1905
Resultats
i perspectives
(Annexes sobre el 1905)
-Així que vostè pensa que la revolució avança?
-Avança!
(Novoie Vremia, 5 de maig de 1905)
-Ací està!
(Novoie Vremia, 14 de maig de 1905)
I
Assemblees populars absolutament lliures entre els murs de les universitats, mentre que al carrer regna sense límits Trepov: heus aquí una de les paradoxes més sorprenents de l’evolució política i revolucionària durant la tardor de 1905. Un vell ignorant, el general Glazov, nomenat no se sap per quin ministre de la instrucció pública, creà sens dubte asils en què la paraula tenia tota la seua llibertat. El cos liberal de professors elevava protestes: la universitat pertany a la ciència, la gent del carrer no té res a fer en una acadèmia. El príncep Sergi Trubetskoi morí amb aquesta veritat en els llavis. Però la porta de la universitat romangué àmpliament oberta durant unes quantes setmanes. “El poble” omplia els corredors, les aules i les sales. Els obrers venien directament de la fàbrica a la universitat. Les autoritats havien perdut el cap. Podien detenir, arrossegar i afusellar els obrers en tant que aquests es trobaven al carrer o a les seues cases. Però a penes l’obrer havia traspassat el llindar de la universitat quan la seua persona esdevenia inviolable. Així s’oferia a les masses una lliçó d’experiència que els demostrava els avantatges del dret constitucional sobre el dret autocràtic.
El 30 de setembre, se celebraren les primeres assemblees populars a les universitats de Petersburg i Kiev. L’agència telegràfica descriu amb horror el públic que s’havia amuntonat al paranimf de la universitat de Sant Vladimir. Segons els telegrames, es veia, en aquesta multitud, entre els estudiants, gran nombre “de persones d’ambdós sexes vingudes de l’exterior, alumnes d’ensenyament secundari, adolescents de les escoles privades, obrers, un revoltim de gent de tota espècie i captaires”.
La paraula revolucionària havia sortit dels subterranis i ressonava a les sales de conferències, en els corredors i els patis de la universitat. La massa s’impregnava amb avidesa de les divises de la revolució, tan belles en la seua senzillesa. Una multitud no organitzada, reunida per atzar, que, per als imbècils de la burocràcia i els aventurers del periodisme reaccionari, no era més que “un revoltim de gent de tota espècie”, manifestava una disciplina moral i un instint polític que arrencaren exclamacions admiratives fins i tot als publicistes burgesos.
“Saben allò que més m’ha sorprès en la reunió de la universitat? [escrivia un cronista del periòdic Russ (Rússia)] L’ordre meravellós, exemplar, que regnava. S’havia anunciat una suspensió a la sala de sessions i me n’aní a rondar al corredor. El corredor de la universitat és ara tot el carrer. Totes les aules que donaven al corredor estaven plenes de gent; s’hi celebraven reunions particulars, per fraccions. El mateix corredor estava atapeït, la multitud anava i venia. Alguns estaven asseguts en els cantells de les finestres, en els bancs, als baguls. Es fumava. Es xerrava a mitja veu. Hauria cregut estar assistint a una ‘reunió’, però l’assemblea era més nombrosa i més seriosa que en les recepcions a l’ús. I no obstant això, hi estava el poble, el vertader poble, el poble de mans roges i totalment aclivellades pel treball, amb el color terrós que tenen els qui passen la seua vida en locals tancats i malsans. I tots els ulls brillaven, enfonsats a les òrbites... Per a aquests homes de talla petita, prims, mal nodrits, que havien arribat de la fàbrica o de la factoria, del taller en què es trempa l’acer, on es fon el lingot de ferro, on sufoquen la calor i el fum, per a tots ells la universitat era un temple, d’altes muralles, amplis espais, on resplendia el color blanc. I tota paraula que es pronunciés ací tenia els accents d’una oració... La curiositat despertada, com una esponja, absorbeix qualsevol (?) doctrina”.
No, la multitud inspirada no absorbia en si qualsevol doctrina. Haguérem volgut veure prendre la paraula davant ella aquests atrevits de la reacció que pretenen que entre els partits extremistes i la massa no hi ha cap solidaritat. No s’atreviren. Romangueren confinats als seus caus, esperant una treva per a calumniar el que passava. Però no sols ells s’abstingueren: els polítics i els oradors del liberalisme no es mostraren tampoc davant l’immens i movent auditori. Els oradors de la revolució regnaven ací sense competència. La socialdemocràcia reunia els innumerables àtoms del poble mitjançant la fusió viva, la conjunció indestructible de les idees polítiques. Traduïa les grans passions socials de les masses en el llenguatge acabat dels lemes revolucionaris. La multitud que sortia de la universitat no s’assemblava ja a la que abans hi entrava... Se celebraven reunions tots els dies. Entre els obrers, els esperits s’exaltaven cada vegada més, però el partit no llançava cap crida. Hom comptava de fer una manifestació general molt més tard, per a l’aniversari del 9 de gener i la convocatòria de la Duma d’Estat que s’havia de reunir el 10. El sindicat de ferroviaris amenaçava de detenir el pas als diputats reaccionaris que volgueren dirigir-se a Petersburg. Però els esdeveniments es precipitaren, avançant-se a tota previsió.
