1920
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: Terrorismo y comunismo, Ediciones Júcar, 1977, Gijón-Madrid
Disponible en format .doc i .pdf.
PREFACI DE L’AUTOR
Aquest llibre ens ha estat suggerit pel savi libel de Kautsky, publicat amb el mateix títol. El nostre treball, començat en el moment en què més aferrissades eren les lluites contra Denikin i Iudenitx, ha estat interromput ben sovint pels esdeveniments del front. En els penosos dies en què escrivíem els seus primers capítols, tota l’atenció de la Rússia dels Soviets estava concentrada en obres purament militars. Importava, abans que res, salvaguardar encara que sols fos la possibilitat d’una obra econòmica socialista. A penes podíem ocupar-nos de la indústria sinó en allò que es referia a les necessitats del front. Ens trobàvem en l’obligació de descobrir les calúmnies de Kautsky en les qüestions econòmiques, fent ressaltar la seua analogia amb les seues calúmnies en matèria política. En començar aquest treball (fa ja gairebé un any) podíem refutar les afirmacions de Kautsky sobre la incapacitat dels obrers russos en imposar-se una disciplina de treball i sofrir econòmicament, assenyalant l’alta disciplina i l’heroisme d’aquests obrers als fronts de la guerra civil. Aquesta experiència era suficient per a desmentir les calúmnies burgeses. Però avui, a alguns mesos de distància, podem citar, a més a més, dades i fets presos de la vida econòmica de la Rússia dels Soviets.
Tan prompte com l’esforç militar s’aplacà un xic, després de la derrota de Koltxak i de Iudenitx, poc després d’haver assestat a Denikin els primers colps decisius, conclosa la pau amb Estònia i entaulades negociacions amb Lituània i Polònia, es féu sentir en tot el país la necessitat d’un retorn a la vida econòmica. I el sol fet que l’atenció i l’energia del país es concentressen ràpidament en una altra obra, profundament distinta, n’és una prova indiscutible de la poderosa vitalitat del règim soviètic. Malgrat totes les experiències polítiques, totes les misèries, tots els horrors físics, les masses obreres russes estan molt lluny de la descomposició política, del defalliment moral o de l’apatia. Gràcies a un règim que, si els ha imposat dures obligacions, ha donat un sentit i un elevat fi a la seua vida, han servat una notable elasticitat moral i l’aptitud, sense igual en la història, de concentrar la seua atenció i la seua voluntat en obres col·lectives. Actualment s’està realitzant en totes les branques de la indústria una campanya enèrgica, encaminada a la institució d’una disciplina rigorosa de treball i a la intensificació de la producció. Les organitzacions del partit i dels sindicats, les administracions de les fàbriques i tallers rivalitzen en aquesta campanya i compten amb el concurs incondicional de l’opinió pública de tota la classe obrera. Uns rere d’altres, els tallers decideixen, per mitjà de les assemblees generals de treballadors, la prolongació de la jornada de treball. Petrograd i Moscou en són l’exemple; i les províncies segueixen a Petrograd. Els “dissabtes” i “diumenges comunistes” (és a dir, el treball gratuït consentit voluntàriament en les hores de repòs) són cada vegada més practicats per centenars de milers de treballadors dels dos sexes. La intensitat i productivitat del treball dels dissabtes i diumenges comunistes són, segons l’opinió dels especialistes i segons el testimoni dels mateixos, vertaderament sorprenents.
Les mobilitzacions voluntàries del partit i de les Unions de la Joventut Comunista per al treball, es realitzen amb tant d’entusiasme com fins ara per al front. El voluntariat del treball completa, vivifica, el treball obligatori. Els Comitès del Treball Obligatori, creats recentment, cobreixen tot el país. La participació de les poblacions en el treball col·lectiu de les masses (neteja de carreteres o camins obstruïts per la neu, reparació de les vies fèrries, tala d’arbres, preparació i transport de fusta combustible, simples treballs de construcció, extracció de la pissarra i de la torba) revist un caràcter més seriós i racional cada dia. La mobilització per al treball de les unitats militars, cada vegada més freqüent, seria absolutament impossible sense un vertader ardor pel treball.
Vivim, és cert, en una terrible ruïna econòmica, entre l’esgotament, la pobresa i la fam. Però açò No pot emprar-ho hom com a argument contra la República dels Soviets: totes les èpoques de transició s’han caracteritzat pels mateixos aspectes tràgics. En tota societat (feudal, capitalista) on una classe domina, aquesta no abandona a les bones l’escena, una vegada acabada la seua funció; cal separar-la per una ruda lluita interior, que causa ben sovint als combatents patiments i privacions majors que aquelles contra les quals es rebel·len.
