EL NOU CURS

Lev Trotski

1923

(3)

AGRUPAMENTS I FRACCIONS

El problema dels grups i de les fraccions en el partit s’ha convertit en l’eix central de la discussió. Donada la seua importància intrínseca i la seua extrema virulència, requereix ésser tractat amb total claredat, malgrat que fins ara ha sigut plantejat sovint de manera errònia.

Som l’únic partit del país i, en el període actual de dictadura, no podria ésser d’una altra manera. Les diferents necessitats de la classe obrera, dels camperols, de l’aparell estatal i dels seus components actuen sobre el nostre partit, a través del qual tracten de cercar una expressió política. Les dificultats i les contradiccions pròpies de la nostra època, el desacord conjuntural d’interessos entre els diversos sectors del proletariat, o entre el proletariat i els camperols, influeixen sobre el partit a través de les seues cèl·lules obreres i camperoles, de l’aparell estatal, dels joves estudiants. Els matisos d’opinió, la diversitat de punts de vista, tot i que siguen episòdics, poden expressar la pressió d’interessos socials determinats i, sota determinades circumstàncies, originar grups estables. Aquests grups poden, al seu torn, tard o d’hora, adoptar la forma de fraccions organitzades que, en oposar-se com a tals a la resta del partit, siguen més sensibles a les pressions exteriors. Aqueixa és l’evolució lògica dels grups en un període en què el partit comunista està obligat a monopolitzar la direcció de la vida política.

Quin és el resultat? Si hom no vol fraccions, no ha d’haver-hi grups permanents; si hom no vol grups permanents, cal evitar els grups esporàdics; finalment, perquè no hi haja grups esporàdics, no ha d’haver-hi divergències, perquè on hi ha dues opinions, fatalment la gent tendeix a agrupar-se. Però, d’altra banda, ¿com és possible evitar les divergències en un partit de mig milió d’homes que dirigeix el país sota condicions excepcionalment complicades i penoses? Aqueixa és la contradicció essencial, causada per la mateixa situació del partit, de la dictadura del proletariat i que no es pot eliminar únicament per procediments purament formals.

Els partidaris del “vell curs” que voten la resolució del comitè central amb la convicció que tot romandrà igual que abans raonen,si fa o no fa, així: “observen com a penes comencem a aixecar la tapa del nostre aparell, sobtadament comencen a manifestar-se en el partit tendències de qualsevol tipus que tracten d’agrupar-se; cal, doncs, posar ràpidament la tapa i tancar hermèticament l’olla”. Gran quantitat de discursos i articles contra el “fraccionalisme” estan inspirats en aquest criteri tan estret. En el seu fur intern, els partidaris de l’aparell estimen que la resolució del comitè central és, o un error polític (i llavors s’ha d’impedir per tots els mitjans la seua aplicació) o, si no, una maniobra (i en aqueix cas se l’ha d’utilitzar). Al meu parer, s’enganyen totalment. I si és una tàctica capaç d’introduir la desorganització en el partit, és obra d’aquells que persisteixen en les velles concepcions, fingint l’acceptació respectuosa de les noves.

L’elaboració de l’opinió pública del partit neix inevitablement de les contradiccions i divergències de criteris. Localitzar la dita elaboració en l’aparell, que només després ha de subministrar al partit el fruit del seu treball en forma de directives, ordres, etc., significa esterilitzar ideològicament i política el partit. Fer participar a tot el partit en l’elaboració i adopció de les resolucions és afavorir els agrupaments ideològics conjunturals que corren el risc de esdevenir grups permanents i fins i tot fraccions. Com fer? És possible que no hi haja sortida? ¿És possible que no hi haja per al partit un camí intermedi entre el règim de “calma” i el de la divisió en fraccions? La solució existeix, i la tasca de la direcció consisteix, cada vegada que és necessari i particularment en el moment de les opcions, en elaborar la línia que corresponga a la situació real del moment.

