1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

El 9 de gener

El cap dels Strelitz

Gran sobirà,

No podem retenir el poble

Força les portes, crida:

“Volem parlar amb el tsar Boris.

Volem veure el tsar Boris”

Boris

Òbriguen-se les portes de bat a bat:

Entre el poble rus i el seu tsar

No hi ha cap barrera

(A. TOLSTOI, El Tsar Boris)

“Sobirà, nosaltres, els obrers, les nostres dones i els nostres febles ancians, els nostres pares, hem vingut a tu, sobirà, per a demanar justícia i protecció. Estem reduïts a la misèria, som oprimits, aclaparats amb un treball superior a les nostres forces, injuriats, no es vol reconèixer en nosaltres a homes, som tractats com a esclaus que han de patir la seua sort i callar. Hem esperat amb paciència, però se’ns precipita cada vegada més a l’abisme de la indigència, la servitud i la ignorància. El despotisme i l’arbitrarietat ens aixafen, ens ofeguem. Les forces ens manquen, sobirà! S’ha arribat al límit de la paciència; per a nosaltres, aquest és el terrible moment en què la mort val més que la prolongació d’insuportables turments”.

Tals són els accents solemnes en què ressona l’amenaça dels proletaris a través de la súplica dels súbdits; tal és el començament de la famosa petició dels obrers de Petersburg. Relatava totes les persecucions i totes les injúries que el poble patia. Enumerava tot: des dels corrents d’aire que travessaven les fàbriques fins a la servitud política del país. Sol·licitava l’amnistia, les llibertats públiques, la separació de l’església de l’estat, la jornada de vuit hores, el salari normal i la sessió progressiva de la terra al poble. Però, primer que res, exigia la convocatòria d’una assemblea constituent, elegida per sufragi universal no censatari.

“Aquestes són, sobirà [concloïa la petició] les principals necessitats que et sotmetem. Ordena i jura satisfer-les i faràs Rússia forta i gloriosa, gravaràs el teu nom en els nostres cors, als cors dels nostres fills i néts, per sempre. Si refuses escoltar les nostres súpliques, morirem ací, en aquesta plaça, davant del teu palau. No hi ha una altra sortida per a nosaltres, no tenim cap motiu per a cercar-la en altre lloc. Davant nosaltres només queden dos camins: o cap a la llibertat i la felicitat, o cap a la tomba. Mostra’ns, sobirà, quin hem d’escollir; el seguirem sense replicar, tot i que fos el camí de la mort. Sacrifique’s la nostra vida per la Rússia exhaurida en els turments. No lamentarem aquest sacrifici; l’oferirem voluntàriament”.

I efectivament l’oferiren.

La petició dels obrers oposava a la fraseologia confusa de les resolucions liberals els termes precisos de la democràcia política; a més, introduïa l’esperit de classe en exigir el dret de vaga i la jornada de vuit hores. La seua significació política no rau, però, en el text, sinó en el fet. La petició servia de pròleg a una acció que havia d’unir les masses obreres davant el fantasma d’una monarquia idealitzada, amb el resultat d’oposar immediatament el proletariat i la monarquia real com enemics mortals.

La marxa dels esdeveniments ha quedat en totes les memòries. Els incidents se succeïren, durant alguns dies, amb una notable moderació, perseguint sempre el mateix objectiu. El 3 de gener, esclatà la vaga a la fàbrica Putilov. El 7 de gener, el nombre de vaguistes s’elevava a 140.000. La vaga assolí el seu apogeu el 10 de gener. El 13 es reprengué el treball. De manera que estem en presència d’un moviment primer que res econòmic que té per causa un motiu ocasional. El moviment s’estén, arrossega desenes de milers d’obrers i es transforma per consegüent en un esdeveniment polític. Al capdavant del moviment es troba la “Societat d’Obrers de Tallers i Fàbriques”, organització d’origen policial. Els radicals, la política de banquets dels quals ha entrat en un atzucac, cremen d’impaciència. Es troben descontents pel caràcter purament econòmic de la vaga i empenten cap avant el conductor del moviment, Gapon. El qual es compromet a la via política i troba, en les masses obreres, tal desbordament de descontent, irritació i energia revolucionària, que els plans de les seues inspiracions es perden i ofeguen amb ell. La socialdemocràcia passa a primer pla. És acollida amb manifestacions hostils, però aviat s’adapta al seu auditori i el subjuga. Les seues ensenyes esdevenen les de la massa i queden fixades en la petició.

