1905
Resultats
i perspectives
(Annexes sobre el 1905)
Després de la detenció de Khrustalev, el soviet no podia abandonar el camp de batalla; el parlament de la classe obrera, lliurement elegit, obtenia la seua força precisament del caràcter públic de la seua activitat. Dissoldre l’organització era tant com obrir voluntàriament les portes de la fortalesa a l’enemic. No quedava, doncs, una
altra alternativa que seguir el camí en què s’estava compromès: calia marxar a l’encontre del conflicte. En la sessió del comitè executiu que se celebrà el 26 de novembre, el representant del partit dels socialistes revolucionaris (Txernov “en persona”) proposà declarar que a cada mesura de repressió del govern, respongués el soviet amb un atemptat terrorista. Ens declaràrem hostils a aquesta mesura: en el poc de temps que quedava fins al començament de la batalla, el soviet havia d’establir un lligam, i com estret possible millor, amb les unions de camperols, ferroviaris, correus i telègrafs, amb l’exèrcit; a aquest objecte, a meitat de novembre, havia enviat dos delegats, un al sud i un altre al Volga. L’organització d’una caça terrorista contra tal o qual ministre hauria absorbit sens dubte tota l’atenció i tota l’energia del comitè executiu. Proposàrem en conseqüència sotmetre a deliberació la moció següent. “El 26 de novembre, el govern del tsar ha posat en captivitat el president del Soviet de Diputats Obrers el nostre camarada Khrustalev-Nossar. El Soviet de Diputats Obrers elegeix una presidència temporal i continua els seus preparatius per a la insurrecció armada”. Es proposaven tres candidats per a la presidència: el del comitè executiu Ianovski (davall aquest nom figurava en el soviet l’autor del present llibre), el caixer Vedenski (Svertxkov) i l’obrer Zlidnev, diputat de la fàbrica d’Obukhov.
L’assemblea general del soviet se celebrà l’endemà, a portes obertes com sempre. Tres-cents dos diputats es trobaven presents. S’apreciava un fort nerviosisme en la reunió, nombrosos membres del soviet volien donar una resposta immediata i directa al colp de mà del ministeri. Però, després de breus debats, l’assemblea adoptà per unanimitat la moció del comitè executiu i elegí per escrutini secret els candidats que li foren proposats per a la presidència.
El representant del comitè principal de la unió de camperols, que assistia a la sessió, féu conèixer a l’assemblea la decisió adoptada al novembre pel congrés d’aquesta unió: es refusaria el lliurament de reclutes al govern i pagar els impostos, i es retirarien dels bancs de l’estat i de les caixes d’estalvi tots els dipòsits realitzats. Atès que el comitè executiu, el 23 de novembre, havia adoptat una resolució invitant els obrers a preveure “la fallida imminent de l’estat”, a no acceptar, per consegüent, l’import dels seus salaris més que en or i a retirar de les caixes d’estalvi totes les sumes dipositades, fou adoptada una decisió per a generalitzar aquestes mesures de boicot financer i es resolgué fer-les conèixer al poble per mitjà d’un manifest redactat en nom del soviet, de la Unió de Camperols i dels partits socialistes.
D’ara en avant serien possibles les reunions generals del parlament proletari? No era segur. L’assemblea decidí que, en el cas que no fos possible convocar el soviet, l’exercici de les seues funcions correspondria al comitè executiu ampliat. Després de la detenció del soviet, el 3 de desembre, els seus poders, d’acord amb aquesta decisió, passaren al comitè executiu del segon soviet.
