1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

La «primavera»

El difunt general Dragomirov, en una lletra particular, jutjava així el ministre de l’Interior Sipiaguin: “Quina pot ésser la seua política interior? És senzillament el Munter Major de La Cort i, a més, un imbècil.” Aquesta opinió és tan justa que pot excusar-se el gir grollerament amanerat del militar que la formulà. Després de Sipiaguin, veiérem en el mateix lloc a Pleve, després al príncep Sviatopolsk-Mirski, després a Buliguin, després a Witte i Durnovo... Uns es distingien de Sipiaguin, només en què no eren munters majors de Sa Majestat, o en què a la seua manera eren intel·ligents. Però tots, un rere l’altre, sortien de l’escenari deixant al seu darrere la perplexitat inquieta dels amos de dalt, l’odi i el menyspreu del públic. El Munter Major de la trista figura o el delator professional, el senyor brutalment benèvol o l’especulador sense fe ni llei, tots es presentaven amb la ferma intenció d’acabar amb les pertorbacions, restituir el prestigi perdut del poder, salvaguardar les bases de l’estat, i tots, cadascú a la seua manera, obrien les rescloses de la revolució i eren arrossegats en el seu corrent. Les pertorbacions es desenrotllaven amb una poderosa regularitat, eixamplaven inexorablement el seu abast, enfortien les seues posicions i arrencaven els obstacles que s’oposaven al seu pas; i, sobre el fons d’aquesta gran obra, davant el seu ritme interior, davant la seua inconscient genialitat, apareixien els homenets del poder que promulgaven lleis, contractaven nous deutes, disparaven sobre els obrers, arruïnaven els camperols, i, com a resultat, sumien cada vegada més el poder que volien salvar en una furiosa impotència.

Crescuts en l’atmosfera de les petites conspiracions de cancelleria i de les intrigues de despatx, on la ignorància impúdica rivalitza amb la perfídia, sense idea alguna de la marxa i del sentit de la història contemporània, del moviment de les masses, de les lleis de la revolució, proveïts de dues o tres pobres idees, de miserables programes destinats a informar sobretot els borsistes de París, aquests homes s’esforcen en unir a procediments dignes dels grans favorits de la cort en el segle XVIII les formes pròpies dels “homes d’estat” de l’occident parlamentari. Amb humiliants coquetejos, satisfan mitjançant entrevistes als corresponsals de la Borsa europea, exposen davant ells els seus “plans”, els seus “objectius”, els seus “programes”, i cadascun d’ells expressa l’esperança de poder resoldre finalment el problema que ha esgotat sense resultats els esforços dels seus predecessors. Si només fos possible calmar la sedició! Comencen de forma diferent, però acaben tots per donar l’ordre de disparar sobre els sediciosos. Allò que els espanta és que la sedició no mor, que és immortal... I tots acaben en un enfonsament ignominiós i, quan un terrorista no els fa el servei d’alliberar-los d’una penosa existència, són condemnats a sobreviure al seu descrèdit i a veure la sedició, poderosa i genial com les forces de la naturalesa, emprar els seus plans i els seus objectius per a assolir la victòria.

Sipiaguin fou mort per un tret de revòlver. Pleve, destrossat per una bomba. Sviatopolsk-Mirski no fou més que un cadàver polític després del 9 de gener. Buliguin fou arrumbat, com un drap vell, per la vaga d’octubre. El comte Witte, totalment exhaurit per les revoltes militars i obreres, caigué sense pena ni glòria en ensopegar amb el llindar de la Duma que ell mateix havia creat...

