1920
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: Terrorismo y comunismo, Ediciones Júcar, 1977, Gijón-Madrid
Disponible en format .doc i .pdf.
II
LA DICTADURA DEL PROLETARIAT
“Marx i Engels forjaren la noció de dictadura del proletariat, tenaçment defensada per Engels en 1891, poc abans de la seua mort; és a dir, l’exercici exclusiu del poder polític pel proletariat, única forma sota què hom pot instituir un poder governamental”.
D’aquesta manera escrivia Kautsky fa uns deu anys. Aleshores, considerava com l’única forma socialista de poder l’exercici exclusiu del poder polític pel proletariat, la dictadura, i no la majoria socialista en un parlament democràtic. I és evident que, si s’assigna com a tasca l’abolició de la propietat individual dels mitjans de producció, no hi ha una altra manera de realitzar-la que concentrant tots els poders de l’estat a mans del proletariat, creant un règim d’excepció durant el qual la classe governant no es deixaria guiar per l’observació de normes calculades per a un temps molt llarg, sinó per consideracions revolucionàries conformes amb els seus objectius.
La dictadura és indispensable perquè no es tracta del canvi d’un caràcter privat, sinó de l’existència mateixa de la burgesia. Basant-se en això no és possible cap acord. Únicament pot decidir la força. Naturalment, el poder únic del proletariat no exclou la possibilitat d’acords parcials o de grans concessions, sobretot envers la petita burgesia i els camperols. Però el proletariat només pot fixar aqueixos acords després d’apoderar-se de l’aparell material del poder i assegurar-se la possibilitat de decidir lliurement les concessions que ha de fer o rebutjar, en interès de la causa socialista.
Avui, Kautsky repudia absolutament la dictadura del proletariat, “violència exercida per una minoria contra la majoria”; és a dir, que per a definir el règim del proletariat revolucionari se serveix dels mateixos termes de què invariablement se servien els socialistes honests de tots els països per a condemnar la dictadura dels explotadors, encara que estigués encoberta pel vel de la democràcia.
En renegar de la dictadura del proletariat, Kautsky dilueix la qüestió de la conquesta del poder pel proletariat, en la de la conquesta d’una majoria socialdemòcrata en el curs d’una pròxima campanya electoral. Segons la ficció jurídica del parlamentarisme, el sufragi universal expressa la voluntat dels ciutadans pertanyents a totes les classes de la societat, i permet aconseguir la majoria per al socialisme. Mentre no es realitze aqueixa possibilitat teòrica, la minoria socialista ha d’inclinar-se davant la majoria burgesa. El fetitxisme de la majoria parlamentària no implica només el rebuig violent de la dictadura del proletariat, sinó també del marxisme i de la revolució en general. Si cal subordinar en principi la política socialista al ritu parlamentari de majories i minories, no queda marge, en les democràcies formals, per a la lluita revolucionària. Si una majoria elegida per sufragi universal pren, a Suïssa, mesures draconianes contra els vaguistes; si el poder executiu, producte de la voluntat d’una majoria formal afusella en Nord Amèrica els treballadors, ¿tenen dret els obrers suïssos i nord-americans a protestar amb una vaga general? Indubtablement, no. La vaga política exerceix una pressió extraparlamentària sobre la “voluntat nacional”, expressada pel sufragi universal. Kautsky dubta, és cert, de portar fins a aquest extrem la lògica de la seua nova posició. Lligat encara per algunes supervivències del seu passat, es veu obligat a admetre l’acció directa com a correctiu del sufragi universal. Les eleccions parlamentàries no foren mai, almenys en principi, per als socialdemòcrates, un substitutiu de la lluita de classes, dels seus xocs, de les seues ofensives, de les seues insurreccions; foren tan sols un mitjà auxiliar emprat en aquesta lluita (exercint un paper de més o menys importància, segons les ocasions), que havia d’abolir-se per complet en l’època de la dictadura del proletariat.
