Lev Trockij

1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

Primer volum

El camperolat i la qüestió agrària

Segons càlculs, que d’altra banda no brillen per la seua exactitud, la renda econòmica de Rússia, en la indústria d’extracció i transformació, assoleix de 6.000 a 7.000 milions de rubles per any, dels que aproximadament 1.500 són absorbits per l’estat. D’aquesta manera Rússia és de tres a quatre vegades més pobre que la resta de països europeus. El nombre de productors, en relació al volum total de població, és força restringit, com hem vist; i al seu torn la productivitat d’aquests elements és poc considerable. Açò concerneix la indústria, la producció de la qual anual està lluny de correspondre al nombre de braços emprats; però les forces productives de l’agricultura es troben en un nivell incomparablement més baix: empra, en efecte, aproximadament el 61% de les forces obreres del país i, tot i això, la seua renda no sobrepassa els 2.800 milions, essent, doncs, inferior a la meitat de la renda total de la nació.

Les condicions de l’economia rural russa, representades pels camperols en la seua enorme majoria, han estat predeterminades en els seus trets essencials pel caràcter de “l’emancipació” de 1861. Aquesta reforma, realitzada en interès de l’estat, es portà a terme tractant de satisfer les exigències de la noblesa, i no sols es veié perjudicat el mugic en el repartiment de la terra sinó, a més a més, sotmès a intolerables gravàmens.

El quadre següent mostra les quantitats de terra que foren afectades, a causa del repartiment de liquidació, a les tres principals categories de camperols:

Si s’admet que la porció de terra concedida als antics serfs de l’estat (6,7 deciatines per home) era, en les condicions econòmiques d’aleshores, suficient per a ocupar els braços de tota una família (cosa que, si fa o no fa, correspon a la realitat), es veurà que els alliberats d’antics propietaris i els camperols de la tercera categoria haurien hagut de rebre al voltant de 44 milions de deciatines més per a obtenir el més just. Els lots que, en temps de la servitud, eren explotats pels camperols per a les seues pròpies necessitats, no exigien més que la meitat del treball de què els camperols eren capaços, perquè aquests devien tres dies setmanals de treball al seu propietari. No obstant això, d’aquests lots insuficients es retirà en conjunt (amb grans diferències de modalitat segons les regions) un 2% de les millors terres en profit dels senyors. D’aquesta manera la superpoblació de l’explotació agrària, que havia estat una de les condicions del sistema de servituds personals, era agreujada encara més en les seues conseqüències per la rapinya de les terres de camperols efectuada en benefici de la noblesa.

Els cinquanta anys que seguiren a la reforma ocasionaren canvis considerables en la propietat de les terres, que passaren de mans de la noblesa a les dels comerciants i burgesia camperola, per un valor de 750.000 milions de rubles. Però aquesta modificació a penes suposà cap avantatge per a la massa camperola.

En les cinquanta governacions de la Rússia europea, la distribució de la terra es presentava en 1905 com segueix:

Com hem vist, el resultat de la reforma fou proporcionar 4,8 deciatines per camperol com mitjana, comptant només els homes; quaranta-cinc anys més tard, en 1905, el camperol no posseïa per cap sinó 3,1 deciatines, compresos els lots per ell adquirits. En altres paraules, la superfície de terres posseïdes pels camperols s’havia reduït en un 36%.

L’exercici de l’activitat comercial i industrial, que no atreia cap a si més que un terç del creixement anual de la població camperola; el moviment d’emigració cap a les províncies de la perifèria, que fins a un cert punt feia escassejar aquesta població al centre; en fi, l’acció del Banc Rural, que forní la possibilitat als camperols acomodats d’adquirir, entre 1882 i 1905, 7,3 milions de deciatines de terra, foren factors incapaços de provocar una reacció, que restablís l’equilibri en relació al creixement natural de la població i impedís l’agreujament de la crisi ocasionada per la manca de terra.

