1905
Resultats
i perspectives
(Annexes sobre el 1905)
Octubre, novembre i desembre de 1905: és l’època culminant de la revolució. Començà per la modesta vaga dels tipògrafs moscovites i es tancà amb el saqueig de l’antiga capital dels tsars lliurada a les tropes del govern. Però amb l’excepció de l’hora final (la de la insurrecció moscovita) el primer lloc en els esdeveniments d’aquest període no li correspon a Moscou.
El paper de Petersburg en la Revolució Russa no es pot comparar amb el de París en la revolució que tanca el segle XVIII. Les condicions generals de l’economia encara primitiva de França, l’estat rudimentari dels seus mitjans de comunicació d’una banda, i per una altra la seua centralització administrativa, permetien a París localitzar de fet la revolució entre les seues muralles. Entre nosaltres succeí ben al contrari. El desenvolupament capitalista suscità en Rússia tants focus revolucionaris separats com centres industrials existien, i aquests, a més, servant la independència i espontaneïtat dels seus moviments, continuaven estant estretament lligats entre si. El ferrocarril i el telègraf descentralitzaven la revolució, tanmateix el caràcter centralitzat de l’estat, i no obstant això, els mateixos mitjans de comunicació donaven unitat a totes les manifestacions locals de força revolucionària. Si hom pot admetre, al capdavall, que la veu de Petersburg haja tingut una influència preponderant, açò no vol dir que tota la revolució estigués concentrada en la Perspectiva Nevski o davant del Palau d’Hivern; significa simplement que les consignes i els mètodes de lluita que preconitzava Petersburg trobaren un poderós ressò revolucionari en tot el país. L’organització de Petersburg, la premsa de Petersburg, proporcionaven models ràpidament adoptats per les províncies. Els esdeveniments que es produïren en els diversos racons del país, a excepció de les rebel·lions de la flota i de les fortaleses, mai presentaren un valor independent.
Per tant, si tenim dret a col·locar la capital del Neva al centre de tots els esdeveniments amb què acaba 1905, en el mateix Petersburg hem de concedir el lloc més alt al Consell o Soviet de Diputats Obrers. És realment la més important organització obrera que haja conegut Rússia fins avui. A més, el Soviet de Petersburg fou un exemple i un model per a Moscou, Odessa i diverses altres ciutats. Però cal assenyalar sobretot que aquesta organització, que vertaderament emanava de la classe dels proletaris, fou l’organització-tipus de la revolució. Tots els esdeveniments giraren al voltant del soviet, tots els fils s’hi nuaren, totes les crides procedir d’ell.
Què era, doncs, el soviet?
El consell dels diputats obrers es formà per a respondre a una necessitat objectiva, suscitada per la conjuntura d’aleshores: calia tenir una organització que gaudís d’una autoritat indiscutible, lliure de tota tradició, que agrupés des del primer moment les multituds disseminades i desproveïdes d’enllaç; aquesta organització havia d’ésser la confluència per a tots els corrents revolucionaris en l’interior del proletariat; havia d’ésser capaç d’iniciativa i de controlar-se a si mateixa automàticament; l’essencial, en fi, era poder posar-la en marxa en vint-i-quatre hores. L’organització socialdemòcrata que vinculava estretament, en els seus amagatalls clandestins, diversos centenars, i mitjançant la circulació de les idees, milers d’obrers a Petersburg, estava en condicions de donar a les masses una consigna que il·luminés la seua experiència natural a la llum fulgurant del pensament polític; però el partit no hauria estat capaç d’unificar per un nexe viu, en una sola organització, els milers i milers d’homes de què es componia la multitud: en efecte, el partit sempre havia realitzat l’essencial del seu treball en laboratoris secrets, als caus de la conspiració que les masses ignoraven. L’organització dels socialistes revolucionaris patia de les mateixes malalties de la vida subterrània, agreujades fins i tot per la seua impotència i inestabilitat. Les dificultats existents entre les dues fraccions igualment fortes de la socialdemocràcia, d’una banda, i la seua lluita amb els socialistes revolucionaris d’una altra banda, feien absolutament indispensable la creació d’una organització imparcial. Per a tenir autoritat sobre les masses, l’endemà de la seua formació, s’havia d’instituir sobre la base d’una representació molt àmplia. Quin principi calia d’adoptar? La resposta era òbvia. En ésser el procés de producció l’únic nexe que existia entre les masses proletàries,
desproveïdes d’organització, no hi havia una altra alternativa sinó atribuir el dret de representació a les fàbriques i els tallers6. Es tenia com a exemple i precedent la comissió del senador Txidlovski. Una de les dues organitzacions socialdemòcrates de Petersburg prengué la iniciativa de la creació d’una administració autònoma revolucionària obrera el 10 d’octubre, en el moment en què s’anunciava la major de les vagues. El 13 a la nit, a l’edifici de l’Institut Tecnològic, se celebrà la primera sessió del futur soviet. Només estaven uns trenta o quaranta delegats. Fou decidit cridar immediatament el proletariat de la capital a la vaga política general i a l’elecció de delegats. “La classe obrera [deia la crida redactada en la primera sessió] s’ha vist obligada a recórrer a l’última mesura de què disposa el moviment obrer mundial: la vaga general... En el termini d’uns dies, han de produir-se esdeveniments decisius a Rússia. Determinaran per a molts anys la sort de la classe obrera; hem de marxar, doncs, per davant dels fets amb totes les forces disponibles, unificades sota l’ègida del nostre soviet comú...”.