El govern s’oculta. Per quina raó? Perfídia? Provocació? O bé miserable confusió? Una cosa i una altra. Els buròcrates, entorn del príncep Sviatopolsk, romanen estúpids, sense saber què fer. La banda de Trepov, que s’havia afanyat a posar fi a la “primavera” i que, per consegüent, havia preparat conscientment una matança, permet als esdeveniments desenrotllar-se fins al seu final lògic. El telègraf tingué plena llibertat d’informar el món sencer respecte de les etapes recorregudes per la vaga de gener. L’últim porter de París sabia amb tres dies d’antelació que a Petersburg, el diumenge 9 de gener, a les dues de la vesprada, havia d’esclatar la revolució. I el govern rus no féu res per a impedir l’efusió de sang.

En les onze seccions de la societat obrera, les reunions prosseguien sense interrupció. S’hi elaborava, s’hi redactava la petició i s’hi deliberava sobre el pla d’un seguici que avançaria cap al palau. Gapon corria amb cotxe d’una secció a una altra, els agitadors de la socialdemocràcia havien perdut la veu a força de parlar i queien extenuats. La policia no es mesclava en res. No existia.

D’acord amb la resolució adoptada en comú, l’avanç cap al palau fou pacífic: no es cantava, ni es portaven banderes, ni es pronunciaven discursos. Els manifestants vestien endiumenjats. En algunes parts de la ciutat portaven icones i oriflames. En totes parts ensopegaren amb les tropes. Suplicaren a l’exèrcit que obrís pas, imploraren, intentant rodejar els destacaments o travessar-los. Els soldats dispararen durant tota la jornada. Els morts es comptaren per centenars, els ferits per milers. No pogué establir-se el seu nombre exacte, perquè la policia retirava els cadàvers durant la nit, fent-los desaparèixer secretament.

A mitjanit, el 9 de gener, escrivia Georgi Gapon: “Als soldats i als oficials que assassinen els nostres germans innocents, a les seues dones i als seus fills, a tots els opressors del poble: la meua maledicció pastoral. Als soldats que ajuden el poble a obtenir la llibertat, la meua benedicció. Els eximisc del seu jurament de soldats envers el tsar traïdor que ha ordenat vesar sang innocent...”.

La història se serví del pla fantàstic de Gapon per a arribar als seus fins i no li quedava al clergue sinó sancionar amb l’autoritat sacerdotal les seues conclusions revolucionàries.

L’11 de gener, en la sessió del consell de ministres, Witte, que no gaudia llavors de cap poder real, proposà una deliberació sobre els esdeveniments del 9 de gener i l’adopció de mesures “per a prevenir en el futur tan deplorables incidents”. La proposta de Witte fou rebutjada per “no entrar en la competència del consell i no estar inscrita en l’ordre del dia de la sessió”. El consell de ministres passà per damunt del començament de la Revolució Russa, perquè aquesta revolució no estava inscrita en l’ordre del dia de la seua sessió.

La històrica manifestació del 9 de gener es presentà sota un aspecte que ningú, lògicament, hauria pogut preveure. El sacerdot a qui la història havia posat al capdavant de la massa obrera, durant alguns dies, de manera tan inesperada, marcà els esdeveniments amb el segell de la seua personalitat, de les seues opinions, de la seua dignitat eclesiàstica. I aquestes aparences dissimularen, davant els ulls de moltes persones, el sentit real dels esdeveniments. Però la significació essencial del 9 de gener no rau en el seguici simbòlic que avançà cap al Palau d’Hivern. La sotana de Gapon era quelcom accessori. El vertader actor fou el proletariat. Comença per una vaga, s’unifica, formula exigències polítiques, baixa al carrer, atreu cap a si totes les simpaties, tot l’entusiasme de la població, xoca amb la força armada i obre la Revolució Russa. Gapon no creà l’energia revolucionària dels obrers petersburgesos, es limità a descobrir-la, sense haver-la sospitat. Fill d’un clergue, seminarista més tard, estudiant de l’acadèmia eclesiàstica, capellà d’una presó, agitador entre els obrers amb l’autorització benèvola de la policia, es trobà de sobte al capdavant d’una multitud els components de la qual eren centenars de milers. La seua situació oficial, la seua sotana, l’exaltació de les masses poc conscients i la rapidesa fabulosa dels esdeveniments havien fet de Gapon “un líder”.

