ENTRE L’IMPERIALISME I LA REVOLUCIÓ
1922
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: http://grupgerminal.org/?q=node/321
CAPÍTOL 1: LLEGENDA I REALITAT
¿Com és possible que els menxevics derrocats del poder representen el destí de Geòrgia? S’ha format entorn d’aqueix país una llegenda destinada a impressionar els pusil·lànimes, que no en falten.
Pel seu lliure albir, el poble georgià decidí separar-se amigablement de Rússia. Així comença la llegenda. Aquesta decisió, el poble georgià l’expressà en una votació democràtica. Al mateix temps, inscrigué en la seua bandera un programa de la més absoluta neutralitat en les relacions internacionals. Ni en pensament ni en acció, Geòrgia s’immisciria en la guerra civil russa. Ni els imperis centrals, ni l’Entente la desviarien de la via de la neutralitat. La seua divisa era: viu com vullgues i deixa als altres en pau. Quan saberen de l’existència d’aqueixa beneïda terra, alguns vells pelegrins (Vandervelde, Renaudel, Mrs. Snowden) compraren, immediatament, bitllets directes per a Geòrgia. Encorbat sota el pes dels anys i de la sagacitat, el venerable Kautsky no trigà en seguir-los. Semblants als primers apòstols, conversaren en llengües que no coneixien i tingueren visions que, immediatament, relataven en articles i llibres. De tornada de Tiflis a Viena, Kautsky no deixà de cantar el Nunc dimittis...
Però els bons pastors no havien tingut encara temps de portar a les seues ovelles la bona nova, quan es produí una cosa horrible: sense cap motiu, la Rússia soviètica llençà el seu exèrcit sobre la Geòrgia democràtica, que prosperava dins d’una neutralitat pacífica, i aixafà despietadament la República democràtica, objecte de l’amor de les masses populars. En aquest desenfrenat imperialisme del poder soviètic i, en particular, en la seua gelosia pels èxits democràtics dels menxevics georgians és on cal cercar la raó d’aquesta monstruosa perversitat. Aquí, comptat i debatut, acaba la llegenda. A continuació segueixen les profecies apocalíptiques sobre la inevitable caiguda dels bolxevics i la restauració dels menxevics en el seu primera esplendor.
Kautsky ha consagrat el seu opuscle edificant a la demostració de la veritat d’aqueixa llegenda. Sobre aqueixa llegenda estan també basades les resolucions de la II Internacional sobre Geòrgia, els articles del Times, els discursos de Vandervelde, les confessades simpaties de la reina de Bèlgica i els escrits dels Hervé i dels Merrheim. I si encara no ha estat publicada una encíclica papal sobre el particular, cal atribuir-ho únicament al prematur fi de Benet XV. Esperem que el seu successor òmpliga aqueixa llacuna.
Per tant, al igual que moltes d’altres, la llegenda sobre Geòrgia no està desposseïda de poesia: s’aparta, com totes les llegendes, de la realitat. O per a parlar amb més precisió, aquesta llegenda no és més que una mentida des del principi fins a la fi producte no de la imaginació popular, sinó de la premsa capitalista, que ha fabricat totes les seues peces. La mentida és només una mentida: heus aquí la base de la furiosa campanya antisoviètica en què els líders de la II Internacional exerceixen el paper dominant. És precisament açò el que nosaltres tractarem de demostrar.
* * *
L’existència de Geòrgia fou revelada a M. Henderson per Mrs. Snowden, ja que ella mateixa havia vist a Jordan i a Tseretelli treballant quan realitzà el seu viatge d’estudis a Batum i Tiflis. Quant a nosaltres es refereix, hem conegut aqueixos senyors molt abans de la seua dictadura sobre la Geòrgia democràtica i independent, en què ells, d’altra banda, mai havien pensat; els hem conegut com a polítics russos en Petrograd i Moscou. Txekeidze estigué al capdavant del Soviet de Petrograd; després, del Comitè Executiu central dels Soviets durant l’època de Kerenski, quan els socialistes revolucionaris i els menxevics dirigien els soviets. Tseretelli fou ministre del govern de Kerenski, ell fou l’inspirador de la política de conciliació.
Amb Dan i d’altres, Txekeidze servia d’intermediari entre el soviet menxevic i el govern de coalició. Gueguetxkori i Txekenkeli compliren missions de confiança del govern provisional, Txekenkeli fou nomenat comissari general per a la Transcaucàsia.
