(1924)
Apèndixs
Discurs pronunciat davant el Comitè Executiu Central en la seua reunió del 2 de setembre de 1918
Camarades: les fraternals salutacions que escolte, les interprete en el sentit que ara, en aquests dies i en aquestes hores difícils, experimentem la profunda necessitat d’apropar-nos més i més els uns als altres, a les nostres organitzacions soviètiques, d’estretir més les files sota la nostra bandera comunista. En aquests dies i hores, quan el nostre cap i, amb tota la raó podem ara dir-ho, capdavanter mundial del proletariat, jau en el llit lluitant contra el terrible espectre de la mort, estem més prop un d’un altre que en les hores de les victòries...
La notícia de l’atemptat contra el camarada Lenin ens sorprengué a mi i a altres camarades en Sviask; al front de Kazan. Hi rebíem colps. Venien per la dreta, per l’esquerra, per davant. Però aquest nou colp ens l’assestaven a traïció des del fons de la reraguarda. Aquest colp traïdor obria un nou front, el més dolorós i el que en aquests moments més podia inquietar-nos: el front en què la vida de Vladimir Ilitx lluita amb la mort. I per moltes derrotes que ens esperen en un o altre sector (encara que estic, al igual que vosaltres, fermament convençut que la victòria es troba prop), les derrotes parcials no serien per a la classe obrera de Rússia i del món sencer tan greus, tan tràgiques, com ho seria el fatal resultat de la lluita al front que ara passa per la caixa toràcica del nostre cap. Es pot comprendre (basta de pensar-hi) tota la força de l’odi concentrat que provocava i provocarà aquesta figura entre tots els enemics de la classe obrera. Perquè la naturalesa treballà a consciència per a crear en una figura l’encarnació del pensament revolucionari i de la indestructible energia de la classe obrera. Aquesta figura és Vladimir Ilitx Lenin. La galeria de caps obrers, de lluitadors revolucionaris, és molt rica i diversa, i jo, el mateix que molts altres camarades que compten amb més de vint anys de treball revolucionari, he tingut ocasió d’ensopegar-me en distints països amb una gran varietat de tipus del cap obrer, del representant revolucionari de la classe obrera. Però només en la persona del camarada Lenin tenim una figura creada per a la nostra època de sang i de ferro. A la nostra esquena ha quedat l’època de l’anomenat desenvolupament pacífic de la societat burgesa, en què les contradiccions s’acumulaven gradualment, en què Europa vivia el període de la denominada pau armada, i la sang quasi s’abocava només a les colònies, on el rapaç capital torturava els pobles més endarrerits. Europa gaudia de la suposada pau del militarisme capitalista. En aquesta època es formaren els més notables caps del moviment obrer europeu. Hi trobem una figura de tal magnitud com August Bebel, el gran difunt. Però ell reflectia l’època del desenvolupament gradual i lent de la classe obrera; junt a la seua enteresa i la seua energia de ferro, era extremadament caut en els moviments, devia abans temptejar el terreny, posseïa l’estratègia de l’espera i la preparació. Reflectia el procés de l’acumulació gradual, molecular, de les forces de la classe obrera; el seu pensament avançava pas a pas, de la mateixa manera que la classe obrera alemanya, en l’època de la reacció mundial, només s’alçà a poc a poc des de baix, emancipant-se de les tenebres i dels prejudicis. La seua fisonomia espiritual cresqué, es desenrotllà, es féu més forta i més elevada, però sempre en el mateix terreny de l’espera i la preparació. Així fou, en els seus pensaments i en els seus mètodes, August Bebel, la millor figura d’una època passada, ja desapareguda.
La nostra època es troba teixida d’un altre material. És l’època en què les velles contradiccions acumulades han produït una monstruosa explosió, que han trencat la coberta de la societat burgesa, que totes les bases del capitalisme mundial s’han vist sacsades per l’espantosa matança europea de pobles; una època que ha palesat totes les contradiccions de classe, que ha posat a les masses populars davant la terrible realitat de la mort de milions d’éssers humans a fi dels nus interessos del guany. Doncs bé, la història d’Europa Occidental oblidà, no endevinà o no sabé crear per a aquesta època el seu cap. I no en va: perquè tots els caps que en vigílies de la guerra gaudien de la màxima confiança de la classe obrera europea reflectien el seu ahir, no el seu present...