II
El 19 de setembre, els caixistes de la impremta Sitin, a Moscou, es posaren en vaga. Exigien una disminució de les hores de treball i un augment del salari a destall basat en mil caràcters, incloent-hi els signes de puntuació: aquest petit esdeveniment no tingué un altre resultat, ni més ni menys, que obrir la vaga política general de tota Rússia; hom començava pels signes de puntuació i, al capdavall, hom havia de tirar a baix l’absolutisme.
La vaga de Sitin fou aprofitada, com es lamenta en el seu informe el departament de policia, per una associació no autoritzada que s’anomena “Unió d’obrers litògrafs de Moscou”. A la vesprada del 24 cinquanta impremtes es trobaven ja en vaga. El 25 de setembre, en una reunió autoritzada pel gradonatxalnik (prefecte de policia de la ciutat), s’elaborà un programa de reivindicacions. El gradonatxalnik atribuí aquest programa a “l’arbitrarietat del consell (soviet) de diputats dels tipògrafs”, i, en nom de la “independència” individual dels obrers, a qui amenaçava la voluntat proletària, el sàtrapa intentà aixafar la vaga amb tots els seus mitjans.
Però el moviment que havia començat per una qüestió de puntuació ja abastava altres branques de la indústria. Els forners de Moscou deixaren les pasteres i s’obstinaren en la seua resistència, fins al punt que dos esquadrons (sotnies) del 1er Regiment de Cosacs del Don es veieren obligats, amb la bravura aventurera que caracteritza aquesta arma insigne, a prendre per assalt la panificadora Filipov. El primer d’octubre, es telegrafiava de Moscou que la vaga estava en declivi a les fàbriques i factories. Però no era més que un descans.
El 2 d’octubre, els caixistes de les impremtes de Petersburg decidiren provar la seua solidaritat amb els camarades de Moscou mitjançant una vaga de tres dies. Es telegrafia de Moscou que “la vaga continua” a les fàbriques. No hi hagueren desordres als carrers: el millor aliat de la policia fou, en aquesta ocasió, una pluja torrencial.
Els ferrocarrils que havien d’exercir un paper tan considerable en la lluita d’octubre donen llavors un primer avís. El 30 de setembre començà l’agitació als tallers de les línies de Kursk i de Kazan. Aquestes dues vies estaven preparades per a obrir la campanya el primer d’octubre. El sindicat els retingué. En base a l’experiència de les vagues d’entroncaments de febrer, abril i juliol, preparava la vaga general dels ferrocarrils per al moment de convocatòria de la Duma; en aquell moment, s’oposava a tota acció separada. Però la fermentació no es calmava. El 20 de setembre s’havia inaugurat a Petersburg la “conferència” oficial dels representants ferroviaris, en relació a les caixes de retir. La conferència prengué sobre si l’ampliació dels seus poders i, amb l’aplaudiment de tots els ferroviaris, es transformà en un congrés independent, sindical i polític. De tot arreu arribaren felicitacions al congrés. L’agitació creixia. La idea d’una vaga general immediata sobre els ferrocarrils començava a obrir-se pas al radi de Moscou.
El 3 d’octubre, el telèfon ens anuncia de Moscou que la vaga a les fàbriques i les factories disminueix a poc a poc. En la línia de Moscou-Brest, on els tallers havien deixat de treballar, s’aprecia un moviment a favor de la tornada al treball.
La vaga no era encara decidida. Reflexionava, vacil·lava.
L’assemblea de diputats obrers de les corporacions de la impremta, de la mecànica, de la fusteria, el tabac i d’altres branques, adoptà la resolució de constituir un consell (soviet) general dels obrers de Moscou.
En les jornades que seguiren, tot sembla marxar vers l’apaivagament. La vaga de Riga havia finit. Als dies 4 i 5, tornaren al treball en totes les impremtes de Moscou. Els periòdics sortiren. Un dia més tard aparegueren els periòdics de Saratov, després d’una setmana; res semblava, doncs, anunciar els esdeveniments.
En la reunió universitària de Petersburg, el 5, una resolució invita els obrers a deixar les vagues, “per esperit de solidaritat”, en una data fixada. Des del 6 d’octubre, els caixistes de Moscou tornen a les seues caixes després d’una manifestació de tres dies. En la mateixa data, el gradonatxalnik de Petersburg anuncia que l’ordre regna en la direcció de Schlusselburg i que els treballs, interromputs per les ordres vingudes de Moscou, s’han reprès en totes bandes. El 7, la meitat dels obrers de la drassana de construccions navals del Neva tornaven als seus llocs de treball. Al districte del Neva, totes les fàbriques treballaven, a excepció de la d’Obukhov, que havia declarat la vaga
política fins al 10 d’octubre.
Evidentment, les jornades recuperarien el seu ritme acostumat, naturalment el seu ritme revolucionari. Semblava que la vaga hagués volgut fer unes quantes experiències a l’atzar per a abandonar-les prompte i anar-se’n. Però no era sinó una aparença.
