1905
Resultats
i perspectives
(Annexes sobre el 1905)
“La revolució [escrivia a finals de novembre el vell Suvorin, servidor emèrit de la burocràcia russa], dóna un impuls extraordinari a l’individu i atrau cap a si una multitud de fanàtics dels més abnegats, sempre disposats a sacrificar la seua vida. És difícil lluitar contra aquesta revolució, precisament perquè té en les seues mans molt d’ardor, temeritat, eloqüència sincera i ardents entusiasmes. Com més fort és l’enemic, més resolta i valerosa es mostra, i cadascuna de les seues victòries li proporciona gran quantitat d’adoradors. Qui ignore açò, qui no veja que és seductora com una dona bella i apassionada que obre els seus braços i dóna l’àvid bes amb els seus llavis inflamats, aqueix home no ha estat jove”.
L’esperit de rebel·lió planejava sobre la terra de Rússia. Una transformació immensa i misteriosa es realitzava en innumerables cors: les traves del temor es trencaven, l’individu, que a penes havia tingut temps de prendre consciència de si mateix, es dissolia en la massa i tota la massa es confonia en un mateix impuls. Alliberada dels temors hereditaris i dels obstacles imaginaris, aquesta massa no podia i no volia veure els obstacles reals. Ací residien la seua feblesa i la seua força. Marxava cap avant com una onada impulsada per la tempestat. Cada dia alçava noves profunditats i engendrava noves possibilitats. Era com si una força gegantina remogués el teixit social fins al fons.
Mentre que els txinovnik, funcionaris, liberals seguien encara prenent les mesures del vestit nou de la nova Duma, el país no es concedia ni un minut de descans. Vagues obreres, mítings incessants, manifestacions als carrers, devastació d’hisendes, vagues de policies i de servents se succeïen, i finalment es veié que els trastorns i la rebel·lió guanyaven als mariners i els soldats. Tot es descompongué, tot esdevingué un caos. I al mateix temps, en aquest caos, es despertava la necessitat d’un ordre nou els elements del qual cristal·litzaven ja. Els mítings que es repetien regularment portaven ja, en si mateixos, un principi organitzador. D’aquestes reunions sortien diputacions que prenien al seu torn la forma més important de representació. Però com l’agitació de les forces elementals desbordava el treball de la consciència política, la necessitat d’obrar deixava molt enrere la febril elaboració organitzadora.
Aquí rau la feblesa de la revolució, de tota revolució, però també alhora la seua força. Qui vullga posseir influència en la revolució ha d’assumir la seua càrrega sencera. Els tàctics massa raonadors, que s’imaginen possible tractar la revolució com un espàrrec, separant al seu gust la part nutritiva de la deixalla, estan condemnats a un paper infructuós. En efecte, ni un sol esdeveniment revolucionari crea condicions “racionals” per a l’ús de la seua tàctica “racional”; així, fatalment, queden fora i darrere de tots els esdeveniments. I, al capdavall, no els queda sinó repetir la frase de Barber: “Ai! No tindrem una altra representació per a esborrar el fracàs de la primera...”
No tenim com a objecte descriure, ni tan sols enumerar tots els esdeveniments de 1905. Esbossem en els seus trets més generals la marxa de la revolució, i ens tanquem a més [si ens és permès expressar-nos així], dins dels límits de Petersburg, encara que tinguem a la vista la història del país sencer. Més, tanmateix els límits que ens hem fixat per al nostre relat, no podem fer a una banda un dels majors esdeveniments del gran any, entre la vaga d’octubre i les barricades de desembre: volem parlar de la rebel·lió militar de Sebastopol. Començà l’11 de novembre i el 17, l’almirall Txukhnin escrivia en el seu informe el tsar: “La tempestat militar s’ha calmat, la tempestat revolucionària continua”.
En Sebastopol, les tradicions del Potemkin no havien mort. Txukhnin havia exercit cruels represàlies sobre els mariners del cuirassat roig: n’havia afusellat quatre, penjat a dos, enviat a diverses desenes a treballs forçats. El Potemkin havia estat rebatejat: Panteleimon. Però en compte d’inspirar el terror, només havia fet que atiar l’esperit de rebel·lió de la flota. La vaga d’octubre obrí el període èpic de grandiosos mítings, en els que mariners i soldats d’infanteria apareixien no sols com a auditors, sinó com a oradors. La banda dels mariners interpretava La Marsellesa encapçalant les manifestacions revolucionàries. En una paraula, s’observava per tot arreu una “desmoralització” completa.