Segons càlculs aproximats, al voltant de set milions d’homes adults no troben al país ocupació per a les seues forces. Només una minoria entre ells constitueix les reserves de l’exèrcit industrial o es compon de vagabunds professionals, captaires i semblants. La indiscutible majoria d’aqueixos milions d’“homes inútils” pertany a la classe camperola de les províncies en què la terra és més fèrtil, les províncies de la terra negra (txernozem). No són proletaris, són camperols adscrits a la gleva. Aplicant les seues forces a una terra que podria molt bé ésser treballada sense ells, redueixen en un 30% la productivitat del treball agrícola i, confosos amb la massa de conreadors, no escapen a la proletarització sinó implantant el pauperisme entre ella.

L’única solució que pot pensar-se en teoria hauria consistit en intensificar l’economia agrícola. Però, per a això, els camperols necessitarien coneixements, iniciativa; haurien d’ésser alliberats de la tutela en què se’ls manté i gaudir d’un estatut jurídic prou estable, condicions que no existien i no podien existir en la Rússia autocràtica. A més, i aqueix és l’obstacle principal i essencial que dificulta el perfeccionament de l’economia rural, es mancava i es manca encara de recursos materials. La crisi de l’economia camperola, en aquest aspecte com en relació a la manca de terra, es remunta a la reforma de 1861.

Per insuficients que fossen els lots atribuïts, els camperols no els reberen a títol gratuït. Les terres que els havien alimentat durant el període de servitud, és a dir, que els pertanyien en propietat i que la reforma havia, a més, afectat, els camperols hagueren d’adquirir-les de nou, i els diners que lliuraren als seus antics amos fou recollit per l’estat com a intermediari. Agents del govern, que estaven d’acord amb els propietaris, procediren a l’estimació, i en compte dels 648 milions de rubles que representava la renda capitalitzada de la terra, carregaren sobre els colls dels camperols un deute de 867 milions. Sense comptar els diners que els camperols lliuraren per a tornar a adquirir els seus propis béns, donaren de més als seus antics amos altres 219 milions, com a rescat del seu alliberament. Caldria afegir-hi els exorbitants drets d’arrendament, com a resultat de la manca de terra, i la monstruosa activitat del fisc governamental. És així com els impostos directes sobre la terra graven cada deciatina pertanyent a un camperol en 1,56 rubles, mentre que la deciatina pertanyent a qualsevol altre particular no paga més que 0,23 rubles. El pressupost de l’estat recau, doncs, amb tot el seu pes sobre la classe camperola. Emportant-se la part del lleó en les rendes que forneix la terra a l’agricultor, l’estat no ofereix a penes res a canvi al poble per a elevar el seu nivell intel·lectual i desenvolupar les seues forces productives. Les comissions d’economia rural, que el govern havia organitzat en 1902, comprovaren que els impostos directes i indirectes absorbien del 50 al 100% i més, de l’ingrés net d’una família d’agricultors. Aquesta circumstància, d’una banda conduïa a l’acumulació de deutes no saldats dels que hom no podia confiar sortir; d’una altra banda, causava el marasme i fins i tot la decadència completa de l’economia rural. En els immensos territoris de la Rússia central, la tècnica de treball i el volum de les collites es troben encara al nivell en què es trobaven fa mil anys. La collita de blat en Anglaterra és d’una mitjana de 26,9 hectolitres per hectàrea; en Alemanya, de 17,0, a Rússia, de 6,7. Convé afegir-hi que la productivitat dels camps que pertanyen als camperols és en un 46% inferior a la de les terres dels propietaris nobles, i aquesta diferència és major com pitjor és la collita; el camperol ha deixat fa molt de temps de somiar en acumular reserves de blat per als mals anys. Les noves aportacions comercials, basades en la moneda d’una banda i en el fisc d’una altra, l’obliguen a transformar totes les seues reserves en gra i tot l’excedent de la producció en valors comptants, que són immediatament absorbits pels drets de pagesia i el Tresor Públic. L’apetència febril del ruble obliga l’agricultor a forçar despietadament el sòl, que no té adob i no és treballat segons mètodes racionals. La privació aviat ve a venjar a la terra espletada, assolant el poble desproveït de reserves, i essent per a ell un cataclisme devastador.