La resolució del comitè central diu clarament que el règim burocràtic és una de les causes de les fraccions. Aquesta és una veritat que ja no necessita ésser demostrada. El “vell curs” estava molt lluny de la democràcia i no obstant no pogué preservar el partit de l’aparició de fraccions il·legals de millor manera que la difícil discussió actual, la qual, hom no pot negar-ho, pot menar a la formació de grups conjunturals o permanents. Per a evitar-ho, és necessari que els òrgans dirigents del partit escolten l’opinió de les masses, no consideren tota crítica com una manifestació de l’esperit fraccional i no impulsen així els comunistes conscients i disciplinats a servar sistemàticament silenci o a constituir-se en fraccions.

Però, diran els buròcrates, açò és ni més ni menys que una justificació d’episodis com el de Miasnikov i els seus partidaris. En primer lloc, la frase que acabem d’emfatitzar és una citació textual de la resolució del comitè central. A més a més, des de quan una explicació equival a una justificació? Dir que una úlcera és el resultat d’una circulació sanguínia defectuosa deguda a l’afluència insuficient d’oxigen no significa que es justifique l’úlcera i se la considere com una part normal de l’organisme humà. Hi ha una sola conclusió que extraure’n: cal escarificar i desinfectar la ferida i, sobretot, obrir la finestra per a permetre que l’aire fresc proporcione l’oxigen necessari a la sang. Però el pitjor és que l’ala més combativa del “vell curs” està convençuda que la resolució del comitè central és errònia, particularment en el seu paràgraf sobre el burocratisme considerat com a motiu del fraccionalisme. I si no ho diu obertament, és només a causa de raons pròpies d’una mentalitat saturada de formalisme, atribut essencial del burocratisme.

És indiscutible que, en la situació actual, les fraccions són un flagell, i que els grups, àdhuc els conjunturals, poden transformar-se en fraccions. Però l’experiència demostra que no n’hi ha prou amb declarar que els grups i les fraccions són perjudicials per a impedir la seua aparició. Només se’ls previndrà amb una política justa, adaptada a la situació real.

Basta estudiar la història del nostre partit, encara que només siga la del període de la revolució, és a dir la del període en què la constitució de fraccions resultava particularment perillosa, per a observar que la lluita contra aqueix flagell no pot limitar-se a la seua condemnació i prohibició formal.

Fou en la tardor de 1917 quan sorgí en el partit, arran del problema fonamental de la presa del poder, el desacord més perillós. El ritme febril dels esdeveniments imprimí una extrema intensitat a aqueix desacord, que culminà quasi immediatament amb la constitució d’una fracció. Potser involuntàriament, els adversaris del colp d’estat formaren un bloc amb elements que no pertanyien al partit, publicaren les seues declaracions en òrgans externs, etc. En aqueix moment, la unitat del partit penjava d’un fil. Com pogué ésser evitada l’escissió? Només gràcies a la ràpida evolució de la situació i al seu desenllaç favorable. L’escissió s’hagués produït inevitablement si els esdeveniments s’haguessen prolongat i, amb major raó, si la insurrecció hagués acabat en una derrota. Davall la ferma direcció de la majoria del comitè central, el partit, en una impetuosa ofensiva, passà per damunt de l’oposició, molt poc nombrosa però qualitativament molt forta, i adoptà la plataforma d’Octubre. La fracció i el perill d’una escissió foren vençuts no per mitjà de decisions formals basades en els estatuts sinó amb l’acció revolucionària.

El segon gran desacord sorgí amb ocasió de la pau de Brest-Litovsk. Els partidaris de la guerra revolucionària constituïren aleshores una vertadera fracció que posseïa un organisme central. ¿Què hi ha de cert en l’anècdota segons la qual Bukharin estigué a punt, en un moment donat, de derrocar el govern de Lenin? No podria dir-ho¹. La veritat és que l’existència d’una fracció comunista d’esquerra representava llavors un perill gravíssim per a la unitat del partit. Provocar una escissió no hauria estat difícil i no hauria exigit per part de la direcció un gran esforç d’intel·ligència, perquè bastava de prohibir l’existència de la fracció comunista d’esquerra. No obstant, el partit adoptà mètodes no tan simples: preferí discutir, explicar, comprovar per mitjà de l’experiència i resignar-se conjunturalment a aquesta amenaçadora anomalia que representava l’existència d’una fracció organitzada al seu si.

