1923
II
EL FUNCIONARISME EN L’EXÈRCIT I EN ALTRES PARTS
1
Durant l’últim any, els companys que treballen en l’exèrcit i jo, en diverses oportunitats hem intercanviat opinions, de forma oral i escrita, sobre els fenòmens negatius que s’evidencien en l’exèrcit i que estan relacionats amb el funcionarisme. Jo tractí aquest problema prou a fons en l’últim congrés dels col·laboradors polítics de l’exèrcit i de la marina. Però es tracta d’un problema tan greu que em sembla oportú tornar a referir-me a ell en la gran premsa, amb major raó si es té en compte que la malaltia no afecta només l’exèrcit.
El funcionarisme està estretament vinculat amb el burocratisme. Es podria dir que no és sinó una de les seues manifestacions. Quan, a copia d’estar habituats a la mateixa forma, la persones deixen de pensar en el fons, quan empren amb suficiència frases convencionals sense pensar en el seu sentit, quan donen ordres habituals sense preguntar-se si són racionals, quan temen tota paraula nova, tota crítica, tota iniciativa, tota manifestació d’independència, vol dir que aqueixes persones han caigut sota la influència de l’esperit de funcionari, perillós en extrem.
En la conferència dels col·laboradors polítics militars, cití com a exemple de la ideologia oficial vigent alguns dels resums d’història de les nostres unitats militars. La publicació d’aqueixos fullets referits a la història dels nostres exèrcits, de les nostres divisions, dels nostres regiments és en si un fet molt positiu. Demostra que les nostres unitats militars es constituïren, en les batalles i en l’aprenentatge tècnic, no sols des del punt de vista organitzatiu sinó també des del punt de vista moral, com a organismes vius. Són, a més a més, una prova de l’interés pel passat de la nostra unitat. Però és necessari reconèixer que la major part d’aquests resums d’història estan escrits amb un to pompós i emfàtic.
A més, alguns d’aqueixos opuscles recorden enganyosament les monografies aparegudes fa molt de temps consagrades als regiments de la guàrdia del tsar. No dubte que aquesta comparació provocarà les burles de la premsa blanca. Però seríem impotents si renunciàrem a l’autocrítica per temor a proporcionar una bona carta als nostres enemics. Els avantatges d’una autocrítica saludable són incomparablement superiors al perjudici que pot ocasionar el fet que Dan o Txernov utilitzen els nostres arguments.
Per cert que els nostres regiments i les nostres divisions, i amb ells tot el país, tenen el dret d’enorgullir-se de les seues victòries. Però no hem obtingut només victòries i aqueixes victòries les hem aconseguit no directament sinó a través de camins molt sinuosos. Durant la guerra civil, hem assistit a manifestacions d’heroisme sense precedents, tant més meritòries per ésser poc conegudes; però també hem vist casos de debilitat, de pànic, de pusil·lanimitat, d’incapacitat i fins i tot de traïció. La història de cadascun dels nostres “vells” regiments (quatre o cinc anys constitueixen, en els temps de revolució, un títol d’ancianitat) és molt interessant i instructiva si hom ho conta conforme a la veritat, de manera vívida, és a dir, tal com es desenvolupà en el camp de batalla i en la trinxera. En el seu lloc, hom es troba sovint amb una llegenda heroica, venalment oficial. En llegir-la, hom creuria que en les nostres files només hi ha herois, que tots els soldats cremen en desitjos de combatre, que l’enemic sempre és superior en nombre, que totes les nostres ordres són raonables, apropiades per a la situació, que la seua execució sempre és brillant, etcètera.
Creure que amb semblants procediments es pot elevar la moral d’una unitat militar i es pot influir beneficiosament en la formació de la joventut significa estar imbuït de l’esperit de funcionari. En el millor dels casos, aquesta “història” no produirà cap impressió; el soldat roig la llegirà o l’escoltarà com son pare escoltava La vida dels sants. Això és magnífic, edificant es dirà, però no és real. Els que són més vells i han participat en la guerra civil o simplement són més intel·ligents es diran: els militars també ens enganyen. O, més directament: es burlen de nosaltres. Els més ingenus, els que prenen tot al peu de la lletra, pensaran: és inútil que tracte d’elevar-me a l’alçaria d’aqueixos herois, sóc totalment incapaç. I d’aquesta manera, en compte d’elevar-los la moral, esta “història” els deprimirà.
La veritat històrica no té per a nosaltres un interès únicament històric. Aqueixes monografies ens són necessàries en primer lloc com a mitjà educatiu. Si, com és ara, un jove comandant s’habitua a la mentida convencional a propòsit del passat, arribarà ràpidament a admetre-la en la seua acció pràctica quotidiana. Si, per exemple, comet en el front una equivocació, un descuit, no sabrà si mencionar-lo en el seu informe. Sap que hauria de fer-ho, però, imbuït de l’esperit de funcionari, no voldrà ésser indigne dels herois les gestes dels quals ha llegit en les històries del seu regiment. O, simplement, el seu sentit de responsabilitat s’haurà afeblit. En aqueix cas, acomodarà, és a dir desvirtuarà, els fets, induint a error els seus superiors. És evident que els informes falsos dels inferiors provoquen fatalment ordres i disposicions errònies per part dels superiors. Però el fet més greu és quan el comandant simplement tem relatar la veritat als seus caps. El funcionarisme revist llavors el seu caràcter més repugnant: hom menteix per a complaure els superiors.
