1920
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: Terrorismo y comunismo, Ediciones Júcar, 1977, Gijón-Madrid
Disponible en format .doc i .pdf.
VIII
LES QÜESTIONS D’ORGANITZACIÓ DEL TREBALL
El poder soviètic i la indústria
Si en el primer període de la revolució soviètica els més greus reprotxes del món burgès es dirigien contra la nostra crueltat, contra el nostre esperit sanguinari, després, quan aquest argument es debilità per l’ús, hom començà a fer-nos responsables de la desorganització econòmica del país. D’acord amb la seua missió actual, Kautsky tradueix metòdicament en un idioma que té la pretensió d’ésser marxista, totes les acusacions de la burgesia, que imputa al poder soviètic la ruïna de la indústria russa: els bolxevics han donat començament a la socialització sense pla preconcebut, han socialitzat allò que no estava madur per a la socialització; la classe obrera russa no està preparada encara per a dirigir la producció, etc.
Repetint i combatent aquests diversos motius d’acusació, Kautsky s’obstina a silenciar les causes essencials de la nostra desorganització econòmica: la matança imperialista, la guerra civil, el bloqueig.
Des del principi de la seua existència, el govern dels soviets es veié privat de carbó, de petroli, de cotó i de metall. L’imperialisme austroalemany primer, l’imperialisme de l’Entente després, actuant d’acord amb els grans blanc-russos, desposseïren Rússia del jaciment huller i metal·lúrgic de Donetz, de les regions petrolíferes del Caucas; del Turkestà, que ens subministrava el cotó; de l’Ural i les seues immenses riqueses en metalls en brut; de la Sibèria, rica en ramat i cereals. El jaciment de Donetz subministrava normalment a la nostra indústria el 94 per cent del combustible mineral i el 74 per cent dels metalls en brut que aquella consumia. L’Ural donava el complement: 20 per cent de metalls en brut i 4 per cent d’hulla. En el curs de la guerra civil perdérem aquestes dues regions. Al mateix temps perdérem els 500 milions de puds de carbó que rebíem de l’estranger. Simultàniament ens quedàrem sense petroli, perquè l’enemic s’havia apoderat de tots els pous. És precís no tenir vergonya per a parlar, donades aquestes condicions, de la influència dissolvent de les socialitzacions “prematures”, “bàrbares”, etc., sobre una indústria totalment privada de combustible i de matèries primeres. Pertanga una fàbrica a un trust capitalista o a un estat proletari, estiga o no socialitzada, les seues xemeneies no poden tirar fum sense carbó i petroli. Quelcom d’açò es pot aprendre a Àustria i fins i tot en Alemanya. Cap empresa tèxtil, administrada d’acord amb els més savis mètodes de Kautsky (admetent un instant que amb els mètodes de Kautsky puga hom administrar una mica més que un tinter), produirà teixits de cotó de cap índole si no compta amb provisions de cotó en brut. Ara bé, nosaltres estàvem privats del de Turkestà alhora que del d’Amèrica. A més (repetim) ens mancava combustible.
Cert que el bloqueig i la guerra civil han estat conseqüències de la revolució proletària en Rússia. Però no se segueix d’aquí de cap mode que les innumerables ruïnes amuntonades pel bloqueig anglofrancès i per les campanyes de bandidatge de Koltxak i Denikin, puguen ésser imputades a la ineficàcia dels mètodes econòmics soviètics.
La guerra imperialista que precedí la revolució danyà molt més la nostra jove indústria, amb les seues insaciables exigències tècniques i materials, que la dels més poderosos estats capitalistes. Els nostres transports, sobretot, patiren una crisi espantosa. L’explotació dels ferrocarrils augmentà considerablement, provocant en conseqüència la usura del corresponent material, quan la seua renovació estava reduïda al mínim. La ineluctable reglamentació de comptes fou precipitada per la crisi de combustible. La pèrdua quasi simultània del carbó del Donetz i del petroli del Caucas ens obligà a recórrer a l’ús de la fusta per als ferrocarrils. Com les reserves de fusta no havien estat preparades per a açò, calgué usar la fusta acabada de tallar, humida, i la seua acció sobre les locomotores, ja gastades, fou deplorable. Veiem, doncs, com les causes principals de la ruïna dels transports russos actuen des d’abans de novembre de 1917. I fins i tot aquelles que s’enllacen directament o indirecta amb la Revolució d’Octubre, encara que s’hagen d’esmentar entre les conseqüències polítiques d’aquesta, no tenen res a veure amb els mètodes d’economia socialista.
No cal ni dir-ho que l’efecte de les sacsades polítiques no es manifestà només en la crisi dels transports i del combustible. Si la indústria mundial tendia, sobretot en el curs dels últims decennis, a formar un sol organisme únic, aquesta tendència es manifestava més encara en la indústria nacional. No obstant això, la guerra i la revolució, dividien, desmembraven la indústria. La ruïna industrial de Polònia, de les regions del Bàltic i Petrograd, començà sota el tsarisme, i durant el govern Kerenski seguí estenent-se sense aturar-se a nous districtes.
Les evacuacions indefinides, simultànies a la ruïna de la indústria, significaven també la ruïna dels transports. Durant la guerra civil, els fronts de la qual eren mòbils, les evacuacions revestiren un caràcter encara més febril i destructor. Els dos bel·ligerants, en abandonar temporalment algun centre industrial, prenien totes les mesures imaginables per a inutilitzar les fàbriques o serveis que caurien a mans de l’enemic: Es portaven les màquines més útils o les seues peces més delicades, com també als millors tècnics i obrers. L’evacuació anava seguida d’una reevacuació que acabava ben sovint en la ruïna, tant dels articles transportats com dels ferrocarrils. Uns quants districtes industrials de primera importància (sobretot a Ucraïna i a la regió de l’Ural) passaren així d’unes mans a altres nombroses vegades.
Afegim a açò que en el moment en què la destrucció de la ferramenta industrial revestia proporcions inusitades, cessà per complet la importació de màquines estrangeres, que abans havia exercit un paper decisiu en la nostra indústria.
Però els elements materials de la indústria (edificis, màquines, riells, combustible) no han estat els únics que han patit aquestes terribles conseqüències de la guerra i la revolució; la força viva, creadora de la indústria, el proletariat, ha patit més o, almenys, tant. El proletariat ha fet la Revolució d’octubre-novembre, ha implantat i defensat el règim dels soviets, ha sostingut una lluita ininterrompuda contra els blancs. Ara bé, els obrers competents són, per regla general, els més avançats. La guerra civil privà al treball industrial, per molt de temps, dels millors treballadors, per desenes de milers; molts milers s’han perdut per sempre. Les càrregues més pesades de la revolució socialista recauen sobre l’avantguarda proletària i, per tant, sobre la indústria.
Durant dos anys i mig tota l’atenció del govern dels soviets s’ha concentrat en la resistència per les armes; les seues millors forces, els seus recursos més importants eren consagrats al front.
La lluita de classes, generalment, origina perjudicis a la indústria. Tots els filòsofs que s’han fet apòstols de l’harmonia social s’ho han retret fa ja molt de temps. En períodes de vagues econòmiques ordinàries, els obrers consumeixen sense produir. La lluita de classes, en la seua forma més intensa (la lluita amb armes), dóna colps tant més terribles. Però és evident que no es pot considerar de cap manera la guerra civil com un mètode d’economia socialista.
Les causes que hem indicat són més que suficients per a explicar la precària situació econòmica de la Rússia dels soviets. ¿Sense combustible, sense metalls, sense cotó, amb els transports desfets, amb la maquinària espatllada, amb la mà d’obra escampada pel país després d’haver estat delmada als fronts, encara cal cercar en l’utopisme econòmic dels bolxevics una causa suplementària de la ruïna de la nostra indústria? No, cada una de les causes indicades basta per a suggerir aquesta pregunta: com ha pogut conservar-se, en aquestes condicions, una certa activitat a les fàbriques i manufactures?
I aquesta activitat existeix sobretot en la indústria militar, viva avui a costa de les altres. El poder soviètic ha hagut de crear-la, com el seu exèrcit, amb les ruïnes que havia recollit. La indústria militar, restablerta en aquestes condicions inversemblantment difícils, ha complit i continua complint la seua missió: l’Exèrcit Roig està vestit, calçat, armat. Té fusells, cartutxos, obusos i tot allò que necessita.
Tan prompte com entreveiérem la pau, després de la derrota de Koltxak, Iudenitx i Denikin, ens plantejàrem en tota la seua magnitud els problemes de l’organització de la indústria. I tres o quatre mesos d’intensa labor en aquest sentit bastaren per a posar fora de dubte que el poder soviètic, gràcies al seu estret contacte amb les masses populars, gràcies a la flexibilitat del seu aparell d’estat i a la seua iniciativa revolucionària, disposa per al renaixement econòmic de recursos i mètodes que cap altre estat posseeix ni ha posseït mai.
Cert que es presentaren davant nosaltres noves qüestions, que haguérem de fer front a noves dificultats. La teoria socialista no tenia ni podia tenir respostes preparades per a totes aquestes qüestions. Cal trobar les solucions per experiència, i per l’experiència comprovar la seua validesa. El kautskisme pertany a una època anterior als immensos problemes resolts pel poder soviètic. Davall la forma del menxevisme segueix una marxa embarassada, oposant a les mesures de la nostra obra econòmica els prejudicis d’un escepticisme petit burgès, intel·lectual, burocràtic.
A fi de posar al lector al corrent de l’essència mateixa de les qüestions referents a l’organització del treball, com ara les que es presenten ara davant nosaltres, l’autor d’aquest llibre creu fer una cosa útil reproduint l’informe que presentà al tercer Congrés Panrus dels sindicats. Per a més claredat, estarà completat per nombrosos passatges presos dels informes presentats per l’autor al Congrés Panrus dels Soviets d’Economia Popular i al IX Congrés del Partit Comunista Rus.
Informe sobre l’organització del treball
Camarades! La guerra civil acaba. Al front oest la situació continua essent incerta. Encara és possible que la burgesia polonesa desafie al seu propi destí... Però si açò ocorreguera (i nosaltres no fem res per a provocar-ho), la guerra no exigirà de nosaltres l’aclaparadora tensió de forces que la lluita simultània en quatre fronts ha requerit. La terrible pressió de la guerra s’afebleix. Les necessitats i labors econòmiques atreuen cada vegada més la nostra atenció. La història ens col·loca directament enfront de la nostra obra fonamental: l’organització del treball sobre noves bases socials. En el fons, l’organització del treball constitueix l’organització de la nova societat, perquè tota societat descansa en el treball. Si la societat vella estava basada en una organització del treball que beneficiava la minoria, la qual disposava de l’instrument de pressió governamental contra la immensa majoria dels treballadors, nosaltres realitzem ara la primera temptativa que la Història universal registra d’organització del treball en benefici de la classe obrera. Açò, no obstant això, no exclou l’instrument de pressió en totes les seues formes, de les més suaus a les més rudes. L’element de pressió, de coerció, no sols no abandona l’escena històrica, sinó que, per contra, exercirà un paper importantíssim durant un període prou considerable.
Seguint la regla general, L’home procurarà alliberar-se del treball. L’assiduïtat no és una virtut innata en ell; es crea per la pressió econòmica i per l’educació del medi social. Hom pot afirmar que l’home és un animal prou peresós. En el fons, en aquesta qualitat, principalment, s’ha fundat el progrés humà. Si l’home no hagués tractat d’estalviar les seues forces, si no s’hagués esforçat per aconseguir amb el mínim d’energia el màxim de productes, no hi hauria hagut un desenvolupament de la tècnica ni cultura social. Considerada, doncs, des d’aquest punt de vista, la peresa de l’home és una força progressista. El vell marxista italià Artur Labriola ha arribat a imaginar l’home futur com un “gandul genial i feliç”. No obstant això, no cal deduir d’açò que el partit i els sindicats hagen de preconitzar aquesta qualitat com un deure moral. No cal. A Rússia, la peresa és excessiva. L’obra d’organització social consisteix precisament en introduir la “peresa” en quadres definits, per a disciplinar-la, i en estimular l’home amb l’auxili dels mitjans i mesures que ell mateix imaginà.
La clau de l’economia és la mà d’obra, siga aquesta qualificada, poc qualificada, bruta, etc. Trobar els mitjans per a arribar a conèixer-la amb exactitud, per a mobilitzar-la, repartir-la, utilitzar-la de manera productiva, significa resoldre pràcticament el problema de la nostra reconstrucció econòmica. Aquesta és l’obra de tota una època; obra grandiosa. La seua dificultat augmenta perquè hem de reorganitzar el treball sobre bases socialistes, en condicions d’una enorme i espantosa pobresa.