En determinats cercles d’oposició, especialment entre els liberals dels zemstvos i els demòcrates de la intel·liguèntsia, les transformacions ministerials portaven sempre esperances imprecises, una nova confiança, nous plans. I, en efecte, per a l’agitació que tractaven de suscitar les gasetes liberals, per a la política dels propietaris partidaris d’una constitució, no resultava indiferent veure al capdavant dels assumptes un vell gos policia com Pleve o un ministre de confiança com Sviatopolsk-Mirski. Pleve fou, ben entès, tan impotent davant la sedició popular com el seu successor; però també es presentava amenaçador per als periodistes liberals i els petits conspiradors dels zemstvos. Detestava la revolució amb un odi furiós de vell delator a qui espera la bomba en tots els cantons del carrer, perseguia els sediciosos amb els ulls injectats en sang, però en va... I el seu odi insatisfet s’estenia als professors, als membres dels zemstvos, als periodistes als qui volia considerar com a “instigadors” legals de la revolució. Reduí la premsa liberal a l’últim grau d’enviliment. Tractava els periodistes com a canalles: no sols els exiliava o tancava, sinó que, en les entrevistes que tenia amb ells, els amenaçava com si foren xiquets. Castigava els més moderats representants dels comitès d’economia rural, organitzats per iniciativa de Witte, com a turbulents estudiants, i no “vulnerables membres de zemstvos”. Assolí els seus fins: la societat liberal tremolava davant ell i l’odiava amb el fervent rancor de la impotència. Gran nombre d’aquests fariseus liberals que clamen infatigablement contra la “violència de les esquerres” com contra la “violència de les dretes”, acolliren la bomba del 15 de juliol com a una enviada del Messies. Pleve fou terrible i detestable per als liberals però, enfront de la sedició, no era ni més ni menys que qualsevol altre. El moviment de masses ignorava necessàriament el marc d’allò que estava permès o prohibit. Sota aquestes condicions, importava ben poc que aquest marc fos més ample o més estret.

Els panegiristes oficials de la reacció s’han esforçat en representar la regència de Pleve com un instant, si no de felicitat, almenys de calma universal. En realitat, el favorit fou incapaç de crear fins i tot allò que podria anomenar-se tranquil·litat policíaca. A penes arribat al poder, palesà la seua gelosia ortodoxa de neòfit dues vegades convertit per la intenció que tingué de visitar les santes relíquies de Laura; però es veié obligat a partir a tota velocitat cap al sud, on acabaven d’esclatar grans agitacions agràries, en els governs de Kharkov i Poltava. Les sublevacions i els desordres entre els camperols aviat es renovaren sense parar en diversos punts del territori. La famosa vaga de Rostov, al novembre de 1902, i les jornades de juliol de 1903, en tota l’extensió del sud industrial, foren els signes precursors de totes les manifestacions ulteriors del proletariat. Sortien contínuament les multituds al carrer. Els debats i les decisions en el comitès, relatives a les necessitats de l’economia rural, serviren d’obertura a una vasta campanya dels zemstvos. Les universitats amb anterioritat al ministeri de Pleve, eren focus de violenta agitació política; sota la seua administració servaren aquest paper. Els dos congressos de Petersburg al gener de 1904 (el de tècnics i el de metges), foren les avançades de la reunió dels intel·lectuals demòcrates. De manera que el pròleg de la “primavera” social fou representat davall Pleve. Furioses represàlies, empresonaments, investigacions judicials, escorcolls i mesures de deportació que provocaren el terror, no pogueren, al capdavall, paralitzar completament ni tan sols la mobilització de la societat liberal.

