restabliran Marx, conqueriran la majoria, però, malgrat tot, continuaran vivint amb el kàiser.

-A qui es refereix, Vera Ivanovna?

- Als socialdemòcrates alemanys.

D’altra banda, no s’equivocà a aquest respecte tant com aleshores semblava, si bé això ocorregué de manera distinta i a conseqüència d’altres causes, no com Vera Ivanovna pensava...

Zassulitx es mostrava escèptica amb relació al programa dels “trossos”: no és que el refusés, però se’n reia bondadosament. Recorde un episodi. Poc abans del congrés arribà a Ginebra Konstantin Konstantinovitx Bauer, vell marxista, encara que molt desequilibrat, que en un altre temps havia estat amic de Struve i que en aquest període vacil·lava entre Iskra i Osvoboxdenie. En Ginebra començà a inclinar-se cap a Iskra, però es negava a acceptar el punt dels “trossos”. Estigué amb Lenin, a qui possiblement ja coneixia d’altres temps. Tornà, no obstant això, sense canviar d’opinió, probablement perquè Vladimir Ilitx, que coneixia el seu esperit hamletià, no es prengué el treball de tractar de convèncer-lo. Jo tinguí una llarguíssima conversa amb Bauer, a qui havia conegut en el desterrament, entorn dels malaurats “trossos”. Suat, li exposí tots els arguments que havia pogut reunir durant el mig any d’interminables discussions amb els socialistes-revolucionaris i, en general, amb tots els enemics del programa agrari iskrista. Aquella mateixa vesprada, Martov (recorde que fou ell) comunicà als redactors, en una reunió en què jo em trobava present, que Bauer se li havia presentat per a manifestar la seua adhesió definitiva a Iskra. Trotski, digué, havia aclarit tots els seus dubtes.

-També s’ha convençut d’això dels “trossos”? -preguntà Zassulitx quasi espantada.

-Dels “trossos” particularment.

-Pobret -articulà Vera Ivanovna amb una entonació tan inimitable que tots ens posàrem a riure.

“Molt del que Vera Ivanovna pensa es basa en la moral, en els sentiments”, em digué en una ocasió Lenin, i em contà que Martov i ella s’havien mostrat partidaris del terror individual quan el governador de Vilnius, Val, aplicà el càstig d’assots als obrers que havien participat en una manifestació. Empremtes d’aquesta temporal “desviació”, com diríem ara, es poden trobar en un número d’Iskra. La cosa sembla que ocorregué com segueix: Martov i Zassulitx estaven encarregats de la publicació d’aquest número, ja que Lenin es trobava aleshores al continent. Es rebé la notícia d’una agència telegràfica sobre els assots de Vilnius. En Vera Ivanovna es despertà l’heroica radical que havia disparat contra Trepov per les pallisses a què eren sotmesos els presos polítics. Martov la recolzà... En rebre aquest número d’Iskra, Lenin s’indignà: “És el primer pas vers la capitulació davant els socialistes-revolucionaris”. Al mateix temps es rebé una lletra de protesta de Plekhanov. Aquest episodi es produí també abans de la meua arribada a Londres, i per això alguns detalls poden ésser imprecisos, tot i que l’essència de l’incident la record molt bé. “Clar [tractà de justificar-se Vera Ivanovna en una conversa amb mi], no es tractava en absolut del terror, sinó del sistema. I jo crec que el terror pot llevar les ganes de recórrer als assots...”

En realitat, Zassulitx no discutia, menys encara sabia parlar en públic. A les raons de l’interlocutor no contestava mai directament, sinó que rumiava les seues idees i després, acalorada, entravessant-se, soltava una ràpida sèrie de frases no dirigides, d’altra banda, a qui li havia portat la contra, sinó a qui ella pensava que era capaç de comprendre-la. Si es tractava d’una discussió en regla, amb president, no prenia notes mai, ja que per a dir quelcom necessitava acalorar-se. Però en aquest cas parlava sense prendre en absolut en consideració cap nota; per aquest gènere de notes sentia el major dels menyspreus; sempre interrompia l’orador i el president, i deia fins al final tot allò que volia. Per a comprendre-la calia penetrar bé en el marxa de les seues idees. I aqueixes idees (justes o equivocades) sempre eren interessants i li pertanyien a ella sola. No és difícil imaginar-se el contrast que Vera Ivanovna, amb el seu difús radicalisme i el seu subjectivisme, amb la seua negligència, representava amb relació a Vladimir Ilitx. No és que es tingueren antipatia, sinó que els separava un sentiment de profunda discrepància orgànica. Però Zassulitx, com a bona psicòloga, sentia ja aleshores, no sense un cert matís d’hostilitat, la força de Lenin; així ho expressava la seua frase que “no solta la presa”.

Només a poc a poc i no sense treball arribí a comprendre les complexes relacions que existien entre els membres de la redacció. Quan arribí a Londres, com ja he dit, era un autèntic provincià i ho era en tots els sentits. Mai havia estat en l’estranger, ni tan sols a Petersburg. De Moscou, el mateix que de Kiev, l’única cosa que coneixia era la presó de deportats. Als escriptors marxistes els coneixia únicament pels seus articles. A Sibèria havia llegit alguns números d’Iskra i el Què fer? de Lenin. D’Ilin, l’autor d’El desenvolupament del capitalisme a Rússia, havia escoltat parlar vagament a la presó de Moscou (crec que a Vanovski) com una estrella socialdemòcrata en ascens. De Martov sabia poques coses; de Potresov, res. A Londres, quan llegia afanyosament Iskra, Zaria i, en general, les publicacions editades en l’estranger, ensopeguí en un dels números de Zaria amb un brillant article dirigit contra Prokopovitx, sobre el paper i la significació dels sindicats.

-Qui és Molotov? -preguntí a Martov.

-És Parvus.

Però jo no sabia res de Parvus. Prenia Iskra com un tot i en aquells mesos em resultava aliena i fins i tot hostil la idea de cercar en ella o en la seua redacció diferents tendències, matisos, influències, etc.

Em cridà l’atenció, recorde, que certs editorials i articles d’Iskra, tanmateix que no anaven signats, estaven escrits en primera persona: “en tal número diguí”, “ja aleshores escriguí sobre açò”, etc. Preguntí qui era l’autor d’aqueixos articles. Tots eren de Lenin. En conversa amb ell observí que, segons el meu parer, resultava inconvenient, des del punt de vista literari, parlar en primera persona en els articles sense signatura.

-Per què inconvenient? -preguntà ell amb interès, suposant potser que jo no expressava una opinió circumstancialment i purament personal.

-Així m’ho sembla -contestí jo vagament, perquè no tenia la menor idea concreta al respecte.

-Doncs jo no ho trobe -replicà Lenin, i deixà escapar una rialla que em semblà enigmàtica.

Llavors, en aquest recurs literari podia percebre’s un matís d’“egocentrisme”. En realitat, el fet de destacar els articles propis, tanmateix que no estigueren signats, era una manera d’assegurar la línia pròpia en no tenir confiança quant a la línia dels més pròxims col·laboradors. Ens trobem ací, a petita escala, amb la insistent i tenaç orientació vers un fi concret que no es deté davant cap formalitat i que constitueix el tret fonamental de Lenin com a cap.

El dirigent polític d’Iskra era Lenin, però l’articulista principal era Martov. Aquest escrivia fàcilment i sense fi, igualment que parlava. Lenin, en canvi, passava molt de temps a la biblioteca del Museu Britànic, on s’ocupava de qüestions teòriques.