III
En realitat, la vaga anava a desplegar-se en tota la seua amplitud. Resolgué realitzar la seua obra amb la major brevetat i es concentrà immediatament als ferrocarrils.
En raó de l’efervescència que es feia sentir en totes les línies, particularment al radi de Moscou, l’oficina central del sindicat de ferroviaris decidí declarar la vaga general. El propòsit no era, d’altra banda, sinó assajar una mobilització de totes les forces disponibles; la batalla seguia sempre ajornada fins a gener.
El 7 d’octubre fou un dia decisiu. “El cor tingué espasmes”, escrivia la Novoie Vremia: les locomotores als ferrocarrils de Moscou s’apagaven una rere altra. El telègraf llençava parts d’alarma: Nixni-Novgorod, Arzamas, Katxira, Riazan, Venev, una rere altra o a l’uníson, es queixaven d’haver estat traïdes pels ferrocarrils.
El 7, la línia de Moscou-Kazan es posà en vaga. En Nixni-Novgorod, l’entroncament de Romodanovo també aturà el treball. L’endemà, la vaga s’estengué a les línies de Moscou-Iaroslav, Moscou-Nixni i Moscou-Kursk. Però els altres centres no respongueren immediatament a la crida.
El 8 d’octubre, en la conferència dels ferroviaris del radi de Petersburg, fou acordat ocupar-se immediatament de l’organització d’un sindicat panrús dels ferrocarrils, la creació del qual havia estat decidida al congrés d’abril a Moscou; i açò per tal de presentar a continuació un ultimàtum al govern i recolzar les reivindicacions per a una vaga de tota la xarxa. No es parlava, doncs, de vaga més que per a un futur indeterminat.
El 9 d’octubre es detingueren els trens de Moscou-Kiev-Voronex, de Moscou-Brest i d’altres direccions. La vaga domina la situació i, sentint-se en terreny segur, anul·la totes les decisions preses fins aleshores per esperit de moderació, bé per a dominar, bé per a entorpir el moviment.
El 9 d’octubre igualment, en una sessió extraordinària del congrés de delegats ferroviaris de Petersburg, es formula i expedeix immediatament per telègraf a totes les línies les consignes de la vaga dels ferrocarrils: la jornada de vuit hores, les llibertats cíviques, l’amnistia, l’Assemblea Constituent.
La vaga estén ara una mà dominadora sobre tota l’extensió del país. Es desfà de totes les seues vacil·lacions. A mesura que el nombre de vaguistes augmenta, la seua seguretat esdevé més forta. Per damunt les necessitats econòmiques de les professions, s’eleven les reivindicacions revolucionàries de la classe. En desfer-se dels marcs corporatius i locals, comença a sentir que és ella mateixa la revolució, i açò li confereix una audàcia inesperada.
Corre sobre els rails i, amb gest autoritari, tanca el camí al seu darrere. Adverteix del seu pas pel fil telegràfic del ferrocarril. “La vaga! Feu la vaga!”, exclama en totes direccions. El 9, els periòdics anunciaven a tota Rússia: en la direcció de Kazan havia estat detingut un cert Bednov, electrotècnic, que estava carregat de proclames. Pensaven així detenir encara la vaga confiscant un paquet de proclames. Insensats! La vaga seguia...
Perseguí un pla colossal: detenir la vida industrial i comercial del país, sense ometre cap detall. Quan el telègraf es nega a servir-la, per una resolució enterament militar, talla els fils o derroca els pals. Deté les locomotores inquietes i les deixa sense vapor. Talla igualment les centrals d’electricitat o bé, si això presenta dificultats, destrueix els cables i sumeix les estacions en la nit. Quan una oposició tenaç destorba els seus designis, no dubta en arrencar els rails, demolir un semàfor, posar de costat una locomotora, obstruir la via, entravessar vagons en un pont. Penetra a l’elevador i deté el funcionament de la maquinària. Deté els trens de mercaderies allí on els troba; quant als de viatgers, els mena fins a l’estació més pròxima o, si cal, fins al seu destí.
No deroga el seu acord d’atur sinó per a assolir millor els seus fins. Obre una tipografia quan té necessitat de publicar els butlletins de la revolució, se serveix del telègraf per a enviar les seues instruccions, deixa passar els trens que porten als delegats dels vaguistes.
Per a la resta, no fa cap excepció: tanca les fàbriques, les farmàcies, les botigues, els tribunals.
A vegades, la seua atenció decau, s’afebleix la seua vigilància en un lloc o en un altre. A vegades un tren aventurat assoleix franquejar les barreres de la vaga i fugir; organitza llavors la persecució. Llisca com un criminal, travessant estacions tenebroses i desertes, sense que el telègraf previnga de la seua arribada, acompanyat pel temor, abandonat al que desconeix. Però, finalment, la vaga l’atrapa, deté la locomotora, obliga el mecànic a descendir i obre el tub de fuga.
