ENTRE L’IMPERIALISME I LA REVOLUCIÓ
1922
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: http://grupgerminal.org/?q=node/321
CAPÍTOL 4: EL PERÍODE DE CIRCUMSPECCIÓ
La derrota militar dels imperis centrals i la revolució alemanya havien introduït profunds canvis en la situació internacional. Els politicastres de Tiflis cercaren una nova orientació. I es decidiren per la més simple: arrossegar-se darrere de l’Entente. Però el futur no deixava d’inspirar-los inquietud. Aliada i vassalla d’Alemanya, Geòrgia havia obtingut, per algun temps, serioses garanties d’immunitat, perquè, per la pau de Brest-Litovsk, Alemanya tenia encadenada la Rússia soviètica, l’enfonsament de la qual, d’altra banda, semblava inevitable. La submissió, sense reserves, envers Anglaterra no resolia, en efecte, la qüestió. La Rússia soviètica estava en guerra amb Anglaterra i, qualsevol que fóra la sortida d’aquesta guerra, Geòrgia podia, perfectament, en qualsevol vaivé de la lluita, trobar-se agafada entre dos adversaris i veure’s obligada a donar un volantí. La victòria de l’Entente era, alhora, la victòria de Denikin i, per tant, significava la liquidació de la dominació menxevic. En 1919, els progressos de Denikin eren considerables. La victòria del poder soviètic estava igualment eriçada de perills, perquè en 1919, les tropes soviètiques eren rebutjades del Caucas. En les seues relacions amb la contrarevolució, els politicastres de Tiflis eren més prudents, adoptaren una política d’expectativa i de lliscar per la tangent, però no foren per això ni més perspicaços ni més honests.
El desenvolupament del moviment obrer a Europa tampoc deixava de causar inquietud als menxevics. L’any 1919 fou d’un poderós auge revolucionari. Els trons dels Hohenzollern i dels Habsburg es desplomaren. Incomparablement més formidable fou que el tron de la burgesia no trontollava menys sobre les seues bases. Els partits de la II Internacional s’esquerdaven. Els que no cessaren mai de denunciar els comunistes i d’alliçonar-los, els menxevics russos, es posaren a parlar de la revolució socialista, renunciaren temporalment, amb un pretext decent, a la consigna de l’Assemblea Constituent i condemnaren els seus èmuls georgians pel seu lligam polític amb l’imperialisme angloamericà. Eren símptomes alarmants que reclamaven redoblar la prudència.
Durant l’any 1919 (exceptuats els primers mesos), els menxevics georgians no s’afanyaven a anar en ajuda de Denikin (que d’altra banda, en aqueixa època tenia menys necessitat d’ells que abans) i no feien ostentació de la seua ajuda als blancs. Al contrari, li donaven intencionadament el caràcter d’ajuda forçada, com si la concediren sota l’amenaça del fuet dels oficials anglesos. Però la seua col·laboració amb l’Entente no és un compromís amb l’enemic imposat per la força de les coses: la col·laboració serva un caràcter de lligam, de dependència ideològica i de política comuna. Ells traduïen al llenguatge del menxevisme georgià la vaga fraseologia socialista de les “democràcies occidentals” i les insípides trivialitats wilsonianes; ells s’inclinen davant la idea de la Societat de les Nacions. Més circumspectes en la pràctica, no són per això més honestos.
Mrs. Snowden ha de sentir curiositat per saber què és allò que nosaltres comprenem per “honestedat”. Nosaltres, que no reconeixem ni a Déu ni els seus manaments. No sense ironia, fins al punt que la ironia és compatible amb la pietat, M. Henderson ens plantejarà, possiblement, aquesta mateixa qüestió.
Ho confessem humilment: nosaltres no admetem la moral absoluta del clericalisme de les esglésies, de les universitats, del Vaticà, de la Creu o del pelegrí. L’imperatiu categòric de Kant, la idea filosòfica abstracta d’un Crist immaterial desembarassat de tots els atributs que li han conferit l’art i el mite religiós ens és tan estranya com la moral eterna descoberta sobre el Sinaí per aqueix parangó d’astúcia i de crueltat que fou el vell Moisès. La moral és funció de la societat mateixa; és l’expressió abstracta dels interessos de les classes de la societat, sobretot de les classes dominants. La moral oficial és la corda amb què subjecten als oprimits. En el curs de la lluita, la classe obrera elabora la seua moral revolucionària, el primer pas de la qual és l’enderrocament de Déu i de les normes absolutes. Per honestedat, entenem la concordança entre la paraula i l’acció davant la classe obrera, tenint en compte l’objectiu suprem del moviment i de la lluita: l’emancipació de la humanitat per la revolució social. Nosaltres no diem, per exemple, que no cal emprar l’astúcia, que no s’ha d’enganyar, que s’ha d’estimar els nostres enemics, etc. Una moral tan elevada no és, evidentment, accessible més que als homes d’Estat profundament creients, com ara Curzon, Lord Northcliffe o M. Henderson. Nosaltres odiem els nostres enemics o els menyspreem, segons allò que meresquen; nosaltres els colpegem o els enganyem, segons les circumstàncies, i, si arribem a un acord amb ells, no s’hi pot traure la conclusió, que en un arravatament d’amor magnànim estem disposats a perdonar-los tot. Però nosaltres estimem que no s’ha de mentir a les masses i enganyar-les sobre els fins i els mètodes de la lluita. La revolució social està basada tota ella en el desenvolupament de la consciència del proletariat mateix, en la seua fe en les seues pròpies forces i en el partit que el dirigeix. Al capdavant de les masses i amb les masses el nostre partit ha comès faltes. Aquestes faltes les hem reconegut obertament davant de les masses i, amb elles, les hem assestat el colp necessari. allò que els hipòcrites de la legalitat anomenen la nostra demagògia sols és la pura veritat proclamada obertament, brutalment i molt inquietant per a ells. Heus aquí, Mrs. Snowden, què entenem nosaltres per honestedat.
Tota la política dels menxevics georgians eren estratagemes, mesquines mentides, berganteries destinades no a enganyar l’enemic sinó a adormir la vigilància de les masses. Entre els camperols i fins i tot entre els obrers menxevics dominen les tendències bolxevics. Lluiten contra aqueixa tendència per mitjà de la força. Al mateix temps enganyen les masses presentant els seus enemics com si fossen amics. Es feia passar Von Kress per amic del poble georgià. El General Walker era presentat com el mur de la democràcia. Els acords amb els guàrdies blancs russos s’efectuaven tant obertament per a complaure l’Entente com secretament per a no provocar la indignació de les masses.
L’any 1919 fou per als menxevics georgians un any de circumspecció i de relativa dissimulació. Però la seua política no guanyà res d’honestedat.