Com més es gasta la ferramenta i més es deterioren el material mòbil i els ferrocarrils, menys possibilitats tenim de rebre de l’estranger en termini breu una quantitat quelcom respectable de màquines, i la qüestió de la mà d’obra adquireix més importància.
Segons sembla, disposem d’una mà d’obra força considerable. Però com reunir-la? Com portar-la al peu de l’obra? Com organitzar-la industrialment? Quan aquest hivern engegàrem la tasca de llevar la neu que feia impracticables les vies fèrries, xocàrem ja amb grans dificultats, que no poguérem vèncer amb la compra de mà d’obra per la depreciació dels diners i l’absència gairebé completa d’articles manufacturats. Les necessitats de combustible no poden satisfer-se, ni fins i tot parcialment, sense la utilització d’una tal quantitat de força obrera com mai s’ha empleat per a la tala d’arbres i l’extracció de la torba i la hulla. La guerra civil ha destruït les vies fèrries, els ponts, les estacions. Per a la producció en gran escala de fusta de cremar, de torba, com per a altres treballs, calen locals per als treballadors, encara que només siguen campaments provisionals de barraques. D’aquí s’infereix, a més a més, la necessitat d’una important mà d’obra per als treballs de construcció. També és necessària una considerable quantitat de mà d’obra per a l’organització del servei fluvial. I així successivament.
La indústria capitalista s’alimentava en grans proporcions de mà d’obra auxiliar entre els elements que emigraven del camp. La falta de terres de labor, que es feia notar cruelment, llençava al mercat constantment cert sobrant de mà d’obra. L’estat, per l’establiment d’imposts, l’obligava a vendre’s. El mercat oferia mercaderies al camperol. A l’hora present, aquesta situació ha desaparegut. El camperol té més terra, però com li falten els instruments agrícoles, necessita més força obrera.
El principi de l’obligació del treball és indiscutible. A més, la indústria no pot donar quasi res al camp, i el mercat no exerceix cap atracció sobre la mà d’obra.
Aquesta, no obstant això, ens és més necessària que mai. No és només l’obrer qui ha de donar la seua força al poder soviètic, perquè la Rússia treballadora i, amb d’ella, els treballadors mateixos no siguen aixafats; necessitem també la força dels camperols. L’únic mitjà de procurar-nos la mà d’obra precisa per a les tasques econòmiques actuals és la implantació del treball obligatori.
El principi de l’obligació del treball és indiscutible per als comunistes: “qui no treballa, no menja”. I com que tots han de menjar, tots estan obligats a treballar. El treball obligatori està fixat en la nostra Constitució i en el Codi del Treball. Però fins avui només era un principi. La seua aplicació únicament havia tingut un caràcter accidental, parcial, episòdic. Només ara, enfront de les qüestions que origina la reorganització del país, s’ha imposat davant nosaltres en la seua realitat implacable la necessitat de l’obligació del treball. L’única solució regular, tant en principi com en la pràctica, consisteix en considerar tota la població del país com una reserva necessària de força obrera (com una font quasi inesgotable) , i en organitzar en un ordre rigorosament establert el recompte, la mobilització i la utilització.
Com organitzar en la pràctica la mà d’obra sobre la base del treball obligatori?
Fins avui, només el Ministeri de la Guerra tenia experiència pel que fa a cens, mobilització, formació i trasllat de grans masses. El nostre Departament de la Guerra ha heretat, en gran part, del passat els seus mètodes i regles tècniques. No hem pogut assolir semblant herència en el domini econòmic, perquè aquí intervenia un principi de dret privat i la mà d’obra afluïa directament a les diverses empreses industrials del mercat del treball. Era, doncs, natural, des del moment que estàvem obligats a això i, sobretot, al principi, que utilitzàrem, en gran escala, la maquinària del Ministeri de la Guerra per a la mobilització de les forces obreres.
Al centre i en províncies hem creat òrgans especials per a vetllar pel compliment del treball obligatori; a aquest respecte, funcionen ja comitès en els governs, als districtes, en els cantons. Es recolzen principalment en els òrgans centrals i locals del Departament de la Guerra. Els nostres centres econòmics: el Consell Superior d’Economia Popular, el Comissariat d’Agricultura, el Comissariat de Transports, el Comissariat d’Abastiments, determinen la mà d’obra que necessiten. El Comitè Central de l’Obligació del Treball rep totes aquestes demandes, les coordina, les posa en relació amb les fonts locals de mà d’obra, dóna les instruccions corresponents als seus òrgans locals i realitza, per mitjà d’ells, la mobilització de les forces obreres. A les regions, governs i districtes, els òrgans locals executen autònomament aquest treball, per a satisfer les necessitats econòmiques locals.
Tota aquesta organització no ha estat més que lleugerament esbossada. Dista molt d’ésser perfecta. Però el camí emprès és indiscutiblement el correcte.
Si l’organització de la nova societat té per base una organització nova del treball, aquesta organització requereix al seu torn la implantació regular del treball obligatori. Les mesures administratives i d’organització són insuficients per a realitzar aquesta obra que comprèn els fonaments mateixos de l’economia pública i de l’existència, que xoca amb els prejudicis i hàbits psicològics. L’efectivitat del treball obligatori suposa, d’una banda, una obra colossal d’educació, i, d’una altra banda, la major prudència en el mode pràctic de realitzar-la.
La utilització de la mà d’obra ha d’ésser feta amb la major economia. Quan s’hagen de verificar mobilitzacions de força obrera, és indispensable tenir present les condicions de vida econòmica de cada regió i les necessitats de la indústria agrícola de la població local. Cal prendre en consideració, en la mesura que es puga, els recursos que existien abans, els elements emigrants locals, etc. És precís que els trasllats de la mà d’obra mobilitzada es facen a petites distàncies, és a dir, que es prenga aquesta dels sectors més pròxims al capdavant del treball. Cal que el nombre dels treballadors mobilitzats corresponga a la magnitud de l’obra econòmica. És necessari que els treballadors mobilitzats siguen proveïts a temps de queviures i d’instruments de treball i que tinguen al capdavant tècnics competents, dotats d’esperit d’iniciativa. Cal convèncer els treballadors que la seua mà d’obra s’utilitza amb previsió i sense parsimònia i que no es gasta en va. Sempre que siga possible, s’haurà de substituir la mobilització directa pel treball: és a dir, imposar a un determinat cantó l’obligació de subministrar, en un temps donat, tanta quantitat de fusta, o transportar fins a tal o qual estació tants quintars de minerals, etc. En aquest domini, cal aprofitar-se particularment de l’experiència adquirida, donar al sistema econòmic la major flexibilitat possible, tenir en compte els interessos i costums locals. Però és igualment indispensable creure fermament que el principi mateix del treball obligatori ha substituït tan radicalment i victoriosa al del reclutament voluntari com la socialització dels mitjans de producció a la propietat capitalista.
El treball obligatori seria impossible sense l’aplicació (en alguna mesura) dels mètodes de militarització del treball. Aquesta expressió ens introdueix d’un colp en el domini de les més grans supersticions i dels clamors d’oposició.
Per tal de comprendre allò que s’entén per militarització del treball en l’estat obrer i quins són els seus mètodes, cal tenir una idea clara del mode com s’ha efectuat la militarització de l’exèrcit mateix que, segons tots recorden, estava molt lluny de posseir en el primer període les qualitats “militars” requerides. En aquests dos darrers anys, el nombre de soldats que hem mobilitzat no és tan alt com el de sindicats en Rússia. Però els sindicats són obrers, i només un 15 per cent d’ells forma part de l’Exèrcit Roig; la resta d’aquest està constituït per la massa camperola. No obstant això, sabem, sense que açò oferisca lloc a dubtes, que el vertader organitzador i creador de l’Exèrcit Roig és l’obrer avançat, procedent de les organitzacions sindicals o del partit. Quan la situació als fronts de combat es feia difícil, quan la massa camperola recentment mobilitzada no donava proves de prou fermesa, ens dirigíem al mateix temps al Comitè Central del Partit Comunista i al Soviet dels Sindicats. D’aquests dos organismes sortiren els obrers avançats que anaren al capdavant de l’organització de l’Exèrcit Roig a la seua imatge, a educar, temperar, militaritzar la massa camperola.
És aquest un fet que ha de recordar-se amb claredat, perquè fa molta llum sobre la idea mateixa de la militarització, tal com es concep en l’estat obrer i camperol. La militarització del treball ha estat proclamada més d’una vegada i realitzada en diferents sectors econòmics dels països burgesos, tant en occident com a la Rússia tsarista. Però la nostra militarització es distingeix d’aqueixes altres pels seus fins i mètodes, com el proletariat conscient i organitzat per a assolir la seua emancipació es distingeix de la burgesia conscient i organitzada per a l’explotació.
D’aquesta confusió, tan inconscient com a mal intencionada, de les formes històriques de la militarització proletària i socialista amb la militarització burgesa, dimanen la major part dels prejudicis, errors, protestes i crits provocats per aquesta qüestió. En aquest mode d’interpretar les coses s’ha basat totalment l’actitud dels menxevics, els nostres kautskistes russos, tal com manifesta en la seua declaració de principis, presentada a l’actual Congrés de Sindicats.
Els menxevics no fan més que declarar-se enemics de la militarització del treball, com també del treball obligatori. Refusen aquests mètodes com “coercitius”. Proclamen que el treball obligatori provocarà una baixada de la productivitat. Quant a la militarització, no tindrà; segons ells, un altre efecte que una despesa inútil de mà d’obra.
“El treball obligatori ha estat sempre poc productiu”, tal és l’expressió exacta de la declaració dels menxevics. Aquesta afirmació ens trasllada al centre mateix de la qüestió. Perquè, segons la nostra opinió, no es tracta de cap manera de saber si és prudent o insensat declarar tal o qual fàbrica en estat de guerra; si s’ha de concedir al Tribunal Revolucionari Militar dret a castigar els obrers corromputs que roben les matèries primeres i els instruments que ens són tan útils o que ens sabotegen. No, la qüestió està plantejada pels menxevics d’una manera molt més profunda. En afirmar que el treball obligatori és sempre poc productiu, s’esforcen per destruir tota la nostra obra econòmica en l’època de transició, perquè hom no pot pensar en passar de l’anarquia burgesa a l’economia socialista sense recórrer a la dictadura revolucionària i als mètodes coercitius d’organització econòmica.
En el primer punt de la declaració dels menxevics s’afirma que vivim en l’època de transició de les formes de producció capitalista a les formes de producció socialista. Què vol dir açò exactament? I, sobretot, d’on procedeixen semblants aforismes? Des de quan creuen açò els nostres kautskistes? Ens han acusat (i aquest fou el motiu dels nostres desacords) d’utopisme socialista; afirmaven (i açò constituïa el fons de la seua doctrina) que no pot realitzar-se en la nostra època el pas al socialisme, que la nostra revolució no és més que una revolució burgesa, que nosaltres, comunistes, no fem una altra cosa que destruir el sistema econòmic capitalista, que no fem avançar un pas la nació, que la fem, al contrari, retrocedir. En açò consistia el desacord fonamental, la divergència profunda, incompatible, de què derivaven totes les restants diferències. Ara, els menxevics ens indiquen de pas, en els preliminars de la seua resolució, com quelcom que no necessita prova, que estem en el període de transició del capitalisme al socialisme; confessió totalment inesperada, que s’assembla molt a una completa capitulació d’idees, i feta amb tanta facilitat i lleugeresa que, com tota la declaració demostra, no imposa cap obligació revolucionària als menxevics. Aquests continuen essent en bloc presoners de la ideologia burgesa. Després d’haver reconegut que caminem vers el socialisme, els menxevics lluiten amb tot el furor possible contra aquests mètodes, sense els quals, en les actuals condicions greus i penoses, és impossible el pas al socialisme.
“El treball obligatori (ens diuen) és poc productiu”. Nosaltres els preguntem: Què enteneu per treball obligatori en fer aqueixa afirmació? Dit d’una altra manera, a quin treball és antinòmic? Aparentment al treball lliure. Què ha d’entendre’s en aquest cas per treball lliure? Aquesta idea ha estat formulada pels ideòlegs progressistes de la burgesia en la seua lluita contra el treball obligatori, és a dir, contra la servitud dels camperols i contra el treball regularitzat, reglamentat, dels artesans. Per treball lliure s’entenia el que es podia comprar “lliurement” en el mercat del treball. La llibertat es reduïa a una ficció jurídica sobre la base de la venda lliure de l’assalariat. No coneixem en la història altra forma de treball lliure. Que els pocs menxevics que assisteixen a aquest Congrés ens expliquen allò que entenen per treball lliure, no coercitiu, si no és la lliure venda de la mà d’obra.