La posició adoptada pels menxevics era, en substància, la següent: la revolució havia de servar el seu caràcter burgès i, per consegüent, havia d’ésser dirigida per la burgesia; la coalició dels socialistes amb la burgesia havia de tenir per objectiu acostumar les masses populars a la dominació de la burgesia; l’aspiració del proletariat a conquerir el poder era nefast per a la revolució; calia declarar una guerra a mort contra els bolxevics. Com a ideòlegs de la república burgesa, Txekeidze i Tseretelli, al igual que els seus adeptes, defensaven obertament la unitat i la indivisibilitat de la República dins dels límits de l’antic Imperi tsarista. Les pretensions de Finlàndia a l’ampliació de la seua autonomia, les reivindicacions anàlogues de la democràcia nacional ucraïnesa foren aferrissadament combatudes per Tseretelli i Txekeidze. Al Congrés dels Soviets, Txekenkeli refusà amb aferrissament les tendències separatistes d’algunes regions de la perifèria, tot i que en aqueix temps la mateixa Finlàndia no reclamava l’autonomia completa. Per a reprimir aqueixes tendències autonomistes, Txekeidze i Tseretelli organitzaren una força armada especial. I l’haurien emprat si la història els hagués donat temps.
Però, sobretot, consagraren les seues forces a la lluita contra els bolxevics.
Segurament la història no coneix una altra campanya d’acarnissament, d’odi i difamació anàloga a la que fou desencadenada contra nosaltres durant el període de Kerenski. En tots els seus articles i epígrafs, en prosa i en vers, amb la paraula i amb caricatures, els periòdics de tots els matisos i de totes les tendències vilipendiaren, anatemitzaren i calumniaren els bolxevics. No hi hagué infàmia que no ens fóra atribuïda a tots en general i a cadascun de nosaltres en particular. Quan semblava que la campanya havia assolit el seu punt culminant, un esdeveniment qualsevol, a vegades una menudesa, donava a la campanya noves energies i continuava amb un redoblat furor. La burgesia sentia sobre si un perill mortal. La seua aterrida bogeria s’expressava en una estúpida ràbia. Com sempre, els menxevics reflectien l’estat d’ànim de la burgesia. Quan la campanya era més forta, M. Henderson visità el govern provisional i es consolà en comprovar que sir Buchanan representava amb dignitat i èxit l’ideal de la democràcia britànica prop de la democràcia de Kerenski-Tseretelli.
La policia i el contraespionatge tsaristes, que per temor de fer un pas en fals estaven inactius temporalment, es desfeien volent provar la seua fidelitat als nous amos. Tots els partits de la societat selecta els mostraven allò que havia d’ésser objecte de la seua atenció: els bolxevics. Faules estúpides sobre el nostre contacte amb l’Estat Major dels Hohenzollern; faules en què, en realitat, ningú creia, excepte, pot ésser, els espies de baixa estofa i els comerciants moscovites. Faules elaborades, desorbitades i desenrotllades en tots els tons. Millor que ningú, els líders dels menxevics sabien el que valien aqueixes acusacions, però que Tseretelli i la seua colla, per motius polítics, jutjaven útil sostenir. Tseretelli donava el to, i per totes les bandes els contrarevolucionaris de les bandes negres el recolzaven amb els seus lladrucs. S’acusava formalment el Partit Comunista de trair l’Estat, d’estar al servei del militarisme alemany. La xusma burgesa, dirigida pels oficials patrioters, saquejava les nostres impremtes i quioscs, Kerenski recollia els nostres periòdics, milers de comunistes eren detinguts en Petrograd i en tots els punts del país.