Recorde que Lenin estava escrivint a la sala de la biblioteca un article contra Nadioxdin, qui aleshores era propietari a Suïssa d’una petita editorial que fluctuava entre els socialdemòcrates i els socialistes revolucionaris. Mentre, Martov havia escrit ja la nit anterior (solia treballar de nit) un extens article sobre Nadioxdin, que havia lliurat a Lenin.

-Ha llegit vostè l’article de Iuli? -em preguntà Vladimir Ilitx al Museu.

-Sí.

-Què li sembla?

-El trobe bé.

-Està bé, sí, però poc concret. No hi ha conclusions. He escrit açò i no sé què fer ara. I si l’inserís com una nota al peu de l’article de Iuli?

Em lliurà una quartilla escrita a llapis. En el pròxim número d’Iskra, l’article de Martov aparegué amb la nota de Lenin. Ambdós sense signar. No sé si aquesta nota figura a les Obres Completes de Lenin. Del que sí que responc és que fou ell qui l’escrigué.

Uns mesos més tard, ja a les setmanes que precediren al congrés, sorgí en la redacció, episòdicament, una discrepància entre Lenin i Martov amb relació a la tàctica a emprar a les manifestacions obreres, més exactament, en la lluita armada amb la policia. Lenin deia: cal crear petits grups armats, cal ensenyar a aquests obrers a combatre amb la policia. Martov estava en contra. La discussió es portà al si de la redacció.

-I no es convertirà açò en quelcom semblant a un terror de grups? -diguí jo respecte a la proposició de Lenin.

(Recorde que en aquell període la lluita contra la tàctica terrorista dels socialistes-revolucionaris exercia un important paper en el nostre treball.)

Martov féu seua aquesta consideració i començà a exposar la idea que era necessari ensenyar a les manifestacions de masses a defensar-se de la policia, i no crear grups per a lluitar contra ella. Plekhanov, a qui jo, al igual que altres, probablement, mirava esperant les seues paraules, defugí la resposta i invità Martov a escriure un projecte de resolució per a debatre l’assumpte ja amb un text a la mà. Aquest episodi es diluí, no obstant això, entre els esdeveniments relacionats amb el congrés.

Tinguí rares ocasions d’observar Lenin i Martov no en assemblees i reunions sinó en simples entrevistes. Aleshores Lenin ja era enemic de les llargues discussions, de les converses desordenades que molt sovint esdevenien xafardejos d’emigrats, cosa a què tan aficionat era Martov. Lenin, aquest gran maquinista de la revolució, no sols en política, sinó també en els seus treballs teòrics o filosòfics, en l’estudi d’idiomes estrangers i en les entrevistes, estava invariablement posseït per una idea, per un mateix objectiu. Potser fos el major utilitarista que mai ha produït el laboratori de la història. Però com el seu utilitarisme era d’una grandiosa envergadura històrica, la personalitat no s’esborrava, no s’empobria, sinó que, per contra, a mesura que l’experiència i l’esfera d’acció augmentaven, més i més es desenrotllava i enriquia... En trobar-se junt amb Lenin, Martov, que llavors era el seu més íntim company d’armes, se sentia cohibit. Es tutejaven encara, però es notava ja una certa fredor en les seues relacions. Martov vivia molt més en el present: el tema candent de cada dia, el treball corrent de publicista, la polèmica, les últimes notícies i les converses. Lenin, dominant els fets del dia, penetrava profundament, amb el pensament, en el demà. Martov exposava un infinit nombre d’intuïcions, d’hipòtesis, de propostes, sovint brillants, que amb gran freqüència oblidava ell mateix, mentre que Lenin prenia allò que li era necessari i quan ho necessitava. La fragilitat de les idees de Martov movia a Lenin a moure amb inquietud el cap. No s’havien definit, ni tan sols palesat, les diferents línies polítiques; només a posteriori resulta possible endevinar-les. Més tard, en produir-se l’escissió en el II Congrés, els iskristes es dividiren en durs i tous. Aquestes denominacions, que en un primer temps estigueren, com és sabut, molt en voga, provaven que encara que no existia una divisòria concreta, hi havia una diferència en l’enfocament, en la decisió, en la disposició d’anar fins al final. Tornant a les relacions entre Lenin i Martov, pot dir-se que abans de l’escissió i del congrés Lenin era ja “dur” i Martov era “tou”. I ambdós ho sabien. Lenin mirava Martov amb un esperit crític i un xic recelós, encara que el tenia en gran estima, mentre que Martov sentia el pes d’aquesta mirada i encongia nerviosament els seus flacs muscles. Quan coincidien en algun lloc i entaulaven conversa, no hi havia ja la menor entonació amistosa, ni bromes, almenys en la meua presència. Lenin parlava sense mirar a Martov i els ulls d’aquest es convertien en vidres darrere d’uns lents que mai es veien nets. I quan Vladimir Ilitx parlava amb mi de Martov, en la seua veu hi havia ja un matís particular: “Què és això? Ho ha dit Iuli?”, i el nom de Iuli el pronunciava d’una manera particular, accentuant-lo lleugerament, com si volgués posar-me en guàrdia, com si digués: “És bo, sí, fins i tot excel·lent, però molt tou”. Sobre Martov influïa, sens dubte, Vera Ivanovna que, no en el sentit polític sinó psicològicament, l’apartava de Lenin. Es comprèn, tot açò és més una caracterització psicològica generalitzada que no un material, un fet, i a més una caracterització feta després de vint-i-dos anys. Durant aquest temps és molt el que s’ha fixat en la memòria, i en la representació d’imponderables aspectes de les relacions familiars pot haver-hi elements equivocats i errors de perspectiva. Quin valor tenen ací els records i fins a quin punt influeix la involuntària reconstrucció feta a posteriori? Crec, no obstant això, que, en les qüestions fonamentals, la memòria reprodueix allò que en realitat succeí.

Després dels meus primers discursos, que es podrien dir “de prova”, en White Chapel (Alexeiev informava dels mateixos als membres de la redacció), m’enviaren a fer conferències a Brussel·les, Lieja i París. El tema era “Què és el materialisme històric i com el comprenen els socialistes revolucionaris”. A Vladimir Ilitx li interessà molt. Li doní per a la seua revisió els amplis apunts que havia pres, amb cites i tot, i m’aconsellà que utilitzés aquest material per a un article que podria sortir en el primer número de Zaria. Jo no m’atreví, no obstant això.

Poc després, estant a París, em trucà per telègraf des de Londres. Vladimir Ilitx tenia el propòsit d’enviar-me clandestinament a Rússia, d’on es queixaven de les moltes detencions sofertes i de la manca de gent. Segons sembla, Kler em reclamava. Però abans d’arribar a Londres, el pla ja havia canviat. L. G. Deutch, que aleshores residia en Londres i mostrava envers mi gran simpatia, em contà més tard com havia “intervingut” en favor meu, assenyalant que “el jove” (així és com m’anomenava) necessitava estar un cert temps en l’estranger i estudiar, i com Lenin, després de certes discussions, s’hi mostrà conforme. Resultava molt atraient treballar en l’organització russa d’Iskra, però, no obstant això, seguí de bon grat durant un cert temps en l’estranger.