La història ha conegut l’esclavitud, la servitud, el treball reglamentat de les corporacions de l’Edat Mitjana. Avui, en tot l’univers, impera el salari, que els embrutapapers grocs de tots els països oposen com una llibertat superior a “l’esclavitud” soviètica. Nosaltres, en canvi, oposem a l’esclavitud capitalista el treball social i regulat, basat en un pla econòmic, obligatori per a tots i, per consegüent, obligatori per a tot obrer del país. Sense ell és impossible fins i tot ni pensar en l’adveniment del socialisme. L’element de pressió material, física, pot ésser més o menys gran; açò depèn de moltes condicions: del grau de riquesa o pobresa del país, del nivell cultural, de l’estat dels transports i del sistema de direcció, etc.; però l’obligació i, per consegüent, la coerció és la condició indispensable per a refrenar l’anarquia burgesa, per a la socialització dels mitjans de producció i dels instruments de treball i per a la reconstrucció del sistema econòmic d’acord amb un pla únic.
Per a un liberal, llibertat significa, en últim resultat, venda lliure de la mà d’obra. Pot o no comprar un capitalista a un preu acceptable la força de treball? Aquesta és l’única unitat de mesura de la llibertat de treball per a un liberal, i aquesta mesura és falsa, no sols respecte a l’esdevenidor, sinó també respecte al passat.
Seria absurd creure que quan existia la servitud s’efectuava el treball només davant l’amenaça de la pressió física, i que el cap de galeres estava, fuet en mà, darrere del pobre camperol. Les formes econòmiques de l’Edat Mitjana es devien a certes condicions econòmiques i originaven costums a què el camperol s’havia adaptat, que en determinats moments havia cregut justes, o la perennitat dels quals, almenys, havia admès sempre. Quan davall l’influx del canvi de les condicions materials, adoptà una actitud hostil envers ells, el govern el subjectà per la força material, provant d’aquesta manera el caràcter coercitiu de l’organització del treball.
Sense les formes de coerció governamental que constitueixen el fonament de la militarització del treball, la substitució de l’economia capitalista per l’economia socialista no seria més que una paraula mancada de sentit. Per què parlem de militarització? No cal ni dir-ho que només per analogia, però per una analogia força significativa. Cap organització social, a banda de l’exèrcit, s’ha cregut amb dret a subordinar tan completament els ciutadans, a dominar-los tan totalment per la seua voluntat, com el govern de la dictadura proletària. Només l’exèrcit (precisament perquè ha resolt a la seua manera les qüestions de vida i mort de les nacions, dels estats, de les classes dirigents) ha adquirit el dret a exigir de l’individu una submissió completa als treballs, als fins, als mandats i a les ordenances. I ho ha assolit sobretot perquè els treballs d’organització militar coincidien amb les necessitats del desenvolupament social.
Avui, la qüestió de vida o mort de la Rússia dels soviets es decideix al front de treball. Les nostres organitzacions econòmiques amb les nostres organitzacions sindicals i industrials tenen dret a exigir dels seus membres tota l’abnegació, tota la disciplina, tota la puntualitat que fins ara només ha exigit l’exèrcit.
D’altra banda, l’actitud del capitalista respecte a l’obrer, no es funda només en un contracte “lliure”; conté també poderosos elements de reglamentació governamental i de pressió material.
La concurrència entre capitalistes ha presentat un semblant de realitat a la ficció de la llibertat de treball. Però aquesta concurrència, reduïda el mínim pels sindicats i els trusts, ha estat destruïda completament per nosaltres en abolir la propietat privada dels mitjans de producció. El trànsit al socialisme, reconegut de paraula pels menxevics, significa el pas del repartiment desordenat de la mà d’obra, gràcies al joc de la compravenda, de les oscil·lacions dels preus en el mercat i dels salaris, a una distribució racional dels treballadors, feta pels òrgans de districte, de província, de tot el país.
Aquest gènere de repartiment suposa la subordinació dels obrers sobre els qui recau al pla econòmic del govern. I en açò consisteix el treball obligatori, que, com a element fonamental, entra inevitablement en el programa de l’organització socialista del treball.
Si és impossible una organització sistemàtica de l’economia pública sense el treball obligatori, aquest, en canvi, és irrealitzable sense l’abolició de la ficció de la llibertat de treball i la seua substitució pel principi de l’obligació, que completa la realitat de la coerció.
Cert que el treball lliure és més productiu que l’obligatori pel que fa al pas de la societat feudal a la societat burgesa. Però és necessari ésser un liberal, o un kaustskià en els nostres dies, per a eternitzar aquesta veritat i estendre-la a l’època actual de transició del règim burgès al socialista. Si és cert, com diu la declaració dels menxevics, que el treball obligatori és sempre i siguen quines siguen les circumstàncies, menys productiu, la nostra reorganització econòmica està condemnada a la ruïna: perquè no pot haver-hi a Rússia un altre mitjà per a arribar al socialisme que una direcció autoritària de les forces i els recursos econòmics del país i un repartiment centralitzat de la força de treball, conforme al pla general del govern. L’estat proletari es considera amb dret a enviar tot treballador on el seu treball siga necessari. I cap socialista seriós negarà al govern obrer el dret a castigar el treballador que s’obstine en no portar a terme la missió que se li encomane. Però (i aquesta és la raó de tot) la via menxevic de pas al “socialisme” és una via làctia, sense monopoli del blat, sense supressió dels mercats, sense dictadura revolucionària i sense militarització del treball.
Sense treball obligatori, sense dret a donar ordres i a exigir el seu compliment, els sindicats perden la seua raó d’ésser, perquè l’estat socialista en formació els necessita, no per a lluitar pel millorament de les condicions de treball (que és l’obra de conjunt de l’organització social governamental), sinó a fi d’organitzar la classe obrera per a la producció, a fi d’educar-la, de disciplinar-la, de distribuir-la, d’agrupar-la, d’establir certes categories i fixar a certs obrers als seus llocs per un temps determinat, amb el fi, en una paraula, d’introduir autoritàriament els treballadors, d’acord amb el poder, en el pla econòmic únic. Defensar, en aquestes condicions, la “llibertat” de treball, equival a defensar la recerca inútil, ineficaç i incerta de millors condicions; el pas caòtic, sense sistema, d’una a una altra fàbrica en un país famolenc, enmig de la més espantosa desorganització dels transports i dels abastiments. A banda de la desagregació de la classe obrera i una completa anarquia econòmica, ¿quin podria ésser el resultat d’aquesta insensata temptativa de combinar la llibertat burgesa de treball amb la socialització proletària dels mitjans de producció?
La militarització del treball no és, doncs, camarades, en el sentit que he indicat, un invent d’alguns polítics o homes del nostre Departament Militar, sinó que apareix com un mètode inevitable d’organització i disciplina de la mà d’obra en l’època de transició del capitalisme al socialisme. Si és cert, com s’afirma en la declaració dels menxevics, que totes aquestes formes (repartiment obligatori de la mà d’obra, el seu ús passatger o perllongat en determinades empreses, la seua reglamentació conforme al pla econòmic governamental) menen a una disminució de la productivitat, féu una creu sobre el socialisme, perquè és impossible fundar el socialisme en la baixa de la producció. Tota organització social es basa en l’organització del treball. I si la nostra nova organització del treball dóna per resultat una disminució de la producció, la societat socialista que s’està formant camina fatalment, per aqueix mateix fet, cap a la ruïna, qualsevol que siga la nostra habilitat i siguen quines siguen les mesures de salvació que imaginem.
Per aquestes raons, he dit des del principi que els arguments menxevics contra la militarització ens traslladen al centre mateix de la qüestió del treball obligatori i de la seua influència sobre la producció. ¿És veritat que el treball obligatori ha estat sempre improductiu? No hi ha més remei que respondre que aquest és el més pobre i liberal dels prejudicis. Tot el problema es redueix a saber qui exerceix una pressió, contra qui i per què: quin estat, quina classe, sota quines circumstàncies, per quins mètodes. L’organització de la servitud fou, en determinades condicions, un progrés i portà aparellat un augment de la producció. La producció augmentà també considerablement davall el règim capitalista i, per consegüent, en l’època de la compravenda lliure de la mà d’obra en el mercat del treball. Però el treball lliure i el capitalisme al complet, una vegada dins de la fase imperialista, s’han arruïnat definitivament per la guerra. Tota l’economia mundial ha entrat en un període de sagnant anarquia, de terribles commocions, de misèria, d’exhauriment, de destrucció de les masses populars. En aquestes condicions, ¿pot hom parlar de la productivitat del treball lliure, quan els fruits d’aquest treball desapareixen deu vegades més que es creen? La guerra imperialista, amb les seues conseqüències, ha demostrat la impossibilitat de l’existència ulterior d’una societat basada en el treball lliure. ¿O posseeix algú el secret que permeta separar el treball lliure del delirium tremens de l’imperialisme, dit en altres termes, de fer retrocedir la humanitat cinquanta o cent anys arrere? Si fóra cert que la nostra organització del treball (que ha de substituir al capitalisme), que la nostra organització, establida d’acord amb un pla i, per consegüent, coercitiva, originarà la ruïna de l’economia, aquesta organització significaria el fi de tota la nostra cultura, un retrocés de la humanitat cap a la barbàrie i el salvatgisme.
Per fortuna, no sols per a la Rússia dels soviets, sinó per a tota la humanitat, la filosofia de l’escassa productivitat del treball obligatori “sempre i siguen quines siguen les condicions en què es realitze” està continguda en un vell refrany liberal. La productivitat del treball és una quantitat arbitrària en el conjunt de les circumstàncies socials més complexes, i no pot ésser mesurada mai, ni definida per avançat com a forma jurídica del treball.
Tota la història de la humanitat és la història de l’organització i de l’educació de l’home social per al treball, a fi d’obtenir una major productivitat. L’home, com ja m’he atrevit a dir, és un peresós; és a dir, s’esforça instintivament per obtenir amb el mínim d’esforç el màxim de productes. Sense aquesta tendència humana no hi hauria progrés econòmic. El desenvolupament de la civilització es mesura per la productivitat de l’home, i tota forma nova de relacions socials ha de suportar la prova amb aquesta pedra de toc.
El treball “lliure” no ha nascut amb tota la seua potència productiva; només ha aconseguit una gran productivitat progressivament, per l’aplicació prolongada de mètodes d’organització i educació del treball. Aquesta educació emprà els mitjans i procediments més diversos, que es modifiquen, a més a més, segons les èpoques. Al principi, la burgesia expulsava del seu poble a fuetades el mugic, i el deixava enmig del camí després d’haver-lo desposseït de les seues terres. I quan no volia treballar a la fàbrica, l’assenyalava amb un ferro candent, el penjava, l’enviava a galeres, i acabava per acostumar el malaurat al treball de fàbrica. Segons la nostra opinió, aquesta fase del treball “lliure” difereix molt poc dels treballs forçats, tant des del punt de vista de les condicions materials com des del punt de vista legal.
En diverses èpoques i en proporcions diferents, la burgesia ha emprat simultàniament el ferro candent, la repressió i els mètodes persuasius. A aquest efecte, els sacerdots l’han prestat un inestimable concurs. En el segle XVI es reformà l’antiga religió catòlica, que defensava el règim feudal, i adaptà a les seues necessitats una religió nova (la Reforma), que combinava la llibertat de l’ànima amb la del comerç i el treball. Formà nous sacerdots, que foren els seus guardians espirituals i servidors devots. Adoptà l’escola, la premsa, els municipis i el parlament al seu propòsit de modelar les idees de la classe treballadora. Les diverses formes de salari (amb jornal, a estall, per contracte col·lectiu) no constituïen en les seues mans sinó mitjans diversos d’aconseguir que el proletariat treballés. Cal afegir-hi distintes formes de foment del treball i d’excitació al servilisme. En fi, la burgesia ha sabut apoderar-se de les Trade Unions (organitzacions de la classe obrera) i aprofitar-se’n per a disciplinar els treballadors. Ha aplacat els líders, i, per mitjà d’ells, ha convençut els obrers de la necessitat del treball plàcid, que la seua obra siga irreprotxable, d’estricte compliment de les lleis de l’estat burgès. La culminació de tota aquesta tasca ha estat el sistema Taylor, en què els elements d’organització científica del procés de la producció es combinen amb els procediments més perfeccionats del sistema diaforètic.
Del que s’ha dit s’hi dedueix clarament que la productivitat del treball lliure no és quelcom determinat, establert, presentat per la història en safata d’argent. No! És el resultat d’una llarga política tenaç, repressiva, educadora, organitzadora, estimulant de la burgesia respecte a la classe obrera. A poc a poc aprengué a esprémer una quantitat cada vegada més gran de productes del treball dels obrers, i el reclutament voluntari, única forma de treball lliure, normal, sana, productiva i saludable, fou a les seues mans una arma poderosa.