I quan arribà la nova època (època de tremendes commocions i sagnants combats), resultà quelcom superior a les possibilitats dels antics caps. La història tingué a bé (i no per casualitat) crear en Rússia una figura tallada en un bloc, una figura que reflecteix tota la nostra aspra i gran època. Ho repetisc, no és casual. En 1847, l’Alemanya aleshores endarrerida promogué del seu si la figura de Marx, el més gran lluitador i pensador que predigué els camins de la història dels nostres dies. Alemanya era llavors un país endarrerit, però, per voluntat de la història, els seus intel·lectuals travessaven llavors un període de desenvolupament revolucionari, i el més gran dels seus representants, amb tota la riquesa de la seua ciència, trencà amb la societat burgesa, es col·locà al terreny del proletariat revolucionari i elaborà el programa del moviment obrer i la teoria del desenvolupament de la classe obrera. Allò que Marx predigué en aquella època, la nostra està cridada a complir-lo. Per a això necessita caps nous que siguen portadors del gran esperit de la nostra època, en la que la classe obrera, remuntant-se fins a les altures de la seua missió històrica, ha vist clarament davant ella la gran frontera que ha de traspassar si la humanitat ha de viure i no podrir-se com la carronya en l’ample camí de la història. La història russa ha creat per a aquesta època un nou cap. Tot el millor que hi havia en la vella intel·lectualitat revolucionària, el seu esperit de sacrifici, la seua gosadia, el seu odi a l’opressió, s’ha concentrat en aquesta figura, que, no obstant això, ja en la seua joventut, trencà per sempre amb el món dels intel·lectuals, que es trobaven vinculats a la burgesia; i encarnà el sentit i l’essència del desenvolupament de la classe obrera. Recolzant-se en el jove proletariat de Rússia, utilitzant la rica experiència del moviment obrer mundial. I convertint la seua ideologia en palanca per a l’acció, aquesta figura s’ha elevat ara al firmament polític amb tota la seua talla. És la figura de Lenin, l’home més gran de la nostra època revolucionària. (Aplaudiments.)
Sé, i els camarades saben, que la sort de la classe obrera no depèn de determinades personalitats; però açò no significa que la personalitat no tinga res a veure en la història del nostre moviment i del desenvolupament de la classe obrera. La personalitat no pot modelar la classe obrera a imatge i semblança seua ni pot assenyalar al proletariat, el seu arbitri, una o altra via de desenvolupament; no obstant això, pot contribuir al compliment de les seues tasques, accelerar la consecució de la seua meta. A Karl Marx li retreien els seus crítics que havia previst la revolució molt abans que en realitat es produís. A açò els contestava amb plena raó que ell estava sobre una alta muntanya i per això li semblaven les distàncies més curtes. A Vladimir Ilitx l’han criticat molts (jo entre ells) moltes vegades perquè semblava no advertir moltes causes i circumstàncies d’ordre secundari. He de dir que en una època de desenvolupament lent i “normal” açò seria potser un defecte en el dirigent polític; però constitueix la gran superioritat del camarada Lenin com a cap de l’època nova, en la que tot allò secundari i exterior es perd i queda enrere, que només queda l’antagonisme fonamental i irreductible de les classes davall la terrible forma de la guerra civil. Advertir i assenyalar, amb la mirada revolucionària fixada endavant, allò principal, allò més important, allò més necessari, és un do que Lenin posseeix en el més alt grau. I els que, com jo, han pogut observar de prop en aquest període el treball de Vladimir Ilitx, han experimentat necessàriament una admiració sense límits (jo diria, uns transports d’admiració) en veure la perspicàcia del seu pensament que tot ho trepana i que separa allò exterior, allò casual, allò superficial i assenyala les vies fonamentals i els modes de l’acció.
