1905
Resultats
i perspectives
(Annexes sobre el 1905)
El 4 de desembre, el soviet de Moscou donà la seua adhesió als signants del Manifest financer i, el 6 de desembre [sota la influència directa de greus desordres en la guarnició de Moscou] el soviet, que representava en aquesta època a 100.000 obrers, decidí, amb els altres partits revolucionaris, declarar en Moscou la vaga general per a l’endemà, 7 de desembre, amb la intenció de transformar-la en una insurrecció armada. La conferència dels diputats obrers de 29 línies de ferrocarril, que es reuniren en Moscou els dies 5 i 6 de desembre, determinà donar el seu assentiment a la decisió del soviet. El Congrés de Correus i Telègrafs prengué la mateixa decisió.
A Petersburg, la vaga que s’inicià el dia 8, assolí el seu punt més alt l’endemà, declinant ja el dia 12. Fou molt menys unitària i general que la de novembre i no reuní més que 2/3 dels obrers. La irresolució de Petersburg s’explica pel fet que els obrers de la capital comprenien més clarament que en altres llocs que no es tractava aquesta vegada d’una simple manifestació, sinó d’una lluita a mort. El dia 9 de gener ja havia quedat gravat aquest fet en l’esperit de les masses. Enfront d’una nombrosa guarnició el nucli del qual estava format pels regiments de la guàrdia, els obrers de Petersburg no podien prendre per si mateixos la iniciativa d’una insurrecció revolucionària; la seua missió (com havia demostrat la vaga d’octubre) era donar l’últim colp a l’absolutisme quan aquest estigués prou esquerdat per l’aixecament de la resta del país. Només una gran victòria a les províncies podia donar a Petersburg la possibilitat psicològica d’una acció decisiva, però aquesta victòria no arribà i, després de molts dubtes, es baté finalment en retirada.
A banda de l’actitud passiva de Petersburg, cal assenyalar a més el mal paper que portà a terme, durant els esdeveniments, el grup de ferroviaris que continuaren treballant en la línia de Petersburg a Moscou (ferrocarril Nicolau). El comitè del sindicat de ferroviaris de Petersburg es ressentí amb la incertesa que es palesava a la capital i el govern, l’atenció del qual estava concentrada en aquesta important via de comunicació, aprofitant les vacil·lacions, féu ocupar la línia per les seues tropes. Una part dels tallers entrà en vaga, però els caps treballaven al telègraf i el batalló de ferrocarrils a la via. Hi hagué diversos intents de detenir el moviment, però sense èxit. El 16 de desembre els obrers de Tver destruïren una part de la línia per a evitar l’enviament de tropes de Petersburg a Moscou, però era massa tard, perquè el regiment de la guàrdia Semenovski havia passat ja. En conjunt, la vaga de ferrocarrils començà amb gran ímpetu i unitat; abans del dia 10, la major part de les línies havien interromput el trànsit, i les que faltaven s’adheriren al moviment els dies successius. En declarar la vaga, el congrés del sindicat de ferroviaris deia:
“Ens encarregarem de fer tornar les tropes de Manxúria molt més de pressa que no el govern... Prendrem totes les mesures necessàries per al transport del blat destinat als camperols famolencs i per a l’expedició de queviures als camarades que estan en les línies”.
No és la primera vegada que comprovem fenòmens d’aquesta índole, sobre el sentit de la qual haurien de meditar els anarquistes que són encara capaços de reflexió: paralitzant el poder del govern, la vaga general imposa a la seua organització funcions públiques enormement importants. Cal reconèixer que el sindicat de ferroviaris complí amb la seua tasca a meravella. Els trens que transportaven els reservistes, les companyies obreres i els membres d’organitzacions revolucionàries, circulaven amb una regularitat i una velocitat notables tanmateix l’amenaçadora proximitat de les tropes del govern en molts punts, nombroses estacions estaven administrades per comandants elegits, i les banderes roges onejaven als edificis del ferrocarril. Moscou començà la vaga el dia 7, i l’endemà, Petersburg s’adherí, així com també Minsk i Taganrog; després, citant només els centres més importants, se solidaritzaren: el 10, Tbilisi, l’11, Vilnius, el 12, Kharkov, Kiev, Nixni-Novgorod, el 13, Odessa i Riga, el 14, Lodz i el 15, Varsòvia. En total hi havia 33 ciutats en vaga, enfront de 39 a l’octubre.