Una forma jurídica de treball que assegure per sí mateixa la productivitat no ha existit mai en la història ni pot existir. La forma jurídica del treball correspon a les relacions i idees de l’època. La productivitat del treball es desenrotlla sobre la base del desenvolupament de les forces tècniques, de l’educació del treball, en virtut de l’adaptació progressiva dels treballadors als mitjans de producció, que es modifiquen constantment, i a les noves formes de relacions socials.
L’establiment de la societat socialista significa l’organització dels treballadors sobre noves bases i la seua adaptació a aquestes, la seua educació a fi d’augmentar constantment la productivitat. La classe obrera, sota la direcció de la seua avantguarda, ha de donar-se a si mateixa la seua educació socialista. Qui no comprenga açò, no entén una paraula de l’abecé de la realització socialista.
Quins són, doncs, els nostres mètodes de reeducació dels treballadors? Per descomptat, són més vasts que els de la burgesia, i, a més, honrats, justs, francs, nets de tota hipocresia i de tota mentida. La burgesia havia de tirar mà de la mentida per a presentar el seu treball com a lliure, quan en realitat no sols era socialment imposat, sinó que estava fins i tot esclavitzat, puix era el treball de la majoria en benefici de la minoria. En canvi, nosaltres organitzem el treball en interès dels obrers mateixos, i per això res pot incitar-nos a ocultar o encobrir el caràcter socialment obligatori de la seua organització. No hem de retre comptes de sacerdots, de liberals ni de kautskistes. Diem clarament i franca a les masses que no poden salvar, educar i portar el país socialista a una situació brillant sinó a costa d’un treball rigorós, d’una severa disciplina i de la major puntualitat per part de tot treballador. El principal procediment que emprem és l’acció de la idea, la propaganda no de la paraula, sinó del fet. El treball obligatori revesteix un caràcter coercitiu, però açò no vol dir que supose cap violència contra la classe obrera. Si el treball obligatori hagués xocat amb l’oposició de la majoria dels treballadors, hauria quedat ferit de mort el règim soviètic. La militarització del treball, quan s’hi oposen els treballadors, és un procediment a l’Araktxeiev. La militarització del treball per la voluntat pròpia dels mateixos treballadors és un procediment de dictadura socialista. Que l’obligació i militarització del treball no van en contra de la voluntat dels treballadors, com ocorria amb el treball “lliure”, ho testifica, més que tot allò que hom pogués dir, la considerable afluència d’obrers voluntaris als “dissabtes comunistes”, fet únic en els annals de la humanitat. Mai ha presenciat el món una cosa semblant. Pel seu treball voluntari i desinteressat (una vegada per setmana i encara més de vegades) els obrers demostren brillantment que estan disposats no sols a suportar el pes del treball “obligatori”, sinó, a més a més, a donar al govern un suplement de treball. Els “dissabtes comunistes”, més que manifestacions esplèndides de solidaritat comunista, són la garantia més segura de l’èxit de la implantació del treball obligatori. I és necessari, mitjançant una activa propaganda, aclarir, ampliar i enfortir aquesta tendència tan profundament comunista.
L’arma moral més forta de la burgesia és la religió, mentre que la nostra és l’explicació del vertader estat de coses, la difusió dels coneixements naturals, històrics i tècnics, la iniciació en el pla general de l’economia governamental, sobre la base del qual s’ha d’utilitzar la mà d’obra de què disposa el poder soviètic.
L’Economia Política fou, en un altre temps, el principal motiu de la nostra agitació: el règim social capitalista era un enigma, i aquest enigma l’hem desxifrat davant les masses. Ara, el mateix mecanisme del règim soviètic, que crida als treballadors als llocs més distints, ha revelat a les masses els enigmes socials. A mesura que avancem, l’economia política adquirirà una importància històrica, i les ciències, que serveixen per a escrutar la naturalesa i cercar els mitjans de sotmetre-la a l’home, ocuparan el primer pla.
Els sindicats han d’emprendre, en la més gran escala, una obra d’educació científica i tècnica per tal que a tot obrer el seu propi treball li obligue a desenvolupar l’activitat teòrica del pensament. Aquesta última, girant al voltant del treball, el perfecciona i el fa més productiu. La premsa ha de posar-se a l’altura de la missió del país, no sols com ho fa avui, és a dir, en el sentit d’una agitació general a favor d’un recrudescència de l’energia obrera, sinó també de la discussió i examen dels treballs, plans i mitjans econòmics concrets, del mode de resoldre’ls i, sobretot, de comprovar i apreciar els resultats adquirits. Els periòdics han de seguir dia a dia la producció de les fàbriques més importants, registrant els èxits i fracassos, exalçant uns i denunciant els altres...
El capitalisme rus, pel seu caràcter endarrerit, la seua independència i els trets parasitaris que en resulten, havia aconseguit, en molt menor grau que el capitalisme d’Europa, instruir, educar tècnicament i disciplinar industrialment a les masses obreres. Aquesta tasca incumbeix avui exclusivament a les organitzacions sindicals del proletariat. Un bon enginyer, un bon mecànic o un bon ajustador han de gaudir de tanta celebritat i tanta glòria com abans els militants revolucionaris, els agitadors més coneguts, i en els nostres dies els comandants i comissaris del poble més braus i capaços. Els grans i petits directors de la tècnica han d’ocupar un lloc d’honor en l’esperit públic i cal obligar els mals obrers a avergonyir-se de no estar a l’altura de la seua missió.
El pagament dels salaris obrers a Rússia es fa encara en diners i és de presumir que així ocórrega durant molt de temps. Però com més progressem, més important resultarà satisfer les necessitats tots els membres de la societat. Aleshores els salaris perdran la seua raó d’ésser. Avui no som suficientment rics per a fer semblant cosa. L’augment de la quantitat d’articles manufacturats és l’obra principal a què totes les altres se subordinen. En el moment actual, tan summament difícil, els salaris no són per a nosaltres un mitjà de fer més grata l’existència personal de cada obrer, sinó un mitjà d’apreciar allò que cada obrer aporta amb el seu treball a la república proletària.
Per aquesta raó, els salaris, tant en diners com en espècie, han de posar-se en la major concordança possible amb la productivitat del treball individual. En el règim capitalista, el treball a estall, la implantació del sistema Taylor, etc., tenien com a objecte augmentar l’explotació dels obrers i robar-los la plusvàlua. Una vegada socialitzada la producció, el treball a estall, etc., té per fi l’acreixement de la producció socialista i, per consegüent, un augment del benestar comú. Els treballadors que contribueixen més al benestar comú adquireixen el dret a rebre una part major del producte social que els peresosos, indolents i desorganitzadors.
L’estat obrer, en fi, en recompensar als uns, no pot menys de castigar als altres, és a dir, als que amb tot coneixement de causa trenquen la solidaritat obrera, destrueixen el treball comú i causen un dany considerable a la reorganització socialista del país. La repressió que té com a objecte realitzar les tasques econòmiques és una arma necessària de la dictadura socialista.
Totes les mesures enumerades, amb algunes altres, han d’assegurar el naixement de l’emulació en el domini de la producció. Sense açò, ens seria impossible elevar-nos mai per damunt d’un nivell excessivament baix. L’emulació es basa en un instint vital (la lluita per l’existència) que en el règim burgès revesteix un caràcter de concurrència. L’emulació no desapareixerà en la societat socialista perfeccionada, però revestirà, a mesura que estiga més assegurat el benestar necessari a tots, un caràcter cada vegada més desinteressat i purament ideològic. Es traduirà en una tendència a prestar els majors serveis possibles al poble, al districte, a la ciutat i a la societat tota, i serà recompensada amb la popularitat, amb el reconeixement públic, amb la simpatia, o, tal vegada, simplement, amb la satisfacció interna, resultat del sentiment del bon compliment d’una obligació. Però en el període de transició, ple de dificultats, en condicions d’extrema pobresa material i escàs desenrotllament del sentiment de solidaritat social, l’emulació ha d’anar fatalment lligada en certa manera al desig d’assegurar-se objectes d’ús personal. Tal és, camarades, el conjunt de mitjans de què disposa el govern proletari per a augmentar la productivitat del treball. Com veiem, no hi ha una solució a l’abast de la mà. La solució no figura en cap llibre. D’altra banda, no pot haver-hi encara llibre de solucions. Nosaltres no fem més que començar a escriure amb la suor i la sang dels treballadors. I vos diem: obrers i obreres, defenseu el treball reglamentari. Només perseverant en ell arribareu a construir la societat socialista. Vos trobeu enfront d’una obra que ningú realitzarà per vosaltres: l’augment de la productivitat del treball sobre noves bases socials. No resoldre el problema és perir. Resoldre’l, és fer progressar la humanitat considerablement.
Empíricament i de cap manera basant-nos en consideracions teòriques. Hem arribat a plantejar la qüestió de la utilització de l’exèrcit per al treball (qüestió que ha adquirit entre nosaltres una gran importància teòrica). Per força de les circumstàncies, en alguns llocs apartats de la Rússia soviètica havien romàs un cert temps grans contingents de l’exèrcit sense prendre part en cap operació militar. Portar-los a altres fronts on es combatia era, sobretot en hivern, molt difícil, donada la desorganització dels transports. Aquest fou el cas, per exemple, del III Exèrcit, que es trobava a la regió dels Urals. Els militants que el dirigien, comprenent que no ens era possible desmobilitzar, plantejaren per sí mateixos la qüestió del seu pas a l’obra del treball i enviaren un projecte, si fa o no fa, perfecte d’exèrcit del treball.
La cosa era nova i poc fàcil. Estaven disposats a treballar els soldats rojos? Seria el seu treball prou productiu? Es justificaria? A nosaltres ens assaltaven els dubtes a aquest respecte. No hi ha necessitat de dir que els menxevics abunden en el sentit de l’oposició. Al Congrés dels Soviets d’Economia Nacional, celebrat, si no m’equivoque, al gener o a principis de febrer, és a dir, quan la qüestió no passava d’ésser un projecte, Abramovitx predeia que ens anàvem a portar irremissiblement un desengany, que aquesta empresa insensata era una utopia digna d’Araktxeiev, i així successivament. Nosaltres havíem de considerar les coses d’una altra manera. Les dificultats eren grans, cert; però no es distingien en principi de totes les altres dificultats de l’obra soviètica en general.
Vegem realment el que representava aquest III Exèrcit. Hi restaven molt poques tropes: en total, una divisió de caçadors i una altra de cavalleria (entre les dues, quinze regiments), més dos cossos especials. La resta de les tropes havia estat distribuïda molt abans entre els altres exèrcits als fronts de combat. Però l’organisme director de l’exèrcit romania intacte i nosaltres crèiem molt probable que necessitàrem enviar-lo a la primavera, pel Volga, fins al front del Caucas, contra Denikin, que en aquell moment no havia estat derrotat encara per complet. El contingent total d’aquest III Exèrcit ascendia a uns 120.000 homes. En aquesta massa, on predominava l’element camperol, hi havia prop de 16.000 comunistes i simpatitzants, majoritàriament obrers de l’Ural. Era, doncs, per la seua composició, una massa camperola convertida en organització militar i dirigida per obrers d’avantguarda. Hi treballaven nombrosos especialistes militars, que ocupaven importants llocs i estaven sota el control polític general dels comunistes. Si hom fa una ullada de conjunt sobre el III Exèrcit, es veurà que és el reflex de tota Rússia soviètica. Igual si considerem l’Exèrcit Roig en la seua totalitat que l’organització del poder soviètic en un districte, en una província o en tota la República, trobarem sempre el mateix esquema d’organització: milers de camperols adaptats a noves formes de vida política, econòmica i social per l’esforç dels treballadors organitzats que porten la direcció en tots els camps de l’activitat soviètica. Als especialistes de l’escola burgesa se’ls col·loca en llocs que requereixen coneixements especials, se’ls concedeix l’autonomia necessària; però el seu treball és inspeccionat per la classe obrera, personificada en el Partit Comunista. Des del nostre punt de vista, només és possible la implantació del treball obligatori amb la condició que es faça un reclutament entre el proletariat del camp sota la direcció dels obrers avançats. Per açò ni hi hagué ni podia haver cap obstacle de principi que s’oposés a l’aplicació al treball de l’exèrcit. Amb d’altres paraules, les objeccions de principi dels menxevics contra els exèrcits del treball no eren en els fons sinó objeccions contra el treball obligatori i contra els mètodes soviètics d’edificació socialista. I aquest és el motiu que no ens haja costat refutar-les.
