ENTRE L’IMPERIALISME I LA REVOLUCIÓ
1922
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: http://grupgerminal.org/?q=node/321
CAPÍTOL 3: EL RÈGIM INTERIOR
Així, en política exterior, estricta neutralitat, i en política interior, naturalment, la més àmplia llibertat. Com podia ésser d’una altra manera? “Les relacions entre els obrers i els camperols de Geòrgia [conta Kautsky] són fins al present les millors del món” (p. 54). Del Rhin a l’Oceà Pacífic, les insurreccions ensanguinen el món i “Geòrgia és l’únic país que, amb l’Àustria alemanya, no ha estat teatre de la violència.” I els comunistes? “Legalment reconeguts i gaudint d’una completa llibertat d’acció”, no han pogut, no obstant això, adquirir cap influència (p. 65). Els socialdemòcrates han obtingut en totes les eleccions una indiscutible majoria de vots. Heus aquí, en efecte, l’únic país en el seu gènere, de l’Oceà Pacífic al Rhin! No obstant això, a l’altra banda del Rhin, fàcilment s’hauria trobat un país semblant a no ésser el principat de Mònaco, tal com ho presenten els fossilitzats pensionistes de l’Acadèmia francesa.
Davant una tal crosta política, hom s’atura de sobte, paralitzat, com davant d’un d’aqueixos impertinents gravats policromats on cada color mirat separadament és fals i el conjunt del qual és d’una falsedat que fereix els ulls encara més. Tot allò que coneixem dels orígens de la Geòrgia autònoma i de la seua política exterior desmenteix ja, a priori, el quadre de pacificació general que Kautsky ens pinta per haver-lo observat des de la portella del seu vagó, entre Batum i Tiflis. El lligam entre la política exterior i la política interior devia manifestar-se a Geòrgia amb tanta més força, ja que aqueix país havia nascut per un camí pla en dues etapes, de tal manera que les qüestions que en vigílies eren per a ell qüestions interiors, l’endemà s’havien convertit en qüestions exteriors. D’altra banda, els menxevics, amb el pretext de resoldre els seus problemes exteriors, havien cridat les tropes estrangeres, en primer lloc, les tropes alemanyes, de seguida les angleses i, de nou, es pot dir a priori que el general Von Kress i el general Walker no han exercit un paper poc important en la vida interior del país.
Com, segons Kautsky, la trivialitat del qual esdevé algunes vegades paradoxal, els generals dels Hohenzollern complien en Geòrgia les altes funcions d’“organitzadors de les forces productives” (p. 57), sense atemptar al delicat mecanisme de la democràcia, ens sembla oportú portar aquí a col·lació l’apòstrofe amenaçador de Von Kress relatiu a la detenció d’un grup de nobles reaccionaris que intentaven organitzar bandes de progromistes: “El govern no té dret [alliçonava Von Kress al Ministre Ramitxvili] a considerar la política d’un partit o d’un grup de ciutadans sospitosos pel sol fet d’estar dirigida contra el règim actual. Mentre que aqueixa política no estiga dirigida contra l’existència mateixa de l’estat, no s’ha de dir que s’estiga en presència d’un crim d’alta traïció.” En respondre a aqueixes clàssiques lliçons, Ramitxvili, entre d’altres, declarava respectuosament: “Jo he proposat als militants d’aquesta unió [senyors grans terratinents] presentar-me un projecte de millorament de la situació dels esmentats nobles, cosa que estan a punt de fer.” ¿Qui exerceix aquí el paper principal: l’organitzador de les forces productives, Von Kress, o el demòcrata Ramitxvili? Seria difícil precisar-ho. Hem dit ja que els oficials anglesos s’immiscien en la vida interior de Geòrgia amb una insolència encara major que els oficials alemanys. Abstracció feta de la brutalitat i de la franquesa pròpia dels militars, Es veu que la ingerència tant dels alemanys com dels anglesos segueix la mateixa línia conservadora política i social que segueixen els menxevics des que començà la revolució.