Aquesta decisió d’importància incalculable fou adoptada per unanimitat; ni tan sols hi hagué debat sobre el principi de la vaga general, sobre els mètodes que convenien, sobre els fins i les possibilitats que es podien contemplar, i foren no obstant això aquestes qüestions les que suscitaren, poc de temps després, una lluita ideològica apassionada a les files del nostre partit alemany. No hi ha cap necessitat d’explicar aquest fet per les diferències psicològiques de les nacionalitats; al contrari, és a nosaltres els russos als qui podria hom retraure una predilecció malaltissa vers les filigranes de la tàctica i l’abús de les subtileses en el detall. La raó vertadera de la conducta adoptada es troba en el caràcter revolucionari del període. El soviet, des del moment que fou instituït fins al de la seua pèrdua, romangué sota la poderosa pressió de l’element revolucionari, el qual, sense perdre’s en consideracions vanes, desbordà el treball de la intel·liguèntsia política.
Cadascun dels nivells de la representació obrera estava predeterminat, “la tàctica” a seguir s’imposava de manera evident. No calia examinar els mètodes de lluita, a penes es comptava amb el temps de formular-los...
***
La vaga d’octubre marxava amb pas segur cap al seu apogeu. Al capdavant del seguici, avançaven els obrers del metall i la impremta. Foren els primers a entrar en combat i formularen de forma neta i precisa, el 13 d’octubre, les seues consignes polítiques.
“Declarem la vaga política [proclamava la fàbrica d’Obukhov, aquesta ciutadella de la revolució] i lluitarem fins al final per la convocatòria de l’Assemblea Constituent sobre la base del sufragi universal, igualitari, directe i secret, a fi d’instaurar en Rússia la república democràtica”.
En promulgar les mateixes consignes, els obrers de les plantes elèctriques declaraven: “Units amb la socialdemocràcia, lluitarem per les nostres reivindicacions fins al final i afirmem davant tota la classe obrera que estem disposats a combatre amb les armes a la mà per l’alliberament total del poble”.
L’exigència del moment era definida de manera encara més atrevida pels obrers tipògrafs que enviaven, el 14 d’octubre, els seus diputats al soviet: “Reconeixent que la lluita passiva és per si mateixa insuficient, que no basta d’abandonar el treball, decidim: que és necessari transformar les tropes de la classe obrera en vaga en un exèrcit revolucionari, és a dir, organitzar immediatament companyies de combat. Que aquestes companyies s’ocupen d’armar la resta de les masses obreres, si és necessari mitjançant el saqueig de les armeries i arrabassant les seues armes a la policia i l’exèrcit allí on es puga”. Aquesta resolució no es quedà en meres paraules. Les companyies de tipògrafs armats assoliren un èxit notable en apoderar-se de les grans impremtes que serviren per a la publicació de les Notícies del Soviet de Diputats Obrers (Izvestia); reteren serveis inapreciables en ocasió de la vaga de correus i telègrafs.
El 15 d’octubre, encara treballaven majoritàriament les fàbriques tèxtils. A fi d’arrossegar a la vaga els abstencionistes, el soviet elaborà tota una sèrie de mitjans graduals, des de les exhortacions fins a l’ús de la violència. No es veié obligat, però, a recórrer a aquest extrem. Si les crides impreses romanien sense efecte, bastava amb l’aparició d’una multitud de vaguistes, a vegades fins i tot d’uns quants homes, perquè hom aturés el treball.
“Jo passava davant de la fàbrica Pecquelieu [informa al soviet un dels diputats]. Veig que hi treballen. Truque. ‘Diga que és un diputat del soviet obrer’. ‘I què vol vostè?’, pregunta el gerent. ‘En nom del soviet, exigisc que la seua fàbrica tanque immediatament’. ‘Bé, a les tres abandonarem el treball’.”
