Lev Trockij

1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

Primer volum

Annexes al Primer Volum

El proletariat i la revolució russa (sobre la teoria menxevic al respecte de la revolució russa)

Tot bon europeu (i, per descomptat, cal incloure-hi els socialistes europeus) considera Rússia com el país de les sorpreses. La raó és ben senzilla: quan s’ignoren les causes hom sempre es queda sorprès pels efectes. Els viatgers francesos del segle XVIII contaven que a Rússia els carrers eren escalfats per fogueres. Els socialistes europeus del segle XX no ho han cregut, per descomptat, però han pensat al seu torn que el clima de Rússia era massa rigorós per a permetre que en aquest país es desenvolupés una socialdemocràcia. Hem escoltat les més estranyes opinions. Un novel·lista francès, no sé si Eugene Sue o Dumas pare, ens mostra l’heroi d’una de les seues novel·les, a Rússia, prenent el te a l’ombra d’un atzeroler. L’europeu culte no ignora, avui, que és tan difícil instal·lar-se amb un samovar sota un atzeroler com fer passar un camell per l’ull d’una agulla. No obstant, els grandiosos esdeveniments de la revolució russa, per la sorpresa que han causat, han portat els socialistes occidentals a pensar que el clima rus, que abans exigia que s’escalfessen els carrers, transformava ara les molses polars en gegantins baobabs. Per això és pel que, en trencar-se la primera empenta de la revolució en el seu xoc contra les forces militars del tsarisme, moltes crítiques han sortit de l’ombra dels atzerolers per a caure en la desil·lusió.

Per sort, la revolució russa ha animat els socialistes occidentals a estudiar la situació a Rússia. Em seria difícil dir allò que cal apreciar més, si l’interès que hem provocat en els pensadors o el paper de la tercera Duma d’estat, que ha estat també un do de la revolució, en la mesura almenys en què un gos mort, estès sobre l’arena de la platja, pot ser considerat com un do de l’oceà.

Devem una certa gratitud a l’editorial de Stuttgart, que, en els darrers tres llibres publicats, s’esforça en donar resposta a algunes de les qüestions que planteja la revolució20.

Cal fer notar, no obstant, que aquests tres llibres no tenen el mateix valor. L’obra de Maslow presenta un estudi d’una importància capital per al coneixement de la situació agrària a Rússia. El valor científic d’aquest treball és tan gran que es poden excusar les imperfeccions en la forma; se li pot disculpar inclús haver exposat d’una manera absolutament inexacta la teoria de la renda de la terra de Marx. El llibre de Pakhitnov no té el valor d’un estudi original, però aporta materials prou nombrosos com per a caracteritzar l’obrer rus en les fàbriques, en els pous de les mines, en les seues cases, i, parcialment, en els sindicats; no obstant, la posició de l’obrer en l’organisme social no queda definida. L’autor, d’altra banda, no s’havia assignat aquesta tasca. Però precisament per aquesta raó, el seu treball procurarà poques dades que expliquen el paper revolucionari del proletariat rus.

Aquesta importantíssima qüestió queda aclarida en el volum de Txerevanin, que acaba de ser traduït a l’alemany, i que és l’obra que pretenem examinar.

I

Txerevanin cerca en primer lloc les causes generals de la revolució. Considera aquesta com a resultat d’un conflicte entre les imperioses necessitats del desenvolupament capitalista del país i les formes d’estat i de dret, que depenen encara del feudalisme.

“La inflexible lògica del desenvolupament econòmic [escriu] ha fet que tots els estrats de la població, a excepció de la noblesa feudal, es veren obligats a prendre posició contra el govern” (p. 10).

En aquest agrupament de forces de l’oposició, “el proletariat ha ocupat sens dubte un lloc central” (ibidem). Però aquest proletariat, per si mateix, no tenia valor més que com a part constituent del conjunt que formava l’oposició. En els límits històrics de la lluita que es produí per a l’emancipació de la nova societat burgesa, el proletariat no podia tenir èxit sinó en la mesura en què l’oposició burgesa el sostenia, o, més bé, en la mesura en què ell mateix, per la seua acció revolucionària, sostenia aquesta oposició. El contrari és igualment cert. Sempre que el proletariat avançà pel seu compte o, “si es vol, actuà prematurament”, aïllant-se d’aquesta manera de la democràcia burgesa, patí derrotes i detingué el desenvolupament normal de la revolució. Aquesta és, en els seus trets essencials, la concepció històrica de Txerevanin21.

Del principi a la fi de la seua obra protesta incansablement contra els que volgueren exagerar les forces revolucionàries i sobreestimar el paper polític del proletariat rus.

Analitza el drama del 9 de gener de 1905 per a arribar a la conclusió següent: “Trotski s’equivoca quan diu que els obrers es dirigiren el 9 de gener al Palau d’Hivern, no a presentar una súplica, sinó reivindicacions” (p. 27). Acusa el partit d’haver exagerat la maduresa del proletariat de Petersburg, al febrer de 1905, en el moment de la comissió presidida pel senador Txidlovski, quan els representants elegits per les masses exigiren garanties de dret civil i, al ser-los denegades, es retiraren, i quan els obrers respongueren a la detenció dels seus enviats per mitjà de la vaga. Després d’una breu ullada a la gran vaga d’octubre, formula les seues conclusions en la forma següent: “Ara veiem quins elements desencadenaren la vaga d’octubre i quin paper hi exerciren la burgesia i els intel·lectuals. Hem deixat prou clar que el proletariat no estava sol i que tampoc podia, pels seus propis mitjans, donar aquest colp potser mortal a l’absolutisme” (p. 56). Després de la promulgació del manifest del 17 d’octubre, tota la societat burgesa volia sobretot tranquil·litat. Era, doncs, una “bogeria” per part del proletariat entrar en la via de la insurrecció revolucionària. S’hauria d’haver dirigit l’energia del proletariat sobre les eleccions de la Duma. Txerevanin ataca els que demostraren aleshores que la Duma no era més que una promesa, que s’ignorava com i en quin moment tindrien lloc les eleccions i inclús si en tindrien. Cita l’article que escriguí el dia que es promulgà el manifest i diu: “S’equivocaven totalment en disminuir la victòria assolida escrivint en Izvestia: La constitució ens ha estat donada, però l’autocràcia subsisteix. Ens han donat tot i no tenim res.”

Després, segons Txerevanin tot anà de mal en pitjor. En compte de recolzar el congrés dels zemstvos, que reclamava el sufragi universal per a les eleccions de la Duma, el proletariat trencà bruscament amb el liberalisme i amb la democràcia burgesa, i cercà nous aliats, “aliats dubtosos”: els camperols i l’exèrcit. L’establiment per mètodes revolucionaris de la jornada de vuit hores, la vaga de novembre en resposta a la llei marcial imposada a Polònia..., (els errors s’acumulen i aquesta via porta a la fatal derrota de desembre). Aquesta derrota i els errors de la socialdemocràcia preparen el crac de la primera Duma i les consegüents victòries de la contrarevolució.

Així és com Txerevanin concep la història. El traductor alemany ha fet tot el que ha pogut per eliminar l’acritud de les acusacions i dels insults llençats per Txerevanin, però, encara així, el llibre semble més bé una requisitòria contra els crims revolucionaris del proletariat des del punt de vista d’“una tàctica autènticament realista”, que no una reproducció fidel del paper del proletariat en la revolució.

En compte de donar-nos una anàlisi materialista de les relacions socials, Txerevanin es contenta amb una deducció purament formal. Segons ell, la nostra revolució és una revolució burgesa que, triomfant, ha d’assegurar el poder de la burgesia; com el proletariat ha de participar en la revolució burgesa, ha de contribuir a fer passar el poder a mans de la burgesia. Per consegüent, la idea de la presa del poder pel proletariat és incompatible amb la tàctica que li correspon a l’època de la revolució burgesa. Com, de fet, la vertadera tàctica del proletariat ha estat, naturalment, lluitar pel poder governamental, aqueixa tàctica estava basada en un error.

Aquesta preciosa construcció lògica, que en l’escolàstica s’anomena sorites, fa a una banda la qüestió principal, ja que no es pregunta quines eren les forces interiors de la revolució burgesa ni el mecanisme d’aquesta classe. Coneixem l’exemple clàssic d’una revolució en què la dominació de la burgesia capitalista ha estat preparada per la dictadura i el terror dels sans-culottes vencedors. Açò es produí en una època en què la població de les ciutats es componia principalment d’artesans i petits comerciants. Però la població de les actuals ciutats russes es compon especialment d’un proletariat industrial. Açò ens porta a concebre una situació històrica en què la victòria de la revolució “burgesa” només seria possible gràcies a la conquista del poder revolucionari pel proletariat. Deixaria aquesta revolució de ser burgesa? Sí i no. Això no dependria d’una definició sinó de l’ulterior desenvolupament dels esdeveniments. Si el proletariat és rebutjat per la coalició de les classes burgeses, i per la classe camperola per ell alliberada, la revolució servarà el seu caràcter estrictament burgès. Però si el proletariat és capaç d’actuar amb totes les seues possibilitats polítiques i trencar així els marcs nacionals de la revolució russa, aquesta podrà transformar-se en el pròleg d’un cataclisme socialista mundial. Si ens preguntem fins on arribarà la revolució russa no podrem contestar més que d’una manera condicional. Però hi ha una cosa que és indubtable, si ens acontentem de definir el moviment rus com una revolució burgesa, no direm absolutament res del seu desenvolupament intern i mai es podrà provar així que el proletariat haja d’adaptar la seua tàctica a la conducta de la democràcia burgesa, considerada com l’únic pretendent legítim al poder.