A continuació, l’assemblea escoltà la lectura de comunicacions d’ardent simpatia enviades pels soldats conscients dels batallons finlandesos, pel Partit Socialista Polonès i per la Unió Panrussa de Camperols. El delegat d’aquesta unió prometé que en l’hora decisiva no mancaria l’ajuda fraterna del camp revolucionari. Despertant un entusiasme indescriptible entre els diputats i tota l’assistència, sota una tempestat creixent d’aplaudiments i ovacions, s’estretiren la mà el representant de la Unió de Camperols i el president del soviet. L’assemblea es dispersà molt avançada la nit. El destacament de policia que, com sempre, romania en l’entrada, per ordre del gradonatxalnik, deixà el seu lloc l’últim. Per tal de caracteritzar la situació, és interessant assenyalar que en la mateixa nit un petit funcionari de la policia, per ordre del mateix gradonatxalnik, havia prohibit una reunió legal i pacífica d’electors burgesos, al capdavant dels quals es trobava Miliukov...
La majoria de les fàbriques de Petersburg donaren la seua adhesió a la resolució del soviet, que obtingué igualment l’assentiment dels soviets de Moscou i de Sàmara, assentiment expressat en mocions particulars, així com el dels sindicats de ferroviaris i de correus i telègrafs, i nombroses organitzacions provincials. L’oficina central de la Unió de Sindicats s’adherí a la decisió del soviet i llençà un crida, invitant “totes les forces vives del país” a preparar-se enèrgicament per a la vaga política pròxima i “per a l’última col·lisió armada amb els enemics de la llibertat popular”. No obstant això, entre la burgesia liberal i radical, les simpaties sentides a l’octubre envers el proletariat havien tingut temps de refredar-se. La situació s’agreujava sense parar, i el liberalisme, exasperat per la seua pròpia inacció, grunyia contra el soviet. La massa, que a penes participa en la política, considerava el soviet de forma entre benèvola i obsequiosa. Qui temia ésser sorprès en viatge per una vaga de ferrocarrils anava a informar-se l’oficina del soviet. Altres, durant la vaga de correus i telègrafs, venien a sotmetre un text telegràfic a l’examen de l’oficina i, si aquesta reconeixia la importància del telegrama, li donava curs. Per exemple, la viuda del senador B., després d’haver recorregut en va les cancelleries dels ministeris, es dirigí finalment al soviet, en una greu circumstància familiar, sol·licitant-li ajuda. Una ordre escrita per aquest mateix soviet dispensava les persones de sotmetre’s a les lleis. Un taller de gravadors no consentí en fabricar un segell per al sindicat de correus i telègrafs, l’existència del qual no estava sancionada per la llei, sinó després de rebre “l’autorització” escrita del soviet. El Banc del Nord descomptà un xec caducat en benefici del soviet. La impremta del Ministeri de Marina preguntava al soviet si havia de fer vaga. En el perill, es dirigien encara i sempre al soviet, cercant junt amb ell protecció contra particulars, contra funcionaris i fins i tot contra el govern. En ésser declarada la llei marcial en Livoniana, els letons de Petersburg invitaren el soviet “a dir la seua paraula” respecte a la nova violència del tsarisme. El 30 de novembre, el soviet hagué d’ocupar-se del sindicat d’infermers, als qui la Creu Roja havia arrossegat a la guerra mitjançant fal·laces promeses, per a deixar-los després privats de tot; la detenció del soviet finí les mesures enèrgiques que havia emprès per correspondència a aquest respecte davant la Direcció General de la Creu Roja. Al local del soviet, sempre hi havia una multitud de pidolaires, sol·licitants i querellants; eren, gairebé sempre, obrers, criats, dependents, camperols, soldats, mariners... Alguns es formaven una idea absolutament fantàstica del poder del soviet i dels seus mètodes. Un invàlid cec que havia fet la guerra russo-turca, cobert de creus i de medalles, es queixava de la seua misèria i demanava al soviet “que empentés un poc el patró”, açò és, al tsar... S’hi rebien declaracions i