El pas de l’economia feudal a l’economia burgesa (el significat del qual era enorme per al progrés) fou un calvari inusitat. Qualssevulla que hagen estat els patiments de les masses subjectes al feudalisme, per penoses que siguen les condicions d’existència del proletariat sota el capitalisme, mai foren tan terribles les calamitats experimentades pels treballadors com en l’època en que la vella societat feudal, desfeta per la violència, cedia el lloc a un nou ordre de coses. La revolució francesa del segle XVIII, que adquirí la seua immensa amplitud gràcies a la pressió de les masses exasperades pel patiment, augmentà la misèria d’aquestes durant un llarg període i en proporcions extraordinàries. Podia ésser altrament?
Els drames de Palau, que acaben amb canvis realitzats a les cimes del poder, poden ésser breus i no tenir quasi influència sobre la vida econòmica del país. Cosa distinta és una revolució que arrossega en el seu remolí milions de treballadors. Siga quina siga la forma d’una societat, sempre es basa en el treball. Arrancant les masses del treball, llençant-les a la lluita per un llarg període, trencant la trama de la producció, la revolució descompon l’economia, rebaixant el nivell del desenvolupament econòmic amb relació al que tenia abans de començar. Com més profunda és la revolució social, més arrossega les masses, i com més llarga, més deteriora el mecanisme de la producció i exhaureix les reserves de la societat. No s’hi pot deduir sinó una cosa que no té necessitat d’ésser demostrada: que la guerra civil és perjudicial per a l’economia. Però convertir-ho en censura contra l’economia soviètica, ve a ésser el mateix que imputar al xiquet de bolquers els dolors de la mare durant el part. Es tracta d’abreujar la guerra civil, i açò només pot aconseguir-se per la ferma resolució en actuar. Ara bé, precisament contra aqueixa resolució revolucionària està dirigit tot el llibre de Kautsky.
***
Des de la publicació del llibre que examinem, han ocorregut, no sols a Rússia, sinó també al món sencer, especialment en Europa, grans esdeveniments; han tingut lloc processos profundament significatius, que destrueixen els últims reductes del kautskisme.
La guerra civil en Alemanya revist un caràcter cada vegada més aferrissat, la potència aparent de l’antiga organització socialdemòcrata del partit i dels sindicats, lluny de facilitar el trànsit pacífic i “humanitari” al socialisme (cosa que resultaria de la teoria actual de Kautsky), ha estat, per contra, una de les principals causes de la prolongació de la lluita i del seu aferrissament creixent. A mesura que la socialdemocràcia s’ha fet inert i conservadora, i el proletariat, traït per ella, ha hagut de desprendre forces, sang i vida, en els seus atacs perseverants contra la societat burgesa per a forjar-se, en el curs d’aquesta lluita, una nova organització capaç de menar-lo a la victòria definitiva, el complot dels generals alemanys, el seu èxit momentani i les seues sagnants conseqüències han revelat de nou a què roïna i insignificant mascarada es redueix allò que hom anomena democràcia en les condicions creades per l’enfonsament de l’imperialisme i per la guerra civil. La democràcia, persistint, no resol cap problema, no esborra cap contradicció, no guareix cap ferida, no evita les insurreccions de la dreta ni de l’esquerra: és impotent, insignificant, fal·laç, i només serveix per a enganyar les masses endarrerides de la població i especialment a la petita burgesia.
L’esperança, expressada per Kautsky en l’última part del seu llibre, que els països de l’Europa Occidental, les “velles democràcies” de França i Anglaterra, coronades pels llorers de la victòria, ens oferisquen l’exemple d’un desenvolupament normal, sa, pacífic, vertaderament kautskià, vers el socialisme, és la més absurda de les il·lusions. L’anomenada “democràcia republicana” de la França victoriosa és avui el govern més reaccionari, sanguinari i delinqüent que haja existit mai. La seua política interior, com l’exterior, es funda en la por, l’avarícia i la violència. D’altra banda, el proletariat francès, més enganyat que cap altre, es desvia cada dia més vers l’acció directa. Les represàlies del govern contra la CGT mostren perfectament que, en la democràcia burgesa, no hi ha un buit legal ni per al sindicalisme kautskista; és a dir, per a una hipòcrita política de conciliació. L’evolució de les masses cap a una política revolucionària, l’aferrissament dels posseïdors i la destrucció dels grups intermedis (tres processos que condicionen i fan presagiar, per a un esdevenidor proper, una lluita social implacable) han augmentat ràpidament, davant els nostres ulls en el curs dels darrers mesos a França.
