1923
(6)
LA ‘SUBESTIMACIÓ’ DEL CAMPEROLAT
Alguns camarades han adoptat en matèria de crítica política, mètodes força particulars: afirmen que m’equivoque avui en tal o qual qüestió perquè no tinguí raó en un determinat problema fa, per exemple, quinze anys.
Aquest mètode simplifica considerablement la meua tasca. Però el que caldria fer és estudiar els problemes actuals per si mateixos.
Un problema plantejat fa molts anys està des de fa temps esgotat i jutjat per la història, i per a referir-se’n no cal grans esforços d’intel·ligència; només cal memòria i bona fe. Però en aquest sentit, no puc dir que sempre ocórrega així amb els meus crítics. I vaig a provar-ho amb un exemple relatiu a un dels problemes més importants.
Un dels arguments favorits en alguns mitjans durant aquests darrers temps consisteix en indicar (sobretot indirectament) que jo “subestime” el paper dels camperols. Però en va cercarà hom en els meus adversaris una anàlisi d’aquest problema, fets, citacions; en una paraula, qualsevol tipus de prova. Quasi sempre les seues argumentacions es redueixen a al·lusions a la teoria de la “revolució permanent” i a dos o tres rumors de corredors. Res més ni res menys.
Pel que fa a la teoria de la revolució permanent, no veig cap raó per a renegar del que he escrit al respecte en 1904, 1905, 1906 i posteriorment. Encara ara insistisc en considerar que les idees que jo desenvolupava en aqueixa època estan en el seu conjunt molt més pròximes al vertader leninisme que la majoria dels escrits que publicaven aleshores nombrosos bolxevics. L’expressió “revolució permanent” pertany a Marx, el qual l’aplicava a la revolució de 1848. En la literatura marxista revolucionària aqueix terme sempre ha tingut carta de ciutadania. Franz Mehring l’usà a propòsit de la revolució de 1905-1907. La revolució permanent és la revolució contínua, sense interrupció. ¿Quin és el pensament polític que s’intenta resumir en aquesta expressió?
Per a nosaltres comunistes, aquest pensament consisteix en l’afirmació que la revolució no acaba després d’una determinada conquista política, després de l’obtenció d’una determinada reforma social, sinó que continua desenvolupant-se fins a la realització del socialisme integral. Així, una vegada començada, la revolució (en què hi participem i que dirigim) en cap cas és interrompuda per nosaltres en una etapa formal determinada.
Al contrari, no deixem de realitzar i de portar avant aquesta revolució, conforme a la situació, en tant que ella no haja exhaurit totes les possibilitats i tots els recursos del moviment. Aquest concepte s’aplica tant a les conquistes de la revolució en un país com a la seua ampliació en l’àrea internacional. En el cas de Rússia aquesta teoria significava: allò que necessitem no és la república burgesa ni tampoc la dictadura democràtica del proletariat i dels camperols, sinó el govern obrer recolzat pels camperols que inicie l’era de la revolució socialista internacional.
Així, la idea de la revolució permanent coincideix totalment amb la línia estratègica fonamental del bolxevisme. En rigor, hom podia no veure-la així fa una quinzena d’anys. Però és impossible no comprendre-la i no reconèixer-la ara, quan les fórmules generals han estat verificades per l’experiència.
No es podrà descobrir en els meus escrits d’aqueixa època la menor temptativa de “passar per damunt” dels camperols. La teoria de la revolució permanent conduïa directament al leninisme i en particular a les Tesis d’abril de 1917. Ara bé, aqueixes tesis que predeterminaren la política del nostre partit de cara a octubre i en el moment de la insurrecció provocaren, com hom sap, el pànic en molts d’aquells que ara només parlen amb un sant horror de la teoria de la revolució permanent.
Analitzar tots aqueixos problemes amb camarades que des de fa ja temps han deixat de llegir i viuen únicament dels seus records de joventut és cosa penosa i d’altra banda inútil. Però els camarades, i en primer lloc els joves comunistes, que encara posseeixen el foc sagrat del partit, i que en tot cas, no es deixen espantar per les paraules cabalístiques com tampoc per la paraula “permanent”, faran bé en llegir, llapis en mà, les obres d’aqueixa època, a favor i en contra de la revolució permanent i en tractar de vincular-les amb la Revolució d’Octubre.
No obstant, allò que importa encara més és l’estudi dels fets durant i després d’octubre, s’hi poden verificar tots els detalls. Inútil és dir que respecte a l’adopció política per part del nostre partit del programa agrari dels socialistes revolucionaris no hi hagué entre Lenin i jo ni l’ombra d’un dissentiment. Igual passà pel que fa al decret sobre la terra.