II

Però primer que res, què és aqueix cos polític anomenat “democràcia burgesa”? En pronunciar aqueixa paraula s’assimila en el pensament als liberals, que evolucionen durant el procés revolucionari, amb les masses populars, és a dir, amb la classe camperola sobretot. Però en la realitat (i aquí està allò que té de més greu l’assumpte) aqueixa assimilació no fa al cas.

Els demòcrates constitucionals (cadets), el partit liberal més important dels darrers anys, han format el seu grup en 1905, a partir de la unió dels “constitucionalistes” dels zemstvos amb l’Associació per a l’Emancipació. En la fronda liberal dels zemstvos s’hi troba, d’una banda, el descontentament envejós dels camperols davant del monstruós proteccionisme industrial que servia de base a la política del govern i l’oposició formada pels propietaris partidaris del progrés, als que un règim endarrerit impedia administrar les seues terres segons els procediments racionals del capitalisme.

L’Associació per a l’Emancipació agrupava una sèrie d’intel·lectuals que, per gaudir d’una bona situació i del benestar consegüent, no podien entrar en la via revolucionària. Molts d’aquests senyors havien passat per l’escola preparatòria del marxisme, dins dels límits prescrits pel poder. L’oposició dels zemstvos es distingí sempre per la seua covardia i la seua impotència, i l’august ignorant que ens governava no expressava més que una amarga veritat quan deia, en 1894, que els desigs polítics d’aquesta oposició no eren més que “absurds somnis”. D’altra banda, la classe privilegiada dels intel·lectuals, com que no exercia cap influència social per si mateixa i es trobava en l’aspecte material en situació de dependència directa o indirecta de l’estat, o del gran capital protegit per l’estat o dels latifundistes que volien un liberalisme censatari, no era capaç de portar a terme una oposició política important. Per la qual cosa, el partit demòcrata constitucional unia la impotència dels zemstvos a la impotència dels intel·lectuals diplomats.

El liberalisme dels zemstvos mostrà la seua superficialitat des de les acaballes del 1905, quan, arran de les revoltes agràries, els propietaris prengueren partit per l’antic règim. Els intel·lectuals liberals hagueren d’abandonar, amb gran tristesa per la seua banda, les cases pairals en què vivien com a fills adoptius i buscar mecenes en les ciutats, d’on provenien en realitat.

Si totalitzem els resultats de les tres campanyes electorals, veurem que Petersburg i Moscou, amb els elements censataris de la seua població, han estat les ciutadelles del partit demòcrata constitucional. I, malgrat tot, el liberalisme rus, com es veu per la seua lamentable història, no ha aconseguit mai sortir del seu enviliment. Per què? L’explicació d’açò no es troba en els excessos revolucionaris del proletariat sinó en causes històriques més profundes.

La base social de la democràcia burgesa, la força motora de la revolució europea ha estat sempre l’estat baix, el nucli de la qual estava format per la petita burgesia de les ciutats, pels artesans, els comerciants i els intel·lectuals. La segona meitat del segle XIX és una època de completa decadència per a aquesta burgesia. El desenvolupament capitalista no sols ha destruït la classe democràtica dels petits artesans a Occident, sinó que a més ha impedit que es constituís una classe semblant a l’Europa oriental.

El capital europeu ha trobat a Rússia l’artesà de poble i, sense donar-li temps de dissociar-se del camperol per a transformar-se en un artesà de ciutat, l’ha tancat en les seues fàbriques. De les nostres més antigues ciutats (per exemple Moscou, “aqueix gran poble”) n’ha fet centres d’indústria moderna.

El proletariat, que no tenia passat, ni tradició, ni prejudicis corporatius, s’ha trobat de sobte reunit en masses considerables. En totes les branques essencials de la indústria, el gran capital ha suplantat al mitjà i al petit capital sense haver de lluitar.

És impossible comparar Petersburg o Moscou amb Berlín o Viena en 1848; les nostres capitals s’assemblen menys encara al París de 1789, que no coneixia el ferrocarril ni el telègraf i que considerava com una empresa d’enormes dimensions una manufactura amb cinc-cents obrers. Però és notable que la indústria russa, pel grau de “concentració” que ha adquirit, no sols sosté la comparació amb altres estats europeus, sinó que els supera.

Aquest quadre sinòptic en dóna una prova:

Hem fet a una banda les empreses que ocupen menys de cinquanta obrers, ja que el cens corresponent a Rússia encara no ha estat establert amb seguretat.

Però les dades arreplegues basten per a mostrar fins a quin punt la indústria russa supera l’austríaca quant a concentració de la producció. Mentre que el nombre de mitjanes i grans empreses (de 51 a 1.000 obrers) és igual en els dos països (6.334), el nombre d’empreses gegants (de més de 1.000 obrers) és a Rússia quatre vegades major que a Àustria. Un resultat anàleg s’obtindrà si es compara Rússia amb països més avançats que Àustria, com ara Alemanya i Bèlgica. En Alemanya hi ha 255 empreses gegants, que ocupen un xic menys de mig milió d’homes, mentre que a Rússia hi ha 458 i la xifra d’obrers supera el milió.

Aquesta mateixa qüestió s’aclareix encara més si es comparen els beneficis realitzats pels establiments comercials de les diferents categories a Rússia.

Amb d’altres paraules, aproximadament el 50 % de les empreses realitzen menys de la desena part del benefici total, mentre que la seixantena part de les empreses es reparteixen la meitat dels beneficis totals.

Aquestes poques xifres demostren de manera eloqüent que el caràcter endarrerit del capitalisme rus agreujà les dificultats que existien entre la societat burgesa, els capitalistes i els obrers. Aquests últims ocupen, no sols en l’economia social sinó també en la lluita revolucionària, el lloc que a Europa occidental té la classe democràtica dels artesans i dels comerciants, derivada de les antigues corporacions d’oficis. A Rússia no tenim el menor rastre d’una petita burgesia arrelada que hauria pogut lluitar, junt amb el jove proletariat encara no constituït en classe, contra les bastilles del feudalisme.

És cert que la petita burgesia ha estat sempre un cos prou inconsistent des del punt de vista polític, encara que, en els millors dies de la seua història, haja desplegat una forta activitat en aquest sentit. Però, quan, com a Rússia, una burgesia democràtica i intel·lectual, desesperadament endarrerida, es troba en presència de dificultats i de lluites de classe, quan està enfonsada en les tradicions de la propietat agrària i en els prejudicis del professorat, quan es constitueix sota les malediccions dels partits socialistes, quan ni tan sols s’atreveix a pensar en exercir una influència sobre els obrers, alhora que es mostra incapaç de tenir autoritat sobre els camperols, al marge del proletariat i en lluita contra els propietaris, aquesta classe desafortunada i desproveïda de tota energia només serveix que per a formar un partit cadet. I inclús, prescindint de tot amor propi nacional, hom pot afirmar que la breu història del liberalisme rus constitueix en els annals dels països burgesos una excepció per la seua mediocritat i estupidesa. D’altra banda, és cert que cap de les revolucions passades ha absorbit tanta energia popular com la nostra, que, no obstant, ha fornit miserables resultats. De qualsevol manera que ens enfrontem amb els esdeveniments percebrem de seguida una relació íntima entre la nul·litat de la democràcia burgesa i el “mal resultat” de la revolució. Aquesta relació és evident i, malgrat tot, no ens mena a conclusions pessimistes. El mal resultat de la revolució russa no és més que una conseqüència de l’extraordinària lentitud del seu desenvolupament. Burgesa pels fins immediats que s’havia assignat, la nostra revolució, en virtut de l’extrema diferenciació de classe que s’observa en la població comercial i industrial, no coneix cap classe burgesa que puga posar-se al capdavant de les masses populars, unint el seu valor social i la seua experiència política a l’energia revolucionària d’aqueixes masses.

Els obrers i els camperols, oprimits, abandonats a la seua sort, han de trobar, sense cap ajuda, en la dura escola de les batalles i les derrotes, les fonts polítiques i l’organització que els asseguraran la victòria final. Per a ells no hi ha una altra via.