Posa en acció tots els mitjans: crida, exhorta, conjura, suplica de genolls (a Moscou una dona oradora s’agenollà sobre l’andana de l’estació de Kursk), amenaça, espanta, lapida i arriba a llençar trets de revòlver. Ha d’assolir els seus fins, coste el que coste. L’aposta és massa considerable: es tracta de la sang dels pares, del pa dels fills, de la reputació mateixa de les forces revolucionàries. Tota una classe obeeix, i si una ínfima porció del món obrer, desviada per aquells contra els que s’ha entaulat la lluita, s’entravessa en el camí, cal estranyar-se que la vaga, amb una ruda empenta, faça a banda els recalcitrants?
IV
Els nervis motors del país s’insensibilitzen cada vegada més. L’organisme econòmic s’anquilosa. Smolensko, Kirsanov, Tula, Lukhoianov es queixen de patir la vaga completa. Els batallons de guàrdia dels ferrocarrils no tenen ni la força ni l’habilitat per a obrar quan tota la línia, tota la xarxa es gira contra ells. El 10, el tràfic havia cessat en gairebé totes les línies de Moscou, en la de Nicolau (Moscou-Petersburg), en particular fins a Tver, i Moscou es trobava completament perduda al centre de l’immens territori. L’última línia de la xarxa, la de Savelovo es posà en vaga el 16.
El 10 a la nit, els ferroviaris en vaga es reuniren en una sala de la Universitat de Moscou i decidiren continuar el moviment fins a la completa satisfacció.
La vaga s’havia estès des del centre fins a les extremitats. Arribava, el 8, a la línia de Riazan a l’Ural, el 9 les de Briansk-Polesie i de Smolensko-Dankov. El 10, la de Kursk-Kharkov-Sebastopol i la de Iekaterinoslav, totes les vies de la xarxa de Kharkov. Els productes de consum corrent augmentaven ràpidament de preu. L’11 en Moscou es queixaven de no tenir llet.
En el mateix dia, la vaga féu noves conquestes. El trànsit es detingué a la via de Samara-Zlatoust. La xarxa d’Orel s’immobilitzà. Sobre les línies del sud-oest, aturaren, al seu torn, les estacions més importants: Kazatin, Birzula i Odessa; a la via de Kharkov foren Nicolaiev, i Krementxug. Tots els camins de Polesie foren tallats. No arribaren al dia més que tres trens a Savatov i portaven delegats de la vaga. Els trens de delegats, segons anunciava el telègraf, eren acollits amb ovacions al llarg de tot el recorregut.
La vaga dels ferrocarrils s’estén inevitablement, arrossegant una línia rere una altra, un tren rere altre. L’11 d’octubre el general governador de Curlàndia emetia la suspensió del treball a les vies fèrries. Aquest desafiament rebé immediata resposta. El 12, no hi havia ja un sol tren entre Moscou i Kreuzburg, tota la línia estava en vaga, el tren de Windau no arribava. El 15 en Windau, l’elevador i l’agència comercial dels ferrocarrils interrompien les seues activitats.
A la nit de l’11 al 12, el moviment es detingué en tots els entroncaments del Vístula. Al matí cap tren sortí de Varsòvia vers Petersburg. En el mateix dia, el 12, la vaga s’estengué a Petersburg. L’instint revolucionari li havia indicat la bona tàctica: primer havia aixecat tota la província, inundat Petersburg amb milers de telegrames d’alarma, havia creat així el “moment psicològic”, aterrit el poder central, i, a continuació, arribaven persones per a donar el colp final. En el matí del 12, amb una completa unanimitat, s’aturaren els treballs en tota la xarxa de Petersburg. Només la línia de Finlàndia funcionava encara, esperant la mobilització revolucionària d’aquest país; la via no havia de tancar-se fins a quatre dies més tard, el 16. El 13 d’octubre, la vaga afectà Reval, Libau, Riga i Brest. Els treballs cessen a l’estació de Perm. El moviment es deté en una part del camí de Tatxkent. El 14, es posen en vaga la xarxa de Brest, la línia de Transcaucàsia i les estacions d’Askhabad i de Novaia-Bukhara, en les línies de l’Àsia central. El mateix dia, començava la vaga en la línia de Sibèria; començava per Astràgal i Irkutsk i, guanyant d’orient a occident, arribava, el 17
d’octubre, a Txeliabinsk i Kurgan. El 15 d’octubre estava en Bakú, el 17 a l’estació
d’Odessa.
A la paràlisi dels nervis motors s’hi uní, per un cert temps, la dels nervis sensorials: les comunicacions telegràfiques foren suspeses: l’11 d’octubre en Kharkov, el 13 en Txeliabinsk i Irkutsk, el 14 a Moscou, el 15 a Petersburg. Quant a la vaga dels ferrocarrils, el correu refusà acceptar la correspondència interurbana.
Hom pogué veure, sobre la vella trakt (carretera nacional) troiques a la manera antiga.
No sols tots els camins de Rússia i de Polònia, sinó també els de Vladicaucas, Transcaucàsia i Sibèria estaven bloquejats. Tot l’exèrcit de ferroviaris estava en vaga: 750.000 homes.