Potser la nostra política camperola haja estat errònia en alguns punts particulars, però mai provocà entre nosaltres la més mínima divergència. La nostra política s’orientà vers els camperols mitjans amb la meua activa participació. L’experiència del treball en el sector militar ha contribuït en gran manera a la realització d’aquesta política. ¿Com s’hauria pogut subestimar el paper i la importància dels camperols en la formació d’un exèrcit revolucionari reclutat entre els camperols i organitzat amb l’ajuda dels obrers més aclarits?
Basta examinar la nostra literatura política militar per a veure fins a quin punt estava impregnada de la idea que la guerra civil és políticament la lluita del proletariat en oposició als contrarevolucionaris per la conquista dels camperols i que la victòria únicament pot ésser assegurada amb l’establiment de relacions racionals entre els obrers i els camperols, tant en un regiment aïllat com a escala de les operacions militars i en tot l’estat.
Al març de 1919, en un informe enviat al Comitè Central des de la regió del Volga on em trobava aleshores, jo sostenia la necessitat d’una aplicació més efectiva de la nostra política orientada vers el camperol mitjà i protestava per la negligència del partit respecte d’això. En un informe inspirat directament per una discussió en l’organització de Senguileev, jo escrivia:
“La situació política actual (que, d’altra banda, potser dure llarg temps) correspon a una realitat economicosocial molt més profunda, perquè si la revolució proletària triomfa en Occident, per a realitzar el socialisme haurem de recolzar-nos en gran manera en el camperol mitjà i fer-lo participar de l’economia socialista.”
No obstant, l’orientació cap al camperol mitjà, en la seua primera forma (“testimoniar interès pels camperols”, “no donar-li ordres”, etc.) es rebel·là insuficient. Cada vegada més, se sentia la necessitat de modificar la política econòmica. Influït per les meues observacions sobre l’estat d’ànim de l’exèrcit i les meues comprovacions durant un viatge d’inspecció econòmica que realitzí en la zona dels Urals, escriguí al Comitè Central en 1920:
“La política actual de requisa dels productes alimentaris, de responsabilitat col·lectiva per al lliurament d’aquests productes i de repartiment equitatiu dels productes industrials provoca la decadència progressiva de l’agricultura, la dispersió del proletariat industrial i amenaça de desorganitzar totalment la vida econòmica del país.”
Com a mesura pràctica fonamental proposava:
“Reemplaçar la requisa dels excedents per un descompte proporcional a la quantitat de la producció (una espècie d’impost progressiu sobre l’ingrés) i establert de tal manera que sempre siga avantatjós augmentar la superfície sembrada o cultivar-la millor.”
El meu text1 proposava, en resum, passar a la NEP en el camp. A aquesta proposició estava vinculada una altra que concernia a la nova organització de la indústria, proposició molt menys detallada i molt més circumspecta, però dirigida en general contra el règim de les “centrals” que suprimia tota coordinació entre la indústria i l’agricultura.
Aqueixes proposicions foren refusades pel Comitè Central. Aqueixa fou la nostra única divergència d’opinió sobre el problema camperol.
En quina mesura l’adopció de la NEP era racional al febrer de 1920? Les opinions poden diferir al respecte. Personalment, estic segur que hauria estat avantatjosa. En tot cas, dels documents que acabe de citar és impossible traure la conclusió que jo ignorava sistemàticament els camperols o que no apreciava prou el paper que exercia...
La discussió sobre els sindicats fou provocada per l’impàs econòmic en què ens trobàvem a causa de la requisa dels productes alimentaris i del règim de les omnipotents “centrals”. ¿La vinculació dels sindicats amb els òrgans econòmics podia remeiar la situació? Evidentment no. Però cap altra mesura podia tampoc arreglar la situació mentre subsistís el règim econòmic del “comunisme de guerra”.
Aqueixes discussions episòdiques desaparegueren davant de la decisió de recórrer al mercat, decisió d’una importància cabdal i que no suscità cap divergència. La nova resolució relativa a la tasca dels sindicats sobre la base de la NEP fou elaborada per Lenin en el X i XI Congrés i adoptada per unanimitat.
Podria citar almenys una desena d’altres fets políticament menys importants però que desmenteixen també clarament la faula de la meua pretesa “subestimació del paper del camperolat” ¿És, no obstant, necessari, és potser possible refutar una afirmació totalment indemostrable i basada únicament sobre la mala fe o, en el millor dels casos, sobre una carència de memòria?