L’últim semestre del ministeri Pleve coincidí amb el començament de la guerra. La sedició es calmà o, per dir-ho millor, es recollí. És possible fer-se una idea de l’estat d’ànim que regnava en les esferes burocràtiques i en l’alta societat liberal de Petersburg durant els primers mesos de guerra, seguint el llibre del periodista vienès Hug Hantz, Vor der Katastrophe (Abans de la catàstrofe). S’hi observava un embogiment pròxim a la desesperació. “Açò no pot seguir així!” Quina era la possible sortida? Ningú ho sabia; ni els alts funcionaris retirats, ni els cèlebres advocats liberals, ni els famosos periodistes igualment liberals. “La societat és del tot impotent. És inútil pensar en un moviment revolucionari procedent del poble, i fins i tot si aquest moviment es produís estaria dirigit no contra el poder, sinó contra els amos en general”. Quina era, doncs, la possible salvació? Estàvem davant la fallida financera i el desastre militar. Hug Hantz, que romangué en Petersburg els tres primers mesos de la guerra, afirma que la pregària comuna de liberals moderats i nombrosos conservadors es formulava així: “Gott, hilf uns, damit wir geschlagen werden” (Déu, ajuda’ns, perquè siguem derrotats). La qual cosa naturalment no impedia que la societat liberal adoptés el to del patriotisme oficial. En múltiples declaracions, tots els zemstvos, totes les dumes, sense excepció, juraren fidelitat al tron i es comprometeren a sacrificar la seua existència i els seus béns (bé sabien que les coses no anirien tan lluny) per a salvaguardar l’honor i el poder del tsar i de zemstvos i dumes. Un rere l’altre, els mestres de la universitat feren ressò de la declaració de guerra mitjançant al·locucions en què les floritures de l’estil harmonitzaven amb la bizantina neciesa de fons. No fou una espifiada, un malentès. Fou una tàctica basada sempre sobre un únic principi: l’apropament tant sí com no. D’aquí tots els esforços que es feren per tal d’ajudar l’absolutisme a travessar les angoixes de la reconciliació. S’organitzaren, no per a combatre l’autocràcia, sinó per a servir-la; no es tractava de vèncer el govern, sinó de seduir-lo. S’aspirava a merèixer la seua gratitud i la seua confiança, convertint-se en indispensable per a ell. Aquesta tàctica és tan vella com el liberalisme rus i no ha guanyat amb els anys ni en intel·ligència ni en dignitat. Així, des del començament de la guerra, l’oposició liberal féu tot allò que és necessari per a corrompre definitivament la situació. Però la lògica revolucionària dels esdeveniments no coneixia el descans. La flota de Port Arthur havia estat derrotada, mort l’almirall Makarov, la guerra prosseguia ara en terra ferma (Yalu, Kin-chou, Dachi-chao, Vafangou, Liaoiao, Chahe noms tots que decretaren l’oprobi de l’autocràcia. La posició del govern era més difícil que mai, la desmoralització dels governants feia impossibles qualsevol continuïtat d’idees i qualsevol fermesa en la política interior. Les vacil·lacions, els intents d’acomodació i d’apaivagament es feien inevitables. La mort de Pleve fou una ocasió favorable per a modificar el curs de la política.

III

La “primavera” governamental havia d’ésser obra del príncep Sviatopolsk-Mirski, antic cap de la gendarmeria. Per què? Ell mateix hauria estat, sens dubte, l’últim en explicar aquesta designació.

La figura política d’aquest “home d’estat” es dibuixa nítidament en les entrevistes concedides als corresponsals de la premsa estrangera per a comunicar-los el seu programa:

- Quina és l’opinió del príncep [pregunta el col·laborador de l’Echo de Paris] respecte a l’opinió pública que reclama per a Rússia ministres responsables?

El príncep somriu:

- Tota responsabilitat seria artificial i nominal.

- Quin és el seu punt de vista, príncep, sobre les qüestions confessionals?

- Sóc enemic de les persecucions religioses, però amb certes reserves...

- És cert que estaria disposat a concedir més llibertats als jueus?

- S’aconsegueixen excel·lents resultats amb la bondat.

- En general, senyor ministre, es declara partidari del progrés?

Resposta: el ministre té la intenció de “conformar els seus actes amb l’esperit d’un progrés ampli i vertader, en la mesura, almenys, que això no contrarie el règim existent” Són paraules textuals!

D’altra banda, el príncep no prenia seriosament ni el seu propi programa. És cert que la comesa immediata de l’administració consistiria en assegurar el bé de la població “confiada a la nostra atenció”; però el ministre confessava al corresponsal americà Thomson, que de fet no sabia encara en què havia d’emprar el seu poder.

