ENTRE L’IMPERIALISME I LA REVOLUCIÓ
1922
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: http://grupgerminal.org/?q=node/321
CAPÍTOL 5: GEÒRGIA I WRANGEL
Durant els últims mesos de l’any 1919, la situació militar de la Federació soviètica canvià radicalment: Iudenitx és aixafat, Denikin és llençat cap al Sud, completament desfet. Cap a finals de l’any, les tropes de Denikin, només es componien d’algunes agrupacions completament desmoralitzades. Les relacions entre els blancs i l’Entente es refredaren. La fracció extremista dels intervencionistes anglofrancesos concentra la seua atenció sobre els estats de la perifèria de Rússia. En la campanya projectada contra aquesta última, Polònia era la que havia d’exercir el primer paper. Aquest nou pla permet a la diplomàcia anglofrancesa simular que ignora les pretensions imperialistes dels guàrdies blancs russos i li deixa les mans lliures per al reconeixement de la independència de Geòrgia.
En aquestes circumstàncies, el govern soviètic proposa a Geòrgia una aliança contra Denikin. Aquesta proposició tenia un doble fi: primerament, fer comprendre el govern georgià que si canviava la seua orientació política, podria, al terreny militar, en compte de recórrer a Von Kress i al general Walker, obtenir el suport de les forces de Budioni; en segon lloc, accelerar, amb el concurs de Geòrgia, la liquidació de les restes de les tropes de Denikin i impedir que formés un nou front.
A aqueixa proposició el govern georgià respongué amb un no categòric. Després de tot el que sabem sobre les relacions de Geòrgia amb els alemanys, els turcs, amb Denikin i els anglesos, seria superflu seguir Kautsky en les seues demostracions i escoltar les seues explicacions sobre el perquè Geòrgia ha refusat la nostra proposició: havia d’observar la neutralitat. A més que Jordan mateix, que acabava d’obtenir, al preu d’esforços inaudits, el reconeixement de Geòrgia per l’Entente, ens revela amb prou franquesa els mòbils de la política menxevic.
El 14 de gener, Jordan declarà davant l’Assemblea Constituent:
“Vostès saben que la Rússia soviètica ens ha proposat una aliança militar. Nosaltres l’hem refusada categòricament (!) Certament, vostès tenen coneixement de la nostra contestació. Què significaria semblant aliança? Significaria que hauríem de trencar tots els llaços amb Europa... Aquí, els camins de Geòrgia i de Rússia se separen. El nostre camí mena a Europa i el de Rússia a Àsia. Els nostres enemics, jo ho sé, diran que estem de banda dels imperialistes. Per això no dubte en declarar resoludament: preferisc els imperialistes d’Occident que els fanàtics de l’Orient.”
En boca del cap del govern, aquestes paraules no poden, en tot cas, ésser considerades com a equívoques. Jordan era en un cert punt feliç de l’ocasió que se li presentava no sols de declarar, sinó de cridar davant el món sencer que, en la nova campanya militar que els “imperialistes d’Occident” preparaven contra els “fanàtics de l’Orient”, Geòrgia estaria sense reserva de banda dels Pilsudski, dels Take Ionesco, dels Millerand i consorts. No s’ha de discutir a Jordan el dret de “preferir” l’Europa imperialista que ataca la Rússia soviètica que es defensa. Però, llavors, tampoc se’ns ha de discutir a nosaltres, els “fanàtics de l’Orient”, el dret de trencar-los les dents quan siga necessari als petitburgesos que s’han convertit en lacais de l’Entente. Perquè nosaltres també podem “declarar resoludament” que preferim un enemic a qui nosaltres hem trencat les dents a un enemic capaç encara de mossegar i de fer-nos dany.