V
Sonà l’alarma en els butlletins de la borsa del blat, de les mercaderies a l’engròs, de les carns, de les verdures, del peix, etc. El preu dels queviures, sobretot el de la carn, pujà ràpidament. La borsa dels diners tremolava. La revolució havia estat sempre la seua mortal enemiga. Quan ambdues es trobaren cara a cara, la borsa perdé el cap. Es precipità cap al telègraf, però aquest servava un silenci hostil. El correu es negava igualment a servir-la. La borsa fou a cridar a la porta del Banc de l’Estat, però aquest no responia ja de l’execució dels girs. Les accions dels ferrocarrils i de les empreses industrials abandonaren el lloc, com una niuada d’ocells espantats, i volaren, no per a ascendir al cel, sinó per a caure el més baix possible. En l’ombriu regne de l’àgio, sobrevingué el pànic, l’esmussar de dents. La circulació de diners es veié obstaculitzada. Els ingressos no arribaven de la província a les capitals. Les empreses que paguen al comptat tancaven les seues finestretes. El nombre d’efectes protestats augmentava amb rapidesa. Els signataris de bitllets i xecs, els avaladors, els deutors i els endossants s’agitaren, corrien de dreta a esquerra, exigint la violació de les lleis que havien estat fetes per a ells perquè l’enemiga, la vaga, que personificava la revolució, havia violat totes les lleis del canvi i el moviment econòmic.
La vaga no es limita ja als ferrocarrils, tendeix a fer-se general.
Després d’haver descarregat les locomotores i apagat les llums de les estacions, es dirigeix, amb la multitud de ferroviaris, a les ciutats, deté el tramvia, agafa per la brida el cavall del cotxer i fa descendir el client, tanca els magatzems, els restaurants, els cafès, les tavernes i s’apropa audaçment a les portes de la fàbrica. Era esperada. Ressona el xiulet d’alarma, cessa el treball, augmenta la multitud immediatament al carrer. Va més lluny i porta ja la bandera roja. Sobre la bandera hom llegeix que sol·licita una Assemblea Constituent i la República, que lluita pel socialisme. Passa per davant de la redacció d’un periòdic reaccionari. Considera amb aversió tal focus d’epidèmia ideològica, i si troba una pedra en el seu camí la llença contra la finestra. La premsa liberal, que s’imagina servir el poble, envia cap a la multitud una diputació, prometent aportar “la reconciliació” en aquestes terribles jornades i sol·licitant gràcia i perdó. La iniciativa és deixada sense resposta. A les impremtes, les caixes són alineades i els caixistes baixen al carrer. Els despatxos, els bancs tanquen... La vaga regna com a ama de tot.
El 10 d’octubre, s’obre la vaga política general a Moscou, Kharkov i Reval. L’11, en Smolensko, Kozlov, Iekaterinoslav i Lodz. El 12, en Kursk, Belgorod, Sàmara, Saratov i Poltava. El 13 a Petersburg, Ortxa, Minsk, Krenientxug, Simferopol. El 14, en Gomel, Kalisz, Rostov del Don, Tiflis, Irkutsk. El 15, a Vilnius, Odessa, Batum. El 16, en Orenburg. El 17, en Derpt, Vitebsk, Tomsk. La vaga arribà a estendre’s a Riga, Libau, Varsòvia, Plotsk, Belostok, Kovno, Dvinsk, Pskov, Poltava, Nicolaiev, Mariupol, Kazan, Czenstotxovo, Zlatoust, etc. Per tot arreu, la vida industrial es deté, així com en molts llocs el moviment comercial. Tanquen els establiments d’ensenyament. A la vaga del proletariat s’adhereixen les “unions” d’intel·lectuals. En nombrosos casos, els jurats es neguen a jutjar, els advocats a al·legar, els metges a tractar els seus malalts. Els jutges de pau tanquen les seues sales d’audiència.
VI
La vaga organitza grandiosos mítings, l’animació intensa de les masses i l’embogiment del poder creixen paral·lelament, es fomenten entre si. Carrers i places estan cobertes de patrulles a peu i a cavall. Els cosacs provoquen la vaga al desordre: es llencen sobre la multitud, llencen fuetades, colpegen amb el sabre, disparen sense advertència, des dels seus llocs d’emboscada.
Llavors la vaga demostra, sempre que pot, que no consisteix simplement en una interrupció del treball per a esperar els esdeveniments, que no és una protesta passiva de braços creuats. Es defensa, i de la defensa passa a l’ofensiva.
En diverses ciutats del migdia, aixeca barricades, assalta les botigues dels armers, s’arma i ofereix una resistència, si no victoriosa, almenys heroica.
En Kharkov, el 10 d’octubre, després d’un míting, la multitud s’apoderà d’un dipòsit d’armes. L’11, prop de la universitat, obrers i estudiants aixecaren barricades. Pals telegràfics foren tombats entravessant els carrers; s’hi afegiren planxes de ferro, procedents de les portes cotxeres, portelles, reixes, caixes d’embalatge, planxes i bigues, unit tot amb fil d’aram. Nombroses barricades es subjectaren sobre bases de pedra; foren posades sobre les bigues pensants llambordes arrencades de la vorera. Cap a l’una de la vesprada, gràcies a aquesta arquitectura senzilla però noble, havien estat aixecades deu barricades. Igualment havien estat obstruïdes les finestres i les entrades de la universitat. El sector fou declarat en estat de setge... Els poders sobre el lloc es confiaren a un cert tinent general, Mau, sobre la bravura del qual no hi havia cap dubte. No obstant això el governador tractà de parlamentar. Usant com a intermediari la burgesia liberal, s’elaboraren les condicions d’una capitulació honrosa. La milícia que s’organitzà fou saludada pels aplaudiments entusiastes dels ciutadans. Restablí l’ordre. Petersburg exigia, però, que l’ordre fos aixafat per la força. La milícia, a penes
constituïda, fou dispersada; la ciutat es trobà de nou en poder dels bergants a peu i a cavall.