¿És cert, d’altra banda, que la característica fonamental de l’oportunisme internacional siga la subestimació del paper dels camperols? Açò no és veritat. La característica essencial de l’oportunisme, incloent-hi el nostre menxevisme rus, és la subestimació del paper del proletariat o, més exactament, la manca de confiança en la seua força revolucionària.
Els menxevics fundaven tota la seua argumentació contra la presa del poder per part del proletariat en el gran nombre de camperols i en el seu paper social determinant a Rússia. Els socialistes revolucionaris consideraven que el camperolat estava fet per a dirigir el país, sota la seua direcció i pel seu intermedi.
Els menxevics, que feren causa comuna amb els socialistes revolucionaris en els moments més crítics de la revolució, estimaven que per la seua mateixa naturalesa el camperolat estava destinat a ésser el suport principal de la democràcia burgesa, a la qual ajudaven en qualsevol ocasió, ja siga sostenint els socialistes revolucionaris o els cadets. En realitat, en aquestes combinacions, els menxevics i els socialistes revolucionaris lliuraren a la burgesia als camperols lligats de peus i mans.
Es pot afirmar, és cert, que els menxevics i els socialistes revolucionaris subestimaven el probable paper del camperols respecte a la burgesia; però subestimaven més encara el paper del proletariat respecte al dels camperols. I d’aquesta última subestimació en derivava lògicament la primera.
Els menxevics rebutjaven com una utopia, com un sense sentit, el paper dirigent del proletariat respecte als camperols, amb totes les conseqüències que se’n derivaven, és a dir la conquista del poder per part del proletariat recolzat en els camperols. Aquest era el punt dèbil dels menxevics.
¿D’altra banda, quins eren, en el nostre propi partit, els principals arguments contra la presa de poder abans d’octubre? ¿Consistien en una subestimació del paper dels camperols? Al contrari, eren una sobreestimació del seu paper en relació al del proletariat. Els camarades que s’oposaven a la presa del poder al·legaven principalment que el proletariat seria aixafat per l’element petit burgès la base del qual era una població de més de cent milions de camperols.
El terme “subestimació” per si sol no expressa res ni teòricament ni política, perquè es tracta no del pes absolut del camperols en la història sinó del seu paper i de la seua importància amb relació a altres classes: d’una banda amb la burgesia i per una altra amb el proletariat.
El problema pot i ha d’ésser plantejat concretament, és a dir, des de la perspectiva de la relació dinàmica de les forces de les diverses classes. El problema que té per a la revolució una importància considerable políticament (decisiva en certs casos però diferent segons el país) rau en saber si, en el període revolucionari, el proletariat arrossegarà al seu darrere els camperols i en quina proporció.
El problema que, des del punt de vista econòmic, té una gran importància (decisiva en alguns països com el nostre, però molt diferent segons el cas) és saber en quina mesura el proletariat en el poder aconseguirà conciliar les exigències de la construcció del socialisme amb les de l’economia camperola.
Però en tots els països i sota totes les condicions, la característica essencial de l’oportunisme rau en la sobreestimació de la força de la classe burgesa i de les classes intermèdies i en la subestimació de la força del proletariat.
Ridícula, per no dir absurda, és la pretensió d’establir una fórmula bolxevic universal del problema camperol, vàlida per a la Rússia de 1917 i per a la de 1923, per a Amèrica del Nord amb els seus grangers i per a Polònia amb la seua gran propietat terratinent.
El bolxevisme començà amb el programa de la restitució del seu tros de terra al camperol, reemplaçà aqueix programa pel de la nacionalització, féu seu, en 1917, el programa agrari dels socialistes revolucionaris, establí el sistema de la requisa dels productes alimentaris, després el reemplaçà per l’impost sobre els aliments... I no obstant, estem encara molt lluny d’haver solucionat el problema camperol i caldrà efectuar molts canvis i viratges en aqueix sentit.
¿Potser no és evident que no es pot disgregar les tasques pràctiques actuals en fórmules generals creades per l’experiència del passat? ¿Que hom no pot reemplaçar la solució dels problemes d’organització econòmica fent ús simplement de la tradició? ¿Que no es pot, quan es decideix mamprendre un camí històric, basar-se únicament en records i analogies?