Moscou fou el centre del moviment de desembre. Ja a primers de mes s’havia advertit un fort moviment en certs regiments de la guarnició de Moscou, i malgrat tots els esforços de la socialdemocràcia per prevenir explosions aïllades, l’agitació creixia violentament. Es deia entre els obrers: “Cal recolzar els soldats, no podem malgastar l’ocasió.” Els soldats que estaven de guàrdia a les fàbriques estaven totalment influenciats pels obrers. “Quan vos aixequeu (deien sovint) farem el mateix i vos obrirem l’arsenal”. Els soldats i els oficials parlaven sovint en els mítings. El 4 de desembre es constituí un Soviet de Diputats Soldats, i els seus representants s’uniren al soviet obrer. Rumors persistents permeten pensar que en altres ciutats l’exèrcit havia fet causa comuna amb els obrers. Tal era l’ambient quan començà la vaga de Moscou.
El primer dia unes 100.000 persones abandonaren el treball. En una de les estacions moriren dos mecànics per haver volgut conduir trens sense autorització. Hi hagueren escaramusses en uns quants llocs de la ciutat, i un destacament de les companyies obreres entrà en un magatzem d’armes. A partir d’aqueix moment, els agents de policia no pogueren fer la seua vigilància més que per grups. L’endemà, el nombre de vaguistes s’elevà a 150.000, la vaga es generalitzà a la ciutat i arribà a les fàbriques dels voltants, havent-hi mítings multitudinaris per tot arreu; a l’estació a la que arriben els trens de l’Orient Llunyà la multitud desarmà els oficials de Manxúria, i els obrers tragueren d’un vagó algunes desenes de puds de cartutxos i, un poc més tard, s’apoderaren dels pertrets que venien en un altre vagó.
El dia 8 de desembre, segon de la vaga, el comitè executiu publicà la decisió següent:
“Quan apareguen les tropes es procurarà parlar amb els soldats i influir en ells mitjançant paraules de camaraderia... S’evitarà qualsevol xoc obert i no s’oposarà
resistència armada excepte en el cas que la conducta de les tropes siga particularment provocativa”.
L’exèrcit era qui tenia la paraula i tot el món ho comprenia així. El menor rumor fav rable que apareixia sobre la bona voluntat de la guarnició volava de boca en boca, al mateix temps la multitud revolucionària sostenia una lluita incessant contra les autoritats moscovites per tal d’assolir l’adhesió de l’exèrcit. En saber que els soldats d’infanteria avançaven pels carrers al so de La Marsellesa, els obrers tipògrafs enviaren una diputació a la seua trobada, però ja era massa tard. Els caps militars feren rodejar els soldats revolucionaris per cosacs i dragons, que els portaren als quarters, i immediatament els comandaments militars feren justícia a les reivindicacions d’aqueixos mateixos soldats. El mateix dia, 500 cosacs, dirigits per un oficial de policia, reberen l’ordre de disparar sobre els manifestants, però els cosacs no obeïren, posant-se a parlar amb la gent, abans de tornar lentament a files, a la crida d’un sotsoficial, acompanyats per les aclamacions de la multitud.
Una manifestació de 100.000 persones xocà amb un grup de cosacs i es produí un moment de perill. Però dues obreres es destacaren de la multitud, brandant banderes roges, i apropant-se als cosacs: “Tireu sobre nosaltres [cridaven] Perquè, vives, mai vos lliurarem la bandera”. Els cosacs es detingueren, sorpresos i indecisos. Fou un moment decisiu. La multitud, en veure’ls vacil·lar, tractava d’animar-los: “Cosacs, venim amb les mans buides, disparareu contra nosaltres?”. “No dispareu vosaltres i tampoc ho farem nosaltres”, contestaren els cosacs. Un oficial, furibund i un tant atemorit, esclatà en invectives i grolleries, però la seua veu fou ofegada pels crits d’indignació de la multitud. Algú pronuncià un breu discurs i la multitud aplaudí. Un moment després, els cosacs giraren els cavalls i s’allunyaren al galop, amb la carrabina en bandolera.
