1920
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: Terrorismo y comunismo, Ediciones Júcar, 1977, Gijón-Madrid
Disponible en format .doc i .pdf.
VI
MARX I KAUTSKY
Kautsky rebutja desdenyosament l’opinió de Marx sobre el terror, exposada per aquest en la Nova Gaseta del Rhin. En aquell temps Marx era massa “jove”, ja veuen vostès (és Kautsky qui ens ho fa veure); les seues opinions, doncs, no havien tingut temps de suavitzar-se, no experimentaven encara, direm nosaltres, aqueix reblaniment general característic que s’observa en un cert nombre de teòrics quan arriben als setanta anys. Per a establir un contrast amb el Marx de 1841-1849, que estava aleshores en tot el seu apogeu (era l’autor d’El Manifest Comunista), Kautsky prefereix citar el Marx de la maduresa, al contemporani de la Comuna; davall la ploma de Kautsky, aquest bon Marx, desposseït d’altra banda de la seua blanca cabellera de vell lleó, ens apareix com un raonador venerable, devotament inclinat davant els altars de la democràcia, que ens llença un sermó sobre la sagrada inviolabilitat de la vida humana i parla amb tot respecte sobre la seductora política de Scheidemann, de Vandervelde i, sobretot, del seu nebot Jean Longuet. En una paraula, convertit a la saviesa per l’experiència, Marx no és més que un brau i honrat partidari de Kautsky.
De la immortal La guerra civil a França, les pàgines de la qual reviuen amb particular intensitat en la nostra època, Kautsky no en cita més que un petit nombre de línies (aquelles en les quals el profund teòric de la revolució social traça un paral·lel entre la generositat dels comuners i la ferocitat burgesa dels versallesos). Aquestes línies han estat lacerades per Kautsky, que no les ha deixat més que en un sentit general. Marx, predicador d’una caritat abstracta, apòstol de la filantropia universal! Diria hom que es tracta de Buda o de Tolstoi... Per a reaccionar contra una campanya de calúmnies internacionals que tractava de presentar els comuners (als defensors i dones de la Comuna) com a éssers prostituïts; contra aquestes infames calúmnies que atribuïen als vençuts trets de salvatgisme, fruit de la imaginació pervertida dels burgesos triomfadors, Marx donava a conèixer i subratllava alguns actes de clemència i de grandesa d’ànima, que, certament, no eren generalment sinó les conseqüències lamentables d’una certa irresolució en la conducta dels comuners. Es concep, d’altra banda, que Marx haja procedit així: en fer-ho, continuava essent fidel a si mateix. No era ni un pedant vulgar ni el procurador de la revolució: en traçar una anàlisi purament científica de valor de la Comuna, sabia fer de pas una apologia de la Revolució. No s’acontentava d’explicar i criticar; defensava, combatia també. Però quan feia ressaltar la clemència de la Comuna que havia perdut la partida, no tenia cap dubte sobre les mesures que per a guanyar aquesta mateixa partida hauria de prendre una futura Comuna.
L’autor de La guerra civil a França acusa el Comitè Central, que era llavors el que avui anomenaríem el Soviet dels delegats de la Guàrdia Nacional, d’haver cedit el lloc prematurament a La Comuna anomenada per elecció. Kautsky “no comprèn” les raons d’aquesta censura. Aquesta confessió conscient d’incapacitat de la seua comprensió és un especial indici de l’estupidesa que envaeix Kautsky quan vol jutjar les coses de la revolució. El primer lloc, segons Marx, havia de pertànyer a un òrgan de combat, que hauria estat el centre de la insurrecció i de les operacions militars contra els versallesos, i no a una administració autònoma de la classe obrera. Aquesta només havia d’entrar en funcions més tard.
Marx acusa la Comuna de no haver pres immediatament l’ofensiva contra Versalles, d’haver-se mantingut en una actitud defensiva, que si produeix, és cert, una impressió “més agradable” i permet apel·lar a la llei moral i als drets sagrats de la vida humana, en èpoques de guerra civil mai mena a la victòria. I Marx feia vots primer que res per la victòria de la revolució. No diu una paraula per a posar el principi de la democràcia per damunt dels interessos de la classe militant. Al contrari, amb aqueix profund menyspreu que caracteritza en ell al revolucionari i comunista, Marx (no el jove redactor de La Gaseta del Rhin, sinó l’esperit madur, l’autor d’El Capital, en suma, el Marx potent de la cabellera lleonina no tallada encara pels barbers de l’escola de Kautsky) ens parla, amb profund menyspreu, de “l’atmosfera artificial del parlamentarisme” on els petits Thiers (cossos petits, petites ànimes) apareixen com a gegants. El llibre La guerra civil a França, després del sofístic, àrid i pedant fullet de Kautsky, ens refresca com una tempestat.