La prohibició feta als militars d’assistir a les reunions populars tingué com a resultat ocasionar mítings purament militars als patis de les tripulacions de la flota i dels quarters. Els oficials no s’atrevien a protestar i les portes dels quarters estaven obertes dia i nit als representants del comitè del nostre partit en Sebastopol. El nostre comitè es veia obligat a contenir constantment la impaciència dels mariners que volien passar “als fets”. El Pruth, que estava ancorat a una certa distància, transformat en presidi, recordava que uns homes patien per haver participat en el motí del Potemkin, al juny. La nova tripulació d’aquest últim es declarava disposada a conduir el navili a Batum per a recolzar la revolta del creuer Otxakov, de recent construcció. Però l’organització socialdemòcrata insistia en contemporitzar: la seua tàctica consistia en crear un soviet de diputats mariners i soldats, donar-li un enllaç amb l’organització dels obrers, i recolzar la vaga política del proletariat que s’anunciava, mitjançant una rebel·lió de la flota. L’organització revolucionària dels mariners adoptà aquest pla; però fou desbordada pels esdeveniments.
Les reunions eren cada vegada més freqüents i nombroses. Ara se celebraven en la plaça que separava les tripulacions de la flota i el quarter d’infanteria ocupat pel regiment de Brest. Com no es permetia als militars anar als mítings obrers, les masses obreres foren a les reunions dels soldats. Es reunien per desenes de milers. Les companyies més avançades elegien diputats. El comandament militar resolgué prendre mesures. Els intents de determinats oficials que pronunciaren en els mítings discursos “patriòtics”, forní llastimosos resultats. Els mariners, ara experts en la discussió, derrotaven els seus ridiculitzats caps. Aleshores es decidí prohibir totes les reunions en general. L’11 de novembre, davant la porta principal de les tripulacions, es formà al dematí una companyia de fusellers. El contraalmirall Pisarevski declarà en alta veu, dirigint-se al destacament: “No es deixarà sortir ningú dels quarters. En cas de desobediència, vos ordene disparar”. Des de la companyia que rebia aquesta ordre s’hi destacà un mariner dit Petrov: davant de tothom, armà la seua carrabina i d’un primer tret matà el tinent coronel del regiment de Brest, Stein; d’un segon tret, ferí Pisarevski. S’escoltà l’ordre donada per un oficial: “Deteniu-lo!”. Ningú es mogué. Petrov deixà caure la seua carrabina. “Què espereu? Atrapeu-me!” Fou detingut. Els mariners que acudien de totes bandes exigiren la seua alliberació, dient que responien d’ell. L’efervescència estava al màxim.
-Petrov, tu no ho has fet a posta?, -Preguntava un oficial, intentant sortir de la situació.
-Com que no a posta? He sortit de la fila, he armat la meua carrabina, he apuntat. És que això s’anomena no fer les coses a posta?
-La tripulació sol·licita la teua llibertat...
I Petrov fou posat en llibertat. Els mariners estaven impacients per actuar immediatament. Tots els oficials de servei foren detinguts, desarmats i enviats al local de l’oficina. Finalment, sota la influència d’un orador socialdemòcrata, es decidí esperar la reunió dels diputats que havien de celebrar sessió l’endemà al matí. Els representants dels mariners, uns 40 homes, romangueren reunits tota la nit. Decidiren posar en llibertat els oficials, però no deixar-los entrar més als quarters. A més a més, allí on els mariners estimaven el servei necessari, resolgueren assegurar-lo com en el passat. Per fi, volgueren dirigir-se en manifestació, amb la música al capdavant, als quarters d’infanteria per a invitar els soldats a unir-s’hi. Molt de matí, es presentà una diputació d’obrers per a deliberar amb ells. Unes hores més tard, tot el port estava immobilitzat; els ferrocarrils interrompien igualment el seu trànsit. Els esdeveniments es precipitaven. “En els aquarteraments de les tripulacions [anunciaven telegrames oficiosos], regna un ordre exemplar. La conducta dels mariners és absolutament correcta. No hi ha borratxos”. Tots els mariners havien estat distribuïts en companyies, sense armes. Només estava armada la companyia que romania com a guàrdia de les tripulacions, a fi de rebutjar tot atac imprevist. El cap elegit per aquest destacament era Petrov.