En Iekaterinoslav, l’11 d’octubre, els cosacs dispararen traïdorament sobre una multitud pacífica; de seguida, s’aixecaren les primeres barricades. Hi hagueren sis. La major, la barricada mare, es trobava a la plaça de Briansk. Vehicles, rails, pals, un gran nombre d’objectes menuts, tot allò que la revolució, segons l’expressió de Víctor Hugo, pot llançar al cap de l’antic règim, serví per a la construcció. El mateix esquelet de la barricada fou recobert amb una espessa capa de terra. Es cavaren fossats als costats i foren disposats filats davant ells. Des del matí, diversos centenars d’homes es trobaven en cada barricada. El primer assalt fet per les tropes fou fallit; els soldats no s’apoderaren del primer obstacle fins a les tres i mitja. En el moment en què avançaven, dues bombes foren llençades des de l’alt de les teulades, una rere l’altra, hi hagué morts i ferits entre els soldats. Cap al capvespre, l’exèrcit era amo de totes les barricades. El 12, una calma sepulcral regnà en la ciutat. Els soldats netejaven les seues carrabines i la revolució sepultava els seus morts.
El 16 fou dia de barricades a Odessa. Des del matí, als carrers de la Transfiguració i de Richelieu, eren bolcats els vagons del tramvia, arrancades les banderes, tallats els arbres, amuntonats els bancs. Rodejades de fil d’aram de pues quatre barricades tancaven el carrer en tota la seua longitud. Foren preses pels soldats després d’un combat i agranades per servents.
En moltes altres ciutats hi hagué escaramusses entre la multitud i les tropes, es tractà de construir barricades. Però, en el seu conjunt, les jornades d’octubre no foren més que una vaga política, una gran maniobra per a la revolució, una revista simultània de totes les forces; no fou una vertadera insurrecció.
VII
I no obstant això, l’absolutisme cedí. La terrible sobreexcitació que es féu sentir en tot el país, el torbament que delataven els informes vinguts de les províncies i la profusió dels quals era indiscutible per si mateixa, la incertesa absoluta respecte l’endemà, tot acabà produint un increïble pànic a les files del govern. No podia comptar de forma absolutament segura amb l’exèrcit: els soldats es deixaven veure en els mítings, oficials prenien la paraula per a afirmar que un terç de l’exèrcit estava “amb el poble”. La vaga dels ferrocarrils creava, d’altra banda, obstacles insuperables per a la repressió militar. I, en fi, calia pensar en la borsa europea. Aquesta havia comprès que es trobava davant la revolució, i declarava que no desitjava tolerar-la més. Exigia ordre i garanties constitucionals.
En haver perdut així el cap, aclaparat, l’absolutisme atorgà concessions. Es promulgà el manifest del 17 d’octubre. El comte Witte esdevingué primer ministre i això (que intente desmentir-nos!) gràcies a la victòria de la vaga revolucionària o, millor, gràcies a la insuficiència d’aquesta victòria. A la nit del 17 al 18, el poble recorria els carrers amb banderes roges, reclamava l’amnistia, cantava Memòria Eterna (el rèquiem rus) en els punts de la ciutat on s’havien produït les carnisseries de gener, i cridava “anatema” sota les finestres de Pobedonotsev i del Novoie Vremia... En el matí del 18 es produí la primera matança de l’era constitucional.
L’enemic no estava aixafat. Només s’havia batut en retirada un cert temps, davant la manifestació sobtada d’una força imprevista. La vaga d’octubre mostrà que la revolució podia d’ara en avant aixecar simultàniament totes les ciutats de Rússia. Aquest pas endavant era immens, i la reacció dirigent mostrà que comprenia la seua importància quan respongué a l’intent d’octubre mitjançant el manifest, d’una banda, i, d’una altra banda, amb la convocatòria de tots els seus efectius per a organitzar el terror negre.
VIII
Fa deu anys, Plekhanov declarava al congrés socialista de Londres:
“El moviment revolucionari rus triomfarà en tant que moviment obrer, o no triomfarà”.
El 7 de gener de 1905, Struve escrivia: “En Rússia no hi ha un poble revolucionari.”
El 17 d’octubre, el govern autocràtic contrasignava la primera victòria seriosa de la revolució, i tal victòria l’havia assolida el proletariat. Plekhanov tenia raó: el moviment revolucionari havia triomfat en tant que moviment obrer.