Després del setge d’un míting popular, que finí en una sèrie de violències contra la massa desarmada, el nerviosisme començà a augmentar a la ciutat. La gent estava al carrer, en grups cada vegada més nombrosos. Els rumors més diversos circulaven sense parar per a ésser oblidats de seguida, i en tots els rostres es pintava una gran animació barrejada d’inquietud.
“Hi ha moltes persones que s’imaginen [escriu Gorki, llavors a Moscou] que són els revolucionaris els qui han començat a construir barricades. És una opinió que ens honra, però que no correspon per complet a la veritat, perquè en realitat foren els simples habitants, la gent, els sense partit, els qui emprengueren aqueixes construccions, i açò és el més important. En Tverskaia, les primeres barricades foren construïdes alegrement, entre bromes i rialles, i en aquest treball participaren persones de les condicions més dispars, des del que porta un elegant abric fins a la cuinera o el mosso de cavalls, que passava per ésser, fins ara, el més sòlid sosteniment del règim... Els dragons feren una salva contra la barricada, diverses persones foren ferides i dues o tres mortes; immediatament s’elevà un clamor d’indignació, acompanyat d’un crit unànime de venjança i, en un moment, tot canvià. Després d’aquestes morts tot el món es posà a construir barricades i ja no per joc, sinó seriosament, per a protegir la seua vida contra Dubasov i els seus dragons”.
Les companyies obreres, és a dir, els combatents de les organitzacions revolucionàries, agrupats militarment, esdevingueren més actives. Sistemàticament, desarmaven els policies que els sortien a l’encontre. Per primera vegada es practicà la maniobra de cridar: Amunt les mans!, a fi de protegir l’assaltant contra un mal colp. A qui no obeïa se l’executava. Es procurava no inquietar els soldats, per a no tenir-los en contra. En una reunió s’adoptà fins i tot la decisió següent: serà passat per les armes qui dispare sense l’autorització del cap de la companyia. Davant de les fàbriques, els obrers feien propaganda entre els soldats. No obstant això, el tercer dia de vaga ja es produeixen encontres sagnants entre la multitud i l’exèrcit, els dragons dispersaren una reunió que hi havia en una plaça, sense llum per la vaga. “Germans, no ens ataqueu: som dels vostres”. Els soldats passen, però un quart d’hora més tard tornen, en nombre molt major i ataquen la gent.
Tenebres, pànic, crits i malediccions. Part de la multitud intenta refugiar-se a l’estació del tramvia. Els dragons exigeixen als refugiats que es rendisquen, i, davant la negativa d’aquests, comencen els trets. Com a resultat, un xicot mort i diverses persones ferides. Inquiets pel remordiment o, potser, per temor d’una venjança, els dragons s’allunyen al galop. “Assassins!” La gent rodeja les primeres víctimes i alça el puny, plena de fúria. “Assassins!” En un instant, el pavelló tacat de sang és presa de les flames. “Assassins!” La multitud intenta trobar una sortida per als seus sentiments. Enmig de la foscor i del perill, avança, excitada, xocant amb obstacles, empentant. S’escolten nous trets. “Assassins!” La multitud comença a construir barricades, tasca completament nova per a ella, que no sap com ha de resoldre’s i que porta a terme sense cap sistema. A dos passos d’allí, a la foscor, un grup de 30 a 40 persones canta a cor: “Heu caigut víctimes...” Nous trets, i més ferits i més morts. Els patis de les cases veïnes esdevenen llocs de socors, i els seus habitants romanen a les portes cotxeres recollint els ferits.