Una part dels mariners, conduïts per dos oradors socialdemòcrates, es dirigí cap als quarters veïns, ocupats pel regiment de Brest. Hi existia molta menys resolució entre els soldats. Fou necessària una forta pressió per part dels mariners per a portar-los a desarmar i expulsar els seus oficials. Els mateixos caps que havien manat en Mukden, lliuraven sense resistència els seus sabres i els seus revòlvers, dient: “Ara, ací estem desarmats, no ens feu mal!” I humilment passaven entre les files formades pels soldats. Però, entre aquests, hi hagué vacil·lació des del principi. Preferiren servar als quarters alguns oficials de servei. Aquesta circumstància influí considerablement sobre la marxa ulterior dels esdeveniments.
Els soldats començaven per posar-se en formació per a dirigir-se, amb els mariners, a través de tota la ciutat, cap als quarters del regiment de Belostok. Posaven un zelosa atenció perquè “la gent de fora” no es confongués amb ells: volien marxar per separat. En el mateix moment en què realitzaven aquests preparatius, arriba amb el seu cotxe el comandant de la fortalesa, Nepluev, acompanyat pel general Sedelnikov, cap de la divisió. Els soldats exigeixen del comandant que faça retirar del Bulevard Històric les metralladores que foren emplaçades al matí. Nepluev respon que això no depèn d’ell, sinó de Txukhnin. Se li demana llavors que comprometa el seu honor en no fer ús de les metralladores, en tant que comandant de la fortalesa. El general tingué el valor de negar-se. Es decidí desarmar-lo i arrestar-lo, però es negava a lliurar les seues armes i els soldats dubtaven a procedir amb violència. Alguns mariners hagueren, doncs, de saltar damunt el cotxe: es portaren els generals al seu quarter. Allí els oficials foren ràpidament desarmats, sense frases, i tancats a l’oficina, en estat d’arrest. Més tard, d’altra banda, foren alliberats.
Els soldats sortiren dels seus aquarteraments amb la música al capdavant. Els mariners aparegueren igualment al carrer, en bon ordre. A la plaça, els esperaven les masses obreres. Instant magnífic! Tots els entusiasmes es confonien en un sol. Les mans es tendien, es besaven entre si. Pujava l’estrèpit de les fraternals aclamacions. Hi havia juraments de mutu suport fins al final. La multitud s’alineà i es dirigí en ordre perfecte fins a l’altre extrem de la ciutat, cap als quarters del regiment de Belostok. Els soldats i els mariners enarboraven l’estendard de Sant Jordi, els obrers brandaven les banderes de la socialdemocràcia. “Els manifestants [deia llavors l’agència oficiosa], han organitzat a la ciutat un seguici que s’ha desenrotllat seguint una ordre exemplar, amb banda de música al capdavant i banderes roges”. La multitud es veié obligada a passar davant el Bulevard Històric, on estaven disposades les metralladores. Els mariners es dirigiren a la companyia de metralladores, invitant-los a fer desaparèixer les seues màquines. Foren
satisfets. Més tard, no obstant això, les metralladores reaparegueren. “Les companyies armades del regiment de Belostok [prossegueix l’agència], que es trobaven sota la vigilància dels seus oficials, alçaren les armes i deixaren passar els manifestants”. L’èxit, no obstant això, no fou complet, els soldats vacil·laren: uns es declaraven solidaris amb els mariners, d’altres prometien només no disparar. Finalment, els oficials assoliren, fins i tot, retirar el regiment de Belostok. Quant a la manifestació, només a boqueta de nit tornà al quarter de les tripulacions.
Durant aquest temps, el Potemkin enarborava la bandera de la socialdemocràcia. El Rotislav responia per senyals: “Veig clarament.” La resta de navilis callaven. Els reaccionaris que es trobaven entre els mariners protestaren en veure l’estendard revolucionari hissat per damunt del de Sant Andreu. Calgué llevar la bandera roja. La situació romania encara indecisa. No obstant això, cap retrocés era possible.
A les oficines de les tripulacions, tenia sessió permanent una comissió composta de mariners i soldats delegats per les diferents armes (entre altres per set navilis), i representants del partit socialdemòcrata invitats pels delegats. Un membre d’aquest partit havia estat elegit per a la presidència de la comissió, a títol permanent. Hi arribaven tots els informes i en sortien totes les decisions. En aquest lloc foren elaborades les reivindicacions particulars de soldats i mariners que s’uniren a les exigències polítiques generals. Per a la gran massa, aquestes reclamacions, que només podien interessar als quarters, figuraven en primer terme. La comissió s’inquietava sobretot per la insuficiència de municions. Els fusells no faltaven però només hi havia cartutxos en escassa quantitat. Després de l’assumpte del Potemkin, les municions de guerra es guardaven en lloc secret. “Se sentia fortament també [escriu un home que participà activament en els esdeveniments], l’absència d’un cap que conegués prou les qüestions militars”.