En 1891, açò és, poc abans de la seua mort, Engels defensava tenaçment (segons s’acaba de dir-nos) la dictadura del proletariat com a única forma per al seu poder governamental. Aquesta definició l’ha repetit moltes vegades Kautsky. Açò, entre parèntesi, demostra tota la indignitat de les seues actuals temptatives encaminades a falsificar la dictadura del proletariat fins al punt de fer-ne una invenció russa.
Qui desitja el fi no pot rebutjar els mitjans. La lluita ha de tenir la suficient intensitat com per a assegurar efectivament al proletariat l’exclusivitat del poder. En ésser necessària la dictadura per a la transformació socialista, “única forma sota què pot instituir el proletariat un poder governamental”, aquesta dictadura ha d’ésser a tota costa assegurada.
Per a escriure un fullet sobre la dictadura del proletariat cal tenir tinter, paper i, naturalment, algunes idees al cap. Però per a establir i refermar la dictadura del proletariat cal impedir que la burgesia destruïsca el poder dels treballadors. Kautsky suposa, sens dubte, que hom pot assolir aquest resultat amb fullets lacrimògens. La seua experiència personal hauria d’haver-lo convençut, no obstant això, que no basta de perdre tota influència sobre el proletariat per a adquirir-la sobre la burgesia.
L’exclusivitat del poder de la classe obrera només es pot garantir si s’aconsegueix fer comprendre a la burgesia, acostumada a governar, tot el perill que ofereix rebel·lar-se contra la dictadura del proletariat, minar els seus fonaments mitjançant el sabotatge, els complots, els aixecaments, la intervenció dels exèrcits estrangers. Ha d’obligar-se a la burgesia, llançada del poder, que se sotmeta. Però com? Els sacerdots intimiden el poble per mitjà dels càstigs d’ultratomba. Nosaltres no posseïm aquest recurs. D’altra banda, l’infern no és l’únic mitjà d’acció dels sacerdots; l’associen als focs materials de la Santa Inquisició o als escorpins de l’estat democràtic. ¿No estarà inclinat Kautsky a creure que hom pot dominar la burgesia per mitjà de l’imperatiu categòric de Kant que, en els seus darrers escrits, exerceix quasi el mateix paper que l’Esperit Sant? Nosaltres, per la nostra part, únicament podríem prometre-li el nostre concurs si es decidís a enviar una missió humanitària i kantiana al país de Denikin i de Koltxak. Allí tindria ocasió de convèncer-se’n que la naturalesa no ha privat els contrarevolucionaris d’un cert caràcter temperat pels sis anys viscuts entre les flames i runes de la guerra. Tot guàrdia blanc està convençut d’aquesta senzilla veritat: que és més fàcil empresonar un comunista que convertir-lo fent-li llegir a Kautsky. Aquests senyors no senten una veneració supersticiosa pels principis democràtics ni cap terror davant les flames de l’infern, encara menys en la mesura que els pontífexs de l’Església i de la ciència oficial obren en concert amb d’ells i llancen els seus raigs conjunts exclusivament contra els bolxevics. Els guàrdies blancs russos s’assemblen als guàrdies blancs alemanys (i a tots els altres) en què no és possible convèncer-los ni avergonyir-los. Cal conquerir-los pel terror o aixafar-los.
Aquell que en principi renuncia al terrorisme, açò és, a les mesures d’intimidació i repressió envers la contrarevolució armada, ha de renunciar també a la dominació política de la classe obrera, a la seua dictadura revolucionària. Qui renuncia a la dictadura del proletariat, renuncia a la revolució social i posa una creu sobre el socialisme.
* * *
Kautsky no té, en aquest moment, cap teoria sobre la revolució social. Cada vegada que intenta generalitzar les seues idees sobre la revolució i la dictadura, no fa sinó servir-nos un refregit dels vells prejudicis del jauresisme i del bernsteinisme.