Obertes les hostilitats, l’organització socialdemòcrata de combat col·locà sobre els murs de Moscou cartells en què es donaven instruccions tècniques als insurgents:
1.- No actuar en massa. Cal realitzar les operacions en petits grups de tres o quatre homes com a màxim, multiplicar aquests grups el més possible i que cadascun d’ells aprenga a atacar resoludament i a desaparèixer amb promptitud. La policia tracta d’afusellar milers de persones amb només cent cosacs. A aqueixos cent cosacs no han d’enfrontar-se més de dos o tres tiradors, perquè és més fàcil abastar un grup que un home sol, sobretot si aquest últim sap disparar inopinadament i desaparèixer en un instant.
2.- D’altra banda, no ha d’intentar-se mai ocupar posicions fortificades, perquè la tropa sempre sabrà prendre-les o, simplement, destruir-les amb la seua artilleria. Les millors fortaleses són els llocs de pas i tots els llocs des d’on és fàcil disparar i escapar. Si la tropa arribés a prendre un lloc d’aquest tipus, no trobaria ningú, havent perdut, no obstant això, molts homes en l’intent.
La tàctica dels revolucionaris estigué determinada, des del principi, per la situació mateixa. Al contrari, les tropes del govern es mostraren, durant cinc dies sencers, absolutament incapaces d’adaptar-se a la tàctica de l’adversari, no podent sortir de la seua estupidesa i de la seua perplexitat sinó per a caure en la barbàrie més sanguinària.
Heus aquí un exemple com foren aquests enfrontaments. Avançava una companyia de georgians, que comptava amb els homes més intrèpids. Es componia el seu destacament de vint-i-quatre tiradors, avançant en perfecte ordre, de dos en dos. Advertits per la multitud que setze dragons, al comandament d’un oficial, venien al seu encontre, la companyia es desplega empunyant els màusers i, quan apareix la patrulla, executa uns trets simultanis. L’oficial cau ferit i els cavalls, situats en primera línia, també ferits, s’encabriten. S’apodera de la tropa una confusió tal, que els soldats són incapaços de disparar. Així, la companyia obrera no ha fet més de cent trets, mentre que els dragons fugen desordenadament, i deixen al seu darrere alguns ferits i morts. “Marxeu ara [duien precipitadament els espectadors], l’artilleria estarà ací en un instant”. En efecte, no triga en aparèixer i, amb les seues primeres descàrregues, comencen a caure persones, ferides o mortes, enmig d’aquella multitud desarmada que no havia imaginat que podria servir de blanc a l’exèrcit. Però els georgians es preparen mentrestant i tornen a disparar contra les tropes. La companyia obrera és gairebé invulnerable, protegida per la cuirassa de la simpatia general.
Un altre exemple, escollit entre milers. Un grup de tretze obrers armats, emboscats en un edifici, resisteix durant quatre hores a cinc-cents o sis-cents soldats que disposen de tres canons i dues metralladores. Després d’haver finit els seus cartutxos i infligit serioses pèrdues a l’exèrcit, els franctiradors s’allunyen sense cap ferit. Però els soldats destrueixen a canonades unes quantes illes de cases, cremen d’altres i assassinen bon nombre de persones inofensives i aterrides, tot per a dominar una dotzena de revolucionaris...
Les barricades no es defensaven, servien només per a destorbar la circulació de les tropes, sobretot dels dragons. En l’àrea de les barricades, les cases quedaven fora de l’abast de l’artilleria. Així, doncs, l’exèrcit no tenia més solució que disparar d’un extrem a l’altre del carrer per a “prendre” l’obstacle, però, quan arribava a la barricada, no hi trobava ningú. I, quan els soldats no havien fet més que allunyar-se de la barricada, ja es trobava aquesta reconstruïda, com si ho fes per si mateixa. El bombardeig sistemàtic de la ciutat per l’artilleria de Dubasov començà el dia 10 de desembre. Els canons i les metralladores funcionaven sense parar, sembrant el pànic als carrers. Les víctimes queien, no ja d’una en una, sinó a dotzenes. La gent, desconcertada i furiosa, corria d’una banda a una altra, negant-se a donar crèdit al que veia: així, doncs, els soldats disparaven, i no sols contra els revolucionaris aïllats sinó contra un fosc enemic anomenat Moscou, contra cases en què vivien ancians i xiquets, contra les multituds desarmades... “Covards assassins! Així és com recuperen la seua reputació, després d’haver-la perduda en Manxúria”.