El problema de l’organització militar provocà igualment la constitució d’un grup prou fort i obstinat, que s’oposava a la creació d’un exèrcit regular amb un aparell militar centralitzat, especialistes, etc. Per moments, la lluita adquirí gran intensitat. Però, igual que en Octubre, el problema fou resolt per l’experiència: per la guerra mateixa. Certs errors i exageracions de la política militar oficial foren corregits per la pressió de l’oposició, i no sols sense perjuí sinó amb profit per a l’organització centralitzada de l’exèrcit regular. Quant a l’oposició, a poc a poc s’anà disgregant. Un gran nombre dels seus representants més actius participaren en l’organització de l’exèrcit, on en molts casos ocuparen llocs importants.

Altres grups clarament individualitzats es constituïren en l’època de la memorable discussió sobre els sindicats. Ara que tenim la possibilitat de comprendre amb una sola mirada tot aquest període i d’entendre’l millor a la llum de l’experiència posterior, comprovem que la discussió no estava referida sols als sindicats ni a la democràcia obrera. El que s’expressava en aqueixes disputes era un profund malestar que imperava dins del partit, la causa del qual era l’excessiva prolongació del règim econòmic del “comunisme de guerra”, Tota l’organització econòmica del país estava estancada. La discussió sobre el paper dels sindicats i de la democràcia obrera ocultava en realitat la busca d’una nova sortida econòmica. La solució consistí en la supressió de les requises de productes alimentaris i del monopoli dels cereals i en fer gradualment independent la indústria estatal en relació amb la tirania de les direccions econòmiques centrals. Aqueixes decisions històriques foren adoptades per unanimitat i finiren amb tota la discussió sindical atès que, com a conseqüència de la instauració de la NEP, el paper dels sindicats fou considerat de forma distinta. Alguns mesos més tard, calgué modificar radicalment la resolució sobre els sindicats.

El grup més durador i, en certs aspectes, més perillós fou el de l’“oposició obrera”. Reflectí, desnaturalitzant-les, les contradiccions del “comunisme de guerra”, determinats errors del partit, així com les dificultats objectives essencials de l’organització socialista. Però aquesta vegada tampoc es limità a una presa de posició formal. Sobre els problemes de la democràcia s’adoptà una decisió de principi, però quant a la depuració del partit, s’elaboraren mesures efectives, extremadament importants, que satisfeien el que havia de just i sa en la crítica i en les reivindicacions de l’“oposició obrera”. I sobretot, gràcies a les decisions i a les mesures econòmiques adoptades pel partit (i el resultat de les quals fou la desaparició de les divergències i dels grups, el X Congrés pogué, amb raons per a creure que la seua decisió no mancaria de validesa, prohibir formalment la constitució de fraccions. Però, com ho demostra l’experiència i el bon sentit polític, és evident que aqueixa prohibició, per si sola, no significava cap garantia absoluta ni tampoc seriosa contra l’aparició de nous agrupaments ideològics i orgànics. En aquest cas, la garantia essencial és una direcció justa i l’atenció posada en les necessitats del moment que es reflecteixen en el partit i l’elasticitat de l’aparell, que no ha de paralitzar sinó organitzar la iniciativa del partit, que no ha de témer la crítica ni tractar de frenar-la, per por al fraccionalisme. La decisió del X Congrés que prohibí les fraccions no constitueix per si sola una solució per a totes les dificultats internes del partit. Seria un “fetitxisme organitzatiu” creure que siga quin siga el desenvolupament del partit, els errors de la direcció, el conservadorisme de l’aparell, les influències exteriors, etc., basta amb una decisió per a preservar-nos dels agrupaments i de les pertorbacions ocasionades per la formació de fraccions. Creure açò seria una prova de burocratisme.