III

A més de les funcions industrials de la democràcia representada pels petits artesans, el proletariat ha hagut d’assumir la tasca corresponent a aqueixes mateixes funcions, és a dir, ha hagut, sobretot, de conquistar una hegemonia política sobre la classe camperola. Així, els seus fins són els mateixos que els de la democràcia, però no els seus mètodes ni els seus mitjans.

Al servei de la democràcia burgesa trobem un conjunt d’institucions oficials: l’escola, la universitat, el municipi, la premsa, el teatre... Aqueix és un immens avantatge, provat pel fet que el nostre feble liberalisme s’ha trobat de forma automàtica organitzat i amb tots els mitjans a la seua disposició quan li ha arribat el moment d’actuar, de fer allò del que era capaç: mocions, peticions i competència electoral. El proletariat no ha heretat res de la societat burgesa des del punt de vista de la cultura política, excepte la unitat que li donen les condicions de la producció. S’ha vist obligat a crear, basant-se en això, la seua organització política, entre el fum de les batalles revolucionàries.

Se’n sortí brillantment d’aquesta dificultat: el període en què la seua energia revolucionària assolí el més alt grau, a finals de 1905, fou també el moment en què creà una meravellosa organització de classe, el Soviet de Diputats Obrers. No obstant, no s’havia resolt més que una part del problema, perquè després d’haver-se dotat d’una organització, els obrers havien de vèncer la força organitzada de l’adversari.

El mètode de lluita revolucionària propi del proletariat és la vaga general. Encara que relativament poc nombrós, el proletariat té sota la seua dependència l’aparell centralitzat del poder governamental i la major part de les forces productives del país. Precisament per això la vaga del proletariat és una força davant de la qual l’absolutisme ha hagut de rendir honors militars en 1905. Però aviat es veié que la vaga general plantejava només el problema de la revolució sense resoldre’l.

La revolució és, primer que res, una lluita per la conquista del poder. Ara bé, la vaga, com han demostrat els esdeveniments, no és més que un mitjà revolucionari de pressió sobre el poder existent. El liberalisme dels demòcrates constitucionals, que mai ha demanat una altra cosa que una constitució, ha sancionat (per poc de temps, certament) la vaga general com a mitjà de lluita per a aconseguir la constitució; i encara així, no donaren la seua aprovació més que massa tard, quan el proletariat comprenia ja fins a quin punt la vaga és un mitjà limitat i deia que era necessari i inevitable anar més lluny.

L’hegemonia de la ciutat sobre el camp, de la indústria sobre l’agricultura i, al mateix temps, la modernització de la indústria russa, l’absència d’una petita burgesia fortament constituïda, de la que els obrers haurien estat només auxiliars, totes aquestes causes feren del proletariat la força principal de la revolució i l’obligaren a pensar en la conquista del poder.

Els pedants que es creuen marxistes només perquè veuen el món a través del paper en què estan impreses les obres de Marx han pogut citar un munt de textos per a provar que la dominació política del proletariat no “arribava a la seua hora”; la classe obrera de Rússia, la classe viva que, sota la direcció d’un grup organitzat, en funció dels seus interessos entaulà a finals de 1905 un duel amb l’absolutisme, mentre que el gran capital i els intel·lectuals es limitaven a fer de testimonis, aquest proletariat, per la necessitat del seu desenvolupament revolucionari, s’ha trobat enfrontat amb el problema de la presa del poder. La confrontació del proletariat i exèrcit es feia inevitable, i la solució d’aquest conflicte depenia de la conducta de l’exèrcit i, al seu torn, la conducta de l’exèrcit depenia de la composició dels seus efectius.

El paper polític dels obrers en el país és molt més important del que es podria pensar si només es té en compte el seu nombre. Els esdeveniments ho han provat, s’ha vist en les eleccions de la segona Duma. Els obrers han portat al quarter les qualitats i els avantatges particulars de la seua classe: habilitat tècnica, instrucció relativa i capacitat d’actuar en conjunt.

En tots els moviments revolucionaris de l’exèrcit, el paper principal correspon als soldats qualificats, als artillers, que procedeixen de la ciutat i dels barris obrers. En els motins de la flota, el paper predominant l’han tingut sempre els encarregats de les màquines: els proletaris, inclús quan estaven en minoria en la tripulació. Però entre els reclutats per al servei militar és lògic que hi haja un nombre més gran de camperols. L’exèrcit dóna als mujiks la cohesió que els faltava, i del defecte essencial d’aquesta classe, que és la seua passivitat política, l’exèrcit en fa la seua arma principal. Durant les manifestacions de 1905, el proletariat cometé unes vegades l’error d’ignorar la passivitat dels camperols i altres aprofità el fosc descontent que manifestaven els pobles.

Però, quan la lluita pel poder esdevingué una necessitat real, la solució depengué del mugic armat que formava la massa principal de la infanteria russa. Al desembre de 1905, el proletariat rus fou vençut, però no a conseqüència dels errors que havia comès, sinó per una força molt més real, les baionetes de l’exèrcit camperol.

IV

Aquesta breu anàlisi ens evita haver de detenir-nos en els diferents punts de la requisitòria de Txerevanin el qual, a part d’assenyalar “errors de tàctica”, passa sense veure el proletariat en si mateix, en les seues relacions socials i en el seu creixement revolucionari. Si rebutja la idea, d’altra banda indiscutible, que els obrers es llençaren al carrer el 9 de gener, no per a presentar súpliques a l’autoritat, sinó per a presentar les seues reivindicacions, és perquè no veu el vertader sentit d’aquella manifestació. Encara que pare tanta atenció en subratllar el paper dels intel·lectuals en la vaga d’octubre, no arriba a ocultar el fet que el proletariat, per la seua acció revolucionària, arrossegà darrere d’ell els demòcrates d’esquerra, als que transformà en destacament auxiliar provisional de la revolució i als que imposà un mètode de lluita purament revolucionari (la vaga general), subordinant-los a una organització purament proletària, el Soviet de Diputats Obrers.

Segons Txerevanin, després del manifest, el proletariat hauria d’haver concentrat tots els seus esforços en les eleccions per a la Duma. Però oblida que, llavors, aqueixes eleccions eren força problemàtiques i que res ni ningú garantia la seua realització.

Si a l’octubre tinguérem un manifest, també hi hagué pogroms en tota Rússia, i ningú hauria assegurat que tindríem efectivament una Duma i no un nou pogrom. Sota aqueixes condicions, ¿què podia fer el proletariat que, amb la seua ofensiva, havia trencat els vells dics del poder policíac? Exactament allò que feu. El proletariat, naturalment, conquistava noves posicions i tractava d’atrinxerar-s’hi: destruïa la censura i creava una premsa revolucionària, imposava la llibertat de reunió, protegia la població contra els bergants, en uniforme o no, constituïa sindicats de combat, s’agrupava entorn dels representants de la seua classe, establia l’enllaç amb els camperols i amb l’exèrcit revolucionari. Mentre els liberals continuaven dient que l’exèrcit havia de quedar “al marge de tota política”, la socialdemocràcia continuava incansablement la seua propaganda en els quarters. Tenia o no raó en actuar així?

Mentre que el congrés dels zemstvos, al novembre, s’inclinava a la dreta en rebre notícies de la revolta de Sebastòpol, i únicament es tranquil·litzà quan sabé que havia estat aixafada, el soviet dirigia als rebels la seua adhesió i entusiasme. Tampoc tenia raó? On cal cercar camí més segur per a la victòria: ¿en allò que feien els liberals dels zemstvos o en la unió del proletariat amb l’exèrcit?

Està clar que el programa de confiscació de les terres que desenvolupaven els obrers empentava els propietaris a la dreta; en canvi, els camperols s’inclinaven vers l’esquerra. I, lògicament també, la lluita econòmica continuava, arrossegant els capitalistes al “camp de l’ordre”; no obstant, fins i tot els obrers més ignorants intervenien en la lluita política.

Tampoc hi ha cap dubte que la propaganda en l’exèrcit precipità l’inevitable conflicte amb el govern, però quina altra cosa es podia fer? ¿Deixaríem a mans de Trepov els soldats que, durant la lluna de mel de les llibertats, havien secundat els autors dels pogroms i afusellat les milícies obreres? Txerevanin sap molt bé que no es pogué fer més que allò que es feu.

“Aquesta tàctica falla en la base” (diu, com a conclusió) i afegeix: “Admetem que haja estat inevitable i que no hi havia una altra tàctica possible en aquell moment. Açò no canvia en res la conclusió objectivament formulada, és a dir, que la tàctica de la socialdemocràcia ha fallat en la seua base” (p. 92). Txerevanin construeix la seua tàctica de la mateixa manera que Spinoza construïa la seua ètica, pel mètode geomètric. Admet, a més, que la realitat no permeté aplicar els procediments que ell preconitza, cosa que explica sens dubte el fet que els que pensaven com ell no feren absolutament res en la revolució. I què direm d’una tàctica “realista” que “no pot ésser aplicada”? Direm igualment que Luter: “La teologia és quelcom viu i no pot consistir només en raonaments i meditacions sobre allò diví segons les lleis de la raó...