“No seria exacte que digués [declarava el ministre] que tinc un programa determinat. La qüestió agrària? Sí, sí, sens dubte existeix sobre aquest problema una enorme documentació, però no la conec, de moment, més que a través dels periòdics”.

El príncep tranquil·litzava Peterov, consolava als liberals i concedia als corresponsals estrangers seguretats que honraven el seu cor, però comprometien definitivament la seua reputació de geni polític.

I aquesta feble figura de senyor, de barin, ornada amb els cordons de gendarme, estava cridada (no sols per Nicolau, sinó, per la imaginació dels liberals) a tallar els grillons seculars, tan profundament arrelats en la carn del país.

Tot el món semblava haver acollit Sviatopolsk-Mirski amb entusiasme. El príncep Mestxerski, redactor del periòdic Grajdanin (El ciutadà), escrivia que havia arribat un dia de festa per a “la immensa família de les gents de bé a Rússia”. “La independència és parent de la noblesa de caràcter [escrivia el venerable Suvorin], i la noblesa de caràcter ens és molt necessària”. El príncep Ukhtomski, en les Petersburgskia Viedomosti (La informació de Petersburg) atreia l’atenció sobre el fet que el nou ministre “procedia d’una antiga línia de prínceps que es remuntava a Rurik pel Monòmac”. La Neue Freie Presse de Viena assenyala amb satisfacció les qualitats essencials del príncep: “humanitat, justícia, objectivitat, simpatia envers les llums de la instrucció”. La Birgeviïa Viedomosti (La Informació de la Borsa) recorda que el príncep només té quaranta-set anys i que, per consegüent, no ha tingut encara temps d’impregnar-se de la rutina burocràtica.

Aleshores aparegueren relats en prosa i en vers on es deia que “estàvem sumits en un profund son”, i que l’antic comandant del cos de gendarmes ens havia despertat amb el seu gest liberal i ens havia indicat les vies “d’un apropament entre el poder i el poble”. Quan es llegeixen totes aquestes declaracions, quan es consideren totes aquestes efusions, sembla que es respirés estupidesa a una pressió de vint atmosferes.

Només l’extrema dreta no perdia el cap enmig d’aquesta “bacanal d’entusiasmes liberals”. La Moskovskia Viedomosti (La Informació de Moscou) recordava despietadament el príncep que amb la cartera de Pleve havia assumit tota la tasca del difunt ministre. “Si els nostres enemics interiors, a les seues impremtes clandestines, en diverses organitzacions, a les escoles, en la premsa i al carrer, amb la bomba en les mans, han aixecat tan alt el cap per a marxar a l’assalt del nostre Port Arthur interior, això només ha estat possible perquè desorientaven la societat i una determinada fracció de les esferes dirigents amb teories absolutament fal·laces sobre la necessitat d’abolir els més sòlids fonaments de l’estat rus: l’autocràcia dels seus tsars, l’ortodòxia de la seua església i el sentiment nacional del seu poble”.

El príncep Sviatopolsk intentà servar el just mig: l’autocràcia, però suavitzada per la legalitat; la burocràcia, però recolzada sobre les forces socials. La Novoie Vremia, que recolzava al príncep perquè el príncep estava en el poder, prengué oficiosament al seu compte el paper de mediador polític. Les circumstàncies eren inevitablement favorables perquè escollís aquesta actitud.