Home d’imaginació desordenada, amb aparences d’aventurer, meridional sanguini amb un caire de bergant, completament ignorant en les qüestions socials, Gapon era tan poc capaç de regular els esdeveniments com de preveure’ls. Els esdeveniments l’arrossegaven.

Durant molt de temps la societat liberal cregué que, en la personalitat de Gapon, s’amagava tot el misteri del 9 de gener. Se li oposava a la socialdemocràcia com a cap polític que posseís el secret de seduir les masses, mentre que els socialdemòcrates no formaven, segons es deia, més que una secta de doctrinaris. Hom oblidava d’altra banda que el 9 de gener no hauria arribat de no haver trobat Gapon en el seu camí diversos milers d’obrers conscients que passaren abans per l’escola socialista. Els quals l’encerclaren de seguida en un anell de ferro del que no hauria assolit escapar d’haver-ho pretès. Però ni tan sols ho intentà. Hipnotitzat pel seu propi èxit, es deixà portar per

la marea creixent.

No obstant això, si des de l’endemà al Diumenge Sagnant compreníem que el paper polític de Gapon se subordinava absolutament als fets, subestimàvem encara les seues qualitats personals. En l’aurèola de la seua còlera pastoral, amb la maledicció en els llavis, se’ns apareixia de lluny com una figura d’estil quasi bíblic. Hauria dit hom que les poderoses passions revolucionàries s’havien despertat al pit d’un jove sacerdot, capellà de la presó central de Petersburg. Què és el que veiérem després? Quan la flama descendí, Gapon quedà al descobert davant nosaltres en la seua nul·litat política i moral. Les actituds que afectà davant l’Europa socialista, els seus escarransits escrits “revolucionaris”, datats en l’estranger, simples i grollers, la seua arribada a Rússia, les seues relacions clandestines amb el govern, els denaris de Witte, les seues entrevistes pretensioses i absurdes amb els representants dels periòdics conservadors, la seua conducta sorollosa, les seues fanfarronades i, finalment, la miserable traïció que fou causa de la seua pèrdua, tot destruí definitivament la idea que ens havíem format de Gapon el 9 de gener. Involuntàriament recordem les penetrants paraules de Victor Adler, cap de la socialdemocràcia austríaca, qui, en rebre el primer telegrama sobre l’estada de Gapon en l’estranger, declarà: “Llàstima... Per a la seua fama en la història hauria estat millor que desaparegués misteriosament com havia vingut. Se servaria la bella llegenda romàntica d’un sacerdot que obrí les comportes de la revolució russa... Hi ha homes [afegia Adler, amb la fina ironia que el caracteritza], hi ha homes que estan millor entre els màrtirs que entre els camarades de partit...”.

III

“No existeix encara un poble revolucionari en Rússia”. Això escrivia Peter Struve, en l’òrgan que publicava en l’estranger sota el títol de L’Emancipació, el 7 de gener de 1905, és a dir, dos dies abans que els regiments de la guàrdia aixafaren la manifestació dels obrers petersburgesos.

“No hi ha un poble revolucionari en Rússia”, declarava per la boca d’un renegat socialista el liberalisme rus que, durant un període de tres mesos, als seus banquets, havia adquirit la convicció d’ésser el principal personatge en l’escenari polític. I aquesta declaració no havia tingut temps d’arribar fins a Rússia quan ja el telègraf transmetia a tots els punts del món la gran notícia del començament de la Revolució Russa...

L’esperàvem, no en dubtàvem. Havia estat per a nosaltres, durant llargs anys, una simple deducció de la nostra “doctrina” que excitava les burles de tots els cretins de tots els matisos polítics. No creien en l’eficàcia de les peticions dels zemstvos, en Witte, en Sviatopolsk-Mirski, en caixes de dinamita... No hi havia prejudici polític que no acceptaren amb els ulls tancats. Només la fe en el proletariat els semblava un prejudici.