“Tot art, si es transforma en pura especulació i no pot ser aplicat en la pràctica, demostra així que s’ha perdut, que ja no significa res [ist verloren und taugt nichts].”

Les nostres diferències25

“Tens tota la raó en dir que és impossible superar l’apatia contemporània per mitjà de teories”, escrivia Lassalle a Marx en 1854, és a dir, a l’època d’una furiosa reacció mundial. “Generalitzaré inclús aquest pensament, dient que fins ara mai s’ha pogut véncer l’apatia per mitjans purament teòrics; és a dir, que els esforços de la teoria per véncer aquesta apatia han engendrat deixebles i moviments pràctics que no han aconseguit res, que mai han aconseguit suscitar un moviment mundial real, ni un moviment general de les consciències. Les masses no entren en el moviment, tant en la pràctica com en l’aspecte subjectiu, sinó per la força dels esdeveniments.”

L’oportunisme no comprèn açò. Es prendria per una paradoxa l’afirmació que el tret psicològic de l’oportunisme és la seua “incapacitat per a esperar” i, no obstant, és així. En els períodes en què les forces socials aliades i adversàries, tant pel seu antagonisme com per les seues reaccions mútues, porten una vida política sense moviment; quan el treball molecular del desenvolupament econòmic, reforçant més encara les contradiccions, en compte de trencar l’equilibri polític, sembla més bé endurir-lo provisionalment i assegurar-li una espècie de perennitat, l’oportunisme, devorat per la impaciència, cerca al seu voltant “noves” vies, “nous” mitjans de realització. S’esgota en lamentacions sobre la insuficiència i la incertesa de les seues pròpies forces i cerca “aliats”. Marxa cap als liberals, els crida, i inventa fórmules especials d’acció per a ús del liberalisme.

Però en no trobar més que descomposició política, l’oportunisme continua cercant entre els demòcrates. Té necessitat d’aliats. Cerca en la dreta i en l’esquerra, i tracta de retenir. Es dirigeix a “els seus fidels” i els exhorta a mostrar la major prevenció davant de qualsevol possible aliat. “Molt de tacte, cal molt de tacte”. Pateix d’una malaltia que és la mania de la prudència i, en el seu furor, fereix el seu propi partit.

L’oportunisme vol tenir en compte una situació, o unes condicions socials que encara no estan madures. Vol un “èxit” immediat. Quan els aliats de l’oposició no poden servir-lo, corre al govern, suplica i amenaça... Finalment, troba un lloc en el govern (ministerialisme), però només per a demostrar que, si bé la teoria no pot avançar el procés històric, el mètode administratiu tampoc assoleix millors resultats.

L’oportunisme no sap esperar, i per això els grans esdeveniments li semblen sempre inesperats, el deixen atònit i l’arrosseguen en el seu remolí i, en perdre peu, igual va cap a una vora que cap a una altra. Intenta resistir, però en va, i aleshores se sotmet adoptant aires de satisfacció i movent els braços per a que semble que sap nedar, i cridant més fort que ningú... Una vegada passat l’huracà, puja a la vora, se sacsa disgustat, es queixa de mal de cap i de reumatisme i, turmentat encara pel malestar de la borratxera, no estalvia les paraules cruels a propòsit d’aqueixos “folls” de la revolució.

***

La socialdemocràcia nasqué de la revolució i camina cap a ella. Tota la seua tàctica durant els períodes anomenats d’evolució pacífica es limita a acumular forces el valor i la importància de les quals només apareixeran en el moment de la batalla revolucionària. El que s’anomena “èpoques normals” o “temps de pau” són els períodes durant els quals les classes dirigents imposen al proletariat la seua concepció del dret i els seus procediments de resistència política (tribunals, reunions polítiques vigilades per la policia, parlamentarisme...). Les èpoques revolucionàries són aquelles en què el proletariat descobreix procediments més adients a la seua naturalesa revolucionària (reunions lliures, premsa lliure, vaga general, insurrecció...). “Però, en la bogeria revolucionària (!), quan la fi de la revolució sembla pròxima, la tàctica dels menxevics, tan raonable, no aconsegueix imposar-se...” La tàctica de la socialdemocràcia estaria, doncs, destorbada per la “bogeria revolucionària”. Bogeria revolucionària (quina terminologia!). La veritat és, simplement, que els menxevics, amb la seua “raonable tàctica”, demanaven “una aliança temporal d’acció” amb el partit demòcrata constitucional, i la bogeria revolucionària els impedí prendre aquesta saludable mesura...

Quan hom llegeix la correspondència dels nostres meravellosos clàssics que, des dels seus observatoris (el més jove a Berlín i els altres dos en el centre mateix del capitalisme mundial, a Londres) miraven amb gran atenció l’horitzó polític, anotant qualsevol incident o fenomen que pogués anunciar l’arribada de la revolució; quan es llegeixen aquestes lletres en què es respira l’atmosfera d’espera impacient però sense desesperança, i en les que es veu la pujada de la lava revolucionària, llavors s’arriba a

odiar aquesta cruel dialèctica de la història que, per a assolir uns fins momentanis, relaciona amb el marxisme a uns pensadors desproveïts de tot talent, tant en les seues teories com en la seua psicologia, i que oposen la seua “raó” a la bogeria revolucionària.

“... L’instint de les masses en les revolucions [escrivia Lassalle a Marx en 1859] és generalment més segur que la raó dels intel·lectuals... I és precisament la manca d’instrucció la que protegeix les masses contra els perills d’una conducta massa raonable... La revolució, continua Lassalle, únicament pot portar-se a terme amb l’ajuda de les masses i gràcies a la seua apassionada abnegació. Però aquestes multituds, precisament perquè són “fosques”, perquè els manca instrucció, no saben res de possibilismes i, al igual que un esperit poc desenvolupat no admet més que els extrems en tot, no coneix més que el sí o el no i ignora el juste milieu, les masses no s’interessen més que pels extrems, per allò que és sencer i immediat. Al capdavall, això crea una situació en què aquells que raonen massa la revolució, es troben que no tenen amics ni adeptes als seus principis. Així, allò que semblava una raó superior queda reduït a ser el súmmum de l’abús.”

Lassalle té tota la raó a en oposar l’instint revolucionari de les masses ignorants a la tàctica “raonable” dels calculadors de la revolució. Però l’instint brut no és per si mateix el criteri últim, per descomptat. Hi ha un criteri superior, i és “el coneixement de les lleis de la història i del moviment dels pobles”. Només “una saviesa realista [conclou] pot superar a la raó realista i elevar-se per damunt d’ella”. La saviesa realista, que en Lassalle serva encara cert idealisme, es manifesta clarament en Marx com una dialèctica materialista. La força d’aquesta doctrina està en què no oposa la seua “tàctica raonable” al moviment real de Marx, sinó que precisa, depura i generalitza aquest moviment. I, precisament perquè la revolució arranca els vels místics que impedien veure els trets essencials de l’agrupament social i empenta les classes contra les classes en l’estat, el polític marxista se sent en la revolució com en el seu element.

I, ¿quina és aquesta “raonable tàctica menxevic” que no pot ser realitzada o (pitjor encara) que veu la causa de la seua manca d’èxit en la “bogeria revolucionària” i espera conscientment que aquesta bogeria haja passat, és a dir, que haja estat aixafada per la força l’energia revolucionària de les masses?

El primer en tenir el trist coratge de considerar els esdeveniments de la revolució com una sèrie d’errors ha estat Plekhanov. Ens ha donat un exemple lluminosament clar; durant vint anys ha defensat infatigablement la dialèctica marxista contra tots els doctrinaris, utopistes i racionalistes, però després, davant de les realitats de la revolució política, s’ha revelat com el major utopista i doctrinari imaginable.

En tots els seus escrits de l’època revolucionària buscaríem en va el que més ens importa, la dinàmica de les forces socials, la lògica interna de l’evolució revolucionària de les masses. En compte d’açò, Plekhanov ens ofereix múltiples variacions sobre un sil·logisme sense valor, els termes del qual es disposen així: primer, “la nostra revolució té un caràcter burgès” i al final, “cal conduir-se amb els demòcrates constitucionals amb molt de tacte”. Ací no trobem ni anàlisi teòrica ni política revolucionària, no veiem més que les inoportunes anotacions d’un raonador al marge del gran llibre dels esdeveniments. El millor resultat d’aquest tipus de crítica és una ensenyança pedagògica que ve a ser la següent: si els socialdemòcrates russos haguessen estat marxistes i no metafísics, la nostra tàctica l’any 1905 hauria estat molt diferent. És curiós que Plekhanov no pense ni tan sols en preguntar-se com, després d’haver ensenyat ell mateix durant un quart de segle el més pur marxisme, només ha contribuït a crear un partit de “metafísics” revolucionaris, i, el que és més greu, com aquests “metafísics” han aconseguit portar pel mal camí les masses obreres, fent a una banda els “vertaders marxistes” en una posició de doctrinaris sense autoritat.

