(1924)
Apèndixs
(De l’informe presentat a la VII Conferència del Partit Comunista d’Ucraïna el 5 d’abril de 1923)
Camarades: pel que es refereix a la claredat de pensament i a la fermesa de voluntat del nostre partit, enguany hem tingut una certa comprovació complementària. Aquesta comprovació ha estat dura, perquè ens l’ha proporcionada un fet que continua pesant sobre la consciència de tots els membres del partit i dels més amplis cercles de la població treballadora; millor dit, sobre tota la població treballadora del nostre país i, en mesura considerable, del món sencer. Em referisc a la malaltia de Vladimir Ilitx. Quan sobrevingué la recaiguda de començaments de març i el buró polític del comitè central es reuní per a canviar impressions sobre que era necessari posar en coneixement del partit i del país aquest agreujament de la salut del camarada Lenin, llavors, camarades, crec que tots vosaltres podreu imaginar l’ambient que regnava en aquesta reunió, quan havíem de comunicar al partit i al país aquest primer part greu i alarmant. Es comprèn que en aquell moment continuàrem procedint com a polítics. Ningú ens ho retraurà. No pensàvem només en la salut del camarada Lenin (clar, en primer lloc ens preocupava en aquells instants el seu pols, el seu cor, la seua temperatura), però pensàvem també en la impressió que el número de batecs del seu cor produiria en el pols polític de la classe obrera i del nostre partit. Amb inquietud i, al mateix temps, amb la més profunda fe en les forces del partit, diguérem allò que calia en el primer moment, en quant es revelà el perill, per a fer-lo conèixer al partit i al país. Ningú dubtava que els nostres enemics tractarien d’utilitzar aquesta notícia per a sembrar la confusió entre la gent, sobretot entre els camperols, per a llançar alarmants badomeries, etcètera, però cap de nosaltres dubtà, ni un sol instant, que calia dir immediatament al partit quina era la situació: dir allò que passava, significava elevar la responsabilitat de cada membre del partit. El nostre partit és una col·lectivitat gran, de mig milió d’homes, amb una gran experiència, però en aquest mig milió Lenin ocupa un lloc que no admet comparació amb cap altre. No hi ha ni ha hagut en el passat històric un home que influís tant en els destins no sols d’un país, sinó de tota la humanitat; no ha hagut un home de tals proporcions, no fou creat perquè així poguérem mesurar la importància històrica de Lenin. Per això, el fet que es veiés apartat durant llarg temps del treball i la seua greu situació no podien menys de produir profunda inquietud política. Cert, cert, cert, sabem molt bé que la classe obrera vencerà. Cantem que “ni en Déu, ni en reis, ni en tribuns està el suprem salvador...”, i açò és cert, perquè només en l’última instància històrica, és a dir, només en última instància de la història, la classe obrera venceria tot i que no hagués existit Marx i tanmateix que en el món no hagués viscut Ulianov Lenin. La classe obrera hauria elaborat les idees que li són necessàries, els mètodes que li són imprescindibles, però més lentament. La circumstància que la classe obrera haja alçat sobre dues crestes del seu torrent a figures com Marx i Lenin, és un avantatge gegantí de la revolució. Marx és un profeta amb les taules de la llei. Lenin és un grandiós executor del testament, que no instrueix l’aristocràcia proletària com Marx, sinó les classes, els pobles, sobre la base de l’experiència, en la situació més dura, actuant, maniobrant i vencent. Enguany, en el treball pràctic, hem hagut de moure’ns només amb la participació parcial de Vladimir Ilitx. Al terreny ideològic hem escoltat d’ell fa poc unes quantes advertències i indicacions que basten per a una sèrie d’anys: es refereixen als camperols, a l’aparell estatal i al problema nacional... Dic, doncs, que calia comunicar l’agreujament de la seua salut. Ens preguntàvem amb la natural alarma quines conclusions trauria la massa sense partit, el camperol, el soldat roig, perquè el camperol, dins del nostre aparell estatal, creu en primer lloc a Lenin. Descomptant tota la resta, Ilitx és un gran capital moral de l’aparell de l’estat pel que fa a les relacions entre la classe obrera i els camperols. No pensarà el camperol (ens continuàvem preguntant dins els nostres medis) que amb el perllongat apartament de Lenin del treball canviarà la seua política?
Com han reaccionat el partit, la massa obrera el país? En quant aparegueren els primers alarmants parts de la malaltia, el partit en el seu conjunt estretí les seues files, les estrenyé, ha crescut moralment. Cert, camarades, que el partit l’integren homes vius, i els homes tenen defectes, insuficiències. També els comunistes tenen molt d’humà; són “excessivament humans”, com diuen els alemanys. Hi ha xocs de grups i personals: greus i de poca importància. N’hi ha i els hi haurà, perquè sense açò no pot viure un partit gran. Però la força moral, el pes polític del partit el determina allò que puja a la superfície en tan tràgica sacsada: la voluntat d’unitat, la disciplina, o allò secundari i personal, allò humà, l’excessivament humà. Doncs bé, camarades, crec que aquesta conclusió la podem fer ja ara amb tota seguretat: després d’escoltar que havia perdut per a un llarg període la direcció de Lenin, el partit ha estretit les seues files, ha apartat tot allò que pugés fer perillar la claredat del seu pensament, de la seua voluntat única, de la seua combativitat.