Quede ben entès que no és que s’haja adaptat l’organisme militar a la direcció del treball. D’altra banda, mai hem fet res en aqueix sentit. La direcció seguia a mans dels òrgans econòmics corresponents. L’exèrcit subministrava la mà d’obra necessària en forma d’unitats compactes i organitzades, aptes per a l’execució dels treballs homogenis més senzills: retirada de les neus, tala d’arbres, obra de construcció, etc.
Avui tenim ja una experiència considerable pel que fa a la utilització de l’exèrcit del treball i d’ara en avant podem fer més que previsions. ¿Quines conclusions treure d’aquesta experiència? Els menxevics s’han afanyat a treure-les. El mateix Abramovitx, el seu orador, ha declarat al Congrés de Miners que ens hem portat un desengany, que l’exèrcit del treball no és més que una organització parasitària en què cent homes no valen el que deu treballadors. És açò cert? No. És exclusivament una crítica odiosa formulada a la lleugera per gents que es mantenen allunyades, que ignoren els fets, que no fan més que recollir per tot arreu les deixalles i fems, el mateix quan comproven el nostre desengany que quan l’anuncien. En realitat, no sols no han fracassat els exèrcits del treball, sinó que, per contra, han fet importants progressos, han demostrat la seua vitalitat, i maniobren ara enfortint-se més cada dia. Els qui han fracassat són els profetes que ens pronosticaven la inutilitat d’aquesta empresa, que ens anunciaven que no treballaria ningú, que els soldats rojos no anirien al capdavant del treball, sinó que es tornarien a les seues cases tranquil·lament.
Aquestes objeccions estaven dictades per l’escepticisme petit burgès, per la falta de confiança en la massa i en una audaç iniciativa organitzadora. Però, en el fons, ¿no eren les mateixes objeccions que havíem de refutar quan iniciàvem les grans mobilitzacions amb fins exclusivament militars? També aleshores es tractava d’espantar-nos agitant l’espectre d’una deserció unànime (inevitable, es deia), després de la guerra imperialista. No cal ni dir-ho que la deserció ha estat cruelment castigada. Però l’experiència ha demostrat que no ha revestit, ni amb molt, un caràcter endèmic ni la importància que ens havien anunciat. No ha destruït l’exèrcit. El llaç espiritual i organitzador, el voluntariat comunista i la pressió governamental han fet possible mobilitzar milions d’homes, constituir nombroses unitats i realitzar les obres militars més complexes. Si no hi ha altre remei, l’exèrcit ha vençut. Per la que toca al treball, esperàvem idèntics resultats. I no hem patit desil·lusions. Els soldats rojos no han desertat quan hem passat del front guerrer al capdavant del treball, com ens pronosticaven alguns escèptics. Gràcies a una agitació ben canalitzada, aquesta transició ha despertat un gran entusiasme. No neguem que alguns soldats hagen volgut abandonar l’exèrcit, però açò ocorre sempre que es traslladen grans unitats militars d’un front a un altre o des de la reraguarda a l’avantguarda i, en general, quan se les posa en moviment i la deserció potencial es transforma en deserció activa. Però quan succeïen fets semblants, intervenien les seccions polítiques, la premsa, els òrgans especials de lluita contra la deserció i el percentatge actual de la deserció en els exèrcits del treball no és major que el dels exèrcits en combat. S’havia afirmat que a conseqüència de la seua estructura interna, els exèrcits del treball no podrien donar més que un molt petit tant per cent de treballadors. Açò només en part és veritat. El III Exèrcit ha servat, com ja he dit, el seu organisme director amb un nombre molt reduït d’unitats militars. Mentre, per consideracions d’ordre militar i no econòmic, hem servat intacte l’Estat Major de l’exèrcit i la seua direcció, el percentatge dels treballadors que subministrava era excessivament baix. Dels 100.000 soldats rojos ocupats en les tasques administratives i econòmiques, només hi havia un 21 per cent de treballadors; els serveis diaris de guàrdia (facció, etc.), malgrat el gran nombre d’institucions i dipòsits militars no ocupaven més que el 16 per cent; el nombre de malalts, atacats de tifus sobretot, com el personal mèdic i sanitari no passava del 13 per cent; el d’absents per diverses raons (missions, permisos, absència il·legal) s’elevava al 25 per cent. Així, doncs, la mà d’obra disponible no era més que el 23 per cent. Aquest era el màxim de forces que el III Exèrcit podia subministrar al capdavant de treball. En realitat, al principi, únicament forní el 14 per cent de treballadors, sobretot si considerem les divisions de caçadors i cavalleria. Però tan aviat com es sabé que Denikin estava derrotat i que no necessitaríem enviar al front del Caucas, a la primavera, al III Exèrcit, començàrem de seguida a liquidar els diferents serveis de l’exèrcit i a adoptar de manera racional les seues institucions als nous treballs. Tot i que encara no hàgem acabat aquesta transformació, els resultats fornits ja per ella no són menys considerables. Avui1, l’antic III Exèrcit subministra un 38 per cent de treballadors amb relació als seus efectius. Quant a les unitats militars que treballen al seu costat a la regió de l’Ural, donen ja un 49 per cent. Aquests resultats no són menyspreables si es comparen amb el que ocorre a les fàbriques, en moltes de les quals les absències, justificades o no, passen encara del 50 per cent2. Afegim a açò que, ben sovint sostenen el funcionament de les fàbriques els pares dels treballadors, mentre que els soldats de l’Exèrcit Roig han d’atendre al seu propi sosteniment.
Si enviem aquests joves de 19 anys, mobilitzats per l’exèrcit de l’Ural, a talar arbres, veurem que d’uns 30.000, més del 75 per cent van al treball. Açò és ja un enorme progrés, i, a més a més, la prova que utilitzant l’instrument militar per a la seua mobilització i formació podem introduir en les unitats de treball modificacions que asseguren un alça considerable del percentatge dels participants en el procés de la producció.
D’ara en avant podrem parlar de la productivitat dels exèrcits del treball basant-nos en l’experiència adquirida. Al principi, la productivitat en els distints sectors del treball, tanmateix l’enorme entusiasme, era, certament, massa baixa. I la lectura dels primers comunicats de l’exèrcit del treball podia semblar clarament descoratjadora. En els primers temps, es necessitaven tretze a quinze jornades de treball per a la preparació D’una sagéne cúbica de fusta, quan la mitjana fixada, que fins i tot Avui només s’aconsegueix rarament, és de tres dies. Cal afegir que els especialistes de la matèria són capaços, en condicions favorables, de preparar una sagéne cúbica en un dia. Què ha succeït de fet? Les unitats militars estaven destacades lluny dels boscs de tala. Ocorria sovint que per a anar al treball i tornar d’ell calia recórrer de vuit a deu verstes, el que absorbia una part important de la jornada de treball. En els boscs faltaven les destrals i serres. Molts soldats rojos originaris de l’estepa no coneixien el bosc, no havien abatut arbres mai i no estaven familiaritzats amb la serra i la destral. Els comitès forestals de les províncies i districtes distaven molt d’haver après, des del començament, a utilitzar les unitats militars, a dirigir-les on fóra necessari, a posar-les en bones condicions. En aquestes circumstàncies, res té de sorprenent la poca productivitat del treball. Però una vegada que es corregiren aquests defectes fonamentals, s’obtingueren resultats força més satisfactoris. D’acord amb les últimes dades, La sagéne cúbica en aquest mateix III Exèrcit requereix quatre dies i mig de treball, cosa que no s’allunya molt de la norma actual. El fet que la productivitat augmente sistemàticament a mesura que es millora el treball, és altament consolador.
Els resultats a què pot arribar-se en aquest sentit han estat demostrats per l’experiència breu però rica del batalló d’enginyers de Moscou. La plana major del cos que dirigia les operacions començà per fixar una norma de tres dies de treball per sagéne cúbica de fusta. Aquesta norma aviat fou superada. En les mes de gener una sagéne cúbica no necessitava més que dues jornades i mitja de treball; al febrer, 21; al març: 1,5, la qual cosa representa una productivitat elevadíssima. Semblant resultat s’ha obtingut gràcies a una acció moral, a l’especificació del treball de cada u, a haver-se despertat l’amor propi del treballador, a la concessió de primes als obrers que produeixen més, o, per a emprar el llenguatge dels sindicats, a una tarifa mòbil adaptada a totes les fluctuacions individuals de la productivitat. Aquesta experiència quasi científica ens assenyala el camí que hem de seguir d’ara en avant.
En el moment actual posseïm molts exèrcits del treball en acció: el primer exèrcit, els exèrcits de Petrograd, d’Ucraïna, del Caucas, del Volga, de reserva. Aquest últim, com hom sap, ha contribuït a augmentar la capacitat de transport del ferrocarril de Kazan-Ekaterinenburg. I en totes bandes on l’experiència de la utilització de les unitats militars s’ha fet amb alguna intel·ligència, els resultats s’han encarregat de demostrar que semblant mètode és indiscutiblement practicable i òptim.
En allò que fa al prejudici sobre l’inevitable parasitisme de les organitzacions militars, siguen quines siguen les condicions en què es troben, ha quedat definitivament desfet. L’Exèrcit Roig encarna les tendències del règim soviètic governamental. No cal pensar ja més en l’ajuda d’aquestes idees mortes de l’època desapareguda: “militarisme”, “organització militar”, “improductivitat del treball obligatori”, sinó considerar sense prevenció les manifestacions de la nova època i no oblidar que el dissabte existeix per a l’home, no l’home per al dissabte; que totes les formes d’organització, fins i tot la militar, no són més que armes a mans de la classe obrera ama del poder, que té dret i pot adoptar, modificar, refer les seues armes, mentre no haja obtingut els resultats desitjats.
L’aplicació intensa del treball obligatori, així com les mesures de militarització del treball, No poden exercir un paper decisiu sinó a condició d’ésser aplicades sobre la base d’un pla econòmic únic, que comprenga tot el país i totes les branques industrials. Aquest pla s’ha d’elaborar per a un determinat nombre d’anys. És natural que es dividisca en períodes, d’acord amb les etapes inevitables de la reorganització econòmica del país. Hem de començar per les tasques més simples alhora que més fonamentals.
Primer que res, cal garantir a la classe obrera la possibilitat de viure, encara que siga en les condicions més penoses, i per a això, de servar els centres industrials i salvar les ciutats. Aquest és el punt de partida. Si no volem que el camp absorbisca la ciutat i l’agricultura la indústria, si no volem “fer camperol” tot el país, hem de mantenir, encara que només siga en un nivell mínim, els nostres transports, i assegurar a les ciutats el pa, combustible i matèries primeres i al ramat farratge.
Sense açò, no hi ha progrés possible. Per consegüent, l’obra més urgent del pla és millorar l’estat dels transports, o, com a mínim, evitar la seua desorganització ulterior, i crear estocs dels articles més necessaris, de primeres matèries i de combustibles. Tot el període següent es dedicarà a la centralització i tensió de la mà d’obra per a la solució d’aquests problemes essencials, condició prèvia del desenvolupament econòmic ulterior. ¿Es fixarà per mesos o per anys cada un dels períodes? És difícil preveure-ho en aquest instant, màximament tenint en compte que açò depèn de causes múltiples, des de la situació internacional fins al grau d’unanimitat i resistència de la classe treballadora.
En el curs del segon període s’haurà de procedir a la construcció de les màquines necessàries per al transport, i a proveir-se de primeres matèries i d’articles. Aquí, la locomotora és l’essencial. Avui en dia, la reparació de les locomotores s’efectua d’acord amb procediments primitius, que requereixen una despesa de força i mitjans molt considerables. És indispensable, per consegüent, començar a reparar en massa, d’ara en avant, les peces de recanvi. Ara que els ferrocarrils i fàbriques de Rússia estan a mans d’un sol propietari (el govern obrer), podem i hem d’establir un tipus de locomotora i de vagó per a tot el país, unificar les peces de recanvi, fer que totes les fàbriques necessàries es dediquen a la fabricació en massa d’aquestes últimes, arribar a què les reparacions no siguen més que una simple substitució de les peces gastades per unes altres de noves, i posar-nos, per tant, en condicions d’efectuar el muntatge en massa de les locomotores. Ara que disposem una altra vegada de combustible i primeres matèries, hem de concentrar la nostra atenció especialment en la construcció de locomotores.
En el tercer període caldrà construir màquines per a la fabricació d’objectes de primera necessitat.
Finalment, el quart període, que es recolzarà en els resultats adquirits pels tres primers, permetrà passar a la producció d’objectes d’ús personal, en la major escala.