“La mateixa revolució de 1789 (escriu) suprimí les causes més importants que li donaren un caràcter tan cruel i violent i prepararen el terreny perquè les revolucions successives tinguessen formes més dulcificades”. Admetem-ho, encara que per a això calga oblidar el record de les jornades de juny de 1848 i dels horrors de la repressió de la Commune. Admetem que la gran revolució del segle XVIII, pel seu terrorisme implacable, en destruir l’absolutisme, el feudalisme i el clericalisme, preparà per a l’esdevenidor la possibilitat de resoldre pacíficament, sense xocs, les qüestions socials. Fins i tot admetent aquesta afirmació purament liberal, el nostre adversari està completament equivocat, perquè la revolució russa, culminada amb la dictadura del proletariat, ha començat precisament realitzant la mateixa obra que la revolució féu a França a finals del segle XVIII. Els nostres avantpassats no es preocupaven de preparar (mitjançant el terror revolucionari) les condicions democràtiques que haurien hagut de suavitzar els costums de la nostra revolució. El mandarí Kautsky, tan moralista, hauria de tenir en compte aquest fet i no acusar-nos, sinó acusar els nostres predecessors.
Sembla, d’altra banda, que ens consent una lleugera concessió en aquest sentit. Escriu:
“Cert que ningú podia posar en dubte la necessitat d’emprar mitjans violents per a derrocar una monarquia militar com l’alemanya, austríaca o russa, però ja no es pensava (qui?) en la força de les armes, sinó en l’instrument de força característic del proletariat: la vaga general... Però ningú podia esperar que part considerable del proletariat, aconseguit el poder, tornés a emprar els mateixos mètodes sagnants i venjatius que emprà a finals del segle XVIII, perquè açò hauria destruït tota l’evolució històrica”.
Com hom veu, ha estat necessària la guerra i tota una sèrie de revolucions per a poder fer una ullada sobre la corba craniana d’alguns teòrics i esbrinar què hi havia. Ara ja ho sabem: Kautsky no creia que es pogués allunyar del poder, per la persuasió, els Romanov o els Hohenzollern; però es figurava molt seriosament que una monarquia militar podia ésser derrocada per una vaga general; és a dir, per una manifestació pacífica de braços creuats. Tanmateix l’experiència russa de 1905 i de la discussió mundial que en sobrevingué, Kautsky, com s’adverteix, havia servat el seu punt de vista anarcoreformista sobre la vaga general. Podríem recordar-li que el seu propi periòdic, Neue Zeit, demostrava fa una dotzena d’anys, que la vaga general únicament és la mobilització del proletariat oposada a les forces enemigues del govern, i que no pot resoldre per si mateixa res, perquè esgota les forces del proletariat abans que les del seu adversari, obligant aquell a reprendre el treball. La vaga general únicament pot tenir influència decisiva quan és el preludi d’un conflicte entre el proletariat i la força armada de l’enemic; és a dir, si és el preludi d’una insurrecció. El proletariat no pot resoldre el problema del poder, problema fonamental de tota revolució, sinó crebantant la voluntat de l’exèrcit que s’oposa. La vaga general comporta la mobilització per ambdues bandes, i permet una primera apreciació seriosa de les forces de resistència de la contrarevolució; però només els desenrotllaments posteriors de la lluita determinen el preu de sang que ha de costar-li al proletariat la conquesta del poder. Que calga pagar amb sang; que, en la seua lluita per prendre el poder i servar-lo, el proletariat ha de saber morir i matar, cap vertader revolucionari l’ha posat mai en dubte. Declarar que l’aspror de la lluita entre el proletariat i la burgesia (lluita a mort) “destrueix l’evolució”, prova únicament que els caps d’alguns ideòlegs respectats són càmeres obscures on les imatges apareixen invertides.
En allò que fa als països més avançats i cultes, sotmesos a la influència d’antigues tradicions democràtiques, res acredita l’exactitud de les teories històriques de Kautsky. Aquestes, d’altra banda, no són noves. Els revisionistes les conferien abans un caràcter de principis més seriós. Demostraven que el creixement de les organitzacions proletàries al si de la democràcia, garantia el pas gradual i imperceptible (reformista, evolucionista) al règim socialista, sense necessitat de vagues generals, d’insurreccions ni de dictadura del proletariat.