No sols Struve, sinó tota “la societat cultivada” al servei de la qual havia passat, es trobaren sorpresos d’improvís. Fou amb mirades d’espant i d’impotència com observaren, des de les seues finestres, el drama històric que desenvolupava. La intervenció dels intel·lectuals en els esdeveniments tingué un caràcter vertaderament llastimós i nul. Una diputació composta d’uns quants literats i professors, visità el príncep Sviatopolsk-Mirski i al comte Witte, “amb l’esperança [explicava la premsa liberal] d’aclarir la qüestió de tal manera que no fos necessari l’ús de la força armada”. Una muntanya marxava contra una altra muntanya, i un grapat de demòcrates creia que seria suficient de podrir-se a les avantcambres de dos ministeris per a eludir allò inevitable. Sviatopolsk es negà a rebre la diputació; Witte obrí els braços en senyal d’angoixa. A continuació, com si hom hagués volgut, amb una frescor digna de Shakespeare, introduir els elements de la farsa en la major de les tragèdies, la policia declarà que la malaurada diputació era “un govern provisional” i l’envià a la fortalesa de Pere i Pau. Però, en la consciència dels intel·lectuals, en aquesta informe taca de boira, les jornades de gener deixaren un solc ben marcat. Per a un temps indeterminat, arxivaren el nostre liberalisme tradicional amb el seu únic avantatge: la fe en un feliç canvi de les figures governamentals. L’estúpid regnat de Sviatopolsk-Mirski fou, per a tal liberalisme, l’època d’apogeu. L’ucàs de reforma del 12 de desembre fou el seu fruit més madur. Però el 9 de gener escombrà “la primavera” a la que substituí per la dictadura militar i l’omnipotència de l’inoblidable general Trepov, a qui l’oposició liberal acabava justament de despenjar del lloc de cap de policia a Moscou. Al mateix temps es dibuixava nítidament, en la societat liberal, l’escissió entre la democràcia i l’oposició censatària. La manifestació dels obrers forní més pes als elements radicals de la intel·liguèntsia, així com, anteriorment, la manifestació dels zemstvos havia estat una cartada en mans dels elements oportunistes. Per a l’ala esquerra de l’oposició, la qüestió de la llibertat política es presentà finalment sota el seu aspecte real, com una qüestió de lluita, de preponderància de forces, d’ímpetu per part de les robustes masses populars. I, al mateix temps, el proletariat revolucionari, encara ahir “ficció política” dels marxistes, esdevenia avui una poderosa realitat.

“¿És ara [escrivia l’influent setmanari liberal Pravo (El dret)], després de les sagnants jornades de gener, quan pot posar-se en dubte la idea de la missió històrica del proletariat urbà de Rússia? Evidentment, aquesta qüestió, almenys per al moment històric actual, està resolta, i no per a nosaltres, sinó per als obrers, que en aquestes memorables jornades d’honor sagnant han inscrit els seus noms en el llibre d’or del moviment social rus”. Entre l’article de Struve i les línies que acabem de citar hi havia un interval d’una setmana, i no obstant això, és tota una època històrica la que els separa.

El 9 de gener marca un gir en la consciència política de la burgesia capitalista.

Si, en els últims anys anteriors a la revolució, a despit del capital, es creà tota una escola de demagògia governamental (pels procediments del cèlebre Zubatov), que provocava els obrers a conflictes econòmics amb els fabricants, amb l’objecte de desviar-los de tot conflicte amb el poder governamental, d’ara en avant, a partir del Diumenge Sagnant, la marxa normal de la vida industrial s’interrompé completament. La producció només s’efectuava a salts, en els intervals que subsistien entre les pertorbacions. Els fantàstics beneficis realitzats sobre els aprovisionaments de guerra, en compte de tornar a la indústria que patia una crisi, enriquien un petit nombre d’aus de rapinya privilegiades, en situació de monopoli; el capital no podia, puix, resignar-se a veure el creixement progressiu de l’anarquia interior. Les diferents branques de la indústria passen a l’oposició una rere l’altra. Les societats d’agents de borsa, els congressos industrials, els anomenats “despatxos de consulta”, que no són sinó sindicats disfressats i les restants organitzacions del capital que, encara ahir, servaven la seua virginitat política, votaven avui ordres del dia de desafiament enfront de l’autocràcia policíaca i s’expressaven amb el llenguatge del liberalisme. El comerciant de la ciutat mostrava bé que, estant a l’oposició, no cediria en res al propietari “instruït”. Les dumes, no contentes d’unir-se als zemstvos, s’avançaven a ells; la Duma de Moscou, composta en efecte de comerciants, ocupà en aquesta època la posició més avançada.