Una de dos, o bé Plekhanov ignora per quins secrets mitjans la doctrina marxista s’ha transformat en acció revolucionària, o bé els “metafísics” gaudeixen d’avantatges indiscutibles en la revolució, avantatges que els manque als “vertaders” marxistes. En tot cas, les coses no anirien millor encara que tots els socialdemòcrates russos realitzaren la tàctica de Plekhanov; quedarien esborrats necessàriament per uns “metafísics” d’origen no marxista. Plekhanov fa a una banda prudentment aquest fatal dilema. Però Txerevanin, l’honest Sancho Panxa de la doctrina de Plekhanov, agafa tranquil·lament el bou per les banyes o, dit en llenguatge de Cervantes, agafa l’ase per les orelles i declara: “En un període de bogeria revolucionària, la vertadera tàctica marxista no té cap utilitat.”

Txerevanin s’ha vist obligat a arribar a aquesta conclusió perquè, en assignar-se la tasca que el seu mestre evitava curosament, ha volgut donar-nos una visió de conjunt de la revolució i del paper que el proletariat hi ha tingut. Mentre que Plekhanov es limitava, prudentment, a criticar en detall certes postures i certes declaracions, ignorant deliberadament el desenvolupament intern dels esdeveniments, Txerevanin s’ha preguntat: Quin hauria estat l’aspecte de la història si s’hagués desenvolupat conforme a la “vertadera tàctica menxevic”? I ha respost a aquesta pregunta amb el seu fullet El proletariat en la revolució (Moscou, 1907), que és un document que mostra l’estranya valentia de què s’és capaç quan es té una intel·ligència limitada. Però quan ha corregit tots els errors de la revolució i fixat en l’ordre menxevic tots els esdeveniments, amb intenció de portar, teòricament per descomptat, la revolució pel camí de la victòria, s’ha dit: Però, per què la història s’ha sortit del bon camí? A aquesta qüestió ha contestat per mitjà d’un altre llibret, La situació actual i el possible esdevenidor; i, de nou, aquesta obra manifesta com d’infatigable és la seua escassa intel·ligència i com el pot portar a descobrir certes veritats:

“La derrota patida per la revolució ha estat tan greu, declara Txerevanin, que seria absolutament impossible cercar les causes en determinats errors del proletariat. No es tracta d’errors, per descomptat, sinó de raons més profundes”(p. 174). La tornada de la gran burgesia a la seua antiga aliança amb el tsarisme i amb la noblesa, ha tingut una influència fatal en el destí de la revolució. El proletariat ha contribuït “en una important mesura” i amb una força decisiva a unificar aquests valors distints, i a formar un tot contrarevolucionari. I, si es mira cap arrere, es pot afirmar ara que “aquest paper del proletariat era inevitable” (pàgina 175; els ressaltats són nostres). En el seu primer llibre, Txerevanin, seguint Plekhanov, atribuïa tots els revessos de la revolució al blanquisme de la socialdemocràcia. Ara, la seua intel·ligència limitada, però sincera, es rebel·la contra aquesta opinió i declara: “Imaginem que el proletariat s’haja trobat tot el temps sota la direcció dels vertaders menxevics i que tot s’haja portat a la manera dels menxevics26; la tàctica del proletariat hauria millorat amb això, però les seues tendències generals no haurien pogut modificar-se i l’hagueren menat al fracàs inexorablement” (p. 176). Amb d’altres paraules, el proletariat, com a classe, no hauria estat capaç de limitar-se segons la doctrina menxevic. Desenvolupant la seua lluita de classes empentava necessàriament la burgesia cap a la reacció. Els defectes en la tàctica no feien sinó “agreujar el trist paper (!) del proletariat en la revolució, però no determinaven la marxa de les coses”. Així, “el trist paper del proletariat” procedia essencialment dels seus interessos de classe. És una conclusió francament deshonrosa, marca una completa capitulació davant de totes les acusacions llençades pel cretinisme liberal contra el partit que representa el proletariat. I, no obstant, en aquesta vergonyosa conclusió hi ha una partícula de veritat històrica: la col·laboració del proletariat amb la burgesia ha estat impossible, no a causa de les imperfeccions del pensament socialdemòcrata, sinó com a conseqüència de la divisió profunda que existia en la “nació” burgesa. El proletariat de Rússia, en virtut del seu caràcter social clarament definit i del grau de consciència a què havia arribat, no podia manifestar la seua energia revolucionària més que en nom dels seus interessos particulars. Però la importància radical dels interessos que posava per davant, i inclús el seu programa immediat, exigia necessàriament que la burgesia oscil·lés cap a la dreta.

Txerevanin ha comprès açò. Però (ha dit) ací està la causa del fracàs. Bé. Però, on arribem amb açò? Què li quedava per fer a la socialdemocràcia? ¿Havia de tractar d’enganyar la burgesia mitjançant les fórmules estil Plekhanov? O bé havia d’encreuar els braços i abandonar el proletariat en l’inevitable desastre? ¿O potser per contra, reconeixent que és inútil comptar amb una col·laboració duradora de la burgesia, havia d’obrar de manera que es palesés tota la força de classe del proletariat, de manera que es despertés l’interès social entre les masses camperoles? Tal vegada la solució hauria estat recórrer a l’exèrcit proletari i camperol i cercar la victòria per aqueixa via. Però açò no es podia preveure. En segon lloc, qualssevulla que fossen les possibilitats de victòria, la via que indiquem era l’única que podia utilitzar el partit de la revolució, si és que no optava per un suïcidi immediat davant del perill d’una derrota.

Per tant, la lògica interna de la revolució, que Txerevanin només entreveu ara, quan “mira cap arrere”, estava clara, abans inclús dels esdeveniments decisius de la revolució, per a aquells als que acusen de “bogeria”.

Escrivíem al juliol de 1905: “Esperar avui alguna iniciativa, alguna acció resolta de la burgesia, és menys raonable encara que en 1848. D’una banda, els obstacles a superar són molt majors; d’altra banda, la segregació social i política al si de la nació ha anat molt més lluny. El complot de silenci de la burgesia nacional i mundial suscita terribles dificultats en el moviment d’emancipació; es tracta de limitar aquest moviment a un arranjament entre les classes posseïdores i els representants de l’antic règim, amb l’únic fi d’aixafar les masses populars. Sota aquestes condicions, la tàctica democràtica únicament pot menar a una lluita oberta contra la burgesia liberal. Cal que ens adonem d’açò. El vertader camí no està en ‘una unió’ fictícia de la nació contra el seu enemic (el tsarisme), està en un desenvolupament profund de la lluita de classes en el mateix si de la nació... Indiscutiblement, la lluita de classes portada a terme pel proletariat podrà empentar la burgesia cap avant; només la lluita de classes és capaç d’obrar així. D’altra banda, és incontestable que el proletariat, quan haja modificat, per mitjà de la pressió, la inèrcia de la burgesia, xocarà amb aquesta en un moment determinat, en el curs de la lluita, com amb un obstacle immediat. La classe que siga capaç de superar aquest obstacle serà la que assumisca l’hegemonia, si és que és possible per al país conèixer un renaixement democràtic. Sota aquestes condicions és com veiem la possibilitat de preponderància del Quart Estat. Per descomptat, el proletariat porta a terme la seua missió cercant un suport, com en un altre temps feu la burgesia, en la classe camperola i en la petita burgesia. El proletariat dirigeix el camp, porta els pobles a la lluita i els interessa en l’èxit dels seus plans, però és ell, necessàriament, l’únic cap. No és la ‘dictadura dels camperols i del proletariat’, és la dictadura del proletariat recolzat en els camperols. L’obra que porta a terme no es limita, per descomptat, a les fronteres del país. Per la mateixa lògica de la seua situació haurà d’entrar immediatament en la lluita internacional.”27

***

L’opinió dels menxevics sobre la revolució russa no ha estat mai molt clara. Igual que els bolxevics, parlaven de “portar la revolució fins al final”, però els uns i els altres entenien aquesta fórmula de manera molt limitada. Es tractava de realitzar un “programa mínim” després del qual s’obriria l’època d’explotació capitalista “normal”, sota les condicions generals del règim democràtic. No obstant, “per a portar la revolució fins al final” calia derrocar el tsarisme i fer passar el poder a mans d’una força social revolucionària. Quina? Per als menxevics era la democràcia burgesa; per als bolxevics, el proletariat i els camperols.