Una part (la menys desorganitzada) de les restes de l’exèrcit de Denikin s’ha refugiat a Crimea. Però què significa Crimea? Crimea no és una plaça d’armes, Crimea és una ratera. En 1919, nosaltres mateixos abandonem aqueixa botella que Denikin havia amenaçat des d’Ucraïna d’enfonsar un tap al seu coll estret. No obstant això, Wrangel s’atrinxerà en Crimea on reorganitzava un nou exèrcit i hi formà un nou govern. Si ho assolí fou únicament perquè la flota anglofrancesa amplià la plaça d’armes de Crimea. El mar Negre estava per complet a disposició de Wrangel. Però, per si soles, les naus de guerra de l’Entente eren suficients per a assegurar l’èxit de Wrangel. Li subministraven equips militars, armes i en part queviures. Però allò que necessitava Wrangel eren homes. D’on els rebia? En gran part, en quantitat decisiva, de Geòrgia. Fins i tot si la Geòrgia menxevic no tingués en el seu actiu un altre pecat que aquest, bastaria per a decidir la seua sort. No es pot al·legar la pressió de l’Entente, perquè Geòrgia, lluny de resistir la pressió, s’oferia ella mateixa anticipadament. Però, políticament, la qüestió és més simple, més clara: si la “independència” de Geòrgia significava per a aqueix país l’obligació, a la primera demanda dels turcs, dels alemanys, dels anglesos, dels francesos d’incendiar la casa de la Rússia soviètica, no som nosaltres, en tot cas, els resignats a una tal independència.
En Crimea no entraren amb Wrangel més de quinze a vint mil soldats. La mobilització de la població local no donà resultats apreciables: els homes mobilitzats no volien combatre, molts d’ells fugien a les muntanyes, on formaven destacaments “verds”. En no haver-hi en Crimea més que una plaça d’armes i recursos limitats, Wrangel tenia necessitat de material humà de primera classe: oficials blancs, voluntaris, rics cosacs, enemics irreductibles del poder soviètic, que havien passat ja per l’escola de la guerra civil davall el comandament de Koltxak, de Denikin o de Iudenitx. I aquests elements d’elit, les naus de l’Entente els portaven de totes bandes. Però és sobretot de Geòrgia d’on arribaven, en gran nombre. Sota els colps ininterromputs de la nostra cavalleria, l’ala dreta de l’exèrcit de Denikin, en derrota, retrocedí fins al Caucas, On fou a cercar el seu restabliment al territori de la República menxevic. L’assumpte, ben entès, no es realitzava sense el compliment d’algunes formalitats d’allò que hom ha convingut en anomenar dret internacional. En qualitat de país “neutral”, Geòrgia acollia les tropes blanques que s’havien refugiat al seu territori i, naturalment, les tancava en “camps de concentració”. Però en qualitat de país a què els imperialistes d’Occident volien més que els fanàtics de l’Orient, Geòrgia organitzà els camps de manera que permetés als blancs arribar a Crimea sense perdre temps.
Per un acord previ amb els agents de l’Entente (tenim documents que ho proven), el Govern menxevic posà cura en separar d’entre els seus companys els soldats de Denikin que gaudien de bona salut i eren capaços d’empunyar les armes, i els concentrava intencionadament en Poti, a la vora del mar. Allí foren recollits pels vaixells de l’Entente. Però per a cobrir les aparences de neutralitat, Jordan, nou Ponç Pilat, féu lliurar als seus agents pels capitans dels vaixells anglesos i francesos rebuts on constava que els refugiats serien menats a Constantinoble. Si malgrat, en el curs de la ruta foren conduïts a Sabastopol, la culpa és exclusivament de la perfídia dels capitans. D’aquesta manera, fins a 10.000 homes seleccionats de l’exèrcit de Denikin foren transportats de Poti a Crimea. Entre els documents trobats en Geòrgia, tenim en el nostre poder una acta instructiva de la comissió governamental per als refugiats de guerra. El comandant del camp de concentració, el general Ardkhavadse, havia enviat l’informe següent: “En aquest moment, a continuació de la partida de Poti de l’Exèrcit Voluntari, el camp està buit”, i baix de l’informe hom escrigué aquesta simple fórmula: “Prendre bona nota de la comunicació”.