Un diumenge aní amb Vladimir Ilitx i Nadexda Konstantinovna a una església socialista de Londres, en la que el míting socialdemòcrata s’alternava amb el cant de salms entre piadosos i revolucionaris. L’orador era un caixista d’impremta que havia tornat al país, crec que d’Austràlia. Vladimir Ilitx em traduïa en veu baixa el seu discurs, que semblava prou revolucionari, almenys per a aquell temps. Després, tots es posaven en peu i cantaven: “Déu omnipotent, fes que no hi haja ni reis ni rics...”, o quelcom per l’estil. “En el proletariat anglès hi ha dispersos molts elements d’esperit revolucionari i de socialisme [em digué al respecte Vladimir Ilitx quan sortírem de l’església], però tot això es combina amb el conservadorisme, amb la religió i els prejudicis, i no pot sortir a l’exterior i generalitzar-se...” A aquest propòsit resulta curiós assenyalar que Zassulitx i Martov es mantenien per complet al marge del moviment obrer anglès, enterament absorbits per Iskra i allò que la rodejava. Lenin, en canvi, emprenia de tant en tant pel seu compte exploracions al camp del moviment obrer del país.

És obvi dir que Vladimir Ilitx, Nadexda Konstantinovna i la mare d’aquesta vivien més que modestament. En tornar de l’església socialdemòcrata, menjàrem en la petita cuina-menjador del seu pis, que no constava més que de dues habitacions. Recorde com si fos ara els trossos de carn torrada servits a la paella. Prenguérem te. Férem bromes, com sempre, sobre si jo encertaria, sol, a tornar a casa: m’orientava força malament als carrers i, mogut per les meues aficions a la sistematització, anomenava a açò “cretinisme topogràfic”.

La data d’obertura del congrés s’apropava i, a la fi, es decidí traslladar el centre iskrista a Suïssa, a Ginebra: la vida era allí incomparablement més barata i els contactes amb Rússia eren més fàcils. Lenin ho acceptà, encara que de mala gana. A mi m’enviaren a París, des d’on havia de seguir, junt amb Martov, a Ginebra. Començà l’intens treball de preparació del congrés.

Després d’un cert temps arribava Lenin a París. Havia de pronunciar tres conferències sobre la qüestió agrària en l’anomenada Escola Superior, que havien organitzat en aquella ciutat professors expulsats de les universitats russes. Els estudiants marxistes insistien en el fet que Lenin fos invitat després que a l’escola parlà Txernov. Els professors se sentien inquiets i pregaren al mordaç conferenciant que, en la mesura del possible, no s’endinsés en polèmiques. Però Lenin no es comprometé a res en aquest sentit i la seua primera conferència la començà afirmant que el marxisme és una teoria revolucionària, és a dir, polèmica per la seua mateixa essència encara que aquest caràcter polèmic no es contradeia per a res amb el seu esperit científic. Recorde que poc abans de la primera conferència Vladimir Ilitx estava molt inquiet. En pujar a la tribuna, no obstant això, s’asserenà, almenys exteriorment. El professor Gambarov, que havia acudit a escoltar-lo, digué a Deutch, formulant la seua impressió: “És un autèntic catedràtic!” Aquell home, molt amable per cert, pensava que açò era el major dels elogis. Les conferències, essent com eren profundament polèmiques (contra els populistes i el socialreformista agrari David, als qui Lenin confrontava i unia), no sobrepassaren, no obstant això, el marc de la teoria econòmica, no es referiren a la lluita política d’aleshores, al programa agrari de la socialdemocràcia i dels socialistes-revolucionaris, etc. Lenin s’imposà aquesta restricció considerant el caràcter acadèmic del centre en què parlava. Però, després de la tercera conferència, pronuncià un informe polític sobre la qüestió agrària, crec que en el número 110 de la rue Choisy; l’acte no fou organitzat ja per l’Escola Superior, sinó pel grup parisenc d’Iskra. La sala estava plena de gom a gom. Tots els estudiants de l’Escola Superior havien acudit per a escoltar les conclusions pràctiques que es desprenien de les conferències teòriques. Es tractava del programa agrari d’Iskra aleshores i, en particular, de la devolució dels “trossos”. No recorde que ningú parlés en contra. El que sí que recorde és que en el resum de la discussió Vladimir Ilitx estigué esplèndid. Un iskrista de París em digué a la sortida: “Avui Lenin s’ha superat a si mateix”. Després de l’informe, com era costum, els iskristes es reuniren amb ell en un cafè. Tots estaven molt contents, i el mateix conferenciant es mostrava alegre i agitat. El tresorer del grup reté compte, satisfet, dels diners que amb aquest motiu havien ingressat en la caixa d’Iskra: quelcom així com 75 o 100 francs. No era broma! Açò succeïa al començament de 1903. No puc precisar ara més la data, però pense que no seria difícil fer-ho i que potser ja s’haja fet.

Aprofitant l’arribada de Lenin, es decidí portar-lo a l’òpera. L’encarregada d’organitzar-ho fou N I Sedova, que pertanyia al grup iskrista. Vladimir Ilitx fou al teatre (Opéra Comique) i en sortí amb la mateixa cartera que l’havia acompanyat en pronunciar les conferències a l’Escola Superior. Es representava l’òpera de Massenet (?) Lluïsa, d’un argument molt democràtic. Estiguérem en el galliner. A més de Lenin, Sedova i jo, crec que venia Martov. Als altres no els recorde. A aquesta visita a l’òpera va unida una petita circumstància, que no tenia res a veure amb la música, però que, no obstant això, se’m quedà molt gravada en la memòria. Lenin s’havia comprat a París unes botes que li resultaren estretes. Després de patir amb elles diverses hores, decidí deixar-les. El meu calçat clamava demanant la substitució. Rebí aquestes botes i amb l’alegria del primer moment em semblà que m’ajustaven bé. Decidí estrenar-les el dia que anàvem a l’òpera. En el camí d’anada tot marxà bé. Però ja al teatre sentí que la cosa es complicava. Potser açò siga la causa que no recorde la impressió que l’òpera produí en Lenin ni en mi. L’única cosa que recorde és que ell estava de molt bon humor, bromejava i reia. A la tornada jo sentia uns dolors terribles i Vladimir Ilitx es burlà implacablement de mi durant tot el camí. Sota les seues bromes s’ocultava, no obstant això, la compassió de qui comprèn molt bé la molèstia aliena: ell mateix, segons he dit abans, patí diverses hores amb aquestes botes.

He parlat abans de l’emoció de Vladimir Ilitx quan anava a pronunciar en París les seues conferències. Convé detenir-s’hi. Aquesta emoció quan havia de pronunciar un discurs la sentia també Lenin prou més tard, i tant més com menys “seu” era el públic, com més formal era el motiu del discurs. Exteriorment, Lenin parlava sempre en to segur, impetuós i ràpid, de tal manera que les seues intervencions eren una dura prova per als taquígrafs. Però quan es trobava a gust, la seua veu semblava la d’un altre, era com un so reflex i impersonal, quelcom semblat al ressò. En canvi, quan advertia que el públic necessitava justament allò que ell diria, la seua veu adquiria una vivor extraordinària i una flexible capacitat de convicció que no tenia res a veure amb l’“oratòria” en el sentit propi de la paraula, sinó que era com una conversa, encara que portada al nivell de la tribuna. Allò no era art oratori, però sí un poc més que la simple eloqüència. Es podrà objectar, cert, que qualsevol orador parla millor davant un públic “seu”. En una forma tan general, açò, naturalment, és cert. Però del que es tracta és de quin públic i en quines condicions sent l’orador com a propi. Els oradors europeus tipus Vandervelde, formats a l’escola parlamentaria, necessiten precisament un ambient solemne i motius formals per a l’èmfasi. En els aniversaris i assemblees celebrades per a festejar una personalitat se senten en el seu ambient. I per a Lenin cada una d’aquestes assemblees representava una petita desgràcia personal. Quan major brillantor i capacitat de convicció mostrava era en examinar les qüestions primordials de la política. Potser els millors models de la seua oratòria siguen les seues intervencions en el comitè central en vigílies d’octubre.