Els menxevics i els seus aliats, els socialrevolucionaris, havien rebut el poder de mans dels obrers i soldats, però ells sentiren de seguida que els mancaria la base. I allò que volien era fer contrapès als soviets d’obrers i soldats ajudant els elements petitburgesos i la burgesia indígena a organitzar-se políticament per mitjà de municipalitats i de zemstvos democràtics. Però com els soviets evolucionaren ràpidament vers l’esquerra, els menxevics no s’acontentaren només d’ajudar la classe burgesa, sinó que passaren a desorganitzar i afeblir els soviets. Les eleccions foren, intencionadament, ajornades. El segon Congrés dels Soviets fou obertament sabotejat. Tseretelli era l’inspirador d’aqueixa política, a què Txekeidze li dóna formes orgàniques. Ja a l’agost i setembre de 1917, es tracta de provar, en l’òrgan central dels soviets, que el temps d’aquests ha passat, i que se “descomponen”. Com més es radicalitzen les masses obreres i camperoles i presenten les seues reivindicacions urgents, més la dependència dels menxevics en relació amb les classes posseïdores augmenta i pren un caràcter brutal, declarat. Les municipalitats i els zemstvos burgesos democràtics no salven la situació. L’onada revolucionària escombra aqueix feble dic. El II Congrés panrus dels soviets que, davall la nostra pressió, els menxevics es decideixen, no obstant això, a convocar, s’apodera del poder amb el suport de la guarnició de Petrograd, quasi sense lluita, sense vessar sang. Aleshores els menxevics, coalitzats amb els socialrevolucionaris i els cadets, entaulen una lluita aferrissada, i, allí on poden, una lluita armada contra els soviets, és a dir, contra els obrers i camperols. I així són assentades les bases dels fronts futurs dels guàrdies blancs. Durant els primers nou mesos de la Revolució, els menxevics passaren, doncs, per tres etapes: durant la primavera de l’any 1917, foren, evidentment, els amos dels soviets; a l’estiu tracten d’ocupar una posició “neutral” entre els soviets i la burgesia; a la tardor, d’acord amb la burgesia, declaren la guerra civil als soviets. Aquesta successió d’etapes caracteritza essencialment el menxevisme i, com veurem després, tota la història de la Geòrgia menxevic.
Fins i tot abans de la Revolució del 7 de novembre, Txekeidze se’n va al Caucas. La prudència havia estat sempre la més destacada de les seues qualitats cíviques. Aviat fou elegit president del Seim de coalició transcaucasiana: així complí en el Caucas, en petita escala, el paper que en gran havia exercit en Petrograd.
Junt amb els socialrevolucionaris i els cadets, els menxevics foren els inspiradors del Comitè contrarevolucionari de Salvació de la Pàtria i de la Revolució. Aquest Comitè entra, immediatament, en contacte amb la cavalleria cosaca de Krasnov, que llavors es dirigia vers Petrograd i fomenta una temptativa d’insurrecció armada entre els alumnes de les escoles militars. Els líders menxevics, als que Kautsky confereix el monopoli de l’organització pacífica de les democràcies, són els iniciadors i els organitzadors reals de la guerra civil en Rússia. El Comitè de Salvació de la Pàtria i de la Revolució que funciona en Petrograd, i en què els menxevics treballen amb les organitzacions dels guàrdies blancs, està lligat directament a tots els complots, insurreccions i atemptats contrarevolucionaris: amb els txecoslovacs en el Volga; amb el Comitè de l’Assemblea Constituent de Sàmara i amb Koltxak; amb el govern de Txaikovski i el general Miller al Nord; amb Denikin i Wrangel al Sud; també amb els estats majors de les repúbliques burgeses de la perifèria de Rússia; amb els clans d’emigrats en l’estranger i els agents secrets de l’Entente que li subministren els fons. Els líders dels menxevics i, entre ells, els líders georgians, forgen totes les seues maquinacions no en nom de la defensa de la independència de Geòrgia, la que encara no està en perill, sinó com a caps d’un dels partits antisoviètics que tenien punts de suport en tot el país. En la Constituent, el cap del bloc antisoviètic no era un altre que el mateix Tseretelli.
Amb tota la contrarevolució, els menxevics retrocedien del centre industrial a la perifèria endarrerida. Naturalment, s’aturaren en la Transcaucàsia com un dels seus últims refugis. Si, en Sàmara, s’atrinxeraren darrere de la consigna Assemblea Constituent, en Tiflis intentaren, en un cert moment, aixecar la bandera de la república independent. Però no evolucionaren sobtadament. La seua evolució del centralisme burgès al separatisme petit burgès, evolució determinada no per les reivindicacions nacionals de les masses georgianes, sinó per la guerra civil que assotava tota Rússia, s’efectuà en diverses etapes.