La comissió de diputats insistia enèrgicament en obtenir de les tripulacions el desarmament dels seus oficials i que els feren abandonar navilis i quarters. Era una mesura indispensable. Els oficials del regiment de Brest, que romanien encara en els aquarteraments, havien desmoralitzat completament els seus homes. Desenrotllaven una intensa campanya contra els mariners, contra “la gent de fora” i els “iupins”, propaganda a què havien afegit la reacció de l’alcohol. Durant la nit, sota la seua direcció, els soldats fugiren vergonyosament cap als camps situats fora de la ciutat, sense passar per les portes, que custodiava una companyia revolucionària; es filtraren per una bretxa oberta en la muralla. Cap al matí, tornaren, però, als quarters, però d’ara en avant no participaren en la lluita. La indecisió d’aquest regiment tenia necessàriament que influenciar les tripulacions de la flota. No obstant això, al següent dia, el sol de l’èxit brillava amb nou esplendor: els sapadors s’unien a la rebel·lió. Es presentaren al dipòsit dels mariners en ordre de combat i amb les armes a la mà. Foren acollits amb entusiasme i allotjats als quarters. L’estat dels esperits s’elevà i s’enfortí. De totes parts arribaven diputacions: l’artilleria de la fortalesa, el regiment de Belostok i els guàrdies fronterers prometien “no disparar”. En no comptar ja amb els regiments de la guarnició, el comandament emprengué el trasllat de tropes de les ciutats veïnes: de Simferopol, Odessa, Teodosia. Entre els soldats que arribaven, es desenrotllà una activa propaganda revolucionària que tingué èxit. Però les relacions de la comissió amb els navilis eren d’allò més difícil. Els mariners ignoraven de fet el llenguatge de senyals. No obstant això, es reberen declaracions de completa solidaritat del creuer Otxakov, del cuirassat Potemkin, dels contratorpediners Volni i Zavetni. La resta de vaixells vacil·laven i no enviaven més que la promesa de “no disparar”. El 13, un oficial de la flota es presentà al dipòsit de les tripulacions, ensenyant un telegrama: el tsar els ordenava deposar les armes en vint-i-quatre hores. L’oficial fou esbroncat i expulsat. Per a impedir tot pogrom a la ciutat, hi circularen patrulles de mariners. Aquesta mesura tranquil·litzà immediatament la població i conquerí les seues simpaties. Els mariners custodiaven ells mateixos els magatzems del monopoli de l’aiguardent amb l’objecte d’impedir l’embriaguesa. Durant tot el temps de la rebel·lió l’ordre que regnà a la ciutat fou perfecte.
La nit del 13 de novembre fou un moment decisiu en el curs dels esdeveniments: la comissió de diputats invità a prendre la direcció al tinent Schmidt, oficial de marina retirat, que havia adquirit una gran popularitat en les assemblees populars d’octubre. Acceptà valerosament la invitació i, des d’aqueix dia, es trobà el capdavant del moviment. A la nit de l’endemà, Schmidt embarcà en el creuer Otxakov, on romangué fins a l’últim moment. Enarborà sobre el navili el pavelló d’almirall i llençà el senyal: “Prenc el comandament de la flota, Schmidt”, comptant així d’atreure tota l’esquadra. Després dirigí el seu creuer cap al Pruth, a fi de posar en llibertat els “amotinats del Potemkin”. No se li oposà cap resistència, l’Otxakov prengué a bord els mariners forçats i féu amb ells la volta a l’esquadra. Sobre tots els vaixells ressonaven hurres, aclamacions. Alguns navilis i, entre ells els cuirassats Potemkin i Rostislav, enarboraran la bandera roja que, d’altra banda, no ho féu més que uns minuts sobre aquest últim.
Quan hagué d’assumir la direcció de la rebel·lió, Schmidt féu conèixer la seua conducta mitjançant la declaració següent:
“Al senyor batlle de la ciutat:
He enviat avui sa Sa majestat l’Emperador un telegrama concebut en els termes següents: La gloriosa flota del Mar Negre, servant sagradament la fidelitat al seu
poble, exigeix de vós, sobirà, la convocatòria immediata d’una Assemblea Constituent i
deixa d’obeir als vostres ministres.