Abans de les conferències de París, jo havia escoltat Lenin només una vegada a Londres, crec que a les acaballes de desembre de 1902. És estrany, però no m’ha quedat cap record ni del caràcter del discurs ni del tema. Quasi m’atrevisc a posar en dubte que es tractés d’un informe. Però, segons sembla, ho fou: per a Londres es tractava d’una assemblea de russos molt concorreguda i hi assistia Lenin; si no hagués estat ell l’encarregat de pronunciar l’informe, difícilment hauria acudit. Aquesta errada de la memòria l’atribuïsc a què l’informe tractà probablement, com ocorria d’ordinari, del mateix tema de què parlava en l’últim número d’Iskra; l’article de Lenin ja l’havia llegit i, per consegüent, en l’informe no hi havia res de nou per a mi; no hi hagué debat: els febles adversaris londinencs no s’atrevien a alçar la veu contra Lenin; el públic, entre els que hi havia elements del Bund i anarquistes, no era molt favorable, i, com a conseqüència de tot això, l’informe resultà més bé deslluït. L’única cosa que recorde és que en sortir de la reunió se m’aproparen els B., marit i muller, que havien pertangut al grup petersburgès de Rabotxaia Misl i que ja portaven prou de temps a Londres, i m’invitaren:

-Vinga a casa a celebrar l’Any Nou. (Per això recorde que l’assemblea se celebrà a les acaballes de desembre.) -¿Per a què? -preguntí jo amb bàrbara perplexitat.

-Passarem l’estona entre camarades. Estaran Ulianov i Krupskaia.

Recorde que digué Ulianov, i no Lenin, i que fins i tot en un primer moment no comprenguí a qui es referia. També foren invitats Zassulitx i Martov. L’endemà es discutí en el “cau” què havíem de fer: preguntàrem a Lenin si hi acudiria. Crec que no fou ningú i fou una llàstima: hauria estat el cas únic en el seu gènere de veure Lenin amb Zassulitx i Martov en una vetllada d’Any Nou.

A la meua arribada a Ginebra, procedent de París, fui invitat amb Zassulitx i Martov a la casa de Plekhanov; crec que també estava Vladimir Ilitx. D’aquesta entrevista serve un record molt confús. En tot cas, no tingué caràcter polític, sinó més bé “mundà”, per no dir petit burgès. Recorde que romanguí en la meua cadira sense saber què fer i malenconiós i que en els intervals entre les mostres d’atenció de l’amfitrió o de l’amfitriona em sentia com abandonat. Les filles de Plekhanov serviren el te amb pastes. Se sentia una certa tensió i probablement no era jo l’únic en adonar-se’n. Potser, per la meua mateixa joventut, percebia més la fredor de l’ambient. Aquesta visita fou la primera i l’última. Es comprèn, les meues impressions foren molt superficials i, molt possiblement, circumstancials, el mateix que foren superficials i circumstancials totes les meues entrevistes amb Plekhanov. En un altre lloc he tractat d’oferir una breu caracterització de la brillant figura del primer mestre marxista de Rússia. Ací em limite a impressions soltes de les primeres trobades, en les que (ai!) no tinguí cap sort. Zassulitx, a qui tot açò disgustava molt, em deia: “Sé que George és a vegades insuportable, però en el fons és un animal simpatiquíssim” (aquest era el seu elogi favorit).

No puc menys d’assenyalar que al si de la família d’Axelrod regnava una atmosfera de senzillesa i sincera camaraderia. Recorde agraït les hores que passí a l’hospitalària taula dels Axelrod durant les meues freqüents estades a Zuric. També solia acudir-hi Vladimir Ilitx i, si es jutja pel que la família em contava, se sentia bé en aquell ambient. Mai coincidírem a casa dels Axelrod.

Quant a Zassulitx la seua senzillesa i cordialitat amb els camarades joves era realment incomparable. Si no es pot parlar en el sentit recte de la paraula de la seua hospitalitat, això és només perquè més bé en tenia necessitat que no de prestar-la. Vivia, es vestia i menjava com la més modesta de les estudiants. Pel que fa als béns materials, les seues supremes alegries eren el tabac i la mostassa, que consumia en quantitats enormes. Quan untava una finíssima tallada de pernil amb una gruixuda capa de mostassa, dèiem: “Vera Ivanovna se’n va de tabola”.

També N G Deutch, el quart membre del grup Emancipació del Treball, era força cordial i atent amb els joves. No he esmentat fins ara que en la seua qualitat d’administrador d’Iskra assistia a les reunions de la redacció amb veu i sense vot. D’ordinari seguia Plekhanov, mantenint en les qüestions de la tàctica revolucionària unes concepcions més que moderades. Una vegada, amb gran sorpresa meua, em digué: “No hi haurà ni és necessària cap insurrecció armada, jove. Al presidi teníem galls que per qualsevol motiu s’agarbonaven en baralles i això els costava la vida. Jo ocupava aquesta posició: mantenir-me ferm, fer comprendre a la direcció que l’assumpte podia acabar en una baralla important, però no arribar mai a aqueix extrem. D’aquesta manera aconseguia el respecte de la direcció i la suavització del règim. Aqueixa mateixa tàctica cal emprar amb el tsarisme, perquè, altrament, ens dispersaran i aixafaran sense el menor profit per a la causa”.

M’estranyà tant aquesta visió de la tàctica que en parlí, un rere de l’altre, a Martov, Zassulitx i Lenin. No recorde com reaccionà el primer. Vera Ivanovna digué: “Evgueni (vell pseudònim de Deutch) sempre fou així: personalment és un home d’una audàcia extraordinària, però políticament no pot ésser més caut i moderat”. Lenin, després d’escoltar-me, digué quelcom així com “ja... ja...”, i ambdós ens posàrem a riure sense més comentaris.

En Ginebra s’anaven reunint els primers delegats del II Congrés i amb ells se celebraven constants reunions. En aquest treball preparatori li correspongué a Lenin un paper de direcció indubtable, encara que no sempre es traslluïa a l’exterior. Se celebraven reunions de la redacció d’Iskra, de l’organització d’Iskra i altres amb grups de delegats i reunions generals. Una part dels delegats havia arribat amb dubtes, inconvenients o pretensions de grup. Aquesta tasca de preparació portava molt de temps.

Al congrés no acudiren més que tres obrers. Lenin conversà molt detingudament amb cadascun d’ells i es guanyà els tres. Un era Shotman, de Petersburg. Era molt jove, però caut i reflexiu. Recorde que en tornar d’una conversa amb Lenin (ell i jo vivíem en la mateixa casa) no cessava de repetir: “Li brillen els ulls com si veiés allò que hom porta dins”.

El delegat de Nikolaiev era Kalafati. Vladimir Ilitx em féu moltes preguntes sobre ell (l’havia conegut en Nikolaiev) i després, somrient maliciosament, hi afegí:

-Segons diu, quan el conegué vostè era quelcom així com tolstoià.