Després de la primera canonada, la construcció de barricades es féu d’una manera febril, perquè s’havia atribuït al fet un sentit més ampli, i s’utilitzaven aleshores mitjans més atrevits. No es vacil·là davant la demolició d’un enorme pavelló d’un mercader de fruita, ni en bolcar un quiosc de periòdics, alhora que s’arrancaven rètols, es destrossaven les reixes i s’abatien els cables del tramvia.
“Malgrat que la policia havia donat ordre de mantenir les portes cotxeres tancades [deien els periòdics reaccionaris] no s’ha complit, sinó ben al contrari, fins i tot han llevat les portes dels seus golfos i les han emprat per a construir barricades!”. L’11 de desembre tota la ciutat havia quedat coberta per una xarxa de barricades: carrers sencers estaven rodejades de filats.
Dubasov havia declarat que tota reunió de “més de tres persones” corria el risc d’un afusellament. Però els dragons disparaven fins i tot contra els transeünts aïllats, als que registraven primer, i, si no els trobaven armes, els deixaven anar-se’n per a pegar-los després un tret a traïció. Tiraven fins i tot sobre els tafaners que es trobaven llegint els cartells de Dubasov. Bastava que dispararen des d’una finestra, normalment per compte d’agents provocadors, perquè la casa fos bombardejada immediatament. Restes de sang, de vísceres, cabells aglutinats, apegat tot això als rètols o als aparadors de les botigues, tals eren els senyals indicadors de la ruta seguida pels projectils. En molts llocs es veien cases amb esquerdes o d’altres completament destruïdes. Davant un d’aquests edificis destruïts es trobava exposat un plat amb un tros de carn humana i una pancarta en què es llegia: “Doneu el vostre òbol per a les víctimes” (horrible reclam de la insurrecció).
En dos o tres dies, la bona voluntat de la guarnició havia sofert un canvi radical; ara estaven en contra dels revolucionaris. Des del començament dels motins als quarters, les autoritats militars havien pres una sèrie de mesures: havien acomiadat els reservistes, els voluntaris, tots aquells la fidelitat dels quals era dubtosa, alhora que milloraven el ranxo. Quan es tractà d’aixafar la insurrecció, s’utilitzà primer les tropes amb què es podia comptar, i al quarter es quedaven els regiments que no inspiraven confiança o que es componien d’elements foscos i ignorants. Dubasov no els utilitzava més que per a una segona passada, i, en realitat, entraven en la lluita sense voler-ho i enmig de vacil·lacions. Però la influència d’una bala perduda, la propaganda realitzada pels oficials, la fam i la fatiga els induïren a cometre els pitjors serveis. Dubasov procurava afegir a aqueixos motius de còlera la influència de l’aiguardent. Durant tot aquest temps, els dragons estigueren mig borratxos.
No obstant això, aquesta guerra de sorpreses, tot i que irritava molt, fatigava també; l’hostilitat general de la població deixava els soldats abatuts. El 13 i el 14 de desembre foren dies crítics. Les tropes, mortalment cansades, murmuraven i es negaven a marxar al combat contra un enemic que no veien i la força del qual s’exagerava. Aqueixos dies també es produïren prou suïcidis entre els oficials...
Dubasov escrivia a Petersburg dient que, de 15.000 homes que havia de guarnició en Moscou, no se’n podien “llençar” més que a 5.000; els altres no inspiraven confiança. Cosa per la qual demanava reforços. Se li respongué que una part de la guarnició de Petersburg havia estat enviada a les províncies bàltiques, que una altra era poc segura, i que la resta era necessària sobre el lloc on estava. Els documents on constaven aquestes converses foren robats a l’Estat Major i coneguts a la ciutat l’endemà; amb la qual cosa l’esperança tornà a renàixer. No obstant això, Dubasov assolí els seus fins, es posà en contacte amb Tsarskoie-Selo i declarà que no responia ja de “poder mantenir l’autocràcia”. Llavors fou enviat a Moscou el regiment Semenovski.