Aquest pla revesteix una importància considerable, no sols en tant que orientació general dels nostres òrgans econòmics, sinó també en tant que línia de conducta per a la propaganda de les nostres tasques econòmiques entre les masses obreres. Les nostres mobilitzacions per al treball seran lletra morta i no cobraran consistència si no toquem el punt sensible de tot allò que hi ha d’honrat, conscient i entusiasta en la classe treballadora. Hem de dir a les masses tota la veritat sobre la nostra situació i les nostres intencions futures, i declarar-les francament que el nostre pla econòmic, fins i tot amb l’esforç màxim dels treballadors, no ens proporcionarà demà ni despús-demà muntanyes ni meravelles, perquè en el curs del període més pròxim orientarem la nostra acció principal cap al millorament dels mitjans de producció a fi d’obtenir una major productivitat. Només quan ens trobem en estat de restablir, encara que no siga més que en mínimes proporcions, els mitjans de transport i producció, passarem a la fabricació d’objectes de consum. Així, doncs, el producte palpable del treball destinat als obrers en forma d’objecte d’ús personal no s’obtindrà sinó en últim terme, quan hàgem entrat en la quarta fase del pla econòmic. Només en aqueix moment hi haurà una millora important que llime considerablement les asprors de la vida. Perquè les masses que han de patir encara durant molt de temps penes i privacions puguen suportar el pes d’açò, han de comprendre en tota la seua amplitud la lògica inevitable d’aquest pla econòmic.
L’ordre d’aquests quatre períodes econòmics no ha de prendre’s en sentit absolut. No està dins de les nostres intencions paralitzar per complet la nostra indústria tèxtil; encara que només fóra per raons d’ordre militar no podem fer-ho. Però a fi que l’atenció i les forces no es dispersen davall la pressió de necessitats que es fan sentir cruelment, importa conformar-se al pla econòmic (criteri principal) i distingir allò que és essencial d’allò que és secundari. No cal ni dir-ho que no ens inclinem de cap manera cap a un estret comunisme social i nacional; l’alçament del bloqueig i la revolució europea, sobretot, imposaran profundes modificacions al nostre pla econòmic, reduint la durada a les fases del seu desenvolupament i fent-les més pròximes unes a altres. Però no podem preveure quan sobrevindran aquests esdeveniments. Per aquesta raó hem de sostenir-nos i enfortir-nos nosaltres mateixos, sense tenir en compte el desenrotllament poc favorable, açò és, lentíssim, de la revolució europea i universal. En el cas que reprenguem, en efecte, les relacions comercials amb els països capitalistes, ens inspirarem igualment en el pla econòmic abans definit. Lliurarem part de les nostres matèries primeres a canvi de locomotores i altres màquines indispensables; però de cap manera a canvi de vestits, calçat o articles colonials perquè el que ens importa, en primer terme, és la importància de mitjans de transport, no d’objectes de consum.
Seríem cecs, escèptics i uns gasius petitburgesos si ens figuràrem que la reconstrucció econòmica pot ésser una transició progressiva de l’actual desorganització econòmica completa a l’estat de coses que l’ha precedit, o, en altres termes, que podem tornar a pujar els mateixos escalons que ja hem descendit. Només després d’un llarg període posarem la nostra economia al nivell en què es trobava en vigílies de la guerra imperialista. Semblant mode de veure les coses no sols no serviria de consol, sinó que seria, a més, profundament erroni. La desorganització que destruïa innumerables riqueses, extirpava alhora moltes rutines de l’economia, moltes ineptituds, molts vells costums, obrint així el camí a la nova estructura econòmica d’acord amb les dades tècniques, que són avui idèntiques a les de l’economia mundial.
Si el capitalisme rus s’ha desenvolupat no gradualment, sinó a salts, construint fàbriques a l’americana en plena estepa, raó de més perquè semblant marxa forçada puga portar-la l’economia socialista. Tan aviat com hàgem vençut la nostra horrible misèria, acumulat algunes reserves de matèries primeres i d’articles i millorat els transports, lliures ja de les cadenes de la propietat privada, podrem franquejar d’un salt molts graus i subordinar totes les empreses i tots els recursos econòmics al pla de govern únic.
Podrem també, segurament, introduir l’electrificació en totes les branques fonamentals de la indústria i en l’esfera del consum personal, sense haver de passar de nou per “l’edat del vapor”. El programa de l’electrificació està previst a Rússia en un cert nombre d’etapes consecutives, de conformitat amb les etapes fonamentals del pla econòmic general.
Una nova guerra podria retardar la realització dels nostres designis econòmics; la nostra energia i perseverança poden i han d’afanyar el procés de la reorganització econòmica. Però siga qualsevol la rapidesa del curs dels esdeveniments, és indubtable que, com a base de la nostra acció (mobilització per al treball, militarització de la mà d’obra, dissabtes comunistes i la resta d’aspectes del voluntariat comunista del treball), ha de fer-se un pla econòmic únic. El període en què ens endinsem exigirà de nosaltres una concentració completa de tota la nostra energia per a les primeres tasques elementals: abastiments, combustible, primeres matèries i transports. Mentre, no hem de dispersar la nostra atenció, malbaratar les nostres forces ni disseminar-les. Aquest és l’únic camí per a la salvació.
Direcció col·lectiva i direcció unipersonal
Els menxevics tracten d’una altra qüestió, que sembla oferir-los ocasió per a apropar-se de nou a la classe obrera. Ens referim a la forma de direcció de les empreses industrials. Ha d’ésser aquesta col·lectiva o unipersonal? Afirmen que el lliurament de les fàbriques a un director únic en compte de a un comitè és un crim contra la classe obrera i la revolució socialista. De totes maneres, no deixa d’ésser estrany que els més ardents defensors de la revolució socialista en contra del sistema unipersonal, siguen els mateixos menxevics que, fa poc encara, pensaven que parlar de revolució social era mofar-se de la història i cometre un crim contra la classe obrera...
Ara bé; ocorre que el gran culpable davant la revolució socialista és el Congrés del nostre Partit Comunista, per haver-se declarat partidari del sistema unipersonal en la direcció de la indústria, i especialment a les fàbriques. No obstant això, seria un error dels més grans creure que aquesta decisió pot causar algun perjudici a l’activitat de la classe obrera. L’activitat dels treballadors no es defineix ni es mesura perquè la fàbrica estiga dirigida per tres homes o per u, sinó per factors i fets força més profunds: per la creació d’òrgans econòmics en què tinguen participació activa els sindicats, per la creació de tots els òrgans soviètics que constitueixen el Congrés dels Soviets i representen desenes de milions de treballadors; pel nomenament per a la direcció (o per al control de la direcció) dels mateixos dirigits. Aquí rau l’activitat de la classe obrera. I si la classe obrera, en el curs de la seua experiència pròpia, arriba a pensar, per mitjà dels congressos del seu partit, dels seus soviets, dels seus sindicats, que és preferible posar al capdavant d’una fàbrica un director que no un comitè, aquesta decisió seua està dictada per la seua activitat. Pot ésser exacta o equivocada des del punt de vista de la tècnica administrativa; en tot cas, ningú li la imposa al proletariat; li la dicta la seua pròpia voluntat. I seria el major dels errors confondre la qüestió de l’autoritat del proletariat amb la dels comitès obrers que administren les fàbriques. La dictadura del proletariat es tradueix en l’abolició de la propietat privada dels mitjans de producció, en la subordinació de tot el mecanisme soviètic a la voluntat col·lectiva de les masses; de cap mode en la forma de direcció de les diverses empreses.
Abans de seguir endavant, refutarem una altra acusació llençada contra els defensors de la direcció unipersonal. Els adversaris declaren: són els militaristes soviètics els qui volen utilitzar la seua experiència militar en els problemes econòmics; tal vegada en l’exèrcit el principi de la direcció unipersonal siga excel·lent, però en l’economia no val res. Aquesta afirmació és falsa en tots els sentits. En primer lloc, és totalment inexacte que hàgem començat implantant en l’exèrcit el sistema unipersonal; avui mateix estem molt lluny d’haver-lo adoptat íntegrament. És igualment fals que no hàgem començat a defensar les formes de direcció unipersonal amb la participació dels especialistes a les empreses econòmiques més que basant-nos en la nostra experiència militar. En realitat, partíem i partim en aquest assumpte d’una concepció purament marxista dels problemes revolucionaris i de la missió del proletariat una vegada amo del poder.
No sols des del començament de la revolució, sinó molt abans, havíem comprès la necessitat d’aprofitar els coneixements i les experiències tècniques del passat, la necessitat de cridar als especialistes, d’utilitzar-los tot el possible, a fi que la tècnica no retrocedisca, que seguisca el seu progrés. Jo presumisc que si la guerra civil no hagués desfet els nostres òrgans econòmics, privant-los de tot el que tenien de viu, quant a iniciativa i activitat, hauríem implantat molt abans i sense dolor el sistema unipersonal per a la direcció econòmica.
Alguns camarades consideren l’òrgan de la direcció econòmica principalment com una escola. Açò és absurd, la missió dels òrgans directors és dirigir. Que qui desitge i s’assenta amb aptitud per a dirigir que vaja a les escoles, assistisca als cursos especials d’instructors i hi treballe com a adjunt, a fi d’observar i adquirir experiència. Però el que pot dirigir una fàbrica, que no vaja a ella per a aprendre, sinó per a ocupar un lloc administratiu i econòmic de responsabilitat. Si encara es considera aquesta qüestió amb un criteri estret, diré que el sistema unipersonal representa una escola deu vegades millor. Si, en efecte, vos és impossible substituir un bon treballador per altres tres poc competents, i si, a malgrat tot, formeu amb ells un comitè a què estan confiades les funcions més importants de la direcció, els col·loqueu així en la impossibilitat d’adonar-se del que els falta. Cadascun d’ells compta amb els altres quan es tracta de prendre una decisió, i si es fracassa, es tiren mútuament la culpa els uns als altres.
Que açò no és qüestió de principi ho demostren els mateixos adversaris del sistema unipersonal en no reclamar el sistema de comitès per als tallers, corporacions i mines. Fins a arribar a declarar que es necessita ésser un insensat per a exigir que un taller siga dirigit per tres o cinc persones; segons ells, la direcció ha d’estar només a càrrec d’un administrador del taller. Per què? ¿Si la direcció col·lectiva és una escola, per què no admetre també aqueixa escola elemental? Per què no introduir igualment als tallers l’administració col·lectiva? ¿I si el sistema de comitès no és una condició sine qua non per als tallers, per què és indispensable per a les fàbriques?
Abramovitx ha afirmat que, ja que a Rússia hi ha molt pocs especialistes (per culpa dels bolxevics, repeteix després Kautsky), hem de substituir-los a la força per comitès obrers. Simples variants. Cap comitè format per persones que no saben l’ofici pot substituir un home competent. Un col·legi (o buró) d’advocats no pot reemplaçar un simple guardaagulles. La mateixa idea d’açò és una idea falsa. El comitè per sí mateix no pot ensenyar res a un ignorant. No pot fer més que ocultar la seua ignorància. Si hom col·loca una persona en un lloc administratiu important, té la possibilitat de veure clarament, no sols en els altres, sinó en sí mateix, què sap i què ignora. Però res hi ha pitjor que un comitè d’ignorants, integrat per treballadors mal preparats per a la funció que hom els encomana i que no tenen coneixements especials. Els seus membres estan constantment desemparats i desconfien uns d’altres, cosa que origina la confusió i el desarreglament de tota la seua tasca. La classe obrera té un profund interès en augmentar la seua capacitat directora, açò és, en instruir-se. Però en el domini industrial només pot assolir-ho si la direcció dóna compte de la seua activitat a tot el personal de la fàbrica, i aprofita aquestes ocasions per a posar a discussió el pla econòmic del treball de l’any o del mes corrent. Tots els obrers que s’interessen seriosament en la qüestió de l’organització industrial són enviats a cursos especials, íntimament relacionats amb el treball pràctic de la fàbrica mateixa. Després hom els obliga a ocupar llocs d’importància secundària, per a elevar-los després als més importants. Així hem format mils i formarem desenes de milers. La qüestió de la direcció de tres o cinc persones interessa, no a les masses obreres, sinó a la burocràcia obrera soviètica, Més endarreridora, més feble i menys apta per a un treball independent. Un administrador avançat, ferm i conscient, procura prendre a les seus mans tota la fàbrica per a provar als altres i convèncer-se’n que és capaç de dirigir. Però si l’administrador és feble, intentarà unir-se a altres per tal que la seua feblesa passe inadvertida. El sistema de comitès està ple de perills, perquè en ell desapareix la responsabilitat personal. Si l’obrer és capaç però inexperimentat necessita un director. Davall la seua direcció adquirirà els coneixements que li falten, i demà podrem convertir-lo en director d’una petita fàbrica. Així seguirà el seu camí. Però si li ocorre caure en un comitè on la força i feblesa de cadascun no es palesen amb claredat, el seu sentiment de responsabilitat desapareixerà infal·liblement.