-Això és una estupidesa -exclamí quasi indignat.

-Què té de particular? -replicà Lenin, no sé si per a tranquil·litzar-me o per a punxar-me-. Perquè aleshores crec que vostè tenia divuit anys, i la gent no naix marxista.

-Així és -contestí-, però mai tingué res de comú amb el tolstoianisme.

En les reunions es prestava gran atenció als estatuts; una de les qüestions més importants en els esquemes d’organització i en les controvèrsies era la referent a les relacions entre l’òrgan central i el comitè central. Quan jo arribí a l’estranger pensava que l’òrgan central s’havia de “subordinar” al comitè central. Així ho creia la majoria dels iskristes “russos”, encara que no hi insistien molt i la seua opinió no era molt definida.

-No pot ésser –m’objectà Vladimir Ilitx-. Això no s’ajusta a la correlació de forces. Com van a dirigir-nos des de Rússia? No resultarà... nosaltres constituïm un centre estable i dirigirem des d’ací.

En un dels projectes es deia que l’òrgan central estava obligat a inserir els articles dels membres del comitè central.

-Fins i tot contra l’òrgan central? -preguntava Lenin.

-Clar que sí.

-A què menarà això? A res. La polèmica de dos membres de l’òrgan central, en certes condicions, encara podria ésser útil, però la polèmica dels membres “russos” del comitè central contra l’òrgan central seria inadmissible.

-Llavors resultaria una completa dictadura de l’òrgan central? -preguntava jo.

-Què hi ha de roí? -objectava Lenin-. Tal com estan les coses, així ha d’ésser.

En aquell període es parlava molt de l’anomenat dret a la cooptació. En una de les reunions els joves arribàrem a fer distinguos entre la cooptació positiva i la negativa. “Però la cooptació negativa s’anomena en rus “expulsar” [digué al matí següent Vladimir Ilitx en una conversa amb mi]. No és tan senzill. Prove a realitzar -ja, ja, ja- una cooptació negativa en la redacció d’Iskra!”

El més transcendental era per a Lenin el problema de com organitzar en el futur l’òrgan central, que en essència hauria de complir simultàniament el paper de comitè central. Lenin considerava impossible mantenir els sis que fins aleshores integraven la redacció. Zassulitx i Axelrod en gairebé totes les qüestions, quan sorgia una discrepància, es col·locaven quasi invariablement de banda de Plekhanov i, llavors, en el millor dels casos, eren tres contra tres. Ni un ni un altre grup acceptarien la separació d’un dels seus del consell de redacció. Quedava el recurs contrari, l’ampliació del consell. Lenin volia fer-me entrar com a número set per a després, d’aquesta redacció ampliada de set membres, formar un grup més reduït que integrarien ell, Plekhanov i Martov. Vladimir Ilitx em féu conèixer aquest pla gradualment, encara que sense dir res, d’altra banda, que m’havia proposat a mi com a setè membre de la redacció ni que la proposta havia estat acceptada per tots a excepció de Plekhanov, que s’oposava enèrgicament a tot el pla. La incorporació d’un setè membre significava per a ell que el grup Emancipació del Treball quedaria en minoria: quatre “joves” contra tres “vells”!

Crec que aquest pla fou la causa més important de l’extrema antipatia que Gueorgui Valentinovitx em mostrà. S’hi sumaren els nostres petits xocs oberts davant els delegats. Crec que tot començà amb motiu del periòdic popular. Alguns delegats insistien en la necessitat d’editar, junt amb Iskra, un òrgan popular, que si és possible hauria de fer-se en Rússia. Tal era, en particular, la idea del grup de Iuxni Rabotxi. Lenin s’hi oposava decididament. Les seues consideracions eren de divers ordre, però la principal era el recel que aquesta simplificació “popular” de les concepcions de la socialdemocràcia, abans que es consolidés degudament el nucli fonamental del partit donés lloc a l’aparició d’un nou grup. Plekhanov era decidit partidari de la creació d’aquest òrgan popular. Per això s’enfrontava a Lenin i cercava obertament el suport dels delegats. Jo mantenia el criteri de Lenin. En una reunió exposí la idea (encertada o no, ara no fa al cas) que allò que necessitàvem no era un òrgan popular, sinó una sèrie de fullets i fulls de propaganda que ajudaren els obrers avançats a elevar-se fins al nivell d’Iskra; que l’òrgan popular desplaçaria Iskra i esborraria la fisonomia política del partit, col·locant-lo a l’altura de l’economicisme i dels socialistes-revolucionaris. Plekhanov hi objectà: “Per què va a esborrar-la? Es comprèn que en un òrgan popular no podrem dir-ho tot. Plantejarem reivindicacions i consignes, però no ens ocuparem de qüestions de tàctica. Direm a l’obrer que cal lluitar contra el capitalisme, però, es comprèn, no teoritzarem sobre com mantenir la lluita”. Jo m’agafí a aquesta argumentació: “També els economistes i els socialistes-revolucionaris diuen que cal lluitar contra el capitalisme. Les discrepàncies sorgeixen precisament quan es tracta de com fer-ho. Si en un òrgan popular no contestem a aquesta qüestió, esborrem les diferències que ens separen dels socialistes-revolucionaris...” L’objecció semblava irrebatible. Plekhanov no en sabé què dir. És evident que aquell episodi no contribuí a millorar la seua actitud envers mi. Poc després es produïa un segon conflicte. La redacció acordà, abans que el congrés resolgués el problema, incorporar-me a la mateixa amb veu i sense vot. Plekhanov s’havia oposat categòricament, però Vera Ivanovna digué: “Jo el portaré”. I, en efecte, se m’“emportà” a la reunió. Només prou més tard m’assabentí d’aquests manejos entre bastidors. A la reunió acudí sense saber res de res. Gueorgui Valentinovitx em saludà amb la buscada fredor en què tan gran mestre era. Damunt de mals, en aquella reunió s’havia d’examinar un conflicte plantejat entre Deutch i Blümenfeld, a qui abans m’he referit. Deutch era l’administrador d’Iskra i Blümenfeld es queixava que Deutch es mesclava en els assumptes interns de la impremta. Plekhanov, mogut per la seua vella amistat amb Deutch, recolzava aquest i proposava reduir les funcions de Blümenfeld a la part tècnica. Jo m’hi oposí. “És impossible [diguí] dirigir la impremta només en l’aspecte purament tècnic; hi ha problemes d’organització i administratius i Blümenfeld ha de gaudir en aquests assumptes d’autonomia.” Recorde la mordaç objecció de Plekhanov: “Encara que el camarada Trotski té raó en això que sobre la tècnica s’eleven diverses superestructures administratives i d’una altra mena...” Lenin i Martov em recolzaren, bé és veritat que amb cautela, i feren que s’adoptés la decisió corresponent. Açò fou la gota que vessà el got. En ambdós casos Vladimir Ilitx es posà, com hem vist, de part meua. Al mateix temps, no obstant això, seguia amb inquietud l’empitjorament de les meues relacions amb Plekhanov, cosa que amenaçava de fer anar en orri definitivament el seu pla de reorganització de la redacció. En una de les primeres reunions celebrades amb els delegats que acabaven d’arribar, Lenin em féu a una banda i em digué: “Sobre l’òrgan popular, deixe que Martov porte la contra a Plekhanov. Ell greixarà i vostè tallarà de soca-rel. És preferible que ell greixe”. Aquestes expressions: tallar de soca-rel i greixar les record molt bé.