sol·licituds de localitats llunyanes. Els habitants d’una comarca d’una de les províncies poloneses enviaren al soviet, després de la vaga de novembre, un telegrama d’agraïment. Un vell cosac, del fons de la governació de Poltava, enviava la seua queixa al soviet contra la injustícia dels prínceps Repnin. La direcció d’aquesta curiosa súplica estava redactada així: “Petersburg. Direcció Obrera”; i, no obstant això, el correu revolucionari, sense dubtar, lliurà el plec en el seu destí. Des del govern de Minsk arribà al soviet, per a obtenir una informació, un diputat especialment enviat per una mútua de jornalers a qui un propietari pretenia pagar tres mil rubles en accions depreciades. “Com fer?, preguntava l’enviat. Tindríem bones ganes de prendre-les, però al mateix temps tenim por. Hem escoltat dir que el vostre govern volia que els obrers reberen els seus salaris en diners comptants: en or o en argent”. Es descobrí que les accions del propietari no tenien quasi cap valor... Els camps no foren informats de l’existència del soviet sinó molt tard, quan ja la seua activitat tocava a la seua fi. Les instàncies i els desitjos dels camperols ens arribaven cada vegada més freqüentment. Gent de Txernigov demanava que se’ls posés en relació amb l’organització socialista local; camperols de la província de Mohilev enviaren representants encarregats de fer conèixer les decisions de diverses assemblees comunals, expressant que d’ara en avant obrarien en complet acord amb els obrers de les ciutats i el soviet...
Un vast camp d’activitat s’obria doncs davant el soviet; al seu voltant s’estenien immensos erms polítics, que només hauria estat necessari treballar amb el fort aladre revolucionari. Però hi mancava el temps. La reacció, febrilment, forjava cadenes i podia esperar-se, d’hora en hora, un primer colp. El comitè executiu, tot i la massa de treballs que havia de realitzar cada dia, s’afanyava en executar la decisió adoptada per l’assemblea el 27 de novembre. Llençà un crida als soldats i en una conferència amb els representants dels partits revolucionaris aprovà el text del Manifest financer proposat per Parvus.
El 2 de desembre, el manifest fou publicat en vuit periòdics de Petersburg: quatre socialistes i quatre liberals. Heus aquí el text d’aquest document històric:
“El govern arriba a la fallida. Ha fet del país un munt de runes, l’ha sembrat de cadàvers. Exhaurits, famolencs, els camperols ja no estan en situació de pagar els impostos. El govern s’ha servit dels diners del poble per a obrir crèdits als propietaris. Ara no sap què fer amb les propietats que li serveixen de garanties. Els tallers i les fàbriques no funcionen. Manca el treball. Per tot arreu veiem el marasme comercial. El govern ha emprat el capital dels emprèstits estrangers en construir ferrocarrils, una flota, fortaleses, em fer provisió d’armes. En esgotar-se les fonts estrangeres, les comandes de l’estat ja no es reben. El comerciant, el gran proveïdor, l’empresari, el fabricant que han agafat el costum d’enriquir-se a costa de l’estat, són privats dels seus beneficis i tanquen els seus despatxos i les seues fàbriques. Les fallides se succeeixen i es multipliquen. Els bancs s’enfonsen. Totes les operacions comercials s’han restringit fins a l’últim límit.
La lluita del govern contra la revolució suscita pertorbacions incessants. Ningú està segur de l’endemà.
El capital estranger passa en sentit contrari la frontera. El capital ‘purament rus’ també s’amaga en els bancs estrangers. Els rics venen els seus béns i emigren. Les aus de rapinya fugen del país, emportant-se allò que és del poble.
Des de fa temps, el govern gasta tots els ingressos de l’estat en mantenir l’exèrcit i la flota. No hi ha escoles. Les carreteres estan en un estat espantós. Tot i això, manquen els diners, fins i tot per a l’alimentació del soldat. La guerra ens ha fornit la derrota, en part perquè no teníem municions. En tot el país, són assenyalades sublevacions de l’exèrcit reduït a la misèria i famolenc.