Però fins i tot durant els anys “normals”, la massa camperola no escapa mai a un cert grau de fam. Vegem el pressupost del mugic, que convindria gravar sobre els daurats ventres dels banquers europeus creditors del tsarisme: per a la seua alimentació, una família de camperols despèn, per persona i any, 19,5 rubles, per a allotjament 3,8, per a vestit 5,5, per a altres necessitats materials, 1,4, per a necessitats intel·lectuals 2,5 (!). Un sol obrer qualificat en Amèrica consumeix directament i indirecta tant com dues famílies de camperols russos de sis persones cadascuna. Però per a cobrir aquestes despeses, que ni un sol moralista polític s’atreviria a dir exagerades, l’agricultor rus acaba amb un dèficit de més de mil milions de rubles per any. Les petites indústries rurals suposen per als camps al voltant de 200 milions de rubles. Descomptant aquesta suma, l’economia rural es troba encara enfront d’un dèficit anual de 850 milions de rubles; precisament la suma que el fisc arrenca anualment a la classe camperola.

En caracteritzar així l’economia rural hem marginat, deliberadament fins ara, les diferències regionals que existeixen, i que de fet tenen una importància considerable, que s’ha traduït de manera força expressiva en els moviments agraris. Si ens limitem a considerar les cinquanta governacions de la Rússia europea, i si es fa a banda la zona septentrional de boscos, la resta del país pot dividir-se, des del punt de vista de l’economia rural i del desenvolupament econòmic en general, en tres grans conques:

I. La zona industrial en què estan compreses la governació de Petersburg al nord i la de Moscou al sud. La fàbriques, sobretot tèxtils, els petits oficis rurals, el cultiu del lli, l’agricultura comercial, els conreus d’horta en particular, caracteritzen aquesta conca capitalista septentrional, que dominen Petersburg i Moscou. Com qualsevol altre país industrial, aquesta regió no té suficient blat amb el que produeix i recorre a la importació de grans del sud.

II. La regió del sud-est que confina amb el Mar Negre i el Baix Volga, “l’Amèrica russa”. Aquesta zona, que a penes conegué la servitud, ha exercit un paper colonial en relació amb la Rússia central. En les lliures estepes que atreien masses d’emigrants, s’hi instal·laren ràpidament fàbriques de blat, que empraven maquinària agrícola perfeccionada, expedien el gra cap al nord, a la regió industrial, i cap a l’oest, a l’estranger. Al mateix temps, la mà d’obra era atreta vers la indústria de fabricació, la indústria pesant floria i les ciutats creixien amb activitat febril. Les diferències d’aplicació de la mà d’obra en el nucli rural s’acusen ací amb gran força. Enfront del granger s’alça el proletari de l’agricultura que, amb molta freqüència, procedeix de les governacions de “la terra negra”.

III. Entre el nord de la vella indústria i el sud de la nova, s’estén l’àmplia zona de “la terra negra”, “l’Índia russa”. La seua població, relativament densa ja en l’època de la servitud i enterament vinculada a l’agricultura, ha perdut, amb la reforma de 1861 el 24% de les terres de què disposava; foren els millors lots, els més indispensables, els que foren arrabassats als camperols per a satisfer els propietaris. El valor de la terra augmentà ràpidament, els propietaris adoptaren un sistema d’economia purament parasitari, fent treballar les seues terres amb els instruments i les bèsties de càrrega comunals, o arrendant-les a camperols incapaços de sortir de les condicions d’una penosa parceria. La mà d’obra abandona aquesta regió per milers i milers d’homes, emigra cap al nord, a la zona industrial, o vers les estepes del sud, on, necessàriament, es deprecia el valor del seu treball. A la zona de la “terra negra”, no hi ha ni gran indústria, ni agricultura capitalista. L’agricultor-capitalista és incapaç de competir ací amb l’agricultor-indigent, i la maquinària agrícola a vapor és vençuda en la seua lluita contra l’agilitat psicològica del mugic que, després d’haver pagat com a arrendament no sols tota la renda del seu “capital”, sinó també la major part del seu salari, s’alimenta amb un pa fet de farina barrejada amb raspadures de fusta o amb corfa mòlta. En alguns llocs, la misèria dels camperols pren tals proporcions que la presència de paneroles i xinxes en l’isba està considerada com a eloqüent símptoma de benestar. I, en efecte, Txingarev, metge d’un zemstvo, i actualment diputat liberal en la tercera Duma, constatà que, entre els camperols desproveïts de terra, als districtes de la governació de Voronej per ell explorats, mai es troben xinxes, mentre que, per a les restants categories de la població rural, la quantitat de xinxes en l’isba, està en proporció amb el benestar de les famílies. La panerola té, segons sembla, un caràcter menys aristocràtic, però també requereix unes comoditats majors que les que exigeix el míser habitant de Voronej: entre el 9,3% dels camperols, no es troben paneroles, en raó de la fam i del fred que regnen en els habitatges.