Després d’una de les reunions de la redacció en el cafè Landolt, possiblement després de la que acabe de referir, Zassulitx, amb la veu tímida i insistent que li era pròpia en tals casos, començà a queixar-se que atacàvem “massa” els liberals. Açò era el que més li dolia.

-Vegen com s’esforcen -digué sense mirar Lenin, però dirigint-se sobretot a ell-. En l’últim número d’Osvoboxdenie, Struve posa als nostres liberals l’exemple de George, exigeix que els liberals russos no trenquen amb el socialisme, perquè en qualsevol altre cas els amenaçaria la malaurada sort del liberalisme alemany, i prenguen l’exemple dels radical-socialistes francesos.

Lenin estava dret davant el vetllador amb el panamà tirat sobre el front (la reunió havia finit i ell es disposava a anar-se’n).

-Tant més cal sacsar-los -digué, somrient alegrement i com si volgués irritar Vera Ivanovna.

-Com és això? -exclamà ella, completament desesperada-. Ells vénen a la nostra trobada i nosaltres anem a sacsar-los!

-Justament. Struve diu als seus liberals: cal adoptar contra el nostre socialisme no les grolleres mesures alemanyes, sinó les franceses, més fines; atreure’ls, guanyar-nos-els, enganyar-los, corrompre’ls a la manera dels radicals francesos, que coquetegen amb el jauresisme.

Clar que aquest notable diàleg no transcorregué, al peu de la lletra, tal com jo el descric. Però el seu sentit i el seu esperit quedaren molt ben gravats en la meua memòria. No tinc a mà ara els materials necessaris per a una comprovació, però aquesta no és difícil fer-la: cal revisar els números d’Osvoboxdenie de la primavera de 1903 i trobar l’article de Struve referent a l’actitud dels liberals envers el socialisme democràtic en general i el jauresisme en particular. D’aqueix article recorde el que Vera Ivanovna en digué en l’escena que acabe de descriure. Si a la data d’aqueix número d’Osvoboxdenie s’hi afegeixen els tres o quatre dies necessaris perquè la revista arribés a Ginebra, fos a parar a mans de Vera Ivanovna i aquesta la llegís, es pot precisar amb prou exactitud la data de la discussió que acabe de descriure en el cafè Landolt. Recorde que era un dia de primavera (potser estaríem ja al començament de l’estiu), el sol brillava alegrement i també era alegre la rialleta ennassada de Lenin. Recorde tot el seu aspecte tranquil i burlaner, segur de si mateix i “sòlid”: precisament sòlid, encara que Vladimir Ilitx aleshores estava molt més flac que en l’últim període de la seua vida. Vera Ivanovna, com sempre, es removia, girant-se ja cap a u, ja cap a un altre. Però crec que ningú intervingué en la discussió, que, d’altra banda, fou molt breu, mentre acabaven els comiats.

Tornàrem ella i jo junts. Zassulitx estava amoïnada, sentint que la carta de Struve havia estat batuda. Jo no poguí oferir-li cap consol. Cap de nosaltres, no obstant això, preveia aleshores en quina mesura, en quin grau superlatiu havia estat batuda la carta del liberalisme rus en aquest curt diàleg davant les portes del cafè Landolt.

* * *

M’adone de tota la insuficiència dels episodis més amunt descrits: resulta més pàl·lid que el que jo m’imaginava en iniciar aquest treball. Però he reunit atentament tot allò que la memòria servava, fins i tot allò menys significatiu, perquè ja no hi ha quasi ningú que puga parlar amb detall d’aquest període. Ha mort Plekhanov. Ha mort Zassulitx. Ha mort Martov. També ha mort Lenin. És difícil que cap d’ells deixés les seues memòries. Vera Ivanovna potser? Però no se’n sap res. Del consell de redacció d’Iskra d’aleshores queden Axelrod i Potresov. No obstant això, prescindint d’altres consideracions, ambdós participaven poc en el treball de la redacció i en les reunions d’aquesta eren rars hostes. Quelcom podria contar L G Deutch, però arribà a l’estranger més bé a la fi del període descrit, poc abans que jo ho fes, i, a més, en les tasques de la redacció no participava directament. Informes inestimables pot proporcionar, i confiem que ho farà, Nadexda Konstantinovna. Llavors es trobava al centre de tot el treball d’organització, rebia els camarades que arribaven de fora, donava instruccions a aquells que s’anaven, establia els contactes, proporcionava adreces, escrivia lletres i dirigia la secció de xifra. A la seua habitació quasi sempre hi havia una olor de paper posat a escalfar. Sovint, amb la seua suau insistència, es lamentava que escrivien poc, o que confonien la xifra, o que havien escrit amb tinta simpàtica de tal manera que unes línies es confonien amb altres. I encara més important és que en aquest treball d’organització, al costat de Lenin,  pogué observar, dia a dia, tot allò que ocorria en ell i al seu voltant. No obstant això, confie que aquestes línies servisquen de quelcom, en particular perquè Nadexda Konstantinovna freqüentava poc les reunions de la redacció, almenys quan jo hi assistia. Sobretot, perquè a vegades l’ull de la persona que acaba d’arribar adverteix allò que l’ull ja acostumat no veu. En tot cas, he contat el que podia contar. Ara vull fer algunes consideracions generals sobre per què, al meu parer, durant el període de la vella Iskra degué produir-se un viratge decisiu en la disposició política de Lenin, en allò que podríem anomenar valoració de si mateix; per què aquest viratge era inevitable i per què esdevingué necessari.

Quan Lenin sortí a l’estranger, era ja un home de trenta anys, format. A Rússia, als cercles estudiantils, en els primers grups socialdemòcrates i a les colònies de deportats havia ocupat el primer lloc. No podia menys de sentir la seua força tan sols que fos perquè la reconeixien tots aquells amb els qui es trobava i treballava. Sortí a l’estranger ja amb un gran bagatge teòric, amb una bona experiència política i penetrat ja per complet d’aqueixa claredat d’objectius que constituïa la seua naturalesa espiritual. En l’estranger li esperava la col·laboració amb el grup Emancipació del Treball i, primer que res, amb Plekhanov, el profund i brillant comentarista de Marx, mestre de diverses generacions, teòric, polític, publicista, orador de renom europeu i amb relacions europees. Junt a Plekhanov es trobaven dues autoritats de primera magnitud: Zassulitx i Axelrod. No sols l’heroic passat col·locava Vera Ivanovna en un primer pla. No, era una ment perspicaç amb una vasta cultura, primer que res històrica, i d’una excepcional intuïció psicològica. A través de Zassulitx, el “grup” havia mantingut en altres temps contacte amb el vell Engels. A diferència de Plekhanov i Zassulitx, que estaven vinculats sobretot al socialisme llatí, Axelrod representava en el “grup” les idees i l’experiència de la socialdemocràcia alemanya. Aquesta diferència d’“esfera d’influències” trobava també reflex al lloc que havien escollit per a residència. Plekhanov i Zassulitx vivien preferentment en Ginebra, i Axelrod a Zuric. Aquest últim se centrava en els problemes de tàctica. Com és sabut, no té ni un sol treball d’índole teòrica o històrica. En general, escrivia poc. Però tot allò que sortia de la seua ploma es referia a qüestions tàctiques del socialisme. En aquest pla Axelrod donava mostra d’independència i sagacitat. Les nombroses converses mantingudes amb ell (hi hagué un cert temps en què m’uní gran amistat amb Axelrod, al igual que amb Zassulitx) em porten a la conclusió que molt del que Plekhanov escrigué sobre problemes de tàctica era fruit d’un treball col·lectiu i que en aquest treball la part d’Axelrod és força més important del que a primera vista pot semblar. El mateix Axelrod digué moltes vegades a Plekhanov, cap indubtable i volgut del “grup” (fins a l’escissió de 1903): “tu, George, tens una trompa llarga, sempre abasta allò que necessites...” Com és sabut, Axelrod escrigué el pròleg a Tasques dels socialdemòcrates russos, de Lenin, el manuscrit del qual havia enviat aquest des de Rússia. Amb això el “grup” semblava apadrinar el jove i intel·ligent militant rus, però semblava assenyalar, alhora, que es tractava d’un deixeble. Sota aquesta categoria arribà precisament Lenin a l’estranger, en companyia d’altres dos deixebles. No assistí a les primeres entrevistes dels deixebles amb els mestres, en les que s’elaborà la línia fonamental d’Iskra. No és difícil, no obstant això, imaginar-se, considerant les observacions del mig any a què acabe de referir-me, i sobretot a la llum del II Congrés del partit, que el conflicte més agut (descomptant el relatiu als principis, que a penes si es començava a esbossar) tingué com a causa la miopia que els vells mostraren en la valoració dels progressos i la significació de Lenin.