Però, què és la “democràcia burgesa” dels menxevics? Aquest terme no designa un grup social determinat, l’existència del qual siga real; és una categoria fora de la història, inventada per mitjà de deduccions i analogies. Ja que la revolució ha de ser portada “fins al final”, ja que és una revolució burgesa, ja que els jacobins, revolucionaris demòcrates a França, portaren la revolució fins al final, la revolució russa no pot transmetre el poder més que a la democràcia revolucionària burgesa.

Després d’haver establert, de manera immutable, la fórmula algebraica de la revolució, tracten d’afegir-li valors aritmètics que no existeixen en la naturalesa. A cada moment es veuen copats perquè la socialdemocràcia creix i adquireix força a costa de la democràcia burgesa.

No hi ha, no obstant, res d’estrany en açò; les coses no passen així per casualitat sinó com a conseqüència de l’estructura social. Inclús el fenomen més natural s’oposa clarament a les artificials concepcions dels menxevics. Allò que impedeix el triomf de la revolució burgesa democràtica és, principalment, que el partit del proletariat creix en força i en importància. D’ací que la filosofia menxevic vullga que la socialdemocràcia exercisca el paper penós, perquè resulta massa difícil per a la raquítica democràcia burgesa; és a dir, que la socialdemocràcia, en compte d’actuar com el partit independent del proletariat, passe a ser una agència revolucionària destinada a assegurar el poder a la burgesia. És evident que si la socialdemocràcia optés per aquest camí es condemnaria a una impotència semblant a la de l’ala esquerra del nostre liberalisme. La nul·litat d’aquest últim i la creixent força de la socialdemocràcia revolucionària són dos fenòmens relacionats, que es completen entre si. Els menxevics no comprenen que, en la societat, allò que debilita la democràcia burgesa és, al mateix temps, una font de força i influència per a la socialdemocràcia. En la impotència de la primera creuen veure la impotència de la mateixa revolució. Crec que no cal dir fins a quin punt és insignificant aquest pensament quan es consideren les coses des del punt de vista de la socialdemocràcia internacional, en tant que partit que lluita per la transformació socialista mundial. Basta amb comprovar quines són les condicions reals de la nostra revolució. Amb lamentacions no es ressuscita el Tercer Estat. S’imposa, doncs, l’única conclusió possible: només la lluita de classes del proletariat, que sotmet a la seua direcció revolucionària les masses camperoles, pot “portar a la revolució fins al final”.

***

Això és perfectament cert!, diuen els bolxevics. Perquè nostra revolució surta victoriosa ha de ser portada a terme conjuntament pel proletariat i els camperols. Ara bé, “la coalició del proletariat i dels camperols, coalició que obtindrà la victòria sobre la revolució burgesa, no és una altra cosa que la dictadura revolucionària democràtica del proletariat i els camperols”. Així parla Lenin en el número 2 de Przeglad. L’obra d’aquesta dictadura consistirà en democratitzar les relacions econòmiques i polítiques dins dels límits de la propietat exercida per particulars sobre els mitjans de producció. Lenin estableix una distinció de principi entre la dictadura socialista del proletariat i la dictadura democràtica (és a dir, burgesa democràtica) del proletariat i els camperols. Aquesta separació lògica, purament formal, aparta, segons la seua opinió, les dificultats amb què hom hauria hagut de comptar si hagués tingut en compte, d’una banda, la poca importància de les forces productives i, d’una altra, la dominació de la classe obrera. Si pensàrem, diu, que podríem portar a terme un canvi de règim en el sentit socialista, aniríem cap a un fracàs polític. Però des del moment en què el proletariat, en prendre el poder junt amb els camperols, comprèn clarament que la seua dictadura no té més que un caràcter “democràtic”, tot està salvat. Lenin repeteix infatigablement aquesta idea des de 1905. Però, malgrat tot, no és encertada.

Ja que les condicions socials a Rússia no permeten encara una revolució socialista, el poder polític serà per al proletariat la major de les càrregues i la major de les desgràcies. Així parlen els menxevics. Això seria cert, replica Lenin, si el proletariat no comprengués que es tracta només d’una revolució “democràtica”. En altres termes, tenint en compte la contradicció que existeix entre els interessos de classe del proletariat i les condicions objectives, Lenin no veu una altra sortida que una limitació voluntària del paper polític assumit pel proletariat; i aquesta limitació es justifica mitjançant la teoria que la revolució, en què la classe obrera té un paper dirigent, és una revolució burgesa. Lenin imposa aquesta dificultat objectiva a la consciència del proletariat i resol la qüestió amb un ascetisme de classe que té el seu origen no en una fe mística sinó en un esquema “científic”. Basta amb estudiar aquesta concepció teòrica per a comprendre de quin idealisme procedeix i fins a quin punt és poc sòlida.

Ja he mostrat anteriorment que, des del moment que s’establisca la “dictadura democràtica”, tots aquests somnis d’ascetisme quasi marxista quedaran reduïts a res. Siga quina siga la teoria admesa en el moment en què el proletariat prenga el poder, no podrà evitar, ni tan sols el primer dia, el problema de l’atur. No li servirà aleshores de res comprendre la diferència que s’ha establert entre la dictadura socialista i la dictadura democràtica. El proletariat en el poder haurà d’assegurar immediatament el treball als aturats, per compte de l’estat, pels mitjans que siga (organització d’obres públiques, etc.). Aquestes mesures portaran amb si una gran lluita econòmica i una llarga sèrie de vagues: ja hem vist tot açò, en escala reduïda, a finals de 1905.

Els capitalistes respondran aleshores com respongueren quan s’exigia la jornada de vuit hores, amb el lock-out. Posaran grosses cadenes en les seues portes i es diran: “La nostra propietat no està amenaçada ja que s’ha decidit que el proletariat s’ocupe ara d’una revolució democràtica i no socialista.” I ¿què farà el govern obrer quan veja que es tanquen les fàbriques? Haurà de tornar-les a obrir i reprendre la producció per compte de l’estat. Però, llavors, aquest és el camí del socialisme. Per descomptat! Quina altra via podria proposar-se?

Potser se’ns replique: el que ens feu veure és una dictadura il·limitada dels obrers, i parlem d’una dictadura de coalició del proletariat i dels camperols. Bé, estudiarem aquesta objecció. Acabem de veure que el proletariat, tot i les bones intencions dels teòrics, esborra en la pràctica el límit lògic que restringiria la seua dictadura democràtica. Se’ns proposa ara completar aquesta restricció política amb una “garantia” antisocialista, imposant al proletariat un col·laborador: el mugic. Si es vol dir amb això que el partit camperol que es trobe en el poder al costat de la socialdemocràcia, no permetrà donar treball als aturats i als vaguistes a compte de l’estat, ni tornar a obrir, per a la producció nacional, les fàbriques tancades pels capitalistes, això significa que, des del primer dia, és a dir, molt abans que la tasca de la “coalició” s’haja vist complida, tindrem un conflicte entre el proletariat i el govern revolucionari. Aquest conflicte pot acabar-se per una repressió antiobrera per part del partit camperol, o per l’eliminació d’aquest partit del govern. Una i una altra s’assemblen molt poc a una dictadura “de coalició democràtica”. Tot el problema radica en què els bolxevics no conceben la lluita de classes del proletariat més que fins al moment de la victòria de la revolució, i després d’això la lluita queda suspesa provisionalment i es veu aparèixer una col·laboració “democràtica”. Només després de l’establiment definitiu del règim republicà el proletariat comença novament la seua lluita de classe, que el portarà aquesta vegada al socialisme. D’una banda, els menxevics, partint d’una concepció abstracta (“La nostra revolució és burgesa”), arriben a la idea d’adaptar tota la tàctica del proletariat a la conducta de la burgesia liberal fins a la presa del poder per aquesta; d’una altra, els bolxevics, partint d’una concepció no menys abstracta (“Dictadura democràtica però no socialista”), conclouen que el proletariat en el poder ha d’autolimitar-se i quedar-se en un règim de democràcia burgesa. És cert que entre menxevics i bolxevics hi ha una diferència essencial: mentre els aspectes antirevolucionaris de la doctrina menxevic es manifesten ja amb tota claredat, allò que puga haver d’antirevolucionari en les idees bolxevics no ens amenaçaria més que en el cas d’una victòria revolucionària28.