El principal ensenyament tret per Tseretelli de l’experiència de la revolució russa era que: “la timidesa i la manca de fermesa de què havia donat prova la democràcia en la seua lluita contra l’anarquia” havien perdut la democràcia, la revolució i el país; i en qualitat de principal inspirador de la política del govern exigia que el Seim transcaucasià “imposés al govern el deure de lluitar amb les mesures més rigoroses contra tota manifestació anàrquica...” (18 de març de 1918). Ja abans, el 15 de febrer, Jordan declarava, en una sessió del Seim: “Al nostre país, l’anarquia fa progressos tots els dies... Entre la classe obrera, l’estat d’ànim és favorable als bolxevics; fins i tot els obrers menxevics estan contaminats.”
Els primers regiments nacionals georgians estaven imbuïts del mateix estat d’ànim. Els soldats desmobilitzats portaven el virus revolucionari a les ciutats. “El que passa actualment en les nostres ciutats [digué Jordan] no és cas nou. Ha passat el mateix en totes (!) les revolucions, per tot arreu (!): les masses són hostils a la democràcia. Ja és hora que posem fi al regnat de les il·lusions del Partit Socialdemòcrata sobre els camperols. Ja és hora de tornar a Marx i muntar fermament la guàrdia per a defensar la revolució, també de la reacció camperola.”
Aquesta referència a Marx és prova d’una neciesa doblegada de xarlatanisme. Durant el període menxevic de què parlem, els camperols transcaucasians s’insurgien no contra la revolució democràtica, sinó contra la seua lentitud, contra la seua indecisió i contra la seua pusil·lanimitat, sobretot en la qüestió agrària. Només després de la victòria efectiva de la revolució agrariodemocràtica es desbrossa terreny per a les accions contrarevolucionàries dels camperols revoltats contra les exigències materials de la ciutat, contra les tendències socialistes de la política econòmica i, finalment, contra la dictadura del partit de la classe obrera. Si en el primer període de la revolució la força motriu de les insurreccions agràries està formada per les capes inferiors de la població rural, pels elements més oprimits i més pobres, en el segon període, per contra, el paper rector en les sublevacions camperoles passa a la capa superior de la població rural, als elements més rics, als grans influents. Però és superflu demostrar que els menxevics georgians comprenen tan poc l’ABC revolucionari del marxisme com els seus confrares no georgians. És suficient d’anotar la profunda convicció amb què les masses camperoles, que formen la immensa majoria de la població, actuaven com a bolxevics contra la “democràcia” dels menxevics. Fidel al programa fixat pel Seim, el govern georgià, recolzat en la democràcia petit burgesa de la ciutat i les capes superiors de la classe obrera, llavors força poc nombrosa, entaulava una lluita sense quarter contra les masses influenciades pel bolxevisme.
Tota la història de la Geòrgia menxevic no és més que una llarga successió d’insurreccions camperoles. Aquestes esclataven, literalment, en tots els racons d’aquest petit país i revestien amb molta freqüència un caràcter d’extrem aferrissament. En certs districtes, el poder soviètic és mantenia durant mesos. Es liquidaven les insurreccions per mitjà de brutals expedicions que acabaven amb execucions sumaríssimes ordenades per tribunals militars composts per oficials i gentilhomenets. Per tal de fer-se una idea de la manera com el govern georgià es comportava amb els camperols revolucionaris, el millor és prendre l’informe dels menxevics abkhasians sobre l’acció del destacament Mazniev en Abkhasia:
“Per la seua crueltat, per la seua barbàrie [diu l’informe presentat al govern georgià] aquest destacament ha sobrepassat les atrocitats del general tsarista Alikhanov, de trista memòria. Els cosacs del dit destacament irrompien en les plàcides aldees abkhasianes, s’apoderaven de tot allò que tenia algun valor i violaven les dones. Un altre grup d’aqueix destacament s’ocupava, davall la vigilància directa de M. Tukhareli, a destruir i llençar bombes sobre les cases pertanyents a persones objecte d’una denúncia. Anàlegs actes de violència han estat realitzats al districte de Gudaut. El cap del destacament georgià, el tinent Kupunia, exinspector de policia de Poti, féu tombar-se al sòl, sota el foc de metralladora, els membres de l’Assemblea de la Ciutat d’Asti; després, mentre trepitjava les esquenes de les seues víctimes, els colpejà a espasada neta amb el seu sabre. A continuació, ordenà aqueixos malaurats agrupar-se i posà el seu cavall al galop i es llençà sobre ells distribuint a dreta i esquerra fuetades. Els membres de l’exConsell del Poble abhkasià, Tsukuita i Abukhav, que foren a protestar de tal atrocitat, foren detinguts i tancats en un cobert... El suplent del comissari del districte de Gudaut, tinent Grigoriadi, feia apallissar els membres de les assemblees rurals i anomenà al seu gust els comissaris rurals, que elegia entre els vells funcionaris tsaristes més detestats pel poble.”