En anàlogues condicions, alguns mesos més tard, 6.000 cosacs, després d’un descens frustrat, foren transportats de Gagri a Crimea. El comandant de la milícia de la regió de Gagri, el menxevic Osidse, funcionari cabaler local que no estava iniciat en els secrets del govern de Tiflis, comunicava un poc estrany al seu govern “Arrestant els bolxevics, hem deixat, en Gagri, el camp lliure als agents de Wrangel.”. Aquestes dues expedicions de tropes, que foren les més importants durant tota la campanya, es realitzaren al juny i a l’octubre. Però ja, des de principi d’any, l’alliberament dels soldats de Denikin internats i el seu enviament a Crimea per Batum s’efectuava regularment. Açò és el que confirmen els documents de Tiflis datats al Gener de 1920. Els reclutadors de Wrangel treballaven a plena llum. Els oficials blancs a la cerca d’ésser reclutats afluïen a Geòrgia. Hi trobaven una agència blanca perfectament organitzada que els subministrava els mitjans de traslladar-se a Crimea. Totes les vegades que això era necessari, el govern georgià els ajudava amb subvencions pecuniàries.
El socialrevolucionari Txaikin, president del Comitè d’Alliberament del mar Negre (organització que dirigia la insurrecció dels camperols del lloc contra Denikin), en un document oficial dirigit al govern georgià caracteritzava així la política de Geòrgia: “Inútil demostrar que fets com la partida del general Erdeli, anant-se lliurement de Geòrgia; l’arribada dels generals de Denikin, que arriben de Crimea per a cercar homes que s’enrolen en el seu exèrcit i als que hom no interna; la campanya de propaganda que el general Nevadovski realitza en Poti, per al reclutament de soldats; etc., constitueixen per part de Geòrgia una violació innegable de la neutralitat a favor de l’Exèrcit Voluntari, i un acte d’hostilitat envers les forces que estan en estat de guerra contra l’Exèrcit Voluntari.” Aquest document ha estat escrit el 23 d’abril de 1920, és a dir, abans de la sortida en massa dels partidaris de Wrangel dirigits de Poti a Sabastopol. El 6 de setembre, el general Georgià Mdivani declarava, en un informe al comandant de la missió francesa, que les autoritats georgianes no sols no posaven obstacles a la sortida dels partidaris de Denikin, sinó que els prestava “El més ampli concurs, arribant a lliurar als refugiats un subsidi que va d’un a quinze mil rubles”. Es trobaven, en total, en Geòrgia, de vint-i-cinc a trenta mil cosacs i fins a quatre mil voluntaris de l’exèrcit de Denikin. La major part d’ells foren transportats a Crimea.
Geòrgia no es conformava només de donar homes a Wrangel. Li subministrava, a més a més, el material que li era indispensable per a fer la guerra. Després de finals de l’any 1919 fins al definitiu aixafament de Wrangel, Geòrgia expedia a aquest últim, en considerable quantitat, carbó, gasolina, benzina per a motors d’aviació, petroli i lubricants. La conclusió d’un tractat amb la Rússia soviètica, al maig de 1921, no interrompé aquest treball. Continuà tot i que d’una manera més velada, per mitjà de “particulars”. El 8 de juliol, Batum, que de fet es trobava a mans d’Anglaterra, passà a mans de la Geòrgia menxevic. Però el port de Batum no continuava treballant menys per a Wrangel. La nostra missió militar, els que tenim en aquest moment els informes davant els nostres ulls ho podem testificar, informen amb la més gran exactitud sobre totes les trafiques del govern georgià. Els documents trobats després en Batum, Tiflis i Crimea confirmen enterament aquests informes, donen els noms dels vaixells, la càrrega que portaven, els noms dels homes de palla (entre els que figuren, per exemple, el cadet Paramonov). Els extractes més importants dels documents trobats estan ja publicats; els altres, ho seran pròximament.