L’economia de les vies fèrries està obstaculitzada pel fang; gran nombre de línies han estat devastades pel govern. Per a reconstituir l’economia dels ferrocarrils,
caldran centenars i centenars de milions
El govern ha dilapidat les caixes d’estalvi i ha fet ús dels fons dipositats per al sosteniment dels bancs privats i d’empreses industrials que, ben sovint, són absolutament dubtoses. Amb el capital del petit estalvi, juga a la borsa, exposant els fons a riscos quotidians.
La reserva d’or del Banc de l’Estat és insignificant en relació amb les exigències que creen els emprèstits governamentals i les necessitats del moviment comercial. Aquesta reserva serà reduïda a pols si s’exigeix en totes les operacions que el paper siga canviat contra moneda d’or.
Aprofitant que les finances no tenen cap control, el govern acordà temps enrere emprèstits que sobrepassaven en molt la solvència del país. Mitjançant nous emprèstits, paga els interessos dels precedents.
El govern, d’any en any, estableix un pressupost fictici d’ingressos i despeses, declarant aquests com aquells per davall del seu import real, a la seua voluntat, acusant una plusvàlua en lloc del dèficit anual. Els funcionaris no controlats dilapiden el Tresor, ja prou esgotat.
Només una Assemblea Constituent pot posar fi a aquest saqueig de la Hisenda, després d’haver derrocat l’autocràcia. L’assemblea sotmetrà a una investigació rigorosa les finances de l’estat i establirà un pressupost detallat, clar, exacte i verificat dels ingressos i les despeses públiques.
El temor del control popular que revelaria al món sencer la incapacitat financera del govern, força a aquest a fixar sempre per a més tard la convocatòria dels representants populars.
La fallida financera de l’estat procedeix de l’autocràcia, de la mateixa manera que la seua fallida militar. Els representants del poble no tindran primer com a tasca més que pagar com més aviat millor els deutes.
Tractant de defensar el seu règim amb malversacions, el govern força al poble a portar a terme contra ell una lluita a mort. En aquesta guerra, centenars i milers de ciutadans pereixen o s’arruïnen; la producció, el comerç i les vies de comunicació són destruïts de dalt a baix.
No hi ha més que una sortida: cal derrocar el govern, arrabassar-li les seues últimes forces. És necessari tancar l’última font d’on extreu la seua existència: els ingressos fiscals. Açò és necessari no sols per a l’emancipació política i econòmica del país, sinó, en particular, per a la posada en ordre de l’economia financera de l’estat.
En conseqüència, diem que:
- No s’efectuarà cap lliurament de diners per rescat de terres ni cap pagament a les caixes de l’estat. S’exigirà, en totes les operacions, com a pagament de salaris i contractes, moneda d’or, i quan es tracte d’una suma de menys de cinc rubles, es reclamarà moneda comptant.
- Es retiraran els dipòsits fets en les caixes d’estalvi i en el Banc de l’Estat, exigint el reembossament íntegre.
- L’autocràcia mai ha gaudit de la confiança del poble i no estava de cap manera basada en ella.
- Actualment, el govern es condueix amb el seu propi estat com en país conquerit.
Per aquestes raons decidim no tolerar el pagament dels deutes sobre tots els emprèstits que el govern del tsar ha concertat mentre portava a terme una guerra oberta contra tot el poble.
El Soviet de Diputats Obrers;
El Comitè Principal de la Unió Panrussa de Camperols;
El Comitè Central i la Comissió d’Organització del Partit Obrer
Socialdemòcrata Rus;
El Comitè Central del Partit Socialista Revolucionari;
El Comitè Central del Partit Socialista Polonès”.