¿Potser no és evident que les relacions entre els menxevics i els camperols, com digué Kautsky, han estat sempre “les millors del món”? Una de les conseqüències de la repressió abkhasiana fou la sortida de quasi tots els menxevics abkhasians del si de la fracció socialdemòcrata (Tarnova, Bazba, Txukhar, Kobakhia, Tsvitxba, Bartssitse i Dsukuia).
En Osetia insurgida, Dsugheli no es comportà millor. Com ens hem assignat la tasca, per raons pedagògiques, de caracteritzar la política dels menxevics georgians en la mesura que siga possible per mitjà de les seues pròpies declaracions i documents, és necessari aquí, tanmateix la nostra repugnància a fer-ho, fer algunes citacions d’un llibre de Valiko Dsugheli, l’excap de la guàrdia popular, el menxevic “cavalleresc” del que ja hem parlat. Aquestes citacions seran com un traç d’accions de Dsugheli, confessades per ell mateix, de la repressió de la insurrecció dels camperols d’Osetia.
“L’enemic fugia a la desbandada, en desordre, quasi sense resistència. Fou necessari castigar cruelment aquells traïdors.”
El mateix dia escrivia en el seu diari (el llibre estava escrit en forma de diari), el relat següent:
“És de nit. Per tot arreu es veuen fogueres. Són les cases dels insurrectes que cremen. Però ja estic habituat a aqueixa classe d’espectacles i quasi no em commouen.”
Al següent dia hi llegim:
“En totes bandes, al voltant nostre, cremen les aldees osetianes... Per a servir els interessos de la classe obrera en lluita, els interessos del socialisme que s’apropa, serem cruels. Sí, ho serem. Per això amb tota serenitat, amb la consciència tranquil·la, mire les ruïnes i, per damunt d’elles, les columnes de fum... Estic completament tranquil... sí, estic tranquil.”
L’endemà, al matí, Dsugheli hi escrigué:
“Flames... cases cremant... pel ferro i el foc…”
El mateix dia, algunes hores més tard, encara escrigué:
“El foc flameja, flameja...”
El mateix dia a la vesprada, continua:
“Ara, per totes les bandes hi ha flames..., flamegen..., flamegen... flames sinistres... Una terrible, cruel i màgica bellesa... I, dirigint una mirada a l’entorn d’aquestes flames esplendoroses a la nit, un vell camarada em digué tristament: “Comprenc ara Neró i al gran incendi de Roma.””
“I els focs flamegen, flamegen per tot arreu...”
Aquest repugnant xerrar consolida, en tot cas, la nostra opinió sobre les relacions entre els menxevics i els camperols georgians; relacions que no han deixat d’ésser “les millors del món”.
Després de l’evacuació d’Adkhar (districte de Batum) pels anglesos, en 1922, el govern georgià es veié obligat, per a prendre possessió de la regió, a recórrer a l’artilleria. En una paraula, l’histrionisme neronià de Dsugheli es pot trobar per tot el territori georgià. Prenent exemple de Jordan, el ministre de l’Interior, Ramitxvili (que s’ocupava, com hem vist, de millorar la situació dels nobles), també féu ús de Marx per a justificar el terror blanc exercit contra els camperols insurrectes.
No obstant això, és cert que tot i el terror blanc disfressat amb flors retòriques, la dictadura menxevic ha estat escombrada com un bri de palla. Si els menxevics es mantingueren en el poder en aqueixa època, li ho deuen, no a l’alemany Marx, sinó a l’alemany Von Kress.
Però allò que és una neciesa supina, són les afirmacions de Kautsky sobre la “absoluta llibertat d’acció del Partit Comunista georgià”. Es podria haver acontentat de dir: una certa llibertat. Però ja coneixem la forma de Kautsky: si ell parla de neutralitat, aquesta no pot ésser més que la neutralitat “estricta”; la llibertat, per a ell, és “absoluta” i les relacions no són simplement bones relacions, sinó “les millors del món”.