En Anglaterra, els esdeveniments segueixen el mateix curs de forma diferent. En aquest país, la classe governant del qual oprimeix i espolia el món sencer avui més que mai, les fórmules democràtiques han perdut tot significat, fins i tot en la farsa parlamentària. L’especialista més qualificat al respecte, Lloyd George, no invoca la democràcia, sinó la coalició dels posseïdors, conservadors i liberals, contra la classe treballadora. No hi ha senyals, en els seus arguments, de les efusions democràtiques del “marxista” Kautsky. Lloyd George es col·loca al terreny de la realitat de classe i empra, per aquesta raó, el llenguatge de la guerra civil. La classe obrera anglesa obrirà, amb el fort empirisme que la caracteritza, un capítol de la història de les seues lluites que farà empal·lidir les més glorioses pàgines del cartisme, de la mateixa manera que el pròxim aixecament del proletariat francès farà empal·lidir fins als fasts de la Commune de París.
Precisament perquè els esdeveniments històrics s’han desenrotllat en el curs dels darrers mesos amb una rigorosa lògica revolucionària, l’autor d’aquest llibre s’ha preguntat si la seua publicació responia encara a una necessitat, si calia encara refutar teòricament Kautsky i si el terrorisme revolucionari tenia necessitat d’ésser justificat teòricament.
Malauradament, sí, és necessari. La ideologia exerceix, per la seua mateixa naturalesa, en el moviment socialista, un paper immens. Fins i tot en Anglaterra, tan inclinada a l’empirisme, comença un període en què la classe obrera exigirà cada vegada més l’estudi teòric de les seues experiències i les seues realitzacions. La psicologia, fins i tot del proletariat, comporta, no obstant això, una terrible força d’inèrcia conservadora; encara més en la mesura que es tracta de la ideologia tradicional dels partits de la Segona Internacional, que despertaren al proletariat i que, recentment encara, tenien una força efectiva. Després de la destrucció del socialpatriotisme oficial (Scheidemann, Víctor Adler, Renaudel, Vandervelde, Henderson, Plekhanov), el kautskisme internacional (la plana major dels independents alemanys, Fritz Adler, Longuet, una important fracció dels socialistes italians, els “independents” anglesos, el grup Martov, etc.) és el principal factor polític gràcies al qual es manté l’equilibri inestable de la societat capitalista. Pot assegurar-se que la voluntat de les masses treballadores del món civilitzat, desplegada sense treva pel curs dels successos, és infinitament més revolucionària que la seua consciència, no desembarassada encara dels prejudicis parlamentaris i les teories conciliadores. La lluita per la dictadura de la classe obrera significa en aquest moment l’acció més despietada contra el kautskisme al si de la classe treballadora. Les mentides i prejudicis conciliadors que fins i tot enverinen l’atmosfera, fins en els partits que graviten en torn de la Tercera Internacional, han d’ésser rebutjats. Aquest llibre està destinat a servir la causa dels que en tots els països combaten sense pietat al poregós kautskisme, equívoc i hipòcrita.
***
P. S.- En aquests dies (maig de 1920) els núvols s’amuntonen de nou sobre la República dels Soviets. Amb la seua agressió contra Ucraïna, la Polònia burgesa ha inaugurat una nova ofensiva de l’imperialisme mundial contra la Rússia soviètica. La revolució està una altra vegada amenaçada pels majors perills; els immensos sacrificis que la guerra imposa a la classe treballadora, inciten una altra vegada als kautskistes russos a oposar-se obertament al poder dels Soviets; açò és, a ajudar els assassins internacionals de la Rússia soviètica. La missió dels kautskistes consisteix en auxiliar la revolució proletària quan la seua seguretat ofereix garanties, i a oposar-li tota mena d’obstacles quan major necessitat té de què la recolzen. Kautsky ha anunciat ja moltes vegades la nostra derrota, que ha d’ésser la millor prova de l’exactitud de la seua teoria. Aquest “hereu de Marx” ha caigut tan baix que el seu programa polític no és més que una especulació sobre el fracàs de la dictadura del proletariat.
Una vegada més s’enganya. La derrota de la Polònia burgesa per l’Exèrcit Roig, que dirigeixen obrers comunistes, palesarà la força de la dictadura del proletariat i assestarà un nou colp a l’escepticisme petit burgès (kautskisme) del moviment obrer. Tanmateix l’absurda confusió de les aparences i els lemes, la història contemporània ha simplificat enormement el seu procés essencial, reduint-lo al duel entre l’imperialisme i el comunisme. No és únicament per les terres dels magnats polonesos en la Ucraïna i la Rússia Blanca, per la propietat capitalista de l’Església catòlica que Pilsudski fa la guerra, sinó també per la democràcia parlamentària, pel socialisme evolucionista, per la Segona Internacional, pel dret de Kautsky a continuar essent, en crítica, l’acòlit de la burgesia. Nosaltres, enfront d’ell, combatem per la Internacional Comunista, per la revolució internacional del proletariat. La batalla serà dura i difícil. Però nosaltres confiem en la victòria, perquè en tenim tots els drets històrics.
L. Trotski Moscou, 29 maig de 1920