El 15 de desembre la situació canvià bruscament. Com estava assegurada la intervenció de noves tropes, els grups reaccionaris de Moscou recobraren l’alè. Es veié aparèixer als carrers una “milícia” armada, reclutada en els baixos fons per la Unió del Poble Rus. La força del govern creixia a mesura que anaven arribant tropes de les ciutats veïnes. Els franctiradors de les companyies obreres estaven extenuats i la gent cansada de témer per la seua vida i de viure en la inseguretat. L’entusiasme de les masses revolucionàries decaigué, i amb ell l’esperança en la victòria. Els magatzems, els bancs i la Borsa obriren, i augmentà la circulació pels carrers. Aparegué un periòdic. Tothom comprenia que havia acabat la vida de barricades, ja no s’escoltaven a penes trets ni explosions. El 16 de desembre arribaren tropes de Petersburg i de Varsòvia, i Dubasov es féu amo de la situació. Passà resoludament a l’ofensiva i finí amb totes les barricades del centre de la ciutat. El soviet i el partit reconegueren que ja no hi havia esperança i decidiren finir amb la vaga el 19 de desembre.
Durant la insurrecció, el barri de Presnia, aquest Montmartre moscovita, havia viscut una existència a banda. El 10 de desembre, mentre que al centre de la ciutat hi havia ja trets, la calma regnava encara en Presnia, on no hi havia més que mítings, que no satisfeien unes masses desitjoses d’actuar i que incitaven a això els seus diputats. Per fi, a les quatre de la vesprada es rebé l’ordre de fer barricades, i tot s’animà al barri, però sense el desordre que regnava al centre de la ciutat. Els obrers es repartiren en grups de deu, elegiren els seus caps, es muniren de pales, pics i destrals i baixaren ordenadament al carrer, com si hom els enviés a arranjar el paviment. Ningú restà ociós. Les dones portaven els trineus, transportaven fusta i fulls de portes; els obrers abatien els pals telegràfics i els de la llum. S’escoltaven els colps de les destrals en tot el barri, com si s’estigués talant un bosc.
Presnia, separada de la ciutat per les tropes, i enterament coberta de barricades, fou el quarter general del proletariat. Per tot arreu les companyies obreres establien llocs de vigilància; els sentinelles armats anaven i venien, a la nit, entre les barricades, i demanaven als transeünts la contrasenya. Els obrers joves es distingien pel seu coratge, anaven en missió de reconeixement i xerraven amb els policies, obtenint així, útils informacions. El nombre d’obrers armats en Presnia no passava de dos-cents com a màxim, i disposaven només de vuitanta carrabines o màusers, però, tanmateix el seu reduït nombre, es produïen a cada moment escaramusses amb les tropes. Els obrers desarmaven els soldats o mataven els que resistien, i tornaven a construir les barricades destruïdes. Les companyies obreres s’atenien rigorosament a la tàctica de les guerrilles: els franctiradors marxaven en grups de dos o tres i obrien foc contra els cosacs o els artillers des de les teulades de les cases, des dels dipòsits de fusta o des dels vagons buits, canviant ràpidament de lloc i sense deixar de disparar des de lluny. El dia 12 de desembre, en haver pres els obrers un canó als dragons, passaren un quart d’hora fent voltes entorn de l’artefacte, sense saber què fer amb ell, però la seua perplexitat finí tot just que aparegué un fort destacament de cosacs i de dragons disposats a reconquistar la peça.
El 16 de desembre, a la nit la companyia de Presnia portà a una fàbrica a sis artillers que havia fet presoners. Durant el menjar es pronunciaren discursos polítics, que els soldats escoltaren atentament i sense ocultar la seua simpatia. Després del sopar se’ls deixà marxar sense haver-los registrat i deixant-los fins i tot les seues armes: no es volia exasperar l’exèrcit. Durant la nit del 15 de desembre, la companyia obrera arrestà al carrer el cap de policia Voilotxnikov; es procedí a escorcollar sa casa on trobaren les fotos d’un cert nombre de persones a qui vigilava i 600 rubles pertanyents al Tresor. Voilotxnikov fou condemnat a mort i afusellat al pati de la fàbrica Prokhorov. Escoltà la sentència, amb calma i morí valentament, amb més noblesa de no la que tingué en vida.