El comandant de la Flota, Ciutadà Schmidt”.
L’ordre arribà de Petersburg per telègraf: “Aixafeu la rebel·lió”. Txukhnin fou reemplaçat per Meller-Zakomelski, que es féu després famós com a botxí. La ciutat i la fortalesa foren declarades en estat de setge, tots els carrers ocupats per les tropes. L’hora decisiva havia arribat. Els rebels esperaven que les tropes es negarien a disparar sobre els seus germans i que la resta de vaixells s’unirien a l’esquadra revolucionària. En uns quants navilis foren, en efecte, detinguts els oficials i conduïts a l’Otxakov, a disposició de Schmidt. Amb aquesta mesura, es pensava, entre altres coses, protegir el creuer almirall contra el foc de l’enemic. Una multitud s’amuntonava en la vora, esperant la salutació que havia d’anunciar l’adhesió de l’esquadra. Però l’espera fou inútil. Els representants de l’ordre no permeteren a l’Otxakov fer per segona vegada la volta als vaixells i obriren foc. La multitud, davant la primera salva, cregué escoltar l’esperada salutació, però comprendre aviat allò que succeïa i fugí del port espantada. Els trets de canó i de fusell tronaren per tot arreu. Es disparava des dels vaixells, es disparava des de la fortalesa, també l’artilleria de campanya disparava. Les metralladores disparaven des del Bulevard Històric. Una de les primeres salves destruí la maquinària elèctrica de l’Otchakov. Abans de sis andanades, l’Otchakov era reduït al silenci i havia d’hissar la bandera blanca. Tot i això les descàrregues en direcció al creuer continuaren fins al moment en què un incendi es declarà a bord. La sort del Potemkin fou encara més trista. No s’havia tingut temps, en aquest navili, d’adaptar als canons les culates i els percussors, i es féu impossible qualsevol defensa des del començament de la batalla. Sense haver disparat una sola vegada, el Potemkin enarborà la bandera blanca. Els quarters de les tripulacions, en terra, feren la resistència més llarga. No es rendiren més que després d’haver cremat els seus últims cartutxos. La bandera roja onejà fins al final sobre els quarters en rebel·lió. Foren definitivament ocupats per les tropes del govern cap a les sis del matí.
Quan passà el primer espant causat pel canoneig, una part de la multitud tornà a la vora.
“El quadro era horrorós [escriu un dels actors de la insurrecció, testimoni que ja hem citat]. Sota el foc creuat de les peces, uns quants torpediners i xalupes havien estat enfonsats. Prompte, l’Otchakov es cobrí de flames. Els mariners que fugien nedant demanaven socors. Seguia disparant-se sobre ells a l’aigua. Les llanxes que es dirigien cap a ells per a recollir-los queien sota el foc, els mariners que assolien arribar a la vora on estaven les tropes eren rematats al lloc. Només se salvaren aquells que assoliren amagar-se entre la multitud, de les simpaties de la qual gaudien”.
Schmidt intentà fugir, disfressat de mariner, però fou capturat.
Cap a les tres del matí, el treball sagnant dels botxins de l’“apaivagament” havia finit. Després, hagueren d’exercir el mateix paper de botxins “al tribunal”.
Els vencedors escrivien en el seu informe:
“Foren fets presoners o detinguts més de 2.000 homes... foren posats en llibertat: 19 oficials o civils detinguts pels revolucionaris; han estat agafades quatre banderes, caixes fortes i nombrós material pertanyent a l’estat, cartutxos, armes, municions, equips i 12 metralladores”.
L’almirall Txukhnin telegrafiava per la seua banda a Tsarskoie-Selo: “La tempestat militar s’ha calmat, la tempestat revolucionària continua”.
Quin immens pas endavant, quan es compara aquesta rebel·lió amb el motí de Cronstadt! En aquest, no hi havia hagut més que una explosió de forces elementals, tancada per una salvatge repressió. En Sebastopol, la rebel·lió havia crescut de forma regular, cercant conscientment l’ordre i la unitat d’acció.
“A la ciutat rebel [escrivia Natxalo, òrgan de la socialdemocràcia, en el més alt dels esdeveniments de Sebastopol], ningú parla de gestes que haurien estat possibles per part dels bergants i rondadors, en fer-se més rars els simples delictes de robatori per la senzilla raó que els lladres del Tresor Públic que pertanyen a l’exèrcit i a la flota, han estat expulsats d’aquesta feliç ciutat. Voleu saber, ciutadans, què és la democràcia recolzada sobre la població armada? Contempleu Sebastopol. Contempleu aquesta ciutat republicana que no coneix una altra autoritat que la dels seus responsables elegits...”