L’heroisme suprem, tant en l’art militar com en la revolució, és la sinceritat i el sentit de la responsabilitat. No la sinceritat des del punt de vista d’una moral abstracta que ensenya a l’home que no ha de mentir ni enganyar el seu proïsme, perquè aqueixos principis idealistes són pura hipocresia en una societat de classes on hi ha antagonismes d’interessos, lluites i una guerra permanent. L’art militar en particular implica necessàriament l’astúcia, la dissimulació, la sorpresa, l’engany. Però enganyar conscientment i intencionalment el seu enemic en nom d’una causa per la qual es dóna la vida no és la mateixa cosa que donar informacions falsament optimistes i que entorpeixen el triomf de la causa per falsa vergonya o per desitjos d’agradar, o simplement per a adaptar-se als procediments burocràtics en vigor.
2
Per què tractem ara el problema del funcionarisme? ¿Aqueix problema no es plantejava en els primers anys de la revolució? Ací ens referim sobretot a l’exèrcit, però el mateix lector establirà les analogies corresponents amb els altres sectors del nostre treball, perquè hi ha un cert paral·lelisme en el desenvolupament de la classe obrera, ja es tracte del seu exèrcit, del seu partit o del seu estat.
Els nous quadres del nostre exèrcit han estat constituïts en part per revolucionaris, militants combatius, partisans que havien fet la revolució d’octubre i que ja tenien un determinat passat i un caràcter format. La característica d’aqueixos comandants no és la manca d’iniciativa sinó més bé l’excés d’iniciativa o, més exactament, una comprensió insuficient de la necessitat de la coordinació en l’acció i d’una disciplina fèrria. El primer període de l’organització militar està cobert per la lluita contra totes les formes d’iniciativa desordenada. Es tracta llavors d’establir relacions permanents i racionals entre els diferents sectors de l’exèrcit, d’instituir una disciplina sòlida. Els anys de guerra civil foren en aqueix sentit una ruda escola. Finalment, l’equilibri necessari entre la independència personal i el sentit de disciplina s’imposà en els millors comandants revolucionaris de la primera promoció.
El desenvolupament dels nostres joves quadres de l’exèrcit es realitza de forma correcta encara que siga en període de treva. El futur comandant entra a l’Escola militar molt jove. No té ni passat revolucionari ni experiència de la guerra. És un neòfit. No construeix l’exèrcit roig com ho feia la vella generació; entra en ell com en una organització ja totalment organitzada, amb un règim intern i determinades tradicions. Ací hi ha una analogia amb les relacions entre els joves comunistes i la vella guàrdia del partit.
Per això el mitjà pel qual la tradició combativa de l’exèrcit o la tradició revolucionària del partit es transmeten als joves té tanta importància. Sense una filiació continuada, i per tant sense la tradició, no pot haver-hi progressió contínua. Però la tradició no és un cànon rígid o un manual oficial; hom no pot aprendre’l de memòria, acceptar-lo com un evangeli, creure tot el que diu la vella generació perquè ella ho diu. Al contrari, cal conquistar d’alguna manera la tradició per mitjà d’un treball intern, elaborar-la un mateix de manera crítica i assimilar-la. Si no, tot l’edifici serà construït sobre l’arena. Ja em m’he referit als representants de la “vella guàrdia” (ordinàriament de segon i de tercer ordre) que inculquen la tradició als joves a la manera de Famusov: “Instruïu-vos observant els vells, a nosaltres, per exemple, o a l’oncle difunt...” Però ni en l’oncle ni en els seus nebots hi ha res de bo que aprendre’n.
És indiscutible que els nostres vells quadres, que prestaren a la revolució serveis immortals, gaudisquen de gran autoritat davant dels ulls dels joves militars. I això està molt bé, perquè assegura el vincle indissoluble entre el comandament superior i el comandament inferior i la seua unió amb la massa de soldats. Però amb una condició: que l’autoritat dels vells no anul·le la personalitat dels joves i, amb major raó, no els infonga terror.
És en l’exèrcit on és més fàcil i més temptador adoptar aquest principi: “Calle, no raone”. Però aqueix principi és també més funest allí que en cap altra banda. La tasca fonamental consisteix no en impedir sinó en ajudar el jove comandant a elaborar la seua pròpia opinió, la seua pròpia voluntat, la seua personalitat, en la qual la independència ha d’aliar-se amb el sentit de la disciplina. El comandant i, en general, l’home destinat a complaure els seus superiors és una nul·litat. Amb aqueixes nul·litats, l’aparell administratiu militar, és a dir el conjunt de les oficines militars, pot encara funcionar amb èxit, almenys aparentment. Però allò que necessita un exèrcit, organització combativa de masses, no són funcionaris aduladors sinó homes molt temperats moralment, posseïdors d’un gran sentit de responsabilitat personal que, davant de cada problema important, s’imposaran l’elaboració conscient de la seua opinió personal i la defensaran valerosament per tots els mitjans compatibles amb la disciplina racionalment compresa (és a dir, no burocràticament) i amb la unitat d’acció.
La història de l’exèrcit roig, així com la de les seues diferents unitats, és un dels millors instruments de comprensió recíproca i d’unió entre la vella i la nova generació de quadres militars. És per això que la grolleria burocràtica i la submissió de principi no poden ésser-hi admeses. Cal desenvolupar la crítica, la verificació dels fets, la independència de criteri, una comprensió personal del present i del futur, la independència de caràcter, el sentit de responsabilitat, la lucidesa tant envers u mateix com envers allò que es fa. El funcionarisme és enemic mortal de totes aquestes coses. Allunyem-lo, doncs, de totes bandes on aparega.
Pravda, 4 de desembre de 1923