El 16 d’octubre, totes les fàbriques tèxtils estaven ja en vaga. Només al centre de la ciutat estaven obertes les botigues. Als barris obrers, tot comerç havia cessat. En ampliar la vaga, el soviet s’ampliava i afirmava a si mateix. Tota fàbrica que abandonava el treball nomenava un representant i l’enviava, proveït dels papers necessaris, al soviet. En la segona sessió, quaranta grans factories estaven ja representades, així com dues fàbriques i tres sindicats: els dels tipògrafs, empleats de magatzem i comptables. A aquesta sessió, que se celebrà a l’amfiteatre de física de l’Institut Tecnològic, assistia per primera vegada l’autor del present article.
Era el 14 d’octubre: la vaga d’una banda, la divisió a les files del govern d’una altra banda, tot afermava la proximitat d’una crisi. En aquell dia aparegué el cèlebre decret de Trepov: “No disparar a l’aire i no estalviar munició”. L’endemà, el 15 d’octubre, el mateix Trepov reconeixia de sobte que entre el poble, “es feia sentir la necessitat de reunions” i, tot i prohibint els mítings en els establiments d’ensenyament superior, prometia posar tres edificis de la ciutat a la disposició de les assemblees. “Quin canvi en vint-i-quatre hores [escrivíem llavors en Izvestia del soviet de diputats obrers]; ahir només estàvem madurs per a la munició i avui ho estem per a les reunions públiques. Aquest truà sanguinari té raó: en les grans jornades de lluita, el poble guanya maduresa d’hora en hora”. Malgrat la prohibició, les escoles superiors estaven atapeïdes a la nit del 14. Les reunions se celebraven en totes bandes. “Nosaltres, reunits ací, declarem [tal fou la resposta que es donà al govern] que el poble revolucionari de Petersburg per nosaltres representat, es trobaria estret a les rateres que ens ofereix el general Trepov. Declarem el nostre propòsit de continuar les nostres assemblees a les universitats, a les fàbriques, als carrers i allí on ens convinga”. A la sala d’actes de l’Institut Tecnològic, on tinguérem ocasió de parlar sobre la necessitat de reclamar de la Duma municipal l’armament de la milícia obrera, ens traslladàrem a l’amfiteatre de física. Allí veiérem per primera vegada el Soviet de Diputats que només existia des de la vespra. Hi havia, sobre els escalons, un centenar de delegats obrers i membres dels partits revolucionaris. El president i els secretaris estaven asseguts a la taula de demostracions. L’assemblea tenia més aire de consell de guerra que de parlament. Ni rastre de verbositat, aqueixa plaga de les institucions representatives! Les qüestions sobre les quals es deliberava (l’extensió de la vaga i les exigències a presentar a la Duma) eren de caràcter purament pràctic i els debats es prosseguien sense frases inútils, en termes breus, enèrgics. Se sentia que cada segon valia un segle. La menor vel·leïtat de retòrica ensopegava amb una resolta protesta del president, recolzada per totes les simpaties de l’austera assemblea. Fou encarregada una diputació especial de formular davant la Duma municipal les reivindicacions següents: 1er adoptar mesures immediates per a reglamentar l’aprovisionament de la massa obrera ; 2on obrir locals per a les reunions; 3er suspendre tota distribució de provisions, locals, fons a la policia, a la gendarmeria, etc.; 4a assignar les sumes necessàries per a l’armament del proletariat de Petersburg que lluita per la llibertat.
Era ben sabut que la Duma estava composta de buròcrates i propietaris; exigències de naturalesa tan radical no tenien un altre objecte que produir l’agitació. El soviet, naturalment, no es feia cap il·lusió sobre aquest punt. No esperava resultats pràctics; tampoc els hi hagué.
El 16 d’octubre, després d’una sèrie d’incidents, diversos intents d’arrest de membres del soviet, etc. (recordem que tot açò succeïa abans de la promulgació del manifest constitucional), una diputació del soviet fou rebuda en “consulta privada” per la Duma municipal de Petersburg. Primer que res, a demanda formal de la diputació, enèrgicament recolzada per un grup de consellers, la Duma decidí que si eren detinguts els diputats obrers, enviaria al gradonatxalnik (cap superior de policia) l’alcalde de la ciutat amb l’encàrrec de declarar que els consellers consideraven l’arrest dels diputats com un insult a la Duma. Només després passà la diputació a formular les seues exigències.