Durant el II Congrés i als dies que el seguiren, el viu descontent d’Axelrod i dels altres membres de la redacció s’unia a la perplexitat: “Com s’ha atrevit?” La perplexitat cresqué encara més quan, després de la seua ruptura amb Plekhanov, que es produí poc després del congrés, Lenin seguí, malgrat tot, la lluita. El sentir d’Axelrod i els altres podria ésser expressat potser de la millor manera amb les paraules: quina mosca li ha picat? “Perquè no fa molt que ha arribat a l’estranger [consideraven els vells], ha arribat com a deixeble [en açò insistia particularment Axelrod en referir-se als primers mesos d’Iskra]. D’on procedeix aqueixa confiança en si mateix? Com ha pogut decidir-se?” I seguien les conjectures: es preparava el terreny a Rússia, per quelcom tots els contactes estaven en mans de Nadexda Konstantinovna; allí, a l’astràgal callant, es treballava per a enfrontar els camarades russos amb el grup Emancipació del Treball. Zassulitx, encara que tan indignada com els altres, potser comprengués més. No en va havia dit a Lenin poc abans de l’escissió que ell, a diferència de Plekhanov, “no soltava la presa”. Qui sap quina impressió produïren llavors aquestes paraules? ¿No havia repetit Lenin: “Sí, és cert; ningú millor que Zassulitx pot conèixer a Plekhanov. Sacsa la presa i acaba per abandonar-la, i la tasca no es redueix de cap manera a sacsada i deixada... No cal soltar-la”? Qui es troba en millors condicions d’explicar en quina mesura i en quin sentit són justes les paraules del previ “treball” a què els camarades russos eren sotmesos és, sens dubte, Nadexda Konstantinovna. Però en un sentit més ampli es pot afirmar, sense necessitat d’informes concrets, que aqueix treball es realitzava. Lenin sempre preparava el demà afermant i consolidant el present. El seu pensament creador no romania mai quiet, mai s’adormia la seua vigilància. I quan es convencé que el grup Emancipació del Treball era incapaç de prendre en les seues mans la direcció immediata de l’organització combativa de l’avantguarda revolucionària en l’ambient de la revolució que s’apropava, tragué d’aquest fet totes les conclusions pràctiques. Els vells s’equivocaven, i no sols els vells: no es tractava ja, simplement, del jove i notable militant a què Axelrod havia destacat en un pròleg amistós i protector; era un cap que sabia molt bé allò que volia i que, crec jo, s’havia sentit a si mateix com a cap quan començà a treballar colze a colze amb els vells, amb els mestres, i es convencé que era més fort i més necessari que ells. Cert, també en Rússia, segons l’expressió de Martov, Lenin havia estat el primer entre iguals. Però allí es tractava només dels primers cercles socialdemòcrates, d’organitzacions juvenils. Les reputacions russes ostentaven encara el segell del provincialisme: què podien significar aleshores els Lassalle i els Bebel russos? Una altra cosa era el grup Emancipació del Treball: Plekhanov, Axelrod i Zassulitx es trobaven a l’altura de Kautsky, Lafargue, Guesde i Bebel, de l’autèntic Bebel alemany! En comparar en el treball les seues pròpies forces i les d’ells, Lenin s’aplicava una mesura gran, d’escala europea. Precisament en els xocs amb Plekhanov quan la redacció s’agrupava entorn de dos eixos, Lenin degué rebre el tremp de seguretat sense la qual en el futur no hauria estat Lenin.

I els xocs amb els vells eren inevitables. No perquè hagués per endavant dues concepcions distintes del moviment revolucionari. No, en aquell període això no existia encara. Però el mateix enfocament dels esdeveniments polítics, de les tasques d’organització i, en general, pràctiques, per consegüent, de tota la revolució que s’apropava, era profundament distint. Els vells portaven ja vint anys d’emigració. Per a ells, Iskra i Zaria eren, primer que res, una empresa literària. Per a Lenin, per contra, eren un instrument directe d’acció revolucionària. En allò més fondo de Plekhanov, com es veié uns anys després (1905-1906), i de manera encara més tràgica en l’època de la guerra imperialista, hi havia un escèptic revolucionari: mirava de dalt a baix la fixa visió de la meta última de Lenin i sempre tenia reservada a aquest propòsit una broma indulgent i mordaç. Axelrod, com abans he dit, es trobava més prop dels problemes tàctics, però la seua ment es resistia a sobrepassar el cercle de qüestions de la preparació de la preparació. Sovint analitzava amb el major art les tendències i matisos dins dels distints grups socialistes de la intel·lectualitat revolucionària. Era un homeòpata de la política anterior a la revolució. Els seus mètodes i procediments presentaven un caràcter més propi de farmàcia, de laboratori. Els valors amb què operava eren sempre molt petits: es tractava de grànuls, havia de col·locar en el platet pesos minúscules. No en va L G Deutch el comparava al tipus d’un Spinoza, i no en va Spinoza fou polidor de vidres per a aparells d’òptica, treball que, com és sabut, requereix una lent d’augment. Lenin reunia els esdeveniments i relacions a l’engròs, havia après a comprendre mentalment els grans blocs socials i amb això es feia ressò a la revolució pròxima a esclatar i que agafà de sorpresa Plekhanov i Axelrod. Entre els vells, qui més sentia la proximitat de la revolució era, potser, Vera Ivanovna Zassulitx. La seua cultura històrica viva, aliena a la pedanteria, desbordant d’intuïció, l’ajudà en aquest sentit. Estava profundament convençuda que al nostre país existien ja tots els elements de la revolució, excepció feta d’un liberalisme “autèntic”, segur de si, que havia de prendre en les seues mans la direcció, i que nosaltres, els marxistes, amb la nostra prematura crítica i les nostres “persecucions”, no féiem més que atemorir els liberals, amb la qual cosa, en el fons, complíem un paper contrarevolucionari. Per escrit, és cert, no ho digué mai. Tampoc en les entrevistes personals exposava sempre el seu pensament fins al final. No obstant això, estava profundament convençuda que era així. D’ací es desprenia el seu antagonisme amb Pavel (Axe1rod), a qui considerava un doctrinari. En efecte, dins de l’homeopatia tàctica, Axelrod defensava invariablement l’hegemonia revolucionària de la socialdemocràcia. Encara que es negava a transportar tal punt de vista del llenguatge dels grups i cercles, al llenguatge de les classes quan aquestes s’havien posat en marxa. Aqueixa circumstància obrí un abisme entre ell i Lenin.