***

La victòria de la revolució no podrà donar el poder més que al partit que es recolze en el poble armat de les ciutats, és a dir, en una milícia proletària. Quan es trobe en el poder, la socialdemocràcia haurà de comptar amb una gran dificultat que seria impossible superar si només es compta amb aquesta ingènua fórmula: “Una dictadura exclusivament democràtica.” Una “limitació voluntària” del govern obrer no tindria un altre efecte que el de trair els interessos dels sense treball, els vaguistes i tot el proletariat en general, per a realitzar la república. El poder revolucionari haurà de resoldre problemes socialistes absolutament objectius i, en aquesta tasca, xocarà en un determinat moment amb una gran dificultat: l’endarreriment de les condicions econòmiques del país. Dins dels límits d’una revolució nacional, aquesta situació no tindria sortida. La tasca del govern obrer serà, doncs, des del principi, unir les seues forces amb les del proletariat socialista d’Europa occidental. Només d’aquesta manera la seua dominació revolucionària temporal es transformarà en el pròleg de la dictadura socialista. La revolució permanent serà imprescindible per al proletariat de Rússia, en interès i per a la salvaguarda d’aquesta classe. Si al partit obrer li maqués iniciativa per a portar a terme una ofensiva revolucionària, si cregués que havia de limitar-se a una dictadura simplement nacional i democràtica, les forces unides de la reacció europea no trigarien a fer-li comprendre que la classe obrera, si té el poder, ha de posar tot el pes en la balança, en el plat de la revolució socialista.

La lluita pel poder 29

Tenim davant de nosaltres un volant que tracta les qüestions de programa i de tàctica amb el títol “La tasca del proletariat rus. Lletra als camarades de Rússia” Aquest document està signat per P. Axelrod, Astrov, A. Martinov, L. Martov i S. Semkovski. El problema de la revolució hi està plantejat (en aquesta “lletra”) en termes força generals, i la claredat i exactitud desapareixen en la mesura en què els autors passen de la descripció de la situació creada per la guerra a les perspectives polítiques i a les conclusions tàctiques finals; la terminologia es fa cada vegada més confusa i les definicions socials esdevenen ambigües.

En l’exterior de Rússia semblen predominar, a primera vista, dos estats d’ànim: primer, la preocupació per la defensa nacional (des de Romanov fins a Plekhanov) i, segon, un descontentament general començant per la “fronda” opositora buròcrata fins a arribar al començament de motins en el carrer. Aquests dos estats d’ànim predominants provoquen també la il·lusió de la llibertat futura del poble, que en resultarà de la realització de la defensa nacional. Però ambdós estats d’ànim són altament responsables de què la qüestió referent a la “revolució popular” es formule tan vagament, inclús quan se la contraposa a la de “defensa nacional”.

La guerra, ni tan sols amb les seues derrotes, ha resolt el problema de la revolució ni tampoc ha originat les forces revolucionàries capaces de fer-ho. Per a nosaltres la història no comença, de cap manera, amb el lliurament de Varsòvia al príncep bavarès. Tant les contradiccions revolucionàries com les forces socials són les mateixes que ens trobarem, per primera vegada, en 1905 (completades amb els molt significatius canvis que ha introduït la dècada següent). La guerra ha descobert simplement, amb gràfica claredat, que el règim era objectivament insostenible. Al mateix temps ha suscitat, en la consciència social, una confusió en virtut de la qual sembla que “tot el món” està contaminat pel desig de resistir Hindenburg i, alhora, ple d’odi contra el règim del 3 de juny. Però en la mateixa mesura en què l’organització d’una “guerra popular” ensopega ja en els seus primers passos amb la policia tsarista i es demostra que la Rússia del 3 de juny és un fet i la “guerra popular” una ficció, igualment ja el primer pas “cap a una revolució popular” ensopega de seguida amb la policia socialista de Plekhanov, al qual, junt amb tots els seus sequaços, vertaderament se’l podria considerar també com una ficció, si no tingués darrere d’ell Kerenski, Miliukov, Guchkov i, en suma, la nacionaldemocràcia no revolucionària i antirevolucionària i el nacional liberalisme.

La “lletra” naturalment, no pot ignorar la divisió de classes de la nació, que ha de salvar-se, per mitjà d’una revolució, de les conseqüències de la guerra i del règim actual. “Els nacionalistes i els octubristes, els progressistes i els cadets, els industrials i també una part (!) de la intel·liguèntsia radical criden com una sola veu la incapacitat de la burocràcia per a defensar el país i exigeixen, al mateix temps, la mobilització de les forces socials per a la causa de la defensa...” La lletra n’extrau la conclusió, correcta, que aquesta posició que suposa “unir-se amb els governants actuals a Rússia, amb els buròcrates, aristòcrates i generals per a la causa de la defensa del país”, té un caràcter antirevolucionari. La lletra assenyala molt correctament la posició antirevolucionària dels “patriotes burgesos de tots els matisos”; i (podem afegir-hi nosaltres) dels socialpatriotes als que la lletra no menciona en absolut.

D’això hem de deduir que la socialdemocràcia és no sols el partit més conseqüent de la revolució, sinó l’únic partit revolucionari del país, i que les agrupacions que apareixen junt amb ella no sols són menys decidides en l’aplicació dels mètodes revolucionaris sinó que representen partits no revolucionaris. Amb d’altres paraules: que la socialdemocràcia, en la seua tasca revolucionària, està completament aïllada en l’arena política malgrat el “descontentament general”. Aquesta és la primera conclusió final de la que cal prendre consciència clarament. Els partits, naturalment, no arriben a ser classes. Entre la posició d’un partit i els interessos de la capa social sobre què es recolza, pot haver-hi desacords que, més tard, poden desenvolupar-se fins a arribar a una contradicció profunda. El comportament dels partits pot canviar sota la influència de l’estat d’ànim de les masses populars. Sobre açò no hi ha dubte. Tant més necessari és que deixem de confiar, per als nostres càlculs, en elements encara menys estables i dignes de confiança, com ho són les consignes i els passos tàctics dels partits, i referir-nos en canvi a elements històrics fidedignes: a l’estructura social d’una nació, a la correlació de força de les classes, a les tendències del seu desenvolupament.

Però els autors d’aquesta “lletra” desatenen per complet aquests problemes. Què significa una “revolució popular” en la Rússia de l’any 1915? Ells només ens expliquen que “ha de” ser feta pel proletariat i per la democràcia. Sabem què és el proletariat; però què és “la democràcia”? Un partit polític? Després del que s’ha dit més amunt es veu que no. Doncs, són les masses populars? Quines? Òbviament es tracta de la petita burgesia del comerç i de la indústria, la intel·liguèntsia i els camperols; només d’ells es pot tractar.

En la sèrie d’articles La crisi de la guerra i les perspectives polítiques hem donat un judici general del possible significat revolucionari d’aquestes forces socials. Partint de les experiències de la darrera dècada en la relació de forces de 1905: a favor de la democràcia (burgesa) o contra ella? Aquesta és la pregunta històrica central per al judici sobre les perspectives de la revolució i la tàctica del proletariat: s’ha enfortit la democràcia burgesa a Rússia des de 1905 o ha caigut encara més baix. Totes les nostres discussions han tractat de la qüestió sobre el destí de la democràcia burgesa, i qui encara no sap la resposta a aquesta qüestió, camina a les palpentes en la foscor. Nosaltres hem donat una contestació a aquesta pregunta: una revolució burgesa nacional a Rússia és impossible perquè no existeix ací cap democràcia burgesa vertaderament revolucionària. S’ha acabat l’època de les revolucions nacionals (almenys a Europa) al igual que ha acabat l’època de les guerres nacionals. Entre les unes i les altres hi ha una profunda connexió interna. Vivim l’època de l’imperialisme, que està marcat no sols per un sistema de conquistes colonials sinó també per un règim intern determinat. L’imperialisme no contraposa la nació burgesa al vell ordre, sinó el proletariat a la nació burgesa.

Ja en la revolució de 1905, els artesans i comerciants petitburgesos hi exerciren un paper insignificant. La importància social d’aquesta classe ha baixat, sens dubte, encara més durant els darrers deu anys: el capitalisme a Rússia ajusta els comptes molt més radicalment i feroçment a les classes mitjanes que en els països de vella tradició econòmica.

La intel·liguèntsia, sens dubte, ha crescut numèricament. També ha crescut el seu paper econòmic. Però al mateix temps ha desaparegut per complet la seua “independència” ja abans aparent: la importància social de la intel·liguèntsia està enterament determinada pel paper que exerceix en l’organització de l’economia capitalista i de l’opinió pública burgesa. La seua unió material amb el capitalisme l’ha impregnada de dalt a baix de tendències imperialistes. Com ja hem vist, la “lletra” diu: “Inclús una part de la intel·liguèntsia radical... exigeix la mobilització de les forces socials per a la causa de la defensa.” Açò és completament fals. No és només una part, sinó tota la intel·liguèntsia radical. Caldria dir: no sols tota la radical sinó una part (si no la majoria) de la intel·liguèntsia socialista. Difícilment incrementarem els quadres de la “democràcia” per mitjà d’una representació embellidora del caràcter de la intel·liguèntsia.