Tres dies després de la Revolució del 7 de novembre, en Petrograd, Jordan declarà en una sessió del consell municipal de Tiflis: “La insurrecció en Petrograd està vivint els seus últims dies. Des que començà estava condemnada al fracàs”. No es podia raonablement exigir que Jordan fóra en Tiflis més clarivident que els bons burgesos en totes bandes del món. La sola diferència existent és que Tiflis és un dels punts de la revolució russa i que Jordan és un dels principals actors de la lluita que havia de posar fi, per dir-ho així, a la insurrecció bolxevic. No obstant això, els “últims dies”, fa ja temps que passaren i la profecia de Jordan no s’ha confirmat. Des de novembre, fou necessari afanyar-se en crear un Comissariat transcaucasià autònom; no un Estat, sinó una plaça d’armes contrarevolucionària provisional, des de la qual els menxevics georgians esperaven prestar un concurs decisiu a la restauració de l’ordre “democràtic” en tota Rússia. Aquesta esperança tenia alguna base que la sustentava: l’estat econòmic endarrerit del país, l’extrema flaquesa del proletariat industrial, la llunyania del centre de Rússia, la diferència de condicions socials, de costums i de religions de les múltiples nacionalitats que desconfiaven l’una de l’altra i separades per antagonismes de races; per fi, el veïnatge amb el Do i el Kuban, tot això eminentment favorable per a l’oposició a la revolució obrera i que determinà que, per un període llarg, la Ciscaucàsia i el Caucas es convertiren en una Véndee i una Gironda lligades per la comunitat de lluita contra els soviets.
En aqueixa època, les innumerables tropes tsaristes que operaven al front turc es trobaven encara en la Transcaucàsia. La notícia sobre la proposició de pau feta pel govern soviètic i la reforma agrària commogueren no sols la massa de soldats, sinó també la població treballadora de la Transcaucàsia. Fou llavors quan començà l’alarma per a la contrarevolució emboscada en la Transcaucàsia. I organitzaren, immediatament, un bloc de l’“ordre” en què entraren tots els partits excepte, com és natural, el dels bolxevics. Els menxevics, que hi exerciren el paper predominant, contribuïren amb totes les seues forces a la unió dels senyors terratinents i dels petitburgesos georgians. Dels botiguers i dels propietaris dels pous de petroli armenis. Dels beks i dels khans tàrtars. Els oficials reaccionaris russos es posaren enterament a la disposició del bloc antibolxevic.
A finals del mes de desembre es celebrà el Congrés de delegats del Front transcaucasià, convocat sota els auspicis dels mateixos menxevics. La majoria estava a favor de l’esquerra. Llavors, els menxevics, amb la dreta del Congrés, donaren un colp d’estat i crearen sense les esquerres, és a dir, sense la majoria, un soviet de tropes transcaucasianes. D’acord amb aquest Consell, el Comissariat Transcaucasià decideix, al gener de 1918, “reconèixer com desitjable l’enviament de tropes a les localitats on actualment es produeixen desordres...” Com a mètode, la usurpació; com a força armada, els cosacs de Kornilov. Tals són els vertaders punts de partida de la democràcia transcaucasiana.
El colp d’estat menxevic a Transcaucàsia no és una excepció. Quan els bolxevics, en el II Congrés panrus dels soviets (novembre de 1917), formaren la indiscutible majoria, l’anterior Comitè Executiu (compost de menxevics i de socialrevolucionaris) que havia convocat el Congrés es negà a cedir el lloc i transmetre els poders al Comitè Executiu elegit pel Congrés. Afortunadament, nosaltres teníem de banda nostra no sols la majoria formal del Congrés, sinó també tota la guarnició de la capital. Cosa que impedí als menxevics dispersar-nos i ens permeté donar-los una lliçó pràctica de democràcia soviètica...
No obstant això, fins i tot després del colp d’estat dels menxevics, les tropes de Transcaucàsia continuaven essent una amenaça permanent per al seu “ordre”. Sentint-se recolzades pels soldats, l’esperit dels quals era netament revolucionari, les masses obreres i camperoles de Transcaucàsia manifestaren la intenció inequívoca de seguir l’exemple dels seus germans del Nord. Per a salvar la situació, als menxevics els calia desarmar i aixafar les tropes revolucionàries.
El pla de desarmament de l’exèrcit fou elaborat, en secret, pel govern de la Transcaucàsia i pels generals tsaristes. Formaren part del complot el General Prshevalski, el Coronel Txatilov, que més tard fou el company d’armes de Wrangel, futur ministre de l’Interior de Geòrgia, Ramitxvili, etc. Alhora que es prenien mesures per a desarmar les unitats revolucionàries, es decidí no desarmar els regiments cosacs, sosteniment de Kornilov i de Krasnov. La col·laboració de la Gironda menxevic i de la Véndee cosaca revestí ací un caràcter militar. Amb el pretext del desarmament es féu desposseir i a vegades eliminar físicament, per destacaments contrarevolucionaris especials, als soldats que tornaven a les seues llars. En moltes estacions s’entaularen combats violents on prenien part trens blindats i l’artilleria pesant. Milers d’homes periren en aqueixes carnisseries de què els menxevics georgians eren els organitzadors.