Allò sorprèn per sobre tot, és que ni Kautsky, ni Vandervelde, ni Mrs. Snowden, ni els diplomàtics estrangers, ni els periodistes de la premsa burgesa, ni el Times, fidel guardià de la llibertat, ni l’honrat Temps, ni, en una paraula, cap d’aquells que donaren la seua benedicció a la Geòrgia democràtica, no s’han adonat de la presència en aqueixa Geòrgia... de la Policia Especial. No obstant això, estava i no els disgustava: era la Txeca menxevic. La Policia Especial arrestava tothom que s’oposava als menxevics, els detenia, els afusellava. Aquesta policia no es diferenciava en res, en els seus mètodes terroristes, de la Txeca de la Rússia soviètica, en res, excepte en els seus fins. La Txeca protegia la dictadura socialista contra els agents del capital, mentre que la Policia Especial protegia un règim burgès contra l’“anarquia” bolxevic. Però precisament per això els honorables ciutadans que maleïen la Txeca no s’adonaven de l’existència de la Policia Especial georgiana!
En canvi, els bolxevics georgians no podien per menys que sentir-la, perquè existia, sobretot per ells i per a ells. ¿Cal citar ací el martirologi del comunisme georgià? Detencions, deportacions, extradicions, vagues de fam, execucions... Potser cal continuar? És que no basta recordar l’informe respectuosament presentat per Gueguetxkori a Denikin?: “En allò que fa a l’actitud envers els bolxevics, puc declarar que, a Geòrgia, la lluita contra el bolxevisme és IMPLACABLE. Emprem tots els mitjans al nostre abast per a LIQUIDAR el bolxevisme... i d’això hem donat ja nombroses proves força eloqüents.” Aquesta citació mereix ésser escrita en la gorra de dormir de Kautsky, si aquesta no estigués ja plena per totes bandes d’inscripcions poc edificants. Allí on Gueguetxkori diu: els liquidem per tots els mitjans al nostre abast, els ofeguem despietadament, Kautsky explica: llibertat absoluta. No serà ja hora de sotmetre Kautsky mateix a una bona tutela vertaderament democràtica?
Des del 8 de febrer de 1918, tots els periòdics bolxevics foren prohibits a Geòrgia. En aqueixa mateixa època, la premsa menxevic continuava apareixent legalment en la Rússia soviètica. El 10 de febrer es produí un atac armat contra els participants en un míting pacífic que s’estava celebrant al Jardí Alexandrivski, en Tiflis, el dia de la inauguració del Seim transcaucasià. El 15 de febrer, en una sessió del Seim, Jordan protestà contra l’ambient bolxevic que regnava entre les masses populars i, fins i tot, entre els obrers menxevics. En fi, Tseretelli que, amb Kerenski, acusava el nostre partit del crim d’alta traïció, deplorava en el Seim, al març, la “timidesa” i les “vacil·lacions” del govern de Kerenski en la seua lluita contra els bolxevics. Com en Finlàndia, als països bàltics i a Ucraïna, les tropes alemanyes foren cridades a Geòrgia per a lluitar contra els bolxevics. Al representant americà que li havia plantejat una qüestió sobre els bolxevics, Topuridze, el representant diplomàtic de Geòrgia, li respongué: “nosaltres hem arribat fins al final, els hem aixafat. El que ho prova és que de tots els països que componien la vella Rússia... Geòrgia és l’únic d’ells on el bolxevisme no existeix.” Topuridze no és menys categòric en allò que fa al futur: “La nostra república contribuirà amb totes les seues forces i amb tots els mitjans al seu abast a ajudar les potències de l’Entente en la seua lluita contra els bolxevics.” El cap de les tropes britàniques de la Transcaucàsia occidental, general Forestier Walker, explicà a Jordan, el 4 de gener de 1919, oralment i per escrit, que l’enemic de l’Entente en el Caucas era “el bolxevisme, que les grans potències havien decidit extirpar sempre i on aparegués”. A propòsit de les instruccions rebudes de Walker, Jordan declarà