És cert que la vaga obrera d’octubre es produí no sols amb l’ajuda material de la burgesia, sinó amb el seu suport, en allò que fa a la vaga de les professions liberals. Açò no canvia, no obstant això, res. Una vaga d’enginyers, d’advocats i de metges no podia tenir cap importància per si mateixa. Únicament acresqué en un grau força modest la significació política de la vaga general dels treballadors. Al contrari, subratllà l’hegemonia indiscutible, il·limitada, del proletariat en la lluita revolucionària; les professions liberals que, després del 9 de gener, adoptaren els lemes fonamentals de la democràcia, preconitzats pels obrers de Petersburg, en octubre se sotmeteren al mètode de lluita que constitueix la força específica del proletariat: declararen la vaga. De tots els intel·lectuals, el grup més revolucionari, el dels estudiants, havia introduït des de temps enrere a les universitats el procediment de lluita per la vaga, pres de les fàbriques, i això malgrat les solemnes protestes de tot el professorat liberal. L’hegemonia revolucionària del proletariat s’afermà a continuació per l’extensió de la vaga als tribunals, a les farmàcies, a les administracions dels zemstvos i a les dumes municipals.
La vaga d’octubre fou la demostració de l’hegemonia proletària en la revolució burgesa i, al mateix temps, la de l’hegemonia de la ciutat sobre un país de camperols.
El vell poder de la terra, divinitzat per l’escola populista, fou reemplaçat per l’autoritat absoluta de la ciutat capitalista.
La ciutat s’havia fet ama de la situació. Havia concentrat riqueses immenses, havia assolit la vinculació del camp mitjançant el ferrocarril; per aquest camí havia assimilat les millors forces d’iniciativa i de creació en tots els dominis de la vida; havia subjugat materialment i moral tot el país. En va la reacció intenta avaluar la importància proporcional de la població urbana i es consola pensant que Rússia és encara una nació de camperols. El paper polític de la ciutat moderna no es pot mesurar amb la simple xifra dels seus habitants, així com tampoc el seu paper econòmic. El retrocés de la reacció davant la vaga de la ciutat, tanmateix el silenci del camp, és la millor prova que hom puga oferir de la dictadura exercida per aquella.
Les jornades d’octubre mostraren que si, en la revolució, l’hegemonia pertany a les ciutats, en les ciutats aquesta hegemonia li correspon al proletariat. Els esdeveniments, però, descobriren alhora que la ciutat conscientment revolucionària no tenia política comuna amb el camp, que únicament comandava l’instint.
Les jornades d’octubre plantejaren en la pràctica i en tota la seua amplitud la qüestió: de quina banda es troba l’exèrcit? I han mostrat que de la solució d’aquest interrogant depenia la sort de la llibertat russa.
Les jornades d’octubre suscitaren una orgia de reacció a partir de finals de mes. La força tenebrosa aprofità el moment en què la marea revolucionària descendia per a llançar-se a l’atac amb tota la fúria sanguinària que la caracteritza. El seu èxit fou a causa del fet que la vaga revolucionària, abandonant el martell, encara no havia empunyat l’espasa. Les jornades d’octubre provaren a la revolució, de manera feridora, que li calia estar armada.
Organitzar el camp i vincular-lo a la ciutat; assolir l’estreta adhesió de l’exèrcit; prendre les armes, tals són les simples i considerables deduccions que imposaren al proletariat la lluita i la victòria d’octubre.
Sobre aquestes deduccions es recolza d’ara en avant la revolució.
***
En l’estudi que escriguérem en l’època de la “primavera” liberal, davall el títol Abans del 9 de gener, assajàrem d’assenyalar les vies que hauria de seguir més tard el desenvolupament de les forces revolucionàries. Aplicàrem tota la nostra energia a ressaltar la importància d’una vaga política de masses, com a mètode indispensable de la revolució russa. Certs polítics perspicaços, homes d’altra banda respectables sota tots els aspectes4, ens retreien la recerca d’una recepta de la revolució. Aquests crítics ens explicaven que la vaga, mitjà específic de lluita per a la classe proletària, no pot exercir sota les circumstàncies d’una revolució nacional i burgesa el paper que preteníem “imposar-li”. Els esdeveniments que es produïren, malgrat tantes previsions basades sobre la rutina, tanmateix les teories més “sensates”, ens estalvien la necessitat de refutar a aquests honrats crítics. La vaga general de Petersburg, ocasió del drama del 9 de gener, esclatà abans que l’estudi hagués estat publicat: evidentment, la nostra “recepta” no era més que un simple plagi, una còpia de la veritat del moviment revolucionari.
Al febrer de 1905, durant les vagues parcials i caòtiques que suscità el Diumenge Sagnant de Petersburg, escrivíem: “Després del 9 de gener, la revolució no coneixerà descans. No es limita ja a un treball subterrani, ocult a la vista, per a aixecar incessantment nous estrats: ha arribat a fer obertament, amb pressa, la crida de les seues companyies, els seus batallons, els seus regiments i els seus cossos d’exèrcit. La força principal d’aquesta immensa tropa està constituïda pel proletariat; per això la revolució procedeix a la crida dels seus soldats mitjançant la vaga.