La lluita entre les diferents branques del capital que tracten d’atreure’s les gràcies i els favors del Ministeri d’Hisenda, retrocedeix provisionalment davant la necessitat que se sent en general de renovar el règim governamental i el dret civil. En compte de les senzilles nocions de concessió i subvenció, o bé al seu costat, apareixen idees més complexes: desenvolupament de les forces productives, ampliació del mercat interior. Al costat d’aquests pensaments essencials, totes les peticions, les notes i les resolucions dels empresaris organitzats expressen la greu preocupació que tenen de calmar les masses obreres i camperoles. El capital ha perdut la il·lusió respecte a les virtuts curatives de la repressió policíaca que, en colpejar l’obrer afecta la butxaca de l’industrial; el capital arriba a la solemne conclusió que la marxa pacífica de l’explotació capitalista exigeix un règim liberal. “Tu també, Brut!”, exclama la premsa reaccionària, quan veu els comerciants de Moscou, als Antics Creients, conservadors de l’antiga pietat, treballar amb les seues mans en l’apuntalament de les plataformes constitucionals. Però aquest clamor no deté al Brut de la indústria tèxtil. Ha de seguir la corba de la seua evolució política per a, a les acaballes de l’any, en el moment en què assoleix el seu zenit el moviment proletari, tornar a refugiar-se davall l’ègida secular, una i indivisible, de la nagaika.

Però la matança de gener tingué una influència especialment notable i profunda sobre el proletariat de tota Rússia. D’un extrem a un altre del país corregué una onada grandiosa de vagues que estremiren el cos de la nació. Segons un càlcul aproximat, la vaga s’estengué a 122 ciutats i localitats, a unes quantes mines del Donetz i a deu companyies de ferrocarrils. Les masses proletàries foren remogudes fins als seus fonaments. El moviment arrossegà un milió d’ànimes. Sense tenir un pla determinat, fins i tot sovint sense formular cap exigència, interrompent-se i començant de nou, guiada només per l’instint de solidaritat, la vaga regnà al país per espai d’uns dos mesos.

En el més fort d’aquesta tempestat, al febrer de 1905, escrivíem: “Després del 9 de gener, la revolució no coneixerà descans. No es limita ja a un treball subterrani ocult a la vista, per a aixecar incessantment nous estrats; ha arribat a fer obertament, amb pressa, la crida de les seues companyies, els seus batallons, els seus regiments i els seus cossos d’exèrcit. La força principal d’aquesta immensa tropa es troba constituïda pel proletariat; per això la revolució procedeix a la crida dels seus soldats mitjançant la vaga.”

“Una rere l’altra, les professions, les fàbriques, les ciutats abandonen el treball. Els ferroviaris són els iniciadors del moviment, les vies fèrries serveixen de transmissor a aquesta epidèmia. Són formulades exigències econòmiques, satisfetes gairebé immediatament, en tot o en part. Però ni el començament de la vaga, ni el seu final depenen exclusivament de les reivindicacions presentades, ni de les satisfaccions que s’obtenen. La vaga comença, no perquè la lluita econòmica haja arribat a exigències determinades, sinó, per contra, en fer-se una selecció d’exigències que es formulen perquè es té necessitat de la vaga. Hi ha la necessitat de comprovar per si mateix, pel proletariat d’altres llocs i en fi pel poble sencer, les forces que s’han acumulat, la solidaritat de la classe, el seu ardor combatiu; cal passar una revista general de la revolució. Els mateixos vaguistes i els qui els recolzen, i els qui per ells senten simpatia, i els que els temen, i els que els odien, tots comprenen o senten confusament que aquesta curiosa vaga que corre localment d’un lloc a un altre, recupera el seu impuls, i passa com un remolí; tots comprenen o senten que no obra per si mateixa, que es limita a complir la voluntat de la revolució que l’envia. Sobre el camp d’operacions de la vaga, és a dir, sobre tota l’extensió del país, està suspesa una força amenaçadora, sinistra, carregada d’una insolent temeritat.”

“Després del 9 de gener, la revolució no coneix descans. Sense preocupar-se ja de guardar els secrets de la seua estratègia, obertament i sorollosa, en llençar per terra les rutines habituals, en desembarassar-se de qualsevol hipnosi, ens mena cap a la seua màxima puixança”.