El dia 16, l’artilleria disparà sobre Presnia, però no li quedà altre remei que retrocedir davant el tiroteig continu amb què respongueren els franctiradors. No obstant això, aqueix mateix dia, en haver arribat la notícia que Dubasov havia rebut reforços importants des de Petersburg i Varsòvia, baixà l’entusiasme. Començà a difondre’s el pànic i els teixidors foren els primers en fugir als seus pobles. En tots els carrers podien veure’s files de vianants amb paquets.
Durant la nit del 16 al 17, Presnia fou cercada per les tropes del govern. Entre les sis i les set del matí esclatà un furiós canoneig (l’artilleria efectuava fins a set descàrregues per minut), que durà fins a les quatre de la vesprada, amb una interrupció d’una hora. Gran nombre de cases i de fàbriques foren destruïdes o cremades i, al final, el barri, desbordant d’incendis i de fum, semblava un infern, amb cases i barricades envoltades en flames, dones i xiquets corrent pels carrers entre núvols negres de fum i enmig de l’estrèpit i de l’esclafit sec de les detonacions.
La resplendor de l’incendi era tan alta i tan forta que, fins i tot lluny d’allí, es podia llegir de nit, com en ple dia. La companyia obrera féu front fins al migdia als soldats però, sota les incessants canonades, es veié obligada a abandonar les hostilitats, i des d’aleshores només un petit grup de tiradors continuà pel seu compte. El dia 18 al matí, les barricades de Presnia foren destruïdes; les autoritats permeteren a la població “pacífica” sortir del barri i fins i tot, per negligència, ometeren escorcollar als que sortien. Els tiradors de les companyies obreres sortiren els primers, alguns fins i tot amb les seues armes. Les execucions i les violències de la soldadesca desenfrenada es produïren quan ja no quedava ni un sol franctirador al barri.
Els soldats enviats per a “aixafar la revolta” i que ja cometeren les primeres “gestes” en el camí, havien rebut l’ordre següent: “No detenir la gent, actuar sense pietat”. No trobaren resistència en cap banda, hom no disparà contra ells ni una sola vegada i, no obstant això, mataren en la via fèrria a més de cinquanta persones, i afusellaren sense procés. Arrossegaven als ferits fora de les ambulàncies i els remataven. Els cadàvers quedaven en terra, sense sepultura. Entre els afusellats es trobava el mecànic Ukhtomski, que havia portat en la seua locomotora una companyia obrera perseguida. Abans de l’execució, contà la seua gesta als botxins: “S’han salvat tots [digué tranquil·lament i orgullosament] ja no podreu atrapar-los”.
A Moscou la insurrecció havia durat nou dies: del 9 al 17. Els quadres de combat de l’aixecament moscovita eren, en realitat insignificants. Els homes de les companyies formades pels partits eren de 700 a 800: 500 socialdemòcrates i de 250 a 300 socialistes revolucionaris; uns 500 ferroviaris proveïts d’armes de foc, que actuaven a les estacions i a les vies i 400 franctiradors reclutats entre els obrers tipògrafs i els empleats dels magatzems que servien de destacament auxiliar. A aquest respecte no cal oblidar-se de quatre voluntaris de Montenegro que es feren famosos; excel·lents tiradors, intrèpids i incansables, actuaven junts, i no mataven més que policies i oficials. Dos d’entre ells caigueren i el tercer fou ferit, el quart perdé el seu winchester, prengué una carrabina i partí tot sol a continuar la seua terrible caça. Cada matí li donaven cinquanta cartutxos i sempre es queixava de no tenir-ne prou. Vivia en una espècie de furiosa borratxera, plorant als camarades caiguts i venjant-los terriblement.