El ministre, les bones intencions del qual no trobaven cap ressò entre la camarilla que dominava al tsar, intentà tímidament recolzar-se sobre els membres dels zemstvos: a aquest objecte, tenia la intenció d’utilitzar la conferència que s’anunciava i que havia de reunir els representants de les administracions locals. La Novoie Vremia invitava els membres dels zemstvos a exercir una prudent pressió des de l’esquerra. L’animació que es palesava llavors en la societat i el to exaltat de la premsa inspiraven, no obstant això, grans aprensions quant als resultats de la conferència. El 30 d’octubre, la Novoie Vremia es batia resoludament en retirada. “Per interessants i constructives que siguen les decisions que prenguen els membres de la conferència, no convé oblidar que, quant a la composició d’aquesta assemblea i dels mitjans emprats per a reunir-la, és

perfectament raonable considerar-la oficialment com una assemblea privada; les seues decisions no poden tenir sinó un caràcter purament acadèmic i no constitueixen més que una obligació moral”.

La conferència dels zemstvos que havia d’ésser un punt de suport per al ministre “del progrés”, fou prohibida, al capdavall, per ell i es reuní de forma semiclandestina semilegal, en una residència privada.

Un centenar de membres reputats dels zemstvos (per una majoria de setanta vots contra trenta) reclamava, el 6 i el 8 de novembre de 1904, les llibertats públiques, la inviolabilitat de l’individu i una representació popular amb participació en el poder legislatiu, sense pronunciar, però, la paraula sagrada de constitució.

La premsa liberal d’Europa elogià amb deferència la discreció plena de tacte dels zemstvos: els liberals havien sabut expressar allò que volien dir evitant les paraules que haurien fet impossible per al príncep Sviatopolsk l’acceptació de les seues mocions.

En això troba la seua vertadera explicació la nova figura retòrica inventada pels zemstvos: el silenci.

En formular les seues exigències, els membres dels zemstvos es dirigien exclusivament a un govern amb el que s’haurien d’entendre; no pensaven per a res en les masses populars a les que haurien pogut cridar en el seu suport. Elaboraren els diferents punts d’un compromís polític, però no lemes destinats a commoure les multituds. Cosa en la qual romanien fidels a si mateixos.

“La societat ha acabat la seua tasca, ara és el govern a qui correspon actuar!” (exclamava la premsa en to insinuant i, alhora, obsequiós). El govern del príncep Sviatopolsk-Mirski acceptà aquesta crida, aquest “desafiament”, i precisament en raó a l’obsequiosa invitació, cregué el seu deure cridar a l’ordre la revista liberal Pravo (El dret). Es prohibí als periòdics imprimir i discutir les resolucions de la conferència dels zemtvos. Una modesta súplica del zemstvo de Txernigov fou declarada “insolent i desproveïda de tacte”. La “primavera” governamental tocava a la seua fi. La “primavera” del liberalisme a penes havia començat.

La conferència dels zemstvos donà forces a l’esperit d’oposició “de la societat cultivada”. El congrés, és cert, no es trobava compost de representants oficials de tots els zemstvos; però s’hi havia vist a representants de les administracions locals i a gran nombre d’homes “autoritzats” als qui la seua inèrcia rutinària devia justament conferir pes i importància. És cert també que el congrés no havia estat legalitzat per la burocràcia, però s’havia desenrotllat a la vista i presència de les autoritats. No és doncs estrany que els intel·lectuals, reduïts per les fortes lliçons que havien rebut a l’últim grau de timidesa, cregueren llavors que les seues aspiracions de constitució, els somnis secrets dels seus insomnis, havien rebut, gràcies a les resolucions d’aquest congrés semioficial, una sanció semilegal. I res podia donar més ànims a la humiliada societat liberal que la idea, per il·lusòria que fos, de recolzar-se en la legalitat per a les seues gestions. Fou aquell un període de banquets, mocions, declaracions, protestes, memòries i peticions. Totes les corporacions imaginables, totes les assemblees, partint de les seues necessitats professionals, d’incidents regionals, solemnitats o jubileus, acabaven per formular les exigències constitucionals que contenien “els 11 punts” ja famosos de la resolució adoptada per la conferència dels zemstvos. La democràcia s’afanyava a formar un cor al voltant dels corifeus del zemstvo per a ressaltar millor la importància de les seues decisions i reforçar la seua acció sobre la burocràcia! Tota la tasca política del moment, per a la societat liberal, consistia en pressionar sobre el govern pujant a coll dels membres del zemstvo. En els primers temps, es cregué que les mocions bastarien per a, com un torpede, fer saltar per l’aire la burocràcia. Però no succeí res semblant. Ens acostumàrem a les mocions; els mateixos que les escrivien i aquells contra els qui estaven dirigides deixaren de prestar-les atenció. La veu de la premsa, a la que el ministeri de la confiança interior ofegava més i més, manifestava una irritació debades... al mateix temps l’oposició comença a dividir-se. Als banquets, es veu aparèixer ben sovint cada vegada més a figures inquietes, rudes, intolerants, de radicals: aquesta vegada és un intel·lectual, una altra, un obrer. Denuncien l’actitud equívoca dels zemstvos i exigeixen de la societat cultivada consignes clares i una tàctica determinada. Se’ls fan senyals per a imposar-los silenci, per a calmar-los, se’ls adula, se’ls ataca, se’ls tapa la boca, són acariciats i, finalment, expulsats; però realitzen la seua tasca, empenten els elements intel·lectuals d’esquerra a la via revolucionària.