Un exemple evident ens el proporciona la història de l’organització de Petrograd. Poc després del X Congrés, que havia prohibit la constitució d’agrupaments i fraccions, sorgeix en Petrograd una lluita molt enverinada sobre el problema organitzatiu que originà la formació de dos agrupaments netament oposats entre si. A primera vista, el més simple hagués estat llençar l’anatema contra almenys un dels dos agrupaments. Però el comitè central es negà categòricament a emprar aquest mètode, que se li suggeria des de Petrograd. Assumí el paper d’àrbitre entre els dos agrupaments i, finalment, aconseguí assegurar no únicament la seua col·laboració sinó la seua total fusió amb l’organització. Aquest és un exemple important que mereix ésser recordat i que podria servir per a il·luminar alguns cervells burocràtics.

Hem dit abans que tot agrupament important i permanent dins del partit, i amb major raó tota fracció organitzada, tenia tendència a esdevenir el portaveu de determinats interessos socials. Tota desviació pot, en el curs del seu desenvolupament, esdevenir l’expressió dels interessos d’una classe hostil o semihostil al proletariat. Ara bé, el burocratisme és una desviació, i una desviació malsana; esperem que aquesta afirmació no siga qüestionada. En el moment en què açò ocorre, amenaça de desviar el partit de la seua línia justa, de la seua línia de classe; i aquí rau el perill. Però (i aquest és un fet força instructiu i alhora un dels més alarmants) els que afirmen amb major nitidesa, amb major insistència, i fins i tot brutalment, que tota divergència de criteris, tot agrupament d’opinió, àdhuc si és conjuntural, són una expressió dels interessos de les classes enemigues del proletariat, no volen aplicar aqueix criteri al burocratisme.

I no obstant, el criteri social estaria, en aquest cas, perfectament justificat, perquè el burocratisme és un mal ben determinat, una desviació notòriament i inqüestionable perillosa, oficialment condemnada però que no dóna mostres de desaparèixer. D’altra banda, és molt difícil assolir la seua sobtada desaparició. Però si, tal com ho diu la resolució del comitè central, el burocratisme amenaça de separar el partit de les masses i, per tant, afeblir el caràcter de classe del partit, és evident que la lluita contra el burocratisme no podria en cap cas ésser el resultat d’influències no proletàries. Al contrari, l’aspiració del partit a servar el seu caràcter proletari inevitablement ha d’engendrar la resistència al burocratisme. Evidentment, sota l’aparença d’aquesta resistència, poden manifestar-se diverses tendències errònies, malsanes, perilloses. I només és possible descobrir-les per mitjà de l’anàlisi marxista del seu contingut ideològic. Però qui afirma que la resistència al burocratisme s’identifica amb una lluita de grup que pot servir per a introduir en el partit influències estranyes a aquest, es converteix, per això, en el canal de les influències burocràtiques.

D’altra banda, no cal entendre de manera massa simplista el pensament de qui sosté que les divergències del partit i, amb major raó, els reagrupaments no són una altra cosa que una lluita d’influències de classes oposades. En 1920, la qüestió de la invasió de Polònia suscità dos corrents d’opinions, una que preconitzava una política més audaç, l’altra que predicava la prudència. Constituïen aquests dos corrents diferents tendències de classe? No crec que es puga afirmar tal cosa. Es tractava només de divergències en l’apreciació de la situació, de les forces i dels mitjans. El criteri essencial era el mateix per a ambdues parts.

Succeeix ben sovint que el partit està en condicions de resoldre un problema per diferents mitjans. I si en aquest cas es produeixen discussions, és per a saber quin d’aqueixos mitjans és el millor, el més expeditiu, el més econòmic. Segons el problema en discussió, aqueixes divergències poden interessar sectors considerables en el partit, però açò no vol dir necessàriament que existisca una lluita entre dues tendències de classe.