“Una rere l’altra, les professions, les fàbriques, les ciutats abandonen el treball. Els ferroviaris són els iniciadors del moviment, les vies fèrries serveixen de transmissor a aquesta epidèmia. Són formulades exigències econòmiques, satisfetes quasi immediatament, en tot o en part. Però ni el començament de la vaga, ni la seua fi depenen per complet de les reivindicacions presentades, ni de les satisfaccions que s’obtenen. Cada vaga parcial comença no perquè la lluita econòmica quotidiana haja arribat a exigències determinades: al contrari, es fa una selecció d’exigències i se les formula perquè cal la vaga. Hi ha la necessitat de comprovar per si mateix, pel proletariat d’altres llocs, i en fi pel poble sencer, les forces que han estat acumulades, la solidaritat de la classe, el seu ardor combatiu; cal revistar la revolució. Els mateixos vaguistes i els qui els recolzen, i aquells que senten envers ells simpatia, i els que els temen, i els que els odien, tots comprenen o senten confusament que aquesta furiosa vaga que corre bojament d’un lloc a un altre, recupera el seu impuls i passa com un remolí; tots comprenen o senten que no obra per si mateixa, que es limita a complir la voluntat de la revolució que l’envia”.
No ens enganyem: sobre el terreny preparat per una campanya de vagues de nou mesos, sorgí la gran vaga d’octubre.
Per al liberalisme, les idees del qual són orgànicament superficials, els esdeveniments de la tardor foren tan imprevistos com els havia estat els del nou de gener. Açò no entrava en l’esquema històric previ del pensament liberal; la vaga era una intrusa i els liberals no l’acceptaren més que a posteriori. Encara més, si abans de la vaga d’octubre el liberalisme, recolzat sobre els congressos de zemstvos, desdenyà la idea d’una vaga general, aquest mateix liberalisme, representat per la seua ala esquerra, després del 17 d’octubre, en haver comprovat el triomf de la vaga, s’alçà contra qualsevol altra forma de lluita revolucionària.
“Aquesta vaga pacífica [escrivia Procopovitx en la revista Pravo (El dret)5], vaga que ha ocasionat un nombre molt menys considerable de víctimes que ho fes el moviment de gener, i que s’ha tancat amb un colp d’estat, ha estat una revolució, ja que ha transformat radicalment el règim governamental de Rússia”.
“La història [prossegueix] que havia privat el proletariat d’un dels seus mitjans de lluita pels drets populars, la insurrecció i les barricades al carrer, li ha fornit un altre molt més poderós, la vaga política general”.
Concedíem aleshores, certament, una enorme importància a una vaga política de les masses, considerada com a indispensable mètode de la revolució russa, mentre que els radicals com Procopovitx es nodrien de vagues esperances basades en l’oposició dels zemstvos. Però no podem admetre de cap manera que la vaga general haja abolit i reemplaçat els antics mètodes revolucionaris. No podem tampoc reconèixer que la vaga d’octubre, per molta estima en què la tinguem, haja “radicalment transformat el règim governamental de Rússia”. Al contrari, tots els esdeveniments polítics ulteriors no s’expliquen més que en raó del fet que la vaga d’octubre no ha canviat en res el règim governamental.
Sens dubte, la vaga dels ferrocarrils i del telègraf desorganitzà fins a l’últim grau el mecanisme governamental. I la desorganització s’agreujà amb la durada de la vaga. Però, en perllongar-se, la mateixa vaga trastornava les funcions de la vida, econòmica i social i debilitava necessàriament els obrers. I, finalment, havia de tenir un acabament. Però, des que la primera locomotora estigué a pressió, des que el primer aparell Morse produí el seu tac-tac, el poder que subsistia trobà la possibilitat de reemplaçar totes les palanques trencades i renovar totes les peces avariades de la vella màquina governamental.
En la lluita és extremadament important afeblir l’adversari; és la funció de la vaga. Al mateix temps, posa en peu l’exèrcit de la revolució. Però ni aquest resultat ni aquell constitueixen per si mateixos un colp d’estat.
Cal, a més a més, arrencar el poder als qui el detenen i traspassar-lo a la revolució. Aqueixa és la tasca essencial. La vaga general crea les condicions necessàries perquè aquest treball siga executat, però és, per si mateixa, insuficient per a portar-lo a terme.
El vell poder governamental es recolza sobre la seua força material, sobre l’exèrcit primer que res. Sobre el camí d’un vertader “colp d’estat”, a més del que crega hom haver fet sobre el paper, es troba sempre l’exèrcit. En un moment donat de la revolució, es planteja una qüestió que domina totes les restants: de quin banda estan les simpaties i les baionetes de les tropes? La resposta no es pot obtenir mitjançant una investigació. Pot hom formular moltes observacions justes i precioses sobre l’ample i la regularitat dels carrers modernes, sobre els nous models de fusell, etc., però totes aquestes consideracions tècniques deixen en peu la qüestió de la conquesta revolucionària del poder governamental. La inèrcia de l’exèrcit ha d’ésser superada. La revolució no arriba a aqueix fi més que provocant una col·lisió entre l’exèrcit i les masses populars. La vaga general crea condicions favorables per a aqueix enfrontament. El mètode és brutal, però la història no en coneix un altre.
4 Es tracta dels escriptors menxevics: Martov, Dan, etc. (1909)