Hom podrà objectar que Geòrgia no ha enviat en ajuda de Wrangel el seu propi exèrcit. Però Geòrgia no podia fer-ho: composada exclusivament de membres del partit, la Guàrdia Popular era poc considerable i a penes bastava per a assegurar l’ordre en l’interior. L’exèrcit nacional únicament representà, fins al final, una força fictícia: les seues unitats, mig desorganitzades, no eren políticament gens segures i no posseïen les necessàries qualitats combatives. Per això el govern menxevic no pogué fer per Wrangel allò que era incapaç de fer per la seua pròpia defensa, és a dir, posar en peu unes forces armades. No obstant això, féu tot allò que d’ell depenia. No exagerem si diem que ha estat la Geòrgia menxevic la que ha creat l’exèrcit de Wrangel. Els 30.000 oficials, sotsoficials i cosacs que foren transportats de Geòrgia a Crimea havien cremat darrere d’ells totes les seues naus i vengueren cara la seua vida en els combats. Sense ells, Wrangel s’hauria vist obligat, des de meitat de l’estiu, a evacuar Crimea. Amb ells, lluità aferrissadament fins a les acaballes de l’any i ens assestà alguns colps forts. La liquidació del front de Wrangel exigí grans sacrificis. Sobre el llarg sector que acabava en l’estret istme de Perekop, milers de joves obrers i camperols caigueren en lluita contra la reacció. Sense Geòrgia, Wrangel no hauria tingut exèrcit. Sense Wrangel, Polònia potser que no s’hagués atrevit a atacar-nos. I si Polònia no ens hagués atacat, no ens haguérem vist obligats a dividir les nostres forces, i la pau de Riga hauria estat totalment una altra: en tot cas, no hauria donat milions de camperols ucraïnesos i russos blancs als senyors polonesos. Per als menxevics georgians, Crimea fou l’anella que els lligà als imperialistes d’Occident contra els “fanàtics de l’Orient”. Aqueix anella ens costà milions de vides humanes. Fou amb aqueixes vides amb què el govern de Jordan comprà el reconeixement jurídic de la independència de la seua república. A judici nostre, comprà ben car aqueix fem.
En el sud-oest, la Federació Soviètica, durant l’any 1920, colpejà amb el puny dret en l’oest, el seu enemic principal, la Polònia burgesa; amb el puny esquerre, en el sud, Wrangel. Coneixent tots els fets que acabem d’exposar, ¿potser la Federació Soviètica no estava en el seu dret de colpejar amb el taló i d’aixafar el cap als menxevics? Potser no era un acte de defensa revolucionària legítim? ¿El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos equival al dret de perjudicar impunement els seus veïns? Si, durant l’any 1920, la Rússia soviètica no ha colpejat la Geòrgia menxevic, no ha estat perquè dubtés del seu dret a trencar les dents a aquest enemic venjatiu, implacable, pèrfid; ha estat perquè la conjuntura política no s’ho permetia. No volguérem facilitar la tasca a Millerand, Churchill i Pilsudski, que cercaven arrossegar a la guerra contra nosaltres els estats limítrofs de Rússia. Ens esforçàvem per demostrar a aqueixos estats que, sota certes condicions, podrien viure tranquils sense cap temor, a la vora de la República soviètica. Per a amansir les petites repúbliques dirigides per petitburgesos de closca dura, moltes vegades, durant aquests darrers anys, hem fet concessions sense precedents, hem passat per monstruosos compromisos. Prenguem un exemple recent: ¿l’aventura de la burgesia finlandesa en Carèlia no ens donava ple dret a envair Finlàndia? Si no ho hem fet no ha estat per raons jurídiques formals (perquè nosaltres teníem i encara tenim la legalitat de la nostra banda); no ho férem perquè l’essència mateixa de la nostra política consisteix en no recórrer a la força armada fins que hem exhaurit altres mitjans.