Tanmateix l’afirmació calumniosa de Kautsky, Marx no participa de cap manera de l’opinió que té a la democràcia per l’última paraula, per la solució incondicionada i suprema de la història. El desenvolupament de la societat burgesa, del que ha sorgit la democràcia contemporània, no constitueix de cap manera la democratització gradual amb què somiés, abans de la guerra, el més gran utopista de la democràcia socialista, Jean Jaurés; que somia ara el més savi de tots els pedants, Karl Kautsky. Marx considera l’imperi de Napoleó III com “l’única forma de govern acceptable en una època en què la burgesia ha perdut la capacitat de governar al poble i que la classe obrera encara no ha adquirit aquesta capacitat”. Així, doncs, no és la democràcia, sinó el bonapartisme el que, des del punt de vista de Marx, representa la fase última del poder de la burgesia. Els que s’atenen a la lletra sense comprendre el contingut diran que Marx s’enganyava, perquè l’imperi de Bonaparte ha estat substituït per la “república democràtica”. I la substitució dura ja cinquanta anys. Però Marx no s’enganyava; en els fons tenia raó. La tercera república ha estat l’època de la descomposició total de la democràcia. El bonapartisme ha trobat en la república financera de Poincaré i Clemenceau una expressió més acabada que la que havia trobat en l’Imperi. Cert que la tercera república no se cenyia la corona imperial, Però vetllava sobre ella, en canvi, l’ombra del tsar de Rússia.
En la seua apreciació de la Comuna, Marx evita atentament l’ús de la terminologia democràtica (moneda deteriorada per un ús massa llarg). “La Comuna era, escriu, una institució, no parlamentària, sinó obrera, i reunia les funcions dels dos poders, executiu i legislatiu”. El que Marx estima, sobretot, no és la forma democràtica, tan volguda per Kautsky, sinó el caràcter essencial de classe. Com se sap, la Comuna havia suprimit la política i l’exèrcit regular i decretat la secularització dels béns eclesiàstics. Féu tot açò sortint del dret revolucionari-dictatorial de París, sense consultar amb el poder sobirà de la democràcia que, durant aqueix període, si ens atenim a les formes establides, trobava una expressió molt més “legal” en l’Assemblea Nacional de Thiers. La revolució, però, no es fa amb els vots. “L’Assemblea Nacional (diu Marx) només exercia un paper episòdic en aquesta revolució, el representant autèntic de la qual continuava essent París armat”. Què lluny està tot açò del formalisme democràtic!
“Hauria bastat que el règim comuner (continua dient Marx) s’establís a París i als centres secundaris, per a obligar l’antic poder Central a cedir el lloc, fins i tot a les províncies, a administracions autònomes de productors”. La tasca del París revolucionari consistia doncs, segons Marx, no en demanar per a la seua victòria el consentiment poc ferm d’una Assemblea Constituent, sinó en cobrir tota França d’una xarxa de municipis, agrupats al voltant del centre i no constituïts d’acord amb els principis enganyosos de la democràcia, sinó basats en una indiscutible autonomia administrativa dels productors.
Kautsky retreia a la Constitució Soviètica la multiplicitat de graus de sistema electoral, oposada a les receptes de la democràcia burgesa. Marx caracteritza l’estructura de la França obrera, tal com l’havia esbossat la Comuna, de la manera següent: “Una gerència general dels assumptes de totes les comunes rurals de cada districte havia d’estar confiada a una Assemblea autoritzada de persones competents, que residís en el cap del districte; les Assemblees de districtes devien, al seu torn, estar representades en l’Assemblea Nacional, resident a París”.
Com s’hi veu, Marx no tenia res a oposar a la multiplicitat de graus del sistema electoral, quan es tractava d’organitzar l’estat proletari. En una democràcia burgesa, aquesta multiplicitat esborra les línies distintives dels partits i les classes. Però el sistema d’“autonomia administrativa dels productors”, açò és, en l’estat purament proletari, la multiplicitat de graus és una qüestió que interessa no a la política, sinó al mecanisme de l’administració autònoma i, amb certes restriccions, pot oferir avantatges anàlegs als que ja té en el domini de l’organització professional.
Els filisteus de la democràcia s’indignen en veure la desigualtat que existeix entre els obrers i camperols en allò que fa al dret d’estar representats, desigualtat que en la Constitució dels Soviets fa patent la diferència dels papers que exerceixen en la revolució la ciutat i el camp. Marx escriu: “La Comuna volia que els productors del camp estigueren subordinats a la direcció del cap de districte i assegurar-los en la persona dels obrers de la ciutat la representació dels seus interessos”. En efecte, no es tracta de decretar sobre el paper la dignitat del camperol i l’obrer, sinó de posar aquell al nivell intel·lectual d’aquest. Totes les qüestions referents a l’estat proletari són estudiades per Marx des del punt de vista de la dinàmica revolucionària de les forces vives, no com un joc d’ombres xineses sobre la pantalla de fira del parlamentarisme.