Segurament es produiran encara nombrosos desacords, perquè el nostre camí és ardu i tant les tasques polítiques com els problemes econòmics de l’organització socialista originaran infal·liblement divergències d’opinió i d’agrupaments conjunturals. La verificació política de tots els matisos d’opinió per mitjà de l’anàlisi marxista constituirà sempre, per al nostre partit, una de les mesures preventives més eficaces. Però és a aquesta verificació marxista concreta a què cal recórrer i no als clixés que són instruments de defensa per al burocratisme. Es podrà controlar molt millor la ideologia política heterogènia que avui s’aixeca contra el burocratisme i depurar-la de tots els elements estranys i nocius si es mamprèn seriosament el camí del “nou curs”; però açò serà impossible sense un viratge seriós en la mentalitat i en les intencions de l’aparell del partit. D’una altra manera assistirem a una nova ofensiva de l’aparell, que refusarà tota crítica contra el “vell curs”, que ha estat formalment condemnat però encara no liquidat, sota pretext que es tracta d’una crítica fraccional. Si és veritat que les fraccions són perilloses (i en realitat ho són), llavors és delicte tancar els ulls davant del perill representat per la fracció conservadora burocràtica. I és precisament contra aquest perill que està dirigida en primer lloc la resolució del comitè central.

Mantenir la unitat del partit és la preocupació principal per a la gran majoria dels comunistes. Però cal dir obertament que si existeix avui un seriós perill per a la unitat, o com a mínim per a la unanimitat del partit, aqueix perill està representat pel burocratisme desenfrenat. Des d’ell s’han alçat les veus provocadores. Des d’ell ha partit l’atreviment de dir: no tenim por a l’escissió. Són els representants d’aquesta tendència els que s’alimenten del passat, buscant en ell tot allò que puga introduir una major aspror en la discussió; ells reanimen artificialment els records de la vella lluita, de la vella escissió per a habituar insensiblement l’esperit del partit a la possibilitat d’un delicte tan monstruós, tan funest, com pot ser-ho una nova escissió. Es tracta d’oposar a la necessitat d’unitat que és viva en el partit, la necessitat d’un règim menys burocràtic.

Si el partit es deixés influir, sacrificaria així els elements vitals de la seua democràcia, s’arribaria a una lluita interna més aspra i resultaria seriosament crebantada la seua cohesió. No es pot pretendre que el partit tinga confiança en l’aparell quan és l’aparell el que no en té confiança en el partit. El problema radica ací. La prejudiciosa desconfiança de la burocràcia envers el partit, la seua consciència i el seu esperit de disciplina, és la causa de tots els mals produïts pel domini de l’aparell. El partit no vol les fraccions i no les tolerarà. És simplement monstruós creure que el partit destrossarà o permetrà que algú destrosse el seu aparell. El partit sap que l’aparell està compost pels elements més valuosos, que encarnen la major part de l’experiència del passat. Però el partit vol renovar l’aparell, i recorda que és el seu aparell, que està elegit pel partit, i que no pot separar-se’n.

Reflexionant adequadament sobre la situació creada en el partit i que s’ha palesat de manera clara en el curs de la discussió, es veurà que l’esdevenidor se’ns presenta sota una doble perspectiva: o el reagrupament ideològic orgànic que s’ha format ara en el partit sobre la base de les resolucions del comitè central constitueix un pas avant en el camí del desenvolupament orgànic de tot el partit, significa el començament d’un nou capítol (i aquesta és per a tots nosaltres la solució més desitjable i la més fecunda per al partit, que donarà comptes fàcilment dels excessos en la discussió i en l’oposició i, amb major raó, de les tendències democràtiques vulgars), o bé, passant a la contraofensiva, l’aparell caurà en certa forma davall els colps dels seus elements més conservadors i, amb el pretext de combatre les fraccions, farà retrocedir el partit i restablirà la “calma”. Aquesta segona eventualitat és incomparablement més dolorosa; no impedirà, com és obvi, el desenvolupament del partit, però aquest desenvolupament únicament es produirà al preu de grans esforços i de molts seriosos trastorns, perquè aquest mètode alimentarà encara més les tendències nocives, que s’oposen al partit i que amenacen de dissoldre’l. Tals són les dues eventualitats que hem de considerar.

La meua lletra sobre el “nou curs” tenia com a finalitat ajudar el partit a recórrer el primer camí, que és el més just i el més econòmic. I mantinc totalment els seus termes, refusant tota interpretació tendenciosa o falsa.

Pravda, 28 de desembre de 1923.