En aquestes condicions, resulta inútil parlar del desenvolupament de la tècnica. L’equip de cultiu, incloent-hi les bèsties d’arrossegament, és venut ben sovint per a pagar l’arrendament i els impostos, o l’alimentació del treballador. Però allí on falta el desenvolupament de les forces productives, no hi ha lloc per a una diferenciació social. En la comunitat de la “terra negra” regna la igualtat en la misèria. En comparació amb el nord i el sud, les distincions socials entre els camperols són només superficials. Per damunt dels contrastos embrionaris de les classes, no pot assenyalar-se sinó el gravíssim antagonisme entre els camperols empobrits i la noblesa paràsita.

Els tres tipus econòmics que acabem de caracteritzar no corresponen exactament, com és lògic, als límits geogràfics de les regions. La unitat nacional i l’absència de barreres duaneres interiors no permeten la formació d’organismes econòmics individuals. Cap a 1880, la situació de semiservatge agrícola que regnava en les dotze governacions de la terra negra s’estenia, a més, a altres cinc governacions. Les bases capitalistes predominaven en la situació rural de nou governacions de la “terra negra” i en deu estranys a aquesta zona. Finalment, en set governacions s’equilibraven ambdós sistemes.

La lluita entre les granges d’arrendament i l’agricultura capitalista (lluita que, tot i que no involucra vessament de sang, reclama inenarrables víctimes) ha estat contínua i encara prossegueix sense parar; l’agricultura capitalista es troba molt lluny d’estar en posició de vanagloriar-se. Tancat a la ratera del seu lot i sense qualsevol altra forma de vida, el camperol es veu obligat, com hem vist, a prendre en arrendament la terra del propietari al preu demanat. No sols renuncia a qualsevol benefici, no sols redueix al màxim el seu consum personal, sinó que ven per una banda i per una altra els seus apers de cultiu, rebaixant així el ja poc notable nivell de la seua tècnica. Davant aquests “avantatges” decisius de la petita producció, el gran capital retrocedeix desarmat: el propietari liquida una economia racional i arrenda la seua terra, en petites parcel·les, als camperols. Augmentant sense parar els preus d’arrendament i el valor de la terra, la superpoblació del centre contribueix a disminuir els salaris en tot el país. Suprimeix així els avantatges que es podrien esperar de la introducció de la maquinària i del perfeccionament de la tècnica, no sols en l’agricultura, sinó en tot l’àmbit industrial. Durant els deu últims anys del segle XIX, una profunda decadència econòmica afectà una part considerable de les regions meridionals, observant-s’hi, amb el creixement dels preus d’arrendament, una disminució progressiva de la cabanya rural. La crisi de l’economia agrícola i l’empobriment dels pobles estreteixen més i més la base del capitalisme industrial rus, que ha de basar els seus càlculs en primer terme sobre el mercat interior. En la mesura que la gran indústria viu de les comandes de l’estat, la creixent misèria del mugic s’ha convertit per a ella en un perill no menys amenaçador, perquè aquesta indigència ha atacat les bases mateixes del pressupost públic.