La classe obrera només aprèn a valorar els caps que després de descobrir la via de desenvolupament, avancen sense vacil·lar encara que fins i tot els prejudicis del mateix proletariat constituïsquen a vegades un obstacle que s’alça en el camí. Al do del poderós pensament de Vladimir Ilitx s’ajunta una voluntat indomable, i aquestes qualitats, unides, creen l’autèntic cap revolucionari, en el que es combinen el valerós i inflexible pensament i la inflexible voluntat d’acer.
Quina sort que tot quant parlem, sentim i llegim en les resolucions referents a Lenin no té la forma de necrologia! I hem estat tan a prop... Estem segurs que en aquest front pròxim que passa per ací, pel Kremlin, vencerà la vida i que Vladimir Ilitx aviat es reintegrarà a les nostres files.
Si he dit, camarades, que ell encarna el valerós pensament i la voluntat revolucionària de la classe obrera, també pot dir-se que hi ha un símbol intern com un conscient propòsit de la història en el fet que en aquestes hores difícils, quan la classe obrera russa lluita posant en tensió totes les seues forces contra els txecoslovacs i els guàrdies blancs, mercenaris d’Anglaterra i França, el nostre cap lluita amb les ferides que li han causat els agents d’aqueixos mateixos guàrdies blancs i txecoslovacs, mercenaris d’Anglaterra i França. Hi ha ací un vincle intern i un profund símbol històric! I de la mateixa manera que tots nosaltres estem convençuts que en la nostra lluita al front dels txecoslovacs, dels anglofrancesos i els guàrdies blancs som més forts cada dia i a cada hora (aplaudiments) (i açò puc dir-ho com a testimoni que acaba d’arribar del teatre d’operacions: som més forts que ahir i despús-demà serem més forts que demà, i no dubte que està pròxim el dia en què vos podrem dir que Kazan, Simbirsk, Sàmara, Ufa i altres ciutats temporalment ocupades han tornat a la nostra terra soviètica), de la mateixa manera confiem que, simultàniament i amb rapidesa, es produirà el procés de recuperació del camarada Lenin. Però també ara la seua imatge, la bella imatge del cap ferit, posat de moment fora de combat, no s’aparta mai de nosaltres. Sabem que ni per un sol instant s’ha retirat de les nostres files, perquè fins i tot abatut per unes bales traïdores, ens desperta a tots nosaltres, ens crida i ens empenta. No he vist ni un sol camarada, ni un sol obrer honrat que, davall la influència de la notícia del criminal atemptat contra Lenin, es desanime. He vist, en canvi, a dotzenes d’homes que premien els punys i allargaven les mans cercant les armes; he escoltat a centenars i milers de boques que juraven implacable venjança contra els enemics de classe del proletariat. No cal explicar com han reaccionat al front els lluitadors conscients en saber que Lenin estava amb dues bales en el cos. Ningú podria dir d’ell que en el seu caràcter hi manca metall; ara hi ha metall no sols en el seu esperit, sinó també en el seu cos, i així serà encara més volgut de la classe obrera de Rússia.
No sé si arribaran ara les nostres paraules i el bategar dels nostres cors fins al llit del camarada Lenin, encara que no dubte que els sent. No dubte que, en el seu estat febril, sap que els nostres cors bateguen ara a ritme duplicat i triplicat. Tots nosaltres tenim consciència més clara que mai d’ésser membres d’una mateixa família comunista. Mai la vida pròpia de cada un de nosaltres ens ha semblat una cosa tan secundària i de tercer ordre com en aquest moment, que la vida del més gran home dels nostres temps corre mortal perill. Qualsevol imbècil pot travessar a tirs el cervell de Lenin, però crear aquest cervell és una tasca difícil fins per a la mateixa història.
Però no, aviat s’alçarà, per a pensar, per a crear, per a lluitar junt a nosaltres. Nosaltres, per la nostra banda, prometem al volgut cap, mentre en els nostres propis cervells hi haja força i en els nostres cors circule sang calenta, ésser fidels a la bandera de la Revolució Comunista. Lluitarem contra els enemics de la classe obrera fins a l’última gota de sang, fins a l’últim alè. (Calorosos i perllongats aplaudiments acullen les últimes paraules del camarada Trotski.)