Lògicament, aquest manifest no podia per si mateix derrocar el tsarisme, ni les seues finances. Sis mesos més tard, la primera Duma d’Estat comptava amb un miracle d’aquesta mena quan llençà la crida de Viborg, que demanava a la població que es negués pacíficament a pagar impostos, “a l’anglesa”. El manifest financer del soviet no podia servir més que d’introducció als aixecaments de desembre. Recolzat per la vaga i pels combats que s’entaularen en les barricades trobà un poderós ressò en tot el país. Mentre que, per als tres anys precedents, els dipòsits fets en les caixes d’estalvi al desembre sobrepassaven els reembossaments en 4 milions de rubles, al desembre de 1905 els reembossaments superaren als dipòsits en 90 milions: el manifest havia tret de les reserves de l’estat, en un mes, 94 milions de rubles! Quan la insurrecció fou aixafada per les hordes tsaristes, l’equilibri es restablí en les caixes d’estalvi...
***
Entre el 20 i el 30 de novembre, la llei marcial fou proclamada a la comarca de Kiev i a la ciutat mateixa, en els governs de Livoniana, Txernigov, Saratov, Penza i Simbirsk, teatres principals de les pertorbacions agràries.
El 24, dia en què el reglament “provisional” sobre la premsa entrava en vigor, s’ampliaren fins al màxim les atribucions dels governs i dels prefectes de policia.
El 28, es creà un lloc “provisional” de general governador de les províncies bàltiques. El 29, els sàtrapes provincials foren autoritzats, en cas de vaga de ferrocarrils o de correus i telègrafs, a proclamar per propi compte “la llei d’excepció” en les seues governacions.
L’1 de desembre, en Tsarskoie-Selo, Nicolau rebé una diputació reunida molt de pressa, i molt heterogènia, de propietaris espantats, monjos i ciutadans organitzadors de pogroms. Aquesta colla exigia el càstig implacable dels autors de la revolució i, alhora, el dels dignataris de tot rang que, amb la seua debilitat, autoritzaren el desordre; la diputació no s’acontentava de fer aquesta al·lusió a Witte, sinó que ho explicava més clarament: “Per un decret autocràtic, crida a altres executors de la teua voluntat sobirana!”. “Vos rep [respongué Nicolau al munt d’esclavistes i saquejadors mercenaris], perquè estic segur de veure en vosaltres els vertaders fills de Rússia, la devoció dels quals ens està assegurada des de sempre, a mi i a la pàtria.” A un senyal del centre, els administradors de província expedeixen a Petersburg una multitud de missatges de gratitud a sa majestat, en nom de camperols i burgesos. “La unió del poble rus” que acabava llavors de rebre, segons tota probabilitat, un primer subsidi important, organitza una sèrie de mítings i difon publicacions en l’esperit dels pogroms patriòtics.
El 2 de desembre, són confiscats i suspesos els vuit periòdics que imprimiren el Manifest financer del soviet. El mateix dia, es promulga un reglament draconià sobre les vagues i els sindicats de ferroviaris, empleats de correus, telegrafistes i telefonistes, amenaçant-los amb un empresonament que pot arribar fins a quatre anys. Els periòdics revolucionaris publicaren, el 2 de desembre, una ordre del governador de Voronej que havia estat interceptada i que estava basada en una circular confidencial de Durnovo: “Absolutament secret... Investigar immediatament sobre tots els dirigents dels moviments antigovernamentals i agraris, i tancar-los a la presó del lloc, a efecte que siguen tractats d’acord amb les instruccions del senyor ministre de l’interior”. Per primera vegada, el govern publica un avís amenaçador: els partits extremistes s’han fixat l’objectiu de destruir les bases econòmiques, socials i polítiques del país; els socialdemòcrates i els socialistes revolucionaris són essencialment anarquistes: declaren la guerra al govern, difamen els seus adversaris, impedeixen a la societat gaudir dels beneficis del nou règim; provoquen vagues per a fer dels obrers el material de la revolució. “L’efusió de sang obrera (pel govern!) ni tan sols excita en ells (revolucionaris!) el menor remordiment.” Si contra tals delictes són insuficients les mesures ordinàries, “serà, sens dubte, necessari recórrer a mesures absolutament excepcionals”.