Aquestes circumstàncies expliquen prou per què la qüestió agrària s’ha convertit en l’eix de la vida política a Rússia. En ensopegar amb els múltiples talls d’aquest problema, tots els partits d’oposició i revolucionaris han rebut fins ara profundes ferides; així succeí, al desembre de 1905, en la primera i en la segona Duma. La tercera Duma gira en l’actualitat en torn a la qüestió agrària com un esquirol en la seua gàbia. I és sobre aquesta qüestió on el tsarisme té un gran risc de trencar-se el seu criminal cap.

El present govern de noblesa i burocràcia (fins i tot amb les millors intencions) és incapaç d’efectuar una reforma radical en un domini en què els pal·liatius han perdut des de fa temps qualsevol eficàcia. Els 6 o 7 milions de deciatines de terra utilitzable de què disposa l’estat, són absolutament insuficients per a donar ocupació a un excedent de mà d’obra masculina que s’estima en 5 milions. El govern no podria d’altra banda sinó vendre aquestes terres als camperols, i fins i tot açò segons els preus que ell mateix hauria consentit als propietaris; és a dir, que fins i tot arribant a suposar la transmissió ràpida i completa d’aquells milions de deciatines als camperols, ara com en 1861, el mugic, en compte de trobar la seu explotació productiva, cauria una vegada més als pous sense fons de la noblesa i el govern.

El camperolat no pot saltar directament des del seu estat de misèria i de fam al paradís d’una agricultura intensiva i racional; perquè aquest trànsit siga possible, el camperol hauria de rebre, en les condicions de treball actuals, de manera immediata una base suficient per a l’ocupació de la seua mà d’obra. La primera i indispensable condició de tota reforma agrària, seria col·locar novament totes les propietats agrícoles, grans i mitjanes, a disposició del mateix poble. A més, enfront de les desenes de milions de deciatines que no són per als propietaris més que un mitjà d’extirpar rendes usuràries, cal deixar en segon pla les 1.840 explotacions, amb 7 milions de deciatines, on el gran cultiu es presenta sota un aspecte relativament modernitzat. La venda d’aquestes explotacions privades als camperols a penes alteraria la situació: allò que el mugic paga ara com a arrendament, hauria de pagar-ho com a dret de rescat. Només cal contemplar un procediment: la confiscació.

Però no és difícil demostrar que la confiscació, fins i tot la de les grans explotacions, no seria suficient per a salvar els camperols. La renda total de l’economia rural s’eleva a 2.800 milions de rubles, d’aquesta xifra, 2.300 milions corresponen als camperols i obrers agrícoles, i aproximadament 450 milions als propietaris nobles. Hem assenyalat abans que el dèficit anual dels camperols és de 850 milions. Per consegüent, la renda abastable amb les terres confiscades als propietaris no arribaria a cobrir el dèficit.

Els adversaris de l’expropiació de la noblesa han emprat més d’una vegada càlculs d’aquest tipus. Però marginen el principal aspecte de la qüestió: l’expropiació presentarà tot el seu valor quan, sobre els béns arrels arrencats a les mans dels ociosos, puga desenvolupar-se lliurement una economia rural d’alt cultiu que augmente considerablement la renda agrària. El cultiu a la manera de les granges americanes no és al seu torn possible en territori rus més que després de l’abolició definitiva de l’absolutisme, del tsarisme, del seu fisc, de la seua tutela burocràtica, del seu militarisme devorador, dels seus compromisos financers envers la borsa europea. La fórmula de la qüestió agrària, en tota la seua amplitud, seria: expropiació de la noblesa, abolició del tsarisme, democràcia.

Només així es podria fer avançar l’economia rural. D’aquesta manera podria elevar les seues forces productives i, alhora, intensificar la demanda de productes industrials. La indústria rebria un poderós impuls, prenent per a si una part considerable de la mà d’obra avui inútil als camps. Encara que amb això no es trobe encara “la solució” de la qüestió agrària: davall el règim capitalista, no pot ésser resolta. Però, en tot cas, la liquidació revolucionària de l’autocràcia i del règim feudal ha de precedir a aquesta solució.

La qüestió agrària a Rússia és un pes enorme, lligat als peus del capitalisme, un suport i al mateix temps la dificultat principal per al partit revolucionari, l’obstacle major per al liberalisme, un memento mori per a la contrarevolució.