“El colp d’estat que té lloc a Rússia [deia en acabar el seu discurs el camarada Radin (l’avui difunt Knuniantz), portaveu de la diputació] és una transformació burgesa que apunta a l’interès de les classes posseïdores. Vos interessa, doncs, senyors, accelerar la seua realització. I si sou capaç de veure un poc lluny, si compreneu de forma vertaderament àmplia els interessos de la vostra classe, heu d’ajudar amb totes les vostres forces el poble per a vèncer l’absolutisme com més aviat millor. No tenim necessitat de l’expressió de la vostra simpatia ni del suport platònic que podríeu concedir a les nostres reivindicacions. Exigim que ens doneu el vostre suport mitjançant una sèrie de gestos pràctics.”
“El monstruós sistema d’eleccions ha volgut que els béns d’una ciutat que compta amb milió i mig d’habitants es troben entre les mans de representants d’uns milers de propietaris. El Soviet de Diputats Obrers exigeix (té dret a exigir, no a sol·licitar, perquè representa diversos centenars de milers d’obrers, habitants d’aquesta capital, mentre que la vostra veu és només la d’un grapat d’electors), el Soviet de Diputats Obrers exigeix que els béns municipals siguen posats a disposició de tots els habitants de la ciutat per a les seues necessitats. I com que, en aquest moment, la lluita contra l’absolutisme és la tasca més important que s’imposa a la societat, i com nosaltres necessitem per a prosseguir aquesta lluita llocs de reunió, obriu-nos els nostres edificis municipals!”
“Necessitem recursos per a continuar la vaga, assigneu els fons de la municipalitat per a aquest objecte i no per a mantenir la policia i els gendarmes!”
“Necessitem armes per a conquerir i guardar la llibertat, assigneu els fons necessaris per a l’organització d’una milícia de proletaris!”.
Sota la guàrdia d’un grup de consellers, la diputació abandonà el saló de sessions. La Duma es negà a satisfer les exigències essencials del soviet i expressà la seua confiança en el policia, protectora de l’ordre.
***
A mesura que es desenrotllava la vaga d’octubre, el soviet esdevenia, naturalment, el centre que atreia l’atenció general dels homes polítics. La seua importància creixia literalment d’hora en hora. El proletariat industrial havia estat el primer en tancar files al seu voltant. La unió dels sindicats que s’havia adherit a la vaga a partir del 14 d’octubre, hagué de reconèixer, gairebé immediatament, el protectorat del soviet. Nombrosos comitès de vaga (els d’enginyers, advocats, funcionaris del govern) regulaven els seus actes per les decisions del soviet. Sotmetent les organitzacions independents, el soviet unificà en torn seu la revolució.
Al mateix temps, la divisió es feia sentir cada vegada més a les files del govern.
Trepov no escatimava res i acariciava amb la mà les seues metralladores. El 12, es féu col·locar per Nicolau al capdavant de totes les tropes de la guarnició de Petersburg. El 14, donava ordres de no estalviar munició. Dividí la capital en quatre sectors militars, manat cadascun d’ells per un general. En qualitat de generalgovernador, amenaça tots els venedors de comestibles de fer-los deportar en el termini de vint-i-quatre hores si tanquen les seues botigues. El 16, custodia les portes de totes les escoles superiors de Petersburg, que són ocupades per les tropes. Sense que la llei marcial siga proclamada, de fet està en vigor. Patrulles a cavall sembren el terror al carrer. Per tot arreu estan acantonades les tropes: als edificis públics, en els establiments de l’estat, als patis de les cases particulars. Mentre els mateixos artistes del ballet imperial s’unien a la vaga, Trepov, incansable, omplia de soldats els teatres buits. Grunyia i es fregava les mans, pressentint quelcom important.
S’equivocava en els seus càlculs. Els seus adversaris polítics, representats per un corrent burocràtic que cercava un compromís fraudulent amb la història, s’imposaren. Witte, cap d’aquest partit, fou cridat al poder.
El 17 d’octubre, els esbirros de Trepov dispersaren la reunió del Soviet de Diputats Obrers. Però aquest trobà la possibilitat de reunir-se una vegada més. Decidí que es prosseguiria la vaga amb redoblada energia. Recomanà als obrers que no pagaren ni els seus lloguers, ni les mercaderies que prenien a crèdit abans de la tornada al treball i invità propietaris i comerciants a no mostrar-se exigents envers els obrers. Aqueix mateix 17 d’octubre, aparegué el primer número de les Notícies del Soviet de Diputats Obrers (Izvestia).
I, el mateix dia, signava el tsar el manifest de la constitució.
6 Hi havia un delegat per cada grup de cinc-cents obrers. Les petites empreses Industrials s’unien per a formar grups d’electors. Els joves sindicats reberen, igualment, el dret de representació. Cal dir, no obstant això, que aquestes normes no eren observades molt rigorosament; determinats delegats no representaven més que a cent o dos-cents obrers o, fins i tot, menys. (1909)