En l’actualitat, l’objectiu econòmic fonamental consisteix en establir entre la indústria i l’agricultura i, en conseqüència, dins de la indústria, una correlació que permeta a la indústria desenvolupar-se amb el mínim de crisi, enfrontaments i pertorbacions i que assegure a la indústria i al comerç estatals un predomini creixent sobre el capital privat.
Aqueix és el problema general, que es divideix al seu torn en una sèrie de problemes particulars: ¿quins són els mètodes a seguir per a l’establiment d’una harmonia racional entre la ciutat i el camp? ¿entre els transports, les finances i la indústria? ¿entre la indústria i el comerç? ¿Quines són, finalment, les dades estadístiques concretes que permeten en tot moment establir els plans i els càlculs econòmics més apropiats per a la situació?
Evidentment, aquests són problemes la solució dels quals no pot estar predeterminada per una fórmula política general qualsevol. La resposta concreta cal trobar-la en el procés de realització.
El que el camperol ens demana no és la repetició d’una fórmula històrica justa de les relacions de classe (“soldadura” entre la ciutat i el camp, etc.) sinó que li proporcionem claus, teles i fòsfors a bon preu. Només podrem arribar a satisfer aqueixes reivindicacions per mitjà d’una aplicació cada vegada més decidida dels mètodes de registre, organització, producció, venda, verificació del treball, correccions i canvis radicals.
Aquests problemes tenen un caràcter de principi de programa? No, perquè ni els programes ni la tradició teòrica del partit hi estan vinculats ni poden estar-ho, ja que no tenim l’experiència a partir de la qual es pot arribar a generalitzar.
La importància pràctica d’aquests problemes és gran? Incommensurable. De la seua solució en depèn la sort de la revolució. En aqueixes condicions, tractar de diluir cada problema pràctic, i les divergències que es produeixen, en la “tradició” del partit transformada en abstracció significa la majoria de les vegades renunciar a allò que hi ha de més important en aquesta tradició: la situació i la solució de cada problema en la seua realitat integral.
És precís deixar de xerrar sobre la subestimació del paper dels camperols. El que cal fer és rebaixar el preu de les mercaderies destinades als camperols.
1 Reproduïm aquí la part fonamental d’aqueix document:
“Les terres dels senyors i de la corona han estat lliurades als camperols. Tota la nostra política va dirigida contra els camperols posseïdors d’una gran extensió de terra, d’un gran nombre de cavalls: els kulaks. A més, la nostra política de reabastiment està basada en la requisa dels excedents de producció agrícola (norma de consum). Açò incita el camperol a conrear només en la mesura de les necessitats de la seua família. En particular el decret sobre la requisa de la tercera vaca (considerada com supèrflua) provoca la matança clandestina de vaques, la venda secreta de la carn a preus alts, i el declivi de la indústria de productes lactis. Al mateix temps, els elements semiproletaris i fins i tot proletaris de les ciutats s’estableixen als pobles on organitzen explotacions. La indústria perd la seua mà d’obra i, en l’agricultura, la quantitat d’explotacions aïllades que es basten a si mateixes tendeix a augmentar contínuament. D’aqueixa manera se saboteja la base de la nostra política de reabastiment, basada en la requisa d’excedents, Si en el curs d’enguany la requisa dóna una quantitat més elevada de productes, cal atribuir-ho a l’extensió del territori soviètic i a un cert millorament de l’aparell de reabastiment. Però, en general, els recursos alimentaris del país amenacen d’esgotar-se i cap millora de l’aparell de requisa podrà remeiar aqueix fet. Les tendències a la crisi econòmica poden ésser combatudes amb els mètodes següents:
1. Reemplaçar la requisa dels excedents per un descompte proporcional a la quantitat de la producció (una espècie d’impost progressiu sobre l’ingrés agrícola) i establit de tal forma que resulte beneficiós, no obstant això, l’augment de la superfície conreada, o el millorament del cultiu.
2. Instituir una correlació més rigorosa entre els productes de la indústria lliurats als camperols i la quantitat de blat proporcionada per ells, no sols per cantons i burgs sinó també per explotacions rurals.
Fer participar en aquesta tasca les empreses industrials locals. Pagar en part als camperols, per les matèries primeres, el combustible i els productes alimentaris, que proporcionen, amb productes d’empreses industrials.
En tot cas, és evident que l’actual política de requisa segons les normes de consum, de responsabilitat col·lectiva per al lliurament dels productes i de repartiment igualitari dels productes industrials contribueix al declivi de l’agricultura, a la dispersió del proletariat i amenaça de desorganitzar totalment la vida econòmica del país. [L.T.]