És difícil explicar-se com un petit batalló d’obrers pogué lluitar durant una setmana contra una guarnició nombrosa; potser es trobe la resposta si es té en compte l’estat d’ànim de les masses populars. Tota la ciutat, amb els seus carrers, les seues cases, les seues portes i els seus carrerons s’havia transformat en un immens complot contra els soldats del govern. Una població d’un milió d’ànimes s’havia aixecat com un mur vivent entre els franctiradors i les tropes regulars. Els obrers armats eren diversos centenars, de la construcció i reconstrucció de les barricades s’encarregaven les masses. Tota la població rodejava els revolucionaris d’una atmosfera de simpatia eficaç i entorpia tot el que podia els plans del govern.
I, qui eren aqueixos simpatitzants, el número dels quals arribà a ésser de molts milers? Petit burgesos i intel·lectuals, però sobretot, obrers. Del costat del govern només quedava, a banda d’una xusma venuda, el grup dels grans capitalistes, i la municipalitat de Moscou, per la seua banda, si dos mesos abans havia brillat pel seu radicalisme, llavors es col·locà de banda de Dubasov. No sols l’octubrista Gutxkov, sinó també el demòcrata Golovin, futur president de la segona Duma, entraren en el consell del general governador.
No se sap amb seguretat el nombre de víctimes dels disturbis de Moscou, i potser no se sàpiga mai. Segons dades proporcionades per 47 ambulàncies i hospitals, es registraren 855 ferits i 174 morts. Però els cadàvers no es portaven als hospitals, excepte en casos excepcionals, i, per regla general, hom els dipositava a les comissaries per a enterrar-los després en secret. El cementeri rebé per aquells dies 454 persones; no obstant això, gran nombre de cadàvers foren enviats per tren fora de la ciutat. No ha d’estar molt lluny de la veritat la xifra de 1.000 morts i altres tants de ferits, entre els que hi hagué 86 xiquets, alguns de pit. Aquestes xifres prenen el seu vertader sentit si tenim en compte que, a Berlín, en la insurrecció de març de 1848, que causà ferides incurables a l’absolutisme prussià, no hi hagué més de 183 morts... El nombre de pèrdues sofertes per les tropes fou mantingut en secret pel govern, el mateix que el nombre de víctimes: l’informe oficial sols parla d’unes quantes dotzenes de soldats morts o ferits, en realitat, però, hauria de parlar d’uns quants centenars. I aquest preu no els semblà molt alt, ja que allò que estava en joc era ni més ni menys que Moscou, el “cor” de Rússia.
Fent a banda les províncies frontereres (el Caucas i la zona bàltica), el moviment de desembre no assolí en cap lloc la magnitud de Moscou. En gran nombre de ciutats hi hagué, no obstant això, barricades i encontres amb les tropes i amb l’artilleria: en Kharkov, Alexandrovsk, Nixni-Novgorod, Rostov, Tver...
Quan s’aixafà la revolta, començà l’era de la repressió, de les “expedicions correccionals”. Com indica el terme oficial, el seu fi no era lluitar contra els enemics sinó venjar-se en els vençuts. A les províncies bàltiques, on la insurrecció esclatà quinze dies abans que en Moscou, aquestes expedicions es dividien en petits destacaments que executaven les ordres de la ignominiosa casta dels barons d’Ostsee, de la que sortien els més feroços representants de la burocràcia tsarista. Molts letons, obrers i camperols, foren afusellats, penjats o apallissats fins a la mort, executats al so de l’himne dels tsars. En dos mesos a les províncies bàltiques hi hagué, segons informes no molt complets, 749 execucions, més de cent granges cremades o destruïdes i innumerables víctimes assotades.
Així és com l’“absolutisme per la gràcia de Déu”, lluitava per la seua existència. Des del 9 de gener de 1905 fins a la convocatòria de la primera Duma d’Estat, que es produí el 27 d’abril de 1906, el govern del tsar féu exterminar (segons càlculs aproximats, però que no sobrepassen la realitat) més de 14.000 persones, n’executà més de 1.000, hi hagueren uns 20.000 ferits (molts dels quals moriren) i 70.000 persones foren detingudes, deportades o empresonades. El preu no els semblava molt alt, perquè allò que es decidia era, ni més ni menys, que l’existència mateixa del tsarisme.