Poc abans de prendre el tren per a venir a Kharkov, conversí amb el nostre comandant en cap a Moscou, Nikolai Ivanovitx Muralov, a qui molts de vosaltres coneixeu com vell membre del partit, sobre com els soldats rojos miraven la situació en relació amb la malaltia de Lenin, Muralov em digué: “En el primer moment la notícia caigué com un rellamp, tots es feren enrere. Després pensaren més i més profundament en Lenin...” Sí, camarades, el soldat roig sense partit pensa ara a la seua manera, però molt profundament en el paper de la personalitat en la història, en allò que nosaltres, els homes de la vella situació, aprenguérem quan érem estudiants o joves obrers en els llibres, a les presons, al presidi i en el desterrament, quan reflexionàvem i discutíem al voltant de l’“heroi” i la “massa”, entorn del factor subjectiu i les condicions objectives, etcètera. Ara, en 1923, el nostre jove soldat roig medita concretament sobre aquestes qüestions a través de centenars de milers de cervells, i amb ells, alhora, mediten els camperols de tota Rússia, de tota Ucraïna i de qualsevol altre lloc, a través de milions de cervells, sobre el paper de la personalitat de Lenin en la història. Com els contesten els nostres comissaris polítics i secretaris de cèl·lula? Els diuen així: Lenin és un geni, els genis neixen una vegada cada segle i la història mundial només coneix dos genis que fossen caps de la classe obrera: Marx i Lenin. Ni tan sols per acord d’un partit molt potent i disciplinat és possible crear un geni, però tractar en la major mesura possible de reemplaçar-lo durant la seua absència, sí es pot: es pot assolir duplicant els esforços col·lectius. Aqueixa és la teoria de la personalitat i la classe que de forma popular exposen els nostres comissaris polítics al soldat roig sense partit. Es tracta d’una teoria justa: Lenin no treballa ara i nosaltres hem de duplicar conjuntament els nostres esforços, mirar els perills amb ulls doblement vigilants, guardar d’ells la revolució amb redoblada tenacitat, utilitzar les possibilitats de construir amb doble insistència. I açò ho farem tots: des dels membres del comitè central fins al soldat roig sense partit...
El nostre treball, camarades, és força lent, molt parcial, tanmateix que es desenrotlla en el marc d’un pla gran; els mètodes de treball són “prosaics”: el balanç i el càlcul, l’impost en espècie i l’exportació de blat; tot açò ho fem pas a pas, col·locant un rajola darrere d’una altra... No té açò el perill que el partit degenere al nivell de les nimietats? Una degeneració de tal mena no podem tolerar-la, el mateix que les violacions de la seua unitat real, ni en el més mínim grau, perquè encara que l’actual període haja d’ésser difícil i durar molt de temps, no serà per sempre. Fins i tot pot ocórrer que no siga per a llarg. L’espurneig revolucionari d’ampli volum com a començament de la revolució europea, pot produir-se abans del que molts de nosaltres pensem. D’entre els nombrosos ensenyaments estratègics de Lenin, hem de recordar amb particular fermesa el que ell denomina política dels grans viratges: avui a les barricades i demà a l’estable de la III Duma de l’Estat; avui la crida a la revolució mundial, a l’octubre mundial, i demà a les negociacions amb Kühlmann i amb Czernin, a subscriure la detestable pau de Brest-Litovsk. La situació canvià, o nosaltres l’enfoquem de manera distinta: la campanya vers occident, “a Varsòvia”... Haguérem d’aprendre de nou i vingué la pau de Riga, una pau prou detestable també, com tots vosaltres sabeu... I després el tenaç treball rajola a rajola; les economies, les reduccions de personal, les comprovacions: si fan falta cinc telefonistes o és prou amb tres; en aquest cas no insistisques en els cinc, perquè el mugic hauria de lliurar diversos puds més de blat. Un treball diari petit i nimi, i de sobte, quan hom no ho espera, en el Ruhr pot calar la flama de la revolució; ens haurem degenerat quan esclate? No, camarades, no! No ens degenerem, ens limitem a canviar els mètodes i procediments, però la conservació de l’esperit revolucionari del partit continua essent per a nosaltres el primer de tot. Al mateix temps que estudiem comptabilitat, mirem alerta a occident i orient, i els esdeveniments no ens trobaran desprevinguts. Ens enrobustim amb la pròpia depuració i ampliació de la base proletària... Acceptem l’acord amb els camperols i la petita burgesia, admetem la NEP, però als homes de la NEP i als petit burgesos no els admetem en el partit, no, els fem sortir-hi amb àcid sulfúric i amb ferro calfat al roig. (Aplaudiments.) I en el XII Congrés, que serà el primer que se celebre després d’octubre sense que Vladimir Ilitx es trobe present, en general un dels pocs congressos que en la història del nostre partit han transcorregut sense ell, ens direm que als manaments fonamentals afegirem un altre, gravat en la nostra consciència amb agut burí: no t’anquiloses, recorda l’art dels bruscos viratges, maniobra però no et diluïsques, entra en acords amb aliats provisionals o duradors, però no els permetes penetrar en el partit; continua essent el que ets, l’avantguarda de la revolució mundial. I si toquen a sometent en occident (i això ocorrerà), potser ens trobem absorts en els nostres càlculs, en els nostres balanços, en la NEP, però respondrem a la crida sense vacil·lació ni demora: som revolucionaris de cap a peus, ho hem estat, ho serem fins al final. (Clamorosos aplaudiments. Tots es posen en peu.)