Els interessos de les classes privilegiades, l’espant dels posseïdors, el rancor de la burocràcia, el servilisme dels venuts, el tenebrós odi dels simples enganyats, tot això no formava més que un fastigós bloc de fang i sang, tot això constituïa la reacció. Tsarskoie-Selo distribuïa or, Durnovo teixia la trama de la conjura, els sicaris a sou esmolaven els seus ganivets...
“No obstant això, la revolució creixia invenciblement. Al proletariat industrial que formava el gros del seu exèrcit, s’hi adherien sense parar nous destacaments. Hi havia, a les ciutats, mítings de servidors, repartidors, cuiners, criats, enceradores, cambrers, bugaderes. En les reunions i en la premsa apareixen tipus extraordinaris: cosacs “conscients”, guàrdies del servei d’estacions, guàrdies municipals, comissaris, i fins i tot delators penedits. El terreny social trastornat, llança de les seues misterioses entranyes capes noves l’existència de les quals ningú sospitava en temps de pau. Petits funcionaris, vigilants de presons, furriers, apareixien successivament en les redaccions dels periòdics revolucionaris.
La vaga de novembre influí considerablement en la moral de l’exèrcit. Per tot arreu al país se celebraven mítings de militars. L’esperit de rebel·lió es palesava pertot arreu als quarters. Les necessitats particulars de l’exèrcit i el soldat servien normalment d’ocasió per a les manifestacions d’un descontent que creixia amb rapidesa i prenia un caire polític. A partir del 2 de novembre, aproximadament, es produeixen desordres seriosos a Petersburg, entre els mariners i entre els soldats, a Kiev, Ekaterinoslav, Elisavetpol, Proskurov, Kursk, Lomjé... A Varsòvia, els soldats de la guàrdia exigeixen la llibertat dels oficials detinguts. De totes bandes arriben informacions, dient que l’exèrcit de Manxúria sencera crema amb el foc de la rebel·lió. El 28 de novembre, en Irkutsk, se celebra un míting en què participen totes les tropes de la guarnició, uns quatre mil soldats. Sota la presidència d’un sotsoficial, la reunió decideix unir-se a tots els que reclamen l’Assemblea Constituent. En nombroses ciutats, els soldats, en els seus mítings, fraternitzen amb els obrers.
Els dies 2 i 3 de desembre, els desordres es produeixen en la guarnició de Moscou. Manifestacions als carrers als sons de La Marsellesa, oficials expulsats de certsregiments... I, finalment, darrere del bullir revolucionari, pot veure’s el braser de les revoltes camperoles a les províncies. A finals d’octubre i principis de novembre, les pertorbacions agràries guanyen gran nombre de comarques: al centre, entorn de Moscou, sobre el Volga, sobre el Don, al regne de Polònia, se succeeixen contínuament vagues de camperols, saquejos dels magatzems del monopoli on es ven l’aiguardent, hisendes incendiades, ocupació de terres i béns mobles. Tot el govern de Kovno serveix de teatre a la rebel·lió dels camperols lituans. De Livònia, les notícies rebudes són cada vegada més alarmants. Els propietaris fugen, els administradors de la província abandonen els seus llocs...
Basta de representar-se clarament el quadro que oferia aleshores Rússia, per a comprendre fins a quin punt el conflicte de novembre era inevitable “Hauria fet evitar la lluita”, declaraven més tard alguns savis (Plekhanov). Com si es tractés d’una partida d’escacs i no d’un moviment les forces elementals del qual es comptaven per milions!...
***
“El Soviet de Diputats Obrers [escrivia Novoie Vremia], no es desanima, continua obrant enèrgicament i imprimeix les seues ordres en un llenguatge vertaderament lacònic, en termes breus, clars i intel·ligibles, cosa que no es podria dir del govern del comte Witte, que prefereix els girs interminables i confusos que empraria en el seu llenguatge una anciana malenconiosa”. El 3 de desembre, el govern de Witte, al seu torn, es posà a parlar “en termes breus, clars i intel·ligibles”: féu assetjar l’edifici de la Societat Econòmica Lliure per tropes de totes les armes; féu detenir el soviet.