Kautsky presenta les tropes transcaucasianes partidàries dels bolxevics com a bandes indisciplinades que saquejaven, assassinaven i devastaven tot per on passaven. D’aquesta manera els presentava tota la xusma contrarevolucionària. Es comprèn aquesta coincidència, perquè Kautsky necessitava que els promotors del desarmament, els menxevics georgians, apareguessen com “cavallers en el sentit més noble de la paraula”. Però nosaltres tenim a la nostra disposició altres proves que emanen dels mateixos menxevics. Aquests últims, quan el desarmament prengué formes sagnants i un caràcter de bandolerisme declarat, s’espantaren de la seua pròpia obra. I el 14 de gener de 1918, un menxevic, tinc en compte Dshugheli, declarà: “Amb el pretext de desarmar els soldats, Literalment se’ls saqueja. Extenuats, sense forces, aquests malaurats que tant han sofert i que no tenien més que un desig: arribar a les seues cases i tombar-se, que els descalçaren, tot ho convertien en subhasta. Bandes de malvats venien l’armament i els equips militars. Era quelcom indignant.” (Slovo, núm. 10)
Alguns dies més tard, Dshugheli, que ell mateix havia participat en el desarmament de la guarnició de Tiflis (més endavant tindrem encara l’ocasió de parlar d’aquest senyor), acusava a Ramitxvili d’haver contractat una de les bandes més saquejadores de la contrarevolució transcaucasiana per a desarmar els soldats. Sobre aquest particular, aquests dos senyors tingueren, públicament, un “canvi d’opinions” que reproduirem aquí.
“N. Ramitxvili. -Dshugheli és un calumniador.
“Dshugheli. -Noe Ramitxvili és un mentider.
“N. Ramitxvili (repetint). -Dshugheli és un calumniador.
“Dshugheli. -Deixe d’emprar expressions injurioses en relació amb mi.
“N. Ramitxvili. -Jo declare que tot el que s’ha dit per Dshugheli és una baixa insinuació i que Dsugheli és un calumniador.
“Dshugheli. -I vostè és un covard i un canalla i jo obraré en conseqüència.” (Slovo, núm. 22)
Com hem vist, el desarmament no era una obra tan cavalleresca com diu Kautsky, ja que dos homes de la mateixa tendència que han participat activament en l’assumpte, s’esforcen de manera tan poc cavalleresca en llançar-se en cara mútuament la responsabilitat.
Però hom no pot menys que compadir-se de Kautsky: heus aquí a què mena l’excés de gelosia i la manca de moderació! Pel seu to d’apologia emfàtica, tot l’opuscle de Kautsky, dit siga de passada, recorda extraordinàriament els escrits d’alguns vells acadèmics francesos sobre la missió civilitzadora del principat de Mònaco o l’acció benefactora de Karageorgevitx. A l’abric de la seua pàtria, els acadèmics fòssils reben condecoracions i pensions del govern i reconeixen la feliç Arcàdia revelada al món per ells. Kautsky, pel que sabem, ha estat nomenat membre d’honor de la guàrdia popular georgiana. Cosa que prova que ell és més desinteressat que els acadèmics francesos. Però si els iguala per la profunditat de les seues generalitzacions històriques, és considerablement inferior en quant es refereix a l’elegància de l’estil laudatori.
