(1924)
Apèndixs
Lenin ja no existeix. Lenin ha mort. Les fosques lleis que governen el funcionament dels vasos sanguinis han posat fi a la seua vida. La medicina s’ha vist impotent per a realitzar allò que amb tanta passió n’exigien milions de cors humans.
Entre ells hi ha molts que haurien donat sense vacil·lació fins a l’última gota de la seua pròpia sang per a infondre nova vida, per a fer funcionar de nou els vasos sanguinis del gran cap, de Lenin, d’Ilitx, l’únic i que no podrà repetir-se. Però el miracle no s’ha realitzat allí on la ciència era impotent. I Lenin no existeix. Aquestes paraules cauen sobre la consciència com una gegantina roca al mar. És possible creure-ho?, es pot concebre i admetre?
La consciència dels treballadors del món sencer es negarà a acceptar aquest fet, perquè l’enemic és encara terriblement fort, el camí és llarg i no està finit el treball, el major de quants la història coneix; perquè la classe obrera mundial necessita a Lenin com, potser, de ningú es necessità en la història humana.
Més de deu mesos ha durat el segon període de la malaltia, més greu que el primer. Els seus vasos sanguinis, segons l’amarga expressió dels metges, sempre estigueren “jugant”. Era un joc terrible en què es ventilava la vida d’Ilitx. Es podia esperar una millora, un restabliment quasi complet, però també es podia esperar la catàstrofe. Tots nosaltres esperàvem el restabliment i és la catàstrofe que ha arribat. El centre respiratori del cervell es negà a funcionar i apagà el centre del més genial pensament.
Ilitx no existeix. El partit ha quedat orfe. Ha quedat òrfena la classe obrera. Aquest sentiment és el primer que s’experimenta en conèixer la notícia de la mort del mestre, del cap.
Com seguirem endavant? Trobarem el camí, no ens hi desviarem? Perquè Lenin, camarades, ja no està amb nosaltres!
Lenin no està, però queda el leninisme. Allò que d’immortal hi havia en Lenin (la seua doctrina, el seu treball, el seu mètode, el seu exemple) viu en nosaltres, en el partit que ell creà, en el primer estat obrer que ell dirigí i orientà.
Els nostres cors estan ara aclaparats per tan gran dolor perquè tots nosaltres, que per gran mercè de la història nasquérem en la mateixa època que Lenin, treballàrem junt a ell i aprenguérem d’ell. El nostre partit és el leninisme en acció, el cap col·lectiu dels treballadors. En cadascú de nosaltres viu una partícula de Lenin, la que constitueix la part millor de nosaltres mateixos.
Com seguirem endavant? Amb la torxa del leninisme a la mà. Trobarem el camí? El trobarem amb el pensament col·lectiu, amb la voluntat col·lectiva del partit!
Demà, despús-demà, d’ací a una setmana ens preguntarem: és veritat que Lenin no existeix? Perquè la seua mort semblarà durant molt de temps una increïble, impossible i monstruosa arbitrarietat de la naturalesa.
Que aqueix dolor intens que sentim, que el cor sentirà cada vegada en pensar que Lenin ja no existeix, servisca per a cada un de nosaltres de record, d’advertència i crida: la teua responsabilitat ha augmentat. Sigues digne del cap que t’educà.
En el nostre dol, en la nostra aflicció i dolor, estretim les nostres files i els nostres cors, estretim-los encara més per a afrontar nous combats.
Camarades, germans, Lenin no està amb nosaltres. Adéu, Ilitx! Adéu, cap!
Estació de Tiflis,
22 de gener de 1924