Mentre que l’ala dreta de la “societat”, vinculada, per interessos materials o per les idees, al liberalisme censatari, s’encarregava de mostrar la moderació i el caràcter lleial de les mocions del congrés i apel·lava al sentit polític del príncep Sviatopolsk, els intel·lectuals radicals i, principalment, els estudiants, s’unien a la campanya de novembre a fi de treure-la del compromís en què estava encallada, donar-li un caràcter més combatiu i vincular-la al moviment revolucionari dels obrers a les ciutats. És així com es produïren dos grans manifestacions al carrer: la de Petersburg, el 28 de novembre, i la de Moscou, els dies 5 i 6 de desembre. Aquestes demostracions eren per als “fills” radicals la conclusió directa i necessària de les consignes llençades pels “pares” liberals: ja que s’havia decidit reclamar un règim constitucional, calia comprometre’s en la lluita. Però els “pares” no mostraven cap intenció de seguir les idees polítiques amb tanta perseverança. Ben al contrari, cregueren el seu deure mostrar-se espantats: massa pressa, massa fogositat, podrien trencar la fràgil tela d’aranya de la confiança. Els “pares” no recolzaren els “fills”; els abandonaren als cosacs i a la gendarmeria del príncep liberal.

Els estudiants no foren recolzats tampoc pels obrers. En açò es palesà clarament el caràcter estret de la campanya dels banquets de novembre i desembre de 1904; el proletariat no s’hi uní més que a través de la seua poc considerable elit; els “vertaders obrers”, l’aparició dels quals engendrava a un temps temors hostils i curiositat, no es mostrà en les reunions d’aquest període sinó en curt nombre. La profunda evolució que s’efectuava aleshores en la consciència de les masses no tenia lògicament res en comú amb les demostracions precipitades de la joventut revolucionària. Així els estudiants foren, al capdavall, abandonats quasi exclusivament a les seues pròpies forces.

No obstant això totes aquestes manifestacions, després del llarg silenci polític que la guerra havia causat, en la greu situació interior que havia estat conseqüència del desastre militar, aquestes demostracions purament polítiques a les capitals, la notícia de les quals es transmetia pel telègraf al món sencer, produïren, en tant que símptoma, una impressió molt més forta sobre el govern que el que haurien pogut fer les sensates amonestacions de la premsa liberal... El govern es desemperesí, tornà en si i s’afanyà a prendre posició.