La pau de Brest-Litovsk és la conseqüència de la descomposició del vell exèrcit. Aquest exèrcit havia patit cruelment una llarga sèrie de derrotes. El sol fet de la Revolució de març havia assestat un colp terrible a la seua organització interior. Calia renovar-lo completament, canviar la seua base social, donar-li nous objectius i noves relacions internes. Però la manca de cohesió entre la paraula i l’acció, la buida fraseologia revolucionària sense un decidit propòsit de desplaçar Kerenski-Tseretelli, el mataren definitivament. El ministre de la Guerra del govern de Kerenski, el General Verkhovski, no deixava de repetir que l’exèrcit era completament incapaç de continuar la guerra i que calia signar la pau a tota costa. No obstant això, es continuava esperant un miracle, i aquesta esperança i aquestes vacil·lacions que revestien la forma d’un patriotisme frenètic no feien més que demostrar fins a quin punt la situació era desesperada. Heus aquí el que, en fi, determinà la pau de Brest-Litovsk. Els menxevics ens exigien la continuació de la guerra amb Alemanya, esperant que així ens partírem abans el cap, els menxevics sota la bandera antigermànica, s’uniren amb tota la reacció. Intentaren utilitzar en contra nostra les últimes restes d’inèrcia militar del poble. Com sempre, els líders neogeorgians estaven en primera fila.
La conclusió de la pau de Brest-Litovsk serví de pretext per a la proclamació de la independència de la Transcaucàsia (22 d’abril de 1918). Si es jutja per la retòrica patriòtica anterior, podia creure hom que la proclamació tenia com a objecte la continuació de la guerra contra Turquia i Alemanya. I fou al contrari, la separació oficial de la Transcaucàsia de Rússia estava motivada pel desig de crear una base jurídica més ferma per a la intervenció estrangera. Amb el concurs d’aquesta última, els menxevics esperaven, no sense raó, mantenir en Transcaucàsia el règim burgès democràtic i assestar de seguida un colp al nord soviètic.
No sols els partits de la burgesia i dels grans terratinents aliats als menxevics, sinó també els mateixos caps del menxevisme georgià parlaven obertament, en els seus discursos i en els seus escrits, que la lluita contra el bolxevisme rus era la raó principal de la separació de la Transcaucàsia. El 26 d’abril, Tseretelli deia en el Siem transcaucasià: “Quan sorgí el bolxevisme en Rússia, quan ha aixecat la mà per a atemptar contra la vida de l’Estat, hem lluitat contra ell amb totes les forces de què disposem... Hem combatut, a Rússia, els assassins de l’Estat i els assassins de la nació, i AMB LA MATEIXA ABNEGACIÓ COMBATREM AQUÍ ELS ASSASSINS DE LA NACIÓ.” (Prolongats aplaudiments) Amb la mateixa abnegació i... amb el mateix èxit.
¿Potser aquestes paraules facen ombra sobre la naturalesa de la tasca que els menxevics assignaven a la Transcaucàsia independent? Aquesta tasca no consistia en la creació entre el mar Negre i el Caspi d’una república socialdemòcrata ideal, neutra. La tasca consistia en la lluita contra els assassins de l’estat (burgès), contra els bolxevics, per la restauració en la “nació” burgesa de les velles formes estàtiques. Tots els discursos de Tseretelli, dels quals acabem de citar un passatge, no són més que la repetició de llocs comuns patètics que tantes vegades hem escoltat desenrotllar per aqueix orador en Petrograd. Aquesta sessió “històrica” del Seim transcaucasià fou presidida per Txekeidze, que era president fins a un cert punt inamovible, que feia poc havia tancat la boca moltes vegades als bolxevics en Petrograd. Encara que allò que aquests senyors havien fet en Petrograd en gran, ho feien en petit en el Caucas. Amb la mateixa abnegació i el mateix èxit.
Resumint, el no reconeixement de la pau de Brest-Litovsk posà de colp la Transcaucàsia, en tant que “estat”, en una situació sense sortida, perquè donava tota llibertat d’acció als turcs i als seus aliats. A penes transcorregudes algunes setmanes, el Govern transcaucasià i el Seim imploraven a Turquia que es conformés amb el tractat de Brest-Litovsk. Però els turcs no volien saber-ne res de res. Els paixàs i els generals alemanys esdevingueren els amos indiscutibles de la situació en Transcaucàsia. Naturalment, l’objectiu fonamental fou assolit: mitjançant les tropes estrangeres, la revolució estava temporalment aixafada, la caiguda del règim burgès, ajornada.