A les quatre de la vesprada, el comitè executiu s’havia reunit. L’ordre del dia estava assenyalat per endavant per la confiscació dels periòdics, pel reglament draconià sobre les vagues que s’acabava de decretar i pel telegrama on es revelava la conjura de Durnovo. El representant del Comitè Central del Partit Socialdemòcrata (bolxevics) proposa, en nom del partit, les mesures següents: s’acceptarà el desafiament de l’absolutisme, posant-se d’acord immediatament amb totes les organitzacions revolucionàries del país, per a fixar el dia de declaració d’una vaga política general, la crida a l’acció de totes les forces, totes les reserves i, amb el recolzament dels moviments agraris i les rebel·lions militars, se marxarà a la cerca del desenllaç...
El delegat del sindicat de ferroviaris afirma que sens dubte el congrés de ferrocarrils, convocat per al 6 de desembre, es pronunciarà a favor de la vaga.
El representant del sindicat de correus i telègrafs es declara a favor de la moció proposada pel partit i espera que una acció comuna done vida nova a la vaga de correus i telègrafs que amenaça decaure... Els debats són interromputs per un avís que es transmet al comitè: el soviet ha d’ésser detingut aqueix mateix dia. Mitja hora més tard, aquesta informació és confirmada. En aquest moment, la gran sala, il·luminada per ambdós costats per grans finestrals, s’ha omplert ja de delegats, representants dels partits, corresponsals i invitats. El comitè executiu, que celebra sessió en el primer pis, decideix fer sortir alguns dels seus membres per a garantir-li al soviet una línia de successió en el cas d’ésser detingut.
Però la decisió arriba massa tard! L’edifici està acordonat per soldats del regiment de la guàrdia Ismai-Iovski, cosacs a cavall, guàrdies municipals, gendarmes... S’escolten els passos sords, l’esclafit dels esperons, dels sabres; aquests sorolls omplen l’edifici. Ressonen avall les violentes protestes d’alguns delegats. El president obre la finestra del primer pis, s’aguaita i crida: “Camarades, no oposeu resistència! Declarem per endavant que, si algú dispara, no pot ésser més que un policia o un provocador...” Uns instants després, pugen soldats al primer pis i s’aposten a l’entrada del local on està reunit el comitè executiu.
El president (dirigint-se a l’oficial): Li pregue que tanque les portes i no destorbe els nostres treballs.
Els soldats romanen en el corredor, però no tanquen les portes.
El president -La sessió continua. Qui demana la paraula?
El representant del sindicat de comptables -Per aquest acte de violència brutal, el govern ha confirmat els motius que teníem per a declarar la vaga general. Ho ha decidit per endavant... El resultat de la nova i decisiva acció del proletariat dependrà de les tropes. Que prenguen elles la defensa de la pàtria! (Un oficial s’afanya a tancar la porta. L’orador eleva la veu.) Fins i tot a través de les portes tancades, els soldats escoltaran la fraternal crida dels obrers, la veu del país exhaurit en els turments!...
La porta s’obre de nou, un capità de gendarmes entra en la cambra, pàl·lid com la mort (temia rebre una bala); al seu darrere s’avancen dues desenes d’agents que es col·loquen darrere de les cadires dels delegats.
El president -Alce la sessió del comitè executiu.
Baix, ressona un rumor enèrgic i quasi cadenciós de metall; es diria que són ferrers que colpegen l’enclusa: són els delegats que desmunten i trenquen els seus revòlvers abans de lliurar-los a la policia.
La perquisició comença. Ningú consent a donar el seu nom. Els delegats són escorcollats, es prenen els seus senyals, se’ls numera i són confiats a una escorta de soldats de la guàrdia mig borratxos.
El Soviet de Diputats Obrers de Petersburg està en mans dels conspiradors de Tsarkoie-Selo.