En aquesta època (la de l’apogeu de la seua activitat) Kautsky mostrava els antagonismes de classe de la societat capitalista, que s’accentuaven tot i les formes de la democràcia i que havien de menar a la revolució i a la conquesta del poder pel proletariat.
Naturalment, ningú ha intentat calcular per avançat el nombre de víctimes de la insurrecció i la dictadura proletària. Però estava claríssim que aqueix nombre dependria de la força de resistència de les classes posseïdores. Si el llibre de Kautsky tracta de provar que l’educació democràtica no ha suavitzat l’egoisme de classe de la burgesia, s’ho concedirem immediatament.
Si vol afegir que la guerra imperialista, que ha durat quatre anys malgrat la democràcia, ha fomentat la brutalitat en els costums, ha habituat a la violència i ha ensenyat la burgesia a no sentir cap embaràs per l’extermini de les masses, també tindrà raó. Aqueixa és la veritat. Però hem de combatre en aquestes condicions. No es tracta d’un duel entre homenets proletaris i burgesos sortits del cervell de Wagner-Kautsky, sinó d’una batalla entre un proletariat real i una burgesia real, com ara els ha format la gran matança imperialista.
En la despietada guerra civil que es mena en el món sencer, Kautsky veu el nefast resultat de... l’abandó de la “tàctica assajada i victoriosa” de la Segona Internacional.
“En efecte [escriu], des que el marxisme domina el moviment proletari, aquest no ha patit fins a la guerra cap gran derrota, i la idea d’imposar-se pel règim del terror havia desaparegut enterament de les seues files.
Molt hi contribuí la circumstància que, alhora que el marxisme es féu la doctrina socialista dominant, arrelà en l’Europa occidental la democràcia, que deixà d’ésser un objectiu de lluita per a esdevenir la base ferma de la vida política”.
Aquesta “fórmula del progrés” no conté ni un àtom de marxisme: el procés real de la lluita de classes, dels seus conflictes materials, es resol en la propaganda marxista que, gràcies a les condicions de la democràcia, sembla garantir el trànsit indolor a formes socials “més racionals”. Vulgarització extrema del vell racionalisme del segle XVIII, en què les idees de Condorcet són substituïdes per una versió miserable del Manifest Comunista. La història no és més que el desplegament d’una cinta de paper imprès; i al centre d’aquest “humanitari” procés s’hi veu la taula de treball de Kautsky.
Es presenta com a exemple el moviment obrer de l’època de la Segona Internacional, que, enarborant la bandera marxista, mai ha experimentat derrotes en les seues ofensives conscients. Però tot el moviment obrer, tot el proletariat mundial i amb d’ell tota la cultura humana, han patit a l’agost de 1914, en el moment en què la història feia el balanç de les forces i aptituds de tots els partits socialistes, dirigits, segons ens diuen, pel marxisme “sòlidament recolzats en la democràcia”, una espantosa derrota. Les característiques del seu treball anterior, que Kautsky voldria immortalitzar ara: facilitat per a adaptar-se a les circumstàncies, abandó de l’acció il·legal, allunyament de les lluites obertes, esperança en la democràcia, camí d’una transformació social sense traumes, han estat arrossegades pel vent. Per témer les derrotes, detenint en totes les ocasions les masses inclinades a la lluita franca, per dissoldre en les seues decisions fins a la vaga general, els partits de la Segona Internacional s’han preparat per si mateixos la seua pròpia ruïna; perquè no han sabut moure un dit per a evitar la immensa catàstrofe de la guerra mundial que ha determinat el caràcter aferrissat de la guerra civil. Cal tenir una bena no sols sobre els ulls, sinó sobre les orelles i els nassos, per a oposar-nos ara, després de l’enfonsament de la Segona Internacional, després de la fallida del partit que la dirigia (la socialdemocràcia alemanya), després de la sagnant estupidesa de la guerra mundial i la immensa amplitud de la guerra civil, a la profunditat de pensament, la lleialtat, l’amor a la pau i la lucidesa de la Segona Internacional, l’herència de la qual liquidem avui!