dues setmanes després al general anglès Milne: “El General Walker... ha estat el primer a comprendre la situació real del nostre país.” El mateix general Milne resumí de la manera següent el pacte concertat entre ell i Jordan: “Els nostres enemics comuns són els alemanys i els bolxevics.” Tot açò, en el seu conjunt, creava en veritat les condicions més favorables per a la “llibertat d’acció absoluta” per als bolxevics. El 18 de febrer de 1919, Walker donà la següent ordre (No. 99/6) al govern georgià: “Tots els bolxevics que entren a Geòrgia han d’ésser empresonats en Mtskhete (carcer de Tiflis) i ben vigilats.” Ací es tracta dels bolxevics que fugien de Denikin. Però el 26 de febrer, Walker escrivia No. 99/9: “A continuació de la conversa que he mantingut amb la seua excel·lència M. Jordan, el 20 d’aquest mes, he arribat a la conclusió que cal aconseguir a tota costa que en el futur els bolxevics no entren per ferrocarril en Geòrgia.” Els refugiats bolxevics que estaven tancats en Mtskhete, fins a un cert punt, estaven fora de perill algun temps. Walker “arribà a la conclusió” que el millor era tancar-los l’única via de salvació que els quedava: deixar-los que caiguessen en mans dels botxins de Denikin. Si, entre les seues campanyes contra les crueltats del govern soviètic i els seus exercicis religiosos, Arthur Henderson troba un moment lliure, hauria d’entrevistar-se sobre aquest particular amb Forestier Walker. Les seues excel·lències no es limitarien a converses i a canvis de missives. Des del 8 d’abril, quaranta-dos persones, entre les que es troben els comissaris soviètics de la República de Terek, les seues dones i els seus fills, soldats de l’Exèrcit Roig i altres refugiats han estat detinguts per una patrulla georgiana prop de la fortalesa de Darial i després d’insultar-los i sotmetre’ls a actes de violència, per ordre del coronel Tseretelli foren llençats al territori de Denikin. Jordan tracta d’explicar aqueix innocent episodi llençant la responsabilitat exclusivament sobre el coronel Tseretelli; però aquest últim no feia més que complir la convenció secreta conclosa entre Jordan i Walker. És veritat que el document No. 99/9 no preveu ni els colps de culata ni les bastonades al pit i en el cap. ¿Però com actuar, per a llençar gents extenuades, embogides de terror que cerquen salvar-se d’una mort segura? El coronel Tseretelli, com hom pot veure, no ha pogut assimilar millor els preceptes del seu il·lustre homònim, segons el qual “la timidesa i les vacil·lacions de la democràcia” en la seua lluita contra el bolxevisme podrien causar la pèrdua de l’Estat i de la nació.
Així, doncs, la República georgiana estigué des d’un principi basada en la lluita contra el comunisme. Els líders del partit i els membres del govern tenien com a fi en el seu programa “la repressió despietada” dirigida contra els bolxevics. A aquest fi estaven adaptats els òrgans més importants de l’estat: la Policia Especial, la Guàrdia Popular i la Milícia. Els oficials alemanys i, més tard, els oficials anglesos, que eren els vertaders amos de Geòrgia en aquesta època, aprovaven enterament, des d’aquest punt de vista, el programa socialdemòcrata. Els periòdics comunistes estaven prohibits, les assemblees les dissolien a colps de fusell, les aldees ocupades pels bolxevics eren incendiades. La Policia Especial passava per les armes els caps bolxevics, la presó de Mtskhete sobresortia de comunistes, els refugiats bolxevics eren lliurats a Denikin. Només en el transcurs del mes d’octubre de 1919, segons la declaració del ministre de l’Interior, més de trenta comunistes foren afusellats en Geòrgia. A banda de tot això, com ho afirma el beat optimisme de Kautsky, el Partit Comunista gaudeix en Geòrgia d’una “llibertat d’acció absoluta”.