Quan, sense consultar la població, proclamaren la independència de la Transcaucàsia (22 d’abril de 1918), els menxevics georgians, naturalment, anunciaren a les heterogènies nacionalitats del Caucas l’adveniment d’una nova era de fraternitat sobre la base de la democràcia. Però a penes proclamada la nova república, ja es disgregava. Azerbaijan cercava la seua salvació a Turquia; Armènia més que a ningú temia els turcs; Geòrgia es refugiava sota la protecció d’Alemanya. Cinc setmanes després de la seua solemne proclamació, la república transcaucasiana era liquidada. Igualment que el seu naixement, els seus funerals foren celebrats amb pomposes declaracions democràtiques. Però açò, en els fons, no canviava res: la democràcia petit burgesa havia mostrat la seua completa impotència per a evitar els enfrontaments nacionals i concordar els interessos de les nacions. El 26 de maig de 1918, de nou, sense cap consulta a la població, Geòrgia, fragment del Caucas, és erigida en estat independent. Nous torrents d’eloqüència democràtica. Únicament passaren cinc mesos i, per una parcel·la de territori, esclatà una guerra entre la Geòrgia democràtica i Armènia, no menys democràtica. D’una banda i de l’altra s’escoltaven grans discursos sobre els interessos superiors de la civilització i sobre la perfídia de l’agressor. Kautsky no diu una sola paraula de la guerra “democràtica” armeniogeorgiana. Sota la direcció de Jordan, de Tseretelli i dels seus camarades armenis i tàrtars, la Transcaucàsia es transforma immediatament en una península com els Balcans on les sagnants rivalitats nacionals s’entreteixien amb el més pur xarlatanisme democràtic. A través dels seus aixecaments, i caigudes sagnants, el menxevisme georgià no deixava de continuar la realització de la seua primera idea: la lluita implacable contra l’“anarquia” bolxevic.
La independència de Geòrgia dóna als menxevics la possibilitat (o més aïna els posa davant la necessitat) de prendre obertament posició en la lluita de la república soviètica contra l’imperialisme. La declaració de Jordan sobre aquest punt no pot ésser més clara.
“El govern georgià fa saber a la població [s’hi diu en el comunicat governamental del 13 de juny de 1918] que les tropes alemanyes arribades a Tiflis han estat cridades pel govern georgià i tenen com a tasca defensar, completament d’acord amb el govern i segons les seues indicacions, les fronteres de la república democràtica georgiana. Una part d’aqueixes tropes ha estat ja enviada al districte de Bortxalino per tal de netejar-lo de les bandes de bandits que l’infesten.” (En realitat, per a fer una guerra no oficial contra Azerbaidjan democràtic, i tot per una parcel·la de territori en litigi.)
Segons Kautsky, les tropes alemanyes havien estat cridades exclusivament per a combatre els turcs, i excepte en el domini militar, Geòrgia servava una total independència. Que els nostres bons demòcrates hagen invitat el general Von Kress en qualitat de simple sentinella encarregat de vetllar la democràcia georgiana és difícilment admissible; aquest general estava molt poc preparat per a exercir aqueix paper. I no cal exagerar la ingenuïtat dels nostres demòcrates. En aqueix temps, el paper exercit per les tropes alemanyes, l’any 1918, en els Estats fronterers russos, no podia oferir dubtes. A Finlàndia, els alemanys havien estat els botxins de la revolució obrera. I en les províncies bàltiques havia ocorregut el mateix. Els Alemanys havien creuat tota Ucraïna, dispersant els soviets, assassinant els comunistes, aixafant els obrers i camperols. Jordan no tenia cap motiu per a esperar que en Geòrgia arribassen amb altres intencions. Amb perfecte coneixement de causa el govern menxevic féu cridar a les tropes victorioses dels Hohenzollern. Aquestes tropes tenien sobre el turc l’avantatge de la disciplina. “Encara queda per saber quin és per a nosaltres el major perill, el perill bolxevic o el perill turc”, declarà, el 28 d’abril de 1918, el corresponsal oficial del Seim transcaucasià, el menxevic Inirtxvili. Que els bolxevics fossen un perill major que els alemanys, no oferia dubte als menxevics. No ho ocultaven en els seus discursos i ho demostraven en la pràctica. Ministres del Govern panrus, els menxevics georgians ens havien acusat d’ésser els aliats de l’Estat Major alemany i lliurat als jutges tsaristes acusats del crim d’alta traïció. Havien qualificat de traïció a Rússia, la pau de Brest-Litovsk que havia obert “les portes a la revolució” a l’imperialisme alemany. Amb aqueixa consigna encapçalaren la campanya per l’enderrocament dels bolxevics. I quan els menxevics sentiren el sòl de la revolució cremar davall els seus peus, separaren Transcaucàsia de Rússia, després Geòrgia de la Transcaucàsia, i obriren les àmplies portes de la democràcia a les tropes del Kàiser, que reberen amb grans reverències i afalacs. Després de la derrota d’Alemanya, es portaren, com veurem, exactament igualment amb la victoriosa Entente. Sota aqueixes relacions com davall les altres, la política dels menxevics no era més que el reflex de la política de la burgesia russa: representada pels cadets (Miliukov), aquest últim entrà en Ucraïna, amb el consentiment de les tropes d’ocupació alemanyes i, després de la derrota d’Alemanya, havia immediatament despatxat a l’Entente aqueixos mateixos cadets, fills pròdigs que malgrat tots els seus errors no havien perdut de vista mai l’objectiu fonamental: la lluita contra els bolxevics. Precisament és pel que l’Entente els obrí fàcilment el seu cor i, el més important, la seua butxaca. És precisament per això que el ministre de la Guerra Henderson havia fraternitzat en Petrograd amb el ministre de la Guerra, Tseretelli. Aquest últim fou acollit com un germà, tot i que el general alemany Von Kress l’havia estretit sobre el seu cor. Rectificacions, contradiccions, traïcions, però sempre contra la revolució del proletariat.