I, no obstant això, la ciutat republicana no sostingué la prova més que quatre o cinc dies i es rendí sense haver esgotat, ni de bon tros, els recursos de la seua força militar. És que hi hagueren errors d’estratègia? O bé indecisió dels líders? No pot negar-se ni açò ni allò. Però el resultat global de la lluita fou determinat per causes més profundes.
Al capdavant de la rebel·lió marxaven els mariners. El seu ofici exigeix d’ells una major independència de caràcter i més enginy que el servei de terra. L’antagonisme entre els mariners russos i la casta aristocràtica dels oficials de marina, tancada a tot intrús, és més profund que el que existeix entre els soldats d’infanteria i el personal dels seus oficials, a mitges plebeu. Per fi, les vergonyes de l’última guerra, que havien pesat principalment sobre la flota, mataren en el mariner tota estima envers els seus capitans i els seus almiralls, personatges endropits i cobdiciosos.
Als mariners, com hem vist, s’uneixen molt resoludament els sapadors. Vénen amb les seues armes i s’instal·len als quarters de la flota. En tots els moviments revolucionaris del nostre exèrcit de terra, observem el mateix fet: en primera fila marxen els sapadors, els minadors, els artillers, en una paraula els homes que no són rústics ignorants, mossos de poble, sinó soldats qualificats, que saben llegir i escriure convenientment, amb una instrucció tècnica. A aquesta diferència de nivell intel·lectual s’hi correspon una diferència de tipus social: el soldat d’infanteria és, en una indiscutible majoria, el jove camperol, mentre que les tropes d’enginyers i artilleria es recluten principalment entre els obrers industrials.
Hem comprovat la irresolució dels regiments d’infanteria de Brest i de Belostok al llarg de tota la rebel·lió. No es decideixen a expulsar tots els seus oficials. Primer, s’uneixen a la flota, després l’abandonen. Prometen no disparar, però, finalment, se sotmeten completament a la influència del comandament i dirigeixen vergonyosament el seu foc de fusell sobre els quarters de la flota. Aquesta inestabilitat revolucionària de la infanteria camperola es palesà més d’una vegada en les ocasions següents, sobre la línia de ferrocarril de Sibèria, així com a la fortalesa de Sveaborg.
No fou només en l’exèrcit de terra on el paper revolucionari fou assumit per homes proveïts d’una instrucció tècnica, és a dir, per l’element proletari. Observarem el mateix fenomen a la flota. Qui es troba al capdavant dels “amotinats”? Qui hissa la bandera roja sobre el cuirassat? El mariner tècnic, els homes de la sala de màquines. Els obrers industrials, que constitueixen la minoria de la tripulació, la dominen, perquè posseeixen la màquina, que és el cor mateix del navili.
Els debats i les dificultats entre la minoria proletària i la majoria camperola de l’exèrcit es reprodueixen en totes les nostres rebel·lions militars, a les que debiliten i paralitzen. Els obrers porten al quarter els avantatges particulars de la seua classe: una certa instrucció general, coneixements tècnics, decisió, sentit d’unitat en l’acció. Els camperols dominen, per contra, pel nombre, que és indiscutible. Automàticament, l’exèrcit, reclutat pel servei obligatori i universal, dóna a la classe dels mugics la cohesió que li mancava en la producció i, del major defecte polític d’aquesta classe, de la seua passivitat, sorgeix un avantatge inapreciable. Si els regiments de camperols es deixen arrossegar a un moviment revolucionari per haver experimentat amb massa duresa les misèries del quarter, estan sempre inclinats a contemporitzar i, al primer atac decisiu de l’enemic, abandonen “els amotinats” i es deixen imposar de nou el jou de la disciplina. És precís treure’n la conseqüència que el bon mètode de rebel·lió militar consistirà en un atac resolt, portat sense parar, de manera que siga impedida tota vacil·lació i tota dispersió de les tropes; però cal concloure igualment que la tàctica del moviment revolucionari troba el seu principal obstacle en la passivitat desconfiada de l’inculte soldat, del mugic.
Aquesta dificultat es palesà en tota la seua amplitud poc de temps després, en l’aixafament de la insurrecció de desembre que tancà el primer capítol de la Revolució Russa.