Lenin no arribà a l’estranger com un marxista “en general” ni per a realitzar un treball d’escriptor revolucionari “en general”, ni simplement per a continuar els vint anys de treball del grup Emancipació del Treball. No, arribà com un cap en potència, i no com un cap “en general”, sinó com a cap de la revolució que anava en augment, que ell sentia i tocava. Arribà per a crear, en el més breu termini, l’aparell ideològic d’aquesta revolució i el seu aparell orgànic. No parle de la seua frenètica i al mateix temps disciplinada aspiració assolir el fi proposat; no em referisc que ell, Lenin, tractés de contribuir al triomf de l’“objectiu final” (no, açò és massa general i buit), sinó que, en el sentit concret i directe, s’havia plantejat un fi pràctic: accelerar l’arribada de la revolució i assegurar la seua victòria. Quan Lenin, en el seu treball en l’estranger, es veié junt a Plekhanov, quan desaparegué allò que els alemanys anomenen èmfasi de la distància, el “deixeble” no podia menys de veure amb tota claredat que en el problema que ell considerava fonamental en aquell temps no sols no tenia quasi res a aprendre del mestre, sinó que el mestre, escèptic i a l’expectativa, gràcies a la seua autoritat, era capaç de frenar el salvador treball i apartar d’ell, de Lenin, els militants més joves. D’ací l’atenta preocupació de Lenin per les persones que havien d’integrar la redacció, d’ací la combinació dels set i els tres, d’ací el seu desig de separar Plekhanov del grup Emancipació del Treball, de crear un grup dirigent de tres en què Lenin tindria sempre a Plekhanov per a les qüestions de la teoria revolucionària i a Martov per a les de la política revolucionària. Les combinacions personals canviaren; però l’“anticipació” fou sempre la mateixa en les qüestions fonamentals i, al capdavall, es féu os, carn i sang.

En el II Congrés Lenin guanyà a Plekhanov, però d’una manera poc segura; al mateix temps perdé a Martov, i açò fou per sempre. Segons sembla, Plekhanov percebé quelcom en el II Congrés; almenys digué llavors a Axelrod, responent als amargs reprotxes d’aquest i a la seua perplexitat per la seua aliança amb Lenin: “d’aquesta massa es fan els Robespierre”. No sé si aquesta notable frase ha aparegut alguna vegada en la premsa i si, en general, es coneix en el partit, però de la seua actitud responc. “D’aquesta massa es fan els Robespierre!” I fins i tot quelcom molt més gran, Gueorgui Valentinovitx!, ha contestat la història. Però, evidentment, aquest descobriment s’enfosquí força aviat en la consciència del mateix Plekhanov. Trencà amb Lenin i tornà a l’escepticisme i a les mordaces bromes que, d’altra banda, amb el temps arribaren a perdre la seua mordacitat.

Ara bé, en l’anticipació “escissionista” no es tractava únicament de Plekhanov i només dels vells. Amb el II Congrés finí, en general, una certa fase inicial del període preparatori. La circumstància que l’organització “iskrista” s’escindís al congrés, de manera completament inesperada, en dues parts quasi iguals, prova per si mateixa que en aquesta fase preparatòria hi havia encara molts factors en què no s’havia arribat a un acord. El partit de classe acabava de trencar la corfa del radicalisme intel·lectual. L’afluència d’intel·lectuals al marxisme no s’havia interromput encara. El flanc esquerre del moviment estudiantil afrontava amb Iskra. Entre els joves intel·lectuals, particularment en l’estranger, els grups d’ajuda a Iskra eren molt nombrosos. Tot açò era quelcom que no havia madurat i, majoritàriament, inestable. Els estudiants iskristes preguntaven als conferenciants: “Pot una iskrista casar-se amb un oficial de la marina?” Al II Congrés només assistiren tres obrers, als quals costà molt portar. Iskra, d’una banda, reunia i educava els quadres de revolucionaris professionals i atreia sota la seua bandera els joves obrers que somiaven amb gestes heroiques. D’altra banda, grups importants d’intel·lectuals no feien més que passar per Iskra per a després degenerar en partidaris d’Osvoboxdenie. Iskra no tenia èxit només com a òrgan marxista del partit proletari que s’estava constituint sinó, també i simplement, com a periòdic polític de l’extrema esquerra, que no es mossegava la llengua. Els elements més radicals de la intel·lectualitat, en la calor del moment, es mostraven conformes en lluitar per la llibertat sota la bandera d’Iskra. Junt amb açò, la desconfiança pedagògica dels partidaris de l’avanç gradual cap a les forces del proletariat, desconfiança que abans havia trobat expressió en l’economicisme, ara havia sabut posar-se a to, i a més amb prou sinceritat, amb Iskra sense canviar la seua essència. En última instància, la brillant victòria d’Iskra fou molt més àmplia que les seues conquestes directes. No m’atrevisc a jutjar en quina mesura i amb quina claredat se n’adonava Lenin abans del II Congrés. En aquells modes de pensar, prou bigarrats, que s’agrupaven sota la bandera d’Iskra i trobaven ressò en la redacció mateixa, només Lenin concebia el demà amb totes les seues àrdues tasques, els seus durs xocs i els seus inenarrables sacrificis. D’ací el seu recel combatiu sempre alerta. D’ací el net plantejament de les qüestions orgàniques, que trobà simbòlica expressió en el problema de qui podia pertànyer al partit (punt 1er dels estatuts). És molt lògic que en el II Congrés, que havia de recollir els fruits de les victòries ideològiques d’Iskra, fos Lenin qui comencés el treball d’una nova diferenciació, d’una selecció nova, més exigent i severa. Per a decidir-se a aquest pas tenint contra ell la meitat del congrés, amb Plekhanov d’insegur aliat a mitges i amb la resta de membres de la redacció com a adversaris oberts i decidits; per a atrevir-se sota semblants condicions a realitzar una nova selecció, calia una fe ja completament excepcional no sols en la pròpia causa, sinó també en les pròpies forces. Aquesta fe li la donà a Lenin la valoració de si mateix, comprovada per l’experiència, sorgida del treball conjunt amb els “mestres” i dels primers llamps de conflictes que anunciaven els futurs trons i rellamps de l’escissió. Es necessitava tota la concentració en el fi proposat que Lenin posseïa per a iniciar aqueixa obra i portar-la fins al final. Lenin tesava invariablement la corda de l’arc al màxim, fins que no es podia més, i, al mateix temps, passava el dit amb cautela: estava feble en algun punt, amenaçava de trencar-se?

No es pot tesar així l’arc, es va a trencar -cridaven de tot arreu.

No es trencarà -contestava ell-. El nostre arc està fet amb un material proletari que no es trenca. Cal tesar més i més la corda del partit, perquè haurem de llançar molt lluny la pesant fletxa!

5 de març de 1924