A la campanya constitucional que s’inicià amb la reunió d’una desena de membres dels zemstvos a la residència sumptuosa de Korsakov i que s’havia tancat amb l’enviament d’unes desenes d’estudiants a les comissaries de la policia de Petersburg i Moscou, el govern respongué de dues maneres: amb un ucàs de reforma i amb una “comunicació” policial. L’ucàs imperial del 12 de desembre de 1904, que ha quedat com el fruit més madur de la política primaveral “de confiança”, planteja com a condició sine qua non de les reformes ulteriors la intangibilitat de les lleis fonamentals de l’imperi. En el seu conjunt, l’ucàs reproduïa les entrevistes plenes de benevolència i

reserves del príncep Sviatopolsk amb els corresponsals estrangers. Açò és prou per a fixar el seu valor. Hi havia una claredat política molt major en la comunicació governamental que aparegué dos dies després de l’ucàs. Aquest document caracteritza al congrés de novembre com la font original d’un moviment estrany al poble rus i fa observar a les municipalitats i als zemstvos que en deliberar sobre les resolucions de la conferència de novembre contravenen la llei. El govern recorda, a més a més, que el seu deure legal consisteix en defensar l’ordre en l’estat i garantir la seguretat pública; per consegüent, totes les reunions de caràcter antigovernamental seran dissoltes per tots els mitjans legals de què disposen les autoritats. Si el príncep tingué poc èxit en regenerar pacíficament el país, realitzava amb notable fortuna l’encàrrec més general per al que la història l’havia col·locat el capdavant del govern: la destrucció de les il·lusions polítiques i els prejudicis de la classe mitjana.

El període de Sviatopolsk-Mirski, que s’obrí als sons alegres de la trompeta, i fou clausurat amb el xiulet de la nagaika (fuet dels cosacs), tingué com a resultat final excitar l’odi envers l’absolutisme fins a un grau desconegut entre tots els elements més o menys conscients de la població. Els interessos polítics prengueren una forma més determinada, el descontentament guanyà en profunditat i esdevingué una espècie de principi. El pensament d’ahir, encara primitiu, s’aboca avui amb avidesa sobre el treball de l’anàlisi política. Tots els fenòmens del mal públic i de l’arbitrarietat governamental són per fi considerats en les seues causes originals. Les ensenyes revolucionàries no espanten ja ningú; al contrari, troben el ressò de milers de veus, es transformen en dites populars. Com una esponja absorbeix un líquid, la consciència social s’impregna de tota paraula de negació, d’acusació o de maledicció dirigida a l’absolutisme. El govern no pot ja fer res impunement. Cada malaptesa és carregada ràpidament en el seu compte. Els seus coquetejos amb l’opinió només inciten a la burla, les seues amenaces engendren odi. És cert que el ministeri del príncep Sviatopolsk havia assolit algunes facilitats en la premsa, però els interessos d’aquesta sobrepassaven ja amb molt la condescendència de la Direcció d’Assumptes de Premsa. Un altre tant succeïa en la resta de dominis: la semillibertat atorgada per gràcia no irritava menys que l’esclavitud absoluta. Tal és, en general, la sort de les concessions en les èpoques revolucionàries: no poden satisfer, però susciten noves exigències. Aquestes pretensions eren formulades altivament en la premsa, en les assemblees, als congressos, i irritaven, al seu torn, al poder que perdia ràpidament tota “confiança” i recorria a la repressió. Per la força es dissolien reunions i congressos, plovien els colps sobre la premsa, eren perseguides les manifestacions amb brutalitat despietada. Finalment, com per a ajudar tots a conèixer definitivament el pes específic de l’ucàs del 12 de desembre el príncep Sviatopolsk publicà, el 31 de desembre, una circular en què explicava que la reedició del reglament sobre els camperols, anunciat per l’ucàs liberal, s’efectuaria segons el projecte de Pleve. Fou l’últim acte governamental de 1904. 1905 s’obrí amb esdeveniments que establiren un tall fatal entre el passat i el present. Subratllaren amb un traç sagnant l’època de la “primavera”, període en què la consciència política del país havia viscut la seua infància. El príncep Sviatopolsk, la seua bondat, els seus plans, la seua confiança, les seues circulars, tot fou tirat enrere, tot oblidat.