El 25 de setembre de 1918, en una lletra a Von Kress, Jordan li deia: “A nosaltres no ens interessa disminuir el prestigi d’Alemanya en el Caucas.” I dos mesos més tard obrien ja les seues grans portes a les tropes britàniques. Aquest acte fou precedit de converses l’objectiu principal de les quals era provar, explicar, persuadir que a la democràcia georgiana li fou imposat un semimatrimoni amb el general alemany Von Kress, però que ella aspirava amb tota la seua ànima a un autèntic matrimoni que la lligués amb el general anglès Walker. El 15 de desembre, segons el seu propi testimoni, el vell menxevic Topuridze, representant del govern en Batum, en respondre a les preguntes de la missió de l’Entente, digué: “Jo estime que, per tots els mitjans i totes les forces que la nostra república disposa, ajudarà les potències de la Entente en la seua lluita contra els bolxevics...” El mateix Topuridze declara a l’agent anglès Webster, que Geòrgia “considera que compleix amb el seu deure si en el Caucas presta el seu concurs a Anglaterra en la lluita contra el bolxevisme...” Quan el coronel anglès Jordan hagué explicat que les tropes aliades entraven en Geòrgia “conforme al pla general de la pau i de l’ordre internacional”, o siga, per a aixafar el bolxevisme i sotmetre tots els pobles de Rússia a l’almirall Koltxak, Gueguetxkori informà que “el govern georgià, animat pel desig de treballar d’acord amb els aliats en la realització dels principis del dret i de la justícia, proclamats per aquests últims, donava el seu consentiment a l’entrada de les tropes”. En una paraula, passant de la nacionalitat alemanya a la de l’Entente, els caps del menxevisme georgià feren cas omís del bon i vell consell del poeta rus: “Aduladors, aduladors, en la vostra baixesa sapieu, almenys, servar una ombra de noblesa!”
Recorde molt bé la sala de sessions de Brest-Litovsk. Tinc encara davant els meus ulls als personatges asseguts entorn de la taula: el Baró Kuhlmann, el General Hoffmann, el comte Czernin. Però recorde encara més clarament als representants de la petita burgesia ucraïnesa, que també es deien socialistes i que eren (pel seu nivell polític) socis dels menxevics georgians. En el mateix curs de les converses feren d’amagat un bloc amb els representants feudals d’Alemanya i d’Àustria-Hongria. Calia veure afanyar-se en fer mèrits davant els seus nous amos, intentar llegir als seus ulls els seus menors desitjos; calia veure el desdeny triomfant amb què ens miraven a nosaltres, els representants aïllats del proletariat en aquestes sessions de Brest-Litovsk!
“Conec la manera de fugir davant l’enemic d’aquests bergants, les seues adulacions, la seua manera de sembrar la discòrdia i de llençar llenya al foc, les seues servils complaences; jo sé com, tal qual els gossos, corren darrere dels amos.” Aquests darrers anys han estat fèrtils en proves. Però no conec moments més penosos, més dolorosos que els que ens han fet viure, amb la cara roja de vergonya, la ignomínia, les ximpleries, la baixesa de la democràcia petit burgesa que en la seua lluita contra el proletariat es llancen als peus dels representants del món feudal i capitalista. ¿I no és precisament açò el que han fet dues vegades els menxevics georgians?