És veritat que, precisament, en el moment en què Kautsky es trobava en Tiflis, els comunistes georgians posseïen les seues edicions legals i gaudien d’una certa llibertat, però d’una llibertat que estava lluny d’ésser “absoluta”... Però urgeix precisar que aqueix règim provisional fou instituït després del desastre de Denikin, davall la pressió de l’ultimàtum soviètic, que fou la premissa per al tractat de pau signat el 3 de maig de 1920 entre la Rússia dels soviets i Geòrgia. Entre el mes de febrer de 1918 i el mes de juny de 1920, el Partit Comunista georgià estigué condemnat a la clandestinitat. Els soviets, doncs, intervingueren en 1920 en els assumptes interiors d’una “democràcia” i que, a més, és una democràcia “neutral”!... Heus aquí, heus aquí! És Impossible negar-ho. El general Von Kress exigia per als nobles georgians la llibertat d’acció contrarevolucionària. El General Walker exigia que els comunistes fossen llençats a la presó de Mtskhete i lliurats de nou a colps de baioneta a Denikin. I nosaltres, després d’haver derrotat Denikin i d’haver-lo perseguit fins a les fronteres de Geòrgia, exigíem per als comunistes la llibertat d’acció, la llibertat d’acció que no arribaria fins a la insurrecció armada. El món està lluny d’ésser perfecte, M. Henderson! El govern menxevic es veié obligat a cedir a la nostra petició, i d’alliberar en una sola vegada (segons les dades oficials), prop de 900 bolxevics. Com hom pot veure, no hi havia molts bolxevics empresonats. Però cal tenir en compte la xifra de la població. Si volem ésser equitatius (puix els nostres cors no són insensibles a l’equitat de Mrs. Snowden!), i hem pres com a base del càlcul Geòrgia, on hi havia 900 detinguts per a dos milions i mig d’habitants, resulta que nosaltres tenim el dret a empresonar en la república soviètica prop de 45.000 menxevics. Perquè, en els períodes més penosos i més aguts de la revolució (en els quals els menxevics s’aprofitaven sempre per a intensificar la seua hostil propaganda), nosaltres no hem arribat mai ni a una desena part d’aqueixa imponent xifra. I com sobre el territori soviètic és molt difícil d’ajuntar 45.000 menxevics, perquè no n’hi ha, els podem garantir que mai assolirem l’enorme repressió instituïda per la democràcia Jordan-Tseretelli i aprovada per les llumeneres de la II Internacional.
Així, en les mes de maig, sota el règim de la guerra civil, obligàrem el govern georgià a “legalitzar” el Partit Comunista. Els que havien estat afusellats, naturalment no ressuscitaren, però aquells que estaven empresonats foren posats en llibertat. Si la democràcia revist, per així dir-ho, formes poc democràtiques, només fou, com veiem, sota el puny de la dictadura proletària. El puny revolucionari, instrument de democratisme, és un excel·lent tema per a la vostra predicació dominical, M. Henderson! És a dir, que a partir de meitat de l’any 1920, la política georgiana es modificà i tendí a una aproximació amb els bolxevics! Res més lluny de la veritat. El govern menxevic creuà, a la primavera de 1920, un període agut d’acovardiment i capitulà. Però quan s’adonà, no sense estupefacció, que el puny que l’amenaçava no queia sobre ell, es digué que havia exagerat el perill i començà a fer marxa enrere en tota la línia.
La repressió contra els comunistes es renovà. En una sèrie de notes d’una monotonia fatigant, el nostre representant diplomàtic no cessà de protestar contra la suspensió dels periòdics, contra les detencions, la confiscació dels béns del partit, etc. Però les protestes no produïen cap efecte: el govern georgià estava desenfrenat: col·laborava amb Wrangel, comptava amb Polònia i açò feia endevinar el desenllaç...
Resumim: ¿en què, exactament, la “democràcia” menxevic es diferenciava de la dictadura bolxevic? En primer lloc, que el règim terrorista menxevic, que era una imitació servil dels mètodes emprats pels bolxevics, tenia com a objectiu protegir els pilars de la propietat privada i l’aliança amb l’imperialisme. La dictadura soviètica era, i ho és encara, una lluita organitzada per a la reconstrucció socialista de la societat en unió amb el proletariat revolucionari. En segon lloc, que la dictadura soviètica dels bolxevics basa la seua justificació en la seua missió històrica i en les condicions de la seua realització actua obertament. El règim menxevic, amb el seu terrorisme i la seua democràcia, és el bastard de la impotència, de la covardia i de la mentida.