La nostra resolució, no cal ni dir-ho, no preveu una implantació sistemàtica de la direcció unipersonal, efectuada d’una simple plomada. Són possibles diverses variants i combinacions. Quan un obrer siga capaç de realitzar l’obra que se li ha encomanat, el farem director de la fàbrica, posant al seu costat a un especialista. Si l’especialista és home valuós, és a ell a qui anomenarem director, posant al seu costat dos o tres obrers. En fi, quan el comitè haja donat proves de la seua capacitat, el conservarem. Aquesta és l’única manera seriosa de considerar el problema i només així podrem organitzar la producció d’una manera regular.
Existeix, a més a més, una consideració, d’un cert caràcter social i educatiu, importantíssima al meu entendre. A Rússia, l’elit dirigent de la classe obrera és massa reduïda. Aquesta elit ha practicat l’acció política il·legal. Durant molt de temps ha sostingut una lluita revolucionària. Ha viscut en països estrangers. Ha llegit molt a les presons i en el desterrament, ha adquirit una considerable experiència política i una gran amplitud de criteri. Representa el millor de la classe obrera. Darrere d’ella ve la generació més jove, que participà conscientment en la revolució des de 1917. És una part molt valuosa de la classe obrera. Onsevulla que dirigim la mirada: a l’organització soviètica, als sindicats, a l’acció del partit enfront de la guerra civil… el paper director l’exerceix aquesta elit del proletariat. La principal acció governamental del poder soviètic en aquest any i mig consistia en maniobrar amb aqueixa elit de treballadors, que enviava ara a un front, ara a un altre.
Les capes més baixes de la classe obrera, d’origen camperol, tot i que d’esperit revolucionari, encara són molt pobres en iniciativa. Què pateix el mugic rus? Un mal gregari: l’absència de personalitat, és a dir, el que ha estat cantat pels nostres narodnikis reaccionaris, allò que s’ha glorificat per Lleó Tolstoi, en la persona de Plató Karateief: el camperol es dissol en la comunitat i se sotmet a la terra. Està clar que l’economia socialista no es basa en el Plató Karateief, sinó en els treballadors que pensen, dotats d’esperit d’iniciativa i conscients de la seua responsabilitat. És precís a tota costa desenrotllar en l’obrer l’esperit d’iniciativa. El caràcter dominant de la burgesia és un groller individualisme junt amb l’esperit de concurrència. El de la classe obrera no està en contradicció amb la solidaritat i col·laboració fraternals. La solidaritat socialista no pot basar-se en la manca d’individualitat i en la inconsciència animal. I és aquesta absència d’individualitat precisament la que s’oculta en el sistema dels buros o comitès, en l’administració col·lectiva.
En la classe obrera hi ha moltes forces, molts talents i aptituds. Cal aprofitar tot açò, que l’emulació desperte totes les energies. La direcció unipersonal en el domini administratiu i tècnic hi contribueix. Per aquesta raó és superior i més fecunda Que la direcció col·lectiva.
Camarades: els arguments dels oradors menxevics, especialment d’Abramovitx, reflecteixen sobretot un complet allunyament de la vida i de les seues obres. Aquests es troben en el mateix cas d’un observador que, en haver de travessar nedant un corrent d’aigua, reflexiona primer profundament sobre la qualitat de les aigües i la força del corrent. Cal passar l’aigua, no obstant això! Tal és tot el problema! I el nostre kautskista, ara sobre un peu, ara sobre un altre, exclama: “nosaltres no neguem aqueixa necessitat; però veiem els perills que ofereix, perquè són nombrosos: el corrent és ràpid, hi ha esculls, i estem fatigats, etc. Però és inexacte, completament inexacte que nosaltres no admetem la necessitat de travessar l’aigua. No ens negàvem a admetre-ho ni fa vint-i-tres anys...”.
D’un extrem a un altre, tot el seu raonament està construït així. En primer lloc, diuen els menxevics, nosaltres no neguem ni hem negat mai la necessitat de la defensa i, per consegüent, de l’exèrcit. En segon terme, tampoc rebutgem en principi el treball obligatori. Perquè ¿han existit mai, excepte en algunes sectes religioses, homes capaços de repudiar “d’una manera general” la legítima defensa? Emperò, tots els vostres coneixements abstractes no fan que les coses avancen una polzada. Quan es tractava de la lluita i de la creació d’un exèrcit contra els enemics reals de la classe treballadora, quina ha estat la vostra actitud? Vos heu oposat a això, ho heu sabotejat, sense negar, és cert, la necessitat de defensar-se. Dèieu i escrivíeu en els vostres periòdics: “A baix la guerra civil!”, en el mateix moment en què els guàrdies blancs ens posaven el ganivet en la gola. I després d’una aprovació tardana de la nostra defensa victoriosa, vos atreviu encara a fixar la vostra mirada crítica en les nostres noves obres i a declarar: “nosaltres no ens oposàvem, en termes generals, al treball obligatori; però... sense pressió jurídica”. Que formidable contradicció hi ha en aquestes paraules! La noció d’“obligació” conté en sí mateixa un element de pressió. L’home oprimit Es veu obligat a fer quelcom. Si no fa res, evidentment patirà la pressió, o, en altres termes, el càstig. Queda per saber quina és la pressió. Abramovitx declara: “La pressió econòmica, sí; però no la pressió jurídica”. El camarada Holzmann, representant del sindicat metal·lúrgic, ha posat de manifest superbament tot l’escolasticisme de semblant argumentació. En el règim capitalista, és a dir, en el règim del treball lliure, la pressió econòmica era ja inseparable de la pressió jurídica. Ara, amb molt més motiu.
He tractat de fer comprendre, en el meu informe, que per tal d’instruir els treballadors sobre noves bases socials, sobre noves formes de treball i assolir una major productivitat de treball, únicament hi ha un procediment: l’aplicació simultània de diversos mètodes, el de l’interès econòmic de la pressió jurídica, el de la influència que pot exercir l’organització econòmica interiorment coordinada, el de la coerció i, sobretot, el de la persuasió, agitació i propaganda, i, finalment, el de l’elevació del nivell cultural. Només amb la combinació de tots aquests mitjans pot assolir-se un nivell elevat d’economia socialista.
Si en el règim capitalista l’interès econòmic es combina infal·liblement amb la pressió jurídica, darrere de la qual es troba la força material de l’estat, amb major raó haurà d’ésser important en l’estat soviètic, açò és, en l’estat de transició al socialisme, vincular en general la pressió econòmica amb la pressió jurídica. A Rússia, les empreses més importants estan a mans de l’estat. Quan al torner Ivanov li diem: “Has de treballar ara a la fàbrica de Sormovo; si et negues, no rebràs la teua ració”, què és açò? Una pressió econòmica o una pressió jurídica? No pot anar-se’n a una altra fàbrica, perquè totes estan a mans de l’estat, que no permetria semblant mudança. La pressió econòmica es confon aquí amb la repressió governamental. Abramovitx desitjaria aparentment que el repartiment de la mà d’obra estigués regularitzat per l’augment de salaris, la concessió de primes, etc., que bastaria per a atreure a les empreses més importants els treballadors necessaris. Segons sembla, aquest és tot el seu pensament. Però si es planteja així la qüestió, tot militant honrat del moviment sindical comprendrà que aqueixa és una de les pitjors utopies. No podem esperar l’afluència de mà d’obra sobre el mercat de treball sense que l’estat tinga suficients recursos d’articles alimentaris, allotjaments, transports, és a dir, recursos del que està per crear precisament. Sense el trasllat en massa, regularment organitzat per l’estat, de la mà d’obra d’acord amb les necessitats dels òrgans econòmics, no obtindrem cap resultat. Per a nosaltres ha arribat l’hora de la pressió i comprenem tota la seua necessitat econòmica. Vos he llegit un telegrama d’Ekaterinemburg sobre la marxa de les operacions en el primer exèrcit del treball. S’hi diu que més de 4.000 obrers qualificats han passat pel Comitè de l’Ural encarregat de fer efectiu el treball obligatori. D’on venien? La major part del III Exèrcit. No els han enviat a sa casa, sinó imposat una nova ocupació. Des de l’exèrcit han passat a les mans del Comitè de Treball Obligatori, que els ha repartit per categories i distribuït entre les fàbriques. Des del punt de vista liberal açò és una “violència” contra la llibertat individual. No obstant això, la majoria dels obrers ha partit per al front del treball com havia partit abans per al front militar, comprenent clarament que ho exigien interessos superiors. Alguns, encara així, no han consentit de bon grat, per la qual cosa ha calgut obligar-los.
L’estat (no cal dir-ho) ha de col·locar, per mitjà del sistema de primes, als millors treballadors en condicions d’existència més favorables. Però açò no exclou, ans al contrari, suposa que l’estat i els sindicats (sense el concurs dels quals el govern soviètic no podria reorganitzar la indústria) adquireixen sobre l’obrer certs drets nous. El treballador no comercia amb el govern soviètic; està subordinat a l’estat, sotmès a ell en tots els respectes, perquè és el seu estat.
“Si se’ns hagués dit simplement (declara Abramovitx) que es tracta de disciplina sindical, no hi hauria motiu per a entaular aquest debat. Però què pinta aquí el militarisme?”. Segurament es tracta, sobretot, de disciplina sindical, però de la disciplina nova dels nous sindicats industrials. Vivim en un país soviètic, on la classe obrera és ama del poder, cosa que no comprenen els nostres kautskistes. Quan el menxevic Roubtsof diu que en el meu informe no queda quasi res dels sindicats, no manca raó. Dels sindicats, com ell els entén, és a dir, del tipus tradeunionista, queda certament, ben poca cosa; però a l’organització professional i industrial de la classe obrera russa l’incumbeixen les més grans tasques. Quines? Per descomptat, no la de lluitar contra el govern en nom dels interessos del treball. Es tracta d’una tasca constructora, d’economia socialista, realitzada en perfecta harmonia amb el govern. Aquesta espècie de sindicat és en principi una organització nova, distinta no sols de les Trade Unions, sinó també dels sindicats revolucionaris que existeixen en els règims burgesos, com la dominació del proletariat és diferent del domini de la burgesia. El sindicat industrial de la classe obrera dirigent no té els mateixos fins, ni els mateixos mètodes, ni la mateixa disciplina que els sindicats de la classe obrera oprimida. En Rússia, tots els treballadors han d’entrar als sindicats. Els menxevics es declaren adversaris d’aquest principi, cosa perfectament comprensible perquè ho són en els fons de la dictadura del proletariat. En últim resultat, tota la qüestió es resumeix en açò. Els kautskistes s’oposen a la dictadura del proletariat, i, pel mateix, a totes les seues conseqüències. La pressió econòmica, com la pressió jurídica, no és més que una manifestació de la dictadura de la classe obrera en dos dominis íntimament relacionats. Abramovitx no ens ha demostrat amb tanta profunditat que pot haver-hi pressió en el règim socialista i que la coerció és oposada al socialisme, com que en el règim socialista el sentiment del deure, l’hàbit del treball, l’atractiu del treball, etc., seran suficients. Açò és evident. Basta d’ampliar aquesta veritat indiscutible. La veritat és que en el règim socialista no hi haurà instrument de pressió ni estat. L’Estat es dissoldrà en la comuna de producció i consum. Amb tot, el socialisme, en el seu procés, travessa una fase de la més alta estatització. Precisament en aqueix període ens trobem nosaltres. Així com la llum, abans d’extingir-se, brilla amb una llum més viva, l’estat, abans de desaparèixer, revesteix la forma de dictadura del proletariat; és a dir, del més despietat govern, d’un govern que abraça imperiosament la vida de tots els ciutadans Abramovitx i, en general, el menxevisme no han advertit aquesta bagatel·la, aquest petit grau de la història, que és el que els fa titubejar.
Cap altra organització, excepte l’exèrcit, ha exercit sobre l’home una coerció més rigorosa que l’organització governamental de la classe obrera en l’època de transició més dura. Precisament per això, parlem nosaltres de militarització del treball. El destí dels menxevics és anar a remolc dels esdeveniments i acceptar les parts del programa revolucionari que ja han tingut temps de perdre tota la seua influència pràctica. Avui, el menxevisme (encara que prescindisca de les reticències) no discuteix ja la legalitat de les repressions contra els guàrdies blancs i els desertors de l’Exèrcit Roig. Ha hagut d’admetre-les després de les seues pròpies i malaurades experiències de “democràcia”. Segons sembla, ha comprès molt tard que, enfront de les bandes contrarevolucionàries no es resol el problema amb afirmacions en què es diga que el règim socialista no haurà de recórrer al terror roig... Però al camp econòmic, els menxevics tracten encara de fer-nos pensar en els nostres fills i, sobretot, en els nostres néts. I, no obstant això, davant d’aquesta trista herència que la societat burgesa i la guerra civil inacabada ens han llegat, haurem de construir ara sense pèrdua de temps.