La burgesia industrial i comercial ha baixat encara més, la intel·liguèntsia ha abandonat les seues posicions revolucionàries. La democràcia urbana no pot ser considerada com un factor revolucionari. Queda només el camperolat. Però que nosaltres sapiem, ni Axelrod ni Martov han dipositat mai enormes esperances en el seu paper revolucionari. ¿Han arribat a la conclusió que la ininterrompuda diferenciació de classes entre els camperols ha augmentat aquest paper en el transcurs dels últims deu anys? Semblant raonament aniria en contra de totes les conclusions teòriques i tota l’experiència històrica.

Però de què “democràcia” parla la “lletra”? I en quin sentit parla d’una “revolució popular”?

La consigna d’una Assemblea Constituent suposa una situació revolucionària. Es dóna aquesta situació? Sí; però no està gens ni mica expressada en el suposat naixement, finalment succeït, de la democràcia burgesa a Rússia, que se suposa que està disposada i és capaç d’arreglar comptes amb el tsarisme. Al contrari: si d’aquesta guerra es dedueix quelcom clarament, és precisament la manca d’una democràcia revolucionària en el país.

L’intent de la Rússia del 3 de juny de solucionar els problemes revolucionaris interns per la via de l’imperialisme, ha menat òbviament a un fracàs. Açò no vol dir que els partits responsables o semiresponsables del 3 de juny es decidisquen ara pel camí de la revolució. Però vol dir que el problema revolucionari, posat a plena llum per la catàstrofe militar que empentarà encara més els governants per la via de l’imperialisme, duplica ara la importància de l’única classe revolucionària del país.

El bloc del 3 de juny està trencat per dissensions i conflictes interns. Açò no vol dir que els octubristes i els cadets s’interessen pel problema revolucionari del poder, ni que es preparen a assaltar les posicions de la burocràcia ni de l’aristocràcia unida. Però vol dir que la capacitat de resistència del règim davant de la pressió revolucionària està indubtablement debilitada per un cert temps.

La monarquia i la burocràcia estan compromeses. Açò no significa que abandonen el poder sense lluita. Amb la dissolució de la Duma i l’últim canvi de ministres, han demostrat que falta encara molt per a arribar a açò. Però la política d’inestabilitat burocràtica, que s’accentuarà encara més, ha de facilitar extraordinàriament a la socialdemocràcia la mobilització del proletariat.

Les capes baixes del poble en les ciutats i en el camp estan cada vegada més esgotades, desenganyades, descontentes i furioses. Açò no significa que, a banda del proletariat, operarà una força independent de democràcia revolucionària. Per a això manquen la matèria social i les persones dirigents. Però significa sens dubte que l’ambient de descontentament profund en les capes baixes del poble ha de facilitar la pressió revolucionària de la classe obrera. Com menys espere el proletariat a l’aparició de la democràcia burgesa, com menys s’adapte a la passivitat i a l’estretor de la petita burgesia i dels camperols, com més decidida i intransigent siga la seua lluita i com més òbvia siga la seua disposició a arribar fins al “final”, és a dir fins a la conquista del poder, majors seran les seues possibilitats d’arrossegar també, en el moment decisiu, les masses no proletàries. Naturalment, no s’aconsegueix res únicament amb consignes com la confiscació de la terra, etc. Açò és encara més vàlid per a l’exèrcit, amb el qual es manté en peu, o s’enfonsa, l’autoritat pública. A la massa de soldats només se la podrà portar al costat de la classe revolucionària si se la convenç que aquesta no sols es queixa i es manifesta sinó que lluita pel poder i té possibilitats de prendre’l.

Hi ha en el país un problema objectiu revolucionari que la guerra i les derrotes han palesat: és el problema de l’autoritat pública. Els governants es troben en un estat de desorganització creixent. El descontentament de les masses urbanes i camperoles va en augment. Però l’únic element que pot traure profit d’aquesta situació és el proletariat (avui en una mesura incomparablement més gran que l’any 1905).

La “lletra”, d’alguna forma s’apropa amb una frase a aquest punt central de l’assumpte. Diu que els obrers socialdemòcrates de Rússia han de col·locar-se “al capdavant d’aquesta lluita popular per l’enderrocament de la monarquia del 3 de juny”. Acabem de dir allò que hom pot anomenar lluita “popular”. Però si “al capdavant” no ha d’entendre’s simplement en el sentit que els obrers progressistes hagen de vessar més generosament la seua sang sense adonar-se clarament del que en resultarà, sinó que ha d’entendre’s en el sentit que els obrers s’encarregaran de dirigir políticament tota la lluita, essent aquesta sobretot una lluita del proletariat mateix, llavors està clar que la victòria d’aquesta lluita ha de lliurar-li el poder a aquell que l’haja dirigit, és a dir al proletariat socialdemòcrata.

Per tant, no es tracta simplement d’un “govern revolucionari provisional” (una forma exterior buida que necessita rebre, del procés històric, el seu corresponent i ignorat contingut) sinó d’un “govern revolucionari”, la conquista del poder pel proletariat rus.

L’Assemblea Constituent russa, la república, la jornada laboral de vuit hores, la confiscació de les terres dels propietaris rurals, totes aquestes són consignes que, junt amb les consignes de la fi immediata de la guerra, l’autonomia de les nacions i els Estats Units d’Europa, exerceixen un gran paper en el treball d’agitació de la socialdemocràcia. Però la revolució és d’antuvi i sobretot una qüestió de poder, no de la forma d’estat (Assemblea Constituent, República, Estats Units) sinó del contingut social del poder. La consigna de l’Assemblea Constituent o la confiscació de les terres de propietaris rurals perden, en les condicions actuals, tot significat revolucionari directe sense la disposició directa del proletariat a lluitar per la conquista del poder; ja que si no és el proletariat el que arrabassa el poder a la monarquia, ningú ho farà.

La rapidesa del procés revolucionari és un problema especial. Depèn d’una sèrie de factors militars, polítics, nacionals i internacionals. Aquests factors poden frenar o accelerar el desenvolupament, poden assegurar la victòria revolucionària o portar a una nova derrota. Però sota qualssevol condició, el proletariat ha de veure clarament el seu camí i recórrer-lo conscientment. Sobretot ha d’estar alliberat d’il·lusions. I la pitjor il·lusió del proletariat ha estat sempre, durant tota la seua història, l’esperança en altres.

20 Peter Maslow: Die Agrarfrage in Russland¸ Pakhitnov: Lage der arbeitenden Klase in Russland. A. Txerevanin: Das Proletariat un die russische Revolution, Verlag Dietz (1908).

21 El mateix punt de vista ha estat exposat recentment en un article de F. Dan, en el número 2 de la Neue Zeit. Però les seues conclusions són menys audaces (1908).

22 Les artisans et le comerse Dans l’Empire allemand, pàgina 42 (1908).

23 Guide statistique de l’Autriche, Viena, 1907, pàgina 229 (1908).

24 Etude sur les effectifis ouvriers en Russie, Petersburg, pàgina 46 (1908).

25 Aquest article fou imprès en la revista polonesa Przeglad social-democratyczny durant el període de la reacció més forta a Rússia; el moviment obrer estava quasi mort i els menxevics havien renegat de la revolució i dels seus mètodes.

Aquesta és la crítica del punt de vista oficial adoptat en aquell moment pels bolxevics sobre el caràcter de la revolució i la tasca del proletariat en ella. La crítica als menxevics conserva el seu valor, els menxevics russos paguen en aquest moment els fatals errors que cometeren entre 1903 i 1905, pràcticament quan es constituïen; els menxevics de la resta del món cometen, encara avui, els més greus errors dels menxevics russos.

La crítica del punt de vista bolxevic d’aleshores (la dictadura democràtica del proletariat i de la classe camperola) no té més que un interès històric. Les dissensions d’antany no existeixen des de fa temps.

El manuscrit rus d’aquest article s’ha conservat molt incomplet i ho sent. No he pogut trobar el número en qüestió de la revista polonesa, per la qual cosa reproduïsc el text tal com està. Un tros de deu línies no ha estat reconstruït exactament sinó seguint el sentit general (1922).

26 Vos pregue que s’hi fixeu en aquesta forma de pensar: no són els menxevics que forneixen la fórmula de la lluita de classes del proletariat, és el proletariat qui actua a la manera menxevic. Seria millor dir: admetam que els esdeveniments es desenvolupen a la manera Txerevanin… (1909).

27 Defensa de Lassalle davant l’audiència. Determinades expressions són ben vagues però a posta: aquest article havia d’ésser publicat abans l’“era constitucional”, en juliol 1905. (1909).

28 Sortosament no fou així: sota la direcció del camarada Lenin, el bolxevisme transformà (no sense lluites internes) la seua ideologia sobre aquesta qüestió primordial des de la primavera de 1917, és a dir: abans de la conquista del poder. (1922).

29 “La lluita pel poder”, Natxe Slovo, París, 17 d’octubre de 1915.