Per a arribar al límit màxim de la seua caducitat intel·lectual, Kautsky nega el poder sobirà dels Soviets obrers, dient que no hi ha distinció jurídica entre el proletariat i la burgesia. Del fet de no estar establides legalment les distincions socials, en dedueix Kautsky l’arbitrarietat de la dictadura soviètica. Marx diu exactament el contrari: “La Comuna era una forma de govern molt elàstica, mentre que totes les formes governamentals que l’havien precedida es distingien per la seua rigidesa. El secret de la Comuna consisteix en el fet que era, per essència, el poder de la classe treballadora, el resultat de la lluita sostinguda entre productors i acaparadors, la forma política tant de temps cercada que permetia realitzar l’emancipació econòmica del treball”. El secret de la Comuna consistia en el fet que era, en essència, el poder de la classe treballadora. Aquest secret, tan ben explicat per Marx, és avui encara per a Kautsky un secret guardat amb set claus.
Els fariseus de la democràcia parlen amb indignació de les repressions exercides pel poder soviètic, de la suspensió dels periòdics, dels arrestos i les execucions. Marx replica “a les mesquines intencions dels lacais de la premsa” i als reprotxes “dels retòrics burgesos ben intencionats” respecte a les repressions dictades per la Comuna, amb aquestes paraules: “No contents de sostenir obertament una guerra sagnant contra París, els versallesos tractaven en secret de penetrar a la ciutat mitjançant la corrupció i els complots. ¿Podia la Comuna, en semblant moment, sense cometre una traïció del mode més ignominiós, observar, les formes convencionals del liberalisme, com si la pau, en torn seu, mai hagués estat torbada? Si haguera animat al poder de la Comuna el mateix esperit que al poder de Thiers, efectivament no hauria existit cap raó per a prohibir la publicació dels periòdics del partit de l’ordre: a París i els periòdics de la Comuna a Versalles”. Així, doncs, allò que Kautsky exigeix en nom dels més sagrats principis de la democràcia, ho denuncia Marx com una traïció ignominiosa.
Quant a les devastacions que hom ha retret a la Comuna, com es fa ara al poder soviètic, Marx les creu fruit “de la necessitat ineluctable, les conseqüències de les quals són relativament de poca importància en la lluita, gegantina, entaulada entre la nova societat que s’eleva i l’antiga que acaba de caure”. Les devastacions, les crueltats, són sempre inevitables en la guerra. Només els sicofants poden considerar-les com a crims “en la guerra dels oprimits contra els seus opressors, única guerra justa que haja presenciat la història” (són les paraules de Marx). I no obstant això, el nostre tenaç acusador Kautsky, en el seu llibre, no pensa ni un moment en recordar que tenim l’obligació de defensar sense respir la revolució i que estem sostenint la guerra més aferrissada contra els opressors del món sencer “única guerra justa que haja presenciat la història”.
Una vegada més Kautsky es colpeja el pit en veure que el poder soviètic, en el curs de la guerra civil, no retrocedint davant cap mitjà rigorós, captura ostatges. Amb la seua inconsciència i mala fe habituals, estableix un altre paral·lel entre el poder soviètic, tan cruel, i la Comuna, tan humana. Heus aquí clarament i concisa expressat allò que Marx pensa sobre aquest assumpte: “Quan Thiers, des del principi de la guerra civil deixà que es manifestés l’hàbit tan humà d’afusellar els comuners presoners, a la Comuna no li quede un altre recurs, per a salvar la vida d’aquests, que agafar ostatges, d’acord amb la pràctica introduïda pels prussians. Com els versallesos no deixaven d’afusellar els presoners, sacrificaven, naturalment, els ostatges. ¿Com continuar respectant-los, després de la matança increïble amb què els pretorians de Mac-Mahon festejà la seua entrada a París?”. Com (preguntarem nosaltres amb Marx), com es podria procedir altrament durant la guerra civil, quan la contrarevolució, ama d’una part considerable del territori nacional, s’apodera on pot dels obrers desarmats, de les seues dones, de les seues mares, i els afusella i penja? ¿Què fer, sinó agafar ostatges entre les persones en les que la burgesia diposita la seua confiança, i suspendre sobre els seus caps l’espasa de Dàmocles? No seria molt difícil provar que totes les crueltats comeses pel poder soviètic han estat necessàries per a atendre les necessitats de la defensa revolucionària. No creiem, emperò, que hàgem d’entrar aquí en debats d’aquesta demostració. Però a fi de facilitar l’apreciació de les condicions de la lluita, esmentarem només un fet: mentre els guàrdies blancs, com els seus aliats anglofrancesos, afusellen, sense excepció, tot comunista que cau a les seues mans, l’Exèrcit Roig perdona la vida a tots els presoners sense excepció, fins i tot als oficials superiors.
“Conscient en el més alt grau de la seua missió històrica, resolta, heroicament decidida a quedar a l’altura de la seua missió (escrivia Marx), la classe obrera pot respondre amb un somriure de menyspreu a les baixes invectives dels lacais de la premsa i als aires protectors dels teòrics burgesos ben intencionats, la ignorància radical de la qual llança el clixé, el lloc comú i les estupideses pròpies de la seua casta, amb la fatídica entonació dels oracles d’una ciència infal·lible”.
Si els teòrics burgesos ben intencionats exerceixen a vegades el paper de teòrics retirats de la Segona Internacional, açò no vol dir que hagen privat les estupideses de la seua casta del dret a continuar essent allò que són: estupideses.