El menxevisme, com tot el kautskisme en general, es perd en vulgaritats democràtiques i en obstruccions socialistes. Es convenç una vegada més que per a ell no hi ha període de transició, és a dir, de revolució proletària, que impose les seues obligacions pròpies. D’aquí prové la inerta monotonia de les seues crítiques, de les seues indicacions, dels seus plans i de les seues receptes. No es tracta del que ocorrerà dins de vint o trenta anys (no cal ni dir que les coses llavors aniran infinitament millor), sinó de saber com remeiar la desorganització, com repartir en aquest moment la mà d’obra, com augmentar avui la productivitat del treball, quina actitud adoptar especialment envers els quatre mil obrers qualificats que hem trobat en l’Exèrcit, en l’Ural. Abandonar-los, dient-los: “aneu-vos on vullgueu”? No, no podem obrar així. Els hem incorporat a contingents militars especials i els hem distribuït entre les fàbriques.
“Llavors, ¿en què es diferencia el vostre socialisme (exclama Abramovitx) de l’esclavitud egípcia? Quasi pels mateixos procediments construïren les piràmides els faraons, obligant les masses a què treballaren...”. Inimitable comparació per a un “socialista”! També aquí el nostre menxevic ha perdut de vista un petit pecat: la naturalesa de la classe que deté el poder! Abramovitx no veu la diferència que existeix entre el règim egipci i el nostre. Se li ha oblidat que a Egipte hi havia faraons, propietaris d’esclaus i esclaus. No foren els camperols egipcis els qui, per mitjà dels seus soviets, decidiren construir les piràmides: hi havia un règim social jeràrquic de castes i fou el seu enemic de classe el que els obligà a treballar. En Rússia s’aplica la pressió pel poder obrer i camperol en nom dels interessos de les masses laborioses. Heus aquí el que Abramovitx no ha notat. Nosaltres hem après a l’escola del socialisme que tot el desenvolupament social està basat en l’existència de classes i en la seua lluita, i que el curs de la vida depèn de la classe que ocupa el poder i dels fins en nom dels quals desenrotlla la seua política. Però açò no ho ha comprès Abramovitx. Potser coneixerà perfectament l’Antic Testament; però el socialisme és per a ell un llibre hermèticament tancat.
Seguint amb les analogies liberals i superficials, que no tenen en compte la naturalesa de classe de l’estat, Abramovitx hagués pogut (i ja els menxevics ho han fet moltes vegades) identificar l’Exèrcit Roig amb l’Exèrcit Blanc. En un com en un altre, les mobilitzacions s’efectuaven amb preferència entre les masses camperoles. En ambdós es recorria a la pressió. En l’un i l’altre hi havia molts oficials que havien servit a les files tsaristes. En els dos camps, els fusells eren iguals, els cartutxos idèntics. Quina és, doncs, la diferència? Hi ha una, senyors, i es manifesta per un indici fonamental: qui deté el poder? La classe obrera o la noblesa, els faraons o els mujiks, la canalla reaccionària o el proletariat de Petrograd? Hi ha una diferència, i la sort de Iudenitx, de Koltxak i de Denikin ho acredita. Aquí, els obrers han mobilitzat els camperols; en ells, ha estat una casta d’oficials reaccionaris. El nostre exèrcit s’ha enfortit; els exèrcits blancs han quedat desfets. Hi ha una diferència entre el règim soviètic i el dels faraons, i no en va els proletaris han començat la seua revolució afusellant en els campanars als “faraons” de Petrograd.
Un dels oradors menxevics ha tractat de presentar-me com a advocat del militarisme en general. Dels informes que proporciona resulta, ja veuen vostès!, que jo defense ni més ni menys que el militarisme alemany. Jo he demostrat (fixen-se’n vostès) que el sotsoficial alemany és una meravella de la naturalesa i que les seues obres són tan perfectes que no es poden imitar... Quina és exactament la meua afirmació? Únicament que el militarisme en què tots els caràcters del desenvolupament social troben la seua expressió més absoluta, pot ésser considerat des de dos punts de vista: primer, des del punt de vista polític o socialista (i aquí tot depèn de la classe que ocupa el poder); segon, des del punt de vista de l’organització, com un sistema estricte de distribució d’obligacions, de relacions mútues regulars, de responsabilitat absoluta, d’execució rigorosa. L’exèrcit burgès és un instrument d’opressió despietada i de submissió dels treballadors, mentre que l’exèrcit socialista és una arma d’emancipació i de defensa d’aquests. Però la subordinació absoluta d’una part a una altra és un tret comú a tot exèrcit. Un règim intern rigorós i indissoluble és la característica de l’organització militar. En la guerra tot descuit, tota lleugeresa, fins una simple inexactitud, poden ésser causa de considerables pèrdues. D’aquí la tendència de l’organització militar a portar al seu més alt grau de precisió, l’exactitud de les relacions i la responsabilitat. Aquestes qualitats “militars” són apreciades en tot arreu on apareixen. I en aquest sentit he dit que qualsevol classe sabia apreciar els membres al seu servei que, en condicions anàlogues, han patit la disciplina militar. El camperol alemany que ha sortit del quarter amb el grau de sotsoficial era per a la monarquia alemanya (i ho continua essent per a la república d’Ebert) un element molt més valuós que qualsevol dels restants camperols que no han passat per aquesta escola. El mecanisme dels ferrocarrils alemanys ha estat considerablement millorat gràcies a la presència d’oficials i sotsoficials als llocs administratius del Departament de Vies de Comunicació. En aquest sentit, hem d’aprendre molt del militarisme. El camarada Tsiperovitx (un dels militants més considerats dels nostres sindicats) afirmava aquí que un obrer sindicalista que ha passat per la disciplina militar durant anys, que ha ocupat un lloc important, de comissari, per exemple, no s’ha inutilitzat en gens ni mica per a l’acció sindical. Després d’haver combatut per la causa proletària, ha tornat al sindicat com abans però més temperat, més viril, més independent, més resolt, perquè ha hagut d’afrontar grans responsabilitats. Ha dirigit milers de soldats rojos de distint nivell social, majoritàriament camperols. Amb ells ha viscut les victòries i les derrotes. Ha conegut els avanços i els retrocessos. Ha vist casos de traïció sota el seu comandament, aixecaments de camperols, onades de pànic; però, sempre al seu lloc, ha contingut la massa menys conscient, l’ha dirigida, l’ha entusiasmada amb el seu exemple, sense deixar de castigar despietadament els traïdors. És açò una experiència gran i valuosa. I així, quan l’ex militar torna al sindicat, és un magnífic organitzador.
En la qüestió del sistema de comitès o col·legiats (burons) per a l’administració de la producció, els arguments d’Abramovitx són tan absurds com en tots els altres casos. Són els arguments d’un observador estranger que està al marge de tot.
Abramovitx ens explica que una bona direcció col·lectiva és preferible a una mala direcció unipersonal, i que en tot buró ben organitzat ha d’haver-hi un excel·lent especialista. Açò és admirable en tots els sentits. ¿Per què els menxevics no ens ofereixen alguns centenars de burons d’aquesta naturalesa? Presumisc que el Consell Superior d’Economia Popular els acceptaria gustosament. Nosaltres no som observadors, sinó treballadors que hem de construir amb el material posat a la nostra disposició. Disposem d’especialistes, un terç dels quals és conscienciós i instruït; un altre terç a mitges, i l’altre totalment inútil. La classe obrera és fecunda en homes capaços, abnegats i enèrgics. Els uns (malauradament poc nombrosos) posseeixen ja els coneixements i experiència necessaris. Els altres tenen caràcter i aptituds, però no coneixements ni experiència. Els tercers no tenen ambdues coses. D’aquest material cal treure els directors de fàbriques, tallers, etc., cosa impossible de fer amb simples frases. Abans que res, cal seleccionar els obrers que, en la pràctica, han demostrat ésser capaços de dirigir empreses, i donar-los ocasió de provar les seues aptituds. Aquests obrers desitgen una direcció unipersonal, perquè les direccions de fàbriques no són escoles per a ressagats. Un obrer enèrgic, al corrent del seu negoci, vol dirigir. Si ha decidit i ordenat, la seua decisió ha d’ésser complida. Pot hom substituir-lo: açò és un altre problema. Però mentre siga l’amo (un amo soviètic i proletari), dirigeix l’empresa en la seua totalitat. Si hom l’anomena membre d’un comitè compost de persones més febles que ell i que s’encarreguen també de la direcció, no s’obtindrà cap resultat positiu. Semblant obrer administrador haurà de tenir al costat un o dos especialistes, segons la importància de l’empresa. Si no es té a mà un administrador d’aquesta naturalesa i sí, en canvi, un especialista conscienciós que conega el negoci, el col·locarem al capdavant de l’empresa, i en qualitat d’auxiliars posarem al seu costat dues o tres obrers, a fi de que tota decisió de l’especialista siga coneguda pels seus adjunts, sense que aquests tinguen, no obstant això, dret a anul·lar-la. Seguiran minuciosament el seu treball, i d’aquesta manera adquiriran coneixements. Al cap d’uns mesos, gràcies a aquest sistema, estaran en condicions d’ocupar llocs importants per sí mateixos.
Abramovitx, recollint les meues paraules, ha citat l’exemple d’un barber que ha arribat a manar una divisió i un exèrcit. És veritat. Però allò que no diu Abramovitx, és que si han començat a manar divisions i exèrcits alguns camarades comunistes és perquè, abans, havien estat comissaris agregats a comandants especials. Tota la responsabilitat incumbia a l’especialista, que sabia que havia de respondre íntegrament del menor error, sense poder disculpar-se per la seua condició de “membre consultor” d’un buró...
Avui, la major part dels llocs de comandament de l’exèrcit, sobretot els inferiors, o siga els més importants des del punt de vista polític, estan ocupats per obrers i camperols avançats. Hem elevat els oficials als llocs de comandament, hem fet comissaris als obrers, i han après a vèncer.
Camarades: entrem ara en un període difícil, potser el més difícil. A les èpoques penoses de la vida dels pobles i les classes els corresponen mesures implacables. Com més avancem, més fàcil serà l’obra, Més lliure se sentirà tot ciutadà, més insensible serà la coerció de l’estat obrer. Potser llavors autoritzem els menxevics a publicar els seus periòdics, admetent que encara haja menxevics. Però ara vivim en una època de dictadura política i econòmica. I aquesta dictadura és la que els menxevics volen destruir. Mentre lluitem al front de la guerra civil per a protegir la revolució contra els seus enemics, el seu periòdic escriu: “A baix la guerra civil!”. Açò és el que no podem tolerar. La dictadura és la dictadura, la guerra és la guerra. I ara que hem arribat a la més alta concentració de forces al camp del renaixement econòmic, els kautskistes russos, els menxevics, segueixen fidels a la seua vocació contrarevolucionària: la seua veu ressona com abans, com la del dubte i la derrota; destrueix i mina, sembra la desconfiança i la debilitat.
¿No és monstruós, alhora que ridícul, escoltar, en aquest Congrés on estan reunits 1.500 representants de la classe obrera russa, que els menxevics no figuren sinó en una proporció del 5 per cent, mentre els comunistes constitueixen les nou desenes parts de l’assemblea; no és monstruós, al mateix temps que ridícul, escoltar Abramovitx aconsellar-nos que “no ens deixem apassionar per semblants mètodes, mentre una minoria aïllada substituïsca al poble”? “Tot pel poble (diu el representant dels menxevics), la massa laboriosa no necessita tutors! Tot per les masses laborioses, tot per la seua acció!” I després: “No es convenç la massa amb arguments”. Però vegeu a la classe en aquesta sala! La classe obrera està aquí davant de nosaltres i amb nosaltres, i sou vosaltres, ínfim grapat de menxevics, els que tracteu de convèncer-la amb arguments de petit burgès! Vosaltres sou els que voleu fer-vos tutors d’aquesta classe. Però aquesta classe té la seua activitat pròpia, de la que ha donat proves quan vos ha rebutjat, quan ha seguit endavant el seu propi camí.
1 Març de 1920.
2 Des que escrivíem fins avui aquest percentatge ha disminuït considerablement.